dimarts, 10 de gener de 2017

Prop de 40

Quan vaig començar en el món dels blogs, corria per aquí un blogaire força popular que es feia dir Pd40, que volia dir Prop de 40. Ja en fa gairebé 10 anys, i llavors jo no arribava a la trentena i hi havia una quanta gent de la meva edat o fins i tot més joves. També alguns de més grans, és clar, però la mitjana d'edat era inferior. Recordo que pensava que en Pd40 era un 'senyor', ja a punt de fer-ne 40, sonava molt seriós això. El temps passa, i és ara que jo he fet els 39 que m'adono que tampoc devia ser tan greu allò d'estar prop dels 40, no?

Més d'un quart de la meva vida és ja indissociable dels blogs i em fa gràcia pensar com seguim aquí, aferrats, en un entorn que mentre alguns donen per mort, altres han decidit recuperar. I que ara sóc jo el que està prop dels 40, i no sé si hi haurà gent de la vintena llarga que em veurà a mi com aquell home fet i dret que jo imaginava que era en Pd40. Jo no m'hi veig, per descomptat.

I per cert, entre els molts records blogaires que tinc, un cop vaig prometre a una blogaire ara llargament desapareguda que quan complís els 40 la contactaria allà on fos i li diria. Això és perquè jo sempre deia que palmaria als 40. Ja que hem arribat fins aquí, potser que m'esperi un any i provi de trobar-la, no creieu?

29 comentaris:

  1. Moltes felicitats, XeXu!

    Espera, espera un any més, i tant... no tinc ni idea de quina blocaire parles, però degur que serà divertit provar de trobar-la. A veure sintens sort.

    I espero que siguis un pèssim profeta i que no palmis als 40!!! He, he, he...

    ResponElimina
  2. XEXU, en primer lloc felicitats. Quan a no arribar als 40 no ets la primera que ho creu, erem bastants que pensàvem eñ mateix, no em preguntis perquè, pero mira fins i tot i va arribar Michael Jackson.
    Com tot depén de com es miri, jo que m'hauria de dir Pd72, 40 anys, o 39 em semblen un a fotesa, coses de criatures que se'm fan molt, molt llunyanes. Jo de tu no la palmaria als 40, això acaba de començar i ara et venen els anys bons.

    Felicitats.

    ResponElimina
  3. Ostres, ara que ho dius jo també em recordo d'en Pd40, era quan començava amb el blog també. Quins temps !

    Eps, i això de palmar als 40 espero que ja ho vas descartar fa temps eh? Ni se t'ocorri o jo si que contactaré amb tu allà on estiguis.... :X

    ResponElimina
  4. Aaaaah la famosa crisi dels 40!!! A mi em va durar tres dies i de forma molt lleugera: el dia abans vaig dir "Hosti, demà en faig 40..."; el dia D, "Hosti, n'he fet40!", i el dia després, "Hosti, ahir en vaig fer 40..."

    És a dir: pim pam pum!

    ResponElimina
  5. :DD
    Fer anys és del tot positiu. L'alternativa...
    Els blocs s'adapten als conductors, i l'edat aquí no es deixa veure de la mateixa manera que al món real. Té poca importància. El que sí que en té, és l'experiència i la ruta feta, que ens anima a seguir endavant.
    Felicitats!!

    ResponElimina
  6. Anava a dir el mateix que la JOMATEIXA, l'alternativa a no complir anys és pitjor. ;-)
    Així que... per molts anys!!

    ResponElimina
  7. Els 40 són els nous 30! Encara tens deu anys de coll... :)

    ResponElimina
  8. Aquesta blocaire de que parles, ha perdut una sabateta de cristall?
    Seria més fàcil reconèixer-la.
    Per molts anys pels 39.
    Encara has d'esperar 11 anys per tenir la millor edat, que com sap tothom és a partir dels 50.

    ResponElimina
  9. Per molts anys!!...Estas a la flor de la vida!!
    Gaudeix el dia a dia de tot el que t'envolta.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  10. Prop de 40! Quin vell que estàs fet! Espero que comencis a tenir controlades les obres del barri i comencis a buscar els millors bancs per donar de menjar a les rates alades.

    Tot i que veient els comentaris que la gent et deixa per aquí encara sembles el jove del poble, està tot ple de carcamals aquest món! (sí, estic fent amics, com sempre). Jo ho porto millor, una mica més d’un terç de la meva vida ha estat associada amb els mon dels blogs.

    PS: La blocaire deuria ser algú que fos jove i veiés els 40 com alguna cosa llunyana, aposto per la Yaiza.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per al·lusions, corroboro que a mi mai no se'm van fer promeses de caràcter similar.

      Elimina
  11. Ep, jove!

    Per molts (i sobretot bons) anys!!!!!

    ResponElimina
  12. No sé perquè pensava que tenies la meva edat i no, resulta que em portes una mica d'avantatge :P
    M'encanta perquè tots t'estàn posant 40 quan tot just acabes de fer els 39! Això és amor jajaja

    ResponElimina
  13. Els 40 o els 39 són un no rés. Et resten moltes sorpreses per rebre i et desitge que molt bones.

    ResponElimina
  14. A mi això de la crisi dels 40 em fa una mica de gràcia, gairebé diria que són la flor de la vida...Per molts anys XeXu, espero que quan hi arribis de crisi res de res!!! ÉS que hi ha qui la crisi ja la té als 20! I qui no en tindrà mai cap, tingui l'edat que tingui!!!
    Serà divertit contactar amb la blogaire misteriosa!
    Bona nit, XeXu.

    ResponElimina
  15. com que sabem que les anys passen sense tenir aturador, el que hem de fer és viure cada minut al màxim.
    Ah i no pateixis per la temuda crisi dels quaranta....jo he passat dels cinquanta i encara haig de començar la crisi...

    ResponElimina
  16. Moltes felicitats, això ho tens a tocar! l'haver de trobar la blogaire!

    A mi els 40, buf, no sé si dir que m'han arribat bé o malament. No sé si tinc la crisi dels 40 o no. En tot cas he tingut una devallada física, com vaig tenir als 37, i encara m'estic resituant. A més, per les dones que no tenim fills és una edat crítica (en cas que es vulguin tenir). Els homes teniu més sort.

    En tot cas, l'important és estar bé amb un mateix i fer camí, i l'edat, de fet tan sols és un número.

    ResponElimina
  17. A mi em va passar més greu: quan en vaig fer 39 estava convençuda que en feia 40 (per un cúmul de casualitats que no venen al cas); li ho vaig dir a tothom i després em feia vergonya. Quan en vaig fer 40 va ser com el Dia de la marmota (referència generacional). En complir-ne 41, jo què sé...Ja veurem als 42.

    ResponElimina
  18. Moltes felicitats!!! ja estàs a punt d'entrar al club.
    Portes una bona temporada també per aquest món dels blogs i la veritat que són una "eina" fantàstica per aprendre i compartir.
    Salut!!!

    ResponElimina
  19. Felicitats pels 40-1!!!
    Els 40 fantàstics, jo la crisi la vaig tenir als 45 (es veu que penso viure fins als 90 i em veia a la meitat, iniciant el camí de baixada). Però ara estic a prop dels 50 (recorda que ens portem 10 anys) i estic prou bé.
    Ens veiem per aquí, XeXu, als 40 i més enllà, amb il.lusió!!

    ResponElimina
  20. Criatureta... hahahaha

    Acabo de mirar-ho i jo tenia 45 anys quan vaig obrir el blog. O sigui que, fins i tot en la meva edat de pedra, ja era més vella que tu ara.

    Actualment tinc 55 anys i 25 dies :-DD

    ResponElimina
  21. Per cert... què és això de morir-se als 40?...

    Ma germana sempre diu que ella morirà un dia 26... així que cada mes, quan és el dia 26 pensa que "aquell pot ser el seu darrer dia"...

    Glubs... és normal això que us passa?

    ResponElimina
  22. Ai! que jovenet. Els 50 són els millors perquè, entre altres coses, ja no aspires a agradar a tothom, ans el contrari, penses que no cal perdre gens de temps en aquests quefers.

    ResponElimina
  23. fer anys és bona cosa XeXu ...aixó vol dr que seguim aquí....jo de tu si vas fer la promesa miraria de complir-la ...i per cert qui és? ara m'has deixat encuriosida

    ResponElimina
  24. compleix les promeses, i tant! :)
    i felicitats, per cert.

    ResponElimina
  25. Moltes gràcies a tots per les felicitacions, i per comentar aquesta entrada, que era més un record que no una celebració d'aniversari, però ja se sap. Espero poder complir la meva promesa i dir-li a aquella blogaire que he arribat als 40, però ja veurem si seré capaç de trobar-la! I també veurem a quina edat arribaré, segur que encara estic per aquí...

    Carme, fa molt temps que no es deixa veure, de fet, em sembla que porta més temps desapareguda que 'apareguda', si tenim en compte els 10 anys de blog. Però miraré de contactar-la, a veure si hi ha sort. Em sembla que vaig fer un post sobre aquesta promesa que li vaig fer, però no he estat capaç de trobar-lo. La seva identitat me la reservaré, hehehe. Ah, i de tots és sabut que no em guanyaré la vida de futuròleg, però si no em cuido una miqueta més...

    Francesc, Michael Jackson va arribar als 50, encara haurem d'aguantar una dècada més, sembla ser. Diuen que a partir dels 40 moltes coses comencen a fallar ja, suposo que és per això que ho marquem com una barrera que fa certa por superar, però la veritat és que la vida és un continu, tot plegat depèn de la vida que porti cadascú, de la sort, i del que fem per sentir-nos millor o pitjor. Ara bé, que ara em vénen els anys bons és relatiu, jo em mantinc que dels 28 als 32 és una de les millors èpoques de la vida. Però qui sóc jo per discutir amb algú que està Pd72!

    Carquinyol, els més antics segur que el recordareu, com a tants altres que han anat desapareixent. Ja ho veus, ara som nosaltres els veterans... No et preocupis que no faré res de manera activa per palmar als 40. Ara, el que pugui passar en contra de la meva voluntat no és assumpte meu, no prometo res.

    Maurici, crisis? What crisis? També em deien això als 30, i la veritat és que els vaig passar de la manera més plàcida. En realitat el motiu del post era aquest record, haver pensat en el seu moment que en Pd40 era gran, i que el temps hagi passat i que ara sigui jo el que està prop dels 40. Em fa gràcia, la veritat. Em fa gràcia, sobretot, perquè segueixo aquí. No tinc intenció de passar cap crisi dels 40, sobretot perquè no tinc temps. L'any que ve, quan els compleixi, és molt probable que s'hagi de preparar eleccions, i no estaré per pensar en l'edat que tinc precisament... Les crisis són pels que tenen temps lliure.

    Jomateixa, que filosòfica, hehehe. Fer anys a mi no m'importa, és el que hi ha, i com dius, és millor fer-los que deixar de fer-los. I l'edat aquí no ha tingut mai cap importància, era la grandesa dels blogs. Ara ens falta jovent, almenys en els cercles en que ens movem, però abans podien parlar d'igual a i igual persones de 18 amb gent per sobre la cinquantena, que difícilment es donaria fora si no és que són família, o companys de colla castellera, hahaha. No, la relació és diferent, ni sent família ni res, aquí tots som iguals, i hi ha moltes coses que fora importen i que aquí no. És genial.

    McAbeu, vaig prometre fins els 40, després d'això ja no hi ha compromís, hahaha. L'any que ve en parlem, a veure quant aguanto!

    Salvador, la meva esquena no m'està dient això, però com a eslògan publicitari no està malament. Però igual que al Francesc no li puc discutir quins són els millors anys, tampoc puc discutir això amb un expert en envelliment!

    Xavier, m'alegra saber que dieu que els 50 són una bona edat, però si pogués triar, jo no tornaria a tenir-ne 20, ja ho he dit altres vegades. En tindria al voltant de 30, és l'edat que més m'ha agradat. Aquesta blogaire no sé com la trobaré, però miraré d'escriure-li a les adreces que feia servir en aquella època, encara que no crec que les faci servir ja. Veurem.

    Montse, això de la flor de la vida és un dir. Ja miro de gaudir i de fer coses, però això serveix per qualsevol edat, no?

    ResponElimina
  26. Pons, les obres les tinc controlades, però els coloms no els penso alimentar, això ho deixo per algú altre. Ja sabem que tu ets més jove, però no tant més jove, eh? Què en tens, 34? 35? El temps passa volant, i aviat et plantes amb 39, eh! I ja estàs sense temes pel blog! A saber si hi arribaràs.
    Nooooo! No era la Yáiza aquesta blogaire, fa molt més temps que tot això, eren els primers anys del blog, jo en devia tenir 30, potser, així que quedaven 10 anys, i ja deia que palmaria als 40. Res del que he dit feia pensar que era una blogaire jove, potser era només algú que no li agradés sentir això. Però sí, era més jove que jo, si no recordo malament, però no sé quant més jove.

    Jo rai!, gràcies senyor!

    Anna, és que em conservo molt bé, per això pensaves que érem de la mateixa edat. No hi ha problema 39, 40, els que siguin. Això de canviar de dígit va d'un dia per l'altre, així que tampoc no n'hi ha per tant, no?

    Mari Català, el que és segur és que em queden moltes coses per descobrir, abans de complir els 40 és segur que no s'ha après tot encara.

    M.Roser, això de les crisis d'edat no em va a mi. Des que era molt jove deia que no volia passar dels 40 perquè suposo que a partir de llavors vas veient que moltes coses et fallen del cos, que cada cop t'és més difícil tot, etc. Però quan hi arribes no et veus pas com un vell, és clar, i encara queden coses per fer. I com he dit més amunt, les crisis són per aquells que tenen temps de tenir-ne. Amb el ritme que porto, poc puc pensar en l'edat que tinc, només puc anar endavant. Veurem si trobo a aquesta noia, total és només per dir-li que ja he arribat als 40 i que encara no m'he mort (creuem els dits), però una promesa és una promesa.

    Sr. Gasull, no pateixo gens per cap crisi, la vida és anar fent i aprofitant les oportunitats que tens en cada moment. No deixaré de fer les coses que faig, ni en faré unes altres, només per canviar un dígit. Em sembla una mica absurd. Fer anys és millor que no fer-ne, en això està tothom d'acord, i la vida és d'una manera o altra en funció de les ganes que hi poses, no per l'edat que tens. L'edat només et condiciona una petita part de l'activitat, no pas tota.

    rits, de moment recordo encara que l'he d'avisar, que no està malament. M'agrada no faltar a les promeses, si puc. No puc parlar per tu i les teves crisis, però penso que ho vius tot massa intensament, o millor dit, que t'ho prens tot massa a pit. Si et fessis cas amb que la vida és estar bé amb un mateix i fer camí, tot seria més fàcil, penso que jo al final ho he acabat aprenent. No m'agrada tot, però tinc altres coses en què pensar. I l'edat no és una d'elles. Ah, i respecte a que els homes tenim més sort per la possibilitat de tenir fills de més grans, però una altra cosa és que vulguem. A mi no em fa gens de gràcia tenir fills més enllà dels 40, massa gran i capficat per aguantar tot el que comporta. Però si finalment ho vull, no tindré altre remei, a hores d'ara. Però no et pensis que no m'afecta a mi això de tenir-los tan tard, encara que tingui la possibilitat de fer-ho.

    Eva, com algú es pot equivocar amb l'edat que té? Vull dir, és clar que hi pot haver alguna confusió puntual, però dir a tothom que compleixes uns anys, i després adonar-te que no és així... potser aquestes casualitats que no vénen al cas ens podrien ajudar a entendre-ho... I l'any següent vas dir que en tornaves a fer 40? Una cosa és treure's anys, que això sí que deu ser més comú, o ho era, però posar-se'n de més?

    Toni, sí que porto una bona temporada, sí, però alguns porten encara més que jo, els venerables! No crec que suposo grans canvis per mi entrar en aquest club, però ja ho veurem els propers anys.

    ResponElimina
  27. Gemma Sara, està bé que cadascú parli bé de l'edat que té, tu de la franja dels 40, altres de per aquí de la dels 50. Ho veig normal, és el que ens toca viure, i encara que tinguem bons records d'altres dècades, vivim intensament el present. Estar a gust amb aquest és important. És clar, tu tota aquesta dècada l'has viscut veient com la Sara creix, ha de ser una gran experiència, encara que segur que treu anys de vida, hahaha. Si arribes als 90 segueix fent posts, amb els néts o els besnéts, però no crec que arribi el primer a comentar...

    Assumpta, doncs déu n'hi do. Suposo que la distància d'edat que ens separa ja em semblava gran llavors, però és clar, ara pensar en 45 anys ja no em sembla tant! Els anys passen per tots, eh. I tot té un final, definitiu o figurat. Veurem fins quan arribem, però és veritat que des de molt jove ja deia que em moriria als 40, els amics fa molts anys que m'ho senten dir, i també ho devia dir per aquí, i per això vaig fer la promesa de dir-li a aquella noia que l'avisaria quan arribés als 40. Això sí, no tinc preferència en el dia. com la teva germana.

    Consol, digues alguna altra cosa per la qual els 50 són la millor època, perquè això de no voler agradar a tothom ho faig des de sempre, sempre he tingut molt clar que no pot ser, i que agradaràs als que sigui, i desagradaràs a molts altres, i no passa res. Amb aquests 'molts altres', cap esforç.

    Elfreelang, saps, ningú no havia preguntat qui era ella, algú ha provat d'endevinar-ho, perquè ningú no ha preguntat el nom directament, com tu. Mira que era fàcil. Era la iruNa, no crec que la coneguis, fa moltíssim temps que no es deixa veure pels blogs, i que no en sé res. Però tot i això, intentaré complir la promesa, és clar.

    Eli Ramírez, sí que les compliré, o almenys ho intentaré. Una altra cosa és que ella contesti.

    ResponElimina
  28. Aquesta progressió geomètrica del pas del temps ens sorprèn a tots, XeXu. A tu et sembla que era ahir que el Pd40 en complia 40 i tu ja estàs a punt de fer-los. I jo, aquesta temporada de l'embaràs de la meva filla, tinc tan present el seu part que no em puc creure que hagin passat 26 anys. Tot i que per mi ets una criatura -amb tots els respectes- aprofita tots els moments perquè aquesta -acceleració progresiva del pas del temps va a més. Estressant-te al mínim, és clar!

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.