dimarts, 15 de novembre de 2016

No serveixo per a això

Com més temps passo envoltat i relacionant-me amb gent que fa política, més m'adono que jo no tinc cap mena de futur en aquest àmbit. No és que m'esperés tenir-ne gaire, eh, però ara és que probablement tampoc voldria tenir-lo. No m'agrada haver de ser políticament correcte. No m'agrada no poder dir les coses pel seu nom, independentment de qui tingui davant. No m'agrada haver d'aparentar i fer el que anomenem 'postureig'. Estic en un partit que afortunadament no em dóna gaires disgustos, però me'n dóna, i no m'agrada haver de defensar allò que és indefensable, i que tots sabem que ho és. No m'agrada haver de posar bona cara a aquells que m'apunyalen per davant i per darrere, només perquè és part del joc. En definitiva, que no serveixo per a això.

No negaré que m'ho passo bé amb moltes coses que faig, és distret i em sento part d'un projecte, a banda que he conegut persones que valen molt la pena (també moltes d'altres que no). Però em sembla evident que la política no està feta per mi. Em va a temporades, també és cert, però no vull haver de fer les coses que deia abans per fer-me un lloc. O la política (i els polítics) m'accepten com sóc, o jo no l'accepto a ella.

19 comentaris:

  1. Em sap greu per tu perquè sé que quan t'impliques en un projecte ho fas perquè realment t'importa però en aquesta ocasió tens mala peça al teler. Està més que demostrat que per fer carrera en la política s'ha de fer tot això que dius que no estàs disposat a fer, començant per defensar l'indefensable.

    ResponElimina
  2. A mi també em sap greu per tu, però no em ve de nou. Coneixent-nos, com ens coneixem d”anys (encara que només sigui virtualment), mentre et llegia, avui, pensava que això estava cantat. Que un dia o altre havia d'arribar a aquest punt.

    Crec que a mi em passaria exactament el mateix que dius. Ho entenc molt bé i el postureig, jo sempre l'he portat malament. En política i en qualsevol altra situació.

    ResponElimina
  3. Doncs jo t'encoratjaria a seguir endavant amb la política. Segur que has llegit moltes vegades aquella frase d'en Joan Fuster: "Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres."
    Necessitem bones persones fent política, Xexu. No sempre cal ser políticament correctes. Poso dos exemples que seuen de costat: en Joan Tardà i el Gabriel Rufian aboquen les paraules pel broc gros i no els ha anat malament.
    No et puc donar exemple perquè mai m'hi he dedicat, però la segueixo una mica, i una de les frases que no suporto és aquella de: "Tots els polítics són iguals". Ho sento, jo els sé diferenciar.
    O aquella altra de: "ja no existeixen dretes ni esquerres" Encara, encara hi ha molt de camí a fer.

    ResponElimina
  4. Doncs, saps, en part, i encara que quedi malament dir-ho (aquí no cal ser políticament correcte), me n'alegro que vegis que hi ha coses en política que no t'agraden, que les identifiquis i no les vulguis absorbir. Vol dir que continues sent tu mateix i no t'has deixat engolir per la maquinària de la política.
    Entenc, però, que resulti difícil de portar. Espero que sàpigues trobar l'encaix que et permeti seguir lluitant pel què tu creus i puguis continuar sent tu mateix.
    Endavant!

    ResponElimina
  5. Per servir com a polític em sembla que s'ha de tenir la pell molt dura, i segurament, no vull generalitzar, també la cara. No m'has semblat que siguis dels que et mossegues la llengua així que no em sorprèn que al final desisteixis. El que no has de fer (és una forma d'expressar-me, no sóc ningú per donar-te lliçons o consells), és deixar de fer política. Tens bones idees i ganes de treballar i acostumes a prioritzar el bé comú davant del personal. Doncs la política no es fa només dins els partits ni dins les administracions. Estem vivint una època en què la política es fa des del carrer, des de les associacions, des de l'individu i el col·lectiu. I crec que molt sovint es fa més política així que des de dins. Així que, des del meu punt de vista, hi ha molt camp per davant perquè deixes expressar el teu potencial. Molta sort!

    ResponElimina
  6. La política té un punt darwinista que duu a situacions com la que vius. Si no t'adaptes a l'entorn hostil que és un partit, desapareixes. I això fa que els partits siguin com siguin (i hi hagi qui hi hagi a la cúpula) i que als governs després hi hagi qui hi ha.

    ResponElimina
  7. "Cuánto más arribo subo, más podrido está el ambiente", una gran frase dita per un personatge d'una pel·lícula: Michael Corleone! (El Padrino, 3a part).

    ResponElimina
  8. L'expressió "ser políticament correcte" sempre em fa pensar: clar que s'ha de "ser políticament correcte" només faltaria que ara comencessin a dir bajanades i que estiguessin orgullosos de dir-les. El problema rau en que diuen una cosa i fan (i pensen) una altra de molt diferent. Els polítics han de dir coses correctes i també les haurien de fer. És la seva obligació. Ara, no m'estranya gens que no t'acabis d'adaptar. Jo no podria pas.

    ResponElimina
  9. Defensar el partit faci el què faci, quedar bé amb tothom encara que sigui un malparit, no poder dir clarament el què penses, etc. Però si sona fantàstic! No entenc com algú com tu no li pot agradar!

    ResponElimina
  10. Si tots els polítics fossin sincers, la cosa aniria molt millor. Però la lluita per el poder fa estralls

    ResponElimina
  11. És una pena que la política funcioni així. On anirem a parar sabent que qui ens mana per arribar a on és ha hagut d'apunyalar als altres? La gent bona s'acaba perdent, alguns però segur que aconsegueixen fer-se lloc sense deixar de banda els principis i aquests són els millors.
    No defalleixis!

    ResponElimina
    Respostes
    1. ESTIMAT,SENSA "POSTUREO",SENSA CINISME I SENSA MOLTA BARRA,NO ES POSIBLE SOBREVIURE EN POLITICA....PER CERT A LA MERDA LO POLITICAMENT CORRECTA¡¡¡.

      Elimina
  12. Doncs et felicito per ser com és. "Polític" actualment és sinònim de corrupció, d'engany, de cinisme. Penso que -parafrasejant una frase feta- de polític i de senyor se'n a de venir de mena. Una persona integra, honesta, amb ganes de complir el que promet no té futur entremig d'aquestes piranyes.
    Admiro que et mantinguis fidel a tu mateix. M'agrada.

    ResponElimina
  13. Em sembla bé aquesta declaració de principis, XeXu. És una llàstima que si ets honest i t'agrada dir les coses pel seu nom quedis exclós de la política, però malauradament ara sembla que és així. De fet, no deu ser d'ara tampoc; això de políticament correcte ja fa temps que corre. Sigues tu mateix sense trair-te. Tant de bo es trenqués el motlle!

    ResponElimina
  14. Si t'agrada fer política, no et rendeixis. Cal gent com tu que vagi netejant tota la purria que hi ha governant-nos, a gran escala i també a petita. T'emportaràs mals de panxa segurament, però la consciencia molt tranquil.la i la satisfacció d'haver fet les coses des de l'honestitat també. Ningú et va dir que anava a ser fàcil, oi?

    ResponElimina
  15. Malauradament hi ha tantes polítiques com polítics. Una molt fastigosa, la que imposen els partits, en què et demanen que estiguis disposat a obeir, a renunciar a les teves idees pel sentit del partit, a ocupar una butaca però sense personalitat, sense pensament propi. Però hi ha una altra política molt important, la que està propera a la gent, la qual es dedica a treballar pels altres, localitzada bastant més en els ajuntaments, gent que es preocupa pel benestar dels altres, perquè la seva ciutat, el seu poble sigui més confortable. Jo he fet política petita en un poble petit i quan la gent s'ha entusiasmat amb els projectes que hem tirat endavant, quan t'han reconegut el teu treball és una satisfacció molt gran. El que hem de procurar és que aquesta política sigui la que arriba al govern. Si creus en la política mai et rendeixis XeXu.

    ResponElimina
  16. Era esperable que em diguéssiu que no defalleixi, que tiri endavant amb aquesta honestedat, però no sé fins on arribaré, la veritat. De moment, a pencar molt, i a ajudar a que el projecte tiri endavant, perquè realment penso que el nostre és millor que el dels altres. Tant si ens en sortim com si no, penso que no hi haurà lloc per mi per continuar. Però tot dóna voltes i canvia molt de pressa. Ja ho anirem veient, oi? Moltíssimes gràcies pels comentaris.

    McAbeu, té gràcia perquè sóc força disciplinat i intento fer cas a les directrius del partit, però molts cops les decisions que es prenen a dalt de tot, o més aviat a govern, són discutibles, i et passen un argumentari perquè ho puguis defensar. Però si ni tu mateix aproves aquell fet concret, ja et poden donar argumentaris. Bé, per sort, com dic, no és gaire habitual, i estic força d'acord amb la coherència del partit, tot i que ja se sap que política és contradicció. Però no estic disposat a canviar la meva manera de fer, si ens podem adaptar mútuament, aniré fent. Si no, acabaré la feina que tinc i plegaré.

    Carme, un dels principals problemes és que em falta formació, i no he estudiat res que em serveixi per la política, però en vaig aprenent i fent camí. Però si per anar més enllà he de canviar la meva manera de ser, crec que no em surt a compte. Prefereixo mantenir la meva integritat, o demostrar que per fer política no cal ser un fals i un avorrit. Com que no seré jo qui canviï les tendències de tants anys, em sembla que em queda només un camí. Tot i que ja hi ha gent que està introduint elements no tan cordials a la política actualment, potser encara hi ha esperança.

    Xavier, Tardà i Rufián són bons exemples de maneres diferents de fer política, o d'expressar-se políticament. El Tardà és tota una institució dins del partit, i és el paradigma de l'honestedat i de la voluntat d'esquerres. Sí que existeixen encara, sí. En Tardà és, per davant de tot, una bona persona, i un bon jan, que parla amb tothom i no fa cap diferència, és sempre proper i amable. No es pot dir el mateix de tothom, ni tan sols dins del mateix partit. Potser sí que es pot ser bona persona, i arribar a fer carrera política, però llavors has de ser bo, saber parlar, conèixer els temes. Jo no tinc aquestes coses, i no crec que tingui tanta paciència per tenir-les. Veurem què passa, però quan et saps o et veus incapaç, també et passen força les ganes de tot.

    rits, aquest món deu ser vàlid per aquells que s'hi volen dedicar, els que tenen un interès en dedicar-se a la política. Jo no sé si el tinc, moltes coses em superen i veig que no dono més. A més en alguns casos implica deixar de ser jo mateix, i això ho porto fatal. No ho vull haver de deixar de fer. I ja se sap, en política, o jugues, o plegues. De moment estic per la segona opció, encara que he d'estar-hi una temporada més pel compromís que vaig adquirir amb els meus companys i companyes.

    Ignasi, no sé a quin nivell participaré en un futur, però suposo que parlo de fer política institucional, que és al que molta gent aspira. Jo penso que no tinc la formació necessària per tenir un càrrec electe, per exemple. Que a altra gent no li importi tenir-la, no vol dir que jo sigui igual, aquesta és una diferència que he vist amb altra gent. Els és igual això, i potser ni tan sols creuen que ho poden fer. Només pensen que ho mereixen. Que ho mereixen... per què? Doncs em sembla que és força comú. Pensar-se que et mereixes una cosa perquè fa temps que estàs allà. Per mi qui s'ho mereix és qui s'ho treballa, o qui demostra que té les aptituds. Però si parlem de fora les institucions, la política que es fa és diferent, i de vegades n'hi ha prou amb tenir ganes de fer-la, en dedicar-hi temps i implicar-t'hi. Segurament s'escaigui més amb les aptituds que tinc jo, però després també està l'interès que et pugui despertar, i que estic segur que dintre de l'associacionisme també hi ha egos i gent que es pensa que es mereix més del que té.

    ResponElimina
  17. Sergi, és una mica així. Hi pots trobar casos de gent que només està allà per la pasta i la posició, i que treballar per la ciutadania 'ya tal', i d'altres que pleguen perquè veuen que no volen convertir-se en aquests primers. Com diu l'Ignasi, probablement aquests que pleguen troben algun altre lloc per seguir fent la guerra a la seva manera, sense que els hagin de dir com es fan les coses en tot moment, per no sortir-se de mare.

    Maurici, la màgia, la política, de vegades es confonen massa. T'asseguro que el cinisme està a l'ordre del dia, que quan veus unes justificacions, una retòrica infinita per no contestar una pregunta, uns aires paternalistes... t'adones de com de podrit deu estar això perquè necessitin portar-se d'aquesta manera i no anar de cara. Per sort ara no parlo dels meus...

    Consol, no acabo d'estar d'acord amb tu. Ser correcte pot ser, se'n pot ser quan cal, cordial, i educat. Sempre? Per què? Hi ha polítics que es mereixen una resposta airada, justament aquests que diuen una cosa, i en fan o en pensen una altra. Una que es creuen ells mateixos, perquè de tant repetir-se-la es pensen que la fan. A aquests jo els parlaria clar, dins i fora de les institucions. A la ciutadania se l'ha de tractar millor, amb tot el respecte que has de tractar a qui t'ha posat allà, i qui et pot demanar que rendeixis comptes. I ho has de fer, perquè et paga el sou. És clar que has de ser correcte i receptiu. Però jo parlo entre polítics, en reunions, en trobades. Però bé, com que s'ha de fer sempre, de quedar bé, al final serà que no m'hi trobaran.

    Pons, tot això encaixa perfectament amb la meva manera de ser i de fer, el que passa és que m'he de fer la bona persona aquí al blog, perquè si no la gent acabarà descobrint que tu i jo som la mateixa persona.

    Sr. Gasull, el poder, l'ego, la sobreestimació de cadascú. Són els mals de la nostra societat. Si els polítics fossin servidors públics, però de veritat, i s'ho creguessin ells els primers, tot aniria molt millor.

    Peix, no t'enganyaré, de punyalades n'hi ha, però com a tot arreu. Però de vegades ja no és això, consisteix en caure més simpàtic que els altres, i això passa per tenir una bona capacitat de seducció, dedicar atencions, i saber a qui t'has d'acostar i a qui no cal que facis cas. Hi ha gent que en sap molt d'això, no els cal treballar gaire, sinó tenir bons padrins, que s'aconsegueixen amb molta adulació. Conec casos de primera mà, malauradament. No estic inventant res.

    Oliva, doncs tu ho has dit, de la manera més clara possible: no hi tinc cap futur. És més, encara que el pogués tenir, per capacitats, no voldria tenir-lo si he de practicar totes aquestes 'arts'.

    Glòria, el problema quan faig posts sobre política aquí és que no parlem de la mateixa cosa. Vosaltres teniu al cap els governs nacionals, allò que surt a la tele, i jo parlo de la meva experiència al món local. Són, realment, universos paral•lels. El que patim són altres coses, no la corrupció, l'engany i el cinisme, encara que també te'n pots trobar, és clar. Són les trinxeres, la batalla constant per arribar a la gent i demostrar-los que ets una bona opció per manar a la ciutat, i que no et facin cas, que et costi tenir audiència. I que els càrrecs no són cap regal, però les responsabilitats no sempre es compleixen, hi ha qui sí, i hi ha qui no. I com que has de treballar frec a frec amb molta gent, surten les friccions, i els egos i tota la pesca. És on es forgen els caràcters polítics, i d'on surten els que acabaran sent com dius tu. Endevines quins són els que arriben lluny?

    ResponElimina
  18. Teresa, no sé si la política m'exclou, encara que fins i tot alguns companys a qui considero honestos, em diuen que certes coses no es poden fer, però jo m'autoexcloc, perquè no m'agraden precisament aquestes coses que 'no es poden fer'. El motlle s'està trencant. A la base hi ha polítics honestos, i que fan molt bona feina, encara que no se surten tampoc dels estereotips. I a les altes esferes també hi ha polítics honestos. Si algú en dubta, que pensi en en Joan Tardà. Per mi, el paradigma del que hauria de ser un polític, amb un estil o altre, però és noble, honest, proper, i no gira mai la cara a ningú, sempre hi pots parlar i et tracta com un igual. Persones com ell fan tenir esperança.

    Laura T, el problema és que no sé si vull fer política, tal com és. I per canviar-la... no seré jo qui la canviï. Em sembla que ho llegeixes bé. Jo vull mantenir la meva honestedat, i m'emporto mals de panxa. Que no sigui fàcil no és problema. Però també hem de conèixer els nostres límits. No sé on vull arribar. Visc el dia a dia, perquè hi ha feina per no parar, i no em plantejo fases posteriors. Bé, quan me les plantejo, no m'hi veig, i em vénen ganes de plegar, així que...

    Alfonso, la disciplina de partit és lamentable. Entenc que per coherència, en alguns casos, tot un partit voti en el mateix sentit, probablement no els costarà de convèncer els seus membres. Però en altres casos haurien de poder triar, perquè estar obligat a votar allò que no creus porta a deus coses, frustració i enuig, o que et sigui igual, perquè total, ja tens la teva cadira. Tot plegat és molt trist. Com dius tu, la política de proximitat, la que es pot fer als ajuntaments, és la que està al costat de la gent i pot incidir més directament en les persones. Però també té les seves trampes. Quan portes molt temps a l'Ajuntament et penses que la ciutat és teva, o que la ciutat ets tu, i comences a fer les coses pels teus o encara pitjor, en benefici propi. No dic que sigui el cas de tothom, però passa, i jo m'hi trobo al poble. El govern municipal està tan enquistat que no hi ha manera de treure'l d'allà, i fan el que els rota. És bo de saber que tu has aconseguit bones coses dedicant-te a aquesta política de proximitat, i que te les han reconegut. Jo no crec que arribi a tant. No és que no cregui en la política, però crec que jo no tinc la paciència ni la voluntat d'adaptar-me al que es demana per fer política 'amb correcció'.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.