dilluns, 27 de juny de 2016

L'únic canvi possible

Sempre ens han dit que no hem de voler canviar les persones, que cadascú és com és, i que si no t'agrada qui tens al costat és millor plegar veles que intentar canviar-lo. Segurament no ho aconseguiràs, i la frustració serà gran. Hi ha personalitats que no encaixen, i ja està, no s'hi pot fer més. De vegades costa, però tard o d'hora te n'adones que no en trauràs res i acabes marxant. I això és el que espero que passi amb els que volen canviar a España. No és una persona, és un país, però no vol canviar. I si no vol, segurament no ho aconseguiran, i la frustració serà gran. Si no vol canviar, 'no es pot' canviar-la. Quantes eleccions més caldran perquè alguns se'n convencin? Potser serà que tampoc els desagrada tant com està. Seguir fent veure que volen canviar-la no és altra cosa que evitar l'únic canvi possible. I si no, només cal mirar el mapa electoral de diumenge.

dimecres, 22 de juny de 2016

Relats conjunts, La novena onada


Eren tres tribus comandant aquell vaixell. Totes tres volien anar a la mateixa destinació, però com es va demostrar, no totes hi volien anar pel mateix camí. Les discrepàncies es van fer més evidents quan es van trobar immersos en una terrible tempesta, les onades colpejaven el casc de manera violenta, resistien com podien. Per escapar d'una mort segura, cada tribu va voler afrontar la tempesta de diferent manera, que si plegar les veles i esperar, que si governar el vaixell a contravent... i mentre discutien, el vaixell es va partir per la meitat amb una gran flamarada. Els pocs supervivents maldaven per mantenir-se aferrats al pal major, l'únic tros de fusta prou gran per sostenir-los. Però quan van estar prou estables, i semblava que la tempesta amainava, van adonar-se que n'hi havia dos de cada tribu i van tornar-se a discutir i a mirar-se amb suspicàcia. No fos cas que cap d'ells ocupés més espai al pal que els altres.


La meva contribució a Relats Conjunts d'aquest mes.

divendres, 17 de juny de 2016

Amb una mica de retard

A dia d'avui la virtualitat és molt normal per moltíssima gent, encara que un percentatge important encara viuen desconnectats. Des de la irrupció d'internet les maneres de comunicar-se han canviat molt, fins al punt que alguns ja no podem entendre la comunicació a distància si no és a través de la xarxa. Si miro enrere, tinc compte de correu electrònic des de l'any 1998, me'l van donar en el segon any a la universitat, i amb aquell compte vaig aprendre com funcionava, quan encara la majoria no el feien servir. Des de llavors, i ja fa 18 anys, he tingut diferents comptes, de diferents servidors, però ara ja fa molts temps que faig servir gmail. Però encara conservo un compte antic de hotmail que miro de tant en tant.

I d'aquest compte volia parlar. Fa uns dies vaig revisar-lo per fer una mica de neteja, perquè m'hi reenvio moltes coses allà, per guardar-les. I amb no poca sorpresa vaig descobrir que algú m'havia escrit un mail nou. De fet, era en resposta a un mail meu, és clar. No tindria la més mínima importància si no fos que aquell mail jo l'havia enviat... l'any 2005. M'han contestat un mail amb 11 anys de retard...

Per sort, no estava esperant la resposta amb gaire ànsia. Es tracta d'una companya de quan estudiava alemany i jo en el meu mail li explicava els deures que teníem per la següent classe, entenc que ella m'ho devia haver preguntat prèviament. El cas és que vam acabar el curs i ja no n'he tornat a saber res més. I ara la seva resposta suposo que és una il·luminació d'aquelles de 'què se'n deu haver fet d'aquell paio?', perquè si no no m'ho explico. De moment no li he contestat, francament, no sé què dir-li. Però tampoc no em preocupa massa... tinc 11 anys de temps per contestar i que no s'ho prengui malament, oi?

dilluns, 13 de juny de 2016

Ball interpretatiu

Per rebaixar una mica la tensió, que n'hi ha hagut, i molta, en el post anterior, deixeu-me compartir una cosa que vaig descobrir l'altre dia. Es tracta d'un actor que interpreta cançons fent mímica, i les explica fil per randa només amb gestos. De vegades un gest no és el que diu la cançó, sinó una paraula que sona igual, i això encara ho fa més divertit. Surt en un programa de tele, i els convidats, que no poden sentir la cançó, l'han d'endevinar només mirant-lo. Si voleu ho podeu provar abaixant el volum, però ja us dic ara que és molt difícil, o almenys a mi m'ho sembla. L'únic inconvenient és que la cançó és en anglès, així que si no enteneu la lletra us farà menys gràcia. I si la ximpleria us diverteix com a mi, no patiu que té una pila de vídeos! Espero que en gaudiu.


dijous, 9 de juny de 2016

Tristesa i decepció

És fàcil estar emprenyat, ho reconec. Més fàcil encara jutjar. Discutir els motius d'uns i altres per fer les coses, sempre tindrem gent que hi està a favor o en contra, en tots els bàndols. Però aquí no s'acaba res. Estic trist i decebut, però no tant com ho estava la nit que es va saber que la CUP no deixaria ni discutir els pressupostos. No és la fi del món, però ho alenteix tot. Trist i decebut perquè de vegades ens pensem que les coses seran fàcils i no ho són. Però no vull carregar contra uns a qui tota la premsa i els poders fàctics ja estan deixant per terra, és fàcil trobar un ase dels cops, i ho sé perquè el meu partit era la diana preferida abans, i ho tornarà a ser, no en tinc cap dubte.

Pacte trencat? Segur que ells pensen que no. Es van comprometre a votar a favor d'allò que impliqués ruptura i tirar endavant la República Catalana, i veuen aquests pressupostos com una sortida autonòmica. Aquesta coherència els fa forts, i a nosaltres ens mata. Injust, perquè obliguen a la majoria de la població a estar d'acord amb la seva manera de fer, i no tenen representació per fer-ho, però és l'aritmètica parlamentària, té aquests capritxos. 

Si se'ls pot retreure alguna cosa, al meu parer, és que si et negues a que es debatin uns pressupostos que en teoria hauries de votar a favor en ares d'un pacte, deus tenir els teus motius, potser no t'agraden gens, però llavors has de portar una proposta alternativa que es pugui debatre, si no ets com un partit de l'oposició qualsevol, que diu que no per sistema. No ser propositius, ni ser flexibles és el que els falla, a ulls de la majoria, i ho pagaran. I és una llàstima, perquè ens fan falta. No els seus escons, sinó les seves idees, encara que a alguns no us agradin. 

Decepció i tristesa, però rendició mai. El que hem començat no s'atura. No ho aturarà ningú. Ni tan sols els nostres polítics.

diumenge, 5 de juny de 2016

Jökulsárlón


El primer dia que em poso pantalons curts, i m'agrada recordar quan em movia entre icebergs i guèisers. Aquesta foto té un mes i tres dies, i sembla que ha passat una eternitat. Es pot enyorar allò que no has tingut mai, perquè va ser un miratge? Torneu-m'ho a preguntar quan, aviat, estiguem a 40ºC. Ells deien que ja era estiu. Però va ser l'únic hivern que vam tenir aquest any.

dijous, 2 de juny de 2016

Qui m'ha robat el mes d'abril?

Estem a juny, i no me'n sé avenir. Com ha passat? Qui m'ha robat el mes d'abril, deia la cançó. I el maig? I el febrer? Fa no res que començàvem l'any, i ja estem a la meitat, i no sé com hem arribat fins aquí. Mentre em queixo que tinc tots els dies ocupats, les pàgines de l'agenda passen que ni les veig. I són a setmana vista. Ni fent el viatge més llarg fins ara se m'ha aturat el temps. I què he fet de bo en aquests mesos? Han passat tan ràpid que ni ho sé. Ja m'ho deien que, com més va, més se t'escola el temps entre els dits. Com odio reconèixer que tenien raó. I com qui no vol la cosa, ara unes noves eleccions, com si no tinguéssim res millor per fer. Quan faci memòria, a final d'any, segur que podré fer una llista de tot el que he viscut, però ara mateix que algú m'expliqui, si pot, com hem passat de cap d'any a juny...