dimarts, 1 de novembre de 2016

Viciar-se

La castanyada és dels pocs dies fixos que ens reunim els quatre de casa, i darrerament també hi és la meva dona, és clar. A les trobades que fem sempre parlem, sobretot, de temes d'actualitat, i en tot cas d'alguna novetat que tinguem. El meu germà depèn molt del dia que tingui, de vegades diu animalades més grans que d'altres. És especial. Aquest any venia decidit a recuperar i endur-se la primera consola de videojocs que vam tenir a casa: la Nintendo NES. Bé, estrictament no va ser la primera, anteriorment havíem tingut aquesta, però va ser la nostra primera, amb el Súper Mario Bros original, i el mític Tetris.

El trasto, que no sabem on para, té més de 25 anys i és una antigalla, però ara es pot considerar vintage, és clar. Jo em vaig emportar, i encara tinc, tot i que no la faig servir gens ara, la consola que vam tenir després, la Súper Nintendo, que em va proporcionar moltes i moltes hores de joc quan anava a l'institut. Jocs com el Súper Mario World, l'Street Fighter II, el The Secret of Mana o el The Legend of Zelda, A Link to the Past em van tenir enganxat molt temps, i tot i que ja en aquella època hi havia gent entestada en demonitzar els videojocs, no trobo que hagi sortit tan malament. No? 

Amb mon germà vam estar una bona estona rememorant jocs i les nostres estones de viciada (viciar-se a un joc és com anomenàvem llavors a 'jugar molta estona'), i també vam recordar que vam voler tenir la consola portàtil de Nintendo per completar el set, la Game Boy, però que aquesta va acabar en poder de la meva mare i després no ens deixava jugar. No, no és que ens limités el temps de joc, és que jugava ella! Majoritàriament al Tetris, o al Tetris Attack. Queda molt lluny tot allò, perquè ara ja no juguem a videojocs, ni hem invertit cap euro en actualitzar el nostre maquinari, però van marcar una època en la nostra infància i adolescència, érem molt i molt viciats. I posar-nos els dos germans a recordar activitats que fèiem plegats no és una cosa que passi cada dia.

19 comentaris:

  1. ha, ha, ha... jo, com la teva mare, també agafava la maquineta dels nens per jugar al tetris... quins records!

    ResponElimina
  2. A casa dels meus pares també van tenir (pel meu germà que és força més jove), la Nintendo i els diumenges després del dinar familiar hi havia competicions a mort de Súper Mario Bros i, especialment, de Tetris.
    Jo no m'hi vaig enganxar gaire, però el meu pare estava viciat fins el punt que a vegades li costava dormir.
    Vicis al marge, quines tardes! com diu la Carme, quins records!

    ResponElimina
  3. No sóc gaire original Jo també era dels pares que aprofitava quan la meva filla era a escola o ja dormia per inflar-me a jugar al tetris amb la "Game Boy" de la Nintendo.
    El Mario no m'agradava gaire, però algunes monedes de vides recollia. Va durar molt, i ara em sap greu, per això que dius del vintage, haver-la llençada.

    ResponElimina
  4. Jo només vaig tenir de consoles la Game Boy, amb el Tetris de regal, es clar, l’únic joc que ha enganxat també als meus pares, però no hi havia color en el nivell, però en general un adult no pot competir amb els reflexes d’un adolescent en igualtat de condicions. Jo he sigut sempre més de jocs d’ordinador, sobretot pel tema estratègia, rotllo age of empires o stracraft, això de dirigir una civilització i formar un imperi per fer-te l’amo del mon sempre m’ha agradat més que no pas controlar un sol personatge, sempre he tingut aquest esperit de conqueridor megalòman, a part que m’agrada pensar en temes tàctics i de gestió, especialment optimització de recursos i buscar sempre les estratègies més òptimes de cada joc.

    PS: A la Gameboy no vaig tenir cap dels Marios, vaig tenir el Wario, per allò que ser el malvat mola més.

    ResponElimina
  5. Segur que us ho vau passar molt bé, XeXu, buscant i rememorant. A mi, la veritat, em preocupava que el meu fill jugués amb aquestes maquinetes. Em semblava que s'hi enganxava massa i penso que en algun moment va ser així. Tot i que no li compràvem cap joc d'aquests de matar gent, de tant en tant n'apareixia algun per casa que li deixava algun amic i jo em posava a cent. Però poc temps després de comprar-li la Play 3, hi va començar a perdre l'interès i cada vegada hi va jugar menys. Ho feia a l'ordinador, però amb tot les possibilitats de l'ordinador, diversificava els interessos. Un dia, potser al cap d'un any que ja no jugava amb la Play, em va dir: quin munt de diners gastats en tot això, mare, i ara ja no en faré res. Vaig pensar: passo de la inversió perduda, prefereixo que no hi juguis. Manies dels pares, no? però no seria el primer que s'hi queda enganxat. Jo el mal que li veia, sobretot, era que el joc ho desplaçava tot i a més, era tan fàcil només prèmer botons... que qualsevol altra cosa semblava requerir un esforç immens.

    ResponElimina
  6. JO no he jugat massa a jocs virtuals, potser estava enfeinat amb altres coses o l'edat que tinc influeix també. Quan tot allò estava en boca de tots jo ja treballava.
    Ara jugo a desenganxar, literalment, el meu nano de la xbox i vigilant molt perquè quan ho aconsegueixo agafa el mòbil per continuar jugant....
    Apart de tots això les trobades per recordar coses sempre són memorables.

    ResponElimina
  7. Jo com en Pons he estat més de jocs d'ordinador, de consoles no n'he tinguda cap, només ja de gran, una Wii, que ara de tant en tant utilitza el meu xiquet perquè l'encanta el Zelda i el Pokemon Park.

    ResponElimina
  8. Jo, el Tetris, el jugava a les màquines recreatives a 25 ptes la partida i, mal m'està el dir-ho, n'era (remarco el passat) un crack. Pel que fa a les consoles he jugat amb la GameBoy i la Play (la primera) però les meves primeres "viciades" van ser amb l'Spectrum i els seus jocs que venien en cassetes d'aquells de música... parlo de la prehistòria, ja ho veus.

    ResponElimina
  9. Jo no vaig poder viciar-me amb maquinetes d'aquestes. En la meva infància NO EXISTIA NI LA TELE, o sigui que ni en vaig tenir ocasió.
    És ara, quan ja fa anys que he deixat de ser-ho que estic un pel "viciada" al Hay Day, el joc més "tonto" que us podeu imaginar, però, ves per on!, em distreu i em relaxa.
    Si ja ho diuen els nostres veïns: "A la vejez, viruelas"

    ResponElimina
  10. Jo no he passat de Game Boy, com el Pons (ara m'he preocupat veus?) si si, també sóc de les que patia com els pares l'enganxaven per jugar al Tetris!

    ResponElimina
  11. Visca les reunions familiars!
    A mi m'encanta recordar batalletes amb el meu germà.

    ResponElimina
  12. Ostres sí, quins records... A casa també vam començar amb l'Atari, i al cap d'uns anys a la Master System 2. Perquè o eres de Sega o eres de Nintendo, i a casa feiem viciades amb en Sonic i l'Alex Kidd. El Mario no m'ha atret gaire mai, però m'encantava anar a casa d'unes cosines a jugar al Donkey Kong, i amb uns cosins a l'Street Fighter. Sempre agafava la Chun Li, i guanyava sovint, eh! També va caure la Game Boy i hores i hores al Tetris, i vinga a canviar les 8 piles que duia.
    Irregularment, però crec que no he deixat mai de jugar-hi, normalment amb la parella (o la parella en aquell moment) i els amics. Que si Final Fantasy, Tomb Raider, Resident Evil... Guitar Hero, Singstar, Buzz,...

    Cal puntualitzar que en el moment de recordar "vells temps" és que ja ens hem fet força grans?

    ResponElimina
  13. Que bons aquests moments entre germans! En aquesta casa qui es porta la palma en videojocs és el Joan, que juga sempre que pot a l'NBA i només a l'NBA. La Sara juga poc, perquè el que més l'enganxa són els vídeos de youtube de cantants i de manualitats. I jo no jugo a res, però a res de res. Ah, però quan tenia 15 anys sí, eh? Al costat de l'insti, als marcianitus!! Com m'agradaven!! Amb aquells pàjarus que anaven baixant i al final la nau que explotava... saps de què et parlo?

    ResponElimina
  14. Em sembla que era la Phoenix :))
    http://yofuiaegb.com/treinta-maquinas-recreativas-a-las-que-estabamos-enganchados-en-los-80/

    ResponElimina
  15. sempre és bonic retrobar complicitats ! jo és que sóc d'una altra època i ni nintendos ni res semblants

    ResponElimina
  16. Ja veig que no sóc l'únic viciat per aquí. Encara que veig que el que més triomfava era el Tetris, eh! I mira que era simple, però molts cops, que sigui més simple no vol dir que enganxi menys. Quin gran encert van tenir els programadors, després se n'han fet mil i una versions, però cap d'elles ha triomfat tant. Moltíssimes gràcies per explicar les vostres experiències amb els videojocs!

    Carme, caldria veure quina de les dues era més bona. Ma mare era una bèstia, jo mirava de competir amb ella, però em guanyava a punts. No hi havia manera de derrotar-la!

    Ninona, segur que veu experimentar allò tan maco de tancar els ulls al llit i veure peces de Tetris que queien, per no dir que la musiqueta del joc s'incrustava al cervell. Era el gran moment de les consoles, una novetat per a tots, i els jocs no eren gens realistes, però ens encantaven i ens enganxaven molt. Tant de realisme potser no ajuda tampoc a la jugabilitat.

    Xavier, ah, és així com ho fèieu?? Hahaha. Ma mare en tot cas devia jugar quan érem a l'institut, perquè sempre he anat a dormir l'últim, jo. A mi el Mario sí que m'agradava, m'hi vaig viciar molt. Però curiosament, semblava cosa de canalla, perquè els grans tiràveu més al Tetris i les plataformes no us agradaven. Ep, estic segur que si a dia d'avui tinguessis una Game Boy que funcionés, valdria força diners!

    Pons, si creus que un adult no pot competir amb un adolescent, és perquè no vas veure jugar la meva mare al Tetris. No et dic que no l'arribessis a guanyar, potser sí, però competiria. A mi em guanyava. Quan començava a anar la cosa molt ràpida, potser jo tenia més destresa, però ella feia partides perfectes en les que obtenia més punts que ningú. Creu-me, era fora de sèrie, un orgull com a mare!
    De jocs d'ordinador en vaig provar algun, però no em van enganxar. La veritat és que vam tenir consoles molt aviat a casa, segurament dels primers, però per contra vam trigar una eternitat a tenir un ordinador, que a més, quan el vam tenir, va haver de ser compartit, és clar. Vaig jugar una mica al Monkey Island III, i algun altre així, però l'únic que recordo haver-me enganxat una temporada va ser el Broken Sword 2. Era una aventura gràfica també, i no sé per què em va enganxar més que les altres. No sé per què no em sorprèn que tu et viciessis a aquests jocs que dius...
    Ah, jo també tenia el Wario, i tant! No era tan bo com els Marios, però tenia la seva gràcia. El personatge encara existeix a dia d'avui, li han seguit traient suc.

    Teresa Duch, mai de la vida podré ser imparcial en això, però de la mateixa manera que tu ho expliques, rellegeix-ho, i pregunta't si el teu fill després va patir cap seqüela d'haver passat molt temps jugant a aquest jocs. Dius que no vas tenir res a veure amb que hi perdés l'interès. I és que és molt propi de joves, dediques molt temps a unes coses, i tot de sobte, aquest interès vira cap a unes altres bandes, i ja se t'ha passat la dèria. Si m'haguessis vist a mi amb 15 anys, a 1r de BUP, hauries pensat que no faria res a la vida, que seria el que ara anomenem un nini. Bé, no és que hagi arribat gaire lluny tampoc, però tinc dues carreres, nivell d'anglès, treballo prou ben remunerat d'allò que vaig estudiar i penso que gaudeixo del respecte dels companys de les meves activitats extra-laborals. Ah, i sóc un fanàtic de la lectura, només en paper! Jo em passava les tardes jugant a un joc de repartir mastegots, estirat a terra de l'habitació, repartint llenya tota la tarda, fins que me'n cansava. Entenc que la meva mare també em devia mirar amb preocupació, tot i que no me n'adonava llavors, però quan va rebre el butlletí de notes se li devien passar tots els mals. Continua a baix

    ResponElimina
  17. Són etapes, que com tantes altres, acaben passant. I per mi no deixa de ser una manera d'expressar-se, de potenciar les habilitats, i de demostrar-te coses a tu mateix. Hi ha d'haver temps per tot, i hi ha moments a la vida que ens cal estar més tancats en les nostres coses. Que hi ha hagut addictes als videojocs que han acabat fatal? Sí, els que surten per la tele. Però quanta gent de la meva generació jugava sense parar i ara són pares i mares de família, amb feines respectables, i ja no tenen temps per aquestes ximpleries. O és més, encara hi dediquen estona, però això no els impedeix exercir les seves obligacions? Tots aquests no surten a la tele, perquè la seva història no és divertida. No han llençat la seva vida al vàter, ni han pelat cap progenitor amb una katana, no són notícia. Com a mare, segur que res et podia impedir patir, però el temor va passar sol, senyal que va seguir el camí normal. No cal que ara segueixis tenint recança als videojocs, no? No van fer allò tan dolent que temies, oi?

    Sr. Gasull, no t'encaparris massa en desenganxar ton fill, se li passarà sol. Penso sincerament que hi ha moments a la vida que ens va bé tancar-nos en el nostre món, i això ens ajuda. Després ens canvia l'interès, i oblidem tot aquest tancament. A mi em va passar, i a tants altres. I això és d'un dia per l'altre, un dia mirarà la pantalla i pensarà 'què estic fent?'. I Ho deixarà estar. Si intentes impedir-li el més probable és que es reboti. Mentre faci els mínims que se li poden exigir, deixa que es distregui amb el que vulgui, l'estona que vulgui.

    Carquinyol, la Wii és l'antítesi del que sempre s'ha criticat de les consoles, l'aïllament, la violència que generen, i tot això. És un trasto que guanya molt si pots compartir-lo amb gent, jugar no contra, sinó amb altra gent, i trobo que és un gran encert. Va canviar la concepció dels videojocs en el seu moment. A que no veus tan malament que en Micaquet hi jugui amb tu? Ah, i la saga sencera del Zelda és de les millors coses que s'han fet mai en matèria de jocs, deixa't estar de GTAs i Fifas i mandangues d'aquestes.

    McAbeu, ja et voldria veure competir amb la meva mare, que també era una crack! Segur que els dos esteu una mica rovellats, però en el seu dia hauríeu sigut dignes de veure, que ma mare es picava molt. No em queda cap dubte, però, que igual que ara em guanyes a mi en tots els jocs que ens proposen per aquí, haguessis guanyat a ma mare també. Series el principal enemic de la família, hahaha. Ostres, jocs d'Spectrum... Saps que passa, que a ca meva vam trigar la vida a tenir un ordinador. Crec que el primer va ser un Pentium no-sé-què, vull dir que ni 386 ni 486 vam tenir, que eren molt clàssics. Ja no t'explico els més antics... però hi havia jugat a casa d'amics, quina tela...

    Glòria, m'has fet gràcia, hahaha. Però tu mateixa et contestes, potser no hi havia tele quan eres petita, però qui diu que havies de jugar a videojocs només quan eres una criatura? Ens adaptem al que hi ha en cada moment, i tu n'ets la prova. Després que els videojocs hagin arribat a uns nivells de realisme sorprenent, han proliferat moltíssims jocs simples però terriblement addictius, perquè s'ha demostrat que tant realisme no ajuda a la jugabilitat, només al lluïment tècnic dels programadors. Ens enganxem a les coses més simples, però que ens suposen reptes personals, per això hi ha molts jocs de mòbil que no guanyarien premis en certàmens de programació, però que reuniran una munió de jugadors increïble. Te'n recordes de 'la serpiente'? Aquest que dius no el conec, ja veus, estàs més al dia que jo!

    Anna, jo pensava que tenia una mare excepcional, però ara resultarà que tots els pares jugaven al Tetris, i que tots vam patir que acaparessin la màquina. A veure si haurem d'organitzar un torneig per a veterans, encara es defensarien!

    ResponElimina
  18. Jomateixa, home, això de les reunions familiars no és el que més m'agrada de la vida, i amb el meu germà rarament recordem batalletes. Aquest dia va ser excepcionalment, perquè li va donar per parlar de videojocs, però normalment parlem més del futur que del passat.

    Roselles, ostres, tu eres de SEGA?? No en tenies prou amb ser cupaire? M'estic plantejant declarar-te persona non grata, eh! Bé, ja veus que jo era de Nintendo, i qui existeix a dia d'avui? Ehem. A l'Street Fighter jo lluitava sobretot amb el Ryu, molt previsible, és clar. Però va haver-hi una temporada que feia una lliga amb mi mateix i feia servir tots els personatges. És una llarga història...
    Quan dius Final Fantasy, entenc que parles del VII, una meravella de jocs, que estic segur que si fessin un rànquing històric estaria en els primers llocs, i això que els jugadors eren quadrats. Quina passada. Durant una temporada em van deixar una Play, un amic que tenia totes les consoles, i m'hi vaig enganxar, ostres el FFVII, quina passada.
    Interessant, però veure com han evolucionat els jocs, de l'FF i el Tomb Raider o Resident Evil hem passat a jugar a jocs més competitius o col•lectius com el Guitar Hero o el Buzz, per no dir que la Wii fomenta molt més la interacció entre els jugadors que la qualitat tècnica dels jocs. La Wii ha canviat el concepte dels videojocs. I quina casa la va inventar? No et sento dir-ho. Exacte: Nintendo.
    Ens hem fet força grans, vol dir que som prou grans per tenir experiències acumulades, i les podem recordar amb gent d'edat similar. No estaràs insinuant res, oi?

    Gemma Sara, ostres, el Phoenix!! I tant que sé de què em parles! Quan jo vaig començar a anar sol als salons recreatius, ja hi havia el Mario, l'original. Però abans el meu pare m'havia portat a jugar a les màquines, i jugàvem a aquest joc, ostres, quins records. Segurament jugàvem a algun altre, al Galaxian o al Galaga, però jo em pensava que sempre era el mateix. Jo ara mateix tampoc jugo a res, però me n'havia fet un fart, ja ho veus. En Joan deu ser estrany, tothom es vicia al Fifa de futbol, però ell és fidel al bàsquet! I bé, el youtube ha fet molt mal...

    Elfreelang, retrobar complicitats està bé, si és que les has tingut alguna vegada, però amb el meu germà no hem compartit mai massa res. És clar que jugàvem junts, però sempre hem estat molt independents l'un de l'altre. Ep, que per aquí hi ha gent més gran que tu que declara haver jugat!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Et recordo que ets uns quants anys més gran que jo (ehem), així que com és natural vaig viciar-me a FF posteriors, concretament al VIII i X.
      Amb l'Street Fighter ja imagino de què em parles amb això de la lliga. Algun cop havia provat algun altre personatge quan m'ho posaven difícil, però en general li era molt fidel a la Chun Li, que a més era l'únic personatge femení (i ja aleshores donava la tabarra amb la meva indignació feminista).
      Nintendo, Nintendo... Buuuu! Que es porta ara? La Xbox! O va, també la Play4. Però la nintendo? On és? Admeto que tinc una DS per casa, que de tant en tant la faig servir per fer sudokus perquè per poca cosa més serveix. I el buzz, el guitar hero, singstar.... són play, play, i play. Un dia vaig jugar a la wii i no recordo haver-me avorrit tant amb una consola. Que si jocs olímpics, que si bitlles... quin malson de jocs.

      Elimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.