divendres, 21 d’octubre de 2016

Matrimoni a la força

El cap de setmana passat vaig anar a una boda, i el simple concepte d'anar-hi em fa venir urticària. Has de pensar en la roba, posar diners com a regal, assistir a una cerimònia... tot pinta terrible, però al final ho acabes passant bé, com en altres esdeveniments, la prèvia sol ser més estressant que el fet en si.

El que sí que em molesta és que em diguin, i en aquesta ocasió ho va fer la núvia, que t'agradi o no, al final t'acabes casant, ni que sigui per estalviar problemes. Que si a un dels dos li passa alguna cosa. Que si te'n vas a viure a un altre país. Que si la família de l'un no reconeix l'altra. Que si tens un fill. Aquestes i moltíssimes altres circumstàncies et poden portar problemes, però s'arreglen miraculosament si hi ha un paper matrimonial pel mig. És vergonyós.

I jo que quan més m'obliguen a fer alguna cosa més rebuig em genera. En general, estic en contra del matrimoni, però que sigui tan absolutament beneficiós quan comparteixes la vida amb una persona voluntàriament, i si no estàs casat tot siguin desgràcies, em creua els cables. Que diu que ni un testament dóna tantes garanties com el matrimoni! Per què en ple segle XXI encara ens hem de veure així? I si entenem que casar-se és simplement omplir un paper i ja no té les connotacions d'abans, per què les parelles s'entesten encara a celebrar la boda?

27 comentaris:

  1. L'any 1977 ens vàrem casar. Ja en aquella època hi havia qui s'ajuntava sense papers.
    En aquests gairebé 40 anys he conegut casats que se separaven i parelles de fet que no. I viceversa.
    Al capdavall l'important és fer el que vingui de gust a la parella. Que visquin com bonament vulguin. No hi veig cap problema en un estat o en l'altre.
    D'una parella, el que menys ens ha d'importar és si han passat pel jutjat, per l'altar o simplement s'han trobat un bon dia compartint sostre, llit, i taula, sense cap altre paper.

    ResponElimina
  2. No és res més que un contracte per escrit. Jo he vist casos de grans celebracions i altres que no han dit res absolutament a ningú. Crec que cadascú (o cada parella) l'hauria de viure com li plagués.

    I sí, fa la vida més fàcil. O no és millor tenir un contracte de treball escrit que un de verbal?

    ResponElimina
  3. "Per força els pengen" deia la meva mare... Però casar-se, no cal, si no vols. I molt menys per força. Potser algun dia si vols tenir fills, hi veuràs algun avantatge. Jo em vaig casar l'any 1970. Jo no ho hagués fet, però em vaig deixar convèncer pels pares... i ho vam fer a la nostra manera (bastant kumba) que és com ha de ser. Cadascú a la seva manera. La meva filla no es va casar fins que no van voler tenir els nens. A la seva manera, sense ningú i sense festa. Doncs així està perfecte. A mi tampoc no m'agraden gaire els casaments, em fan una mandra horrorosa... i estic d'acor camb tu, que finalment tampoc t'ho passes malament.

    ResponElimina
  4. La realitat és que si estàs casat tens unes avantatges que de l'altra manera no pots arribar a tenir, i uns altres que sí però que costa molt més de tenir-los. La cosa està així. Penso que si teniu clar que voleu estar junts val la pena poder aprofitar-vos de les avantatges.

    Perquè també cal tenir clar que el casament el pots fer com tu vulguis, amb molt de rebombori o com un acte administratiu. Nosaltres ens vam casar amb roba de carrer (amb texans), amb la família més propera només i vam anar a dinar a un restaurant de la forma més habitual i perquè era de les poques vegades que ens reuníem tots plegats ja que estem una mica disseminats, sense fer cap rebombori dels habituals.

    Al final és la teva vida i tu decideixes com fas les coses ! Sí, fa una mica de ràbia haver de fer un 'acte administratiu' que no et ve de gust, però és un més, com renovar-se el DNI o treure's el carnet de conduir. L'important és l'altra part, aquella que fa que dues persones vulguin compartir la seva vida.

    ResponElimina
  5. Crec que el matrimoni en realitat és la manifestació d'un compromís que fan dues persones davant els altres. És aquest caràcter de fer-ho públic el que li atorga un valor especial i socialment està regulat a través de lleis. Potser antigament no calia formalitzar-ho tot a través de documents escrits ja que n'hi havia prou en fer rituals de pas. Al segle XXI tot ha de quedar escrit i ben escrit i no només els matrimonis.

    ResponElimina
  6. Doncs encara que et sembli impossible encara és precís firmar un document per quedar a cobert de molts imprevistos -per altre banda previsibles.
    Ho sé per coneguts que s'han trobat en molts problemes al hora de cobrar prestacions.
    Les meves filles s'han casat, i a mi em va semblar molt bé- després de molts anys de convivència, per aquests motius. Sense gens de rebombori i en la més estricta intimitat. Clar que això és una opció personal.

    ResponElimina
  7. avui en dia hi ha moltes maneres d'evitar tots aquests "mals" sense necessitat de casar-se ...primer els fills sempre gaudeixen de tots el drets encara que els pares no estiguin casats, per herències i pensions amb fer un paper davant notari acreditant la convivència crec que ja n'hi ha prou ....entenc el que dius , a mi em rebenta quan la gent sembla obligar-te a fer una cosa que no vols fer

    ResponElimina
  8. Comparteixo el teu rebuig al matrimoni en general i a les bodes en particular. A mi em fa molta mandra casar-me, tot i que ens ho estem plantejant perquè és cert que tens més cobertura legal que en altres modalitats.

    ResponElimina
  9. Tan respectable és la decisió de casar-se com la de no fer-ho. Quan jo em vaig casar, ni m'ho vaig plantejar, no teníem més opció o no la vaig buscar, però ara? Que cadascú faça el que li vinga de gust.

    ResponElimina
  10. Jo el primer cop ho vaig per per convenciment i va anar malament. La segona ho vaig fer per papers i la veritat és que m ha anat molt bé......almenys fins ara...

    ResponElimina
  11. Jo m'he casat dues vegades amb el mateix, la primera amb una festa al Magic amb els amics, amb cervesa i whisky, i l'altra, anys més tard, amb cerimònia i dinar familiar, amb papers. Vam fer papers perquè ens semblava que era millor per la família, tot i que no ho vaig estudiar a fons. Potser no cal, avui en dia, però tenim la impressió que sí. No sé si acreditant convivència, també hi ha cobertura, etc. En tot cas, tinc un molt bon record, de les dues modalitats. No t'estressis gens, feu el que us faci sentir millor, i si us caséssiu, que ja veig que no, que sigui your way, només faltaria!

    ResponElimina
  12. En el nostre país parella de fet i matrimoni són bastant semblants però no iguals, de tal manera que el segon encara gaudeix d’uns pocs avantatges extra sobre el primer, i això passa en un país del primer mon del segle XXI, les tradicions pesen, a veure si en el segle XXII... Per tan, si actualment vols aquests avantatges hauràs de firmar aquests papers, però la celebració es totalment optativa i al gust del consumidor.

    En quan a la segona part, perquè les parelles encara fan la celebració (tot i que cada vegada menys) doncs resulta que ho fan perquè volen. Sí, sí, jo també pensava que ho feien perquè els apuntaven amb una pistola, però resulta que no, que ho fan perquè els hi agrada, com a mínim a un dels dos membres de la parella (en aquest país encara no accepten casaments que siguin de més de dos membres o menys de dos, una altra injustícia).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres, Pons, ara m'has fet pensar... em casaria amb mi mateixa? Potser no, eh?!

      Elimina
  13. Nosaltres ens vam casar (demà passat ja fa tres anys!!) i en cap moment vam pensar en fer-ho perquè era més o menys beneficiós; ho vam fer perquè és el que voliem en aquell moment.

    ResponElimina
  14. Justament. M'he casat fa ben poquet i no vaig pensar pas en els beneficis. Potser és que soc una romantica. :P

    ResponElimina
  15. Que jo estigui en contra del matrimoni no vol dir que estigui en contra de que la gent es casi si li plau, ni tampoc cal que s'aboleixi la institució. Només demano que no sigui una condició indispensable per viure tranquil i no haver-se de preocupar pel que pot passar si no tens 'els papers en regla'. Respecte a qui es vol casar, però també respecte i cobertura per a qui no vol. No sembla una demanda injusta, no? Moltes gràcies pels comentaris i reflexions que heu fet.

    Xavier, aquest debat ja està superat. Apostaria que la majoria de comentaristes no fan cap distinció i veuen igual una parella que està casada i una que no. I mira que en altres països encara et miren estranyat si no estàs casat i vius amb algú altre. Aquest no és el meu problema, no m'he trobat a ningú que em digui que faig malament de no estar casat, però en cas de separació o que a algun dels dos ens passés alguna cosa, podríem tenir problemes per justificar que el que compartim és nostre. Per exemple, en cas de tenir propietats a nom d'un, si no estàs casat i et mors aquestes passen a la teva descendència, o a la teva família (pare i mare), i la teva parella que les ha construït amb tu pot no percebre res. En canvi, si estàs casat, no hi ha cap problema perquè es quedi la casa o el que s'escaigui. I això és el que em fa ràbia, que estar casat t'estalvia un munt de problemes que no són gens fàcils de resoldre si no ho estàs. És com una amenaça a la tranquil•litat, i a mi aquestes coses m'enerven. T'acabes casant per avorriment, i em sembla que això ja no té res a veure amb el que significava el matrimoni.

    Maurici, i tu que ets tan modern i tan progre em compares un contracte de feina amb una relació de parella? Per mi no té comparació possible, i parlar de contractes matrimonials em sembla una aberració. Això les grans estrelles de Hollywood que es casen per conveniència i per màrqueting, però no la gent que ens ajuntem perquè ens estimem. Jo vull que tot el que tinc pertanyi també a la persona amb qui comparteixo la vida, qui collons necessita un paper per creure-s'ho?

    Carme, la meva manera és que, si no hi ha un altre remei perquè el guió ho exigeix, si m'he de casar no ho sabrà ningú, anirem un dia allà, amb la pitjor cara que pugui, i demanaré que em donin el puto paper per signar. Així sóc jo de simpàtic. No és que em negui rotundament a casar-me, una persona sola lluitant contra el sistema matrimonial és inútil, i és més fàcil tirar pel dret. Però em fot, em fot molt que em diguin que aquesta és la manera de que tots els possibles problemes de propietats i de descendències que puguis tenir se solucionin. És humiliant, fins i tot, i em genera molt rebuig. A aquestes alçades no cal que et digui que no hi crec gens en el matrimoni, però sí que crec en l'amor i en la convivència.

    Carquinyol, no sé si m'entendreu, ja sé que costa. A mi el que m'enerva és precisament el que exposes en el teu primer paràgraf. Ho expliques de manera molt fàcil i senzilla, les coses són així, i la veritat, em podries convèncer que no val la pena trencar-s'hi gaire el cap, ho fas i prou. Però el que em fot és precisament això, que sigui així. Que funcioni així. D'una manera tan fàcil, i d'una altra tan difícil o impossible. No m'agrada que m'obliguin a res, encara que em faciliti la vida. Al final, com deia més amunt, si cal ho faré, i m'oblidaré del tema. Però no faré ni tan sols això que dius tu, cap celebració, per petita que sigui, ja que per mi no serà cap motiu d'alegria, sinó un tràmit administratiu molt desagradable,o qualsevol gestió burocràtica. I no descarto fer-ho, si es dóna el cas, sense dir-ho a ningú. Bé, a dues persones, entenc, perquè es necessiten testimonis. Però no, per més que sigui la meva vida, no decideixo jo, perquè si pogués decidir, no ho faria i llestos. Però sembla ser que si no ho faig no em deixaran ni morir-me tranquil, no sigui cas que la meva dona es quedi sense res.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xexu,

      O no m'he explicat bé o tu patines una mica.

      Primer de tot, ni sóc tan modern ni tan progre; sóc com sóc i no m'agrada que m'etiquetin.

      Segon: el sistema està muntat com està muntat i, avui en dia, calen documents que ho demostrin tot, fins i tot que has nascut i que te n'has anat a l'altre barri. Al capdavall, parella de fet és un altre manera d'acreditar que hi ha una relació, i fins i tot, cas necessari, també cal acreditar que la parella és estable i conviu.

      Ara bé, és evident que no cal cap paper que demostri que t'estimes l'altre. Això està clar.

      Elimina
  16. Consol, manifestació d'un compromís?? És clar, perquè no existeix d'adulteri, un cop casats és impossible que un dels dos se'n vagi amb un altre. Demostrar el compromís a altres? Què passa, que si no es diu a les xarxes socials, o no fas una boda ben vistosa vol dir que aquella relació no existeix? Valor especial? Un cop més, vol dir que l'amor no significa res si no hi ha un paper pel mig que ho certifiqui? I ja no diguem si no ho autoritza un capellà, oi? Tot això és el que és antic, no té res a veure amb el segle XXI. No eren rituals de pas abans, abans els matrimonis eren per tota la vida, per més que la parella no s'aguantés, el divorci o la separació eren inexistents. Ara sí, ens calen papers per tot, però no hi estic d'acord, i si he de signar papers perquè tot quedi ben lligat, preferiria que fossin uns altres.

    Glòria, d'això em queixo, si no tens els papers signats, pots tenir problemes quan falta un dels dos. La família es pot desentendre de l'altre, deixar-lo amb el cul a l'aire, o pots no cobrar les prestacions... en canvi, si estàs casat: màgia, ja no hi ha cap problema. La meva queixa, per què ha de ser així? Per què m'obligues a casar-me perquè la meva parella no tingui problemes quan em mori? És una amenaça en tota regla. No em fico amb la gent que es casa per convicció, tot i que se'm fa estrany, però com dius tu, és una opció personal, que els que no ens volem casar se'ns hauria de respectar també. Al final, potser sense fer espectacle, però ens hem de casar igualment per no tenir problemes. A banda d'amenaces, ho trobo també una discriminació.

    Elfreelang, és el sistema, a dis d'avui per aquí no hi ha ningú que s'estranyi que visqui amb algú sense estar casats, ni ningú pregunta si ens casarem. Ens pregunten, és clar, quan tindrem fills, perquè és un esport nacional, però sobre casaments ningú diu res. El sistema és el que obliga, perquè si no et cases, després ho pots passar malament. Un notari, testaments, parelles de fet... res no et dóna avantatge ple, sempre hi ha coses que ballen. En canvi, si et cases ho tens tot fet, no només aquí, a l'estranger també! Demencial.

    Sergi, suposo que en algun moment de la vida em veuré en la teva situació i m'ho plantejaré, però ja no és el fet, sinó haver-ho de fer per tenir aquestes cobertures, l'obligació, el que a mi em rebenta. Hauria d'haver-ho altres modalitats que et cobrissin igual. No sé, canviat l'estat del facebook o alguna cosa...

    Mari Català, d'acord, faig el que em ve de gust: no em caso. Però ara resulta que jo tinc un pis al meu nom i que vivim allà. La meva parella hi ha posat molts diners en canviar la decoració i habilitar-lo, i tenim els comptes conjunts. Si ara jo em moro, com demostrem que el pis se l'ha de quedar ella, i que els meus diners també? Si no som res davant la llei, no? A més, a ella no li donaran pensió en cas que no treballi, perquè no serà vídua de ningú. Si no estava casada, no pot ser vídua. Vaja, que podria continuar, el que vull dir és que no decideixo jo si em caso o no. Si no em caso tot són problemes. Si ho faig, oli en un llum. Em rebenta molt, moltíssim l'obligació. Però tu què faries...?

    Sr. Gasull, senyal que el matrimoni, en realitat, no té res a veure amb la relació o amb l'amor. És una cosa que abans era obligatòria, i que ara és opcional, però que si no ho fas pots tenir problemes. Així que d'opcional té poca cosa...

    ResponElimina
  17. Gemma Sara, és important fer-ho de la manera que un cregui, per descomptat. Ara això sí que és flexible, pots casar-te amb espectacle o sense rebombori, però el que està clar és que no fer-ho et deixa una mica amb el cul a l'aire. Tampoc ho he estudiat a fons, i qui sap si és important només si tens moltes propietats, però amics propers m'han fet comentaris de l'estil que un no podia marxar a l'estranger amb la filla sense certificar abans que no l'estava segrestant. Una ximpleria molt gran, no trobes? El teu 'ens semblava el millor per la família' és el que acaba decantant la balança, em sembla. És evident, si la família en pot sortir perjudicada, fas el que calgui. Això no treu que em faci ràbia, encara que ho acabi fent en un futur (espero que llunyà).

    Pons, un altre cop has de venir tu a posar seny, i també ironia. És cert, els avantatges encarà són superiors si et cases, així que l'opció sembla evident, però a mi em molesta. Per què, per què encara han de ser superiors? El matrimoni està molt passat de moda, i ara ja ningú no l'aguanta si no li va bé, és gairebé més fàcil trencar-lo que construir-lo. Sóc maniàtic, ves, no vull que m'obliguin a fer-ho. No tinc res en contra de la gent que es vol casar, és el de sempre. Tu et vols casar? Perfecte. Celebrar-ho de manera discreta, amb una gran boda? Cap problema, és la teva decisió. Per què la meva decisió no és igualment vàlida? Que no tinc el mateix dret jo a no casar-me i que es consideri la meva relació igualment forta i compromesa? Doncs no, legalment no tinc aquest dret. I sobre celebracions, doncs ja veus, és cert que és opcional i això està bé. Però molts acaben fent alguna cosa més o menys gran, perquè acaba sent un motiu de celebració, més que els altres que per la parella, potser. No se celebren grans banquets quan signen hipoteques, i lliguen molt més que un matrimoni. El banc no n'entén d'infidelitats o de mals entesos. A ell li pagues i prou, és igual que estigueu junts o no. Ep, però qui s'ho cregui, endavant, a fer la gran boda,que és només un cop a la vida. Bé, o dos. O tres... a saber.

    Anna, no hi tinc res a dir, en cap cas us diria que no us caséssiu si així ho voleu, ni que us retirin el dret a casar-vos si és el vostre desig. Però si jo no ho vull fer, per què no m'ho permeten? Bé, m'ho permeten a costa de passar penúries per tenir els mateixos drets que els casats. És just això?

    Déjà, quina sorpresa!! Ostres, m'he endut un ensurt en veure el teu comentari, quina alegria veure't! Bé, enhorabona doncs pel teu recent enllaç. Si jo no hi tinc res en contra, si et vols casar, perfecte. El que no vull és que m'hi obliguin a mi, perquè si no tindré problemes. Ostres, tant de bo se't vegi el pèl per aquests verals més sovint... perquè fer algun post...? Aquest 2016 heu reaparegut ja alguns il•lustres...

    ResponElimina
  18. :) s'età gestant un nou projecte (i no és un bébé). Un ensurt pq? Tu el que has de fer és ben bé el que vulguis, el que sentis i amb el que vibris.

    ResponElimina
  19. Com sempre, o arribo tardo o no arribo :/
    No es que si no estàs casat tot siguin desgràcies, però si administrativament vols obtenir uns beneficis, has de jugar el joc de l'administració. També pots no casar-te i no voler res de l'administració, passi el que passi. Cada any quan faig la declaració de renda la meva assessora em diu que perquè no em caso, que té més avantatges. Una assessora fiscal dient-me que em casi! I li faig memòria de que si ve per alguns pot ser un avantatge, en el nostre cas, ara mateix i per temes familiars, no ho seria. Sí, sí, casar-se també té desavantatges! Si no, ho faria? Doncs no sé, suposo que sí, firmaria el paper de rigor i probablement convidaria els familiars més propers (pares, germans, nebots) a un dinar informal. Perquè ja t'asseguro que a mi no em veuen vestida de blanc, no no.
    Els que fan aquestes festes grosses de casament, si és el que els hi agrada, doncs endavant. No trobo normal que tots tinguem que aguantar el sermó d'un capellà quan ni els nuvis van a missa, però mira, ells ho volen així. D'això es tracta, que és la seva festa i la facin com vulguin.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I realment la gent es fica on no la demanen. Ara et venen amb el cuento de que perquè no us caseu, però es que després et venen amb el cuento de que quan tindreu un fill, i quan el tinguis et vindran amb que quan tindràs un altre fill!! I no sé que toca després, perquè aquesta costum de dir-li a la gent el que ha de fer amb la seva vida dubto que s'acabi aquí.

      Elimina
  20. Les decisions les ha de prendre un mateix, pels motius que sigui.

    ResponElimina
  21. Maurici, no te m'ofenguis, home. Reconec que et vaig respondre una mica ofuscat, perquè el tema del matrimoni m'enerva. Si et deia aquestes coses no era per riure'm de tu, realment les teves idees són progressistes i avançades, per això em sorprèn que davant del matrimoni no proposis solucions alternatives, perquè si una altra cosa ets, és propositiu. No ho consideris etiquetes, sinó adjectius que et defineixen, o que defineixen com et mostres per aquí. Que el sistema estigui muntat d'una determinada manera no vol dir que no es pugui canviar, i ho saps perfectament, perquè ho intentes amb altres temes. Jo, si pogués, em dedicaria a mirar de canviar això, entre d'altres coses. Que no hagis d'acreditar certes coses absurdes. El que passa és que segurament és culpa de la gent i les males pràctiques que no pugui haver-hi un sistema més senzill.

    Déjà, parlo d'ensurt per resumir-ho, va ser una gran (i bona) sorpresa rebre un comentari teu, una alegria. M'encanta recuperar gent llargament perduda per aquests verals, si mires el darrer post ho veuràs. Nous projectes? Explica, va, no em deixis així!

    Roselles, mai és tard, sempre que puc contesto els comentaris que vaig rebent, tret que siguin d'un post molt antic. Jugar al joc de l'administració, o més aviat l'obligació d'haver-ho de fer (o te jodes), és el que em molesta. Ara m'has deixat encuriosit. Entenc que alguns assessors et recomanin casar, perquè és la manera fàcil de no preocupar-se per algunes coses, però per què a tu no et convé casar-te? Quins problemes et podria portar. Bé, si no vols, no contestis. Però no, no et veig vestida de blanc, hahaha. Jo no faria ni això, crec que ho comentaria de passada algun dia que em trobés amb la família, per la castanyada o nadal: 'ah, per cert, que ens vam casar fa un parell de mesos'. Estic d'acord amb tu, qui vulgui muntar la gran festa perquè ho desitja així, cap problema, encara que em molesti anar-hi, però és el seu dia. El que ja no és normal és que tots ho haguem de fer, i tot i que hom es pot casar en cerimònia laica i la mateixa festa, amb mi em veuran casant-me per un capellà tant com a tu vestida de blanc.
    També tens raó amb la capacitat de la gent de ficar-se en la vida dels altres, sense adonar-se que el camí marcat està més passat de moda que els pantalons de campana. Oh wait, segur que seran la moda de la temporada 2017. Matrimoni, parelleta de fills, hipoteca... a la merda tot, que cadascú foti el que li dóna la gana. Perquè aquest model implica dona cuidant els fills, home portant el jornal a casa, bla bla bla. Aquesta és la vida que volem? Jo dic no, i que se la poden fotre al cul. Ja triarem el camí que ens convingui, si ens hem de casar, ens casarem i avall, però la crack de casa és la meva dona, i si ella ha de tirar milles per fer una bona carrera, no seré jo qui li talli les ales per la merda de vida que s'espera de tota parella.

    Jomateixa, si jo ja he decidit, però és que amb la meva decisió surto clarament perjudicat. Ho aguantarem fins que no hi hagi més pebrots.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja sé que un assessor et pot recomanar que et casis, però coi, no representa que és una cosa bonica i romàntica? No espatlla una mica el fet o l'idea de casar-se quan hi poses un assessor fiscal pel mig?
      Si algun dia fas això de casar-te i dir-ho al cap de dos mesos, ja em diràs quanta gent es molesta i quanta gent se n'alegra. Jo veig a les sogres al cantó de les enfadades, eh? hahaha
      Uf, hipoteca... no ens van matxacar vegades en que de lloguer tíravem els calers, que havíem de comprar. Ara ningú s'atreveix a dir-t'ho, això! I tampoc crec que s'atreveixin a dir-li a la dona que deixi de treballar per cuidar fills, no? O sí? A mi no m'ho han dit mai, crec que perquè saben la mala llet que gasto en segons quins temes hehehe

      Elimina
  22. No pateixis, Xexu, que no m'ofenc, però és tan habitual que la gent etiqueti que ho intento frenar ben ràpid. Disculpa tu, per si t'he jutjat massa precipitadament.

    El tema de les etiquetes em fa bastant ràbia, la veritat sigui dita. Un exemple: el meu cunyat és una de les persones més il·lustrades que conec, és una autèntica enciclopèdia, però no s'amaga que de tant en tant li agrada baixar al bar a fer un cafè i llegir El Mundo Deportivo de dalt a baix. No saps quanta gent s'estranya d'això...

    I endavant, si aconsegueixes canviar una mica el sistema, benvingut sigui, que segur que li fa falta!

    ResponElimina
  23. Roselles, jo també penso que això de casar-se hauria de ser per convenciment, no per obligació. Si hi creus, i ho vols, no hi ha cap problema. Però això de casar-se de blanc i per l'església... entenc que tothom que es casa així actualment també arriben verges al matrimoni, i viuen encara a casa els pares fins el moment de l'enllaç, no? Francament, a mi m'importa molt poc què pensen les sogres al respecte. Si no els agrada la nostra manera, que s'hi posin fulles, tindran dues feines si s'enfaden. La meva mare no m'insistiria amb res, perquè sap que l'engegaria. No crec que es mori de ganes d'anar de boda, i si sóc sincer, mai m'ha insistit en res d'allò que se suposa que és el camí marcat. És una joia de dona. Tampoc m'insistiria amb el tema habitatge, i molt menys respecte les bondats de comprar. Entre d'altres coses, perquè ella és administradora d'alguns pisos (a nom de les propietàries) i un d'aquests és el que em lloga a mi, amb una mica de tracte de favor, no ho puc negar. Així que ja veus, poca pressió em posa amb res.

    Maurici, alguns comentaris per escrit són difícils d'interpretar, i la confiança fa també que pensem que escrivint tal i com ho diríem, potser amb cert to de sorna, no s'entengui prou bé. Etiquetes no, però sí que cadascú es mostra com és, i no podem dir que tu no tinguis ganes de canviar les coses, no només de queixar-te, més que d'altra gent que només remuga però no aporta solucions, siguin possibles o no. No acabo d'entendre quin problema hi ha amb el teu cunyat (a banda del concepte cunyat en si). Jo em dedico a diverses activitats 'intel·lectuals', sense tenir una cultura fora del normal tampoc, però he d'escriure moltes coses formals, per exemple. Ara, que el meu partidet del Barça no me'l treguin, eh! Hi ha temps per tot, i el cap ens demana unes coses o altres en funció del moment.
    Canviar certes coses sempre estarà bé. El més normal és que acabi caient i anant pel camí fàcil, però si hi veig una escletxa, hi treballaré. La futura República Catalana no té per què ser tan arcaica en aquest sentit, no?

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.