divendres, 19 d’agost de 2016

Cargolins


Quan en Miquel es va despertar, li rodava el cap i va trigar uns minuts a poder enfocar la vista. El que va veure el va deixar completament perplex: unes branquetes plenes de cargolins. Definitivament, o estava somiant, o no tenia ni idea d'on estava, dubtava molt que hagués dormit tant com perquè a la seva habitació hi hagués crescut així la vegetació. 

Va incorporar-se per veure que es trobava en mig d'un prat, sense cap signe d'activitat humana als voltants. Què hi feia allà? Va provar de fer memòria per intentar endevinar com hi havia arribat... que de fet no sabia ni on era. Recordava... estar molt torrat i els seus amics acompanyant-lo perquè no caigués. Una festa, molt d'alcohol, música molt alta i passar-s'ho molt bé. Però la festa era a ciutat, com havia arribat a aquell prat i per què?

Mica en mica anava tirant enrere en els records, perquè de la festa tenia massa llacunes com per treure'n l'aigua clara. Unes disfresses, una mena de gimcana... què era tot allò, si ell no havia estat mai de fer gaire gresca. Duia una banda com aquella de les misses, i la seva disfressa era la més ridícula. Tot allò no tenia ni cap ni peus. 

De sobte tot li va quadrar. Es va posar més blanc que la closca dels cargolins que l'envoltaven. Aquella festa era el seu comiat de solter. I si la festa havia estat la nit anterior, cosa que no podia assegurar del cert, avui era el dia de la seva boda. Va mirar a banda i banda. Només verd en totes direccions. Potser que es posés en marxa.


Agost ens porta la segona substitució estiuenca de la Carme, aquesta és la meva participació!

11 comentaris:

  1. Hahahahaha això passa per fer aquestes bestieses!! Ho sento per ell... mai m'han agradat aquestes festes tan exageradament ridícules... au, ara a veure si trobes el camí, ximplet!!

    ResponElimina
  2. Ui,ui,ui... que aquest casament perilla..
    Molt imaginatiu,aquest relat, XeXu!!!
    A veure si se'n surt, aquest xicot!
    Gràcies per participar!

    ResponElimina
  3. Sí, que es posi en marxa... i que comenci a pensar una excusa més o menys creïble. :-DD

    ResponElimina
  4. ai que aquest no recorda ni on es casa.....

    ResponElimina
  5. jo sempre ho dic que l'aigua en que es fabriquen els glaçons és molt dolenta....mai falla, nit de glaçons, ressaca segura.
    Visca els nuvis....

    ResponElimina
  6. Si no sap el camí, no arribarà pas al casament a l'hora prevista...Els comiats de solter solen fer molts estralls!!!
    Bon vespre, XeXu.

    ResponElimina
  7. Doncs com li hagin fet l'animalada d'enviar-lo a un altre país...!

    ResponElimina
  8. Una història molt típica, no sé ni com em va venir mirant aquests cargolins! Però si us ha fet gràcia, ja estic content. Gràcies pels comentaris!

    ResponElimina
  9. En aquestes circumstàncies, ha de ser una sensació ben curiosa, obrir els ulls i veure de primeres els caragolets... Sempre podrà al·legar que els volia a la llauna per al convit...

    (en tot cas, i com tothom sap, el que passa en el prat es queda en el prat ;)

    ResponElimina
  10. Bona història, XeXu, vinc amb retràs a comentar, ja ho veus!
    Ai, les vacances...

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.