dissabte, 17 de setembre de 2016

El segon fracàs del EdPSaO

Sí amics, l'excursionista de pa sucat amb oli també fracassa. No és la primera vegada que la muntanya el fa enrere, ja se sap que una retirada a temps és una victòria. La idea de passar una setmaneta de vacances a Vielha possibilitava planejar un parell d'excursions d'entitat, la primera al Montardo, que va acabar amb èxit, i la segona una mica més ambiciosa, el Tuc de Molières, de 3010m. Feia temps que l'excursionista de pa sucat amb oli no superava la barrera psicològica dels 3000 i se sentia amb forces per recuperar els galons, això sí, amb el catalogat com un dels 3000 més fàcils dels Pirineus. Tampoc no ens sobréssim, ara.

La previsió donava baixa visibilitat a la tarda i possibilitats de ruixats, així que la matinada va ser d'escàndol per posar-se a caminar a les 7h i enllestir tan aviat com fos possible una ruta prevista d'entre 8 i 9 hores de durada. El dia ja va començar malament amb la carretera per sortir de la vall tallada per una corrua infinita de camions, que es va haver de salvar per una ruta alternativa poc apte pel cotxe de pa sucat amb oli també, però que va superar amb nota. Això només els va endarrerir una mica, però ja allà al refugi de l'Espitau de Vielha es veien boires més enllà de la cota 2000 que auguraven una possible retirada per manca de coneixement del terreny, i perquè perdre's entre la boira allunyats de tot no es compta entre les aficions de l'excursionista de pa sucat amb oli i la seva acompanyant.

Quan mires amunt i saps que allò no pot acabar bé de cap manera.

Les forces acompanyaven, tot i que els cruiximents del Montardo encara persistien, així que van anar cap amunt. Però la mala col·locació d'unes fites els van fer perdre el camí més o menys a la meitat del recorregut, i ascendir metres molt ràpidament per una pendent que segur, segur no era el camí indicat. De totes maneres, van seguir pujant fins el punt en que la boira es convertia en plugim, a uns 2300m potser, el fred augmentava, i juntament amb la incertesa de la ruta presa els van fer desistir i tornar enrere. El Tuc de Molières hauria d'esperar a unes millors condicions, i a estudiar-se bé la ruta. A toro passat, i amb els mapes a davant, s'havien desviat perillosament del camí correcte.

Com a mínim van poder gaudir d'alguns racons preciosos.

L'única notícia positiva és que no hi va haver efectes secundaris, l'estat físic no va empitjorar i l'excursionista de pa sucat amb oli els veu capacitats per completar la ruta, si el temps i l'orientació ho permeten. Però tornaran a casa amb la cua entre cames. Passarà temps fins que puguin tornar a abordar un repte així.

14 comentaris:

  1. L'excursionista de pa sucat amb oli és pot sentir més que orgullós, tant pel cim del Montardo com per la valentia de no fer-se el "xulo" i acabar en un mal pas.
    Pel que ens agrada anar a muntanya però no en sabem ( tot i que no tinc clar que estiguis a aquesta categoria per molt que ho diguis) saber retirar-se és important. Nosaltres ho hem fet més d'una vegada i tot i que sap greu val més això i tenir la oportunitat de tornar-hi de nou en un altre moment que tenir un "susto" dels grossos.
    Bones caminades EdPSaO !

    ResponElimina

  2. Penso que la prudència és una virtut cabdal en un excursionista, sigui EdPSaO o no, i que retirar-se a temps evita molts disgustos, alguns de ben grossos.
    El Tuc de Molières seguirà al mateix lloc quan hi torneu.

    ResponElimina
  3. Ja t"ho vaig dir fa temps, per més que t'agradi anomenar-te així... d'EdPSaO, no en tens res.

    Felicitats pel Montardo, ultimament anomenat Montardito, i també per la retirada a temps, i per no haver sofert danys de cap mena.

    ResponElimina
  4. Espero que l'excursionista de PSAO no s'hagi deprimit...Per a fer aquests cims tan alts un s'ha d'assegurar que faci bon temps perquè la muntanya és molt traïdora...Una retirada a temps és la millor victòria i aquest Tuc el seguirà esperant per ocasions millors...
    Bon vespre, XeXu.

    ResponElimina
  5. No passa res! No és cap fracàs.
    O es guanya o s'aprèn, no? ;)

    ResponElimina
  6. Tot es qüestió de punts de vista.
    L'EdPSaO ha estat prudent, que sempre és una virtut (sobretot a muntanya), ha descobert indrets per on no hauria passat si hagués seguit el camí establert, ha gaudit (espero) de l'excursió, i té l'excusa perfecta per tornar-ho a intentar en millor ocasió. És a dir, tot un èxit.

    Com era allò de que “Més important que la meta és el camí”?

    ResponElimina
  7. Un altre senyal de ser un bon excursionista, és no córrer riscos innecessaris.
    El Tuc de Molières no es bellugarà d'allà.
    Sempre hi podràs tornar i un dia o altre farà bo i el podreu assolir.

    ResponElimina
  8. Es important saber quan fer-se endarrere, pot ser una actitud covard, però com a mínim pots tornar a casa per explicar-ho... Deixant de banda els casos extrems, jo sóc el primer que quan el temps no acompanya no tinc cap ganes d’anar a la muntanya. A la muntanya s’hi va a gaudir i passar-ho bé, per acabar xop i/o congelat de fred i tornar a casa amb una pulmonia em quedo a casa.

    ResponElimina
  9. Don't worry, be happy!
    Trobo que aquesta és una ocasió per la que la frase és adient i com ja t'han dit, el Tuc de Molières estarà esperant a que el coronis en qualsevol altra ocasió.

    ResponElimina
  10. Rectificar és de savis. No cal anar més lluny del que un es pot permetre i si molts sabessin dir, hem de fer marxa enrrere, moltes coses no haurien passat.
    Conscient del que costa prendre la decisió fer el pas enrrere, només cal felicitar a l'excursionista.......i el pa i l'oli, evident-ment.

    ResponElimina
  11. Gràcies pel suport i els comentaris que heu deixat. Amb el pas dels dies la decepció minva, és clar, i la idea de tornar-hi algun altre dia, perquè efectivament la muntanya no es mourà d'allà, es manté. Així que esperarem un millor moment i espero poder-vos explicar llavors que hem coronat el Mulleres. Ara la muntanya haurà d'esperar una temporada.

    Mireia, és una qüestió de sensatesa i de no perdre-li mai el respecte a la muntanya. Suposo que si arribes a pensar-te que pots més que la muntanya o que el temps, és quan acabes tenint problemes. Tot i així, sempre sap greu haver-se de retirar, sobretot si s'és caparrut com jo. Estic en el punt que tu dius, m'agrada la muntanya, però no en sé prou per enfrontar-me a cims realment difícils tot sol, sense algú que em pugui guiar o ajudar, vull dir. Però si una cosa sé és que més val mantenir aquest respecte i aquesta prudència.

    Glòria, evidentment, tens raó amb tot el que dius, i coincideixo. Saber girarar cua a temps pot evitar un bon disgust, encaparrar-se serveix de poc, almenys positiu. El Tuc de Molières continuarà allà, naturalment. Em quedo amb les paraules que va dir la meva parella 'Jo moriré perfectament feliç si no faig el Tuc de Molières', quan estàvem ja retornant. Jo crec que farem algun altre intent, però tampoc passa res.

    Carme, no em vull fer pesat amb el tema de ser de pa sucat amb oli o no, per això, et remeto, si et ve de gust, a les explicacions que li vaig fer a la Glòria o a en Xavier en el post anterior. A banda d'això, no sé d'on va sortir el nom de Montardo, però li fa justícia, és un tros de muntanya, o almenys un tros d'excursió. Contents per aquesta fita, i espineta amb el Tuc, però no haver-se retirat era una imprudència que no estic disposat a assumir, que entre d'altres coses, no vaig sol i la meva parella té encara menys experiència que jo...

    M.Roser, deprimit no, si mires de fer muntanya saps que sempre t'exposes a aquestes coses. Així com el dia del Montardo ens va fer un dia esplèndid, la previsió tres dies després no era tan bona, i es va complir. Si ho ajuntes a que vam perdre el camí, el més sensat era recular. És clar que em queda l'espineta clavada, però com dieu, el Tuc de Molières no anirà enlloc. A veure si tenim l'oportunitat de fer-lo algun altre cop!

    Jomateixa, una petita decepció només. Sempre que vas a la muntanya aprens, però aquesta vegada ens sentíem amb moltes forces i et queda cara de tonto quan veus que no has sabut trobar el camí. Contra la meteorologia no hi ha res a fer.

    Ninona, bé, un èxit tampoc no es pot considerar. Tampoc n'hi ha per plorar, però explicar-ho en aquests termes va amb el personatge cràpula que està fet l'excursionista de pa sucat amb oli. La muntanya continuarà estant allà, segur que hi haurà un proper intent, i si el temps acompanya, segur que serà exitós. En aquest cas, però, perdre's no va servir per descobrir indrets nous. Ens vam perdre en un circ, ja veus tu. Com una mena de cambra ovalada flanquejada per muntanyes, saps cap on has d'anar, però no per on perquè et sigui fàcil, perquè l'espai és immens i la pujada pronunciada. Al final del circ hi ha una paret, així que saber trobar el camí correcte et permetrà pujar-la de manera més fàcil que si intentes escalar-la per la part més costeruda. Suposo que em sé explicar. El camí més plausible que ens va semblar trobar en realitat no duia a lloc, així que vam fer un gran esforç per res. Total, va arribar un punt que a pocs metres teníem un mur de boira que no estàvem disposats a creuar. Vam recular perquè ens sentíem perduts i poc segurs. Una mostra de prudència, sí. A la tornada vam saber trobar el principi del camí correcte, però després ja no sabem si l'haguéssim seguit correctament, ja no ho vam reintentar perquè havíem perdut hores i el temps empitjorava. El que importa és el camí, potser sí. Però si agafes el correcte!

    ResponElimina
  12. Xavier, de prudència no me'n falta, em sembla que vaig fer massa el cabra quan vaig començar a fer muntanya, que farà uns quatre anys, i això també s'aprèn. Però el que em fa ser més prudent és el fet de no anar sol, o anar amb altra gent. Vaig amb la parella, que també li agrada molt i està en forma la tia, però encara té menys experiència que jo, i no vull exposar-la a cap perill, més enllà del que ja t'exposa la muntanya. Efectivament, el Mulleres seguirà estant allà, i segur que l'intentarem un altre dia en millors condicions. El millor del cas és poder-ho explicar!

    Pons, prefereixo considerar-me prudent que covard, però bé, és evident que algunes situacions a la muntanya fan una mica de por, i millor que sigui així. El respecte, o la por, és un mecanisme de defensa que l'evolució va crear perquè no ens enfrontem estúpidament a situacions que no podem superar. Així que abans de posar-nos en risc, més val girar cua, i com dius, poder-ho explicar. A banda d'això, passar-ho malament perquè sí tampoc es compta entre les meves prioritats, és clar.

    Laura T, d'això no hi ha dubte, la muntanya continuarà allà, i algun dia aniré a tornar-la a trobar, l'anterior fracàs també va tenir la seva revenja.

    Sr. Gasull, costa fer el pas enrere, perquè ja portes una bona estona caminant i el repte segueix allà davant. Però com ja han dit per aquí, el que importa és la seguretat, i si la cuides, podràs intentar-ho en un altre moment més propici. I si a sobre mires per la seguretat d'una altra persona, que no és que no s'espavili soleta, al contrari, però em sabria molt greu que li passés alguna cosa, la decisió és encara més fàcil de prendre.

    ResponElimina
  13. Encara aquest excursionista va fer molt més del que faria jo...

    ResponElimina
  14. Ja m'havies fet creure que això de la muntanya era una empresa fàcil... em sembla que seguiré amb l'elíptica :D

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.