diumenge, 31 de juliol de 2016

Exhibicionistes

Aquest cap de setmana ens vam trobar parlant d'alguna gent que darrerament ens fa ràbia, i quan hi penses fredament, no acabes d'entendre per què, però no pots evitar que cada cop que sents o veus alguna cosa d'aquesta persona, el teu nivell d'exasperació creixi. Partint de la base que sentir ràbia no és un sentiment lloable, no se m'acudeix una altra manera d'expressar millor el que em desperten.

A cadascú ens molesten o enerven uns trets o altres. Recuperant una mica el fil del post anterior, dir que a mi em molesten els exhibicionistes en excés. Parlo de xarxes socials, és clar. Probablement ho fan per complex i per demostrar allò que no són, gairebé diria que el sentiment més lògic davant d'això seria la pena, però no ho puc evitar em fan rabieta. No parlo d'una foto aquí i allà, parlo de 'Dia 1, avui he fet tal cosa.'. No puc. I no és enveja, ho podeu creure. Un altre cas lleugerament relacionat són aquells que fan passar la seva vida pública per meravellosa, com si fos un conte de fades, quan has estat més de dues i més de tres vegades testimoni de que aquesta persona ho considerava tot un desastre. Sempre seré partidari de no ensucrar res. Sí, aquesta vida té coses que són una autèntica merda, o que són molestes, o doloroses. Per què pintar-les de color de rosa? Així treus valor a les que realment paguen la pena.

Potser el més sorprenent del cas és que ens preguntéssim per què ho fem això, per què no podem reprimir aquest sentiment, i que cada cop que veiem una nova aparició d'aquestes persones arrufem encara més el nas i res ens sembli bé. Ens agradaria fer-nos el ferm propòsit de no rabiar per aquestes coses, que passant de tot es viu millor. Però jo no prometo res. Sé que no caic bé a tothom, i segur que faig ràbia a més d'un. Per què m'ha de caure bé tothom a mi?

20 comentaris:

  1. No et preocupis, odiar es bo, es un sentiment i ben real, i no s'han de mostrar els sentiments? Reprimir els sentiments no es bo, no es saludable, deixa que flueixin. Això que l'amor mou es món són collonades, es l'odi que mou el món, no tothom estima alguna cosa, però tothom odia, encara que no ho vulgui reconèixer, perquè vivim en aquesta societat on dir que ets una persona que reparteix amor a tord i a dret està ben vist però no ho està dir que sents odi.

    Sobre els exhibiciones, pensa que vivim amb una societat amb la nescessitat de mostrar al mon lo feliços que sóm, encara que sàpiguem que no sempre sóm feliços, però això no es mostra, es busca autoafirmació, buscar la aprobació dels altres o simplement per el placer d'exhibir-se. Aquestes genials fotos d'esmorzars amb tots els elements perfectament disposats sobre una safata en la qual no falten ni les espelmes ni les flors fresques (el típic esmorzar de cada dia ...) sota una llum indirecta, i sota un filtre, un altre filtre, un altre filtre, espera, un filtre més, afegeixes 57 hashtags i ja està, visca el foodporn! Tothom vol saber què menjo! Ah, i suposo que ja tindràs el teu flotador gegant, especialment el de flamenc rosa, sinó aquest estiu no ets ningú. Recorda que si una experiència no es pot fotografiar (o fer un mini vídeo curt en bucle) no existeix i per tan no val la pena, perquè no se li pot posar likes. Pensa en lo dur que pot ser portar una vida així pendent de la aprobació constant de tothom, aquesta obsessió malaltissa per agradar als altres.

    Hi ha estudis que conclouen que com més es fan servir les xarxes socials es té pitjor nivell de satisfacció amb la vida o més possibilitat de patir ansietat entre d'altres trastorns de l'estil. És com un cercle: Es mostra felicitat per ser infeliços i per això es mostra més felicitat i així es converteix en un cercle viciós, per això jo els hi tinc més pena que odi. Total, que hi ha els que exhibeixen la seva vida en les arxes per omplir el seu buit existencial i els que omplen el seu buit existencial criticant als que exhibeixen la seva vida en xarxes...

    Ja per acabar. Sobre les teves estimades persones que mostren una aparença de vida fantàstica a les xarxes social et passo aquest curt on es veu com la vida real no es tal com la veiem a facebook: What's on your mind?

    ResponElimina
    Respostes
    1. El vídeo és molt trist... i em temo que, massa vegades, real :-(

      Sobre el concepte d'ODI... vols dir que no exageres???

      Elimina
  2. És veritat hi ha persones, que no saps ben bé per què, però d'entrada ja no et cauen bé i és clar, qualsevol cosa que facin la trobes fora de lloc. Suposo que és un sentiment involuntari, els veus un no sé què que no t'acaba d'agradar.
    Sobretot jo no suporto els que van de sobrats, com si tu fossis un zero a l'esquerra i ells els amos del món...I a l'hora de la veritat no t'arriben ni a la sola de la sabata!
    Per descomptat que ningú cau bé a tothom, però n'hi ha que sembla que s'ho busquin...
    Bon vespre, XeXu.

    ResponElimina
  3. Pons, com t'has enrrollat, quina ràbia em fa!!!

    ResponElimina
  4. Ara seriosament: la ràbia a mi no em deixa pensar amb claredat, m'ofusca i em posa els nervis a mil... però com tu dius, hi ha vegades que no es pot evitar. Aquí i allà hi ha consells per evitar aquesta emoció, però al final sempre acaba eixint. Coses dels humans!

    ResponElimina
  5. És veritat, hi ha persones molt exhibicionistes dels bons moments. A mi no em fa ràbia, potser perquè reconec que també ho sóc una mica. Crec que les xarxes amplifiquen un fenomen molt comú, el mateix que et fa dir "Lluííís" quan et fan/fas una foto o de dir que et va bé quan et demanen com va, et vagi com et vagi. Com diem amb una amiga, ets amic d'algú quan us heu vist el cul, però en general vols ensenyar la cara amable. Em va bé aquesta reflexió.

    ResponElimina
  6. jo només tinc ràbia de qui em fot els calers i amb ells s'envà de vacances. Jo penjo moltes fotos a instagram quan em venen de gust i no ho faig per ensenyar res, tot el contrari, per mi s'ha convertit en un àlbum de la meva vida i en algunes de les fotos, per maques que siguin, jo sé quin mal de cap tenia aquell dia o de quina mala llet m'havia llevat. Em serveix per recordar, com si tingués por de perdre el que he viscut....i els m'agrada que pugui tenir no m'escalfen gens ni mica, encara que sempre sigui un paler que algú es fixi amb el que un ha creat.
    Si fessim una cursa de raros....potser aniries darrera meu...

    ResponElimina
  7. Segur que tots sentim ràbia per algú i que tots provoquem ràbia a algú. Deu ser com inevitable en alguna mesura.

    Però no em sembla el mateix que "no caure bé" hi ja gent que no em cauen bé, però no fan ràbia. Més aviat indiferéncia.

    Crec que la ràbia té a veure amb alguna mena de greuge real o sentit com a real.

    No és agradable sentir rábia, però no sempre sabem evitar-la. Ho intentem, sense prometre res.

    ResponElimina
  8. Un tema molt interessant :-)

    A mi no em fan ràbia les persones que xerren molt a les xarxes socials (m'hauria de fer ràbia a mi mateixa hehehe... ja que tinc blogs, tuiter i instagram. També tinc feisbuc però el segueixo odiant com sempre. De fet, ja n'he tingut tres vegades. El primer em va durar un parell de dies o menys. El segon potser un parell de mesos perquè també el vaig tancar -eliminat totalment, no abandonat, suprimit-) i, finalment, em vaig deixar convèncer que podia fer un feisbuc no personal sinó per la meva botigueta d'artesania... Ho vaig fer, fa temps, crec que més d'un any i allí està, omplint-se de coses que no sé perquè surten al meu feisbuc, i sense que entengui com funciona. Abans d'ahir, parlant amb mon germà, em va dir que feisbuc és la cosa més mal programada, més horrible i més mal feta que ha vist mai... que no s'hi aclara de cap de les maneres, que no ho entén ni ho ha entès mai (he de dir que ell té estudis informàtics i que és una cosa que se li dóna molt bé) (continuará...)

    ResponElimina
  9. Segueixo aquí :-) el que passa és que estic obsessionada amb que se'm talli a mig escriure i perdi la meravellosa parrafada que ja tinc redactada hehe...

    Bé, deia que no em fan ràbia les persones que xerren molt... la "ràbia" no em ve per la freqüència d'intervenció sinó pel que expliquen... si parlen com si el que ells diuen és definitiu i no es pot discutir i la raó està sempre i en tots els temes al seu costat, o si són persones que interactuen amb tothom, sense semblar els amos de la raó absoluta en tot i per tot.

    Jo, per exemple, quan parlo de política, com tinc molt clar el que vull i el que penso, podria semblar una indesitjable d'aquestes que es creuen en la possessió de la veritat absoluta però com, sortosament, parlo de molts altres temes en els quals moltes vegades canvio d'opinió segons el que em pugui explicar l'interlocutor, doncs espero no ser massa "odiada" :-DD

    Utilitzo la paraula "odiada" per, una vegada més, portar la contrària a en PONS (PONS, a mi la truita també m'agrada ben feta... en QUIM MONZÓ em va bloquejar al seu tuiter per haver dit que la foto d'una truita que va posar estava massa crua... i és cert estava súper crua... ecs) en quant al terme ODI. Diu ell que no tothom estima algú però que sí que segur que tothom odia algú (continuarà...)

    ResponElimina
    Respostes
    1. El Monzó et va bloquejar per una truita?? No deuries dir que era súper unionista en comptes de súper crua?? :D

      Elimina
  10. No sé si pot ser això de viure sense estimar ningú, ni que sigui una miqueta... per tant, no puc opinar dels demés, el que si puc dir -i no és ganes de passar per "santeta" ni res semblant- que jo no odio ningú... I ho dic convençuda del tot. Per mi odiar és un sentiment MOLT FORT i molt seriós... (clar que hi ha gent que em cau malament!!! i suposo que és aquesta "rabieta" que descriu en XEXU) però parlar d'odiar... de fet, és que, quan m'ho vull imaginar penso que és quelcom tan fort que a aquella persona la voldries veure morta. Això, per mi, és el que penso, quan penso en el concepte "ODI"... la voldries veure morta i, si pot ser, que sigui una mort llarga i dolorosa... M'esgarrifa pensar poder desitjar això.

    Podria arribar-hi? Vaig pel carrer i algú ens ataca al Josep Lluís i a mi (o a ma germana, mon germà, ma mare, els meus nebots. Stop.) i jo surto viva i ells (un o més d'un) són assassinats, o atacats amb greus seqüel·les ... Odiaria?... Crec que sí... però, Gràcies a Déu, això no m'ha passat mai. I espero que no em passi mai, clar.

    Tot i així, estic segura que, amb el temps, pensaria "En Josep Lluís no voldria que jo visqués amb aquesta ràbia dins meu...", "aquell tarat que el va matar era un boig i no mereix que jo li dediqui tants pensaments i em faci mal per dins"... i, si em donessin un arma i em diguessin "té, dispara, pots matar-lo", sé que no ho faria. Segur. (Això sí, si l'arma me la donessin en calent no asseguro res)

    Per tant, pensar en odiar un tuitaire o un instagramer, em fa gairebé riure... perquè està a anys llum del que per mi és ODIAR. Si un internauta no et cau bé: No el llegeixes i ja està, és així de fàcil :-DDD

    (continuarà)

    ResponElimina
  11. D'altra banda, la gent que s'inventa una vida feliç i ells estan tristos doncs, potser aquesta és l'única forma que tenen de sortir endavant... imaginant, somiant, jugant a que allò que no va bé, sí va bé...

    Jo em podria inventar que sóc una professional d'èxit :-DDD

    El vídeo d'en PONS m'ha fet molta llàstima. SEgur que hi ha gent així :-((

    En tot cas, recordeu el meu consell: En lloc d'aguantar internautes que ens cauen malament i ens fan ràbia. No és més fàcil ignorar-los, deixar de llegir-los, no seguir-los o, fins i tot, bloquejar-los? Fet així, fora problema!! :-DD

    ResponElimina
  12. carai Assumpta quasi tens un post escrit ....rabia rabia de vegades me'n fan la gent que ocupen tota l'acera i no et deixen passar quan tens pressa però se'm passa ràpid ....l'odi és massa fort ...odiar no crec que odii a ningú i en quan allò que diu el Xexu de no ensucrar les coses i mostrar-les tals quals són les veiem o sentim no hi puc estar-hi més d'acord ....tothom tenim més o menys coses o gent o actitud que ens provoquen ràbia, la ràbia és una emoció i com a tal passatgera ....l'odi ja és tota una altra cosa més racional i que dura més molt més

    ResponElimina
  13. Crec que aquesta gent que ens fa ràbia tenen una aureola que, encara que aquell dia no ens facin res, ens provoquen igualment ràbia.

    ResponElimina
  14. Interessant debat el que s'ha generat, no està malament que això sigui en ple agost, que l'activitat és ben baixeta per aquí. Sobretot us recomano les discrepàncies entre què és ràbia i què és odi. Les xarxes socials formen part de les nostres vides, vulguem o no ja les tenim força integrades i han canviat les relacions entre persones. Fins i tot ens poden despertar aquests sentiments tan humans. Gràcies a tots pels comentaris.

    Pons, no t'oblidis dels diners, això sí que mou el món. És veritat, sempre s'ha de dir que tot és fantàstic, això és el que et fa tenir amistats i gent que et segueix. Si dius les coses que són una merda la gent no et vol a prop. Probablement perquè ja en tenen prou amb les coses que són una merda a la seva pròpia vida, no volen que els ho recordis, ni que els afegeixis més merda a sobre. Volen una felicitat, encara que sigui fingida. La vida és dura, cal posar-hi un somriure. Saps com s'aconsegueix això també? Amb drogues. Ai no, que també està molt malt vist i ningú en pren.
    Pensant en l'exhibicionisme, he recordat èpoques passades d'aquest blog, molt passades, en les que no ho passava bé en molts aspectes, i no m'estava de dir-ho. Precisament perquè ensucrar una realitat merdosa no serveix de res. També mirava d'explicar els bons moments, que per contrast eren molt més valorats. La gent em llegia també. Però no crec que això passés a les altres xarxes, els blogs són un món apart, em sembla que més sincers, encara que hi hagi qui es crea personatges. Almenys ho eren. Al final et canses tu mateix d'explicar coses dolentes, i sobretot t'adones que hi ha gent que està molt pitjor i que et queixes per res. Ara, el dret a queixar-te, que no te'l treguin.
    Aquesta obsessió per agradar de la que parles és molt real. No ens enganyem, a tots ens agrada que ens donin algun copet a l'esquena, però aquesta necessitat constant de 'likes' és el que jo anomeno un complex d'inferioritat com una casa de pagès. La meva vida mediocre farà que no arribi enlloc a la vida, però si sóc un tuitstar, qui sap si encara em fitxaran a alguna tertúlia. Bé, no sé, potser ho estic mirant de manera molt reduïda, però no crec que vagi desencaminat. És com una gran insatisfacció amb la vida, que fa que necessitem simular una cosa que no és. Sembla que coincidim en això de dir que fan més pena que odi, però realment és més fàcil sentir ràbia que compassió en aquests casos. I sí, segurament alguna frustració dec tenir jo perquè em molestin tant aquestes coses. Però que em psicoanalitzi un altre.
    He mirat el vídeo, em pregunto quants casos així hi deu haver. Em sembla que un percentatge molt alt.

    M.Roser, saps què, les dues persones que em vénen al cap (no són les úniques, però dues em vénen a la ment quan penso en les coses que he descrit al post), no han seguit aquest patró que descrius. És ben cert que hi ha persones que no t'entren ja de bones a primeres, per maneres de ser, o per aquells detalls imperceptibles que no sabem explicar. Però aquestes no, són gent amb qui tenia bona relació i em queien bé, però en descobrir noves vessants d'elles, he començat a agafar-los mania. Els sobrats, els que els pot la supèrbia, poden fer molta rabieta, és cert. A mi em desagraden, però depenent de quins, alguns penso que és part del personatge que es creen per sobreviure en aquest món, i llavors mira, encara t'ho pots prendre a conya. Però aquells que es creuen realment superiors sí que són més insofribles. Sempre he pensat que si necessites demostrar que ets tan bo, segurament no ets tan bo. Els que ho són de veritat no necessiten presumir-ne.

    ResponElimina
  15. Leblansky, també penso que és un sentiment molt humà, no sé d'on ens ve, si són vestigis d'agressivitat animal que canalitzem d'aquesta manera, o que realment ens hem tornat rondinaires amb l'evolució. Com deia, no és el sentiment més maco que pots experimentar, però sol acabar aflorant, i ho pot fer de moltes maneres diferents. D'aquí que alguna gent reprovi les més virulentes, sense adonar-se que ells practiquen aquest sentiment de ràbia igualment.

    Sr. Gasull, les xarxes socials són exhibicionisme pur, però fer-ne un ús racional depèn de cadascú, per si soles no tenen cap maldat, es converteixen en dolentes quan algú les fa servir malament. Tampoc és el cas que deia, no és que sigui un mal ús, és només un ús... que a mi em fa ràbia. Però és que ho puc entendre, es nota molt qui penja les coses per ell mateix, i qui ho fa per rebre l'aprovació, l'admiració o fins i tot l'enveja dels altres. Jo l'instagram el tinc tancat, accepto gent que conec només, i no hi penjo mai fotos meves ni de la gent propera, de fet rarament hi surt gent a les meves fotos allà, i en tot cas, gent anònima o grups grans. Tampoc no el faig servir gaire sovint, però el miro cada dia. A les altres xarxes no hi poso coses personals, només opinions o explicacions de coses que he fet o faré amb 'el meu perfil públic'. En un passat sí que havia fet servir les xarxes durant els viatges, però em vaig adonar de la ràbia que em feia això, i ho vaig deixar de fer. On més coses personals explico és al blog, i sempre després de tornar d'algun lloc, o que ja hagi passat. A raro no sé si et guanyaria, però a maniós...

    Gemma Sara, segurament el món seria un lloc terrible i implacable si cada vegada que preguntéssim a algú com li va ens digués que fatal, i se'ns posés a plorar. No ho fem perquè és una conversa de formalitat: 'com et va? Anar fent'. Ningú no espera res més punyent que això. També perquè no esperes explicar les teves penes a qualsevol que passa, si necessites parlar, aniràs a buscar algú de confiança i no li diràs que estàs bé, precisament. La formalitat, la cordialitat, i l'ensenyar la bona cara és el que ens fa mantenir les relacions socials, ja que ningú vol quedar amb aquell que sempre li amarga els dies. Ja tenim prou amb les nostres coses, perquè a sobre només ens creuem amb gent deprimida (deprimida en el sentit de fer el ploricó, ja s'entén). Però per mi hi ha un abisme entre explicar les coses bones de manera alegre, i potser reservar-te les no tan bones, i explicar com si fos l'experiència més meravellosa del món que vas estar 30 hores de part, agonitzant de dolor, que vas perdre la consciència no sé quants cops i et vas fer les necessitats a sobre, i que per això ets immensament feliç. Pots ser immensament feliç de tenir una criatura, és clar, però el part no va ser meravellós, no m'ho venguis així. M'explico, oi? Jo puc tenir un èxit laboral, per exemple, i ho explico aquí. Tothom content, tothom em felicita. L'endemà se'm mor un parent, i decideixo no explicar-ho, tot i que la gent estaria al meu costat i em donaria el condol i molts ànims. Però és una opció personal que triï explicar una cosa i no obrir la meva intimitat en una altra. El que no pot ser és que munti una festa perquè ha mort el meu parent. Aquesta vida té coses dolentes, collons, assumim-ho. I no passa res.

    Carme, com ja han dit per aquí, és un sentiment molt humà. No sabria dir d'on ens ve, però el tenim. És possible que vingui d'algun greuge, com dius tu, precisament per això en parlàvem aquest cap de setmana, reflexionàvem sobre el perquè d'una reacció tan visceral, perquè ens agrada trobar motius a les coses. No ens en vam sortir, però seguiré pensant que no és perquè sí. Sobre caure bé, ja li deia a la M.Roser, aquestes persones que m'han fet escriure aquest post no em queien malament, al contrari. Continua a baix

    ResponElimina
  16. Ara em fan ràbia, però no totes dues em cauen malament, una potser sí, perquè hi he de fer tractes periòdicament i tampoc compleix, però l'altra no, senzillament que em repel algunes maneres de comportar-se. Persones que no em cauen bé, per algun motiu, però sense que m'arribin a fer ràbia, em poden generar indiferència, és clar que sí, i així millor, perquè no et fas mala sang, i fins i tot pots mantenir-hi una cordialitat.

    Assumpta, no critico els que parlen molt a les xarxes, això m'és igual, perquè com a molt potser pots pensar que són uns pesats, i potser sí que hi haurà algú a qui farà ràbia, però a mi no. Si penso que parlen massa, i no m'interessa el que diuen, els deixo de seguir i ja està. Parlo més aviat dels continguts, com tu dius. Sé d'algú que totes les publicacions que fa són del tipus 'ei, estic aquí, mireu que faig, holaaaaaa'. Ja m'entens, com una nena petita que busca cridar l'atenció, i només això. El pitjor del cas és que, en alguns casos, ho fa perquè és trepadora nata, i la veritat és que li segueixen la veta. I això em fa ràbia, que a la gent que ensenya tot el que fa per cridar l'atenció a sobre li riguin les gràcies.
    Sobre facebook no en puc parlar gaire. Ara en tinc, però el faig servir poc, hi penjo molt poqueta cosa, i només com a perfil públic, no personal. Sobre com funciona, ni idea. Però el paio que el va crear s'ha forrat. Alguna cosa ben feta deu tenir. Per exemple, que la gent normal no en té ni idea d'informàtica, i si funciona malament per dins, ens és igual. Per fora funciona prou bé.
    Em sembla que tens un concepte d'odiar massa fort, massa reduït a casos extrems. No sé si estàs influenciada pel concepte odi associat al pecat capital, però jo no vaig tan enllà, senzillament quan tens ràbia a algú, que et vénen ganes de fotre-li un calbot, o que dius que el mataries, encara que saps que no seria veritat, ni que en tinguessis l'oportunitat, perquè saps que no ho mereix (no som ningú per decidir per la mort d'un altre, ja ho deia Gandalf), això és odi. Ja t'he llegit altres vegades que tu no odies, i justament em va venir això al cap quan escrivia el post, perquè darrerament t'he llegit molts comentaris que denoten ràbia, encara que sigui producte de la frustració, o per l'enrabiada, però de la manera que t'he sentit parlar des cupaires, aquesta ràbia, com fem tots, també l'has treta. Això donaria veracitat al que diu en Pons, fins i tot les persones més comprensives i pacífiques s'enrabien, és a dir, que treuen la ràbia a passejar. Potser no insulten o blasfemen, però és un sentiment molt humà que ens surt de tant en tant, o ben sovint, depenent del cas. Se li pot dir odi a això? Jo crec que sí. Sense que tingui proporcions bíbliques, però odi al cap i a la fi.
    El vídeo és trist, i em pregunto quanta gent deu haver-hi així. De fet, corren històries per internet sobre aquest tema. Hi ha molta gent que mostra una vida falsa, perquè precisament ningú vol que l'amarguin parlant de coses tristes, però si mostres una vida meravellosa la gent et seguirà. El problema és que els comportaments que no m'agraden no són de gent desconeguda, són de gent que conec, dels meus entorns propers, i deixar-los de seguir seria lleig. Ho hauria de fer, eh? Però costa més que fer-ho amb un desconegut.

    Elfreelang, com ja li he dit a l'Assumpta, jo no considero l'odi com una cosa tan forta i inamovible com vosaltres. Penso que es pot sentir ràbia o odi cap a algú i deixar de sentir-lo fins i tot. Segons el diccionari, odi seria més fort que ràbia, però res indica que hagi de ser irreversible. De totes maneres, podem parlar de ràbia i prou, i aquest és un sentiment ben humà. I depèn de dia que tinguem, el podem experimentar per qualsevol cosa que ens molesti una mica.

    Jomateixa, i tant, completament d'acord. Al final acabes trobant malament tot allò que fan. Ho he experimentat...

    ResponElimina
  17. Prometo que no odio l'Anna Gabriel ni la... com es diu aquella?... Sí!! Eulàlia Raguan o Reguan...

    Les seves mutacions em treuen de polleguera, però això se'm passa! Tu espera a que votin en Puigdemont i veuràs que maques són... :-DD

    Doncs, sí... ara veig que el concepte d'odi que utilitzem és molt diferent, clar... Ni en els pitjors moments de les riatlletes comunicant el NO als pressupostos presentats per en Junqueras les odiava. Les hauria lligat a una cadira i els hauria fet un discurset d'una horeta més o menys explicant com n'és d'important ser fidel a la paraula donada i no decebre centenars de milers de persones... i ja està. Ni tan sols el calbot! :-P

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.