dimecres, 25 de maig de 2016

Que no et convidin a plegar

Hi ha comportaments humans que no entendré mai. Segur que cadascú té els seus, perquè els humans som una espècie per llogar-hi cadires, però a mi em costa, entre d'altres, la incapacitat d'algunes persones per dir que no poden assumir tasques que se'ls han assignat. Deixant de banda el compromís, que és un tema molt recurrent en aquest blog, hi ha imponderables a la vida que ens impedeixen fer-nos càrrec d'unes responsabilitats, perquè probablement unes altres ens absorbeixen tot el temps disponible. I no passa res, és comprensible. Però que fas en un cas així? Reconeixes que no hi arribes, o esperes que el temps vagi passant fins que algú et convidi a deixar pas a algú altre que se n'encarregui? Doncs hi ha gent que tria aquesta segona opció.

Deu ser perquè sóc de la idea que feina és feina, i és més important que les coses es facin, que qui les fa. Que això de vegades també pot portar malentesos, eh! Però és un altre tema. Per tant, si sé que no arribo a temps amb una tasca, però considero que aquella tasca s'ha de fer, la solució més sensata és demanar a algú altre que la faci. No és una mostra de feblesa, sinó de sensatesa.

Això deu ser més complicat quan es tracta de la teva feina remunerada, si no vols perdre-la, però quan es tracta d'altres àmbits hauria de ser norma. No es pot estar exercint una responsabilitat sense tenir-ne ganes o temps, és contraproduent. Al cap i a la fi, ho fem perquè volem, i això inclou que ens omple, que ens diverteix, que ens motiva... Si no és així, no val la pena. No hi ha cap mal en reconèixer que la responsabilitat ens supera, és el millor per tots. Si t'esperes a que siguin els altres que et convidin a plegar, és que ja s'ha perdut massa temps.

17 comentaris:

  1. Una bona reflexió Xexu. Convindria que molts altres també se la fessin. (o ens la féssim)

    ResponElimina
  2. La teva darrera frase és com un aforisme que m'agrada. Ho resumeix tot perfectament. M'agrada perquè té aquest concepte de perdre el temps que a vegades sembla que compti molt i massa i altres vegades sembla que no compti gens.

    "Si t'esperes a que siguin els altres que et convidin a plegar, és que ja s'ha perdut massa temps."

    ResponElimina
  3. Delegar i demanar ajuda es de covards. Com deia en el post d’ahir, si no pots complir la teva feina has caigut en desgràcia i la única solució honorable es l’harakiri.

    ResponElimina
  4. Mai és tard per reconèixer que necessitem ajuda.

    ResponElimina
  5. Penso que si tens més d'una feina i no tens la garantia de fer-les bé, sempre pots delegar o buscar prioritats...
    Quan m'encarreguen alguna cosa, si no em veig em cor de fer-la bé, deixo que la faci una altra persona. Les feines s'han de fer, però s'han de fer bé!
    Bon vespre, XeXu.

    ResponElimina
  6. Ara m'has fet reflexionar. Estic pensant que aquest estiu demanaré a veure qui vol publicar posts a Àtoms i Lletres si jo no tinc temps per fer-ho.

    ResponElimina
  7. no saber dir que no és una mala feina, molts no rumien dues vegades a apuntar-se al carro d'una bona feinada sense rumiar si podran o no fer-la. Jo fa anys vaig aprendre a mossegar-me la llengua i pensar abans de dir que si.
    En l'àmbit laboral la cosa canvia una mica i moltes són les vegades que la responsabilitat és imposada i no pots fer més que posar-hi pit i collons, perquè ajuda ja la pots demanar que no arriba.

    ResponElimina
  8. Sempre és diferent en la feina de la que menges, que aquelles que fas per compromís o per qualsevol altre motiu de participació i resonsabilidad.
    De vegades, abusant de la nostra vanitat, pensem que podem arribar a tots els llocs i ens atrevim a considerar-nos imprescindibles, en part perquè ens ho fan creure. Llavors arriba un moment en què ens sentim desbordats i és quan ens adonem del temps que hem perdut.

    ResponElimina
  9. Tens raó que és molt diferent si t'has de guanyar la vida. Però si és voluntariat, o t'hi poses o no, i si és que sí has de complir el que t'has compromès a fer.

    ResponElimina
  10. Fas un raonament molt lògic que comparteixo. També hi ha altres possibilitats: he vist en alguna organització que qui té encomanada una responsabilitat i no la fa, tampoc passa res perquè altres persones l'assumeixen sense dir res.

    ResponElimina
  11. subscric els teus raonaments i reflexions, si algú assumeix una responsabilitat i a més , de manera voluntària , o la fa o i la fa bé , amb ganes o que plegui i algú altre ho pot fer millor

    ResponElimina
  12. Demanar ajuda quan no hi arribes pot emprenyar una mica, per allò de l'ego, però acostuma a ser molt bona idea, a mi em va passar la setmana passada amb una cosa a què no arribava i amb ajuda ho vaig acabar fent abans i millor. I ajudar també m'agrada, eh?

    ResponElimina
  13. I no veig massa diferència entre l'àmbit laboral i el personal: si et cal ajuda, l'has de poder demanar i no ha de passar res.

    ResponElimina
  14. Com sol passar en posts així, la majoria esteu d'acord amb el que dic, però quan ens hi trobem sempre és difícil saber com reaccionar. Moltes gràcies a totes i tots pels comentaris que heu deixat.

    Xavier, penso que és una qüestió d'honestedat reconèixer els nostres límits, ja no la capacitat de cadascú, sinó allò que podem afrontar i el que no. Mentre no es reconeix això, la feina es queda per fer.

    Carme, el concepte 'perdre temps' sempre està subjecte a discussió. Estem parlant d'activitats d'equip en les que cap de nosaltres no ens juguem massa, però que volem fer tan bé com sabem. O almenys alguns pensem així, potser hi ha qui pensa que hi va a passar l'estona. A mi m'agrada tirar pel dret, perquè la feina s'ha de fer. Si durant un any un membre de l'equip no ha fet cap de les tasques encomanades, o no ha aportat gairebé res perquè no pot assistir ni a reunions, segurament estem perdent un temps que algú altre hauria aprofitat, i tot l'equip se'n veu perjudicat. Algunes coses que li pertocaven han estat suplides per algú altre, però això no és òptim. Hi ha gent molt soferta, i d'altra que ho és massa poc.

    Pons, en realitat m'estàs donant la raó. Si no compleixes la teva feina, t'has de fer l'harakiri. En sentit figurat, però te l'has de fer. (Sí, ja sé que tu parles seriosament). Però fer-se l'harakiri, com saps, és una forma de suïcidi noble, és a dir, que te'l fas tu mateix, no demanes a algú que et clavi l'espasa i et remogui els intestins. I això és el que reclamo, que es punxin ells, i que no els hagi de punxar jo.

    Mari Català, potser no és tard, però el temps que s'ha perdut, en el que es podrien haver fet moltes coses, ja no el recuperarem.

    M.Roser, parlem d'un tema molt relacionat, que és el de saber dir NO. Això és una cosa inicial, si ja no t'hi veus amb cor d'inici, dir que sí perquè no saps dir que no, és un error. Potser després sí que t'hi pots implicar i fer-ho bé, però inicialment és una acceptació abocada al fracàs. Però jo parlo d'algú a qui inicialment li ha fet gràcia l'oferiment i va acceptar amb convenciment. Però la realitat li ha fet veure que no podia afrontar la tasca, i ha trigat mesos i mesos a dir-ho, just quan per necessitat ja l'anàvem a convidar a deixar pas a algú altre. De vegades les situacions ens superen, no passa res per reconèixer-ho, segur que els altres ho entendran.

    Sergi, encantat ho faria, tot i que no podria mantenir el teu nivell i seria una llàstima. Però a dia d'avui prou feina tinc en mantenir els meus blogs, així que no podria assumir encarregar-me també d'un altre blog, hauré de refusar l'oferiment, em sap greu.

    Sr. Gasull, si parlem de la feina remunerada és una altra història. Molts cops no pots dir que no, tot i que he de reconèixer que en la nostra feina discutim algunes decisions i se'ns escolta, però el que s'ha de fer, s'ha de fer. Quan no és una imposició, sinó que ho fem per gust o per afició o per compromís, hem de saber afrontar allò que podrem tirar endavant. Si estem compromesos és que ens agrada allò i volem que vagi bé. Si nosaltres no podem aconseguir-ho, segur que un altre ho podrà fer.

    Alfonso, no em sembla que sigui un cas de vanitat aquest que m'ha fet escriure el post. És un cas de ser poc conscient que no tens temps per dedicar, però et fa il•lusió implicar-te. No era una responsabilitat massa gran, però ni així l'ha pogut dur a terme, i no per manca de ganes, sinó perquè la seva situació és inviable, senzillament. Massa coses per les hores que té el dia. El que es carrega tot el que apareix a sobre sóc jo, i això també és un defecte. No tinc sensació de perdre el temps, perquè crec en el projecte, però sí que em sento desbordat molts cops i plegaria. Però llavors és quan apareix el pensament que comentes, si no ho faig jo, qui ho farà? Doncs segurament ho faria un altre, però no ho veig...

    ResponElimina
  15. Jomateixa, aquestes activitats que fas voluntàriament solen ser en grup i en equip, i s'ha de ser conscient que si no fas la part que et toca, estàs perjudicant els altres, i també l'ambient intern, perquè segur que algú, que ja tindrà la seva feina, haurà d'estar fent la teva part també. Per això més val saber dir que no pots quan t'adones que és així, i no perllongar-ho gaire.

    Consol, aquesta altra possibilitat tu la contemples com a lògica? Jo l'accepto si és un moment puntual i la persona que no pot encarregar-se de la seva responsabilitat demana ajuda als altres. Llavors es pot fer un esforç, és clar. Però és que els altres també tenen les seves responsabilitats. Si sempre han de suplir algú que no compleix, no creus que això pot portar mal ambient?

    Elfreelang, suposo que aquells que mirem sempre de fer les coses tan bé com podem i sabem, ens és difícil entendre que d'altres ni tan sols ho intentin, o que sembli que no ho intentin, o que sigui l'última de les seves prioritats. Però bé, implicar-se tant també té punts en contra. Cal que en un equip tots hi posin de la seva part, si no s'han de tocar peces.

    Gemma Sara, una cosa és demanar ajuda puntualment, i en aquest cas i tant que tots s'hi impliquen i es fa de bon grat. També es pot fer quan la persona que demana ajuda s'ha guanyat la confiança i sabem que si demana ajuda ho necessita de veritat. Fins i tot és normal demanar ajuda quan no saps alguna cosa, tothom ha d'aprendre, només faltaria! Però si algú que no ha fet res des del principi, ni tan sols, pràcticament, ni demanar ajuda, el més honest és reconèixer que no t'hi pots enfrontar i ja està. L'ego hi pot jugar un paper, però no em sembla que el cas que ha despertat el post vagi d'això. No ho sé, suposo que em costa entendre la gent que funciona molt diferent a mi.
    Pel que fa a la diferència entra l'àmbit laboral i fora d'aquest, no hi ha diferència quan l'ajuda és puntual, a la feina potser encara està més justificat i tot. Però en qualsevol cas, si sempre s'han de treure les castanyes del foc d'algú, el resultat serà el mateix: el faran fora.

    ResponElimina
  16. Suposo que té a veure amb el sentit de responsabilitat de cada un o amb la seriositat en la que t'apuntes al carro de la feina. Voler ser allà de totes totes encara que suposi un repte complir el promès, perquè en aquell moment només es pensa en la il·lusió de participar i fer quelcom en comú. Però com dius, si t'apuntes i t'has compromès, la feina s'ha de fer. També hi ha qui té una manera de ser que un cop assumida la responsabilitat minimitza les conseqüències de no fer-la d'aquella manera que irrita tant, amb un "no passa res", "ja la faré", "no és per tant" i el projecte en comú se'n ressent. Com diu aquella cançó de Sinatra, mossegar més del que es pot mastegar. Que tots ho hem fet algun cop d'assumir més del que podíem fer, però el que ens fa diferents és com ho gestionem.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.