dimarts, 16 d’agost de 2016

Cales transparentes


Instants de tranquil·litat necessaris per superar caps de setmana entre amics, paratges preciosos escassament aprofitats per ritmes endimoniadament lents. És difícil adaptar-se a una escapada amb presència de nens quan no en tens; i tampoc convida a pensar-hi. Sant Antoni 2016 acaba amb una ampolla de Moscato, a casa, per fer-nos passar l'esgotament mental. Podria ensenyar només aquesta panoràmica i prou, però no em cal que ningú pensi que tot és meravellós. De vegades la vida no ho és, i no passa res.

16 comentaris:

  1. Vaig fer un curs de guió on el profe sempre deia que calia un conflicte per fer una història interessant, no hi veig el conflicte, em deia, vaig fracassar, vaja. Bé, això ho deia... ah sí, perquè la panoràmica és preciosa, però ja ens dius que no és una postal i prou, que hi ha vida per aquí sota, amb els seus conflictes "endimoniadament lents", m'agrada l'expressió.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El tema nens... és veritat que poden ser molt pesats (ara mateix en tinc tres que m'estan obligant a veure "Fenómeno Fan" :). Un truqui seria fer-se un mateix petit i entrar en el joc. I si no... un No Kids Vacances també és agradable ;)

      Elimina
  2. Jo sóc més de muntanya... però tampoc de pujar-ne, eh?.. Sóc de poblets de muntanya :-))

    ResponElimina
  3. Anar amb nens sempre és com dur rl fre de mà posat a tope... ja pot arrencar, ja el cotxe, però no tira...

    El ritme de lea famílies amb nens és tot un altre...

    Entenc perfectament el conflicte...

    ResponElimina
  4. Els nens són molt macos... quan no els has d'aguantar gaire estona. ;-)

    ResponElimina
  5. Tens raó, la vida no sempre és meravellosa, però aquesta cala, si que ho és...
    Bon vespre, XeXu.

    ResponElimina
  6. M'agradaven els meus nens, però vaig descobrir que no m'agradaven gaire els nens dels altres, si més no quan hi havia els seus pares al voltant. Curiosament, els nens són molt diferents quan no hi ha certs progenitors, fins i tot es poden mostrar adequadament raonables. Només es tracta de fer-los una mica de cas. Ara bé, si la pretensió era sortida adulta, hi ha unes figures imprescindibles en format iaia, avi, padrí, padrina i cangur que són una meravella ;)

    ResponElimina
  7. Quan els nens són petits te'ls menjaries a petons i quan són grans et sap greu no haver-ho fet.
    Si torejar els de casa ja és tasca difícil, més ho és capejar els de casa els altres. JO de tu faria un altre cap de setmana només amb qui tu tries al teu costat. Veuràs que tot canvia, fins i tot la idea de tenir nens....

    ResponElimina
  8. Buff, els nens... Si són massa petits no m'agraden, sobretot si no han superat la fase Shin-chan. Els de 9 anys o més ja són més interessants, n'hi ha que són molt llestos i de vegades et dieun coses que et fan reflexionar. I és que ja saps, ens anem fent grans i tancats ;) De petit, m'empipava molt quan els adults no em feien cas i deien que tot era cosa de nens i ja se'm passaria...

    ResponElimina
  9. Els nens són molt macos però a casa dels altres.

    ResponElimina
  10. la vida és com és amb alts i baixos, se el que és passar uns dies amb nens , fa anys vaig passar una setmana a un lloc de la costa amb uns amics i tres criatures ....va ser tota una experiència...una mica estressant ...tant que mai he repetit, i aixó que m'agraden les criatures però no a full time

    ResponElimina
  11. Ja veig que no sóc l'únic que ha tingut algun conflicte anant de vacances amb gent que té canalla. Tampoc vull que sembli que ha estat horrible, però ha estat difícil i en molts moments perdo la paciència. Suposo que el pitjor és que se'm nota molt... Moltes gràcies a totes i tots pels comentaris, que a més han generat algun debat interessant.

    Gemma Sara, fa uns dies parlàvem aquí de l'exhibicionisme a les xarxes, tant dels que ensenyen tot el que fan, com dels que pinten una vida meravellosa. M'agrada penjar alguna foto al blog sempre que torno d'uns dies fora, cosa que no faig a les meves xarxes personals, però el blog és en realitat molt més personal. Podria penjar una foto i dir que Sant Antoni de Calonge és fantàstic, que el camí de ronda és una meravella, i que han estat els millors dies de la vida. Però no seria veritat, i a mi no m'agrada mentir ni fe veure coses que no són. El lloc és xulo, i tampoc han estat uns dies terribles, no fotem. Però els conflictes hi són, sempre, sobretot els que tenim dins el nostre cap. Ja sé que si et poses al nivell d'ells la cosa es pot fer més fàcil, jugues una estona i ho pots passar bé i tot. El problema és que no vols passar tota l'estona fent el nen petit, que ja tenim una edat, i llavors és quan ells volen i tu ja no, i al meu entendre els pares tampoc no els saben aturar. Unes vacances sense nens, amb aquesta gent, ara mateix no entra dins de les possibilitats.

    Assumpta, la muntanya ja vindrà. De moment, cap de setmana llarg de platja, que als nens els agrada molt, i als pares també. Ja saps que a mi no m'agrada gaire, i a més no em poso moreno ni a la de tres. L'únic que he aconseguit és no semblar l'Iniesta, però gairebé no tinc ni marca del banyador...

    Carme, ja imagino que no són aquests nens concrets, sinó una llei universal amb la canalla. Has d'anar al seu ritme, i el seu ritme és erràtic i capritxós. Quan són teus es deu viure d'una manera molt diferent, i cal dir que jo accepto passar aquests caps de setmana llargs tot i saber què em trobaré, no hi ha possibilitats de res més i ja m'ho conec, però un cop ets allà costa. El conflicte existeix és clar. Però no vull culpar ningú, la culpa és meva en tot cas, perquè si ho accepto és amb totes les conseqüències, i em costa molt entomar-les, ho reconec.

    McAbeu, són macos i et donen bons moments, fins i tot quan no són teus. Però si no estàs receptiu, costa més anar al seu ritme i entomar la seva manera de fer. Ja sabia on em posava, però potser el meu estat mental no era el més òptim per un cap de setmana així, en el que has de prendre moooooolta paciència.

    M.Roser, no tinc cap queixa dels paratges que envolten Sant Antoni de Calonge, és un lloc molt maco per estar-s'hi i passejar-s'hi, però això no treu que tampoc fossin els millors dies de la meva vida.

    ResponElimina
  12. Clídice, punt molt interessant el que destaques. Veus, a mi els teus nens també em posen nerviós, hahaha. Bé, pel que n'expliques, segur que a tu no t'atabala tant, però les persones som diferents i el que fan no caça massa amb la meva manera d'entendre les coses. Potser sí que els nanos són diferents amb els pares davant i no. Tampoc és que ho experimentés gaire, perquè estàvem allà tots junts, però sí que algun dels nens era impossible deixar-lo amb altres que no fossin els seus pares. Potser alguns sí que era possible i estaven més tranquils, perquè els seus pares se'ls coneixen massa, igual que els pares a ells. Però com deia més amunt, la pretensió no és aquesta que dius, ja m'agradaria a mi. Però a banda que dues de les nenes són massa petites com perquè els pares se'n desprenguin fàcilment, no és que fos un cap de setmana d'amics, era un cap de setmana en família, és a dir, child-friendly, i jo i la meva parella ho acceptem, ja sabem el pa que s'hi dona, perquè no és el primer cop. Per això no puc dir que hagi estat fantàstic i meravellós, jo ho preferiria d'una altra manera, però és el que hi ha. Tampoc ha estat terrorífic, però el que no puc dir és que no fos com ja em podia haver imaginat.

    Sr. Gasull, aquesta frase amb la que comences el comentari, sempre m'ha agradat, està fita en conya, però no li falta raó. No pateixis que els caps de setmana de privacitat i intimitat ja hi són i hi seran, són totalment un altre rotllo, però això no vol dir que canviïn la idea de tenir fills, algunes coses no són tan fàcils d'oblidar. Jo penso que m'agradaria, sempre ho he dit, però entre tots em fan passar les ganes, de veritat.

    Yuji, també els de 5 anys poden ser interessants, te'ls mires, els estudies, i ells mateixos tenen unes sortides molt divertides, i són més espavilats del que sembla, poden ser unes fures. Segurament, amb 9 anys s'hi pot raonar més, i mantenir una conversa més centrada sobre molts temes. Ja veurem quan arribi el moment, aquest encara estan als 5. De petits està bé que ens facin cas, però que ens facin cas els nostres pares. Els altres no en tenen la culpa.

    Anna, quan només els has de tenir una estona, oi? 72h són moltes, i es poden fer molt llargues, depenent de com.

    Elfreelang, jo ja anava de repetidor, ja sabia què em trobaria, tot i que amb edats diferents, i ara sent 4 nens, la cosa canvia i no saps mai com anirà. Ha estat difícil, perquè els nens centren l'atenció en tot moment, i una estona t'agrada estar per ells, però en algun moment te'n canses i no pots fugir. No sé com es pot gestionar millor això.

    ResponElimina
  13. Xexu, m'has recordat moltíssim els comentaris que feia la meva filla uns anys enrere, després d'alguna sortida amb parelles que tenien fills, i on les úniques converses possibles eren sobre la canalla; en quedava tan farta que va jurar i perjurar que no en tindria mai a la vida, i que fins i tot comprenia el rei Herodes... Però la vida és canvi i té moltes etapes, i ara tinc dos néts de 6 i 4 anys, i la percepció dels seus pares és ben diferent... Però ara sóc jo qui n'està farta de criatures! :-)
    Una abraçada, Xexu!

    ResponElimina
  14. Si no tens criatures és un pal anar amb amics que sí que en tenen. Els pares també ens exasperem, amb els nostres fills i amb els dels altres, però ja tenim la pell dura i estem més que resignats.
    Abans els nens no m'agradaven gaire, però des de que sóc mare que m'hi faig força, i a vegades els utilitzo d'excusa per fugir de segons quines converses avorrides d'adults :)
    Per cert, vau tenir temps de fer un xic de camí de Ronda?

    ResponElimina
  15. Galionar, em va agradar el teu comentari perquè en realitat no és que hagi decidit que no vull tenir fills sota cap concepte. No em sorprèn res del que expliques, es fa molt dur quan no en tens i els altres han muntat el seu món al voltant de la canalla. Però potser més endavant la circumstància és propícia i decideixes tenir-ne, i la cosa canvia. De moment renego, perquè la gent del meu voltant que n'han tingut arriben a ser extremadament pesats, de vegades. I els que vaig estar aquest cap de setmana no són els pitjors, ni de bon tros, només que m'hi passo més estona seguida. Ja veurem com canvia la cosa, suposo que algun dia faré un cop de cap, però ja des d'ara la meva preocupació és no arribar a ser tan insuportable.

    Roselles, la teva evolució és la normal, suposo, la que em passarà a mi si em veig en la situació. O això deuen esperar tots els pares que veuen les meves males cares. Entenc que quan tens fills propis la cosa canvia molt, però ara mateix tinc una sensació molt dolenta, que és que amb la rabieta que estic agafant a la gent amb canalla, m'imagino tenint mania al meu fill i retraient-li totes les coses que no m'agradin. Ho pots creure? A algú més li deu passar? Pots comptar que si tinc canalla vull estimar-la, i no tenir-li mania, i això em sembla que és el que estan aconseguint entre tots.
    Vam fer una mica de camí de ronda, però amb nocturnitat, gairebé. Amb la calma de sortir a passejar amb tota la canallada, i en un moment vam dir 'ep, que nosaltres tirem una mica més ràpid, eh?'. I vam caminar una mica només, el primer tram de roques fins la primera platja gran, on hi ha un càmping. Ja se'ns feia fosc i vam tornar. Un drama.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.