El fet d'escoltar tanta música en català fa que, en una conversa qualsevol, algú pugui dir una frase que ens tele-transporta immediatament a una lletra, o a una tonada. Les portem tan endins que és inevitable fer el salt. No és gens inhabitual a casa, ni ho era abans a les èpoques d'Antònia Font, de completar el salt perdent el fil de la conversa existent i continuar recitant, quan no cantant, la cançó que ens evoca la frase. L'última, ahir quan vaig preguntar a casa quina era la idea per avui. La resposta: 'el pla era tornar aviat... però al final, ja saps, tot es va anar allargant...'. No sé si això li passa a tothom habitualment, però a mi em fa molta gràcia.
O com aquella vegada que, sense venir a tomb, en un dinar vam començar a recitar una cançó com si fos una conversa entre nosaltres. Va ser espontani i tres vam entendre la broma, però el quart encara està flipant. 'Saps? Hi ha una empresa japonesa que té un prototip de màquina capaç d'esborrar-te els records' 'Sí! Jo vaig veure-hi la manera, i vaig escriure per participar a les proves pilot'. I així anar parlant entre els tres, ara l'un, ara l'altre. Segur que no va ser casualitat que estiguéssim dinant en un japonès.
Parlar amb cançons, o deixar-se portar per elles. Deixar anar una frase d'una cançó que s'escau en una conversa i dir després, en broma, 'això és meu, eh!', atribuint-se aquelles boniques paraules. Dono gràcies per tenir tanta i tan bona música al nostre país que ens permet cantar, sentir i somiar en l'idioma que pensem, sentim i somiem.
Parlar amb cançons, o deixar-se portar per elles. Deixar anar una frase d'una cançó que s'escau en una conversa i dir després, en broma, 'això és meu, eh!', atribuint-se aquelles boniques paraules. Dono gràcies per tenir tanta i tan bona música al nostre país que ens permet cantar, sentir i somiar en l'idioma que pensem, sentim i somiem.