dissabte, 29 d’octubre de 2016

Reaparicions

Ja fa anys que parlem de la desaparició dels blogs, que cada cop queda menys gent que hi dediqui temps, i fins i tot hi ha qui ens considera morts vivents. Realment, un blog ja no és la primera opció d'algú que vol explicar coses a la xarxa. En vaig parlar fa temps, arran d'un article que va córrer, i no obstant, aquí seguim. Llavors fèiem broma dient que potser algun dia els blogs serien vintage, i es tornarien a posar de moda.

De moment, això no ha passat. Però en aquest 2016 (2016!), m'he sorprès unes quantes vegades per la reaparició, amb més o menys intensitat, d'alguns i algunes il·lustres blogaires que quan jo vaig començar per aquí eren la referència. Ells no ho saben, o no ho admetran, però ho eren. Així, en Jordi Casanovas del Cròniques ha tornat a publicar els seus posts incomprensibles amb regularitat. També l'Elur del Nòmades, rebatejada com a Neus, va escriure alguns posts com els d'abans. La Llum, que anteriorment s'havia dit Lluna, també es va deixar veure una mica aquest any i l'anterior. I fa pocs dies vaig rebre amb alegria un comentari de la Déjà Vie, que a més diu que algun projecte té al cap. L'última, la Lolita Lagarto, que ha publicat ni que sigui puntualment al seu Zero-zer-o-zer-o-no-ser. I probablement em deixi algú, sense comptar els que es resisteixen a marxar, tot i haver-ho anunciat. Gent que hi era fa molt de temps, i que encara treuen el cap. Em causa molta alegria. En moments que les forces i les idees defalleixen, és un goig retrobar-los. Tindrem alguna altra agradable sorpresa? Vol dir això que encara hi ha esperança?

21 comentaris:

  1. No hi ha res etern.
    Mentrestant, aquí estem.

    ResponElimina
  2. No hi ha res etern. L'esperança, sí. Hi som.

    ResponElimina
  3. El retorn dels blogs zombies! Serà divertit! :)

    ResponElimina
  4. Hi ha esperança... depèn del que esperis. Dius que els blogs han deixat de ser "la primera opció d'algú que vol explicar coses a la xarxa", jo més aviat diria que han deixat de ser la primera opció per "dir" coses a la xarxa perquè és evident que en aquest aspecte les xarxes socials són més útils però quan realment vols "explicar" allò que dius, aleshores els blogs encara tenen el seu lloc. Són, evidentment, una bona notícia aquestes reaparicions que expliques, jo no m'ho prenc com una prova del ressorgiment dels blogs (en el sentit que tornaran a tenir l'auge que tenien) però si com una mostra de que aquest mitjà continua (i continuarà) ben viu encara que sigui a un ritme menor.

    PS: De totes maneres a mi no em facis gaire cas que ja saps que jo no sóc un bloguer de veritat i que no tinc un blog normal, només hi publico enigmes i tal. :-DD

    ResponElimina
  5. jo crec que si que encara hi ha esperança , twitter està be i és una manera molt comprimida de comunicar , a mi personalment no em convenç gens, prefereixo els blogs que malgrat tot, resistim, i me n'alegro i molt de la reaparició de com dius blogaires il·lustres i significatius encara que reconec tenir menys temps que abans per navegar i d'algunes reaparicions no me n'havia adonat, sempre són benvingudes aquestes reaparicions i espero que el 2017 ens en porti més i també que neixin nous blogs

    ResponElimina
  6. Jo era gairebé d'entrada diària en algun o altre dels meus blogs, i cada dia em solia mirar els altres. Ara només tinc temps de fer algun poema o interpretació en en un quart d'hora, i normalment no em miro cap blog fins al cap de setmana, com ara mateix.

    ResponElimina
  7. Sí, ja fa anys que, des dels apunts dels blogs es parla de la desaparició dels blogs. També es parla de la desaparició de la ràdio, de les agències de viatges, de les revistes en paper... però tot plegat es va transformant o, com es diu ara reinventant.

    ResponElimina
  8. Doncs, visca!!! bentornats i que es quedin una bona temporada!

    ResponElimina
  9. Jo hi sóc...poquet, perquè visco a la feina (folis i folis me fan de llit, hehehe) pro no desaparec.

    I sí, XeXu, també sóc incomprensible...ja hu tinim alguns poetes, vès...

    Un petonarro!!

    ResponElimina
  10. Ets memòria viva del món blogaire XeXu, guai, ja he saludat una mica, potser es torna al blog, o no marxem, perquè hi estem una mica més tranquils que a les altres xarxes, no? Però cadascuna té la seva gràcia i la seva enganxamenta, ehem!

    ResponElimina
  11. Doncs si que fa alegria veure que retornen companys blogaires que donàvem per perduts!
    Entenc que moltes vegades fa mandra, altres cops no hi ha temps material per blogejar, a mi també em passa, però sempre procuro trobar un moment per compatir amb tots vosaltres, perquè us enyoro.

    ResponElimina
  12. seria molt bo que en aquesta diada dels morts, publiquessin tots aquells que d'alguna manera ho estan. Com sempre el blau fa molt de mal, en aquest cas twitter i face..

    ResponElimina
  13. Sóc blocaire de l'última tongada i per això no puc trobar a faltar el moment àlgid dels blocs. No participo en altres xarxes com Twitter o Instagram perquè prefereixo la manera de comunicar dels blocs i perquè també em permet veure en altres blocs una gran diversitat de formes i continguts. M'agrada i penso que no és tan important la quantitat de blocs que hi ha sinó la seva qualitat.

    ResponElimina
  14. M'alegra que alguns de vosaltres us hagueu assabentat de les reaparicions gràcies al post, encara que als homenatjats no sembla que els hagi impactat gaire. Bé, suposo que deu ser difícil tornar a agafar rutina blogaire quan tornes després de tant temps... i potser tampoc no en tenen la voluntat, el blog ja no és una necessitat per ells i elles com abans. Veurem com segueix la cosa. Moltes gràcies pels vostres comentaris.

    Xavier, res de res, i nosaltres menys. Però de moment, aquí seguim donant la tabarra.

    Novesflors, les dues frases són contradictòries, si no hi ha res etern, l'esperança tampoc ho pot ser. I no ho és, que s'acaba amb nosaltres. Però mentre hi som, pot anar perdurant.

    Salvador, tan zombis com el teu o com el meu. Mentre la persona en tingui ganes, es pot mantenir viu. Perquè a tu no et caldria, que estàs a tot arreu, però encara hi ets!

    McAbeu, per un cop hauré de discrepar amb tu, però només en part. Estic en contacte amb molts polítics locals i comarcals, i ells, quan ho fan servir com a canals de difusió públics, com faig jo, de fet, fan servir les seves xarxes per explicar les seves coses. Abans molts d'ells tenien blogs, els mateixos partits els posaven a disposició, però era difícil que els seus articles tinguessin tanta repercussió. Ara fent un post al facebook tens molta més visibilitat i arriba a més gent, ja no diguem si et comparteixen les publicacions, i t'enllace, i bla bla bla. Surt molt més a compte fer-se facebook que mantenir un blog a dia d'avui, però parlem de perfils públics, el que et deia. La gent que ho fa servir amb finalitats personals potser s'ho agafa diferent, les xarxes per compartir coses i difondre fotos i experiències, i els blogs per explicar-les millor.
    Tampoc no crec que perquè alguns companys hagin decidit tornar, o es deixin veure per aquí, la dinàmica dels blogs hagi de canviar. De fet, a mi em costaria molt estar al nivell d'abans, no arribo a tot arreu, i tampoc no em queda res per explicar ja, les idees escassegen. Si ara anés al ritme d'abans... bé, senzillament no podria dedicar-hi aquest temps.
    Però com no t'he de fer cas a tu? Ets tota una institució en la nostra parcel•la de catosfera, i sort en tenim de tu que sempre estàs al peu del canó, tant davant, com per darrere dels blogs. Sense tu ja no s'explica igual aquest gran petit món virtual que compartim.

    Elfreelang, ets molt optimista. De vegades penso que la gent dels blogs, els que encara resistim sobretot, és que som uns nostàlgics, i que ens costa molt desenganxar-nos d'allò que ja sabem que, en realitat, ja no té gaire utilitat, ni per nosaltres ni per els altres. Una mica diògenes. Jo tampoc tinc tant temps per dedicar-hi, abans era pràcticament tot el meu temps lliure, i ara el que se suposa que és temps lliure, l'ocupo amb altres activitats. Suposo que de nous blogs en neixen, però no els descobrim, i com que hi ha menys activitat en general, potser se'n cansen i no els fan servir, que les xarxes són més fàcils i de seguida et fan likes. I pel que fa a tornades, potser ens enduem alguna sorpresa, però no em sembla que la gent que torna sigui per quedar-se, o per integrar-se a com va la cosa ara.

    Helena, jo segueixo mirant-los diàriament, perquè és una afició com una altra, però ja no tinc aquella constància per comentar, que abans feia que aparegués en tots els posts de tothom. Ara de vegades la paciència em venç i no acabo de llegir, i per tant no comento. Ja sé que és lleig confessar-ho, però és el temps que tenim, i les forces que queden. Cadascú hem de trobar la nostra manera d'interactuar amb els blogs. No se sap mai com ens canviarà la vida i si tornarem a dedicar-hi més temps, encara que els altres no hi siguin, però és el que hi ha.

    ResponElimina
  15. Eva, no et falta raó, però les coses que es reinventen ho fan buscant altres dianes o facilitant l'accés a més gent. Els blogs s'han reinventat en formats prefabricats com facebook o twitter, i la gent que hi va ja no torna enrere. És massa elaborat això de fer entrades currades en un format que obtens un grapat de comentaris, que a més has de contestar, quin estrès.

    rits, a veure si és veritat, estaria molt bé que es reenganxessin, però de moment són força intermitents.

    Canireta, de tu no pensava que havies desaparegut, només que espaiaves les participacions, que això va a temporada. Parlo de gent que fa mol temps eren molt actius, però ho van deixar. En Jordi penso que no és poeta, o mai recordo haver-li vist fer poesia. Sou els dos incomprensibles a la vostra manera.

    Gemma Sara, no sóc memòria viva, però tinc la meva memòria i els meus records. I En guardo de boníssims de totes les experiències blogaires que hem viscut. No puc evitar mirar aquells temps amb nostàlgia, quan tot era nou per mi i els blogs ocupaven un espai central. Ara els busco forats, però tampoc em rendeixo, encara que també estic a les altres xarxes, cal compartimentar el temps, i també els temes.

    Glòria, et deixes una cosa, mandra, temps... i temes. A mi de vegades se m'acaben. La mandra és el que controlo millor, ja que em sento molt a gust en aquest mitjà, i si estic cansat en algun moment, en un altre segur que hi dedicaré una estona. El temps escasseja, això és veritat. I els temes, malauradament també. Però que reapareguin antics companys i companyes, ni que sigui a saludar, sempre és una alegria.

    Sr. Gasull, aquest any hem fet tard, però em sembla força bona idea. Escriu un post el dia dels difunts, demostra'ns que en realitat no ho estàs. Tu creus que podria funcionar si fem crida?

    Consol, he vist desaparèixer molts blogs que eren interessants, divertits, aguts, emotius... de totes els colors. No per haver-n'hi més eren més dolents, al contrari, potser perquè eren més diversos, més naïf també, però hi havia de tot, podies triar i quedar-te amb els millors, o els que més t'agradaven. Ara hi ha una mica la sensació de que hi ha el que hi ha. És clar que en segueix havent de bons, per sort. Enyorar uns altres temps és per la manera de viure-ho, i perquè ens adonem que també nosaltres no som, ni podem ser, com érem abans.

    ResponElimina
  16. Gràcies Xexu per aquest post,tinc la convicció que tots els blogs que hem compartit un temps i un moment de tanta activitat catosfèrica això no ho oblidarem mai i sempre hi tindrem un record de gran estima, el que es torni o no ja és cosa del futur, mai se sap..
    El que m'ha semblat una idea molt atractiva és el que ha suggerit en Joan Gasull, la idea de retornar cada any el dia dels morts! penso que podria ser una bonica possibilitat de participar d'una manera molt divertida una vegada a l'any, si s'estén la proposta via mail als blogaires diguem-ne "semidifunts" l tal vegada podria funcionar, no sé..
    En tot cas gràcies pel teu escrit i fins la propera!

    ResponElimina
  17. Aquesta gent que va i tornar no trigaran gaire a tornar a desaparèixer, són uns inconstants. Sí, es un atac contra ells per tal que es piquin i diguin “ah, si? Doncs ara publicaré regularment! Ni que sigui per portar la contrària a aquest coi de Pons!”

    S’ha de ser políticament correcte i dir que trobes a faltar a tots per igual ja que tots ells eren molt bons i bla bla bla, però jo a qui més trobo a faltar es la Montse Lladó.

    ResponElimina
  18. Ai Xexu, encara me costa venir i escriure.
    Al gener farà 11 anys que vaig obrir el bloc i me'n faig creus que encara, més o menys, duri.
    Torno a fer posts mentalment i torno a tenir la sensació que no cal explicar-ho, que a qui li pot interessar tot plegat? però intentaré venir de tant en tant, aviam què.
    Una abraçada i sàpigues que la referència ETS TU!

    ResponElimina
  19. Estimat Xexu, l'esperança és l'últim que es perd. <3

    ResponElimina
  20. Lolita, penso que això és segur, era una època que vivíem intensament, que és dir molt per ser que ho fèiem rere una pantalla, però segur que tots n'hem tret coses positives i ho recordarem sempre. Algun dia jo tampoc hi seré, i se'm fa difícil pensar com ho viuré, serà molt estrany. A tot t'hi acostumes, és clar.
    Ja intentaré parlar amb la gent que encara hi és per veure si muntem això del difunts, a mi també em sembla una gran idea!

    Pons, per portar-te la contrària segurament aconsegueixin constància una bona temporada, és un bon reclam. Però em sembla que tens raó, és molt probable que es tracti d'una 'locura' transitòria, que hagin recordat que tenien un blog, i que el vulguin fer servir, i després se'n tornin a oblidar. Em sembla, fins a cert punt, normal. Potser una publicació més reposada, de tant en tant, els podria servir, qui sap.
    No cal ser políticament correcte, perquè no suporto els grups on tothom és xupi guai i ens estimem tots molt. Evidentment, no tots els blogs m'agraden per igual, ni tan sols els que he destacat en el post, cosa que no vol dir que sí que m'alegra que hagin reaparegut, perquè en el seu moment els seguia tots amb fidelitat. I sí, els posts de la Montse Lladó eren fantàstics, només em sap greu haver-la conegut massa tard. Tu que hi tens contacte, perquè encara et comenta de vegades, digues-li que hi torni, si us plau. Si és que ni tan sols ha dit res quan ens han robat els accents diacrítics... I posats a demanar, jo a qui trobo a faltar, entre molts altres, però que feia posts fantàstics també, és a l'Òscar de 'The lost art of keeping a secret'.

    Elur, el teu blog no és d'aquells que porta llarg temps mort, de fet. Trobo a faltar la teva constància diària, però no et demanaré tant, però mirant el teu ritme de publicació, es pot dir que amb serveis mínims, però el teu blog ha publicat tots aquests anys sense acabar d'aturar-se mai. Això vol dir que dura, i tant! I si dura amb una mica més de ritme, seria encara millor. El que sí que veig és que als que heu 'desaparegut' us costa venir a comentar a altres bandes, aquesta sí que és una rutina dura. Però em conformo amb veure-us el pèl i llegir-vos, sempre és un plaer veure els vostres blogs actualitzats. Jo no n'he llençat cap, perquè no perdo mai l'esperança. Sempre hi ha opció de reinventar-se, d'això en parlaré properament. Però et diré que no callis les coses. A qui li pot interessar? Doncs a nosaltres! Què et fa pensar que quan feies tots els posts que et venien, podia interessar més que ara? I bé que ens tenies allà enganxats! Au passa, que t'agafaran!

    Déjà, mentrestant aquí segueixo, esperant!

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.