dimarts, 15 d’agost de 2017

Puigsacalm, per dissimular una mica

L'excursionista de pa sucat amb oli segueix de rebaixes, perquè el cos no li dóna per més, tot i que espera que ho faci en breu per tornar a abordar reptes majors. Si una cosa no li agrada és haver-se de retirar a la muntanya i té una espina clavada. Però com que el Mulleres està lluny de l'abast ara per ara, se'n va a fer altres muntanyes amb nom, per dissimular una mica. Així puja al Puigsacalm, de 1511m d'alçada, però que com que té un nom popular segur que despertarà admiració.

La ruta de l'excursió, de la fantàstica 
ressenya de Senderisme i Teca.

Hi ha diverses maneres d'arribar al cim del Puigsacalm, però l'excursionista de pa sucat amb oli va triar la més fàcil. Se surt del Coll de Bracons, que ja està a 1137m, després de pujar amb el cotxe per un port de muntanya que déu n'hi do. El primer que trobes és una gran roca en el tombant de la carretera, i a dalt té el rètol indicatiu, així que a grimpar toca. Un cop dalt, poc després ja t'endinses en una fageda que acompanya bona part del camí, un corriol força ben senyalitzat per marques blaves, vermelles i grogues que se segueix fàcil i va ascendint molt a poc a poc.

A la fageda es poden observar alguns exemplars 
que fan caure de cul, quanta mística!

El camí és un passeig de dos quilòmetres i mig fins la Font de Tornadissa (que és un petit fangar...), i llavors s'enfila ràpidament per un prat amb força pendent, però amable per caminar-hi. Això sí, l'excursionista de pa sucat amb oli i la magnífica acompanyant van haver d'anar en compte, estava minat de caques de vaca... S'avança fins a trobar un filat, que s'ha de deixar a l'esquerra i seguir pujant fins a trobar una porta de fusta per creuar-lo. A partir d'aquí, torna la fageda i ja no es deixa fins a la pujada final al cim.

Al cim del Puigsacalm, el patriotisme està a l'ordre del dia.

Una ruta agradable i força assequible que es pot fer sencera, anar i tornar, en unes dues hores i mitja. Són un total de 8 quilòmetres i s'han de salvar menys de 400 metres de desnivell positiu. I en acabat, cap a Olot a fer un bon dinar, que si no no s'és excursionista, ni de pa sucat amb oli ni de cap mena!

El cim del Puigsacalm, vist des del Puigsacalm xic.

Informe de danys: cansament generalitzat i cruiximents als quàdriceps, falta de pràctica!

dijous, 10 d’agost de 2017

Rochefort-en-Terre


Rochefort-en-Terre va ser triat 'poble preferit dels francesos 2016'. La veritat és que sembla una mica artificial, però maco és. La Bretanya Francesa en té molts de poblets i petites ciutats espectaculars. Quimper, Locronan, Dinan... tots et transporten a un altre temps. I si haguéssim de triar el poble preferit dels catalans? Quin triaríeu?

dilluns, 7 d’agost de 2017

Spoilers

Segurament no m'equivoco si dic que Game of Thrones, Joc de Trons, és la sèrie moderna que més expectativa genera entre el seu públic, que es compta en milions. Potser fins i tot és la sèrie que més expectativa ha generat mai. Tant és així que, mentre dura cada temporada (fins ara 10 setmanes, ara menys), el dia que s'estrena cada capítol la gent (que no paga la plataforma on la fan, HBO), corre a descarregar-lo per mirar-lo de seguida. 

A banda de les ganes de continuar amb la trama, que enganxa molt, és de suposar que aquesta gent que corren tant per mirar el capítol ho fan perquè ningú no els el pugui esguerrar amb un spoiler. I què és el primer que fan quan han acabat de mirar el capítol? Efectivament, van directes a les seves xarxes socials a deixar alguna perla. Comentaris que van del "15 últims minuts d'infart", fins al "com trobarem a faltar tal personatge". Si coneixeu la sèrie, ja sabeu que allà el vessament de sang és el pa de cada dia. Res comparat amb el que faria jo amb aquesta gentola.

Per què? Per què aquesta necessitat de filtrar informació quan probablement tu no suportaries que t'ho fessin? Per això tanta pressa per veure'l, no és perquè la sèrie simplement t'agrada? La meva teoria és que tenen la necessitat de demostrar que ja l'han vist, abans que ningú, i per acreditar-ho han de donar informació 'privilegiada', si no potser no te'ls creuries, sembla ser. I perquè un simple 'vist el capítol X' no és tan emocionant, ni basteix el twitter, ni els fa sentir importants. De veritat, no puc amb ells. Necessitava dir-ho. Si necessiten reforçar el seu ego amb els 'jaaaaa l'has vist??' admirats dels altres, que es busquin un psicòleg, que els altres no en tenim cap culpa.

dijous, 3 d’agost de 2017

Dejuni

Aquest post d'en Pons m'ha fet recordar les meves èpoques de la carrera i com gaudia de tots els temes que feien referència a la regulació del metabolisme, eren les meves assignatures preferides, encara que curiosament sempre treia millor nota a les de microbiologia. En el seu post, que hauríeu de llegir, ens explica com n'és de dolent el sucre, per la salut, però els sucres són alhora absolutament imprescindibles pel nostre metabolisme. Precisament, allò que anomenem metabolisme central es basa en la química de la glucosa, que és una unitat del conjunt de molècules que anomenem sucres: un monosacàrid. A partir d'ella obtenim energia i també esquelets de carboni per construir la majoria de molècules que tenim al cos. La trobem en tots els aliments, formant cadenes amb altres monosacàrids i ella mateixa, en moltes formes diferents, però està a tot arreu.

Saludeu a la glucosa, oi que és mona? D'aquí.
A mi m'agradaria parlar de què passa quan no n'ingerim, de glucosa. És a dir, quan fem dejuni. Si els nutrients i l'energia l'aconseguim amb la dieta, si no tenim aport d'aliments què passa? Doncs que la fisiologia s'ha d'adaptar a la manca de glucosa, precisament. Els nivells en sang s'han de mantenir estables i el marge és molt petit, com el del pH, així que si veieu tractaments miraculosos que prometen variar això, en realitat us volen matar. Els nivells circulants són constants perquè, entre d'altres coses, el cervell no menja altra cosa que glucosa, a diferència de la majoria dels altres teixits. Hi ha una primera fase, que dura des de 6 hores després d'haver menjat fins uns tres dies. El que primer gastem són els excedents de glucosa que s'han emmagatzemat en forma de glucogen al fetge i als músculs. Quan s'acaba, es comença a fer glucosa nova pel procés de gluconeogènesi. Per fer-la cal material, i aquest s'agafa de les proteïnes, és a dir, que ens carreguem sobretot múscul per poder mantenir els nivells de glucosa.

Al mateix temps, perquè puguin menjar també els altres teixits, es comencen a degradar lípids (greixos), dels quals s'obté molta més energia que amb la glucosa, però mentre hi ha glucosa el cos es dedica a guardar-los i tira amb ella. Els greixos es guarden en forma de triglicèrids, que són tres àcids grassos enganxats a un glicerol. El problema que tenim és que a partir dels àcids grassos no podem fer glucosa (al revés sí), però amb el glicerol sí, així que també hi ajuda. Quan segueix sense entrar glucosa al cos, la degradació de lípids augmenta, i la de proteïna para una mica, perquè no en podem prescindir tant. Així ens anirem aprimant sense perdre excessiva massa muscular, però si el dejuni es prolonga durant setmanes, al final el cos tira del que pot i torna a gastar proteïnes del múscul i d'on sigui, fins i tot fa servir cossos cetònics, que són productes metabòlics que no es generen en situació de normalitat, però en aquesta crisi algunes rutes metabòliques estan bloquejades, i s'acumulen productes poc habituals. Aquests cossos cetònics poden alimentar fins i tot el cervell, en el pitjor dels casos.

I bé, arribats a aquest punt, més val que aconseguim alguna cosa per menjar, sinó malament. Em podria allargar molt més explicant això, però m'embolicaria, i com podeu pensar ja ho he explicat de manera molt simplificada i estalviant molta informació. En resum, la glucosa és essencial i el cos fa de tot per mantenir-ne els nivells. Les fons que he fet servir són la meva memòria, i alguna consulta puntual a la xarxa per no equivocar-me massa. Espero que no s'hagi fet massa pesat!

diumenge, 30 de juliol de 2017

Secundaris


Dels personatges secundaris poca gent se'n recorda, sempre pendents de què fan els protagonistes i com viuen per davant i per darrere les seves històries. Però avui ens centrarem en la vida d'un dels secundaris més rellevants, al qual injustament no se li presta l'atenció necessària. Que se'n fa dels camells dels Reis d'Orient, un cop acabada la seva tasca? Vam parlar amb el camell del Rei Baltasar que ens va deixar aquest testimoni: 

"No es pensi, és una feina dura, encara que acabem ben farts per tot el menjar que ens deixa la quitxalla, però és un dia esgotador. Això sí, és una feina molt ben pagada, requereix mesos d'entrenament, i si no acredites estar en forma, se t'ha acabat. Ara després de l'estiu comencen ja els entrenaments, per això a mi m'agrada venir a relaxar-me uns dies a un dels indrets que més m'agraden de la Terra: el Cap de Creus. Aquí s'hi aplega gent guapa, tinc una intensa agenda social, jo! Però el que adoro són aquests paratges, si no tinc altres compromisos que m'ho impedeixin, mai em perdo l'estada aquí. Val la pena, l'hi recomano!"

Ja ho veuen, hi ha vida més enllà de la nit de Reis, i el camell d'en Baltasar la sap aprofitar molt bé. Tornant de la publicitat els parlarem de les meduses: com s'ho fan per evitar la insofrible plaga de turistes?


La meva participació als Relats de la Carme d'aquest juliol.

dimecres, 26 de juliol de 2017

Mont Saint Michel


Veure com puja la marea i com un penyal en mig d'un fangar es converteix en una illa de la qual només es pot escapar per una passarel·la. Ensopegar, sense saber-ho, el dia del mes en què la marea pujarà més amunt. Marxar d'allà al capvespre, envoltats d'aigua, amb la sensació d'haver visitat un lloc màgic que no deixaria indiferent a ningú. En un viatge a la Bretanya Francesa fer aquesta petita incursió a Normandia és de caràcter obligatori.

dissabte, 15 de juliol de 2017

Vacances de blog i Blog


Ara sí que us deixo uns dies, les vacances per fi han arribat i necessito el descans, encara que una ruta en cotxe no és el mateix que estirar-se a prendre el sol i no fer res més, però això tampoc va massa amb mi. Porteu-vos bé i no escriviu massa aquests dies, que després em doneu molta feina a posar-me al dia. Us deixo amb una foto d'en Blog, li vaig prometre a en Pons que ho faria, ja que és l'únic que li interessa d'aquest lloc. En Blog es queda a casa, no sé si això li farà gràcia. Si durant els propers dies hi ha alguna activitat al Bona Nit, que sapigueu que no sóc jo...

dimecres, 12 de juliol de 2017

Carretera i manta

Per aquest any vam decidir fer unes vacances més econòmiques i no tan llunyanes, perquè tenim cotxe nou i volem treure'l a passejar una mica. Bé, això ho vam dir fa mesos, i ara el cotxe ja no és tan nou, perquè algun cop i rascada s'ha emportat ja. Però el pla s'ha mantingut, i d'aquí a uns dies marxarem a fer una ruta en el nostre propi cotxe, i és la primera vegada que ho faré. He fet altres viatges de ruta per carretera, però fins ara ha estat sempre llogant el cotxe en el país de destinació, o en el vehicle d'algú altre.

El cas és que a mi conduir no m'agrada especialment, l'únic gràcia que li trobo és la música ben alta que poso. I a més no sóc massa bon conductor, pel que fa a la tècnica, diguem-ne. Sóc prudent i respectuós amb les normes, però el cotxe em mana més a mi que jo a ell. Tot i això, no em desagrada viatjar així, dóna una autonomia que s'agraeix molt. Però si ajuntem que no sóc bon conductor, amb que aquest cop el cotxe és el meu, ni que sigui per probabilitats pel número de quilòmetres, hi ha números de patir algun contratemps. No parlo de res seriós (creuem els dits), però potser sí que el cotxe pateixi alguna altra desgràcia. Intentarem que torni intacte, però no puc prometre res.

Quines ganes de vacances, i encara que ara no serà el cas, quines ganes també de tornar a pujar a un avió i anar lluny. Aviat, aviat. Però de moment, carretera i manta! I música a dojo, que no falti!

dissabte, 8 de juliol de 2017

Somnis recurrents

Quan es parla de somnis recurrents sempre surten aquells de volar, o de caure al buit, o potser aquell de trobar-se, de sobte, despullat en mig d'una multitud. Jo n'he tingut un algunes vegades que no té a veure amb aquests, almenys pel que fa a la meva persona.

Poso una mica de context. Segurament ja ho he dit més d'un cop, però el meu gat és extremadament maldestre. Ara ja és sènior, però quan era més jovenet i actiu es fotia unes bones patacades ell sol. A diferència del seu germà, que alguns recordareu, que era molt més atrevit, no sembla que en Blog es posi mai gaire en risc innecessàriament. Però precisament perquè no les tinc totes, ja des que estaven els dos tinc totes les possibles sortides de casa controlades. No deixem finestres obertes, la galeria té un reixat de dalt a baix i sempre vigilem molt. És molt divertit sobretot en aquestes èpoques: passem molta calor a casa. No deixem vies de corrent d'aire obertes precisament pel gat...

Doncs bé, en el meu somni, obro una finestra i vaig a fer una altra cosa. Me la miro i dic 'per un moment tampoc passarà res'. I el següent que veig és un gat impulsant-se amb força cap a fora, saltant per l'obertura que li he deixat en una negligència per part meva.

Si hi ha algun expert en interpretació de somnis per aquí em podria dir si estic gaire malament del cap? Teniu algun somni recurrent curiós (que es pugui explicar)?

dimarts, 4 de juliol de 2017

De coses impossibles

Si creus que una cosa és impossible, no molestis a aquells que estan intentant fer-la realitat. Aquesta famosa frase és molt aplicable als nostres dies. Ara hi ha gent que es mou i fa coses, i d'altres que ja no és que intentin impedir-les, sinó que només protesten, i es queixen; neguen. I per mi són pitjors que els que intenten imposar-se per la força. Qui dubti, que deixi pas. I qui segueixi protestant sense moure un dit, que no es queixi després quan vegi els resultats vinculants. Lamentarà no haver mogut el cul de la cadira quan tocava. Mentrestant, i no és un pensament que es tingui cada dia, orgullós dels nostres governants, per la valentia i el compromís. Només això ja és molt més del que pot sentir, per exemple, qualsevol espanyol.

dissabte, 1 de juliol de 2017

La saviesa del gat

Normalment només faig un post dels meus arbrets a l'any, però no sé si recordareu que l'alvocat que tenia creixent, l'únic que havia aconseguit germinar en tota la vida, va patir un petit accident provocat per un gat. Bé, presumptament. Aquest és l'aspecte que tenia abans i després que me'l trobés a terra, amb el test trencat i tota la terra escampada, un cop replantat sense perdre l'esperança.


La veritat és que no tenia massa bona pinta abans, però després semblava irrecuperable. Però després de tenir-ne molta cura i no deixar que el gat s'hi acosti, una mica més d'un mes després té aquest aspecte:





Del tronc principal, que ha quedat pelat, han sortit dues branques de les que brollen unes fulles grosses i allargades, com se suposa que han de ser les de l'alvocat, i com no eren a principi d'aquesta primavera. Així que a veure si al final hauré d'agrair al gat que m'avisés que alguna cosa no anava bé, que calia replantar, i per això va tirar el test a terra, l'única manera que tenia per assegurar que el replantaria. Molt espavilat aquest gat...

Nota: El Ginkgo #2 va fer un intent de fer fulletes, però no es van acabar de desenvolupar. Tot just per avisar que segueix viu!

dimarts, 27 de juny de 2017

Dos es queden, un marxa

Avui ens hem acomiadat d'un company a qui se li acabava el contracte a final de mes, i era l'últim dia que venia. És l'únic de tres que tenien contracte d'obra i servei que marxa, les altres dues es queden amb nosaltres. Ja tenia molt assumit que no continuaria a partir de l'1 de juliol, però es pensava que les altres tampoc, i quan ho va saber se li va posar molt malament. Va deixar de parlar amb tothom (cosa que tampoc feia gaire), i no feia gaire res de la feina prevista, al contrari, passava els dies al seu lloc, fent coses seves i ignorant tothom. Sense mencionar que ha faltat alguns dies amb explicacions poc convincents. Un comportament molt poc professional, i poc respectuós amb els altres companys i companyes.

Des de feia temps es comentava que no es podien quedar els tres, i no sabem si eren rumors o certeses, es deia que se'n quedarien només dos d'ells, i que un hauria de marxar. Potser ens ho havíem tret de la màniga, o potser algú de dalt ho havia dit. El cas és que elles es deixaven la pell dia rere dia, amb una gran capacitat de treball i sacrifici, agafant responsabilitat i a més treballant bé. En canvi ell treballava els mínims, i rebia instruccions sense deixar de mirar el mòbil fins i tot davant dels superiors, sense apuntar res i cometent errors per culpa de la manca d'atenció. Elles s'han integrat amb la resta de treballadors i resulten ser molt bones companyes. Ell interactuava només amb el seu mòbil.

Per nosaltres estava clar quina seria la tria, si dos es quedaven i un marxava. La lògica no sempre impera a la nostra empresa, però quest cop sí que ha estat així. Ens queda el dubte de si realment se l'haurien pogut quedar i no ho han fet perquè no n'estaven contents, no crec que ho arribem a saber. Però el que em sorprèn és que ell cregués que es mereixia quedar-se tant com les altres. I també em sorprèn que no sàpiga que no es pot marxar d'una empresa deixant tan mal record en els últims dies, i més d'una empresa que no t'ha fet cap altre mal que no renovar-te, perquè mai se sap. No és que m'alegri que algú es quedi sense feina, però hi ha persones que, senzillament, no voldria en el meu equip.

dissabte, 24 de juny de 2017

Influencers

Mentre per aquí ens lamentem de la baixa activitat blogaire, i diem que els blogs estan en decadència, em va sorprendre l'altre dia que una gent que no és gens sospitosa de tenir un espai virtual d'aquesta mena parlessin mig en broma de tenir repercussió i deien 'fes-te blogger, o influencer!'. Sempre que algú menciona els blogs em poso una mica tens i escolto, és clar. I és que hi ha un altre concepte de 'blogaire' que el que nosaltres coneixem o considerem. Es parla de youtubers i de bloggers com una gent que estan allà per establir tendències, i que un cop tenen una mica de claca reben diners per promocionar productes en els seus canals. Com que se suposa que els seus seguidors creuen en ells, els faran cas i consumiran els productes que promocionen. És una nova manera que tenen les marques de fer-se publicitat. I funciona.

També m'ha sorprès veure com darrerament algunes persones que conec i que no em sembla que tinguin massa repercussió, fan propaganda d'alguns productes a les seves xarxes personals. De manera molt descarada, a més. Un fins i tot ho va explicar en uns vídeos. 'Si us molesta no ho mireu, però faré publicitat i cobro per això, no deixeu missatges desagradables'. Diners fàcils per ells i elles, publicitat barata per les marques. Sembla que ens estem convertint tots en uns homes i dones anunci.

Podríem dir, per exemple, que els blogaires que tenim blogs de llibres hem sucumbit una mica a aquest joc, perquè rebem llibres de les editorials per fer-ne ressenyes. No ens paguen diners, però ens donen els llibres, cosa que per mi és prou pagament. Però fins avui ningú no ens obliga a parlar bé dels llibres que ens envien, i jo m'hi acullo, i aviso abans. De fet, si m'hi obliguessin no els voldria. Vull poder dir si un llibre m'ha agradat o no i explicar per què. I al cap i a la fi, a les editorials no els interessa tant la ressenya com que el llibre tingui visibilitat a la xarxa. No tingueu por a la crítica, que si no contribuïm a l'endogàmia del sistema editorial català.

Així que ja ho sabeu, sembla que el que es porta ja no és explicar les nostres coses, sinó convertir-nos en tendència. Fins i tot s'hi pot fer diners, tu! No havíem quedat que estàvem morts?

dimarts, 20 de juny de 2017

Relats conjunts, Mosaic d'Ulises


No sigueu cabrons, deslligueu-me! Que no vull ser cap heroi, jo! S'us ha ficat al cap que he de resistir-me a les Sirenes, però qui us ha dit això? Que no, que no, que no m'he de resistir a res, jo! A veure si vosaltres podreu gaudir de les Sirenes i jo no! A més, qui mana aquí? Pensava que jo comandava la missió, i m'heu lligat en contra de la meva voluntat! Ho sabeu que això és un motí en tota regla, oi? Quan tornem a Ítaca us caurà un puro que no us ho podeu ni imaginar. Que sóc el rei jo, eh! Us faré penjar dels ous de les muralles, ràpid s'us oblidaran els plaers que ara ja intuïu. Té fàcil solució, deixeu-me anar i en tornar a casa no expliquem res i ja està, tal dia farà un any! Va vinga, que la broma ja dura massa, deslligueu-me, que les tenim aquí a davant ja. Voleu fer-me cas? Em sentiu? Que no marxeu us dic! Que sóc el capità! El rei! Però que foteu, no baixeu! Deslligueu-me malparits, no em deixeu aquí! Va, que us perdono allò de Polifem... però això... això no us ho perdonaré mai


La meva aportació pels Relats Conjunts de juny

divendres, 16 de juny de 2017

Ens reuneixes

Ens reuneixes a tots en un lloc poc habitual, a les tres de la tarda. I sorgeixen les bromes per camuflar el neguit: 'a qui faran fora avui?', 'potser ha decidit marxar', 'algun motiu hi deu haver per reunir-nos allà!'. Però ens comptem i veiem que només serem els de la unitat, a la resta de treballadors no se'ls ha convocat. Quan hi som tots ens dius que sents haver generat tanta expectativa, que et saben greu les especulacions que hem anat fent, no ens has volgut dir res fins aquest moment. Ens anuncies un càncer de pit que et mantindrà apartada una temporada. Les cares de tots canvien, s'enfosqueixen tots els semblants i tothom es queda mut. No has perdut el teu tarannà alegre i positiu, i ens ho relates entre bromes. L'han detectat molt aviat, i tots els presents tenim formació científica, així que sabem que això és primordial, i que un diagnòstic precoç cura aquest tumor en un percentatge altíssim. Estàs tranquil·la i animada, molt més que nosaltres, que ens han llençat una gerra d'aigua freda sense previ avís. Ja has repartit tasques i ens avises que ens portem bé, que quan tornis sabràs tot el que hem fet. La teva seguretat es va encomanant i alguns comencen a parlar, a fer preguntes. Ho has deixat tot ben lligat, no saps quan tornaràs, però estàs convençuda que serà així. I ens en convences a nosaltres.

Voldria dir-te que sí, que és clar que te'n sortiràs. Però amb el càncer no me la jugo, per més que li estiguem guanyant la partida. El que sí puc dir és que desitjo que només hagi estat un ensurt sense conseqüències i que el fet de detectar-lo aviat ajudi a que tot passi ràpid. Perquè les estadístiques diuen que almenys un terç de nosaltres hi passarem, però quan hi passa una persona com tu sempre em pregunto què estem fent malament. Fins aviat. Molt aviat.

dilluns, 12 de juny de 2017

Laser tag

Una imatge de la xarxa, per fer-se una idea. D'aquí.
A veure si això dels comiats de solter al final no estarà tan malament. Fa uns dies vam anar a fer una activitat amb els companys de feina perquè n'hi ha una que es casa, i la veritat és que va superar totes les expectatives. Es tracta d'un 'laser tag', una adaptació del 'paintball', aquella guerra amb bales de pintura, però que es juga en un interior fosc i laberíntic, i que no taca. Els participants porten una armilla que té llum en diversos punts, cada equip d'un color, i es tracta de disparar amb làser i tocar aquests punts de llum. Si et toquen, t'apagues i estàs uns segons sense poder disparar. A més, es van acumulant els punts que fas en funció dels companys que 'mates', i al final hi ha una classificació individual i per equips. La competició està servida!

Ho vam passar molt bé, i no només a la partida. A la prèvia, muntant equips, escollint companys i picant-nos entre nosaltres, i després comentant la jugada i lloant les habilitats d'alguns i algunes.  El millor del cas és que ha generat un bon caliu i ens ha posat de força bon humor. Tal és així que ja estem parlant de muntar una altra partida, encara que no tinguem cap excusa per fer-ho!

Suposo que a algú li pot semblar una activitat violenta, però és francament divertit i ningú pren mal, tret que xoquis amb algú o contra una paret, però es recomana no córrer pel laberint i es sancionen els moviments massa bruscos. Està pensat per gaudir-ne, no per fer-se mal. Es podria dir que és gairebé infantil, però els ganàpies segur que l'aprofitem el doble. I ja em podeu creure que, tot i no poder córrer, sues un munt! És molt cansat això de la guerra! Si finalment muntem una altra partida, no me la penso perdre!

divendres, 9 de juny de 2017

Bàdminton

A l'escola, a educació física, alguns trimestres fèiem algun esport una mica estrany, per sortir de la rutina. A la meva escola, que era una mica hippy i un oasi catalanista en un lloc força inesperat, els va donar per fer bàdminton. Vam passar unes setmanes aprenent els fonaments de l'esport, i la darrera part del trimestre fèiem un torneig per parelles. Nosaltres vam triar el nom de MDT, i el nostre logo era una estelada. He de reconèixer que llavors jo no sabia massa bé què significava això, el nom el va triar el company, però em va semblar bé quan m'ho va explicar. No sé quants anys devíem tenir, potser uns 10.

Aquest records m'ha vingut a la ment avui quan pensava quant temps fa que sóc independentista. He passat per períodes més calmats, o més laxes, però en realitat mai m'he sentit espanyol, i per tant hauria de considerar que ho sóc des de sempre, i fins el dia que pugui deixar de ser-ho. També m'ha vingut al cap aquell clauer amb l'estelada que vaig portar molt temps, que vaig anar a comprar a la secció local del partit del qual ara formo part, i al qual llavors no tenia intenció de militar. O aquella samarreta que misteriosament desapareixia i per art de màgia tornava a aparèixer a sota de tot del calaix. La meva mare havia corregut davant dels grisos a la seva època, no em volia veure igual a mi.

Tot això he barrinat avui quan han anunciat la data i la pregunta del referèndum d'independència de Catalunya. Un dia assenyalat, m'han dit després que antigament era 'el día del caudillo'. I una pregunta binària, sí o no, no cal donar-hi més voltes. Si vols una altra solució imaginativa, o imaginària, votes no, així de fàcil. He pensat que aquesta potser sí que és la bona, que amb els dirigents que tenim ara, i el suport de fins a 72 diputats (potser ara algun menys...), el tirarem endavant. Votarem. M'han vingut al cap tots els XeXus passats que han tingut els seus moments per recordar amb el sentiment català de protagonista, i potser tots aquests XeXus convergiran en un de sol que acabarà veient, finalment, allò que semblava només un somni irrealitzable. Ho tenim tant a la mà que ara no ho podem desaprofitar. Els XeXus futurs no m'ho perdonarien. 

dilluns, 5 de juny de 2017

Recomanacions pel despistat

Un dia de descans extra sempre es posa molt bé. Com que sempre vaig mancat de son i força cansat, dóna gust poder-se estar a casa i no fer massa res, per variar una mica. Però llavors és quan mires les xarxes socials i, ai las, aquells estan en unes gorges. Uns altres han marxat a Mallorca. També veus imatges de la torre Eiffel. I tantes altres, és clar. I et preguntes què hi fas a casa, si tenies tres dies seguits de festa, per què no t'has buscat alguna escapada?

La resposta, en el meu cas, no només és per la gran necessitat de descans que tinc. Senzillament: sóc un despistat. Tot i conèixer el calendari, no prenc consciència de que tindré dies de festa seguits, tinc el cap en altres bandes, i quan me n'adono ja és massa tard per reservar allotjament, i ja no diguem vols! Encara que fa unes setmanes vam anar al Delta de l'Ebre, però va ser al segon intent...

Per això vull demanar-vos recomanacions, segur que si em feu dentetes amb alguna, serà més fàcil pensar-hi quan s'acosti un nou pont. Què es pot fer amb tres dies de festa? Llocs per visitar a Catalunya mateix, alguna escapada a l'estranger que es pugui fer amb poc temps, excursions a la muntanya, activitats originals... ja sabeu que no sóc massa de platja, però accepto tota mena de suggeriments. Segur que tots i totes me'n podeu fer algun, tant si és car com si és pràcticament gratis. Va, recomaneu-me escapades!

divendres, 2 de juny de 2017

Llepaculs

En qualsevol àmbit de la vida que hi hagi oportunitat d'ascendir, trobarem un o una trepa preparat per iniciar la cursa cap amunt. En política no és una excepció, com és fàcil d'imaginar, perquè el premi és gran. En la meva humil opinió, l'ascensió política s'hauria de basar en el treball, la militància de base, la formació, la capacitat d'aprendre, l'oratòria, en coses d'aquestes. Però els especialistes en escalada tenen altres mètodes que es demostren molt més efectius, i que juguen amb la vanitat humana.

Efectivament, el millor mètode per pujar en política és llepar culs. Fer amics poderosos, lloar-los enganxar-s'hi com una paparra... fàcil d'imaginar. Però potser no n'hi ha prou per fer una carrera política, perquè has d'acreditar algun que altre coneixement també. La solució és triar una causa, la que sigui, encara que no hi cregui especialment, però que s'escaigui amb les característiques del o la llepaculs en qüestió. I quan ja té la causa triada, cal ser el que més crida al respecte, conèixer personalment els altres que també criden molt, seguir-los a les xarxes, demostrar que són súper amics perquè tothom ho vegi. I ser sempre el primer o la primera que s'ofereix a parlar del tema. Si no hi ha una càmera per demostrar que ho ha fet, no cal anar-hi. Auto-bombo, i a rebre elogis dels súper amics que ha ensabonat prèviament.

I així segur que arribarà el dia que, quan es pensa en noms per adquirir responsabilitats, algú dirà: 'i aquella noia que en sap tant d'aquell tema? Ens falta un perfil així'. I serà qui primer els passarà pel cap, perquè el o la llepaculs ja s'haurà preocupat d'estar fent saltets amb els braços estirats i dient 'Aquí. Jo. Aquí!', davant de les persones indicades. I ja està, objectiu complert.

No estem (especialment) en campanya, però de tant en tant encara m'agrada explicar com funciona la política per dins.

diumenge, 28 de maig de 2017

Electrodomèstics moderns

No és la primera vegada que parlo de bodes, però és que quan arriba la calor, sempre n'hi ha una o altra a la vista. Torno d'un cap de setmana de comiat de solter, que ha estat més una retirada d''amigotes' en una casa rural que un comiat com el que ens vénen al cap, amb una prèvia de partit de futbol-bombolla força divertida, val a dir-ho.

Si ja he criticat el fet d'haver-se de casar per estar tranquil davant d'imprevistos, o la manera de vestir-se a les bodes, què em queda? Doncs el regal, és clar. Us adoneu que faig servir el blog com a teràpia per treure'm de sobre totes aquelles coses que no m'agraden, oi? El regal als nuvis és un altre mal de cap. Abans hi havia una llista de noces, perquè la parella estrenava casa i convivència, i calia omplir-la de vida (i d'electrodomèstics). Però ara les parelles ja porten deu anys vivint juntes i no els falta de res. I com que rebran 50 caixes d'experiències i estades en hotels rurals, cal ser una mica més expeditius i imaginatius alhora de regalar.

El regal, que ara tot sovint acaba sent un ingrés en un compte corrent, serveix per pagar les despeses de la boda i el convit. Hi haurà qui aprofitarà per fer caixa, és clar. Però un cop més has de combregar amb els desitjos de la parella, i si ells diuen que la boda es fa allà on Crist va perdre l'espardenya, i que ens hi quedarem a dormir, no pagaràs l'allotjament i els àpats, però els pagaràs indirectament amb el regal que faràs. I està socialment acceptat que fer regal és obligatori, i que no serà un regal barat. I la pregunta és la mateixa de sempre, quina culpa tenim els altres, que no anem sobrats de diners, que dos es vulguin casar? Per sort, aquest cop serà algú molt proper. Però si no ho és, no passa res, la despesa és la mateixa.

dijous, 25 de maig de 2017

Experiment de privació vegetal

Dia 3253, 7:38 del matí.

Sembla que els ànims s'han calmat avui, però seguiré a l'aguait. Sé que l'acció va coure i que els dos subjectes d'estudi no s'ho van prendre bé, especialment un d'ells, el més antic. Van proferir diverses amenaces que fins ara s'han demostrat poc fundades, però no em confiaré, perquè aquest experiment és probable que porti al límit els subjectes, i encara no tenim dades suficients per saber com poden reaccionar.

L'anterior experiment d'aquesta mena va ser dut a terme fa anys, però no va aportar resultats concloents. No ha estat fins aquest nou període de temperatura alta que ha sorgit l'oportunitat de tornar a experimentar, com ja vaig anunciar. En aquests períodes, els subjectes permeten l'accés a l'espai exterior que ells anomenen 'galeria', que és on mantenen la vida vegetal, lluny del meu abast, però no prou lluny. Entenc que l'experiment de fa anys amb aquell gerani potser no va anar tan malament, i les conseqüències s'han anat observant al llarg del temps: sempre m'han restringit l'accés a la vida vegetal. Però com és d'esperar en unes formes de vida tan primitives, han subestimat les meves capacitats.

El protocol d'estudi incloïa un període inicial de confiança, en el que la porta de la 'galeria' romania oberta només algunes hores, i durant aquest temps no vaig ocasionar cap desperfecte a les unitats vegetals, perquè els subjectes pensessin que podien estar tranquils. Però passat aquest període, i a la data prevista, vaig procedir a eliminar la unitat vegetal 'Alvocat', fent caure el seu test des d'una alçada de 80 cm. Vaig disposar els fragments de test, la terra i la unitat vegetal de tal manera que demostrés el màxim dramatisme possible. Sí, d'acord, també em vaig menjar la majoria de fulles, febleses que te un.

El subjecte #1 va ser qui va trobar el cadàver de la unitat vegetal 'Alvocat' i va reaccionar amb impotència i estupefacció. De seguida va intentar replantar-lo en un altre test, amb l'esperança de que visqui, però sóc fi fent aquesta mena de feines. Queda comprovat que, per estrany que ens pugui semblar a la nostra raça, els humans professen sentiments cap a les unitats vegetals i en senten la seva pèrdua. La veritat és que són ben estranys. Adjunto foto de la meva feina, i de l'inútil intent de recuperació que ha fet el subjecte #1. 


diumenge, 21 de maig de 2017

Era un nap-buf...

Aquest any que alguns celebrem aniversaris blogaires, també es compleixen anys d'altres coses. Aquesta setmana va fer anys la primera filla d'un dels meus amics, la més antiga de totes. I en va fer 10. I després de felicitar-la, penses que ja han passat 10 anys més, i que han anat molt ràpid, però que aquella neneta que s'havia de dir Jana (que no es diu Jana), que va ser anunciada amb un 'Per cert...' en un sopar a casa meva de Barcelona, sopar organitzat presumptament per crear La Comunitat del Fosfat, però era fet a mida per fer l'anunci, aquella neneta, deia, ja és una preadolescent amb dos dígits d'edat. Vaig demanar una foto d'ella perquè fa temps que no ens veiem, i... mare de déu, però si era un nap-buf...

I així passa la vida, per cert, sense que ens n'adonem. Ens va fer gràcia recordar aquell 'Per cert...' original, i altres records que han sortit aquests dies. I vaig pensar que també ho compartiria amb vosaltres. Una cosa és veure que el blog fa anys. L'altra constatar que allà fora passen i pesen els anys.

dijous, 18 de maig de 2017

Relats conjunts, El cavaller irritant


Si us plau, que pari ja. És molt molest aquest home, des que m'ha vist sola no ha parat de fer-me preguntes i llançar-se floretes a ell mateix, amb aquest posat de perdonavides. Es pot ser més fatxenda? A més, noto el seu alè a tabac i a whisky barat al clatell, i se m'estan posant els pèls de punta. No sé què es pensa, o amb qui creu que està tractant. El que està clar és que per un xitxarel·lo com aquest no ho engegaré tot a rodar. Suposo que es pensa que m'acabarà forçant d'alguna manera, si no és que cedeixo als seus 'encants'. Que una noieta tan poca cosa no es podrà defensar d'un homenot com ell. Gustosa li clavaria la Glock que porto a la bossa a l'engonal i li diria on es pot posar el seu assetjament si no vol acabar cantant com una soprano. Però no em puc permetre revelar la meva identitat per una minúcia així, posaria en risc tota l'operació, i no ens ho podem permetre. Em sembla que hauré d'aixecar-me i anar a seure a una altra banda, potser avisar el revisor que el senyor m'està molestant, però és probable que encara li rigui les gràcies. Sobretot, mantenir la serenor, no és moment de cometre una errada. Però ai si me'l trobo en un altre moment, i en una altra circumstància! S'està guanyant una nota a la meva agenda... 


La meva proposta pels Relats Conjunts de maig.

diumenge, 14 de maig de 2017

Que es matin entre ells

Ja se sap que la gent malparla dels altres i que les tafaneries corren com la pólvora. Juguis o no juguis a aquesta mena de jocs, sempre t'acaben arribant informacions que no hi ha manera de contrastar. Però pot passar que se superin alguns llindars i que els rumors escampats sobre algunes persones comencin a ser seriosos, ofensius i poden afectar a les seves relacions o la percepció que l'altra gent té d'elles.

Avui m'he trobat una persona que feia temps que no veia, i li he preguntat per la seva absència. M'ha dit que es deu, precisament, a la presència d'altres persones allà. I jo que em pensava que senzillament no tenia ganes de venir. I m'ha explicat els motius, força forts, per cert. El cas és que m'estava parlant molt malament d'una gent, com a manefles, com a inventors de rumors falsos, i com que l'havien perjudicat força. I ho feia explicant-me rumors que, evidentment, els perjudicarien a ells...

Dóna la casualitat que jo ja havia parlat amb alguna d'aquestes persones, i ja em van malparlar del que m'he trobat avui. I no sé si s'entén res del que dic, però la conclusió és que no et pots refiar de ningú que et ve malparlant d'algú altre, perquè de vegades ni sabent les dues versions en trauràs l'aigua clara. I encara diré més, potser val més no ficar-s'hi massa, tot i que no puc negar que em pica la curiositat, però la probabilitat de sortir-ne escaldat és massa gran. Millor que es matin entre ells.

dimecres, 10 de maig de 2017

Urnes

I segueixen, i segueixen, i segueixen. I ens tomben la llei de consultes i el comissionat per a la Transició Nacional. I amenacen a les empreses fabricants de metacrilat, no volen que facin urnes per al govern de Catalunya. Però l'únic que fan és el ridícul. El ridícul més espantós. Intents de frenar allò que no poden frenar; posar-se en evidència davant d'Europa, del món. L'Estat s'està esfondrant, té els fonaments corcats, i no ho saben parar. Quan Catalunya sigui independent, se'ls acabarà d'escapar de les mans.

Aquests dies he sentit que hi ha qui promou que apadrinem cadascú una urna, o fins i tot fer un verkami per pagar-les si no deixen que el govern les compri. Si us plau, demano que no fem el ridícul com ells. Som un país seriós, o no ho som? Fer això seria ser completament submisos al règim en decadència d'un Estat que tenim a la contra. Seria inventar-se una altra costellada com el 9N. I no ens rebaixarem a això. Que serà el següent? Si no tenim el cens, que ens anem a apuntar per votar? Per acabar aquesta tortura que és el procés cal fer un referèndum, amb totes les garanties democràtiques, i sense demanar permís. L'hem demanat i no ens el donen, punt i final. I si emprenen accions més expeditives que fins ara, només ens deixen l'opció de declarar unilateralment la independència.

Ja n'hi ha prou de ser mesells, ha arribat el moment de prendre les nostres pròpies decisions. Els agradin o no. Si volem votar, si volem posar urnes, és cosa nostra. I ho farem, ho farà el nostre govern, amb garanties, si ens ho creiem de veritat i no fem el ridícul. I ells que garlin.

diumenge, 7 de maig de 2017

Quan era moda

La proposta de la Carme de que li expliquem records blogaires per celebrar el seu desè aniversari m'ha despertat molta nostàlgia, perquè quan girem la vista enrere en aquestes pàgines les hem passat de tots colors. Jo ja li he fet arribar la meva participació, i us animo a que feu el mateix, però m'ha remogut això de mirar enrere, veure el que érem, o el que ens crèiem que érem, i el que som ara. I recordar tantes persones, tants blogs, tantes participacions, tants bons moments, complicitats i fins i tot enrabiades. Una vida paral·lela a la que vivim fora, amb tots els ets i uts.

Tant la Carme com jo hem complert els 10 anys aquest 2017, i això sembla molt de temps. En la virtualitat, sens dubte, n'és molt. Hem conegut moltes generacions de blogaires, i n'hem vist marxar molts. Però hi ha una altra catosfera, aquella que ja existia quan nosaltres encara no hi érem. Aquella catosfera no ha desaparegut, però mai es va voler adaptar a la gent que vam arribar 'quan era moda'. Encara hi és, fa uns dies vaig estar descobrint amb sorpresa que alguns d'aquells antics blogs encara funcionen. Llegint-los vaig sentir que no formo part d'aquell món, com si em barressin el pas. És una percepció absolutament subjectiva, no cal dir-ho. Però em fan sentir petit, part només 'del que va venir després', que no era ja la catosfera pura. Eta una altra cosa.

De vegades val més mirar endavant, i no intentar formar part d'un lloc al que no pertanys. De totes maneres, els meus records blogaires no me'ls treu ningú, i m'acompanyaran sempre. Res no es pot explicar sense ells.

dijous, 4 de maig de 2017

Ginkgos 2017

Al desembre hi ha el Balanç de l'any, les llistes de llibres, de pel·lícules... i a la primavera toca actualitzar l'estat dels arbrets que tinc plantats a casa! Els 6 Ginkgo biloba que tinc plantats a la mini-galeria de casa segueixen evolucionant, encara que amb algun no les tinc totes. Com que s'estaven fent grans, just quan començaven a rebrotar aquesta primavera els vam trasplantar a testos més grans on espero que visquin una bona temporada. Ho vam fer amb poca convicció que sobrevisquessin, però ho van fer! Ja he explicat altres vegades que a l'hivern queden ben pelats i fan peneta, però amb la primavera arriba la festa. Per cert, que el setè Ginkgo encara està viu a ca la sogra. Ma mare es va carregar el vuitè. Una oració per ell.

Us estalviaré l'evolució estacional, que ja l'he posat altres vegades, i passarem a l'1x1 per veure com estan actualment, tot i que encara seguiran fent fulles i branquetes unes setmanes més. Com en el tercer any, en aquest quart tampoc han fet estirada, però sembla que el tronc es va engruixint. Feu clic a les fotos per veure-les més grans.


#1. El que no falla mai, el més alt i el que fa la copa més ufana. De moment no fa ramificacions, però aquest any torna a fer força goig.


#2. El més damnificat. No ha brotat després de ser trasplantat i sembla que té tota la part de dalt seca. Tot i això, té un borró verd i encara confio que se'n sortirà. Ànims! 


#3. No està actualment gaire lluït i sembla que no ha acabat de brotar a la part de dalt. Espero que en anys propers recuperi l'empenta.


#4. El nou preferit! Aquest any s'ha destapat fent una gran branca lateral que encara està tendre, i no content amb això, n'està fent una segona. Fulles grosses i el més expansiu de tots.


#5. El supervivent. L'any passat estava sec però va sobreviure fent una petita branca lateral. Aquest any aquesta no ha brotat, però n'ha fet una altra. S'aferra a la vida.


 #6. El veterà de les ramificacions continua en bona forma. El més rabassut, però amb una branca llenyosa, és el guapo de la casa.

Bonus track. Ja vaig anunciar l'any passat que per primer cop a la vida havia aconseguit que germinés un pinyol d'alvocat. Sembla que va més tard que els ginkgos, per això només us vaig poder ensenyar un micro-abret que tot just treia el cap, però va seguir creixent i actualment té aquest aspecte, amb les primeres fulles i branques laterals incipients.


En els propers mesos creixerà més i farà unes fulles ben grosses, i els ginkgos ja no evolucionaran gaire més, el seu període expansiu és curt. Veurem quina pinta tenen tots plegats l'any que ve, quan torni a arribar la primavera!

dilluns, 1 de maig de 2017

Delta


Bungalou. Platja. Vent. Bicicletes. Flamencs. Trabucador. La Banya. Arrossars. Tancada. Encanyissada. Poblenou. Arròs pelat. Ebre. Desembocadura. Zigurat. Ocells. Fangar. Far. Miratges. Sorra. Cap de setmana llarg al Delta, tornar més cansats i haver menjat meravellosament bé. Enyorant Islàndia, un any enrere. I fins la propera.

divendres, 28 d’abril de 2017

Màfia

Aquests dies assistim a un serial d'imputacions i condemnes diverses del partit que governa l'Estat, i també de periodistes, que això és més nou. Quan aquestes coses passen, sempre acaba esquitxant a Catalunya, però aquest és un altre tema. Qui la fa la paga, o l'ha de pagar, independentment del seu origen. Però tampoc és casualitat que Messi estigui contínuament amenaçat de frau i a Cristiano Ronaldo, que va defraudar 30 cops més (no és una manera de parlar, és una dada) i que té una denúncia per violació, se'l protegeixi en tota la premsa (espanyola). I això passa amb futbolistes! Què no passarà amb polítics. 

Tornant al PP, no vull tapar-me la boca a l'hora de dir que són pura màfia, una organització criminal amb vestit i corbata. Uns delinqüents, amb totes les lletres. Crim organitzat, i molt ben organitzat. I malgrat això, si a dia d'avui hi haguessin eleccions, encara guanyarien. Demostrada la seva culpabilitat, la gent encara els votaria. Per què? Com és possible. En altres països, qui fa una malifeta dimiteix (dimiteix de veritat, no com la Espe), per molt menys del que ha fet qualsevol alt càrrec del PP. També del PSOE, i alguns de Cs que abans militaven en els altres partits grans. I tot i així, tenen el suport. La por al canvi? Allò de que més val un mal que ja coneixes? He vist casos paranormals molt més fàcils d'explicar.

És el que té la màfia, oi? És una organització criminal, però la gent del poble on operen els té cert respecte, saben que són algú a qui recórrer, sempre que no et surtis de la línia i paguis, els tindràs al teu costat. Et protegiran. Et defensaran. Molta gent deu pensar això sobre el PP. Són uns criminals, però no hi ha altre remei que tragar amb ells i superar com es pugui les seves estocades, en forma de retallar serveis i drets. També tenen els òrgans de defensa comprats, i la justícia. No se'ls pot eliminar, així que juguem al seu joc i les coses tampoc no ens van tan malament. Val a dir que les alternatives no són gaire engrescadores. La nostra solució? Marxar ben lluny, i ben ràpid. De màfia en continuarem tenint. Però probablement no al Parlament.

dilluns, 24 d’abril de 2017

Un discret segon pla

Els reptes ens solen motivar, però també ens espanten. Davant d'una nova perspectiva, sabrem estar a l'alçada? No ens vindrà gran? Generalment només es tracta d'inseguretat, però aviat ens demostrem a nosaltres mateixos del que som capaços. I de vegades també quedem vençuts, és clar.

Però mirem-ho des de l'altre cantó. Quan ja has estat a dalt i deixes d'estar-ho? Potser no en el lloc més alt, però allà on se't reconeix l'autoritat i ets una referència. Què passa quan deixes de ser-ho? Pels altres res, perquè algú altre assumirà el rol. Però per un mateix, pot ser difícil ser un més, saber-se mantenir en un discret segon pla i no voler que les coses segueixin sent de la manera que t'agradaven a tu. Humilitat i compromís, però ara no per liderar, sinó per saber no fer-ho. N'he vist molts que desapareixen. Per sort, altres han sabut assumir el lloc que els pertocava. Espero emmirallar-me en aquests darrers.

dijous, 20 d’abril de 2017

Relats conjunts, Pont


Sempre era dels últims a marxar de l'oficina, o marxava tan d'hora que ningú no podia sortir amb ell. Si li preguntaven per on vivia, es limitava a dir un escàs 'a l'altra banda del pont', que per la ubicació de l'empresa, tothom interpretava que es referia a Brooklyn. Això ja era una raresa, tots els seus companys, almenys els més propers, vivien a Manhattan, en pisos de 150 metres quadrats. Carregats de diners. Però és clar, ells no s'havien d'encarregar de tres fills petits i una mare malalta. Ni tenien els seus deutes. Tot i que la feina era ben pagada, els companys no es podien imaginar com de difícil li resultava pagar totes les despeses mensuals. I aquell pis minúscul a Fort Lee, on vivien tots apilats, i que era l'únic que s'havia pogut permetre. Tan lluny del centre, fora de l'estat, de fet. No deixaria que mai ho sabessin.

Era un d'aquells dies que havia hagut de plegar tard per no coincidir amb ningú i que no veiessin cap on anava. Faltaven tres dies per cap d'any i va començar a creuar el pont il·luminat, caminant fins a l'altra riba, com cada vespre. No li solia passar, però per uns instants el seu coratge a prova de bombes va esquerdar-se i el va envair una profunda tristesa. Va pensar en la Melinda. Com la trobava a faltar. I que diferents haurien estat les seves vides si aquell camió no hagués girat tan ràpid.


Aquesta és la meva trista proposta pels Relats Conjunts d'abril.

diumenge, 16 d’abril de 2017

Terra de volcans

A l'excursionista de pa sucat amb oli la setmana santa sempre se li passa, i quan arriben els dies de festa, tots a córrer a veure si pot anar a alguna banda, però llavors ja tots els possibles allotjaments estan agafats. Com que tenia intenció d'anar a passar alguns dies a la Garrotxa, però ja no podia dormir enlloc, la seva acompanyant i ell van decidir almenys anar a fer un volt pel parc volcànic de la Garrotxa, ni que fos anar i tornar.

 Ruta robada de Wikiloc, és clar.

Com a bon excursionista de pa sucat amb oli, no decideix anar a la Fageda d'en Jordà a la tardor, sinó a la primavera, no fos cas. Tot i així, és un paratge boscós i molt agradable per fer-hi una passejada. Amb un rampell de valentia, van decidir fer la ruta 1, la llarga, que està perfectament senyalitzada i et porta a visitar la Fageda, el volcà de Santa Margarida i després, opcionalment, visitar la zona museística del Croscat o vorejar-lo. En total, unes 4 hores previstes, ideal per acabar amb un bon dinar a Olot.

 Allò d'allà no sé si és un hobbit o un 'dominguero'.

Es tracta d'una ruta molt assequible i molt recomanable per a tothom, cosa que queda demostrada amb la gran afluència de públic que hi van trobar. El camí no té pèrdua, ni tan sols per l'excursionista de pa sucat amb oli, i el punt més alt no supera els 750m, amb algunes pujades destacables, però a l'abast. La Fageda és un lloc molt místic, l'excursionista de pa sucat amb oli tenia la impressió que li sortiria una fada o un follet en qualsevol moment. Però el que va aparèixer era un nano cridant o una colla de joves fent gresca.

Encara que no ho sembli, això és dins d'un cràter.

Un cop ascendit el volcà de Santa Margarida, a l'interior del cràter hi ha l'ermita homònima, i un munt de gent fent un descans. És realment un lloc per parar-hi una estona i seure reflexionant sobre el paratge i el fet d'estar a l'interior d'un volcà, per això l'excursionista de pa sucat amb oli només va fer un parell de fotos i va marxar. Al Croscat no s'hi entra, però hi ha la possibilitat de veure com són els estrats d'un volcà per les successives deposicions de material. 

Les capes del Croscat. Que petits són els figurants...

El dinar a Olot va ser, efectivament, ben abundant. Però ni una volta per la ciutat van poder fer perquè després de l'àpat els va enxampar una bona tempesta i van marxar cap a casa. Almenys no els va enganxar a mig volcà...

Informe de danys: Cansament moderat, mullena del restaurant al pàrquing sota l'aiguat.

dijous, 13 d’abril de 2017

Bocs

Sovint em trobo persones que diuen que no toleren que s'alci la veu, i les males paraules. No és una cosa que a mi em preocupi, i se'm fa estrany. En una discussió a mi em sembla fins i tot normal, sempre fins uns límits, és clar. Puc entendre que incomodi alguna gent, això ja depèn de la tolerància de cadascú, i la meva és alta en aquests casos. No ho és pel soroll de fons i el xivarri, però sí en converses.

Tot això em ve perquè amb la companya de feina solem parlar-nos fort i dir-nos de tot, és una mena de dinàmica d'aquestes de bocs xocant contínuament les cornamentes. Parlar-nos malament ha esdevingut la normalitat, però això sorprèn força la gent que no ens coneix, naturalment. Quan ens coneixen, ja ens deixen per impossibles, s'adonen que ens complementem i ajudem a la perfecció. La gràcia és que ens diuen que ens barallem, i que un o l'altre està enfadat perquè l'altre li ha cridat. I no és així. És justament el contrari. Quan ens enfadem de veritat, que de vegades passa en l'ambient laboral, i no amb el nostre estar a la grenya habitual, ens deixem de parlar. És quan hi ha silenci o quan un no respon l'altra que s'han de preocupar.

No som un bon exemple, és clar que no. Però parlar amb veu moderada i bones paraules no sempre és sinònim de que les coses van bé, ni molt menys de sinceritat. I en aquest 'sinceritat', que no aplica al cas que explicava, deixo l'espai per la reflexió al voltant de les bones maneres i el to moderat.

diumenge, 9 d’abril de 2017

La relativitat del compte

A casa no som de gastar gaire diners, sempre ens costa fer despesa, i és per una mena de complex de no tenir-ne; ens hi mirem molt. Si ens permetem algun capritx (sempre que entenguem que comprar un cotxe no és un capritx...), sol ser en forma de bon restaurant, i en comptades ocasions en algun aparell, com ara una càmera de segona mà que vam adquirir fa unes setmanes, però sempre després d'assegurar que no suposarà cap daltabaix a l'economia familiar. Estalviem per viatjar, per no haver de tocar els estalvis. No sé si m'explico.

Pel que fa als restaurants, ens agrada menjar bé, això sí. Si és car, però sortim satisfets, no ens fa res haver-nos rascat la butxaca. Però si no en sortim contents, tota despesa ens sembla cara. Observo que la gent es despreocupa molt més per despeses com són menjar de restaurant, que 20 euros no són res. Però per mi poden ser molt si, per exemple, el servei és maleducat o desagradable, les taules estan massa juntes, o si hi ha grups de gent que fa xivarri. I tot això no inclou el menjar, és clar, això és una altra cosa. Potser és bo, però l'ambient no l'acompanya. O potser directament no és bo, i llavors tant és si és car o barat, sempre seran diners llençats.

Segurament no caldria patir tant pels diners, que tampoc no ens en falten per viure. Un restaurant pot ser una loteria, i si un dia no toca, doncs mala sort. Però no crec que canviem la teoria de la relativitat del compte, en funció de la satisfacció produïda. Un bon àpat, amb el que això comporta, no serà mai car. Un mal àpat, sempre ho serà. Encara que el valor numèric del compte dels dos sigui el mateix.

dimecres, 5 d’abril de 2017

El rellotge

Des de fa una temporada no porto rellotge. Sembla una ximpleria, però per mi és gairebé una raresa, i s'ha convertit en normalitat. Des de ben jovenet, potser hauria de dir petit, sempre he portat rellotge, digital, de busques o les dues coses, però generalment no massa bo, només per tenir l'hora al canell. Que no fos gaire bo em venia del principi de tot, el rellotge sempre s'enduia algun cop o altre, així que no valia la pena tenir-ne un de bo, més valia que fos resistent. 

Sempre el duia. No sé ni si me'l treia per dutxar-me, però el que sé és que no portar-lo al canell esquerra era com anar despullat, em faltava alguna cosa. Durant molts anys ha estat així, però darrerament me'l treia per treballar, me'l treia per dormir, i algun cop me'l descuidava a casa i tot. Fins que se'm va trencar la sivella de la corretja, de manera que aquesta penjava, i me'n vaig acabar cansant. Vaig pensar que el portaria a arreglar, però m'he acostumat a no posar-me'l, i ara ja no se'm fa estrany.

Segueixo tenint la necessitat de mirar l'hora sovint, aquesta no canvia. Tan sovint, que la majoria de vegades la miro per inèrcia i ni la veig. Però això ja m'ho cobreix el mòbil, que és la cosa que ara no em deixo mai i que no em trec de sobre (per dutxar-me sí...). Però ara no tinc pressa per arreglar el rellotge, com em passava sempre abans, i no sé si me'l tornaré a posar. Se'm fa estrany no necessitar-lo, però no se m'està fent estrany no portar-lo. Que ràpid ens adaptem, fins i tot davant de canvis que en un passat ens haurien semblat impensables.

diumenge, 2 d’abril de 2017

Una mala persona

I podem fer veure que les bodes, amb els seus comiats pertinents, ens fan il·lusió. I admetre que cal celebrar-les amb una gran festa, després de molts anys de convivència i totes les despeses compartides, com si calgués algun lligam més o canviés alguna cosa. Encara que no ho pensem. Podem fer veure també que els fills de tothom ens agraden i són una monada, que la canalla és una meravella i un regal del cel. I negar que són la pitjor llosa que pot caure sobre unes persones joves i plenes de vida. I ho farem perquè és el que volen sentir, no perquè ho pensem. Perquè dir-ho en veu alta et converteix, probablement, en una mala persona.

dimecres, 29 de març de 2017

Mini Jo

Per aquells que des de sempre m'heu dit que m'amago, que no ensenyo fotos ni em deixo veure a les trobades blogaires, avui faré una excepció i us ensenyaré una foto meva. Bé, meva meva... no del tot. Però sí del meu mini Jo.


Me l'ha fet una companya de feina molt manetes, i està perfectament caracteritzat, se m'assembla molt, tot i que he de dit que he sortit afavorit en excés, ja m'agradaria tenir aquesta tofa de cabell! Però porta la meva bata blava, els pantalons de pijama que faig servir per treballar, els esclops i la recreació d'una de les meves samarretes. I la meva barba poc poblada també. A més havia de portar un llibre a la mà, que ha acabat sent un arxivador, però també m'escau!

I bé, ara ja tinc una rèplica de mi mateix, i ja estic perfectament preparat per participar en un dels concursos de The other readers de la Jomateixa! Espero que tornin!

dissabte, 25 de març de 2017

Trondheim


Com sempre, buscant el fred, però aquest cop també buscant una amiga nòmada, vam arribar-nos a Trondheim (Noruega) a passar-hi uns dies. Austràlia no va poder ser. Xile tampoc. Però la doble oportunitat de trobar un hivern no tan lluny, i retrobar una amistat, no es pot deixar passar. I jo que em pensava que era un poblet perdut en un fiord...

dimarts, 21 de març de 2017

10 anys de blogs

I el dia ha arribat, aquest petit blog fa avui 10 anys, i jo estic eufòric, perquè me l'estimo tant que és una data molt assenyalada. Una dècada donant guerra a la xarxa, en català, i amb aquella empenta que ja no és la inicial, però que em manté encara enganxat i forma part del meu dia a dia. 

Us vaig demanar ajuda per fer molt especial aquest dia, i us he de donar les gràcies perquè, com sempre, no m'heu fallat. Us envio una carretada de petons i abraçades, perquè us ho mereixeu tot. No només seguiu aguantant-me i passant per aquí sovint, sinó que m'ajudeu a celebrar els 10 anys d'aquesta manera tan genial. D'on veu sortir, vosaltres? Doncs aquí baix podreu saber la història blogaire de cadascú. Començo jo, i després podreu llegir totes les vostres històries. Gràcies, moltes moltes gràcies a totes i tots, sou meravellosos.

"Al 2006 jo vivia completament aliè al món virtual. Una amiga em va dir que, coneixent-me m'esqueia d'allò més tenir un blog. Jo no tenia ni idea de què era allò. Posteriorment, amb els amics de la Comunitat vam pensar que seria una bona manera de mantenir-nos units i comunicats, i en Gerhart també em deia que m'esqueia molt. Vam començar amb el blog comunitari, i jo de seguida vaig haver de donar la raó als qui m'ho havien dit, aquell món dels blogs era increïble. Anava acaparant la Comunitat fins que em vaig trencar una clavícula fent castells, i amb tot el temps del món, sol a casa, vaig pensar que havia arribat el moment de fer camí sol. I així va néixer el Bona Nit, inicialment com un spin off de la Comunitat, però de seguida es va convertir en una extensió de mi mateix. I fins avui."


Jo vaig arribar al món dels blogs sense que ningú m'hi portés. Jo em vaig assabentar de la seva existència i ho vaig voler provar. Vaig pensar que no ho llegiria ningú, però com que menys ho llegia ningú si ho guardava en un calaix, ho vaig provar. Primer vaig ser a Bloctum, que va durar aproximadament un any i poc i es va omplir la seva capacitat. A Bloctum vaig fer els meus primers amics blocaires: la Caterina i en Josep Manel Vidal. Després els amics van anar augmentant ràpidament i a mi també em costa ara imaginar al vida sense tenir blog. Tot i que he passat de fer un post cada dia durant molts anys a fer-ne tres a la setmana com en faig ara. Perquè vull fer coincidir els 10 anys de blog i les 3003 entrades. Vull celebrar-ho, però encara no sé com.

Era el 2005 i vivia a Nova York, i ja feia temps que sentia parlar dels blogs però no acabava de trobar-li el què. En català no n'hi havia gaires encara i tot el tema de les xarxes socials estava a les beceroles, de fet. No estàvem acostumats a interaccionar tant online com ara. Tornant d'unes vacances a casa, a l'estiu, vaig dir-me "va, ho provo, és una bona excusa per forçar-te a escriure regularment, i com que no em llegirà ningú, al cap d'uns mesos ho deixo i com a mínim tindré un petit dietari de record". Això va ser fa onze anys i mig i aquí estic encara, al peu del canó. Per molts anys, Bona nit!

Jo hi vaig arribar sense gaire entusiasme, com vaig explicar en el primer post del meu blog. Després d'haver-me donat de baixa d'una web de relats en català per motius que ara no vénen al cas, el blog em va servir per treure del fons del disc dur els contes que havia escrit durant anys i publicar-los a la xarxa. I em va enganxar! I de quina manera!

Jo vaig fer un curs d'informàtica per la feina, que no tenia res a veure amb els blocs, però el professor em va donar quatre fulles on explicava com fer-ne un, "per si ho vols provar a casa". Vaig anar fent proves, jugant amb diferents plataformes, i xafardejant blocs. En poc temps em va enganxar el bon ambient que hi havia i vaig decidir crear-ne un definitiu. De què, vaig pensar, doncs del que m'agradi més sinó ho deixaré en quatre dies. Vaig començar a parlar de llibres i a passar-ho bé amb vosaltres, i fins avui.

Una companya de feina que sabia que escrivia alguna cosa m’aconsellà d’obrir un blog. Li vaig explicar que no sabia com es feia, i m’orientà per a que visités el blog d’un altre company de feina, “El bosc dels somnis perduts” de l’escriptor Rodolfo del Hoyo.
Vaig obrir el blog “Fita” el maig de 2011.
Més endavant un altre Xavier, el que edita el “blog d’en Papikol” em comunicà que s’estava fent una Cadena de blogs “Blog-via cap a la independència”. Vaig demanar d’entrar-hi. L’agost de 2013 l’Assumpta i la Carme Rosanas m’hi van afegir.
Va ser a partir d’aleshores que he conegut molts blogs, entre ells el “Bona nit i tapa’t” del que en sóc un seguidor.

El cas és que més o menys en aquesta època de l'any de fa deu anys la meva vida estava un patint un canvi, motivat per un llibre, que pocs mesos més tard em portaria obrir un blog per escriure històries que em passessin pel cap sense que m'importés si ho llegia algú. I diria que va ser en algun Relat Conjunt, anys més tard, que vaig descobrir el teu blog. Ara bé, meva memòria de peix però no ho pot afirmar.

Jo realment hi vaig arribar perquè en aquella època del 2008 feia molts de quilòmetres en cotxe. La ràdio va ser la culpable de que m’interessés per aquest món. Sempre m’havia agradat expressar-me de manera escrita però no ho havia fet mai ni en sabia gens.
Vaig començar, em va agradar i encara hi sóc. Potser perquè m’ha aportat tants amics o coneguts virtuals i desvirtualitzats i també per el fet d’haver aprés a redactar i escriure una mica més correctament que quan vaig començar, tot i que encara fem faltes, però no sóc tampoc tant perfeccionista.
Haig d’esperar a l’agost del 2018 per fer els meus 10 anys, espero ser-hi, però amb tots vosaltres, sinó no té sentit.

Uf! En el meu cas va ser la curiositat. A finals del 2005 (mare de Déu...!) es parlava dels blogs i em va picar per saber que coi eren. Després de tafanejar una mica vaig veure que la millor manera de trobar-li'ls la gràcia era obrir-ne un. Blogger ho posava molt fàcil, de manera que en cinc minuts ja tenia blog i només faltava pensar amb que omplir-lo. Aleshores vaig recordar acabava de llegir una entrevista a en Josep Maria Espinas, on explicava que feia una tira diaria a El Periòdico. Vaig pensar que podia ser divertit fer una apunt diari sobre alguna cosa relacionada amb la ciència. En part era curiositat per veure fins on durava l'experiment. També feia gràcia saber si algú ho trobaria interessant i per això no vaig dir a ningú que havia començat un blog. I mira! La cosa va seguir i seguir, em va portar a conèixer gent, a escriure llibres... i al final puc dir que m'ha canviat força la vida! Realment va ser un moment encertat decidir clickar aquella opció que oferia blogger!

La raó es que m’agradava (i encara m’agrada) escriure i escriure per un mateix esta bé, però quan un té el talent (i la modèstia) que jo tinc es bo que el comparteixi amb la resta de mortals, i en aquell moment un blog semblava la millor manera de compartir aquests escrits, ja que et permet mantenir un històric dels escrits i també permet certa interacció amb la gent gràcies als comentaris. Penseu que en aquella època Facebook no existia, aquest va obrir al setembre del 2006 però no guanyaria popularitat al nostre país fins al 2007 / 2008. Però si voleu llegir la crònica completa, feu clic aquí i aquí.

Quan em vaig comprar l'ordinador, jo no en tenia ni idea. L'ajuntament ens va pagar un curset i no hi vaig aprendre gran cosa, però ens van ensenyar a fer un blog, això sí. De totes maneres , al començament m'hi perdia bastant i va passar un temps fins que li vaig trobar el "truquillo", perquè una companya de l'escola que en sabia un niu, em va donar un cop de mà i de mica em mica vaig anar fent amics... La veritat és que penso que vaig fer bé, ja que sovint em distreu i sempre és agradable compartir sensibilitats...

El 26 de juliol de 2008 vaig publicar el meu primer apunt al meu anterior blog, Un tel als ulls, que vaig tancar el 31 de desembre de 2012. Aleshores jo feia un programa en una ràdio local on parlava d'Internet i les xarxes socials. Em van demanar que parlés de xats i vaig anar a parar al Xat.cat. Allí vaig veure l'oportunitat de publicar relats, però em sentia una mica encotillada. Blogger em va donar les ales que necessitava. Quan vaig veure que massa gent del meu poble em llegia, buscant a veure si deia coses de política local, cosa que no faig, el vaig deixar surant en l'espai de zeros i uns i vaig obrir el meu blog de cambra, El món s'acaba. Però s'acaba bé, eh! El blog sempre m'ha servit d'arxiu i bitàcola, i, el que és el millor, el món blog m'ha obert la porta a conèixer gent que sí que ho fa bé, de debò. I això, sempre resulta impagable. Per molts anys!

Vaig començar el meu bloc Hora Blava ara fa quatre anys. Hi vaig arribar perquè em vaig trobar amb tot d'indicadors que m'hi van portar:
- Penjava fotos en un bloc col·lectiu però a vegades m'hauria agradat afegir alguna cosa a la foto.
- Vaig saber que una persona que coneixia escrivia en un bloc a la xarxa i vaig començar a mirar blocs.
- M'agrada la poesia i fer un bloc era una motivació per llegir-ne i publicar aquella que més m'agradés.
- Potser era el moment adequat.
Durant aquest temps he passat per etapes en que he publicat força i d'altres menys però he pogut constatar que tinc un públic fidel. És una motivació per a fer fotografies, llegir poesia i fer petits relats. Ha estat un plaer descobrir altres blocs i poder compartir impressions. He participat en alguna trobada blocaire i m'ha agradat molt posar cares a aquelles persones que els segueixo. No em fa res que siguem molts o pocs, el més important és que sigui una activitat enriquidora.

Bé aleshores jo feia de profe a L'ESO i en un grupet de tercer teníem un crèdit variable ( aleshores es deien així) de nom revista i se'ns va acudir que millor un blog que en paper i així vaig començar a fer un blog amb uns alumnes de tercer d'Eso, em va agradar molt l'experiència i em vaig decidir a fer un meu , ben meu i personal
Li vaig posar el nom que té pel filosof Descartes, ja que apart de l'ESo aleshores també feia classes de llengua i també de filosofia a batxillerat i li volia,( creia jo ingènuament que era qui escrivia qui podia triar el rumb del blog ;Encara no sabia que els blogs, igual que els llibres ,tenen vida i pensament propi i ens criden i ens guien cap on ells volen anar i no a l'inrevés) creia, donar un enfoc filosòfic...bé en realitat el que volia i vull fer era escriure , escriure de qualsevol cosa, dels meus pensaments, de les meves opinions, fent jocs de mots, poesia, etc etc
I aquí estem XeXu. mica en mica vaig anr trobant més blogs, com el teu i d'altres , em vaig topar amb el de relats conjunts, amb els premis cat ( encara els enyoro) i amb un seguit d'iniciatives blogaries com les de la infatigable i genial Carme, els passatemps del gran Mac, els jocs proposats per l'Assumpta, els 365 contes, i no pararia ....adoro aquest món, adoro la catosfera!

Els motius no els sé del tot. Em sembla que vaig començar a participar en comentaris i em van venir ganes de prendre'n més part, d'explicar coses que em passaven al dia a dia i actualitat bàsicament.
Reconec que ho tinc una mica abandonat tot, però no tinc intenció de deixar-ho. De cap manera.

Em penso que ja ho vaig explicar una vegada a la Carme però per si de cas:
Vet aquí que em vaig embolicar a fer classes d'informàtica (allò del borni al país dels cecs...) i l'alumnat, que va resultar estar més al dia que jo tot i ser d'edat (a veure com ho dic per no ofendre...) madura (?) em van demanar que els hi ensenyés a fer un blog com el dels seus nets (mira, m'hauria pogut estalviar pensar en això de l'edat!), i no em va quedar més bròquil que ficar-m'hi per veure com funcionava. I mira, encara hi sóc.

Quan en Jordi, el noi de la botiga d’informàtica, es va oferir per ajudar-me a fer un blog em vaig alegrar molt. Feia temps que ho tenia al cap, però dubtava dels meus coneixements informàtics.
Un cop el vam tenir a punt, jo seguia dubtant: del títol, del contingut, del estil... Tot que el nom el va posar ell: “El que em passa pel cap”. Això va ser el 31 de gener del 2011.
Al principi em servia per compatir la meva poesia. Desprès va anar evolucionant, encara que últimament el tinc una mica abandonat. Em sap greu...
El vuit de febrer del mateix any, Dia de la Dona, va néixer “Glo.Bos blog”, que vaig fer jo soleta i on comparteixo poesia d’autors ja consagrats.
I segueixo blogejant, no amb el mateix impuls dels primers dies, però amb la mateixa il·lusió.

La idea de tenir un blog me la va suggerir el meu profe del curs de novel·la. No tenia molt clar què escriure-hi perquè els relats ja els estava publicant a Relats en Català, així que vaig fer aquest concepte de blog, on intento narrar qualsevol tema relacionant-lo amb algun concepte o referent de la ficció. Per circumstàncies, em costarà quedar-m'hi i seguir escrivint-hi amb regularitat però m'agrada tenir un espai obert a tothom per parlar dels temes que m'interessen.

Tot va començar el 2 d'octubre de 2008 quan un amic em digué que al poble havien obert feia poc una web que permetia crear i allotjar el nostre propi blog. Ell ja ho havia fet i a mi, que fins aquell moment ni m'havia passat pel cap aquesta possibilitat, em va fer gràcia provar-ho.

Aquella mateixa tarda va néixer «XAREL-10, el blog».

El primer que vaig publicar-hi va ser un comentari sobre un nou centre comercial recent inaugurat i, en una secció a part, vaig afegir-hi un enigma mental. No vaig tardar ni dos dies a decidir eliminar els «comentaris d'actualitat» i fer dels enigmes l'única raó de ser del blog... i així segueixo vuit anys i escaig després.

No recordo per què ni com vaig escollir el format blog. Sí que recordo el que em va llençar a fer-ho: una frase de la Sara, la frase que dona nom al blog. No sé quina connexió neuronal es deuria produir! La qüestió és que han passat 8 anys i d'una pràctica bastant solitària duant 2 anys, es va convertir en una de compartida, que encara té més gràcia: he conegut casetes i personetes.
Ara porto una temporada poc productiva, però mantinc el raconet. De vegades he pensat a obrir-ne un altre, però amb la meva baixa productivitat, no caldria, i veig que a la Sara encara li fa gràcia. Doncs seguirem amb el raconet!

Una (jo), pensa que es coneix; que coneix cada arruga, piga o senyal de la pell. També, que coneix com pensa, com viu, què li mou. Però resulta que hi ha qui et coneix millor, que sap què necessites, què et manca. I decideix que també ho vol per ella. Així vaig arribar als blogs, de la mà d’una amiga que sabia (quan jo no ho sabia) que m’agradaria poder escriure, dir tot allò que dins meu-nostre, guardava. Durant un temps, totes dues vam descobrir-nos en un món virtual, alhora molt nostre i íntim. Va arribar un dia, però, que vaig fer un salt i em vaig deixar anar per escriure tota sola. Poc a poc, vaig anar teixint una teranyina de complicitats, d’amistats que, sovint, penso que també em coneixeu més bé que jo mateixa. Gràcies!

La meva arribada al món blocaire va ser una casualitat. Va arribar el moment, la necessitat d'anar publicant allò que des de feia temps escrivia, relacionat amb Topares i els meus sentiments. Vaig investigar a internet possibilitats i de cop em vaig trobar els blocs. De forma molt senzilla em vaig trobar que ja tenia un bloc: toparessiempre.
No sabia res dels mateixos, ni dels comentaris, de les respostes, el que es diu res de res, em limitava a publicar i prou.
Circumstàncies adverses em van posar en contacte amb els amics de Balsareny i Manresa, alguns també tenien el seu blog, en concret KRT i seguint les seves preferències vaig arribar als blogs en català. Així, tot i que ho feia en castellà, des del principi la meva relació era amb els escrits en català.
Entre ells estava "el raco de sa lluna", evidentment de sa Lluna, vam iniciar una correspondència per correu electrònic i va començar a suggerir-me que publiqués en català. La seva insistència va anar a més i al final vaig haver de cedir a la seva empenta, així va néixer Topares i les lletres, sempre agrairé a la Paula la seva obstinació.
No cal dir que em sento orgullos dels dos blogs i de poder relacionar-me amb aquest món blocaire.

Mireia
Un altre invent va ser un blog creat una mica per casualitat. Era agost, amb en Martí no coincidíem per fer vacances. El temps lliure i la meva afició a fer de tastaolletes van fer la resta . Havia sentit, suposo que a la radio, parlar dels blogs i com que ja tenia un myspace - també començat per curiositat- no em va semblar gens estrany obrir un blog al blogger i veure de què anava. Era un blog de prova, sinó recordo malament vaig trigar molt a treure un subtítol que ho posava, i la idea és que no tingués continuïtat fins el dia que trobes un comentari d’un desconegut i decideixes quedar-te una miqueta més i mira… encara seguim!

Dafne
Vaig descobrir els blogs en un curs de formació per a docents. Allí ens oferien la possibilitat de crear classes i compartir-les. Em vaig atabalar, perquè mai he estat massa destra amb informàtica. Però un bon dia, va venir una amiga que en tenia un, i em va donar l'empenta. Vaig anar anotant les seves lliçons i als pocs dies, obria el meu blog al món "CARPE DIEM". I aleshores vaig entrar a la catosfera, i allí va anar enfortint-se tot!!! I et vaig conèixer a tu, i a molts dels qui encara trobo en aquest espai virtual.

Assumpta
Segur que cap altre blog té una història tan bonica com la té el meu, ja que la seva primera llavor es troba entre els núvols, pel trajecte aeri que hi ha entre Barcelona i Àmsterdam.
Volàvem en Josep Lluís i jo, l’any 2006, en les nostres darreres vacances viscudes com a tals. En una de les revistes que hi ha als avions, en Josep Lluís va trobar un reportatge sobre blogs i em va dir “Mira, això potser t’interessaria a tu”.

I és que fa onze anys, jo ja era ciber-Assumpta. La meva Jo-Virtual es deia MISSMARPLE i em passejava per fòrums i xats ja feia uns quatre anys, així que ell va intuir que tot això m’agradaria.

El meu primer blog el vaig crear cap a finals del 2006 en una plataforma infame anomenada “blogcat” que fallava moltíssim. Era un desastre i vaig abandonar.

Posteriorment ho vaig tornar a intentar, però res em convencia. No va ser fins a novembre de 2007 que vaig descobrir Blogger: fàcil d’utilitzar i que funcionava de meravella. Vaig crear el blog, vaig fer quatre posts mal comptats i el vaig abandonar... fins que, cap a la primavera del 2008, el vaig recuperar i ja... fins ara.

Va ser la meva germana qui em va iniciar en aquesta tasca. A mi no m’agrada gaire la tecnologia, de fet no tenia ni ordinador des que vaig acabar a l’Escola d’Idiomes. Ella es va entossudir, i l’any passat, pel meu aniversari, me’l van regalar, i sabent que a mi sempre m’ha agradat tot allò que té a veure amb les paraules, em va recomanar uns quants blogs que estava segura que m’agradarien.
Va ser un bona recomanació, que m’ha permès conèixer uns amics (si permeteu que vos anomene així) que mai hauria pogut imaginar.
Gràcies, doncs, per compartir poemes, pensaments, vivències...imatges i paraules en definitiva amb les quals m'he emocionat, he aprés i he gaudit.

Era l’any 2007, feia Batxillerat i estava boja amb el meu TR sobre comportament de cetacis. Tot buscant informació vaig topar amb el post d’un científic del CSIC, en Dan, que parlava del son unilateral dels dofins. I m’hi vaig enganxar, cada dia parlava d’una temàtica diferent, era literalment un pou de ciència. Jo no tenia gaire clar obrir-ne un, perquè no considerava que tingués gaire cosa a dir. Però engrescada per una companya de classe vaig decidir obrir-ne un de propi, amb el sobrenom de cirereta. Posteriorment li vaig canviar el nom i també el meu pseudònim. I (gairebé) 10 anys després puc dir que decidir fer aquell pas va ser un gran encert, malgrat que el tingui abandonat!

El primer blog me'l va obrir un company de feina, aviat farà deu anys, l'agost de 2017. Anticànons. Ja feia uns mesos que escrivia, després d'una crisi creativa i lectora de molts anys. Els altres blogs van venir dels reptes que m'anava proposant.

Fa cosa de 10 anys no sabia ni que els blogs existien. Una vegada, per casualitat -com ocorren moltes coses- vaig arribar al blog d'una coneguda. Em va agradar molt això dels blogs, una possibilitat d'escriure lliurement i fer-te llegir per qui volgués fer-ho sense haver de dependre de cap publicació. Meravella, em va semblar. A partir d'aquell moment vaig estar visitant alguns blogs, observant el que feia la gent i meravellant-me de les possibilitats que això donava. Finalment, vaig decidir que jo també en volia un, de blog. Vaig provar d'obrir-me'n un, que no estava obert al públic, només per anar jo fent provatures. Durant un mes vaig estar investigant com funcionava tot, l'estructura del blog en diverses columnes, la publicació, la inserció d'imatges, de música, de vídeos... i provant, provant.
Quan més o menys ho vaig tenir clar, vaig obrir un blog al públic, com a Novesflors -ja el coneixeu. Això va ser el dia 1 de febrer de fa 9 anys. I fins ara. D'aleshores ençà he conegut molts blogs i molts i moltes blocaires, amb algunes de les quals he fet amistat, una amistat impagable.

AlfredRussel
Jo també vaig arribar als blogs per causalitat, perquè no pot dir-se que en el meu entorn immediat hi abundaren massa ni blogs ni blogaires. Però una vegada descoberts, reconec que no vaig haver de pensar-ho molt per llançar-me; uns mesos, a tot estirar, fins que el gener de 2010 vaig fer la primera entrada (seguida, unes setmanes després, per la segona). Des d'aleshores, i cada volta més, he vist en el blog una forma d'abocar, sense massa trellat i sense gens d'ordre, tot allò que em passa pel cap, des de les meues estimades muntanyes fins als meus maldecaps habituals o ocasionals. A hores d'ara, i mirant deu anys enrere, he de dir que no me'n penedisc gens d'haver començat, i no solament pel blog en si (reconec que m'ho he passat molt bé escrivint algunes coses), sinó sobretot per tots els blogs i blogaires que he anat coneixent durant aquests anys, i als que he arribat a apreciar com si foren (com si fórem) persones normals.

Sa lluna
Va ser el regal del Pare Noël de dos blocaires amics. la Sargantana i el Follet, desprès d'una conversa que varem tenir sobre aquest món. El 25 de desembre del 2011 arribà a casa.

Pere
Jo vaig començar el 2009 després de llegir un escrit de la Carme Rosanas que parlava del racó d'un jardí pel qual va sentir "un amor a primera vista".

Galionar
Vaig obrir el meu primer blog fa 9 anys a Windows Live, una plataforma que va plegar, aconsellada per un amic, amb la intenció de recopilar una sèrie de relats que tenia publicats en llibres esparsos i que ningú no llegia. Però ben aviat em vaig adonar que una narració és massa llarga i farragosa per incloure-la en un post. Així que n’he acabat publicant molt poques, i m’he decantat més per la poesia, tot i no saber-me especialment dotada per a aquest gènere. Vaig fer el salt a Blogger fa cosa d’uns 7 anys, i aquí és on he trobat una colla de persones amigues que ja formeu part de la meva vida. Una de les satisfaccions més grans ha estat quan de vegades algun lector m’ha fet saber que els meus textos o poemes havien posat paraules als seus propis sentiments, que li havien estat útils, en definitiva. Diàleg interactiu, enriquiment mutu, amistat i companyia, el món blocaire. Tot un univers que fa 9 anys no hauria imaginat que existia, i sense el qual ara no sabria viure...

Laura T. Marcel
L'estiu del 2007 vaig anar a fer un viatge per Turquia. En el grup en el que anava hi havia gent molt interessant i vam passar uns dies molt grats tot i que jo estava en un moment de la meva vida bastant durillo. Hi havia una noia que cada dia buscava la manera més o menys desesperada de connectar-se o bé a l'hotel o bé buscant un cibercafè (i allà no sempre era fàcil). Jo no entenia massa la seva necessitat. Sentia que deia coses com:"Ho he de fer, la meva gent espera notícies", "Els meus seguidors volen saber com estic...", "Tinc necessitat d'escriure".
Quan hi va haver una mica més de confiança vaig preguntar-li de què anava tot allò i em va dir que tenia un blog. Havia sentit a parlar dels blogs però no n'havia vist cap i no sabia massa com funcionava el mundillo. Però durant el viatge aquesta noia em va caure molt bé, era periodista del canal 9 de València i la veia amb molt criteri pel que li vaig demanar com podia llegir el seu blog i em va donar les coordenades.
Al tornar a casa em vaig posar a seguir-la. M'agradava llegir-la, comentar-li i intercanviar impressions. Em va encantar! I com que en el moment que jo estava també necessitava buidar el pap, tot va confluir a animar-me a obrir un blog meu. Ho vaig comentar a un company de la feina i ell també en va fer un altre i així picant-nos una mica entre una cosa i una altra va néixer aquest amic íntim que és el Mar i Cel.
Curiosament (o no) en vaig fer molt poca publicitat entre els meus amics reals pq volia guardar la meva intimitat tot i que la obria al món. Quines incoherències, oi? Així segueix encara, de fet. Els meus amics i familiars més propers no saben de l'existència del meu blog. I en canvi hi he fet grans amics.
El món virtual és tota una experiència!


I per certificar que la meva malaltia blogaire encara dura, aquí teniu la secció anual 'no me'ls puc treure del cap. Un nou recull de fotografies de cartells i rètols que m'han fet pensar en blogaires arreu del món. Si feu clic a les imatges sabreu en qui m'han fet pensar. Moltes gràcies novament a tots i totes per tantes hores de bons moments que m'heu donat en aquests 10 anys, als que hi sou ara, als que ja no, una abraçada immensa.

http://ajocdedaus.blogspot.com.es/

thecyanidesun.blogspot.com


http://ciencia.ara.cat/centpeus/

unpuntaldhercules.blogspot.com

garbi24.blogspot.com

elquempassapelcap.blogspot.com

www.copsdeploma.cat

kweilan.blogspot.com

unaltreinvent.blogspot.com

https://moxaines.wordpress.com/

https://pons007.wordpress.com/