dijous, 2 de juny de 2016

Qui m'ha robat el mes d'abril?

Estem a juny, i no me'n sé avenir. Com ha passat? Qui m'ha robat el mes d'abril, deia la cançó. I el maig? I el febrer? Fa no res que començàvem l'any, i ja estem a la meitat, i no sé com hem arribat fins aquí. Mentre em queixo que tinc tots els dies ocupats, les pàgines de l'agenda passen que ni les veig. I són a setmana vista. Ni fent el viatge més llarg fins ara se m'ha aturat el temps. I què he fet de bo en aquests mesos? Han passat tan ràpid que ni ho sé. Ja m'ho deien que, com més va, més se t'escola el temps entre els dits. Com odio reconèixer que tenien raó. I com qui no vol la cosa, ara unes noves eleccions, com si no tinguéssim res millor per fer. Quan faci memòria, a final d'any, segur que podré fer una llista de tot el que he viscut, però ara mateix que algú m'expliqui, si pot, com hem passat de cap d'any a juny...

22 comentaris:

  1. No només et passa amb cançons en català... :)

    ResponElimina
  2. Respostes
    1. L'enllaç que has posat dóna un remei:

      "Hay un remedio. Si deseas que el fin de semana no pase tan rápido, no lo pases tumbado en el sofá y viendo la televisión: llénalo de nuevas experiencias."

      Val a dir que hi ha dues percepcions temporals: la present (quan veus que el rellotge no avança perquè t'estàs avorrint) i la passada (quan penses en el que has fet en un interval de temps). Aquesta segona sembla expandir-se quan fas moltes coses (lògic, si no has fet res, no ocupes espai al cervell amb informació i el cervell obvia en gran part aquest lapse de temps).

      Jo ho tinc comprovat. Des que va néixer l'Albert sembla que hagin passat 8 o 9 anys.

      Elimina
  3. Em temo que com més grans ens fem, més ràpid ens passa.
    Per desgràcia.^-^

    ResponElimina
  4. Doncs si, és una malaltia molt estesa.

    ResponElimina
  5. Consola't. Amb els anys encara passen més ràpid. Anava a dir el mateix que diu la Carme.

    ResponElimina
  6. Jo dic, qui m'ha pres l'hivern, no l'he vist enlloc...
    M'afegeixo al comentari de la Carme i el Xavier, prepara't, cada vegada el temps passa més ràpid...
    Què has fet durant tot aquest temps? Viure que no és poca cosa!
    Bona nit, XeXu.

    ResponElimina
  7. Recordo quan d'adolescent li deia al meu pare les ganes que tenia de fer-me gran perquè em deixessin una mica més de llibertat -que en la meva joventut poca en temien- i el molt que trigava a passar el temps, ell deia que gaudis el moment que quan em fes gran el temps em volaria. Li tinc que donar la raó: vola.
    Ja no compto l'any per mesos, ni per estacions. Ara Nadal, setmana santa, vacances i nadal altre cop. Cada vegada més depresa...
    I que per molts anys!

    ResponElimina
  8. ves per on m'hi sento molt identificada amb el teu post .....m'han volat els dies les setmanes i els mesos i de sobte estem al juny.....per cert no si em fan nosa o mandra o més coses les eleccions espanyoles ....

    ResponElimina
  9. Sí noi, també formo part del club d'aquells a qui han passat els mesos sense adonar-se'n... I cada any va a més, la cosa... En fi, no podem aturar-nos, així que seguirem endavant!

    ResponElimina
  10. uiii i mes endavant pitjor encara !!

    que no sigui res !

    ResponElimina
  11. Tot el món diu que s'ha de viure el present, perquè el passat no es pot canviar i el futur ningú el coneix. Així que aprofita el moment, "Carpe Diem". I si ho aconsegueixes, m'ho expliques, si us plau.

    ResponElimina
  12. Les roselles de seguida desapareixen, els camps verds es tornen rossos, i no saps com ha estat. Jo sóc a l'època de la vida que correspon a l'estiu, i vull aprofitar-la al màxim, perquè sé que s'acaba. Tot i que la filosofia del Carpe diem no m'agrada gens. Per a mi la felicitat és llegir, fer poemes, mirar-me els blogs. La resta, prosa.

    ResponElimina
  13. Ja veig que no sóc l'únic que li passa, cosa que era d'esperar, però també veig que tots els més grans que jo coincidiu amb què va a pitjor. Gràcies per animar-me tant, eh? Sou molt macos. Gràcies, aquest cop sinceres, per deixar els vostres comentaris, tot i que l'actualitzador d'aquest blog va com una cafetera i sembla que no apareix quan toca als blogrolls.

    Eva, quan anava pensant el post em va venir aquesta cançó, i després vaig voler posar el títol així. Certament vaig pensar que just després d'uns dies de l'altre post pensava ara en una cançó en espanyol, i és més, vaig pensar que tu m'ho faries notar! Si és que... Sabina m'agrada, però aquest és un cas una mica diferent del que volia dir al post anterior. És el que deia en Gasull, de vegades hi ha cançons que expliquen coses millor que ho puguem explicar nosaltres, o amb les que ens sentim identificats. Trobo que aquesta frase, i ara no em facis dir de què va la cançó, s'esqueia molt bé amb el que volia expressar, però no és el mateix cas que deia d'estar parlant i dir amb naturalitat una frase en la conversa que et fa saltar automàticament a una cançó. Per la teva tranquil•litat, dir que de música en espanyol també n'escolto i n'he escoltat molta, et faries creus de veure la meva llista de cançons, però no és l'idioma que parlo habitualment amb els més propers, per tant és més difícil que em surti una frase en espanyol que em transporti a una cançó.

    Pons, és que li han de trobar nom a tot? Per més noms que li posin, el temps no anirà més lent!

    Sergi, així que si t'he entès bé, cal fer moltes coses perquè el temps sembli que està ple? No ho acabo de veure clar, si volem que el temps ens duri més, llavors no hem de fer res, que sembla més llarg? Això és un embolic. El que sí que està clar és que la percepció del temps present i del temps passat són diferents. Em sembla que tots coincidirem, en el moment present les hores passen lentes, sobretot si no fem res especialment actiu. En canvi, quan diumenge mirem com ha anat la setmana, ens fa la impressió que ha estat meteòrica. Llarg en el present, un instant en el passat. No serà algun defecte d'emmagatzematge del nostre cervell? O potser un mecanisme de defensa, perquè la memòria necessita ser àgil i no guardar-ho tot...

    maria, però les coses dolentes no passen més ràpid que abans, eh!

    Jordi, em temo que sí, patir-la no crec que faci gràcia a ningú.

    Carme, no tinc cap argument per contradir-te, em portes avantatge. Potser algun dia inventaran la medicina per frenar...

    Xavier, això que la majoria de per aquí sigueu més grans que jo és un problema, perquè em feu spoilers del que passarà. Ja ho intueixo, però potser no em cal que m'ho repetiu més...

    Jpmerch, a la teva manera, suposo que vols dir el mateix que els dos companys de dalt. M'esteu deprimint encara més entre tots.

    M.Roser, bé, el que dius tu em sembla que ho hem patit tots. No és que el temps hagi passat tan ràpid que no hem vist passar l'hivern, senzillament és que l'hivern no ha existit. Ha passat un temps entre la tardor i la primavera, però en cap cas es podia considerar hivern, almenys aquí a casa nostra. Però bé, encara que no fes fred, també ha passat ràpid. El concepte viure sempre és molt relatiu.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo no em referia tant a l'espanyol (que també), sinó al francès i a l'anglès, que són les llengües que hem estudiat mes o menys alhora a casa (altres llengües les hem estudiat per separat; estudiem molt!).

      Però és curiós com, vulguem o no, també tenim moltes cançons en espanyol al cap. Encara que no ens agraden! Sabem massa espanyol? :|

      Elimina
  14. Glòria, em sembla que tots hem passat per aquí sempre tenim molta pressa per fer-nos grans quan som nens, perquè hi ha moltes coses que no podem fer. Però quan veiem que ja ens n'hem fet, llavors volem frenar. Ostres, que la cosa va de debò, tu! Que ara ja som grans, i a banda de poder fer les coses que abans no podíem, a més en tenim moltes altres per fer, les obligacions, que no havíem desitjat pas, però que són ineludibles. I d'obligació en obligació, passen els anys i els mesos, i em sembla que tens raó que els anys es compten una mica per períodes vacacionals, perquè deu ser quan frenem una mica i podem respirar i mirar al nostre voltant. Sí, per molts anys que duri això, però caram, que el camí també és important, no només les aturades!

    Elfreelang, bé, tu sempre vas de bòlit, i jo últimament també. Això de que el temps voli comença a no ser cap novetat, per tant ens hauríem d'anar preocupant. I per si no fos poc, ens posen unes eleccions que fan més mandra que altra cosa. Passi el que passi, tot continuarà igual...

    Galionar, l'únic consol és pensar que més val anar complint anys que no complir-los, oi? Encara que passin ràpid, més val ser per aquí i viure el que puguem, que deixar de viure. Doncs aquí seguirem, resignats al pas del temps, però aprofitant-lo al màxim!

    Sargantana, hi ha una franja d'edat de comentaristes del blog que no pareu de donar-me alegries, eh... tots coincidiu que va a pitjor, cosa que és lògica pensar, i que ja m'han dit sempre. Però no podríeu animar-me una mica...?

    Mari Català, el present és l'únic que vivim. Hem discutit en aquest mateix blog sobre el carpe diem diverses vegades i les diferents maneres de veure'l. A mi m'espanta el concepte, perquè en el seu nom molta gent fa moltes coses sense pensar. No és el meu cas, però sí que és cert que hem d'aprofitar l'ara per fer allò que vulguem, no perquè calgui viure al màxim desenfrenadament, sinó perquè no tenim altra cosa, l'ara. Cadascú se'l munta a la seva manera. El que valdrà per mi no serà útil per tu, així que busca la teva!

    Helena, uuuuuui que provocadora dient-me que la resta és prosa, quan saps que aquesta és la meva manera d'expressar-me, i en canvi no em va la poesia. El que sí que compartim és el neguit pel carpe diem. Si estàs a l'estiu, has d'aprofitar per fer les coses que t'agraden, entre les quals estaran llegir i fer poemes, però també, per exemple, viatjar, sortir amb amics, tenir algun capritxet de tant en tant, o el que sigui. El que ompli a cadascú en cada moment. Això és viure, i no cal fer-ho tot, ni seguir els passos d'altres. Penedim-nos del que hem fet malament, i no del que no hem fet, si és que hem triat voluntàriament no fer-ho.

    ResponElimina
  15. A mi em passa exactament el mateix. El meu pare sempre m'ho ha dit, "a partir d'una certa edat... el temps no camina, corre". Doncs, com dius tu, tota la raó. Hauríem de saber alentir el nostre ritme una mica, i així potser gaudiríem del que fem a cada moment una mica més i així ens semblaria que el temps està més de la nostra banda, i no al revés.

    ResponElimina
  16. Hi ha una certa paradoxa i crec que ja ha sortit: quan fas moltes coses, o coses diferents, sembla que aprofites més el temps, s'allarga, "cundeix", però quan s'ha acabat sembla que ha passat volant, no sé si pel que dius del cervell, que ha d'economitzar quan recorda. El que sí que és veritat, i ho diu l'article del Pons, és que en estats depressius el temps no passa, està tan mort com tu, així que no et preocupis si el temps passa ràpid!

    ResponElimina
  17. A mi ja no em passa de cap d'any a juny, sembla que vaig a any per dia. ;)

    ResponElimina
  18. Jomateixa, jo penso que gaudim del que fem, i mentre ho estem fent el temps va al ritme que toca. El problema és mirar enrere quan s'acaba un període establert, per exemple, una setmana, o un mes. Llavors ens adonem que ens ha passat volant, i suposo que és llavors quan ens assalta l'estrès de pensar què hem fet amb aquest temps, i segur que mai és prou. Em sembla que estem fets amb aquesta tara de fàbrica.

    Gemma Sara, suposo que és la contrapartida que hem de suportar per estar contents del que fem. El que li deia a la Jomateixa, tenim aquesta tara de sèrie, el temps gaudit es converteix en meteòric quan girem la vista enrere al final de setmana, o a final de mes. Potser ens hauríem de sentir afortunats, però la sensació de velocitat punta i sense possibilitats de frenada fa molta por.

    Sa lluna, tampoc cal exagerar. Però sí que és cert que els aniversaris propis, o de les efemèrides sembla que cada cop passen cada menys temps...

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.