dimecres, 18 d’octubre de 2017

Línies vermelles

Escorcollar impremtes
Requisar material imprès
Prohibir la difusió d'anuncis
Tancament de webs
Ordres judicials a empreses de telefonia
Retirar material de campanya dels carrers
Prohibir actes pro-referèndum
Intervenir els comptes de la Generalitat
Encausar a més de 700 alcaldes i alcaldesses per facilitar espais electorals
Escorcollar empreses de missatgeria
Ciberatacs a webs de la Generalitat
Escorcolls a cotxes particulars a l'autopista
Escorcolls i detencions a diverses conselleries i a cases particulars
Intents d'entrar a seus de partits polítics
Brutalitat policial per intentar impedir una votació
Amenaça de suspensió d'autonomia
Declaracions davant la fiscalia
Detenció dels presidents de les entitats sobiranistes, i per tant, generació de presos polítics, o si ens considerem una República independent, perquè en realitat ningú no ha votat la suspensió que el President va dir que demanaria al Parlament: de presos de guerra. I aquesta és una línia vermella, que Europa no hauria de tolerar mai. Però ben mirat, totes les anteriors tampoc. Nosaltres seguim.

Jo sí que aixeco la meva suspensió de posts, potser puntualment, però a veure si prenen exemple.

divendres, 29 de setembre de 2017

Fins la normalitat

En més de 10 anys que porto com a blogaire, difícilment m'he trobat en un moment de tanta incapacitat com ara. El blog va fer un parell de descansos per temes personals, i era més per no convertir-lo en un bany de llàgrimes que per no tenir coses a dir. Ara em trobo que el monotema acapara tot el meu pensament i em sento lluny d'aquesta plataforma en la que hi passo tan bones estones. Vivim moments d'excepcionalitat, volíem fer un referèndum amb el somriure que ens caracteritza, però resulta que res serà com sempre, que primer haurem de garantir la democràcia, i haurem de romandre als carrers per poder donar validesa al nostre vot. I tot això m'està costant un gran esforç mental aquests dies. Així que he decidit aturar l'activitat blogaire de tots els meus blogs, aparcar-los fins que el país recuperi la normalitat. No sé quan serà això, poden ser uns dies o més temps, ja ho veurem. En tot cas, a poc que pugui, seguiré passant pels vostres, segueixo aquí, però no tinc el cap per escriure, em sap greu.

I per a tots aquells que voleu votar al referèndum, si us plau, no tingueu por i no us quedeu a casa. Sortiu ben d'hora com si anéssiu d'excursió, estigueu disposats a passar el dia al carrer, i no abandoneu els carrers fins que sigui necessari. Sé que ho farem si cal, perquè els catalans som així. I això no va d'independència, això va de poder-se expressar. Que ningú ens ho impedeixi. Fins aviat.

dilluns, 25 de setembre de 2017

Presentador

Els dies em passen en ple monotema, és difícil desviar l'atenció i passen coses cada dia. No dedico massa temps als blogs, i encara menys als meus, em sap greu. Però en plena voràgine, paro un moment... per seguir parlant del tema, però de manera una mica tangencial. Per primer cop m'ha tocat presentar un acte polític amb ponents nacionals, diputats, regidors, i volia deixar constància de l'experiència. Un post que podria formar part dels meus 'diaris de campanya'.

Davant d'un centenar de persones, una sala plena, he hagut d'introduir l'acte i presentar a dos dels ponents. L'acte ha estat molt bé en el seu conjunt, però jo ho he fet força malament. Era el primer cop, però m'ha costat seguir el que havia preparat i m'he entrebancat alguns cops. Segurament no he sabut donar a la veu l'entonació pertinent en cada moment. Me n'he sortit com he pogut, i ha passat ràpid, però queda aquell mal regust de no haver aconseguit fer-ho millor. Segurament també hi hauria ajudat que no m'haguessin dit a falta de sis hores que em tocava presentar a mi, mentre era a la feina. Potser m'ho hauria pogut preparar millor, però tampoc no busco excuses.

Una nova experiència aquesta, sabia que algun dia em tocaria, però ho he anat esquivant tant com he pogut. No és que m'importi parlar en públic, però tampoc no és que m'entusiasmi. No pretenc ser un 'mitinero', però com en tot sóc autocrític, i per sort tinc veus crítiques al voltant en qui es pot confiar més enllà de tota la gent que et diu que ho has fet molt bé, perquè és el que es diu en aquests casos. La mentida no ha ajudat mai a ningú a millorar.

dimecres, 20 de setembre de 2017

#HolaDictadura


Només una imatge, una simple imatge que diu moltes coses. Diu que finalment la dictadura espanyola demostra que no ha marxat mai. Diu que, mentre res l'amenaça, pot posar una cara amable. Però quan algú desafia el règim i l'status quo, es mostra amb tota la cruesa del passat, aquella que no ha perdut mai. Diu també que no tenim por, i que si hem de prendre els carrers ho farem. Perquè ja no és una qüestió d'independència o no. Ja no va ni tan sols de democràcia. Ara va de combatre una dictadura. I aquest cop la desterrarem per sempre.

diumenge, 17 de setembre de 2017

Que tot valgui la pena

No puc dir que sigui massa fan del grup Txarango, però reconec que sonen bé i algunes de les seves lletres tenen força missatge i calen en el pensament. I com totes les bones lletres, la seva grandesa és que te les pots fer teves i entendre-les com vulguis. La darrera cançó que sona d'ells és 'El tren del temps' i té una tornada que sempre em fa pensar en el moment actual que vivim al país. Segur que no va per aquí la cosa, però a mi em sembla una bona manera d'enfocar un camí que segur que no serà fàcil, però que sens dubte ha de valer la pena. La comparteixo amb vosaltres.

Ja sé que ens trencarem,
que ens caurà a terra el món.
Ja sé que plorarem,
i que podem perdre-ho tot.
Per sempre no hi ha res,
i el tren del temps no frena.
Tinc un desig només:
que tot valgui la pena.

dimecres, 13 de setembre de 2017

Enfadats amb el món

De vegades t'enfades amb el món. Potser tens motius concrets, alguna cosa t'ha fet capgirar l'ànim, però no saps acabar d'apuntar què. O potser és acumulació de molts fets, de moltes decepcions. I ho pagues amb la resta, actuant amb més virulència de la que toca o cal. I només vols desaparèixer, estar lluny de tot i de tothom, perquè tots t'han decebut, perquè no et ve de gust cap interacció humana. I no és altra cosa que impotència, frustració. Però no saps per què, i prefereixes culpar tota la resta. Més estrany és que al mateix temps els dos estigueu enfadats amb el món i sense ganes de veure ningú. Potser per motius diferents, però voleu fugir. Però fugir plegats. Sou un bon lloc on refugiar-vos quan tota la resta falla.

diumenge, 10 de setembre de 2017

El tercer plat

L'excursionista de pa sucat amb oli i la fantàstica acompanyant s'havien marcat aquest cap de setmana, molt probablement l'últim que tindran lliure aquest any per anar a la muntanya, per tornar a intentar el Tuc de Molières, el 3000 que se'ls va resistir l'any passat per mal temps. Les previsions climàtiques no eren bones, però van decidir pujar igualment a veure si ho podien intentar. Asseguts al cotxe a les 6:30h del matí, plovent i amb una visibilitat nul·la van decidir que ni tan sols sortirien a provar la sensació tèrmica que devia fer. Seguint les típiques idees de bomber que tenen, es van dir 'i per què no anem a veure si podem fer el Besiberri Sud (3017m) o el Comaloforno (3029m)?' Com que encara era d'hora, cap a la Vall de Boí. Pel camí el temps semblava immillorable, però en arribar a la Presa de Cavallers ja hi tornàvem a ser, pluja, boira i una temperatura no gaire de confort. Fastiguejats i derrotats, resignats a haver pujat per a res, van iniciar el camí cap a casa, però finalment van desviar-se per provar una recomanació d'un guarda del refugi: el Turbón (2492m), al Pirineu d'Osca, al sud dels impressionants cims de Benasc. Era un tercer plat, però millor això que tornar a casa amb les mans buides.

Primera impressió del Turbón. No semblava tan difícil... 
però és que estava darrere...

I el tercer plat va resultar ser l'excursió més dura de l'any. Uns 16 km de caminada, 7 hores de temps i havent de remuntar més de mil metres de desnivell amb alguns trams de forta pendent i alguna grimpada senzilla. L'excursionista de pa sucat amb oli va sortir de Las Vilas del Turbón i d'allà comença una pista forestal que dóna força volta fins al desviament que s'endinsa en un bosc que es deixa enrere per remuntar el barranc de Canals, i d'allà comença a pujar cap el coll de Pasaturbiello. Tot plegat amb forta pendent ascendent, deixant el massís de roca a l'esquerra. i avançant en direcció nord.

Però a força de caminar vorejant el massís, sempre en pujada, 
ja veien que no seria tan fàcil.

Un cop al coll, les vistes són espectaculars i és fàcil accedir a la part superior del massís, que és molt menys escarpat del que sembla des de baix, però que s'ha de fer tot sencer altre cop en direcció sud. S'avança sense problemes per un camí molt fitat, fins el coll de Porroduño, al que s'ha de baixar una mica per llavors fer l'ascensió final al cim del Turbón, amb molta pendent. Durant la pujada final i dalt del cim feia un fortíssim vent gelat que ha fet que l'excursionista de pa sucat amb oli s'hagués de tapar molt, i que no perdés massa temps a fer fotos, però alguna sí! Des de dalt es veien els cims de Benasc i fins i tot el Tuc de Molières, nevats i coberts per una gruixuda capa de núvols.

Des del cim, i en segon pla, s'intueixen els cims de Benasc, 
i tota la zona, inclosa la Vall d'Aran, 
sota una espessa capa de núvols. Allà volíem anar... 

A la baixada l'excursionista de pa sucat amb oli es va voler passar de llest i va tirar per un altre sender que després es va demostrar impracticable. Tornar a recuperar el camí els va fer perdre molta estona, i va costar una enrabiada de la fantàstica acompanyant, que en declaracions exclusives va dir 'prou invents!'. La resta de la baixada no va tenir més incidències, és clar.

Informe de danys: cansament moderat-alt i cap repercussió física aparent, però sí morals, ja que l'excursionista de pa sucat amb oli reconeix que aquesta sortida li va costar molt més del que es pensava. Les cames no es cansaven, però no tiraven més. Mal dia, o que es fa gran.

dimecres, 6 de setembre de 2017

Filibusters

Si sentim la paraula 'filibusters', de seguida ens vénen al cap una colla de pirates, o un dels insults que diu sovint el capità Haddock a les històries d'en Tintin. Però si consultem el diccionari, s'anomenen filibusters aquells que practiquen el filibusterisme, que sí que pot fer referència als pirates de les Antilles, però també és una tècnica d'obstrucció parlamentària per tal de dificultar una presa de decisió per mitjà de votació. És un abús del reglament que sovint consisteix en demanar la paraula sovint o en discursos que no s'acaben mai. En definitiva, la votació s'endarrereix i per tant la decisió no es fa efectiva.

Jo ho vaig aprendre mirant la sèrie sobre política americana The West Wing, en la que un congressista es passava hores fent el seu discurs, allargant-lo de qualsevol manera, per tal que una votació no es produís aquell dia. Em va semblar curiós, primer que existís la possibilitat de fer-ho, i després que s'anomenés així. Però no cal anar a la ficció per trobar-se casos de filibusterisme: en la sessió de votació de la llei del referèndum al Parlament de Catalunya n'hem tingut una bona mostra. Tota l'oposició ha fet el possible, i també l'impossible, per tal que no es votés avui. S'han viscut situacions realment esperpèntiques. Però era esperable, no ens enganyem. No podien impedir-ho, però intenten qualsevol cosa per aturar un referèndum que asseguren que no es farà. Molts esforços per parar una cosa que no existirà, oi?

El cas és que tothom sabia que la llei es portaria avui al Ple d'urgència. I tothom sabia el resultat de la votació. En realitat no calien 12 hores de debat estèril, si el resultat estava més que decidit. Però ja ho tenen això els filibusters, encara que hagin de perdre, que per això obstrueixen el parlament, s'hi deixen la pell en la seva tasca. I a més, en el cas del nostre Parlament, els pitjors filibusters compleixen les dues principals accepcions de la paraula.

diumenge, 3 de setembre de 2017

Límit 1 hora

Per fi! Després d'intentar-ho diverses vegades i veure com molts i moltes blogaires explicaven l'experiència per aquí, el passat divendres vaig poder fer la meva primera room escape! Es tracta d'un joc de rol en viu limitat a un espai tancat del que s'ha d'escapar lligant caps amb les pistes i fent proves d'habilitat, però sobretot d'enginy. No em calia fer-ne cap per saber que s'escau molt a la meva manera d'entendre la diversió i que ho passaria bé, així que cap sorpresa al respecte. No hi ha hagut res tan previsible des que m'insistien que llegís els llibres de Cançó de Gel i Foc que segur que m'agradaven.

Foto d'aquí.
En aquest cas, es tractava d'una presó. Un pres condemnat a mort i vigilat 23h al dia, aconsegueix escapar-se i no ser penjat en la seva única hora sense vigilància. Però la seva dona diu que no n'ha sabut res després, ningú no l'ha tornat a veure, però a la presó segur que no hi és. Com s'ho ha fet per desaparèixer d'aquesta manera? Doncs això és el que s'havia de descobrir, a força de desxifrar codis, obrir portes, trobar claus i saber què obren. Una autèntica prova de foc en equip, frenètica, en la que anar dient en veu alta tot el que vas observant o descobrint, de manera que entre tots es pugui anar resolent el trencaclosques i res no passi per alt. Francament divertit i emocionant, i veure com el temps corre en un gran compte enrere encara fa més gran el repte. Sol ser una constant en tots els room escape: si no surts en una hora, perds.

Al grup érem cinc, una que ha fet una pila d'aquest jocs, dos més que n'han fet uns quants, una altra amb només un al currículum, i jo, que m'estrenava. Un grup heterogeni que va acabar funcionant molt bé, i ens en vam sortir amb només una pista per part del 'màster', la persona que controla el joc des de fora i vetlla perquè tot vagi bé, i et dóna un cop de mà si t'encalles. En acabar ens va felicitar perquè ens van sobrar 13 minuts, i va dir que aquell no era un joc especialment fàcil, que a la gent li sol costar més. Ego pels núvols, com es pot imaginar, i adrenalina ben cremada. Però sobretot, ganes de repetir, em sembla que aquest pot ser el principi d'una gran amistat. Molt, molt recomanable.

NOTA: Mac, amic, si encara no has anat a una sala d'aquestes, fes-me cas, no deixis passar més temps i reserva'n algun. No te'n penediràs.

dijous, 31 d’agost de 2017

Arya

A casa ens modernitzem. Per ser que estem permanentment connectats a la xarxa, d'una manera o altra, anàvem una mica endarrerits en matèria de connexió. Per fi ens passem a fibra, i ja que hi som, integrem els dos mòbils en la mateixa tarifa, i hi afegim televisió de pagament. Vinga, que la casa és gran! Però no queda aquí la cosa, ja que fins aquí la veritat és que no era pagar tant més del que ja estàvem pagant per molt menys. Hi ha hagut un dany col·lateral, i és que el canvi de sistema fa que el router vagi ara al costat de la tele, i com que el meu ordinador de sobretaula no té receptor de wifi...

Sí, hi havia altres solucions, però molts cops Naoko funcionava com una cafetera i ja feia un any que deia que tocava canvi. Això ha estat l'empenteta que em faltava per decidir-me a comprar un nou ordinador i jubilar la pobre Naoko, que tantes bones estones m'ha proporcionat. Com l'anterior, ha durat més de sis anys, i això està prou bé. Ara deixarà pas a l'Arya, el nou trastet des del que escric aquest primer post. Si me les miro les dues, la veritat és que Naoko és més guapa que Arya, però no hem de jutjar un ordinador per la seva torre. Aquí us la presento, m'acompanyarà una bona temporada (més li val), i des d'ella s'escriuran un munt més de posts. Creuem els dits perquè així sigui, almenys. Benvinguda Arya!


dilluns, 28 d’agost de 2017

Si no és aranesa, desconfieu

Encara recorda l'excursionista de pa sucat amb oli aquella fantàstica olla aranesa que va menjar aviat farà un any durant una setmaneta fantàstica a Vielha. Per això quan va veure Olla de Vallter, va pensar que al Ripollès potser també sabien endrapar bé, i que amb la fresqueta que fa a cotes altes, aquest àpat entraria prou bé. Però no, com sempre. L'Olla de Vallter és una circular clàssica que contempla les muntanyes més altes dels Pirineus catalans orientals.

Aquesta és la ruta prevista i el perfil de l'excursió. Gràcies Iszart!

Es pot arribar en cotxe fins l'estació d'esquí de Vallter 2000, però si deixes el cotxe a la vuitena corba de pujada, per un caminet senzill però que s'enfila s'arriba al refugi d'Ulldeter, on es pot fer nit per començar ruta el dia següent ben d'hora, ben d'hora. Així ho van fer l'excursionista de pa sucat amb oli i la fantàstica acompanyant. El primer que veus en sortir per la porta del refugi és el Gra de Fajol Petit (2567m), al qual, segons la ruta, s'ha de pujar per la seva vessant est, amb una grimpada difícil i perillosa. Com que per alguna cosa li diuen l'excursionista de pa sucat amb oli, aquesta part la va obviar. Es pot ascendir amb bona pendent cap el coll de la Marrana, que separa Gra de Fajol Gran i Bastiments, i des d'allà la pujada al Gra de Fajol Gran (2714m) és fàcil, tot i que força costeruda. Així sí que s'hi atreveix l'excursionista de pa sucat amb oli! Un cop dalt, mirant la cresta que uneix el pic gran i el petit, va decidir que, si de cas, un altre dia.

Des del Gra de Fajol, el camí és clar. Pel coll de la Marrana al 
Bastiments, i darrere s'albira el Bacivers. Som-hi!

El segon pic del dia doncs, va ser el Bastiments (2881m), el més alt i amb un cim allargat que li dóna un aspecte peculiar. L'excursionista de pa sucat amb oli ja l'havia coronat el 2013, eren temps millors. Però aquest cop tampoc no va suposar gran dificultat, només una altra bona pendent. I d'aquí cap a França, per coronar el tercer del dia, el Bacivers (2848m), per la carena que hi porta sense dificultats. Als seus peus, el petit estany que porta el seu nom.

Des del Bastiments, la carena del Bacivers amb el seu petit estany.

Baixar del Bacivers va costar una bona estona a l'excursionista de pa sucat amb oli, el camí cap el coll de la Geganta és pronunciat, però un cop a l'alçada de l'estany de Bacivers, la pujada que queda és molt progressiva i sense grans pendents, per tant, la part més fàcil del recorregut. Camí del Pic de la Dona (2702m), i per dissimular que s'havia saltat el Gra de Fajol Petit i poder dir que la ruta era de 5 cims, l'excursionista de pa sucat amb oli es va enfilar al petit monticle que és el Puig d'Ombriaga (2638m).

Mirar enrere per veure d'on venim. El cim allargat del Bastiments, 
amb el Gra de Fajol que treu el cap per darrere.

La baixada des del Pic de la Dona també és llarga i pronunciada, l'estació de Valter 2000 està a la vista cap al sud, però cal desviar-se una mica a l'est fins la Portella de Mentet, i d'aquí baixar fins l'estació. En total, 6 hores d'excursió intensa però sense dificultat, calen cames, però cap mena de tècnica especial. L'avantatge també és que no té pèrdua, tot està a la vista, saps on és cada objectiu en tot moment, això tranquil·litza, francament. Ah, i l'entrecot que es fa cruspir l'excursionista de pa sucat amb oli a Setcases no es pot explicar en horari infantil.

I ja prop del Pic de la Dona, panoràmica de tota la ruta, a l'esquerra 
els Grans de Fajo, al mig Bastiments i a la dreta el Bacivers. 
I aquest petit monticle al mig de la imatge es el Puig d'Ombriaga!

Informe de danys: cruiximents moderats a quàdriceps, bessons i glutis. Cansament generalitzat i cremades solars moderades només a la cara dreta del cos. La fantàstica acompanyant molt bé físicament, però pitjor parada pel que fa al sol... també del costat dret sobretot.

divendres, 25 d’agost de 2017

El 50% no és prou

A la feina hi tenim una parella, ella argentina i ell italià. No s'han conegut allà, van venir junts, i tenen un fill petit. Avui tornant d'esmorzar, com que saben que estic posat en temes polítics, m'han abordat els dos i m'han preguntat pel referèndum. Els arriba tot tipus d'informació, i tot els sembla contradictori. M'ha agradat que em preguntessin per poder entendre, no per discutir. I m'agrada poder donar resposta i arguments a aquells que tenen dubtes. 

No sé si podran votar, però igualment tenen interès per adaptar-se a la terra que els acull. Hem començat pel referèndum, però hem tingut una llarga conversa que ha derivat cap als greuges de l'Estat amb Catalunya, a la crescuda de l'independentisme els darrers anys, i fins i tot al tema de la llengua.  He pogut veure la seva cara de sorpresa en assabentar-se d'algunes coses que els diaris espanyols no els expliquen i en l'únic que estaven en desacord era precisament en la llengua, sobretot perquè tenen un fill petit i tenen la impressió que els nens de Catalunya no aprenen bé l'espanyol. Els he dit que, si els serveix de consol, tampoc aprenen bé el català, malgrat estar escolaritzats totalment en aquesta llengua. El nivell mitjà de català escrit és força precari, i parlat està farcit de barbarismes. 

Ella apostava per un ensenyament 50% bilingüe, perquè les dues llengües s'aprenguin per igual. Llavors li he parlat de discriminació positiva del català, per mirar de normalitzar-lo, i no li ha servit com a argument. Fins que li he dit que no em semblava una mala cosa un 50-50, si quan jo vaig al cinema puc triar l'idioma en el que veure la pel·lícula, o si puc trobar qualsevol llibre traduït en les dues llengües, o si un mateix diari es pot triar també en els dos idiomes, o si vaig a fer qualsevol tràmit i m'atenen indistintament en català o espanyol. La situació del català no és 'normal', a dia d'avui. Mitjans, oci, anuncis, administració, justícia, sense parlar del complex d'inferioritat que ens fa fer servir primer l'espanyol en iniciar una conversa amb un desconegut, no estan al 50%. Quan això passi, en parlarem. Em sembla que, ni que sigui una mica, l'he convençut.

dimarts, 22 d’agost de 2017

Oferta enganyosa

Aquestes maleïdes webs per buscar allotjament ja ens han tornat a jugar una mala passada. Aquesta casa no té la mateixa pinta en viu que quan la vèiem a internet. I si per fora ja està així, no em vull imaginar com seran les habitacions... Amb raó era tan barata... Quines vacances que ens esperen, si ja et deia jo que era millor que tornéssim a la platja de l'any passat, a dormir sota cabanes amb sostre de palla! Segur que hi estaríem millor que aquí, tot i aquells molestos gavians, te'n recordes? Sí, ja sé que com la nostra terra no hi ha res, però bé que hem de voltar una mica món no? Que diuen que es curen no sé quantes coses quan viatges!


La petita col·laboració a la proposta d'agost de la Carme.

divendres, 18 d’agost de 2017

La por després del terror

Un atemptat terrorista a Barcelona. Només d'escriure-ho ja em genera confusió, i si ho sento és com si m'arribés amb sordina. No estem mai preparats per aquesta mena de terror, per cops tan durs que ens fan sentir indefensos, impotents, vulnerables. Sembla que tot passa lluny, en alguns llocs fins i tot passa cada dia, però quan ens toca a casa, tot es tenyeix d'un surrealisme que ens fa perdre el món de vista.

Els cossos de seguretat, sanitaris, el Govern i la ciutadania han estat exemplars. No es pot dir el mateix dels mitjans de comunicació, i de l'Estat. Per davant de tot, el meu agraïment i la meva admiració a tothom que s'ha implicat per minimitzar el sotrac. Què ens queda ara? Doncs no tenir por, no deixar que el terror condicioni les nostres vides, tot i que hi haurà qui voldrà posar-ho a l'agenda un cop i un altre. I això és el que em fa por a mi. Atemptats com aquest són munició per tots aquells xenòfobs i racistes que dormen esperant el seu moment de poder dir 'ja us ho dèiem'. S'aixecaran veus contra els migrats, contra els refugiats, i en definitiva contra qualsevol ètnia diferent a la nostra que tinguem al país. I no són quatre gats, en molts casos són organitzacions que es mouen en les ombres i fan feina de formigueta per, donat el cas, créixer amb arguments tergiversats, amb confusió i amb missatges simples que molta gent pot acabar comprant. Feixistes. Supremacistes. La ultradreta que està pujant a tota Europa, aquí no ens en salvem, i aquest és l'enemic que ens toca combatre després de la desgràcia de patir un atemptat.

No confonguem gihadisme amb Islam. No confonguem extremistes amb musulmans. Hashtags com #stopIslam no són gratuïts, ni equivocats. Pretenen posar tots els musulmans en un mateix sac, el de la violència i el terror. Oi que a ningú li passaria pel cap dir, a dia d'avui, que tots els bascs són integrants d'ETA? Doncs encara hi ha qui té aquest discurs, que és el mateix que ara es fa servir amb els musulmans, amb l'agreujant de ser una ètnia diferent. Tant se val si són nascuts aquí, se'ls ha de fer fora a tots. No, no confonguem, ni siguem còmplices de l'islamofòbia. S'alçaran veus, i els mitjans els donaran cobertura. Demostrem que som un país de pau, d'acollida, i que som prou cultes per no barrejar les coses. Els musulmans pateixen tant com nosaltres l'horror del terrorisme. Molts han fugit de la seva terra precisament per això. No donem volada a la ultradreta, condemnem el feixisme tant com condemnem l'extremisme religiós. Demostrem quina mena de país som.

dimarts, 15 d’agost de 2017

Puigsacalm, per dissimular una mica

L'excursionista de pa sucat amb oli segueix de rebaixes, perquè el cos no li dóna per més, tot i que espera que ho faci en breu per tornar a abordar reptes majors. Si una cosa no li agrada és haver-se de retirar a la muntanya i té una espina clavada. Però com que el Mulleres està lluny de l'abast ara per ara, se'n va a fer altres muntanyes amb nom, per dissimular una mica. Així puja al Puigsacalm, de 1511m d'alçada, però que com que té un nom popular segur que despertarà admiració.

La ruta de l'excursió, de la fantàstica 
ressenya de Senderisme i Teca.

Hi ha diverses maneres d'arribar al cim del Puigsacalm, però l'excursionista de pa sucat amb oli va triar la més fàcil. Se surt del Coll de Bracons, que ja està a 1137m, després de pujar amb el cotxe per un port de muntanya que déu n'hi do. El primer que trobes és una gran roca en el tombant de la carretera, i a dalt té el rètol indicatiu, així que a grimpar toca. Un cop dalt, poc després ja t'endinses en una fageda que acompanya bona part del camí, un corriol força ben senyalitzat per marques blaves, vermelles i grogues que se segueix fàcil i va ascendint molt a poc a poc.

A la fageda es poden observar alguns exemplars 
que fan caure de cul, quanta mística!

El camí és un passeig de dos quilòmetres i mig fins la Font de Tornadissa (que és un petit fangar...), i llavors s'enfila ràpidament per un prat amb força pendent, però amable per caminar-hi. Això sí, l'excursionista de pa sucat amb oli i la magnífica acompanyant van haver d'anar en compte, estava minat de caques de vaca... S'avança fins a trobar un filat, que s'ha de deixar a l'esquerra i seguir pujant fins a trobar una porta de fusta per creuar-lo. A partir d'aquí, torna la fageda i ja no es deixa fins a la pujada final al cim.

Al cim del Puigsacalm, el patriotisme està a l'ordre del dia.

Una ruta agradable i força assequible que es pot fer sencera, anar i tornar, en unes dues hores i mitja. Són un total de 8 quilòmetres i s'han de salvar menys de 400 metres de desnivell positiu. I en acabat, cap a Olot a fer un bon dinar, que si no no s'és excursionista, ni de pa sucat amb oli ni de cap mena!

El cim del Puigsacalm, vist des del Puigsacalm xic.

Informe de danys: cansament generalitzat i cruiximents als quàdriceps, falta de pràctica!

dijous, 10 d’agost de 2017

Rochefort-en-Terre


Rochefort-en-Terre va ser triat 'poble preferit dels francesos 2016'. La veritat és que sembla una mica artificial, però maco és. La Bretanya Francesa en té molts de poblets i petites ciutats espectaculars. Quimper, Locronan, Dinan... tots et transporten a un altre temps. I si haguéssim de triar el poble preferit dels catalans? Quin triaríeu?

dilluns, 7 d’agost de 2017

Spoilers

Segurament no m'equivoco si dic que Game of Thrones, Joc de Trons, és la sèrie moderna que més expectativa genera entre el seu públic, que es compta en milions. Potser fins i tot és la sèrie que més expectativa ha generat mai. Tant és així que, mentre dura cada temporada (fins ara 10 setmanes, ara menys), el dia que s'estrena cada capítol la gent (que no paga la plataforma on la fan, HBO), corre a descarregar-lo per mirar-lo de seguida. 

A banda de les ganes de continuar amb la trama, que enganxa molt, és de suposar que aquesta gent que corren tant per mirar el capítol ho fan perquè ningú no els el pugui esguerrar amb un spoiler. I què és el primer que fan quan han acabat de mirar el capítol? Efectivament, van directes a les seves xarxes socials a deixar alguna perla. Comentaris que van del "15 últims minuts d'infart", fins al "com trobarem a faltar tal personatge". Si coneixeu la sèrie, ja sabeu que allà el vessament de sang és el pa de cada dia. Res comparat amb el que faria jo amb aquesta gentola.

Per què? Per què aquesta necessitat de filtrar informació quan probablement tu no suportaries que t'ho fessin? Per això tanta pressa per veure'l, no és perquè la sèrie simplement t'agrada? La meva teoria és que tenen la necessitat de demostrar que ja l'han vist, abans que ningú, i per acreditar-ho han de donar informació 'privilegiada', si no potser no te'ls creuries, sembla ser. I perquè un simple 'vist el capítol X' no és tan emocionant, ni basteix el twitter, ni els fa sentir importants. De veritat, no puc amb ells. Necessitava dir-ho. Si necessiten reforçar el seu ego amb els 'jaaaaa l'has vist??' admirats dels altres, que es busquin un psicòleg, que els altres no en tenim cap culpa.

dijous, 3 d’agost de 2017

Dejuni

Aquest post d'en Pons m'ha fet recordar les meves èpoques de la carrera i com gaudia de tots els temes que feien referència a la regulació del metabolisme, eren les meves assignatures preferides, encara que curiosament sempre treia millor nota a les de microbiologia. En el seu post, que hauríeu de llegir, ens explica com n'és de dolent el sucre, per la salut, però els sucres són alhora absolutament imprescindibles pel nostre metabolisme. Precisament, allò que anomenem metabolisme central es basa en la química de la glucosa, que és una unitat del conjunt de molècules que anomenem sucres: un monosacàrid. A partir d'ella obtenim energia i també esquelets de carboni per construir la majoria de molècules que tenim al cos. La trobem en tots els aliments, formant cadenes amb altres monosacàrids i ella mateixa, en moltes formes diferents, però està a tot arreu.

Saludeu a la glucosa, oi que és mona? D'aquí.
A mi m'agradaria parlar de què passa quan no n'ingerim, de glucosa. És a dir, quan fem dejuni. Si els nutrients i l'energia l'aconseguim amb la dieta, si no tenim aport d'aliments què passa? Doncs que la fisiologia s'ha d'adaptar a la manca de glucosa, precisament. Els nivells en sang s'han de mantenir estables i el marge és molt petit, com el del pH, així que si veieu tractaments miraculosos que prometen variar això, en realitat us volen matar. Els nivells circulants són constants perquè, entre d'altres coses, el cervell no menja altra cosa que glucosa, a diferència de la majoria dels altres teixits. Hi ha una primera fase, que dura des de 6 hores després d'haver menjat fins uns tres dies. El que primer gastem són els excedents de glucosa que s'han emmagatzemat en forma de glucogen al fetge i als músculs. Quan s'acaba, es comença a fer glucosa nova pel procés de gluconeogènesi. Per fer-la cal material, i aquest s'agafa de les proteïnes, és a dir, que ens carreguem sobretot múscul per poder mantenir els nivells de glucosa.

Al mateix temps, perquè puguin menjar també els altres teixits, es comencen a degradar lípids (greixos), dels quals s'obté molta més energia que amb la glucosa, però mentre hi ha glucosa el cos es dedica a guardar-los i tira amb ella. Els greixos es guarden en forma de triglicèrids, que són tres àcids grassos enganxats a un glicerol. El problema que tenim és que a partir dels àcids grassos no podem fer glucosa (al revés sí), però amb el glicerol sí, així que també hi ajuda. Quan segueix sense entrar glucosa al cos, la degradació de lípids augmenta, i la de proteïna para una mica, perquè no en podem prescindir tant. Així ens anirem aprimant sense perdre excessiva massa muscular, però si el dejuni es prolonga durant setmanes, al final el cos tira del que pot i torna a gastar proteïnes del múscul i d'on sigui, fins i tot fa servir cossos cetònics, que són productes metabòlics que no es generen en situació de normalitat, però en aquesta crisi algunes rutes metabòliques estan bloquejades, i s'acumulen productes poc habituals. Aquests cossos cetònics poden alimentar fins i tot el cervell, en el pitjor dels casos.

I bé, arribats a aquest punt, més val que aconseguim alguna cosa per menjar, sinó malament. Em podria allargar molt més explicant això, però m'embolicaria, i com podeu pensar ja ho he explicat de manera molt simplificada i estalviant molta informació. En resum, la glucosa és essencial i el cos fa de tot per mantenir-ne els nivells. Les fons que he fet servir són la meva memòria, i alguna consulta puntual a la xarxa per no equivocar-me massa. Espero que no s'hagi fet massa pesat!

diumenge, 30 de juliol de 2017

Secundaris


Dels personatges secundaris poca gent se'n recorda, sempre pendents de què fan els protagonistes i com viuen per davant i per darrere les seves històries. Però avui ens centrarem en la vida d'un dels secundaris més rellevants, al qual injustament no se li presta l'atenció necessària. Que se'n fa dels camells dels Reis d'Orient, un cop acabada la seva tasca? Vam parlar amb el camell del Rei Baltasar que ens va deixar aquest testimoni: 

"No es pensi, és una feina dura, encara que acabem ben farts per tot el menjar que ens deixa la quitxalla, però és un dia esgotador. Això sí, és una feina molt ben pagada, requereix mesos d'entrenament, i si no acredites estar en forma, se t'ha acabat. Ara després de l'estiu comencen ja els entrenaments, per això a mi m'agrada venir a relaxar-me uns dies a un dels indrets que més m'agraden de la Terra: el Cap de Creus. Aquí s'hi aplega gent guapa, tinc una intensa agenda social, jo! Però el que adoro són aquests paratges, si no tinc altres compromisos que m'ho impedeixin, mai em perdo l'estada aquí. Val la pena, l'hi recomano!"

Ja ho veuen, hi ha vida més enllà de la nit de Reis, i el camell d'en Baltasar la sap aprofitar molt bé. Tornant de la publicitat els parlarem de les meduses: com s'ho fan per evitar la insofrible plaga de turistes?


La meva participació als Relats de la Carme d'aquest juliol.

dimecres, 26 de juliol de 2017

Mont Saint Michel


Veure com puja la marea i com un penyal en mig d'un fangar es converteix en una illa de la qual només es pot escapar per una passarel·la. Ensopegar, sense saber-ho, el dia del mes en què la marea pujarà més amunt. Marxar d'allà al capvespre, envoltats d'aigua, amb la sensació d'haver visitat un lloc màgic que no deixaria indiferent a ningú. En un viatge a la Bretanya Francesa fer aquesta petita incursió a Normandia és de caràcter obligatori.

dissabte, 15 de juliol de 2017

Vacances de blog i Blog


Ara sí que us deixo uns dies, les vacances per fi han arribat i necessito el descans, encara que una ruta en cotxe no és el mateix que estirar-se a prendre el sol i no fer res més, però això tampoc va massa amb mi. Porteu-vos bé i no escriviu massa aquests dies, que després em doneu molta feina a posar-me al dia. Us deixo amb una foto d'en Blog, li vaig prometre a en Pons que ho faria, ja que és l'únic que li interessa d'aquest lloc. En Blog es queda a casa, no sé si això li farà gràcia. Si durant els propers dies hi ha alguna activitat al Bona Nit, que sapigueu que no sóc jo...

dimecres, 12 de juliol de 2017

Carretera i manta

Per aquest any vam decidir fer unes vacances més econòmiques i no tan llunyanes, perquè tenim cotxe nou i volem treure'l a passejar una mica. Bé, això ho vam dir fa mesos, i ara el cotxe ja no és tan nou, perquè algun cop i rascada s'ha emportat ja. Però el pla s'ha mantingut, i d'aquí a uns dies marxarem a fer una ruta en el nostre propi cotxe, i és la primera vegada que ho faré. He fet altres viatges de ruta per carretera, però fins ara ha estat sempre llogant el cotxe en el país de destinació, o en el vehicle d'algú altre.

El cas és que a mi conduir no m'agrada especialment, l'únic gràcia que li trobo és la música ben alta que poso. I a més no sóc massa bon conductor, pel que fa a la tècnica, diguem-ne. Sóc prudent i respectuós amb les normes, però el cotxe em mana més a mi que jo a ell. Tot i això, no em desagrada viatjar així, dóna una autonomia que s'agraeix molt. Però si ajuntem que no sóc bon conductor, amb que aquest cop el cotxe és el meu, ni que sigui per probabilitats pel número de quilòmetres, hi ha números de patir algun contratemps. No parlo de res seriós (creuem els dits), però potser sí que el cotxe pateixi alguna altra desgràcia. Intentarem que torni intacte, però no puc prometre res.

Quines ganes de vacances, i encara que ara no serà el cas, quines ganes també de tornar a pujar a un avió i anar lluny. Aviat, aviat. Però de moment, carretera i manta! I música a dojo, que no falti!

dissabte, 8 de juliol de 2017

Somnis recurrents

Quan es parla de somnis recurrents sempre surten aquells de volar, o de caure al buit, o potser aquell de trobar-se, de sobte, despullat en mig d'una multitud. Jo n'he tingut un algunes vegades que no té a veure amb aquests, almenys pel que fa a la meva persona.

Poso una mica de context. Segurament ja ho he dit més d'un cop, però el meu gat és extremadament maldestre. Ara ja és sènior, però quan era més jovenet i actiu es fotia unes bones patacades ell sol. A diferència del seu germà, que alguns recordareu, que era molt més atrevit, no sembla que en Blog es posi mai gaire en risc innecessàriament. Però precisament perquè no les tinc totes, ja des que estaven els dos tinc totes les possibles sortides de casa controlades. No deixem finestres obertes, la galeria té un reixat de dalt a baix i sempre vigilem molt. És molt divertit sobretot en aquestes èpoques: passem molta calor a casa. No deixem vies de corrent d'aire obertes precisament pel gat...

Doncs bé, en el meu somni, obro una finestra i vaig a fer una altra cosa. Me la miro i dic 'per un moment tampoc passarà res'. I el següent que veig és un gat impulsant-se amb força cap a fora, saltant per l'obertura que li he deixat en una negligència per part meva.

Si hi ha algun expert en interpretació de somnis per aquí em podria dir si estic gaire malament del cap? Teniu algun somni recurrent curiós (que es pugui explicar)?

dimarts, 4 de juliol de 2017

De coses impossibles

Si creus que una cosa és impossible, no molestis a aquells que estan intentant fer-la realitat. Aquesta famosa frase és molt aplicable als nostres dies. Ara hi ha gent que es mou i fa coses, i d'altres que ja no és que intentin impedir-les, sinó que només protesten, i es queixen; neguen. I per mi són pitjors que els que intenten imposar-se per la força. Qui dubti, que deixi pas. I qui segueixi protestant sense moure un dit, que no es queixi després quan vegi els resultats vinculants. Lamentarà no haver mogut el cul de la cadira quan tocava. Mentrestant, i no és un pensament que es tingui cada dia, orgullós dels nostres governants, per la valentia i el compromís. Només això ja és molt més del que pot sentir, per exemple, qualsevol espanyol.

dissabte, 1 de juliol de 2017

La saviesa del gat

Normalment només faig un post dels meus arbrets a l'any, però no sé si recordareu que l'alvocat que tenia creixent, l'únic que havia aconseguit germinar en tota la vida, va patir un petit accident provocat per un gat. Bé, presumptament. Aquest és l'aspecte que tenia abans i després que me'l trobés a terra, amb el test trencat i tota la terra escampada, un cop replantat sense perdre l'esperança.


La veritat és que no tenia massa bona pinta abans, però després semblava irrecuperable. Però després de tenir-ne molta cura i no deixar que el gat s'hi acosti, una mica més d'un mes després té aquest aspecte:





Del tronc principal, que ha quedat pelat, han sortit dues branques de les que brollen unes fulles grosses i allargades, com se suposa que han de ser les de l'alvocat, i com no eren a principi d'aquesta primavera. Així que a veure si al final hauré d'agrair al gat que m'avisés que alguna cosa no anava bé, que calia replantar, i per això va tirar el test a terra, l'única manera que tenia per assegurar que el replantaria. Molt espavilat aquest gat...

Nota: El Ginkgo #2 va fer un intent de fer fulletes, però no es van acabar de desenvolupar. Tot just per avisar que segueix viu!

dimarts, 27 de juny de 2017

Dos es queden, un marxa

Avui ens hem acomiadat d'un company a qui se li acabava el contracte a final de mes, i era l'últim dia que venia. És l'únic de tres que tenien contracte d'obra i servei que marxa, les altres dues es queden amb nosaltres. Ja tenia molt assumit que no continuaria a partir de l'1 de juliol, però es pensava que les altres tampoc, i quan ho va saber se li va posar molt malament. Va deixar de parlar amb tothom (cosa que tampoc feia gaire), i no feia gaire res de la feina prevista, al contrari, passava els dies al seu lloc, fent coses seves i ignorant tothom. Sense mencionar que ha faltat alguns dies amb explicacions poc convincents. Un comportament molt poc professional, i poc respectuós amb els altres companys i companyes.

Des de feia temps es comentava que no es podien quedar els tres, i no sabem si eren rumors o certeses, es deia que se'n quedarien només dos d'ells, i que un hauria de marxar. Potser ens ho havíem tret de la màniga, o potser algú de dalt ho havia dit. El cas és que elles es deixaven la pell dia rere dia, amb una gran capacitat de treball i sacrifici, agafant responsabilitat i a més treballant bé. En canvi ell treballava els mínims, i rebia instruccions sense deixar de mirar el mòbil fins i tot davant dels superiors, sense apuntar res i cometent errors per culpa de la manca d'atenció. Elles s'han integrat amb la resta de treballadors i resulten ser molt bones companyes. Ell interactuava només amb el seu mòbil.

Per nosaltres estava clar quina seria la tria, si dos es quedaven i un marxava. La lògica no sempre impera a la nostra empresa, però quest cop sí que ha estat així. Ens queda el dubte de si realment se l'haurien pogut quedar i no ho han fet perquè no n'estaven contents, no crec que ho arribem a saber. Però el que em sorprèn és que ell cregués que es mereixia quedar-se tant com les altres. I també em sorprèn que no sàpiga que no es pot marxar d'una empresa deixant tan mal record en els últims dies, i més d'una empresa que no t'ha fet cap altre mal que no renovar-te, perquè mai se sap. No és que m'alegri que algú es quedi sense feina, però hi ha persones que, senzillament, no voldria en el meu equip.

dissabte, 24 de juny de 2017

Influencers

Mentre per aquí ens lamentem de la baixa activitat blogaire, i diem que els blogs estan en decadència, em va sorprendre l'altre dia que una gent que no és gens sospitosa de tenir un espai virtual d'aquesta mena parlessin mig en broma de tenir repercussió i deien 'fes-te blogger, o influencer!'. Sempre que algú menciona els blogs em poso una mica tens i escolto, és clar. I és que hi ha un altre concepte de 'blogaire' que el que nosaltres coneixem o considerem. Es parla de youtubers i de bloggers com una gent que estan allà per establir tendències, i que un cop tenen una mica de claca reben diners per promocionar productes en els seus canals. Com que se suposa que els seus seguidors creuen en ells, els faran cas i consumiran els productes que promocionen. És una nova manera que tenen les marques de fer-se publicitat. I funciona.

També m'ha sorprès veure com darrerament algunes persones que conec i que no em sembla que tinguin massa repercussió, fan propaganda d'alguns productes a les seves xarxes personals. De manera molt descarada, a més. Un fins i tot ho va explicar en uns vídeos. 'Si us molesta no ho mireu, però faré publicitat i cobro per això, no deixeu missatges desagradables'. Diners fàcils per ells i elles, publicitat barata per les marques. Sembla que ens estem convertint tots en uns homes i dones anunci.

Podríem dir, per exemple, que els blogaires que tenim blogs de llibres hem sucumbit una mica a aquest joc, perquè rebem llibres de les editorials per fer-ne ressenyes. No ens paguen diners, però ens donen els llibres, cosa que per mi és prou pagament. Però fins avui ningú no ens obliga a parlar bé dels llibres que ens envien, i jo m'hi acullo, i aviso abans. De fet, si m'hi obliguessin no els voldria. Vull poder dir si un llibre m'ha agradat o no i explicar per què. I al cap i a la fi, a les editorials no els interessa tant la ressenya com que el llibre tingui visibilitat a la xarxa. No tingueu por a la crítica, que si no contribuïm a l'endogàmia del sistema editorial català.

Així que ja ho sabeu, sembla que el que es porta ja no és explicar les nostres coses, sinó convertir-nos en tendència. Fins i tot s'hi pot fer diners, tu! No havíem quedat que estàvem morts?

dimarts, 20 de juny de 2017

Relats conjunts, Mosaic d'Ulises


No sigueu cabrons, deslligueu-me! Que no vull ser cap heroi, jo! S'us ha ficat al cap que he de resistir-me a les Sirenes, però qui us ha dit això? Que no, que no, que no m'he de resistir a res, jo! A veure si vosaltres podreu gaudir de les Sirenes i jo no! A més, qui mana aquí? Pensava que jo comandava la missió, i m'heu lligat en contra de la meva voluntat! Ho sabeu que això és un motí en tota regla, oi? Quan tornem a Ítaca us caurà un puro que no us ho podeu ni imaginar. Que sóc el rei jo, eh! Us faré penjar dels ous de les muralles, ràpid s'us oblidaran els plaers que ara ja intuïu. Té fàcil solució, deixeu-me anar i en tornar a casa no expliquem res i ja està, tal dia farà un any! Va vinga, que la broma ja dura massa, deslligueu-me, que les tenim aquí a davant ja. Voleu fer-me cas? Em sentiu? Que no marxeu us dic! Que sóc el capità! El rei! Però que foteu, no baixeu! Deslligueu-me malparits, no em deixeu aquí! Va, que us perdono allò de Polifem... però això... això no us ho perdonaré mai


La meva aportació pels Relats Conjunts de juny

divendres, 16 de juny de 2017

Ens reuneixes

Ens reuneixes a tots en un lloc poc habitual, a les tres de la tarda. I sorgeixen les bromes per camuflar el neguit: 'a qui faran fora avui?', 'potser ha decidit marxar', 'algun motiu hi deu haver per reunir-nos allà!'. Però ens comptem i veiem que només serem els de la unitat, a la resta de treballadors no se'ls ha convocat. Quan hi som tots ens dius que sents haver generat tanta expectativa, que et saben greu les especulacions que hem anat fent, no ens has volgut dir res fins aquest moment. Ens anuncies un càncer de pit que et mantindrà apartada una temporada. Les cares de tots canvien, s'enfosqueixen tots els semblants i tothom es queda mut. No has perdut el teu tarannà alegre i positiu, i ens ho relates entre bromes. L'han detectat molt aviat, i tots els presents tenim formació científica, així que sabem que això és primordial, i que un diagnòstic precoç cura aquest tumor en un percentatge altíssim. Estàs tranquil·la i animada, molt més que nosaltres, que ens han llençat una gerra d'aigua freda sense previ avís. Ja has repartit tasques i ens avises que ens portem bé, que quan tornis sabràs tot el que hem fet. La teva seguretat es va encomanant i alguns comencen a parlar, a fer preguntes. Ho has deixat tot ben lligat, no saps quan tornaràs, però estàs convençuda que serà així. I ens en convences a nosaltres.

Voldria dir-te que sí, que és clar que te'n sortiràs. Però amb el càncer no me la jugo, per més que li estiguem guanyant la partida. El que sí puc dir és que desitjo que només hagi estat un ensurt sense conseqüències i que el fet de detectar-lo aviat ajudi a que tot passi ràpid. Perquè les estadístiques diuen que almenys un terç de nosaltres hi passarem, però quan hi passa una persona com tu sempre em pregunto què estem fent malament. Fins aviat. Molt aviat.

dilluns, 12 de juny de 2017

Laser tag

Una imatge de la xarxa, per fer-se una idea. D'aquí.
A veure si això dels comiats de solter al final no estarà tan malament. Fa uns dies vam anar a fer una activitat amb els companys de feina perquè n'hi ha una que es casa, i la veritat és que va superar totes les expectatives. Es tracta d'un 'laser tag', una adaptació del 'paintball', aquella guerra amb bales de pintura, però que es juga en un interior fosc i laberíntic, i que no taca. Els participants porten una armilla que té llum en diversos punts, cada equip d'un color, i es tracta de disparar amb làser i tocar aquests punts de llum. Si et toquen, t'apagues i estàs uns segons sense poder disparar. A més, es van acumulant els punts que fas en funció dels companys que 'mates', i al final hi ha una classificació individual i per equips. La competició està servida!

Ho vam passar molt bé, i no només a la partida. A la prèvia, muntant equips, escollint companys i picant-nos entre nosaltres, i després comentant la jugada i lloant les habilitats d'alguns i algunes.  El millor del cas és que ha generat un bon caliu i ens ha posat de força bon humor. Tal és així que ja estem parlant de muntar una altra partida, encara que no tinguem cap excusa per fer-ho!

Suposo que a algú li pot semblar una activitat violenta, però és francament divertit i ningú pren mal, tret que xoquis amb algú o contra una paret, però es recomana no córrer pel laberint i es sancionen els moviments massa bruscos. Està pensat per gaudir-ne, no per fer-se mal. Es podria dir que és gairebé infantil, però els ganàpies segur que l'aprofitem el doble. I ja em podeu creure que, tot i no poder córrer, sues un munt! És molt cansat això de la guerra! Si finalment muntem una altra partida, no me la penso perdre!

divendres, 9 de juny de 2017

Bàdminton

A l'escola, a educació física, alguns trimestres fèiem algun esport una mica estrany, per sortir de la rutina. A la meva escola, que era una mica hippy i un oasi catalanista en un lloc força inesperat, els va donar per fer bàdminton. Vam passar unes setmanes aprenent els fonaments de l'esport, i la darrera part del trimestre fèiem un torneig per parelles. Nosaltres vam triar el nom de MDT, i el nostre logo era una estelada. He de reconèixer que llavors jo no sabia massa bé què significava això, el nom el va triar el company, però em va semblar bé quan m'ho va explicar. No sé quants anys devíem tenir, potser uns 10.

Aquest records m'ha vingut a la ment avui quan pensava quant temps fa que sóc independentista. He passat per períodes més calmats, o més laxes, però en realitat mai m'he sentit espanyol, i per tant hauria de considerar que ho sóc des de sempre, i fins el dia que pugui deixar de ser-ho. També m'ha vingut al cap aquell clauer amb l'estelada que vaig portar molt temps, que vaig anar a comprar a la secció local del partit del qual ara formo part, i al qual llavors no tenia intenció de militar. O aquella samarreta que misteriosament desapareixia i per art de màgia tornava a aparèixer a sota de tot del calaix. La meva mare havia corregut davant dels grisos a la seva època, no em volia veure igual a mi.

Tot això he barrinat avui quan han anunciat la data i la pregunta del referèndum d'independència de Catalunya. Un dia assenyalat, m'han dit després que antigament era 'el día del caudillo'. I una pregunta binària, sí o no, no cal donar-hi més voltes. Si vols una altra solució imaginativa, o imaginària, votes no, així de fàcil. He pensat que aquesta potser sí que és la bona, que amb els dirigents que tenim ara, i el suport de fins a 72 diputats (potser ara algun menys...), el tirarem endavant. Votarem. M'han vingut al cap tots els XeXus passats que han tingut els seus moments per recordar amb el sentiment català de protagonista, i potser tots aquests XeXus convergiran en un de sol que acabarà veient, finalment, allò que semblava només un somni irrealitzable. Ho tenim tant a la mà que ara no ho podem desaprofitar. Els XeXus futurs no m'ho perdonarien. 

dilluns, 5 de juny de 2017

Recomanacions pel despistat

Un dia de descans extra sempre es posa molt bé. Com que sempre vaig mancat de son i força cansat, dóna gust poder-se estar a casa i no fer massa res, per variar una mica. Però llavors és quan mires les xarxes socials i, ai las, aquells estan en unes gorges. Uns altres han marxat a Mallorca. També veus imatges de la torre Eiffel. I tantes altres, és clar. I et preguntes què hi fas a casa, si tenies tres dies seguits de festa, per què no t'has buscat alguna escapada?

La resposta, en el meu cas, no només és per la gran necessitat de descans que tinc. Senzillament: sóc un despistat. Tot i conèixer el calendari, no prenc consciència de que tindré dies de festa seguits, tinc el cap en altres bandes, i quan me n'adono ja és massa tard per reservar allotjament, i ja no diguem vols! Encara que fa unes setmanes vam anar al Delta de l'Ebre, però va ser al segon intent...

Per això vull demanar-vos recomanacions, segur que si em feu dentetes amb alguna, serà més fàcil pensar-hi quan s'acosti un nou pont. Què es pot fer amb tres dies de festa? Llocs per visitar a Catalunya mateix, alguna escapada a l'estranger que es pugui fer amb poc temps, excursions a la muntanya, activitats originals... ja sabeu que no sóc massa de platja, però accepto tota mena de suggeriments. Segur que tots i totes me'n podeu fer algun, tant si és car com si és pràcticament gratis. Va, recomaneu-me escapades!

divendres, 2 de juny de 2017

Llepaculs

En qualsevol àmbit de la vida que hi hagi oportunitat d'ascendir, trobarem un o una trepa preparat per iniciar la cursa cap amunt. En política no és una excepció, com és fàcil d'imaginar, perquè el premi és gran. En la meva humil opinió, l'ascensió política s'hauria de basar en el treball, la militància de base, la formació, la capacitat d'aprendre, l'oratòria, en coses d'aquestes. Però els especialistes en escalada tenen altres mètodes que es demostren molt més efectius, i que juguen amb la vanitat humana.

Efectivament, el millor mètode per pujar en política és llepar culs. Fer amics poderosos, lloar-los enganxar-s'hi com una paparra... fàcil d'imaginar. Però potser no n'hi ha prou per fer una carrera política, perquè has d'acreditar algun que altre coneixement també. La solució és triar una causa, la que sigui, encara que no hi cregui especialment, però que s'escaigui amb les característiques del o la llepaculs en qüestió. I quan ja té la causa triada, cal ser el que més crida al respecte, conèixer personalment els altres que també criden molt, seguir-los a les xarxes, demostrar que són súper amics perquè tothom ho vegi. I ser sempre el primer o la primera que s'ofereix a parlar del tema. Si no hi ha una càmera per demostrar que ho ha fet, no cal anar-hi. Auto-bombo, i a rebre elogis dels súper amics que ha ensabonat prèviament.

I així segur que arribarà el dia que, quan es pensa en noms per adquirir responsabilitats, algú dirà: 'i aquella noia que en sap tant d'aquell tema? Ens falta un perfil així'. I serà qui primer els passarà pel cap, perquè el o la llepaculs ja s'haurà preocupat d'estar fent saltets amb els braços estirats i dient 'Aquí. Jo. Aquí!', davant de les persones indicades. I ja està, objectiu complert.

No estem (especialment) en campanya, però de tant en tant encara m'agrada explicar com funciona la política per dins.

diumenge, 28 de maig de 2017

Electrodomèstics moderns

No és la primera vegada que parlo de bodes, però és que quan arriba la calor, sempre n'hi ha una o altra a la vista. Torno d'un cap de setmana de comiat de solter, que ha estat més una retirada d''amigotes' en una casa rural que un comiat com el que ens vénen al cap, amb una prèvia de partit de futbol-bombolla força divertida, val a dir-ho.

Si ja he criticat el fet d'haver-se de casar per estar tranquil davant d'imprevistos, o la manera de vestir-se a les bodes, què em queda? Doncs el regal, és clar. Us adoneu que faig servir el blog com a teràpia per treure'm de sobre totes aquelles coses que no m'agraden, oi? El regal als nuvis és un altre mal de cap. Abans hi havia una llista de noces, perquè la parella estrenava casa i convivència, i calia omplir-la de vida (i d'electrodomèstics). Però ara les parelles ja porten deu anys vivint juntes i no els falta de res. I com que rebran 50 caixes d'experiències i estades en hotels rurals, cal ser una mica més expeditius i imaginatius alhora de regalar.

El regal, que ara tot sovint acaba sent un ingrés en un compte corrent, serveix per pagar les despeses de la boda i el convit. Hi haurà qui aprofitarà per fer caixa, és clar. Però un cop més has de combregar amb els desitjos de la parella, i si ells diuen que la boda es fa allà on Crist va perdre l'espardenya, i que ens hi quedarem a dormir, no pagaràs l'allotjament i els àpats, però els pagaràs indirectament amb el regal que faràs. I està socialment acceptat que fer regal és obligatori, i que no serà un regal barat. I la pregunta és la mateixa de sempre, quina culpa tenim els altres, que no anem sobrats de diners, que dos es vulguin casar? Per sort, aquest cop serà algú molt proper. Però si no ho és, no passa res, la despesa és la mateixa.

dijous, 25 de maig de 2017

Experiment de privació vegetal

Dia 3253, 7:38 del matí.

Sembla que els ànims s'han calmat avui, però seguiré a l'aguait. Sé que l'acció va coure i que els dos subjectes d'estudi no s'ho van prendre bé, especialment un d'ells, el més antic. Van proferir diverses amenaces que fins ara s'han demostrat poc fundades, però no em confiaré, perquè aquest experiment és probable que porti al límit els subjectes, i encara no tenim dades suficients per saber com poden reaccionar.

L'anterior experiment d'aquesta mena va ser dut a terme fa anys, però no va aportar resultats concloents. No ha estat fins aquest nou període de temperatura alta que ha sorgit l'oportunitat de tornar a experimentar, com ja vaig anunciar. En aquests períodes, els subjectes permeten l'accés a l'espai exterior que ells anomenen 'galeria', que és on mantenen la vida vegetal, lluny del meu abast, però no prou lluny. Entenc que l'experiment de fa anys amb aquell gerani potser no va anar tan malament, i les conseqüències s'han anat observant al llarg del temps: sempre m'han restringit l'accés a la vida vegetal. Però com és d'esperar en unes formes de vida tan primitives, han subestimat les meves capacitats.

El protocol d'estudi incloïa un període inicial de confiança, en el que la porta de la 'galeria' romania oberta només algunes hores, i durant aquest temps no vaig ocasionar cap desperfecte a les unitats vegetals, perquè els subjectes pensessin que podien estar tranquils. Però passat aquest període, i a la data prevista, vaig procedir a eliminar la unitat vegetal 'Alvocat', fent caure el seu test des d'una alçada de 80 cm. Vaig disposar els fragments de test, la terra i la unitat vegetal de tal manera que demostrés el màxim dramatisme possible. Sí, d'acord, també em vaig menjar la majoria de fulles, febleses que te un.

El subjecte #1 va ser qui va trobar el cadàver de la unitat vegetal 'Alvocat' i va reaccionar amb impotència i estupefacció. De seguida va intentar replantar-lo en un altre test, amb l'esperança de que visqui, però sóc fi fent aquesta mena de feines. Queda comprovat que, per estrany que ens pugui semblar a la nostra raça, els humans professen sentiments cap a les unitats vegetals i en senten la seva pèrdua. La veritat és que són ben estranys. Adjunto foto de la meva feina, i de l'inútil intent de recuperació que ha fet el subjecte #1. 


diumenge, 21 de maig de 2017

Era un nap-buf...

Aquest any que alguns celebrem aniversaris blogaires, també es compleixen anys d'altres coses. Aquesta setmana va fer anys la primera filla d'un dels meus amics, la més antiga de totes. I en va fer 10. I després de felicitar-la, penses que ja han passat 10 anys més, i que han anat molt ràpid, però que aquella neneta que s'havia de dir Jana (que no es diu Jana), que va ser anunciada amb un 'Per cert...' en un sopar a casa meva de Barcelona, sopar organitzat presumptament per crear La Comunitat del Fosfat, però era fet a mida per fer l'anunci, aquella neneta, deia, ja és una preadolescent amb dos dígits d'edat. Vaig demanar una foto d'ella perquè fa temps que no ens veiem, i... mare de déu, però si era un nap-buf...

I així passa la vida, per cert, sense que ens n'adonem. Ens va fer gràcia recordar aquell 'Per cert...' original, i altres records que han sortit aquests dies. I vaig pensar que també ho compartiria amb vosaltres. Una cosa és veure que el blog fa anys. L'altra constatar que allà fora passen i pesen els anys.

dijous, 18 de maig de 2017

Relats conjunts, El cavaller irritant


Si us plau, que pari ja. És molt molest aquest home, des que m'ha vist sola no ha parat de fer-me preguntes i llançar-se floretes a ell mateix, amb aquest posat de perdonavides. Es pot ser més fatxenda? A més, noto el seu alè a tabac i a whisky barat al clatell, i se m'estan posant els pèls de punta. No sé què es pensa, o amb qui creu que està tractant. El que està clar és que per un xitxarel·lo com aquest no ho engegaré tot a rodar. Suposo que es pensa que m'acabarà forçant d'alguna manera, si no és que cedeixo als seus 'encants'. Que una noieta tan poca cosa no es podrà defensar d'un homenot com ell. Gustosa li clavaria la Glock que porto a la bossa a l'engonal i li diria on es pot posar el seu assetjament si no vol acabar cantant com una soprano. Però no em puc permetre revelar la meva identitat per una minúcia així, posaria en risc tota l'operació, i no ens ho podem permetre. Em sembla que hauré d'aixecar-me i anar a seure a una altra banda, potser avisar el revisor que el senyor m'està molestant, però és probable que encara li rigui les gràcies. Sobretot, mantenir la serenor, no és moment de cometre una errada. Però ai si me'l trobo en un altre moment, i en una altra circumstància! S'està guanyant una nota a la meva agenda... 


La meva proposta pels Relats Conjunts de maig.

diumenge, 14 de maig de 2017

Que es matin entre ells

Ja se sap que la gent malparla dels altres i que les tafaneries corren com la pólvora. Juguis o no juguis a aquesta mena de jocs, sempre t'acaben arribant informacions que no hi ha manera de contrastar. Però pot passar que se superin alguns llindars i que els rumors escampats sobre algunes persones comencin a ser seriosos, ofensius i poden afectar a les seves relacions o la percepció que l'altra gent té d'elles.

Avui m'he trobat una persona que feia temps que no veia, i li he preguntat per la seva absència. M'ha dit que es deu, precisament, a la presència d'altres persones allà. I jo que em pensava que senzillament no tenia ganes de venir. I m'ha explicat els motius, força forts, per cert. El cas és que m'estava parlant molt malament d'una gent, com a manefles, com a inventors de rumors falsos, i com que l'havien perjudicat força. I ho feia explicant-me rumors que, evidentment, els perjudicarien a ells...

Dóna la casualitat que jo ja havia parlat amb alguna d'aquestes persones, i ja em van malparlar del que m'he trobat avui. I no sé si s'entén res del que dic, però la conclusió és que no et pots refiar de ningú que et ve malparlant d'algú altre, perquè de vegades ni sabent les dues versions en trauràs l'aigua clara. I encara diré més, potser val més no ficar-s'hi massa, tot i que no puc negar que em pica la curiositat, però la probabilitat de sortir-ne escaldat és massa gran. Millor que es matin entre ells.

dimecres, 10 de maig de 2017

Urnes

I segueixen, i segueixen, i segueixen. I ens tomben la llei de consultes i el comissionat per a la Transició Nacional. I amenacen a les empreses fabricants de metacrilat, no volen que facin urnes per al govern de Catalunya. Però l'únic que fan és el ridícul. El ridícul més espantós. Intents de frenar allò que no poden frenar; posar-se en evidència davant d'Europa, del món. L'Estat s'està esfondrant, té els fonaments corcats, i no ho saben parar. Quan Catalunya sigui independent, se'ls acabarà d'escapar de les mans.

Aquests dies he sentit que hi ha qui promou que apadrinem cadascú una urna, o fins i tot fer un verkami per pagar-les si no deixen que el govern les compri. Si us plau, demano que no fem el ridícul com ells. Som un país seriós, o no ho som? Fer això seria ser completament submisos al règim en decadència d'un Estat que tenim a la contra. Seria inventar-se una altra costellada com el 9N. I no ens rebaixarem a això. Que serà el següent? Si no tenim el cens, que ens anem a apuntar per votar? Per acabar aquesta tortura que és el procés cal fer un referèndum, amb totes les garanties democràtiques, i sense demanar permís. L'hem demanat i no ens el donen, punt i final. I si emprenen accions més expeditives que fins ara, només ens deixen l'opció de declarar unilateralment la independència.

Ja n'hi ha prou de ser mesells, ha arribat el moment de prendre les nostres pròpies decisions. Els agradin o no. Si volem votar, si volem posar urnes, és cosa nostra. I ho farem, ho farà el nostre govern, amb garanties, si ens ho creiem de veritat i no fem el ridícul. I ells que garlin.

diumenge, 7 de maig de 2017

Quan era moda

La proposta de la Carme de que li expliquem records blogaires per celebrar el seu desè aniversari m'ha despertat molta nostàlgia, perquè quan girem la vista enrere en aquestes pàgines les hem passat de tots colors. Jo ja li he fet arribar la meva participació, i us animo a que feu el mateix, però m'ha remogut això de mirar enrere, veure el que érem, o el que ens crèiem que érem, i el que som ara. I recordar tantes persones, tants blogs, tantes participacions, tants bons moments, complicitats i fins i tot enrabiades. Una vida paral·lela a la que vivim fora, amb tots els ets i uts.

Tant la Carme com jo hem complert els 10 anys aquest 2017, i això sembla molt de temps. En la virtualitat, sens dubte, n'és molt. Hem conegut moltes generacions de blogaires, i n'hem vist marxar molts. Però hi ha una altra catosfera, aquella que ja existia quan nosaltres encara no hi érem. Aquella catosfera no ha desaparegut, però mai es va voler adaptar a la gent que vam arribar 'quan era moda'. Encara hi és, fa uns dies vaig estar descobrint amb sorpresa que alguns d'aquells antics blogs encara funcionen. Llegint-los vaig sentir que no formo part d'aquell món, com si em barressin el pas. És una percepció absolutament subjectiva, no cal dir-ho. Però em fan sentir petit, part només 'del que va venir després', que no era ja la catosfera pura. Eta una altra cosa.

De vegades val més mirar endavant, i no intentar formar part d'un lloc al que no pertanys. De totes maneres, els meus records blogaires no me'ls treu ningú, i m'acompanyaran sempre. Res no es pot explicar sense ells.

dijous, 4 de maig de 2017

Ginkgos 2017

Al desembre hi ha el Balanç de l'any, les llistes de llibres, de pel·lícules... i a la primavera toca actualitzar l'estat dels arbrets que tinc plantats a casa! Els 6 Ginkgo biloba que tinc plantats a la mini-galeria de casa segueixen evolucionant, encara que amb algun no les tinc totes. Com que s'estaven fent grans, just quan començaven a rebrotar aquesta primavera els vam trasplantar a testos més grans on espero que visquin una bona temporada. Ho vam fer amb poca convicció que sobrevisquessin, però ho van fer! Ja he explicat altres vegades que a l'hivern queden ben pelats i fan peneta, però amb la primavera arriba la festa. Per cert, que el setè Ginkgo encara està viu a ca la sogra. Ma mare es va carregar el vuitè. Una oració per ell.

Us estalviaré l'evolució estacional, que ja l'he posat altres vegades, i passarem a l'1x1 per veure com estan actualment, tot i que encara seguiran fent fulles i branquetes unes setmanes més. Com en el tercer any, en aquest quart tampoc han fet estirada, però sembla que el tronc es va engruixint. Feu clic a les fotos per veure-les més grans.


#1. El que no falla mai, el més alt i el que fa la copa més ufana. De moment no fa ramificacions, però aquest any torna a fer força goig.


#2. El més damnificat. No ha brotat després de ser trasplantat i sembla que té tota la part de dalt seca. Tot i això, té un borró verd i encara confio que se'n sortirà. Ànims! 


#3. No està actualment gaire lluït i sembla que no ha acabat de brotar a la part de dalt. Espero que en anys propers recuperi l'empenta.


#4. El nou preferit! Aquest any s'ha destapat fent una gran branca lateral que encara està tendre, i no content amb això, n'està fent una segona. Fulles grosses i el més expansiu de tots.


#5. El supervivent. L'any passat estava sec però va sobreviure fent una petita branca lateral. Aquest any aquesta no ha brotat, però n'ha fet una altra. S'aferra a la vida.


 #6. El veterà de les ramificacions continua en bona forma. El més rabassut, però amb una branca llenyosa, és el guapo de la casa.

Bonus track. Ja vaig anunciar l'any passat que per primer cop a la vida havia aconseguit que germinés un pinyol d'alvocat. Sembla que va més tard que els ginkgos, per això només us vaig poder ensenyar un micro-abret que tot just treia el cap, però va seguir creixent i actualment té aquest aspecte, amb les primeres fulles i branques laterals incipients.


En els propers mesos creixerà més i farà unes fulles ben grosses, i els ginkgos ja no evolucionaran gaire més, el seu període expansiu és curt. Veurem quina pinta tenen tots plegats l'any que ve, quan torni a arribar la primavera!