diumenge, 28 de febrer de 2016

Desconnexió mental (en sentit ampli)

Des de fa una temporada, els dies de feina tinc per costum fer el cafè de després de dinar davant de l'ordinador. Dino amb els companys i després pujo a prendre el cafè mentre miro blogs, o tafanejo la xarxa. Aquest moment de desconnexió de vegades es veu interromput perquè algú em ve a demanar alguna cosa, és clar. Però fa unes setmanes també es veu interromput per dues visites que vénen a rebre la sessió diària de mastegots, animalades i absurditats.

Vaig descobrir un compte de twitter que recull tota mena de desgràcies provocades per gent amb molt poca perspectiva, i poca traça. Caigudes ben ximples, salts mortals que surten malament, col·lisions de vehicles... Alguns semblen completament buscats, que penses 'no podies preveure que passaria això, carallot?', però d'altres són producte de la mala sort, de la física o de la inèrcia. Són vídeos o GIFs (imatges en moviment) que de vegades esgarrifen i tot, però quan en mires uns quants no pots parar de riure.

El cas és que dos companys em van trobar un dia mirant-ho (primer un i el segon ja ens va descobrir a l'altre i a mi), i s'han afegit a aquesta sessió diària. Ja vénen a l'hora que saben que jo he acabat de dinar per veure les actualitzacions del dia plegats. I què voleu que us digui, no és una activitat gaire intel·lectual, ni de gran profunditat filosòfica. Però ens fem un tip de riure amb les bogeries que fa la gent. Desconnectem de les responsabilitats per després tornar-hi i acabar bé el dia. Però els que semblen desconnectar de la realitat són els animalots dels vídeos que mirem. En part té relació amb el tema de l'altre dia, gravar-se fent el burro, però almenys aquests atempten majoritàriament només contra ells mateixos.

Per si algú hi té interès, passar una estona rient sense més de les desgràcies alienes, podeu seguir aquest compte, no cal ni que tingueu compte propi: The Darwin Awards

dijous, 25 de febrer de 2016

Línies vermelles

Fa uns dies va córrer la notícia que en una platja d'Argentina una colla de banyistes van treure de l'aigua una cria de dofí per fer-se fotos amb ella, i el pobre animal va acabar morint deshidratat. Em va arribar tard, però quan me'n vaig assabentar en parlaven per totes bandes. N'he vist fotos i vídeos, i volia mostrar-los juntament amb el post, però m'han semblat imatges tan vergonyants que he decidit no fer-ho. Espero que no us calgui cap document gràfic per comprendre l'aberració de la història. Fins on arriba la prepotència, l'ego dels humans, de pensar que un animaló indefens, i probablement desorientat i perdut, pot esdevenir l'atracció de tota una platja i que podem fer-lo servir com si fos una joguina. 

És clar que parlem de la mateixa humanitat que es fa autofotos amb un incendi de fons, o amb un captaire, i ves a saber quantes coses més. Quan esdevé més important penjar la imatge aconseguida per obtenir reconeixement, que fer alguna cosa per solucionar una situació crítica, sigui del tipus que sigui, és que alguna cosa no va bé. L'obsessió exhibicionista, de la qual pocs ens en lliurem, en el grau que sigui, hauria de tenir línies vermelles. Però qui les marca? Qui les decideix? És la cara amarga de la passió per la tecnologia. Potser haurem d'esperar precisament a que les màquines siguin prou intel·ligents perquè ens diguin què està bé i què no. Nosaltres ja hem perdut completament el nord.

diumenge, 21 de febrer de 2016

Relats conjunts, La curació del cec


Senyor Messies? Sí miri, sóc el secretari de l'emperador i li truco en nom seu. Perdoni que ho faci per telèfon, però estem molt atrafegats amb tot el tema de les execucions, ja sap. Ens ha arribat que vostè té certs poders. Uns testimonis oculars ens van dic que va curar la ceguesa a un cec, valgui la redundància, hahaha, sóc molt de la broma jo. Bé, al que anava, és cert que va tornar la vista a un cec? Sí? Fantàstic! Així té el do de la curació. Pot curar altres mals? Mmm... veig que dubta. Que tot és proposar-s'ho? Així m'agrada, amb optimisme! Doncs veurà, és que l'emperador té un... un petit problema. Sí, costa una mica parlar-ne, però al cap i a la fi, no és a mi a qui em passa, hahaha. Doncs veurà, l'emperador... té unes morenes de cavall. No diu res? Ja, sí, és clar, què hauria de dir, oi? Que què vol que en faci vostè de les morenes de l'emperador? Contxo, doncs treure-li, curar-lo! Que el pobre fa tres dies que no pot ni seure! Què vol dir que això no funciona així? Però que no hem quedat que vostè pot obrar miracles i curar la gent? Doncs ja està! Si ha curat un cec, unes morenes deuen ser bufar i fer ampolles, no? Només cura a gent de bona voluntat diu? No se'm posi tiquis-miquis ara tampoc! Que l'emperador és un malparit? Escolti, que per dir això el podríem clavar a la creu, eh! Però faré la vista grossa si ve immediatament. Que no pensa venir? Escolti, que li pagarem, eh? No ho he mencionat, però li pensem pagar els serveis. Que em foti al cul els diners?? Però què s'ha pensat? Serà descarat! Ara mateix li envio una patrulla, ja veurà la gràcia que li fa a l'emperador que faci bromes de posar coses pel cul...


Aquesta és la meva gamberra participació als Relats Conjunts d'aquest mes.

dilluns, 15 de febrer de 2016

Pèrdues

Un cap de setmana de pèrdues, per arribar a dilluns amb més pèrdues. Fins a tres persones m'han relatat les seves, en confiança, totes diferents, però igualment doloroses per qui parlava. I jo escoltant, davant del torrent de tristesa i cansament que m'envoltava, m'he acabat quedant sense energies. M'ha agradat que em parlessin, que es buidessin, però mica en mica m'anava buidant jo també, fins l'esgotament mental. Semblava que no podia sortir res bé, si us plau que arribi demà. Intentaré carregar piles per seguir aguantant els xàfecs. Un record també per una pèrdua que no em toca de prop, però que la sento a prop. Fins sempre Muriel.

divendres, 12 de febrer de 2016

Ja sé que no és meva

Avui m'han renyat per parlar de 'la meva dona'. Literalment, un toc d'atenció. Primer he pensat que exageraven, però sensibilitzat com estic amb el tema dels micromasclismes, m'he preguntat si realment parlar de 'la meva dona' era estar fent un ús masclista del llenguatge. Dit sigui de passada, crec que plantejar-se si estàs fent alguna cosa malament, ja et dóna una idea de la teva implicació amb el tema. He consultat feministes que conec, i com que ho he fet per missatge escrit, amb la natural manca de context, m'han advertit que depèn molt del sentit amb el que es diu. Per exemple, si ho dius com aquest, evidentment és masclisme. Però explicant la situació, m'han assegurat que elles també parlen de 'les seves parelles', i que no passa res. M'ho ha confirmat la meva dona mateix quan se n'ha assabentat, sobretot perquè estava presumint d'ella quan s'ha donat el cas. Ni a ella li fa res, ni a mi em fa res que es refereixi a mi com 'el seu home'. De vegades en fem un gra massa. Sí, el micromasclisme existeix, i el portem incorporat gairebé de sèrie. I sí, s'ha de combatre. Però per favor, no pot ser que ja no puguem fer cap valoració de cap tipus perquè és masclista. L'altre dia un gai em va dir que m'estic engreixant. Vaig haver de reconèixer que té raó. Però si això li hagués dit jo a una dona, m'haurien penjat d'un arbre a la plaça. Ja ho sé que la meva dona no és meva, només faltaria. Abans de jutjar, potser que sàpiguen com pensa aquella persona.

dilluns, 8 de febrer de 2016

Nomofòbia

La necessitat que tenim els humans de posar nom a les coses ens porta a renovar la llengua constantment. Nous problemes o situacions requereixen noms nous per etiquetar-los. Em va quedar claríssim quan l'altre dia vaig veure a l'observatori de neologisme la paraula nomofòbia. 

Res a veure amb una por irracional als gnoms ni, precisament, por a posar noms a les coses. La nomofòbia és la por a sortir de casa sense el telèfon mòbil, i per tant, no poder-lo consultar. Ve d'abreviar la construcció anglesa no-mobile-phone phobia. Poca broma que sembla que almenys la meitat de la població pateix aquest trastorn, que es manifesta en forma d'ansietat, agitació, tremolors, i que pot fins i tot portar a conductes depressives i d'inseguretat. Vaja, una addicció en tota regla.

Que cadascú valori quin grau de dependència té del telèfon mòbil, sembla ser que el que més preocupa a la gent amb nomofòbia és estar aïllat del que passa en els seus cercles d'amistat o família, i molt poquets es preocupen perquè estan desconnectats de la feina. I no només passa quan t'has deixat el mòbil, sinó que també sents ansietat si t'estàs quedant sense bateria, o no hi ha cobertura, i ja no diguem si el perds o no saps on és.

Si us deixeu el mòbil a casa, torneu enrere a buscar-lo? Si veieu que us queda poqueta bateria i massa estona per tenir el carregador o un endoll a mà, us poseu nerviosos? Esteu sempre pendents que no us robin el mòbil? No patiu. Esteu fatal, sí. Però ara tenim una manera d'anomenar-ho!

divendres, 5 de febrer de 2016

Frases de pel·lícula

De vegades un grup de whatsapp et pot donar alguna alegria. Sovint són molestos i pesats, perquè tothom hi parla, i molt. Però la Txaro, que és molt sàvia, fa uns dies ens va proposar un joc, potser no gaire original, però que sí que mitiga una mica la nostra manca de trobades i ens ha distret força. Es tracta només d'endevinar pel·lícules citant-ne una frase representativa, hem anat dient frases i hem provat d'endevinar-les sense mirar a google, és clar. Déu n'hi do les que hem encertat, sembla difícil, perquè no totes són igual de conegudes, però les hem anat traient.

Això m'ha recordat que a la meva època universitària, en la que anava molt al cinema, sempre triava una frase representativa de les pel·lícules que mirava i l'apuntava en uns papers que... encara conservo, naturalment. En XeXu fent llistes i apuntant-se coses?? Quina sorpresa, oi? Però no se sap mai quan aquestes obsessions poden fer servei, i ves per on, he pensat que potser voldríeu jugar una estoneta amb mi. Us proposo unes quantes frases (en l'idioma en que vaig veure la pel·li en el seu moment), i a veure si les encerteu. Ep sense fer trampes si pot ser, que no hi ha ni premi ni res! Aquí van.

1. Sin ti las emociones de hoy no serian más que la piel muerta de las de ayer.

2. L'únic que has de decidir és què en fas del temps que se t'ha atorgat a tu.

3. I van viure lletjos per sempre més.

4. Los intrusos se van, però otros vendrán. A veces les percibiremos, y otras... no.

5. Lo más grande que te puede suceder es que ames y que seas correspondido.

6. Es genial comprovar que todavía tienes la capacidad de sorprenderte a ti mismo.

7. Por si no nos vemos luego, buenos días, buenas tardes y buenas noches.

8. Sólo soy una chica delante de un chico pidiendole que me quiera.

9. El pez más grande del rio es el que llega a ser así porqué no se deja pescar.

10. Me llamo Ángela, me van a matar.

dilluns, 1 de febrer de 2016

Ara baixem natros

Us en recordeu d'allò que 'el pla hidrològic de l'Ebre es faria per collons', i no precisament dit en català? Sembla que fa molt d'això, oi? Doncs sembla que l'individu que ho va dir, que ara segueix vivint de la política al parlament europeu, té hereus. El consell de ministres (en funcions, naturalment), va aprovar un nou Pla Hidrològic que afecta, entre d'altres, la conca de l'Ebre. El pla consisteix en reduir el seu cabal per fer servir l'aigua en altres bandes, i això significaria la mort del Delta.

Ha arribat l'hora de tornar a demostrar la nostra força com a país, com a poble que estima el seu patrimoni i defensa el seu territori. El diumenge 7 de febrer està convocada una manifestació de protesta a Amposta i no podem fallar a la gent del Delta. Com diu el lema de la manifestació, 'Natros pugem sempre, ara baixeu vatros'. I això farem. Que ens sentin a Madrid, que l'Ebre no es toca. A poc que pugueu, no hi falteu.