dimecres, 14 de setembre de 2016

De montarditos

Que l'excursionista de pa sucat amb oli té una gran afició pels menjars abundants, no és cap secret. Li encanta anar a fer unes tapes, o uns 'montaditos', així que quan va sentir a parlar de Montardo, així sense diminutiu ni res, no s'ho va pensar dues vegades. Que l'excursionista de pa sucat amb oli no és gaire espavilat, tampoc no és cap secret. Va resultar que el Montardo no era una gran llesca de pa amb coses a sobre, sinó un cim de 2833m a la Vall d'Aran.

La ruta i el desnivell, segons Wikiloc.

L'excursionista de pa sucat amb oli i la seva fantàstica acompanyant van començar a caminar a un quart de nou del matí des de l'aparcament del Pont de Ressèc, van arribar allà per la pista asfaltada des d'Arties. Des d'allà, una pista de muntanya primer i un corriol empedrat després, els van portar guanyant ja força alçada fins a l'estany de la Restanca, on hi ha un refugi del mateix nom que està a 2010m. Tenint en compte que es parteix de 1300m, ep, la meitat de la feina estava feta! Res més lluny de la realitat, allò només era l'aperitiu.

Deixant enrere la Restanca, el paisatge és espectacular.

De la Restanca fins l'estany del Cap de Port no hi ha gaire tros, però es guanya alçada ràpidament avançant al costat d'un torrent. Aquest tram i la pujada posterior al coll de Crestada és un trenca-cames que sembla que no s'acaba mai, a estones s'avança sobre grans blocs de pedra. No apte per genolls febles...

L'estany del Cap de Port s'obre davant dels ulls quan el sol tot just 
sobresurt rere les muntanyes. Meravelloses vistes.

Un cop al coll, l'excursionista de pa sucat amb oli i la seva acompanyant van aturar-se a menjar uns quants fruits secs per agafar forces, com diuen els excursionistes de veritat que s'ha de fer. Se'ls van posar com una puntada de peu al fetge, però això no els va fer rendir, i van continuar pujant cap el nord per un corriol matador, però molt ben senyalitzat. Un cop dalt, el coll de Montardo separa el Montardo petit i el Montardo gran. No cal dir que van fer cas omís del petit, que no estaven les cames per concessions.

Últim escull, la pujada al cim. Si us sembla un turonet de no res, 
fixeu-vos en part més fonda del coll, a l'esquerra de la imatge. 
Aquella mini-taqueta que hi ha, davant d'un núvol blanc, és una persona.

Un cop al cim les vistes són espectaculars, miris on miris. Tot i que l'excursionista de pa sucat amb oli va trobar a faltar veure Montserrat i Mallorca des d'allà, que tothom sap que es veuen des de tot arreu. Encara no ho entén.

Mirant cap a l'oest, sota els núvols el Massís de la Maladeta, 
amb l'Aneto i els seus altres companys de més de 3000m.

La baixada, pel mateix camí, va ser devastadora, llarga,  fatal pels genolls i els turmells. En total vuit hores i mitja d'excursió, en les que la baixada va ser més dura que la pujada, que l'excursionista de pa sucat amb oli i la seva acompanyant van completar amb relativa facilitat. Es complementen molt bé, ell és lent a la pujada, i ella a la baixada. Així ningú sent que està endarrerint l'altre. El Montardo al sac. Però aquest només era l'entrenament de la setmana...

Informe de danys: cansament moderat, cruiximents a quàdriceps, bessons, glutis, i en el cas d'ella, als tríceps perquè feia servir pals. Dolor articular de baixa intensitat als genolls.

14 comentaris:

  1. M'encanta, XeXu, aquest excursionista de pa sucat amb oli que té quasi tants problemes com tinc jo, fent uns cims menys agosarats, i que ens els explica. La veritat és que si no ens ensenyes la persona, el cim sembla una muntanyeta de no res.Espero que en arribar a baix, et premiessis amb una bona llesca amb coses a sobre.
    Per cert, jo també anomeno el pa sucat amb oli en el post que penjaré demà.

    ResponElimina
  2. Quina preciositat de fotos!! La de l'estany és magnífica. Què maco poder-ho veure al natural... Llàstima que jo ja em canso només anar "passillu amunt i passillu avall" :-DD

    -------------

    Eeeeei, per cert, ja ha marxat la calooooooor oeeeeee oeeeeeeeeee

    ResponElimina
  3. Ei, veig que aquest excursionista de pa sucat amb oli, com tant modestament t'autoanomenes, no defalleix! Va pujant sens desmai i últimament molt ben acompanyat pel que es veu. Així s'assoleixen cims i categoria.
    Gràcies per compartir, XeXu, és l'única manera de la que sóc capaç de fer el Montardo!

    ResponElimina
  4. Uns paisatges i unes fotos precioses ! Felicitats per l'excursió !

    ResponElimina
  5. Caram l'excursionista de pa sucat amb oli, amb companya inclosa, ha fet una bona excursió muntanyenca...I que bonics que són tots aquests paratges, et quedes embadalit...
    Dius que li agrada menjar molt, potser té algun quilet de més que li fa mes feixuga la pujada? Si és així segur que amb l'excursioneta el va rebaixar de cop!!!
    Felicitats, XeXu.

    ResponElimina
  6. Després d'aquesta excursió, i d'altres que has fet, no t'auto-anomenis més excursionista de pa sucat amb oli.
    Ets un excursionista de soca-rel. No tots podem kilianjornetejar. Fa molts anys que vàrem pujar el Montardo, també des de la Restanca, on havíem dormit. Més de 40, vol dir que era molt jove. I malgrat això sé que és un cim dur. Tots ho són.
    Amunt i crits!!

    ResponElimina
  7. Jo anava llegint i el que em feia patir era el cotxe.....però veig que al no ser esmentat deu ser que va patir menys cruiximents que vosaltres, es clar que ell tampoc es va fer cap montardito, cosa que tu segur que si.

    ResponElimina
  8. Si tu tens aquests danys, jo ja arribaria per l'arrastre!!

    ResponElimina
  9. Molt millor estar cruixit després de viure aquests paisatges que torçar-se el peu amb la màquina elíptica del gimnàs, que ja és difícil, grrrr!

    ResponElimina
  10. M'he cansat només de llegir...Jo que quan vaig amb el gos al Puig Segalar, la muntanyeta del meu poble, això sí, costeruda de jollons amb pocs metres, deia, ja quedo amb els genolls baldats... Enhorabona!

    ResponElimina
  11. Com és habitual, he hagut d’explicar per què m’autoanomeno excursionista de pa sucat amb oli. Encara que no em creieu, per mi hi ha diferències en tenir coneixements, cultura de muntanya i equipament, i tenir cames que et permeten anar muntanya amunt. Però bé, a mi m’agrada explicar-vos les meves aventures, sobretot aquelles parts menys èpiques que no em fa vergonya reconèixer. Moltes gràcies a tots pels comentaris.

    Teresa Duch, sempre us dic, i generalment no em feu cas, que no sóc un gran excursionista, i m’agrada més explicar les ximpleries de les excursions que presumir dels cims. Si els fruits secs no se’m posen bé, ho explico. I sobretot que acabo com un mitjó quan acabo, que no estic en forma! Però ep, que la foto aquesta del cim era només el darrer tram, no sé si els darrers 200m, potser. Ja n’havíem pujat 1300. Aquesta darrera part era només complicada pel cansament acumulat, però ja era assumible.

    Assumpta, t’asseguro que aquí on estic ara de calor no en fa gens ni mica. He sortit amb pantaons llargs i màniga llarga, i tenia fred. La veritat és que aquesta excursió del Montardo assegura unes vistes espectaculars. Dels paratges més bonics que he vist fent excursions, diria. La Vall d’Aran és espectacular.

    Glòria, ja sé que fins i tot algú pot pensar que aquesta manera d’explicar les coses i anomenar-me és falsa modèstia, tot i la baixa forma en la que estic, que això és una realitat, quan tinc temps intento fer algun cim destacable, i penso que ho aconsegueixo. Però per ser que m’agraden molt aquests reptes, i la sensació que et deixa haver-los aconseguit, sempre evito rutes perilloses, amb passos tècnics, i no m’agradaria posar en risc la meva acompanyant. De pa sucat amb oli perquè no tinc formació ni coneixements, i encara menys equipament, per fer alpinisme amb seguretat. Potser podria fer més coses amb la companyia adequada, guies o gent amb molta experiència, com vaig fer en el passat a l’Aneto o el Neuvielle. Però estic molt content d’aconseguir aquests cims de totes maneres, són tècnicament fàcils, però exigents físicament, i aquí és on juga la voluntat de cadascú, l’empenta per no rendir-se encara que estiguis fos. M’agrada compartir aquestes rutes, però si t’hi fixes, mai és de forma seriosa, perquè ningú ha de prendre les meves paraules com a referència. Aquestes cròniques em serveixen com a recordatori del que he fet, i intenten divertir-vos una mica amb humor, perquè no siguin només un rotllo sobre una excursió. Si ho aconsegueixo una mica, ja va bé.

    Carquinyol, la veritat és que s’ho val, és una excursió exigent, però un autèntic regal pels ulls, ja sabeu que les fotos mai fan justícia a la realitat, a partir de la Restanca, la ruta és acollonant.

    M.Roser, alguns quilets de més sí, aquesta és la meva creu. Producte del sedentarisme, massa reunions i massa poc moviment, encara que darrerament intento fer una mica de cames, si no aquesta excursió hauria estat encara més dura. Però fent excursions no perds quilos, convé estar ben hidratat, així que el que sues ho recuperes, i cal anar-se alimentant, sucs, fruits secs, i portar uns bons entrepans per si la cosa s’allarga i dinar abans de la tornada. No perds pes al final del recorregut, la cosa queda compensada. Però això sí, se’t poden quedar les cames com roques. El paisatge és maco, però cal pujar-lo!

    Xavier, sempre tindrem aquesta discussió, però et demanaria que llegissis la resposta que li he donat a la Glòria. És cert que el Montardo és exigent, un autèntic trenca-cames en alguns sectors, però no és difícil. Sempre que triem rutes, ho fem tenint en compte la dificultat tècnica. Si només es tracta de pujar muntanya amunt, ens va bé. Si hi ha passos difícils o és perillós (més del que habitualment ja ho és la muntanya), queda descartat. Continua a baix

    ResponElimina
  12. És clar, què té a veure això en ser excursionista, oi? Ser excursionista és agafar la motxilla, i començar a trescar, per pur plaer, o repte, o el que sigui. Però per mi vol dir més coses. Vol dir tenir cultura de muntanya, coneixements, i jo em sento sempre un farsant, encara que pugi els cims més alts. Si ho vols, sóc un alpinista de pa sucat amb oli, perquè el Montardo és una senyora excursió, però gaudeixo molt d’explicar les coses així, de manera distesa i sense fer cròniques serioses. Ja sé que a un expert com tu et deu estranyar, però almenys espero que no t’arribi a molestar. Jo em considero un urbanita empedreït que de tant en tant es calça les botes i va muntanya a munt, mirant de respectar-la tant com li és possible.
    Parlant de l’excursió, nosaltes hem estat fent nit a Vielha aquesta setmana, així que vam fer l’excursió en un sol dia, sense fer nit al refugi. Ara que, convidava a quedar-s’hi, l’entorn de l’estany és espectacular.

    Sr. Gasull, és un privilegi comptar amb lectors com tu que recorden que un dels problemes habituals que he tingut sempre en anar a la muntanya ha estat el cotxe. Ja me’n vaig carregar un tornant del meu primer 3000, i posteriorment el cotxe de la meva parella, que és el que tenim ara, ens va deixar tirats un cop a Ribes de Freser, tornant del Taga. I és que ningú pensa en el cotxe? Per sort, sí. Gràcies. Si no l’he esmentat és perquè aquest cop s’ha portat com un campió, tot i haver de passar per una pista molt mal asfaltada, tan vellet com està. El tio aguanta, i això que ja estem pensant en la seva jubilació...

    Jomateixa, si has aguantat patejar-te mig país fent presentacions del llibre, i no sé quants festivals, puges al Montardo sobrada!

    Gemma Sara, les elíptiques del gimnàs les carrega el dimoni! Molt més segur anar a la muntanya, on vas a parar!

    Zel, els genolls pateixen molt a la muntanya, sobretot a les baixades. Estan exposats a molta tensió, i de seguida els notes. Això ho pateix molt la meva parella. Jo també, però no tant, deu ser que tinc uns bons cuixots que recobreixen bé l’articulació...

    ResponElimina
  13. arribo tard .....les imatges són espectaculars i pel que dius això ja és molt més que una excursió .....vuit hores .....esteu en forma malgrat els cruiximents ....tenir uns quàdriceps treballats minimitza l'esforç dels genolls o si més no hi ajuda molt ...jo us felicito a tots dos per l'esforç ( i el plaer de fer-ho)

    ResponElimina
  14. Ja havia llegit aquest post en el seu dia i alguna cosa em devia diatreure del comentari!

    Bravo pel Montardo, XeXu i bravo per les fotos!!! Són molt maques!

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.