diumenge, 21 de maig de 2017

Era un nap-buf...

Aquest any que alguns celebrem aniversaris blogaires, també es compleixen anys d'altres coses. Aquesta setmana va fer anys la primera filla d'un dels meus amics, la més antiga de totes. I en va fer 10. I després de felicitar-la, penses que ja han passat 10 anys més, i que han anat molt ràpid, però que aquella neneta que s'havia de dir Jana (que no es diu Jana), que va ser anunciada amb un 'Per cert...' en un sopar a casa meva de Barcelona, sopar organitzat presumptament per crear La Comunitat del Fosfat, però era fet a mida per fer l'anunci, aquella neneta, deia, ja és una preadolescent amb dos dígits d'edat. Vaig demanar una foto d'ella perquè fa temps que no ens veiem, i... mare de déu, però si era un nap-buf...

I així passa la vida, per cert, sense que ens n'adonem. Ens va fer gràcia recordar aquell 'Per cert...' original, i altres records que han sortit aquests dies. I vaig pensar que també ho compartiria amb vosaltres. Una cosa és veure que el blog fa anys. L'altra constatar que allà fora passen i pesen els anys.

dijous, 18 de maig de 2017

Relats conjunts, El cavaller irritant


Si us plau, que pari ja. És molt molest aquest home, des que m'ha vist sola no ha parat de fer-me preguntes i llançar-se floretes a ell mateix, amb aquest posat de perdonavides. Es pot ser més fatxenda? A més, noto el seu alè a tabac i a whisky barat al clatell, i se m'estan posant els pèls de punta. No sé què es pensa, o amb qui creu que està tractant. El que està clar és que per un xitxarel·lo com aquest no ho engegaré tot a rodar. Suposo que es pensa que m'acabarà forçant d'alguna manera, si no és que cedeixo als seus 'encants'. Que una noieta tan poca cosa no es podrà defensar d'un homenot com ell. Gustosa li clavaria la Glock que porto a la bossa a l'engonal i li diria on es pot posar el seu assetjament si no vol acabar cantant com una soprano. Però no em puc permetre revelar la meva identitat per una minúcia així, posaria en risc tota l'operació, i no ens ho podem permetre. Em sembla que hauré d'aixecar-me i anar a seure a una altra banda, potser avisar el revisor que el senyor m'està molestant, però és probable que encara li rigui les gràcies. Sobretot, mantenir la serenor, no és moment de cometre una errada. Però ai si me'l trobo en un altre moment, i en una altra circumstància! S'està guanyant una nota a la meva agenda... 


La meva proposta pels Relats Conjunts de maig.

diumenge, 14 de maig de 2017

Que es matin entre ells

Ja se sap que la gent malparla dels altres i que les tafaneries corren com la pólvora. Juguis o no juguis a aquesta mena de jocs, sempre t'acaben arribant informacions que no hi ha manera de contrastar. Però pot passar que se superin alguns llindars i que els rumors escampats sobre algunes persones comencin a ser seriosos, ofensius i poden afectar a les seves relacions o la percepció que l'altra gent té d'elles.

Avui m'he trobat una persona que feia temps que no veia, i li he preguntat per la seva absència. M'ha dit que es deu, precisament, a la presència d'altres persones allà. I jo que em pensava que senzillament no tenia ganes de venir. I m'ha explicat els motius, força forts, per cert. El cas és que m'estava parlant molt malament d'una gent, com a manefles, com a inventors de rumors falsos, i com que l'havien perjudicat força. I ho feia explicant-me rumors que, evidentment, els perjudicarien a ells...

Dóna la casualitat que jo ja havia parlat amb alguna d'aquestes persones, i ja em van malparlar del que m'he trobat avui. I no sé si s'entén res del que dic, però la conclusió és que no et pots refiar de ningú que et ve malparlant d'algú altre, perquè de vegades ni sabent les dues versions en trauràs l'aigua clara. I encara diré més, potser val més no ficar-s'hi massa, tot i que no puc negar que em pica la curiositat, però la probabilitat de sortir-ne escaldat és massa gran. Millor que es matin entre ells.

dimecres, 10 de maig de 2017

Urnes

I segueixen, i segueixen, i segueixen. I ens tomben la llei de consultes i el comissionat per a la Transició Nacional. I amenacen a les empreses fabricants de metacrilat, no volen que facin urnes per al govern de Catalunya. Però l'únic que fan és el ridícul. El ridícul més espantós. Intents de frenar allò que no poden frenar; posar-se en evidència davant d'Europa, del món. L'Estat s'està esfondrant, té els fonaments corcats, i no ho saben parar. Quan Catalunya sigui independent, se'ls acabarà d'escapar de les mans.

Aquests dies he sentit que hi ha qui promou que apadrinem cadascú una urna, o fins i tot fer un verkami per pagar-les si no deixen que el govern les compri. Si us plau, demano que no fem el ridícul com ells. Som un país seriós, o no ho som? Fer això seria ser completament submisos al règim en decadència d'un Estat que tenim a la contra. Seria inventar-se una altra costellada com el 9N. I no ens rebaixarem a això. Que serà el següent? Si no tenim el cens, que ens anem a apuntar per votar? Per acabar aquesta tortura que és el procés cal fer un referèndum, amb totes les garanties democràtiques, i sense demanar permís. L'hem demanat i no ens el donen, punt i final. I si emprenen accions més expeditives que fins ara, només ens deixen l'opció de declarar unilateralment la independència.

Ja n'hi ha prou de ser mesells, ha arribat el moment de prendre les nostres pròpies decisions. Els agradin o no. Si volem votar, si volem posar urnes, és cosa nostra. I ho farem, ho farà el nostre govern, amb garanties, si ens ho creiem de veritat i no fem el ridícul. I ells que garlin.

diumenge, 7 de maig de 2017

Quan era moda

La proposta de la Carme de que li expliquem records blogaires per celebrar el seu desè aniversari m'ha despertat molta nostàlgia, perquè quan girem la vista enrere en aquestes pàgines les hem passat de tots colors. Jo ja li he fet arribar la meva participació, i us animo a que feu el mateix, però m'ha remogut això de mirar enrere, veure el que érem, o el que ens crèiem que érem, i el que som ara. I recordar tantes persones, tants blogs, tantes participacions, tants bons moments, complicitats i fins i tot enrabiades. Una vida paral·lela a la que vivim fora, amb tots els ets i uts.

Tant la Carme com jo hem complert els 10 anys aquest 2017, i això sembla molt de temps. En la virtualitat, sens dubte, n'és molt. Hem conegut moltes generacions de blogaires, i n'hem vist marxar molts. Però hi ha una altra catosfera, aquella que ja existia quan nosaltres encara no hi érem. Aquella catosfera no ha desaparegut, però mai es va voler adaptar a la gent que vam arribar 'quan era moda'. Encara hi és, fa uns dies vaig estar descobrint amb sorpresa que alguns d'aquells antics blogs encara funcionen. Llegint-los vaig sentir que no formo part d'aquell món, com si em barressin el pas. És una percepció absolutament subjectiva, no cal dir-ho. Però em fan sentir petit, part només 'del que va venir després', que no era ja la catosfera pura. Eta una altra cosa.

De vegades val més mirar endavant, i no intentar formar part d'un lloc al que no pertanys. De totes maneres, els meus records blogaires no me'ls treu ningú, i m'acompanyaran sempre. Res no es pot explicar sense ells.

dijous, 4 de maig de 2017

Ginkgos 2017

Al desembre hi ha el Balanç de l'any, les llistes de llibres, de pel·lícules... i a la primavera toca actualitzar l'estat dels arbrets que tinc plantats a casa! Els 6 Ginkgo biloba que tinc plantats a la mini-galeria de casa segueixen evolucionant, encara que amb algun no les tinc totes. Com que s'estaven fent grans, just quan començaven a rebrotar aquesta primavera els vam trasplantar a testos més grans on espero que visquin una bona temporada. Ho vam fer amb poca convicció que sobrevisquessin, però ho van fer! Ja he explicat altres vegades que a l'hivern queden ben pelats i fan peneta, però amb la primavera arriba la festa. Per cert, que el setè Ginkgo encara està viu a ca la sogra. Ma mare es va carregar el vuitè. Una oració per ell.

Us estalviaré l'evolució estacional, que ja l'he posat altres vegades, i passarem a l'1x1 per veure com estan actualment, tot i que encara seguiran fent fulles i branquetes unes setmanes més. Com en el tercer any, en aquest quart tampoc han fet estirada, però sembla que el tronc es va engruixint. Feu clic a les fotos per veure-les més grans.


#1. El que no falla mai, el més alt i el que fa la copa més ufana. De moment no fa ramificacions, però aquest any torna a fer força goig.


#2. El més damnificat. No ha brotat després de ser trasplantat i sembla que té tota la part de dalt seca. Tot i això, té un borró verd i encara confio que se'n sortirà. Ànims! 


#3. No està actualment gaire lluït i sembla que no ha acabat de brotar a la part de dalt. Espero que en anys propers recuperi l'empenta.


#4. El nou preferit! Aquest any s'ha destapat fent una gran branca lateral que encara està tendre, i no content amb això, n'està fent una segona. Fulles grosses i el més expansiu de tots.


#5. El supervivent. L'any passat estava sec però va sobreviure fent una petita branca lateral. Aquest any aquesta no ha brotat, però n'ha fet una altra. S'aferra a la vida.


 #6. El veterà de les ramificacions continua en bona forma. El més rabassut, però amb una branca llenyosa, és el guapo de la casa.

Bonus track. Ja vaig anunciar l'any passat que per primer cop a la vida havia aconseguit que germinés un pinyol d'alvocat. Sembla que va més tard que els ginkgos, per això només us vaig poder ensenyar un micro-abret que tot just treia el cap, però va seguir creixent i actualment té aquest aspecte, amb les primeres fulles i branques laterals incipients.


En els propers mesos creixerà més i farà unes fulles ben grosses, i els ginkgos ja no evolucionaran gaire més, el seu període expansiu és curt. Veurem quina pinta tenen tots plegats l'any que ve, quan torni a arribar la primavera!

dilluns, 1 de maig de 2017

Delta


Bungalou. Platja. Vent. Bicicletes. Flamencs. Trabucador. La Banya. Arrossars. Tancada. Encanyissada. Poblenou. Arròs pelat. Ebre. Desembocadura. Zigurat. Ocells. Fangar. Far. Miratges. Sorra. Cap de setmana llarg al Delta, tornar més cansats i haver menjat meravellosament bé. Enyorant Islàndia, un any enrere. I fins la propera.

divendres, 28 d’abril de 2017

Màfia

Aquests dies assistim a un serial d'imputacions i condemnes diverses del partit que governa l'Estat, i també de periodistes, que això és més nou. Quan aquestes coses passen, sempre acaba esquitxant a Catalunya, però aquest és un altre tema. Qui la fa la paga, o l'ha de pagar, independentment del seu origen. Però tampoc és casualitat que Messi estigui contínuament amenaçat de frau i a Cristiano Ronaldo, que va defraudar 30 cops més (no és una manera de parlar, és una dada) i que té una denúncia per violació, se'l protegeixi en tota la premsa (espanyola). I això passa amb futbolistes! Què no passarà amb polítics. 

Tornant al PP, no vull tapar-me la boca a l'hora de dir que són pura màfia, una organització criminal amb vestit i corbata. Uns delinqüents, amb totes les lletres. Crim organitzat, i molt ben organitzat. I malgrat això, si a dia d'avui hi haguessin eleccions, encara guanyarien. Demostrada la seva culpabilitat, la gent encara els votaria. Per què? Com és possible. En altres països, qui fa una malifeta dimiteix (dimiteix de veritat, no com la Espe), per molt menys del que ha fet qualsevol alt càrrec del PP. També del PSOE, i alguns de Cs que abans militaven en els altres partits grans. I tot i així, tenen el suport. La por al canvi? Allò de que més val un mal que ja coneixes? He vist casos paranormals molt més fàcils d'explicar.

És el que té la màfia, oi? És una organització criminal, però la gent del poble on operen els té cert respecte, saben que són algú a qui recórrer, sempre que no et surtis de la línia i paguis, els tindràs al teu costat. Et protegiran. Et defensaran. Molta gent deu pensar això sobre el PP. Són uns criminals, però no hi ha altre remei que tragar amb ells i superar com es pugui les seves estocades, en forma de retallar serveis i drets. També tenen els òrgans de defensa comprats, i la justícia. No se'ls pot eliminar, així que juguem al seu joc i les coses tampoc no ens van tan malament. Val a dir que les alternatives no són gaire engrescadores. La nostra solució? Marxar ben lluny, i ben ràpid. De màfia en continuarem tenint. Però probablement no al Parlament.

dilluns, 24 d’abril de 2017

Un discret segon pla

Els reptes ens solen motivar, però també ens espanten. Davant d'una nova perspectiva, sabrem estar a l'alçada? No ens vindrà gran? Generalment només es tracta d'inseguretat, però aviat ens demostrem a nosaltres mateixos del que som capaços. I de vegades també quedem vençuts, és clar.

Però mirem-ho des de l'altre cantó. Quan ja has estat a dalt i deixes d'estar-ho? Potser no en el lloc més alt, però allà on se't reconeix l'autoritat i ets una referència. Què passa quan deixes de ser-ho? Pels altres res, perquè algú altre assumirà el rol. Però per un mateix, pot ser difícil ser un més, saber-se mantenir en un discret segon pla i no voler que les coses segueixin sent de la manera que t'agradaven a tu. Humilitat i compromís, però ara no per liderar, sinó per saber no fer-ho. N'he vist molts que desapareixen. Per sort, altres han sabut assumir el lloc que els pertocava. Espero emmirallar-me en aquests darrers.

dijous, 20 d’abril de 2017

Relats conjunts, Pont


Sempre era dels últims a marxar de l'oficina, o marxava tan d'hora que ningú no podia sortir amb ell. Si li preguntaven per on vivia, es limitava a dir un escàs 'a l'altra banda del pont', que per la ubicació de l'empresa, tothom interpretava que es referia a Brooklyn. Això ja era una raresa, tots els seus companys, almenys els més propers, vivien a Manhattan, en pisos de 150 metres quadrats. Carregats de diners. Però és clar, ells no s'havien d'encarregar de tres fills petits i una mare malalta. Ni tenien els seus deutes. Tot i que la feina era ben pagada, els companys no es podien imaginar com de difícil li resultava pagar totes les despeses mensuals. I aquell pis minúscul a Fort Lee, on vivien tots apilats, i que era l'únic que s'havia pogut permetre. Tan lluny del centre, fora de l'estat, de fet. No deixaria que mai ho sabessin.

Era un d'aquells dies que havia hagut de plegar tard per no coincidir amb ningú i que no veiessin cap on anava. Faltaven tres dies per cap d'any i va començar a creuar el pont il·luminat, caminant fins a l'altra riba, com cada vespre. No li solia passar, però per uns instants el seu coratge a prova de bombes va esquerdar-se i el va envair una profunda tristesa. Va pensar en la Melinda. Com la trobava a faltar. I que diferents haurien estat les seves vides si aquell camió no hagués girat tan ràpid.


Aquesta és la meva trista proposta pels Relats Conjunts d'abril.

diumenge, 16 d’abril de 2017

Terra de volcans

A l'excursionista de pa sucat amb oli la setmana santa sempre se li passa, i quan arriben els dies de festa, tots a córrer a veure si pot anar a alguna banda, però llavors ja tots els possibles allotjaments estan agafats. Com que tenia intenció d'anar a passar alguns dies a la Garrotxa, però ja no podia dormir enlloc, la seva acompanyant i ell van decidir almenys anar a fer un volt pel parc volcànic de la Garrotxa, ni que fos anar i tornar.

 Ruta robada de Wikiloc, és clar.

Com a bon excursionista de pa sucat amb oli, no decideix anar a la Fageda d'en Jordà a la tardor, sinó a la primavera, no fos cas. Tot i així, és un paratge boscós i molt agradable per fer-hi una passejada. Amb un rampell de valentia, van decidir fer la ruta 1, la llarga, que està perfectament senyalitzada i et porta a visitar la Fageda, el volcà de Santa Margarida i després, opcionalment, visitar la zona museística del Croscat o vorejar-lo. En total, unes 4 hores previstes, ideal per acabar amb un bon dinar a Olot.

 Allò d'allà no sé si és un hobbit o un 'dominguero'.

Es tracta d'una ruta molt assequible i molt recomanable per a tothom, cosa que queda demostrada amb la gran afluència de públic que hi van trobar. El camí no té pèrdua, ni tan sols per l'excursionista de pa sucat amb oli, i el punt més alt no supera els 750m, amb algunes pujades destacables, però a l'abast. La Fageda és un lloc molt místic, l'excursionista de pa sucat amb oli tenia la impressió que li sortiria una fada o un follet en qualsevol moment. Però el que va aparèixer era un nano cridant o una colla de joves fent gresca.

Encara que no ho sembli, això és dins d'un cràter.

Un cop ascendit el volcà de Santa Margarida, a l'interior del cràter hi ha l'ermita homònima, i un munt de gent fent un descans. És realment un lloc per parar-hi una estona i seure reflexionant sobre el paratge i el fet d'estar a l'interior d'un volcà, per això l'excursionista de pa sucat amb oli només va fer un parell de fotos i va marxar. Al Croscat no s'hi entra, però hi ha la possibilitat de veure com són els estrats d'un volcà per les successives deposicions de material. 

Les capes del Croscat. Que petits són els figurants...

El dinar a Olot va ser, efectivament, ben abundant. Però ni una volta per la ciutat van poder fer perquè després de l'àpat els va enxampar una bona tempesta i van marxar cap a casa. Almenys no els va enganxar a mig volcà...

Informe de danys: Cansament moderat, mullena del restaurant al pàrquing sota l'aiguat.

dijous, 13 d’abril de 2017

Bocs

Sovint em trobo persones que diuen que no toleren que s'alci la veu, i les males paraules. No és una cosa que a mi em preocupi, i se'm fa estrany. En una discussió a mi em sembla fins i tot normal, sempre fins uns límits, és clar. Puc entendre que incomodi alguna gent, això ja depèn de la tolerància de cadascú, i la meva és alta en aquests casos. No ho és pel soroll de fons i el xivarri, però sí en converses.

Tot això em ve perquè amb la companya de feina solem parlar-nos fort i dir-nos de tot, és una mena de dinàmica d'aquestes de bocs xocant contínuament les cornamentes. Parlar-nos malament ha esdevingut la normalitat, però això sorprèn força la gent que no ens coneix, naturalment. Quan ens coneixen, ja ens deixen per impossibles, s'adonen que ens complementem i ajudem a la perfecció. La gràcia és que ens diuen que ens barallem, i que un o l'altre està enfadat perquè l'altre li ha cridat. I no és així. És justament el contrari. Quan ens enfadem de veritat, que de vegades passa en l'ambient laboral, i no amb el nostre estar a la grenya habitual, ens deixem de parlar. És quan hi ha silenci o quan un no respon l'altra que s'han de preocupar.

No som un bon exemple, és clar que no. Però parlar amb veu moderada i bones paraules no sempre és sinònim de que les coses van bé, ni molt menys de sinceritat. I en aquest 'sinceritat', que no aplica al cas que explicava, deixo l'espai per la reflexió al voltant de les bones maneres i el to moderat.

diumenge, 9 d’abril de 2017

La relativitat del compte

A casa no som de gastar gaire diners, sempre ens costa fer despesa, i és per una mena de complex de no tenir-ne; ens hi mirem molt. Si ens permetem algun capritx (sempre que entenguem que comprar un cotxe no és un capritx...), sol ser en forma de bon restaurant, i en comptades ocasions en algun aparell, com ara una càmera de segona mà que vam adquirir fa unes setmanes, però sempre després d'assegurar que no suposarà cap daltabaix a l'economia familiar. Estalviem per viatjar, per no haver de tocar els estalvis. No sé si m'explico.

Pel que fa als restaurants, ens agrada menjar bé, això sí. Si és car, però sortim satisfets, no ens fa res haver-nos rascat la butxaca. Però si no en sortim contents, tota despesa ens sembla cara. Observo que la gent es despreocupa molt més per despeses com són menjar de restaurant, que 20 euros no són res. Però per mi poden ser molt si, per exemple, el servei és maleducat o desagradable, les taules estan massa juntes, o si hi ha grups de gent que fa xivarri. I tot això no inclou el menjar, és clar, això és una altra cosa. Potser és bo, però l'ambient no l'acompanya. O potser directament no és bo, i llavors tant és si és car o barat, sempre seran diners llençats.

Segurament no caldria patir tant pels diners, que tampoc no ens en falten per viure. Un restaurant pot ser una loteria, i si un dia no toca, doncs mala sort. Però no crec que canviem la teoria de la relativitat del compte, en funció de la satisfacció produïda. Un bon àpat, amb el que això comporta, no serà mai car. Un mal àpat, sempre ho serà. Encara que el valor numèric del compte dels dos sigui el mateix.

dimecres, 5 d’abril de 2017

El rellotge

Des de fa una temporada no porto rellotge. Sembla una ximpleria, però per mi és gairebé una raresa, i s'ha convertit en normalitat. Des de ben jovenet, potser hauria de dir petit, sempre he portat rellotge, digital, de busques o les dues coses, però generalment no massa bo, només per tenir l'hora al canell. Que no fos gaire bo em venia del principi de tot, el rellotge sempre s'enduia algun cop o altre, així que no valia la pena tenir-ne un de bo, més valia que fos resistent. 

Sempre el duia. No sé ni si me'l treia per dutxar-me, però el que sé és que no portar-lo al canell esquerra era com anar despullat, em faltava alguna cosa. Durant molts anys ha estat així, però darrerament me'l treia per treballar, me'l treia per dormir, i algun cop me'l descuidava a casa i tot. Fins que se'm va trencar la sivella de la corretja, de manera que aquesta penjava, i me'n vaig acabar cansant. Vaig pensar que el portaria a arreglar, però m'he acostumat a no posar-me'l, i ara ja no se'm fa estrany.

Segueixo tenint la necessitat de mirar l'hora sovint, aquesta no canvia. Tan sovint, que la majoria de vegades la miro per inèrcia i ni la veig. Però això ja m'ho cobreix el mòbil, que és la cosa que ara no em deixo mai i que no em trec de sobre (per dutxar-me sí...). Però ara no tinc pressa per arreglar el rellotge, com em passava sempre abans, i no sé si me'l tornaré a posar. Se'm fa estrany no necessitar-lo, però no se m'està fent estrany no portar-lo. Que ràpid ens adaptem, fins i tot davant de canvis que en un passat ens haurien semblat impensables.

diumenge, 2 d’abril de 2017

Una mala persona

I podem fer veure que les bodes, amb els seus comiats pertinents, ens fan il·lusió. I admetre que cal celebrar-les amb una gran festa, després de molts anys de convivència i totes les despeses compartides, com si calgués algun lligam més o canviés alguna cosa. Encara que no ho pensem. Podem fer veure també que els fills de tothom ens agraden i són una monada, que la canalla és una meravella i un regal del cel. I negar que són la pitjor llosa que pot caure sobre unes persones joves i plenes de vida. I ho farem perquè és el que volen sentir, no perquè ho pensem. Perquè dir-ho en veu alta et converteix, probablement, en una mala persona.

dimecres, 29 de març de 2017

Mini Jo

Per aquells que des de sempre m'heu dit que m'amago, que no ensenyo fotos ni em deixo veure a les trobades blogaires, avui faré una excepció i us ensenyaré una foto meva. Bé, meva meva... no del tot. Però sí del meu mini Jo.


Me l'ha fet una companya de feina molt manetes, i està perfectament caracteritzat, se m'assembla molt, tot i que he de dit que he sortit afavorit en excés, ja m'agradaria tenir aquesta tofa de cabell! Però porta la meva bata blava, els pantalons de pijama que faig servir per treballar, els esclops i la recreació d'una de les meves samarretes. I la meva barba poc poblada també. A més havia de portar un llibre a la mà, que ha acabat sent un arxivador, però també m'escau!

I bé, ara ja tinc una rèplica de mi mateix, i ja estic perfectament preparat per participar en un dels concursos de The other readers de la Jomateixa! Espero que tornin!

dissabte, 25 de març de 2017

Trondheim


Com sempre, buscant el fred, però aquest cop també buscant una amiga nòmada, vam arribar-nos a Trondheim (Noruega) a passar-hi uns dies. Austràlia no va poder ser. Xile tampoc. Però la doble oportunitat de trobar un hivern no tan lluny, i retrobar una amistat, no es pot deixar passar. I jo que em pensava que era un poblet perdut en un fiord...

dimarts, 21 de març de 2017

10 anys de blogs

I el dia ha arribat, aquest petit blog fa avui 10 anys, i jo estic eufòric, perquè me l'estimo tant que és una data molt assenyalada. Una dècada donant guerra a la xarxa, en català, i amb aquella empenta que ja no és la inicial, però que em manté encara enganxat i forma part del meu dia a dia. 

Us vaig demanar ajuda per fer molt especial aquest dia, i us he de donar les gràcies perquè, com sempre, no m'heu fallat. Us envio una carretada de petons i abraçades, perquè us ho mereixeu tot. No només seguiu aguantant-me i passant per aquí sovint, sinó que m'ajudeu a celebrar els 10 anys d'aquesta manera tan genial. D'on veu sortir, vosaltres? Doncs aquí baix podreu saber la història blogaire de cadascú. Començo jo, i després podreu llegir totes les vostres històries. Gràcies, moltes moltes gràcies a totes i tots, sou meravellosos.

"Al 2006 jo vivia completament aliè al món virtual. Una amiga em va dir que, coneixent-me m'esqueia d'allò més tenir un blog. Jo no tenia ni idea de què era allò. Posteriorment, amb els amics de la Comunitat vam pensar que seria una bona manera de mantenir-nos units i comunicats, i en Gerhart també em deia que m'esqueia molt. Vam començar amb el blog comunitari, i jo de seguida vaig haver de donar la raó als qui m'ho havien dit, aquell món dels blogs era increïble. Anava acaparant la Comunitat fins que em vaig trencar una clavícula fent castells, i amb tot el temps del món, sol a casa, vaig pensar que havia arribat el moment de fer camí sol. I així va néixer el Bona Nit, inicialment com un spin off de la Comunitat, però de seguida es va convertir en una extensió de mi mateix. I fins avui."


Jo vaig arribar al món dels blogs sense que ningú m'hi portés. Jo em vaig assabentar de la seva existència i ho vaig voler provar. Vaig pensar que no ho llegiria ningú, però com que menys ho llegia ningú si ho guardava en un calaix, ho vaig provar. Primer vaig ser a Bloctum, que va durar aproximadament un any i poc i es va omplir la seva capacitat. A Bloctum vaig fer els meus primers amics blocaires: la Caterina i en Josep Manel Vidal. Després els amics van anar augmentant ràpidament i a mi també em costa ara imaginar al vida sense tenir blog. Tot i que he passat de fer un post cada dia durant molts anys a fer-ne tres a la setmana com en faig ara. Perquè vull fer coincidir els 10 anys de blog i les 3003 entrades. Vull celebrar-ho, però encara no sé com.

Era el 2005 i vivia a Nova York, i ja feia temps que sentia parlar dels blogs però no acabava de trobar-li el què. En català no n'hi havia gaires encara i tot el tema de les xarxes socials estava a les beceroles, de fet. No estàvem acostumats a interaccionar tant online com ara. Tornant d'unes vacances a casa, a l'estiu, vaig dir-me "va, ho provo, és una bona excusa per forçar-te a escriure regularment, i com que no em llegirà ningú, al cap d'uns mesos ho deixo i com a mínim tindré un petit dietari de record". Això va ser fa onze anys i mig i aquí estic encara, al peu del canó. Per molts anys, Bona nit!

Jo hi vaig arribar sense gaire entusiasme, com vaig explicar en el primer post del meu blog. Després d'haver-me donat de baixa d'una web de relats en català per motius que ara no vénen al cas, el blog em va servir per treure del fons del disc dur els contes que havia escrit durant anys i publicar-los a la xarxa. I em va enganxar! I de quina manera!

Jo vaig fer un curs d'informàtica per la feina, que no tenia res a veure amb els blocs, però el professor em va donar quatre fulles on explicava com fer-ne un, "per si ho vols provar a casa". Vaig anar fent proves, jugant amb diferents plataformes, i xafardejant blocs. En poc temps em va enganxar el bon ambient que hi havia i vaig decidir crear-ne un definitiu. De què, vaig pensar, doncs del que m'agradi més sinó ho deixaré en quatre dies. Vaig començar a parlar de llibres i a passar-ho bé amb vosaltres, i fins avui.

Una companya de feina que sabia que escrivia alguna cosa m’aconsellà d’obrir un blog. Li vaig explicar que no sabia com es feia, i m’orientà per a que visités el blog d’un altre company de feina, “El bosc dels somnis perduts” de l’escriptor Rodolfo del Hoyo.
Vaig obrir el blog “Fita” el maig de 2011.
Més endavant un altre Xavier, el que edita el “blog d’en Papikol” em comunicà que s’estava fent una Cadena de blogs “Blog-via cap a la independència”. Vaig demanar d’entrar-hi. L’agost de 2013 l’Assumpta i la Carme Rosanas m’hi van afegir.
Va ser a partir d’aleshores que he conegut molts blogs, entre ells el “Bona nit i tapa’t” del que en sóc un seguidor.

El cas és que més o menys en aquesta època de l'any de fa deu anys la meva vida estava un patint un canvi, motivat per un llibre, que pocs mesos més tard em portaria obrir un blog per escriure històries que em passessin pel cap sense que m'importés si ho llegia algú. I diria que va ser en algun Relat Conjunt, anys més tard, que vaig descobrir el teu blog. Ara bé, meva memòria de peix però no ho pot afirmar.

Jo realment hi vaig arribar perquè en aquella època del 2008 feia molts de quilòmetres en cotxe. La ràdio va ser la culpable de que m’interessés per aquest món. Sempre m’havia agradat expressar-me de manera escrita però no ho havia fet mai ni en sabia gens.
Vaig començar, em va agradar i encara hi sóc. Potser perquè m’ha aportat tants amics o coneguts virtuals i desvirtualitzats i també per el fet d’haver aprés a redactar i escriure una mica més correctament que quan vaig començar, tot i que encara fem faltes, però no sóc tampoc tant perfeccionista.
Haig d’esperar a l’agost del 2018 per fer els meus 10 anys, espero ser-hi, però amb tots vosaltres, sinó no té sentit.

Uf! En el meu cas va ser la curiositat. A finals del 2005 (mare de Déu...!) es parlava dels blogs i em va picar per saber que coi eren. Després de tafanejar una mica vaig veure que la millor manera de trobar-li'ls la gràcia era obrir-ne un. Blogger ho posava molt fàcil, de manera que en cinc minuts ja tenia blog i només faltava pensar amb que omplir-lo. Aleshores vaig recordar acabava de llegir una entrevista a en Josep Maria Espinas, on explicava que feia una tira diaria a El Periòdico. Vaig pensar que podia ser divertit fer una apunt diari sobre alguna cosa relacionada amb la ciència. En part era curiositat per veure fins on durava l'experiment. També feia gràcia saber si algú ho trobaria interessant i per això no vaig dir a ningú que havia començat un blog. I mira! La cosa va seguir i seguir, em va portar a conèixer gent, a escriure llibres... i al final puc dir que m'ha canviat força la vida! Realment va ser un moment encertat decidir clickar aquella opció que oferia blogger!

La raó es que m’agradava (i encara m’agrada) escriure i escriure per un mateix esta bé, però quan un té el talent (i la modèstia) que jo tinc es bo que el comparteixi amb la resta de mortals, i en aquell moment un blog semblava la millor manera de compartir aquests escrits, ja que et permet mantenir un històric dels escrits i també permet certa interacció amb la gent gràcies als comentaris. Penseu que en aquella època Facebook no existia, aquest va obrir al setembre del 2006 però no guanyaria popularitat al nostre país fins al 2007 / 2008. Però si voleu llegir la crònica completa, feu clic aquí i aquí.

Quan em vaig comprar l'ordinador, jo no en tenia ni idea. L'ajuntament ens va pagar un curset i no hi vaig aprendre gran cosa, però ens van ensenyar a fer un blog, això sí. De totes maneres , al començament m'hi perdia bastant i va passar un temps fins que li vaig trobar el "truquillo", perquè una companya de l'escola que en sabia un niu, em va donar un cop de mà i de mica em mica vaig anar fent amics... La veritat és que penso que vaig fer bé, ja que sovint em distreu i sempre és agradable compartir sensibilitats...

El 26 de juliol de 2008 vaig publicar el meu primer apunt al meu anterior blog, Un tel als ulls, que vaig tancar el 31 de desembre de 2012. Aleshores jo feia un programa en una ràdio local on parlava d'Internet i les xarxes socials. Em van demanar que parlés de xats i vaig anar a parar al Xat.cat. Allí vaig veure l'oportunitat de publicar relats, però em sentia una mica encotillada. Blogger em va donar les ales que necessitava. Quan vaig veure que massa gent del meu poble em llegia, buscant a veure si deia coses de política local, cosa que no faig, el vaig deixar surant en l'espai de zeros i uns i vaig obrir el meu blog de cambra, El món s'acaba. Però s'acaba bé, eh! El blog sempre m'ha servit d'arxiu i bitàcola, i, el que és el millor, el món blog m'ha obert la porta a conèixer gent que sí que ho fa bé, de debò. I això, sempre resulta impagable. Per molts anys!

Vaig començar el meu bloc Hora Blava ara fa quatre anys. Hi vaig arribar perquè em vaig trobar amb tot d'indicadors que m'hi van portar:
- Penjava fotos en un bloc col·lectiu però a vegades m'hauria agradat afegir alguna cosa a la foto.
- Vaig saber que una persona que coneixia escrivia en un bloc a la xarxa i vaig començar a mirar blocs.
- M'agrada la poesia i fer un bloc era una motivació per llegir-ne i publicar aquella que més m'agradés.
- Potser era el moment adequat.
Durant aquest temps he passat per etapes en que he publicat força i d'altres menys però he pogut constatar que tinc un públic fidel. És una motivació per a fer fotografies, llegir poesia i fer petits relats. Ha estat un plaer descobrir altres blocs i poder compartir impressions. He participat en alguna trobada blocaire i m'ha agradat molt posar cares a aquelles persones que els segueixo. No em fa res que siguem molts o pocs, el més important és que sigui una activitat enriquidora.

Bé aleshores jo feia de profe a L'ESO i en un grupet de tercer teníem un crèdit variable ( aleshores es deien així) de nom revista i se'ns va acudir que millor un blog que en paper i així vaig començar a fer un blog amb uns alumnes de tercer d'Eso, em va agradar molt l'experiència i em vaig decidir a fer un meu , ben meu i personal
Li vaig posar el nom que té pel filosof Descartes, ja que apart de l'ESo aleshores també feia classes de llengua i també de filosofia a batxillerat i li volia,( creia jo ingènuament que era qui escrivia qui podia triar el rumb del blog ;Encara no sabia que els blogs, igual que els llibres ,tenen vida i pensament propi i ens criden i ens guien cap on ells volen anar i no a l'inrevés) creia, donar un enfoc filosòfic...bé en realitat el que volia i vull fer era escriure , escriure de qualsevol cosa, dels meus pensaments, de les meves opinions, fent jocs de mots, poesia, etc etc
I aquí estem XeXu. mica en mica vaig anr trobant més blogs, com el teu i d'altres , em vaig topar amb el de relats conjunts, amb els premis cat ( encara els enyoro) i amb un seguit d'iniciatives blogaries com les de la infatigable i genial Carme, els passatemps del gran Mac, els jocs proposats per l'Assumpta, els 365 contes, i no pararia ....adoro aquest món, adoro la catosfera!

Els motius no els sé del tot. Em sembla que vaig començar a participar en comentaris i em van venir ganes de prendre'n més part, d'explicar coses que em passaven al dia a dia i actualitat bàsicament.
Reconec que ho tinc una mica abandonat tot, però no tinc intenció de deixar-ho. De cap manera.

Em penso que ja ho vaig explicar una vegada a la Carme però per si de cas:
Vet aquí que em vaig embolicar a fer classes d'informàtica (allò del borni al país dels cecs...) i l'alumnat, que va resultar estar més al dia que jo tot i ser d'edat (a veure com ho dic per no ofendre...) madura (?) em van demanar que els hi ensenyés a fer un blog com el dels seus nets (mira, m'hauria pogut estalviar pensar en això de l'edat!), i no em va quedar més bròquil que ficar-m'hi per veure com funcionava. I mira, encara hi sóc.

Quan en Jordi, el noi de la botiga d’informàtica, es va oferir per ajudar-me a fer un blog em vaig alegrar molt. Feia temps que ho tenia al cap, però dubtava dels meus coneixements informàtics.
Un cop el vam tenir a punt, jo seguia dubtant: del títol, del contingut, del estil... Tot que el nom el va posar ell: “El que em passa pel cap”. Això va ser el 31 de gener del 2011.
Al principi em servia per compatir la meva poesia. Desprès va anar evolucionant, encara que últimament el tinc una mica abandonat. Em sap greu...
El vuit de febrer del mateix any, Dia de la Dona, va néixer “Glo.Bos blog”, que vaig fer jo soleta i on comparteixo poesia d’autors ja consagrats.
I segueixo blogejant, no amb el mateix impuls dels primers dies, però amb la mateixa il·lusió.

La idea de tenir un blog me la va suggerir el meu profe del curs de novel·la. No tenia molt clar què escriure-hi perquè els relats ja els estava publicant a Relats en Català, així que vaig fer aquest concepte de blog, on intento narrar qualsevol tema relacionant-lo amb algun concepte o referent de la ficció. Per circumstàncies, em costarà quedar-m'hi i seguir escrivint-hi amb regularitat però m'agrada tenir un espai obert a tothom per parlar dels temes que m'interessen.

Tot va començar el 2 d'octubre de 2008 quan un amic em digué que al poble havien obert feia poc una web que permetia crear i allotjar el nostre propi blog. Ell ja ho havia fet i a mi, que fins aquell moment ni m'havia passat pel cap aquesta possibilitat, em va fer gràcia provar-ho.

Aquella mateixa tarda va néixer «XAREL-10, el blog».

El primer que vaig publicar-hi va ser un comentari sobre un nou centre comercial recent inaugurat i, en una secció a part, vaig afegir-hi un enigma mental. No vaig tardar ni dos dies a decidir eliminar els «comentaris d'actualitat» i fer dels enigmes l'única raó de ser del blog... i així segueixo vuit anys i escaig després.

No recordo per què ni com vaig escollir el format blog. Sí que recordo el que em va llençar a fer-ho: una frase de la Sara, la frase que dona nom al blog. No sé quina connexió neuronal es deuria produir! La qüestió és que han passat 8 anys i d'una pràctica bastant solitària duant 2 anys, es va convertir en una de compartida, que encara té més gràcia: he conegut casetes i personetes.
Ara porto una temporada poc productiva, però mantinc el raconet. De vegades he pensat a obrir-ne un altre, però amb la meva baixa productivitat, no caldria, i veig que a la Sara encara li fa gràcia. Doncs seguirem amb el raconet!

Una (jo), pensa que es coneix; que coneix cada arruga, piga o senyal de la pell. També, que coneix com pensa, com viu, què li mou. Però resulta que hi ha qui et coneix millor, que sap què necessites, què et manca. I decideix que també ho vol per ella. Així vaig arribar als blogs, de la mà d’una amiga que sabia (quan jo no ho sabia) que m’agradaria poder escriure, dir tot allò que dins meu-nostre, guardava. Durant un temps, totes dues vam descobrir-nos en un món virtual, alhora molt nostre i íntim. Va arribar un dia, però, que vaig fer un salt i em vaig deixar anar per escriure tota sola. Poc a poc, vaig anar teixint una teranyina de complicitats, d’amistats que, sovint, penso que també em coneixeu més bé que jo mateixa. Gràcies!

La meva arribada al món blocaire va ser una casualitat. Va arribar el moment, la necessitat d'anar publicant allò que des de feia temps escrivia, relacionat amb Topares i els meus sentiments. Vaig investigar a internet possibilitats i de cop em vaig trobar els blocs. De forma molt senzilla em vaig trobar que ja tenia un bloc: toparessiempre.
No sabia res dels mateixos, ni dels comentaris, de les respostes, el que es diu res de res, em limitava a publicar i prou.
Circumstàncies adverses em van posar en contacte amb els amics de Balsareny i Manresa, alguns també tenien el seu blog, en concret KRT i seguint les seves preferències vaig arribar als blogs en català. Així, tot i que ho feia en castellà, des del principi la meva relació era amb els escrits en català.
Entre ells estava "el raco de sa lluna", evidentment de sa Lluna, vam iniciar una correspondència per correu electrònic i va començar a suggerir-me que publiqués en català. La seva insistència va anar a més i al final vaig haver de cedir a la seva empenta, així va néixer Topares i les lletres, sempre agrairé a la Paula la seva obstinació.
No cal dir que em sento orgullos dels dos blogs i de poder relacionar-me amb aquest món blocaire.

Mireia
Un altre invent va ser un blog creat una mica per casualitat. Era agost, amb en Martí no coincidíem per fer vacances. El temps lliure i la meva afició a fer de tastaolletes van fer la resta . Havia sentit, suposo que a la radio, parlar dels blogs i com que ja tenia un myspace - també començat per curiositat- no em va semblar gens estrany obrir un blog al blogger i veure de què anava. Era un blog de prova, sinó recordo malament vaig trigar molt a treure un subtítol que ho posava, i la idea és que no tingués continuïtat fins el dia que trobes un comentari d’un desconegut i decideixes quedar-te una miqueta més i mira… encara seguim!

Dafne
Vaig descobrir els blogs en un curs de formació per a docents. Allí ens oferien la possibilitat de crear classes i compartir-les. Em vaig atabalar, perquè mai he estat massa destra amb informàtica. Però un bon dia, va venir una amiga que en tenia un, i em va donar l'empenta. Vaig anar anotant les seves lliçons i als pocs dies, obria el meu blog al món "CARPE DIEM". I aleshores vaig entrar a la catosfera, i allí va anar enfortint-se tot!!! I et vaig conèixer a tu, i a molts dels qui encara trobo en aquest espai virtual.

Assumpta
Segur que cap altre blog té una història tan bonica com la té el meu, ja que la seva primera llavor es troba entre els núvols, pel trajecte aeri que hi ha entre Barcelona i Àmsterdam.
Volàvem en Josep Lluís i jo, l’any 2006, en les nostres darreres vacances viscudes com a tals. En una de les revistes que hi ha als avions, en Josep Lluís va trobar un reportatge sobre blogs i em va dir “Mira, això potser t’interessaria a tu”.

I és que fa onze anys, jo ja era ciber-Assumpta. La meva Jo-Virtual es deia MISSMARPLE i em passejava per fòrums i xats ja feia uns quatre anys, així que ell va intuir que tot això m’agradaria.

El meu primer blog el vaig crear cap a finals del 2006 en una plataforma infame anomenada “blogcat” que fallava moltíssim. Era un desastre i vaig abandonar.

Posteriorment ho vaig tornar a intentar, però res em convencia. No va ser fins a novembre de 2007 que vaig descobrir Blogger: fàcil d’utilitzar i que funcionava de meravella. Vaig crear el blog, vaig fer quatre posts mal comptats i el vaig abandonar... fins que, cap a la primavera del 2008, el vaig recuperar i ja... fins ara.

Va ser la meva germana qui em va iniciar en aquesta tasca. A mi no m’agrada gaire la tecnologia, de fet no tenia ni ordinador des que vaig acabar a l’Escola d’Idiomes. Ella es va entossudir, i l’any passat, pel meu aniversari, me’l van regalar, i sabent que a mi sempre m’ha agradat tot allò que té a veure amb les paraules, em va recomanar uns quants blogs que estava segura que m’agradarien.
Va ser un bona recomanació, que m’ha permès conèixer uns amics (si permeteu que vos anomene així) que mai hauria pogut imaginar.
Gràcies, doncs, per compartir poemes, pensaments, vivències...imatges i paraules en definitiva amb les quals m'he emocionat, he aprés i he gaudit.

Era l’any 2007, feia Batxillerat i estava boja amb el meu TR sobre comportament de cetacis. Tot buscant informació vaig topar amb el post d’un científic del CSIC, en Dan, que parlava del son unilateral dels dofins. I m’hi vaig enganxar, cada dia parlava d’una temàtica diferent, era literalment un pou de ciència. Jo no tenia gaire clar obrir-ne un, perquè no considerava que tingués gaire cosa a dir. Però engrescada per una companya de classe vaig decidir obrir-ne un de propi, amb el sobrenom de cirereta. Posteriorment li vaig canviar el nom i també el meu pseudònim. I (gairebé) 10 anys després puc dir que decidir fer aquell pas va ser un gran encert, malgrat que el tingui abandonat!

El primer blog me'l va obrir un company de feina, aviat farà deu anys, l'agost de 2017. Anticànons. Ja feia uns mesos que escrivia, després d'una crisi creativa i lectora de molts anys. Els altres blogs van venir dels reptes que m'anava proposant.

Fa cosa de 10 anys no sabia ni que els blogs existien. Una vegada, per casualitat -com ocorren moltes coses- vaig arribar al blog d'una coneguda. Em va agradar molt això dels blogs, una possibilitat d'escriure lliurement i fer-te llegir per qui volgués fer-ho sense haver de dependre de cap publicació. Meravella, em va semblar. A partir d'aquell moment vaig estar visitant alguns blogs, observant el que feia la gent i meravellant-me de les possibilitats que això donava. Finalment, vaig decidir que jo també en volia un, de blog. Vaig provar d'obrir-me'n un, que no estava obert al públic, només per anar jo fent provatures. Durant un mes vaig estar investigant com funcionava tot, l'estructura del blog en diverses columnes, la publicació, la inserció d'imatges, de música, de vídeos... i provant, provant.
Quan més o menys ho vaig tenir clar, vaig obrir un blog al públic, com a Novesflors -ja el coneixeu. Això va ser el dia 1 de febrer de fa 9 anys. I fins ara. D'aleshores ençà he conegut molts blogs i molts i moltes blocaires, amb algunes de les quals he fet amistat, una amistat impagable.

AlfredRussel
Jo també vaig arribar als blogs per causalitat, perquè no pot dir-se que en el meu entorn immediat hi abundaren massa ni blogs ni blogaires. Però una vegada descoberts, reconec que no vaig haver de pensar-ho molt per llançar-me; uns mesos, a tot estirar, fins que el gener de 2010 vaig fer la primera entrada (seguida, unes setmanes després, per la segona). Des d'aleshores, i cada volta més, he vist en el blog una forma d'abocar, sense massa trellat i sense gens d'ordre, tot allò que em passa pel cap, des de les meues estimades muntanyes fins als meus maldecaps habituals o ocasionals. A hores d'ara, i mirant deu anys enrere, he de dir que no me'n penedisc gens d'haver començat, i no solament pel blog en si (reconec que m'ho he passat molt bé escrivint algunes coses), sinó sobretot per tots els blogs i blogaires que he anat coneixent durant aquests anys, i als que he arribat a apreciar com si foren (com si fórem) persones normals.

Sa lluna
Va ser el regal del Pare Noël de dos blocaires amics. la Sargantana i el Follet, desprès d'una conversa que varem tenir sobre aquest món. El 25 de desembre del 2011 arribà a casa.

Pere
Jo vaig començar el 2009 després de llegir un escrit de la Carme Rosanas que parlava del racó d'un jardí pel qual va sentir "un amor a primera vista".

Galionar
Vaig obrir el meu primer blog fa 9 anys a Windows Live, una plataforma que va plegar, aconsellada per un amic, amb la intenció de recopilar una sèrie de relats que tenia publicats en llibres esparsos i que ningú no llegia. Però ben aviat em vaig adonar que una narració és massa llarga i farragosa per incloure-la en un post. Així que n’he acabat publicant molt poques, i m’he decantat més per la poesia, tot i no saber-me especialment dotada per a aquest gènere. Vaig fer el salt a Blogger fa cosa d’uns 7 anys, i aquí és on he trobat una colla de persones amigues que ja formeu part de la meva vida. Una de les satisfaccions més grans ha estat quan de vegades algun lector m’ha fet saber que els meus textos o poemes havien posat paraules als seus propis sentiments, que li havien estat útils, en definitiva. Diàleg interactiu, enriquiment mutu, amistat i companyia, el món blocaire. Tot un univers que fa 9 anys no hauria imaginat que existia, i sense el qual ara no sabria viure...

Laura T. Marcel
L'estiu del 2007 vaig anar a fer un viatge per Turquia. En el grup en el que anava hi havia gent molt interessant i vam passar uns dies molt grats tot i que jo estava en un moment de la meva vida bastant durillo. Hi havia una noia que cada dia buscava la manera més o menys desesperada de connectar-se o bé a l'hotel o bé buscant un cibercafè (i allà no sempre era fàcil). Jo no entenia massa la seva necessitat. Sentia que deia coses com:"Ho he de fer, la meva gent espera notícies", "Els meus seguidors volen saber com estic...", "Tinc necessitat d'escriure".
Quan hi va haver una mica més de confiança vaig preguntar-li de què anava tot allò i em va dir que tenia un blog. Havia sentit a parlar dels blogs però no n'havia vist cap i no sabia massa com funcionava el mundillo. Però durant el viatge aquesta noia em va caure molt bé, era periodista del canal 9 de València i la veia amb molt criteri pel que li vaig demanar com podia llegir el seu blog i em va donar les coordenades.
Al tornar a casa em vaig posar a seguir-la. M'agradava llegir-la, comentar-li i intercanviar impressions. Em va encantar! I com que en el moment que jo estava també necessitava buidar el pap, tot va confluir a animar-me a obrir un blog meu. Ho vaig comentar a un company de la feina i ell també en va fer un altre i així picant-nos una mica entre una cosa i una altra va néixer aquest amic íntim que és el Mar i Cel.
Curiosament (o no) en vaig fer molt poca publicitat entre els meus amics reals pq volia guardar la meva intimitat tot i que la obria al món. Quines incoherències, oi? Així segueix encara, de fet. Els meus amics i familiars més propers no saben de l'existència del meu blog. I en canvi hi he fet grans amics.
El món virtual és tota una experiència!


I per certificar que la meva malaltia blogaire encara dura, aquí teniu la secció anual 'no me'ls puc treure del cap. Un nou recull de fotografies de cartells i rètols que m'han fet pensar en blogaires arreu del món. Si feu clic a les imatges sabreu en qui m'han fet pensar. Moltes gràcies novament a tots i totes per tantes hores de bons moments que m'heu donat en aquests 10 anys, als que hi sou ara, als que ja no, una abraçada immensa.

http://ajocdedaus.blogspot.com.es/

thecyanidesun.blogspot.com


http://ciencia.ara.cat/centpeus/

unpuntaldhercules.blogspot.com

garbi24.blogspot.com

elquempassapelcap.blogspot.com

www.copsdeploma.cat

kweilan.blogspot.com

unaltreinvent.blogspot.com

https://moxaines.wordpress.com/

https://pons007.wordpress.com/

dijous, 16 de març de 2017

Relats conjunts, El matrimoni Arnolfini


Mira'l, quina cara de sòmines. Com li agrada aquest barret, no s'adona que el fa semblar ridícul? S'ha posat molt pesat amb que ens féssim aquest retrat, i quin mal que em fan els peus! Ja m'agradaria veure'l a ell amb aquesta panxota. Encara que potser li agradaria, feia tant que esperava la bona nova. El reialme tindrà la continuïtat assegurada, per fi tindrà l'hereu que volia. Ara com li explico que el fill no és seu?

La meva micro-contribució als Relats Conjunts de març!

*****

Marxo uns dies, no em trobeu a faltar massa. I si ho feu, recordeu que encara podeu ajudar-me a celebrar el 10è ANIVERSARI DEL BONA NIT explicant-me la història de com veu obrir el vostre blog.

diumenge, 12 de març de 2017

Analgèsia fetillera

La bruixa va ratllar pètals de rosa seca i va emprar un mitjó brut per infusionar escates d’animals marins, seguint les instruccions d’un vell llibre d’encanteris. La poció serviria per eliminar els dolors menstruals. Segons el calendari que guardava a la butxaca de la túnica, aviat podria comprovar-ne les virtuts. 


Aquesta és la meva participació en el joc de Sant Jordi de la Jomateixa, mireu les bases i feu un microrelat de 50 paraules, incloent almenys 3 de les obligatòries, que hi ha un llibre en joc! Jo he aconseguit clavar les 50 paraules i fer servir les 6 obligatòries, senyal que no ha de ser tan difícil!

*****

Aprofito per recordar que encara sou a temps d'enviar-me les vostres històries: com vau arribar al món dels blogs? Per què us hi vau quedar? En motiu de la celebració del 10è aniversari del Bona Nit, ajudeu-me a celebrar-lo! Podeu fer-ho fins el dia 21 de març. 

dijous, 9 de març de 2017

Clons

Quan la gent pensa en 'clons', s'imagina una col·lecció de personetes totes iguals, un exèrcit inquietant de fesomies idèntiques. També són això, encara que els que ens dediquem a la biologia cel·lular i molecular entenem un clon com una colònia de cèl·lules que ha crescut a partir d'una única cèl·lula aïllada, i que, per tant, són totes iguals, còpies de la primera. Un concepte molt semblant, però si bé fer clons cel·lulars és relativament fàcil, encara que la gent s'ho pensi de vegades, els científics no ens dediquem a clonar persones al laboratori. Almenys en els laboratoris legals.

Però ningú ho diria... L'altre dia sortia de casa al matí una mica més tard del que és habitual, i em vaig creuar amb uns quants jovenets, alguns anaven junts i d'altres no, però eren sorprenentment semblants. Tots eren escardalencs, molt prims, i portaven pantalons de tela de xandall, molt estrets, una mica cagats, i amb goma elàstica als turmells. Una jaqueta molt similars tots ells, d'una tela que no sabria definir, i amb una motxilleta. Ah, i tots ells amb gorra de beisbol. Deu ser la nova moda de l'àrea metropolitana. Ja fa una temporada que en veig molts així.

I llavors penso que potser sí que hi ha algun científic boig clonant persones, i que hem avançat més del que pensava. Em sembla que jo em quedo amb les meves cèl·lules, que segur que es porten millor que aquests.

diumenge, 5 de març de 2017

Un estrany poder

Des que Antònia Font es van retirar, els Amics de les Arts han ocupat el lloc estrella de grup català preferit. Ep, això no vol dir que ja no escolti els mallorquins, però els Amics segueixen produint cançons i aquests dies estan en plena promoció del seu nou treball Un estrany poder. El disc va arribar a casa finalment en format físic, per si a algú li interessa, i com es pot veure a la imatge, ja fa companyia als quatre anteriors (NOTA: no és que no sàpiga comptar, el 'Bed & Breakfast' que tenim ve amb el 'Castafiore Cabaret' incorporat).
 
Els Amics es caracteritzaven per les seves tonades fresques i sovint hilarants, sempre buscant aquell puntet foteta. Però tots els grups evolucionen, cada cop fan cançons que toquen temes més profunds i més en consonància amb el moment que viuen els integrants del grup, ja tots pares de família. Això fa que a la primera sentida no m'entusiasmés (com passa sempre), que no em semblin ells, però que alhora siguin 100% ells (com passa sempre), i que a força de sentir-les, algunes de les noves cançons em semblin brillants (com passa sempre). Així que tot en ordre. 'Manelegen' una mica, però posant-hi el toc Amics en tot allò que fan. Musicalment diferent, i cada vegada millors. 

Ja hi ha dues cançons que s'han anat fent sentir per totes bandes, però jo en destacaria 'Apologia de la ingenuïtat', on es riuen del carpe diem i asseguren que hi ha molts dies de merda en els que no passa res, aquesta és la gran veritat, 'Suïssa', que explica com de complicat és ser amic de dos que es barallen, i '30 dies sense cap accident' i 'No ho entens', que encara estic en procés de comprendre què diuen, però que sonen genial. Escolteu-lo, és bona música feta aquí a casa nostra. Ja em direu el què.

dimecres, 1 de març de 2017

El treball dignifica

Avui una companya comentava que el treball dignifica. Molt encertat, tenint en compte que es complien anys de la mort de Pepe Rubianes. De fet, comentava que és la frase de la seva mare. Ella, la companya, no ho deia en el sentit de tenir o no tenir feina, sinó de ser treballador en allò que fas. Però darrerament he detectat la gran preocupació que genera en la generació que em precedeix el fet d'estar a l'atur, fins i tot quan és una cosa volguda, perquè has decidit plegar voluntàriament per malestar, o per fer un merescut descans. No parlo d'urgències, tothom es preocupa per no tenir feina quan va amb l'aigua al coll, evidentment. Però a les generacions anteriors, aquelles a les que se'ls va inculcar aquest 'el treball dignifica', els causa un sentiment de llàstima i una preocupació que un jove (conegut) no estigui treballant. Tant és si aquest els diu que ho fa perquè vol, i que quan li calgui o en tingui ganes ja treballarà.

No, tenir feina no dignifica. Tenir feina és una transacció comercial, tu em pagues uns diners, i jo et faig una feina que et fa falta, com paguem nosaltres a un lampista, o una barra de pa a la fleca. La dignitat de les persones no es mesura per si tenen feina o no. I com a transacció econòmica, no és que siguem grans afortunats de poder treballar, ni hem de donar gràcies. Rebem diners a canvi d'esforç. El forner o fornera no dóna gràcies per aquella barra de pa que li acabes de comprar, ni el o la lampista no te les dóna per l'aigüera que et desembussa. Per què nosaltres hem d'estar eternament agraïts als nostres empresaris? Agraïment, en tot cas, hauria de ser seu, que els fem una feina que ells no faran.

A més, aquesta necessitat de treballar per sentir-se útil, per ser part de la societat, per ser digne... em sap greu, però són falòrnies. Entenc que abans hi havia molt interès en que el proletariat pensés això, però la conya ja dura massa. Si percebéssim un sou íntegre sense haver d'anar al nostre lloc de feina, qui hi aniria? No ens buscaríem moltes altres activitats per fer? Segurament les que ens agraden, sense haver de patir pels diners. Avorrir-nos, segur que no. No serà la feina el que ens farà feliços i ens farà persones dignes, no fotem. Si tenim la sort que la feina que fem ens agrada, perfecte, però no deixa de ser un intercanvi, no un regal del que haguem d'estar agraïts.

*****

Penseu, si us ve de gust, en fer-me arribar la vostra història de 100-120 paraules sobre com vau venir a parar al món dels blogs, abans del 21 de març!

dissabte, 25 de febrer de 2017

Relats conjunts, Vella fregint ous


Probablement era l'última esperança que els quedava. Res de bo no es pot esperar d'un pare de família aficionat al joc i a l'alcohol. Això segon encara se li podia perdonar, haver perdut la dona per una malura l'havia deixat completament destrossat. Però gastar-se els pocs diners que guanyava com a estibador al port als daus no era la millor idea, sobretot sent tan sapastre com ell. Sort que el nano els havia sortit prou responsable i espavilat, entenia com de crítica era la situació i sabia que només l'àvia podia ajudar-lo a tirar endavant. La pobra dona vivia els seus darrers anys, però encara li quedava corda i a la cuina es defensava. El noi l'havia convençut que aquesta habilitat era l'única que els podia treure de la misèria. A les seves orelles havia arribat que el senyor de Villapastitxo organitzava el primer concurs de truites del comtat, que tindria lloc durant les festes de primavera. El senyor era un gran aficionat a aquesta menja i havia promès una folgada recompensa a la truita més gustosa i original. Ell mateix en seria el jurat (prèvia intervenció dels seus tastadors, és clar). 

Àvia i nét units per una truita. El moment havia arribat, després de diverses proves prou reeixides, tocava fer-ho millor que mai per portar la truita a concurs. Els ingredients secrets eren de la millor qualitat que havien pogut aconseguir. La vella, com si fos la primera vegada que trencava uns ous, no podia evitar un puntet de nerviosisme.


La meva proposta pel RC d'aquest més, que ja és el 101! 
Recordeu que, si us ve de gust, podeu ajudar-me a celebrar els 10 anys del blog!

dimarts, 21 de febrer de 2017

10 anys menys un mes

D'aquí a un mes exacte aquest blog complirà el seu 10è aniversari, una dècada donant la tabarra a la xarxa. És fàcil d'imaginar que em fa molta il·lusió arribar a aquesta xifra, i que per mi és tot un esdeveniment, ja que potser ja no hi estic tan enganxat com havia estat, però déu n'hi do, no? Els blogs continuen sent molt importants per mi, i els meus formen part de mi mateix, no m'imagino la vida sense ells.

Habitualment faig posts especials per l'aniversari blogaire, però aquest any m'agradaria fer-vos treballar una mica a vosaltres, si us ve de gust. Recordo molt bé, com si fos ahir, com vaig arribar als blogs, qui m'hi va portar, com vaig començar i continuar. Us en recordeu vosaltres? Doncs això m'agradaria que m'expliquéssiu. Com veu arribar als blogs? Com s'us va acudir obrir el vostre propi espai de creació escrita? O si ho preferiu, què us ha aportat tenir blog? M'agradaria saber què us va portar a aquest món, i per què us hi vau quedar.

Us proposo que m'envieu un petit escrit, d'unes 100 o 120 paraules (flexibles, però no us passeu!), explicant això que us demano. Per mail, en un comentari, o si voleu fer un post, com preferiu. Hi ha un mes de temps, ja us ho aniré recordant. Però si us decidiu a fer-ho, sobretot aviseu-me! Jo aniré recollint tots els textos i els posaré juntets al post d'aniversari. Què us sembla, em fareu aquesta gentilesa? 10 anys és tota una edat per un espai a internet, i amb alguns de vosaltres hem fet camí plegats gairebé tot aquest temps. Però no sé si ens hem explicat alguna vegada què ens va portar aquí. M'ho expliqueu ara?

diumenge, 19 de febrer de 2017

Causes

El poble català està mobilitzat. Sembla que li hem trobat el gust a això de sortir al carrer i protestar. Fem nostres totes les causes, i això ens fa ser solidaris, implicats, responsables i tota una sèrie de qualificatius positius més. Partint de la base que és millor moure's que estar-se al sofà, a mi em sembla que no es pot ser defensor de totes les causes, per nobles que siguin. No està al nostre abast ser els més solidaris del planeta. Ens dediquem a totes les causes que considerem dignes de lluita, i ens descuidem de l'única causa que ens fa estar aquí: nosaltres mateixos, la nostra família, els amics propers. També em vénen al cap unes paraules de Companys, que en Joan Tardà ens sol recordar: al món hi ha moltes causes nobles i molt bona gent per defensar-les, però la causa catalana només ens té a nosaltres. I fa mal veure que alguns es dediquen a defensar qualsevol causa mentre no sigui la catalana. Potser ens hauríem de centrar.

dimecres, 15 de febrer de 2017

Les formes

Amb el que has dit estic completament d'acord, però et fallen les formes, tio. 

Si em paguessin diners per cada cop que m'han dit això seria multimilionari. Criticar les meves formes és un costum ancestral, més antic encara que criticar les meves carmanyoles del dinar. Coses que li critiquen a un, ves. Des de sempre m'han dit que les coses es poden dir d'una altra manera, però molt sovint em sento amb la necessitat d'aplicar una contundència malparlada i fins i tot ofensiva perquè tinc la impressió que la gent no entén o no vol entendre allò de què s'està parlant. Molt pitjor és que no ho vulguin entendre. Potser és desagradable, però després de que jo parli no queda cap dubte, cap ni un, d'allò que s'està volent dir. I a qui pugui anar dirigit ho entén, a la força, però ho entén.

Descobreixo que no està socialment ben acceptat dir les veritats i les coses clares de manera inequívoca. Ens agrada la hipocresia, dir les coses de manera suau, ambigua, no fos cas que l'altre es pensi que li estem demanant o exigint quelcom. Millor que s'ho prengui com un suggeriment, que no complirà, és clar. Tinc paciència, eh? Però alguns comportaments me l'acaben ràpid. Perdo el filtre.

Sí, fora d'aquí, de vegades, no sóc una persona agradable. Tot el que tinc de políticament correcte segons on i com, ho tinc de 'bronques' quan em sembla que als altres no els dóna la gana de sentir-se al·ludits per alguna cosa. I no, avui no parlo de política, però també.

diumenge, 12 de febrer de 2017

La Mancomunitat

Sembla mentida com canvien les rutines. De no trobar temps per dedicar a l'oci audiovisual, a engrescar-se a pagar una plataforma que ofereix pel·lícules i sèries pagant prèviament una tarifa plana. I és que si heu estat al cas, sabreu que aquest any s'ha modificat una mica la 'cistella de la compra' amb la que es calcula la inflació, i han entrat les càpsules Nespresso i Netflix (en detriment del brandy i els DVD...). Com que nosaltres som més de Dolce Gusto, per estar al dia no hem tingut altre remei que fer-nos de Netflix. Així que ara haurem de mirar la tele sense parar per amortitzar l'espatarrant despesa de 4€ mensuals que ens costarà.

Ep, que té truc la cosa. Si et fas un servei simple son 9€, però pots contractar la plataforma per fins a 4 dispositius, que no necessàriament han de ser de la mateixa casa, i això s'enfila fins a uns estratosfèrics 12€. Però ja sabeu, calçotada, bon humor, converses, que si quin mal rotllo Black Mirror, ep nanos, i si ens posem Netflix i ho paguem a mitges? I així és com la Comunitat del Fosfat serà ara la Mancomunitat del Fosfat, ja que compartirà despeses del servei estrella de tele a la carta. Servei que a casa segur que començarem a fer servir a un ritme frenètic quan acabem de mirar la sèrie que ara tenim entre mans que, evidentment, no ofereixen en aquesta plataforma.

Reconec que m'ha fet dentetes tota la gent que mira sèries per aquí als blogs, i també a la feina, que estan força enganxats a aquest servei. Com que hem aconseguit que ens surti molt bé de preu, tampoc hi perdem res. Veurem si aconseguim fer-lo servir regularment.

dijous, 9 de febrer de 2017

Cinèfils nostàlgics

Si una cosa té la meva generació, és una gran quantitat de referències televisives i cinematogràfiques al cap. La nostra infància i primera joventut està plena de sèries vintage i pel·lícules de culte i, no ens enganyem, ens encanta parlar-ne i recordar-les. Llavors és quan en l'ambient laboral ens trobem amb gent d'altres dècades, per dalt o per baix, que o bé els van enganxar ja grans, o no les coneixen de res. I això ens passa aquests dies, que no sé per què estem especialment nostàlgics, però tenim sobretot una persona, que és força més jove, que no coneix cap referència de les que citem, o li sonen molt vagament. Per això els seus companys de despatx li estan fent una llista de les 20 pel·lícules que ha de mirar abans de morir. Durant el dinar les han començat a recitar i n'han sortit moltes, fins a donar la volta i començar a anomenar, entre riures, aquelles que es recorden precisament per no ser tan bones. Els 80 van ser una època molt dura.

Això m'ha fet pensar que, si he de triar una pel·lícula com a imprescindible per recomanar, no sé quina triaria. Potser Sospitosos Habituals, que durant molt de temps anava dient que era la meva pel·lícula preferida. I vosaltres? Si haguéssiu de recomanar una pel·lícula en genèric, aquella que tothom hauria de veure abans de morir, quina diríeu?

diumenge, 5 de febrer de 2017

Enter

Va, vaig a fer un post d'aquests per fer amics. Aquest matí, en obrir l'ordinador, m'he trobat alguns posts pendents amb poemes. Com em sol passar, no m'he vist amb cor d'acabar-los i trobar alguna cosa coherent per comentar, així que no sé si n'he comentat algun, suposo que sí, però no pas tots. Després he anat a petar a un altre blog on hi havia un petit text en prosa, però que m'ha semblat més poètic que els anteriors. El text era d'en Peix, i espero que em perdonarà que el faci servir per explicar-me. Era el següent:

"El sol avui m'ha tocat amb força, m'ha abraçat amb tot el seu esplendor i he tingut la sensació que en qualsevol moment la seva escalfor em fondria.

I entre pàgina i pàgina penso que si pogués fer girar els molins, deixaria que el seu vent s'endugués l'angoixa de no haver-te fet un petó."

Llavors he pensat, què passaria si l'agafem i el reescrivim fent 'enter' al final de cada frase:

El sol avui m'ha tocat amb força, 
m'ha abraçat amb tot el seu esplendor 
i he tingut la sensació 
que en qualsevol moment 
la seva escalfor em fondria.
I entre pàgina i pàgina 
penso que si pogués fer girar els molins, 
deixaria que el seu vent s'endugués 
l'angoixa de no haver-te fet un petó.

És bonic, oi? Ja sé que em vindreu amb que és un text poètic, i que és igual com disposar-lo, que el que importa és el que diu. Però no, ho sento. O és que a les escoles ja no s'ensenya que la poesia ha de tenir una mètrica concreta? O que és important la rima, del tipus que sigui? Que els poemes tenen unes estructures característiques? I els haikús, que no estan regits per unes normes estrictes? És que ara qualsevol text en prosa, tallat a trossets i escrit en diferents línies de text és un poema? Ja vaig parlar una vegada de les meves intoleràncies poètiques, però tinc la necessitat de dir el que penso, encara que sé que a molts i moltes no us agradarà. No sé què és la poesia, però per mi ha de ser una altra cosa.

Apa, ja estic llest per rebre les garrotades.

dimecres, 1 de febrer de 2017

Una lectura crítica

Fer oposició en política local comporta problemes d'invisibilitat. Vaja, que els governs locals, especialment els d'alguns colors concrets, intenten que el que fa l'oposició passi el més desapercebut possible. T'has de buscar la vida perquè allò que treballes i proposes arribi més enllà de les teves pròpies xarxes socials, i intentes que els mitjans locals, i potser algun de comarcal, parlin de tu, però sovint no hi ha sort. O no hi ha voluntat de donar veu a tothom.

Si a nivell nacional tots sabem que hi ha manipulació informativa, imagineu com és aquesta a nivell local. És bo compartir aquestes coses perquè en siguem conscients. Hi ha mitjans que són afins al govern, i quan els envies una nota amb informació d'allò que tu proposes, s'ho fan venir bé per fer-ne un llarg article en el que el regidor o regidora a qui tu estàs atacant (no ens enganyem, quan l'oposició fa propostes és per assenyalar que els que manen no ho estan fent prou bé) té l'oportunitat de penjar-se totes les medalles, i dóna respostes a totes les demandes que puguis fer, deslegitimant els teus precs i traient-los importància. El govern sempre queda com el que en sap, i l'oposició és una simple molèstia, que es fica allà on no la demanen.

Sí, això és manipulació, i sempre va a favor dels que remenen les cireres. Però si llegeixes entre línies, veus que les excessives justificacions són producte de que tu els has instat a actuar, no perquè ho tinguessin previst. Donen més respostes als mitjans de comunicació que a qui els ha fet la demanda, cosa que no és correcta. A més, s'apropien dels arguments del demandant. Una lectura crítica pot concloure que aquests articles són una invitació al lluïment del regidor, en resposta als indocumentats de l'oposició, i que per tant, alguna cosa hi ha de cert darrere. Però és capaç la població de fer-ne una lectura crítica?

diumenge, 29 de gener de 2017

How deep is your love

D'entre totes les ximpleries que podem fer a la xarxa, avui voldria compartir-ne una que m'ha fet certa gràcia. Quina cançó sonava amb més força el dia que veu néixer? En el meu cas, tampoc és per presumir-ne, però a principis de gener del 78 ho petava How deep is your love dels Bee Gees. I vosaltres, no teniu curiositat? Doncs només heu d'anar a l'enllaç que us deixo, posar-hi la data, i a veure quina sorpresa us emporteu. Ep, la data no cal que la digueu, però la cançó sí que em faria gràcia saber-la. Si us ve de gust, feu clic.