Probablement era l'última esperança que els quedava. Res de bo no es pot esperar d'un pare de família aficionat al joc i a l'alcohol. Això segon encara se li podia perdonar, haver perdut la dona per una malura l'havia deixat completament destrossat. Però gastar-se els pocs diners que guanyava com a estibador al port als daus no era la millor idea, sobretot sent tan sapastre com ell. Sort que el nano els havia sortit prou responsable i espavilat, entenia com de crítica era la situació i sabia que només l'àvia podia ajudar-lo a tirar endavant. La pobra dona vivia els seus darrers anys, però encara li quedava corda i a la cuina es defensava. El noi l'havia convençut que aquesta habilitat era l'única que els podia treure de la misèria. A les seves orelles havia arribat que el senyor de Villapastitxo organitzava el primer concurs de truites del comtat, que tindria lloc durant les festes de primavera. El senyor era un gran aficionat a aquesta menja i havia promès una folgada recompensa a la truita més gustosa i original. Ell mateix en seria el jurat (prèvia intervenció dels seus tastadors, és clar).
Àvia i nét units per una truita. El moment havia arribat, després de diverses proves prou reeixides, tocava fer-ho millor que mai per portar la truita a concurs. Els ingredients secrets eren de la millor qualitat que havien pogut aconseguir. La vella, com si fos la primera vegada que trencava uns ous, no podia evitar un puntet de nerviosisme.
La meva proposta pel RC d'aquest més, que ja és el 101!
Recordeu que, si us ve de gust, podeu ajudar-me a celebrar els 10 anys del blog!
Recordeu que, si us ve de gust, podeu ajudar-me a celebrar els 10 anys del blog!