Parlar amb cançons

El fet d'escoltar tanta música en català fa que, en una conversa qualsevol, algú pugui dir una frase que ens tele-transporta immediatament a una lletra, o a una tonada. Les portem tan endins que és inevitable fer el salt. No és gens inhabitual a casa, ni ho era abans a les èpoques d'Antònia Font, de completar el salt perdent el fil de la conversa existent i continuar recitant, quan no cantant, la cançó que ens evoca la frase. L'última, ahir quan vaig preguntar a casa quina era la idea per avui. La resposta: 'el pla era tornar aviat... però al final, ja saps, tot es va anar allargant...'. No sé si això li passa a tothom habitualment, però a mi em fa molta gràcia.

O com aquella vegada que, sense venir a tomb, en un dinar vam començar a recitar una cançó com si fos una conversa entre nosaltres. Va ser espontani i tres vam entendre la broma, però el quart encara està flipant. 'Saps? Hi ha una empresa japonesa que té un prototip de màquina capaç d'esborrar-te els records' 'Sí! Jo vaig veure-hi la manera, i vaig escriure per participar a les proves pilot'. I així anar parlant entre els tres, ara l'un, ara l'altre. Segur que no va ser casualitat que estiguéssim dinant en un japonès.

Parlar amb cançons, o deixar-se portar per elles. Deixar anar una frase d'una cançó que s'escau en una conversa i dir després, en broma, 'això és meu, eh!', atribuint-se aquelles boniques paraules. Dono gràcies per tenir tanta i tan bona música al nostre país que ens permet cantar, sentir i somiar en l'idioma que pensem, sentim i somiem.

Que no et convidin a plegar

Hi ha comportaments humans que no entendré mai. Segur que cadascú té els seus, perquè els humans som una espècie per llogar-hi cadires, però a mi em costa, entre d'altres, la incapacitat d'algunes persones per dir que no poden assumir tasques que se'ls han assignat. Deixant de banda el compromís, que és un tema molt recurrent en aquest blog, hi ha imponderables a la vida que ens impedeixen fer-nos càrrec d'unes responsabilitats, perquè probablement unes altres ens absorbeixen tot el temps disponible. I no passa res, és comprensible. Però que fas en un cas així? Reconeixes que no hi arribes, o esperes que el temps vagi passant fins que algú et convidi a deixar pas a algú altre que se n'encarregui? Doncs hi ha gent que tria aquesta segona opció.

Deu ser perquè sóc de la idea que feina és feina, i és més important que les coses es facin, que qui les fa. Que això de vegades també pot portar malentesos, eh! Però és un altre tema. Per tant, si sé que no arribo a temps amb una tasca, però considero que aquella tasca s'ha de fer, la solució més sensata és demanar a algú altre que la faci. No és una mostra de feblesa, sinó de sensatesa.

Això deu ser més complicat quan es tracta de la teva feina remunerada, si no vols perdre-la, però quan es tracta d'altres àmbits hauria de ser norma. No es pot estar exercint una responsabilitat sense tenir-ne ganes o temps, és contraproduent. Al cap i a la fi, ho fem perquè volem, i això inclou que ens omple, que ens diverteix, que ens motiva... Si no és així, no val la pena. No hi ha cap mal en reconèixer que la responsabilitat ens supera, és el millor per tots. Si t'esperes a que siguin els altres que et convidin a plegar, és que ja s'ha perdut massa temps.

Relats conjunts, Núvols

T'ho dic fill, ja sé que costa de creure, però no són el que semblen. Sí sí, des de l'escola ens ho expliquen, que si el cicle de l'aigua, que si les diferents formes... però no té res a veure amb cap fenomen natural, no. Pensa-hi, hi ha coses que és millor que no se sàpiguen. La gent voldria saber, hi podria haver un autèntic terrabastall. És tota una vida, tota una història!, perpetuant les mateixes mentides. Perquè la veritat és massa impactant. No, la humanitat no està preparada. Només nosaltres, els pilots, sabem la veritat. I els militars, és clar. T'ho explico ara perquè estàs a punt d'iniciar el teu servei, i ja has fet el jurament. Ara ja no pots fer marxa enrere, t'hi jugues la vida. A mi ja em queda poc de servir, i sí, no sóc tan gran, però no sé què passarà amb mi. Em trauran del mapa, suposo. Però és una cosa que s'ha d'assumir. Aquesta veritat neix amb nosaltres i mor amb nosaltres. No ho podràs explicar, ni als amics, ni a la família, a ningú. Igualment, no et creurien, però tampoc no viuries gaire per insistir-hi. Ni tampoc aquells a qui haguessis intentat explicar-ho.

Mira amunt ara. Mira aquelles formes, aquells remolins. És preciós el cel, oi? No és natural, però és preciós igualment. Ells són allà. No són com res que puguis imaginar, no s'assemblen a res que coneguem en aquest món. Però ara tu estàs a punt de descobrir-los, i podràs contactar-hi. No més enllà dels límits que ens marquen, això sí. Qui sap, potser els cauràs en gràcia, hahaha. Amb alguns es comuniquen més que amb altres. Els núvols són... bé, són la seva manera de viure, són el producte de la seva existència, com les construccions són producte de la nostra. Pel que sabem, sempre han estat allà. Però no en sabem massa, francament. Espero que estiguis preparat, fill. Avui canviarà la teva perspectiva.

La meva proposta pels Relats Conjunts de maig!

Reynisfjara

Una platja sense banyistes, sense ningú que jugui a la sorra, ni para-sols ni tovalloles. Una platja de sorra negra, amb un vent endimoniat, obrint-se a l'Atlàntic i, sorprenentment, tancant una llacuna. Antics trols que es van convertir en pedra amb la primera llum del dia. Allà on habiten mil ocells i en són els autèntics amos. Qui som nosaltres per destorbar la seva pau i envair el seu espai?

...si no t'importa vaig passant

Hi ha cançons que es colen per sorpresa allà on no t'ho esperes, i avui en compartiré una que va sonar a tot drap a les carreteres islandeses fa uns dies. Segurament ja l'haureu escoltat, però a casa la trobem molt graciosa i la cantàvem amb ganes. Perquè diuen que quan vas a l'estranger t'aferres a allò que coneixes, ni que siguin toros i sevillanes, però no és veritat. Hi ha coses que no canvien si no vols. Com dir que ets català quan un islandès curiós et pregunta l'origen. Escolteu la lletra d'aquesta cançoneta i els seus detalls. Us farà gràcia.

Ah, i mal que em pesi, em puja la serotonina...

Ég tala ekki íslensku

Un vol de més de 4 hores. 3004 km en cotxe. Un país meravellós. El viatge somiat que per fi s'ha fet realitat. Islàndia ja és al sac, i lluny de sentir que he saciat la meva petita obsessió amb aquell país, encara em genera més atracció. Aquí la check list del viatge, comprendreu que hagi quedat meravellat. En verd les aconseguides, en vermell les que no.

• Fer senderisme a un país inhòspit
• Platges de sorra daurada i penya-segats negres
• Veure foques
• Vorejar fiords profundíssims
• Viure totes les condicions meteorològiques possibles en un sol dia
• Banyar-se en un hot-tub a l'aire lliure
• Tocar l'aigua de l'Oceà Glacial Àrtic
• Veure balenes (x2), només marsopes (però no quedarà així)
• Estar a un pas de la hipotèrmia enmig de l'oceà 
• Veure frarets (de lluny)
• Veure cascades altíssimes i d'altres molt cabaloses
• Camps de lava
• Columnes basàltiques hexagonals
• Caminar per dins de volcans
• Fumaroles al sòl i aigües termals que brollen a 100ºC
• Poblets costaners de cases baixes de colors
• Remuntar un port de muntanya amb neu a la carretera i amb boira espessa 
• Veure aurores boreals !!!!
• Icebergs
• Pujar per una glacera amb grampons
• Caminar per darrere una cascada de 60 metres de caiguda d'aigua
• Accedir per un estret congost a una altra cascada de somni i caiguda similar
• Veure rens
• Caminar per platges de sorra negra
• Veure (de lluny) els famosos volcans Snaefellsjökull i Eyjafjallajökull 
• Guèisers
• Caminar per on se separen les plaques tectòniques americana i euro-asiàtica
• Passar calor a Islàndia
• Menjar un gelat a Islàndia 
• Remullar-nos al Blue Lagoon
• Reykjavík

*El títol del post significa 'No parlo islandès', una frase que fan servir per fer souvenirs, i que ens va fer molta gràcia.