dissabte, 29 d’octubre de 2016

Reaparicions

Ja fa anys que parlem de la desaparició dels blogs, que cada cop queda menys gent que hi dediqui temps, i fins i tot hi ha qui ens considera morts vivents. Realment, un blog ja no és la primera opció d'algú que vol explicar coses a la xarxa. En vaig parlar fa temps, arran d'un article que va córrer, i no obstant, aquí seguim. Llavors fèiem broma dient que potser algun dia els blogs serien vintage, i es tornarien a posar de moda.

De moment, això no ha passat. Però en aquest 2016 (2016!), m'he sorprès unes quantes vegades per la reaparició, amb més o menys intensitat, d'alguns i algunes il·lustres blogaires que quan jo vaig començar per aquí eren la referència. Ells no ho saben, o no ho admetran, però ho eren. Així, en Jordi Casanovas del Cròniques ha tornat a publicar els seus posts incomprensibles amb regularitat. També l'Elur del Nòmades, rebatejada com a Neus, va escriure alguns posts com els d'abans. La Llum, que anteriorment s'havia dit Lluna, també es va deixar veure una mica aquest any i l'anterior. I fa pocs dies vaig rebre amb alegria un comentari de la Déjà Vie, que a més diu que algun projecte té al cap. L'última, la Lolita Lagarto, que ha publicat ni que sigui puntualment al seu Zero-zer-o-zer-o-no-ser. I probablement em deixi algú, sense comptar els que es resisteixen a marxar, tot i haver-ho anunciat. Gent que hi era fa molt de temps, i que encara treuen el cap. Em causa molta alegria. En moments que les forces i les idees defalleixen, és un goig retrobar-los. Tindrem alguna altra agradable sorpresa? Vol dir això que encara hi ha esperança?

dilluns, 24 d’octubre de 2016

Are you lost in the world like me?

Ja he compartit el vídeo a les meves xarxes, però també el volia posar aquí. A molts de la meva generació ens agradava Moby, artista i compositor de música electrònica i experimental, a qui havia perdut la pista, però que m'alegra haver retrobat. Fa uns dies vaig sentir la seva nova cançó i m'agrada, però penso que el punt fort és el videoclip, una crítica cruenta a la societat actual, pendent sempre d'una pantalleta, en la que el que importa és la notorietat, especialment la virtual, i no les persones que ens envolten. En la que tenim el pilot automàtic posat i ens aproximem a l'encefalograma pla, subjugats per les tecnologies de la informació. Un vídeo de dibuixos animats, però no innocents i coloristes. Es pot mirar perfectament sense so, el que vol expressar s'entén perfectament, sense filtres. I em direu que no, que no som així, que exagera. Però per què remou la meva consciència, llavors?

divendres, 21 d’octubre de 2016

Matrimoni a la força

El cap de setmana passat vaig anar a una boda, i el simple concepte d'anar-hi em fa venir urticària. Has de pensar en la roba, posar diners com a regal, assistir a una cerimònia... tot pinta terrible, però al final ho acabes passant bé, com en altres esdeveniments, la prèvia sol ser més estressant que el fet en si.

El que sí que em molesta és que em diguin, i en aquesta ocasió ho va fer la núvia, que t'agradi o no, al final t'acabes casant, ni que sigui per estalviar problemes. Que si a un dels dos li passa alguna cosa. Que si te'n vas a viure a un altre país. Que si la família de l'un no reconeix l'altra. Que si tens un fill. Aquestes i moltíssimes altres circumstàncies et poden portar problemes, però s'arreglen miraculosament si hi ha un paper matrimonial pel mig. És vergonyós.

I jo que quan més m'obliguen a fer alguna cosa més rebuig em genera. En general, estic en contra del matrimoni, però que sigui tan absolutament beneficiós quan comparteixes la vida amb una persona voluntàriament, i si no estàs casat tot siguin desgràcies, em creua els cables. Que diu que ni un testament dóna tantes garanties com el matrimoni! Per què en ple segle XXI encara ens hem de veure així? I si entenem que casar-se és simplement omplir un paper i ja no té les connotacions d'abans, per què les parelles s'entesten encara a celebrar la boda?

dimarts, 18 d’octubre de 2016

Relats conjunts, Una inundació a Java


Les discussions es van perllongar en el temps, els científics no es posaven d'acord i dividien a la societat, que no sabia a qui creure. Hi havia bons arguments per part de les dues postures i mentrestant ningú no va fer res al respecte, perquè no sabien cap on tirar. Fins a l'últim moment, fins l'últim minut, de fet, quan tot el gel del planeta s'havia fos i l'aigua ja cobria tota la superfície terrestre, els darrers científics encara es discutien sobre la veracitat del canvi climàtic. Llavors tampoc no quedava ningú més per creure una postura o l'altra.


La meva proposta pels Relats Conjunts d'octubre.

dissabte, 15 d’octubre de 2016

Desconfiança i paranoia

Al currículum de qualsevol persona hi diu que té capacitat de treballar en equip. Un concepte molt maco, però que a la pràctica en molts casos és inexistent. Els que sí que sabem treballar en equip, coneixem, per exemple, la necessitat de confiar en les persones que formen el teu equip. Si desconfies d'algú, pel motiu que sigui, és molt fàcil que la suspicàcia vagi decantant la balança i s'acabin formant bàndols dins l'equip, sobretot si altres companys/es tenen la mateixa percepció que tu respecte a aquella persona. Potser ja no li expliques tot. Potser ja no li encomanes feines delicades. I potser comences a sospitar que te la vol fotre. 

Llavors comença una segona fase. Veus certs gestos cap a ella, t'assabentes de converses poc habituals de les que no tenies coneixement. Potser no és una sola persona, i realment hi ha un altra bàndol. És la fase de la paranoia. I la desconfiança i la paranoia no són, en cap cas, bones companyes del treball en equip.

dimarts, 11 d’octubre de 2016

Dies crítics

M'agradaria poder fer una reflexió sensata i argumentada sobre la decisió de l'Institut d'Estudis Catalans d'eliminar la majoria dels accents diacrítics, però el problema de ser bioquímic és que d'aquestes coses no n'entenem. Sí que és cert que s'ha fet en altres llengües, i d'altres directament no en tenen, i no ha mort ningú. Però què voleu que us digui, a mi m'agrada posar-los, m'agrada que ajudin a la comprensió de les frases escrites, i no crec que haver d'aprendre unes quantes paraules de memòria sigui cap drama. També és cert que moltíssima gent fa cas omís de les normes d'accentuació, i potser els filòlegs han pensat 'si no pots amb ells, uneix-t'hi'. Bé, en tot cas, queda dit que em sap greu que s'hagin eliminat accents com els de 'sóc', 'vénen' o 'néta', i que em costarà molt seguir la norma actual, per no dir que penso que no la seguiré. Veurem si ens hi acostumem. Per cert, que l'IEC ha acceptat 'blog' per descriure el que fem aquí, de manera definitiva, almenys n'encerten alguna.

Com que jo parlo en aquest cas des del sentiment i no des del coneixement, deixeu-m'ho acabar amb una divertida reivindicació en forma de vídeo que s'ha empescat l'actriu Clara Moraleda, que sembla ser que és una coneguda youtuber catalana amb el nom de Leopolda Olda, aquestes coses que fa el jovent, ja se sap. Seriós no és, però almenys em fa passar el disgust d'haver perdut els diacrítics.


divendres, 7 d’octubre de 2016

Recluta de pas

Dia 3023, 7:06h del matí.
Ja han passat uns dies de l'incident, i finalment em veig amb cor de parlar-ne. No puc negar que aquest cop no vaig estar a l'alçada, la decisió del comandament em va agafar totalment per sorpresa, i no precisament perquè no ho hagués reclamat: fa anys que demanava la incorporació d'un recluta perquè m'ajudés en les tasques de vigilància de la meva zona de supervisió. Però hagués agraït alguna notificació prèvia.

Darrerament el subjecte d'estudi número 2, aquell que té atributs femenins, passa més dies a la zona de supervisió del que és habitual, però sempre alterns. En aquests casos, passa el dia davant de la seva computadora, i jo m'encarrego de boicotejar, sempre en la mesura del possible, la seva feina. El passat dia 3, però, va abandonar la zona delimitada i va sortir al món exterior, per tornar tot just una estona després... amb els reforços que tant i tant havia demanat.

Es tractava d'una recluta jove i amb una manca molt clara d'experiència sobre el terreny. Però en aquells moments no sé que em va agafar que em va sortir la vena territorial, i vaig sentir amenaçada la meva tasca. Era potser que el comandament central havia decidit substituir-me després de 8 anys de servei? Això no ho podia tolerar i he de reconèixer que no vaig rebre bé la recluta. Posteriorment vaig saber que només estava de pas a la meva zona d'estudi. Després d'unes hores, va marxar cap a la seva destinació final, a encarregar-se d'un altre parell de subjectes. I ara m'he quedat amb el dubte. Potser si hagués estat més receptiu hauríem pogut forçar un canvi de destinació, i que romangués a la mateixa zona que jo. Parlo sempre des del punt de vista formatiu, segur que li hauria anat molt bé compartir espai amb un oficial amb la meva experiència...

dilluns, 3 d’octubre de 2016

Conculs de castells

El Concurs de Castells de Tarragona des de fa 8 edicions és un monòleg de Castellers de Vilafranca, i tot i que les dues darreres la Vella de Valls ha tingut nivell per discutir-los el títol, els Verds s'han acabat imposant. I com sempre, han acabat xiulats. Que ningú té el seu nivell i que són els millors fent castells no ho discuteixo. Però porten la competició fins a punts de depravació, estratègia, tàctica i calculadora en mà. Jo ho desaprovo completament, actuar així fa que els castells siguin com qualsevol altra activitat esportiva, i no m'agrada veure-ho així.

Els resultats són història, Vilafranca va acabar amb 3d10fm, 4d10fm i 2d8sf carregat (sf=sense folre, un castell extremadament inestable i dificilíssim), que es converteix en la millor actuació de sempre sense tenir en compte la ronda de pilars. La Vella va poder carregar el 4d10fm, descarregar el 4d9sf, però no se'n va sortir amb el 3d10fm i el 3d9sf, i això els va fer quedar tercers per darrere de la Jove de Tarragona amb un gens menyspreable 5d9f, 3d9fp (un 3d9f amb un pilar al mig), i 9d8 (van intentar també debades el 3d10fm). Espectacle d'altíssim nivell, si deixem de banda la controvèrsia de les puntuacions.

Però els que han donat la campanada aquest Concurs, i segur que molts ho heu vist a la tele, han estat els Xiquets de Hangzhou. La colla xinesa va venir de convidada a actuar a la sessió de dissabte (colles de la 32 a la 13 del rànquing del concurs), i va intentar una actuació digna de les colles de diumenge (del 12 a l'1). De fet, amb el seu 3d9f, 2d8f i 4d8 van quedar desens a la classificació final del Concurs, i millor haurien quedat si haguessin aconseguit el 4d9f que també van intentar. Ningú els coneixia aquest nivell, però la solvència demostrada fa intuir que no era el primer cop que feien aquests castells, posteriorment ho van reconèixer. Al 2012 vaig parlar d'aquesta colla apadrinada per la Colla Vella de Valls i llavors ja deia que si s'hi posaven seriosament ho teníem fotut. Què sàpiga no han florit altres colles allà, però els de Hangzhou van a un ritme molt més alt que qualsevol colla jove d'aquí. Qui sap si realment en propers concursos estaran en disposició d'actuar diumenge i fer un resultat que desplaci colles tradicionals. Més d'un començarà a penedir-se d'haver-los-hi ensenyat què són això dels castells...

3d9f dels XdH. La foto l'he tret d'aquí.