dimarts, 5 d’abril de 2016

El llegat Cruyff

Fa uns dies ja que ens va deixar Johan Cruyff, un trosset de la història del Futbol Club Barcelona. Un bon tros, més aviat. És després d'una relativament dolorosa derrota contra el Madrid que m'animo a escriure una reflexió que vaig fer quan va morir, ampliada amb altres fets que he sentit després. D'inici, no he estat mai allò que en diuen cruyffista. Tampoc dels altres. Penso que l'esport s'hauria de viure sense ismes.

Cruyff va fer una gran tasca com a jugador i com a entrenador al Barça. Però per mi el més important és que ens va ensenyar que es podia. Que es podia guanyar, que es podia intimidar els rivals, que no teníem res a envejar als altres. Abans, el Barça havia estat un club, acomplexat, sempre a l'ombra d'altres, sobretot del Madrid. El Barça no guanyava, o guanyava molt poquet, sempre es quedava a les portes. Així que guanyar al màxim rival de vegades salvava una mala temporada, una de tantes temporades en blanc. Jo vaig viure aquesta època, poc temps, però ho recordo. Després tot va canviar.

Foto de la xarxa.

Amb Cruyff, sobretot d'entrenador, la mentalitat d'un equip, d'un club i d'una afició van canviar. Vam deixar de ser el club perdedor i de segona fila que érem, per ser un gran equip d'Europa. Per joc, per qualitat, però també per mentalitat. Després d'ell semblava que tornaríem a l'època fosca, va haver-hi alguns daltabaixos, però quan van tornar els entrenadors fidels al seu estil el Barça es va convertir en el que és ara: una marca mundial, l'equip que ningú vol que li toqui en una eliminatòria. Tindrem èpoques baixes, és clar. Però aquesta autoestima potser ja no ens deixarà mai. Ara sabem que es pot. Que podem. I ara són uns altres que, preveient una temporada en blanc, i 7 punts per sota a la classificació, celebren com un títol haver guanyat el Barça al seu camp. Aquells que temíem tant. I nosaltres ho relativitzem. Això li devem a ell. Gràcies Johan.

16 comentaris:

  1. En Cruyff, tot i ser holandès va entendre (i va potenciar) el potencial català.
    Perfectament!

    ResponElimina
  2. Jo recordo poc d'ell. Se que va substituir el tabac per un xupa-xups. Avui en dia contra la creuada actual contra el sucre tampoc seria del tot correcte, però eren altres temps.

    ResponElimina
  3. Jo també crec que Cruyff va fer amb el Barça el que avui encara necessita Catalunya: aprendre a guanyar. Acabar amb el victimisme i l'estupendisme dels perdedors que es queixen de l'àrbitre. Recordareu també que Cruyff va crear una profunda divisió al Barça, entre nuñistes (saga després continuada amb Gaspart, Rosell i Bartomeu) i cruyffistes (després continuats per Laporta i Guardiola). El mèrit de Cruyff va ser guanyar malgrat aquesta divisió eterna.

    Malauradament, en política no serà tan fàcil guanyar si estem dividits.

    ResponElimina
  4. A nivell del futbol. per a mi, dos són els fets més importants. L'alegria del joc, el gaudir amb la pilota i la importància de la formació des d'edats primerenques, formació humana i futbolística.
    A nivell del Barça, estic amb tu, va canviar l'actitud de tota la institució, de conformar-se amb guanyar al Madrid va passar a ser un equip al qual volien guanyar els altres i Guardiola el seu més avantatjat alumne.

    ResponElimina
  5. Va fer un canvi radical a la manera de jugar i veure el fútbol, va tenir molta gent en contra i molts que idolatraven al Johan. Ha marxat massa aviat, però tot i així ha deixat un llegat molt gran

    ResponElimina
  6. Jo no hi entenc massa de futbol, però em sembla que en Johan, va canviar la manera de pensar en quant el joc, va crear un bon ambient als vestidors i va reforçar l'auto-estima dels jugadors...Va intentar que es creguessin que podien fer grans coses i les van fer...A mi em feien gràcia algunes de les seves frases com, "si tu tens la pilota, els altres no fan gols".
    Bon vespre, XeXu.

    ResponElimina
  7. hi estic totalment d'acord Xexu .....i apart del futbol encara que en Cruyff no parlava català , posar-li Jordi al seu fill en aquella època té el seu què , com que aquí les autoritats no permetien Jordi i l'obligaven a posar-li Jorge ell va anar a Holanda a inscriure'l com a Johan Jordi i es va sortir amb la seva.....després la tasca feta amb la seva fundació , aceptar ser el seleccionador català ....són més punts al seu favor

    ResponElimina
  8. Jo saps que jo no sóc futbolera, però a mi en Cruiff sempre m'agradava sentir-lo, a vegades no se l'acabava d'entendre, però sempre deia coses que em feien molta gràcia. I que tenien una filosofia interessant i sovint aplicable a altres coses que no eren futbol. M'agrada que la gent el recordeu i que tingui el lloc que es mereix dins la història del Barça.

    ResponElimina
  9. No hi entenc massa de futbol, però si recordo aquella època que dius, hi ha una cançó de "La Trinca" que en parla, i , sí, en Cruyff va ser clau en el ressorgiment del club. Això ho sé fins hi tot jo, que de futbol "res de res".
    Penso que va ser un bon jugador, un bon entrenador i una bona persona.

    ResponElimina
  10. Un altre heroi que cau.
    Tenim un club amb molta història:Josep Sunyol, Joan Gamper i ara Cruyff.
    Quin orgull ser d'aquest equip!^^

    ResponElimina
  11. No sóc futbolera, però m'admira com una persona pot donar la volta a l'autoestima d'un equip. Diuen que era un home lliure, que en un momento dado no és poca cosa!
    Em va agradar el tomb per la vida que li va dedicar el Puyal.

    ResponElimina
  12. Sense llegir els altres comentaris... (els llegiré després)

    Estic d'acord al cent per cent amb tu. Jo tampoc he estat mai "Cruyffista", a vegades era massa tossut i, com a entrenador, també va tenir errades (fill, gendre...) ara bé, això que dius de l'esperit guanyador és cert.

    Però crec que es manifesta molt més (i reconeixent-li a ell ser-ne l'ideòleg, que això mai ningú no li podrà treure) amb en Pep Guardiola. Podríem dir que en Pep va acabar de recollir tot el que en Johan havia sembrat de bo. I, de fet, sempre he pensat -i estic convençuda que tinc la raó- que gran part de la pujada de l'independentisme és fruit dels èxits del Barça...

    Sí, em direu que no barregi política i esport. És igual. Jo ho tinc claríssim. Els catalans ens sentim orgullosos de ser capdavanters al món en una cosa. El nom de la nostra capital torna a ser un símbol d'èxit... perdem els complexos i les pors. Allò que semblava impossible, veiem que és totalment possible. I guanyem un sextet! L'únic equip del món que ho ha fet... I, si podem fer això, per què no podem aconseguir tot allò que ens proposem?

    ResponElimina
  13. Com que ara trigo més a escriure, em sembla que fa una eternitat d'aquest post, i encara més de la mort de Cruyff. Però bé, parlar-ne una mica és una altra manera de fer-li homenatge. Sembla que estem d'acord amb tot el que va aportar al futbol i a l'autoestima del Barça. Alguns li voleu atribuir alguns altres poders màgics, en els que no acabo d'estar d'acord, però bé, cadascú percep les figures d'aquesta magnitud de la manera que vol. Moltes gràcies pels vostres comentaris.

    Ninona, si penses que no, també ho pots dir!

    Xavier, home, jo no barrejaria conceptes. S'ha dit d'ell que era pràcticament un patriota català. Va tenir gestos, tot i no aprendre mai la llengua, però era un home de futbol, i en aquella època, fins i tot en la que era entrenador, que no fa tant, no es parlava tant d'identitat catalana. Valorem-lo per altres mèrits, no cal que sigui tampoc un heroi indepe.

    Pons, va canviar el tabac pels chupa-chups després d'un infart. No és l'únic problema de cor que va tenir. Suposo que fumar també li va acabar produint el càncer que el va matar, els càncers no es donen espontàniament en el moment que es detecten, són malalties de molt llarga duració que s'originen en un moment, i es poden manifestar molts anys després, en alguns casos. El sucre podria tenir relació amb els infarts, però més difícilment amb el càncer.

    Sergi, és un bon símil, està clar que en política, i com a país, també ens hem de treure de sobre el victimisme, i convèncer-nos que sí que es pot. No com diu aquell senyor de l'allioli i el pallasso posco, sinó entendre que sí que es pot arribar allà on vulguem, només ens ho hem de creure. Serà difícil, potser no hi ha Cruyff que ho aconsegueixi, però hi ha unes quantes personalitats que ens hi animen, i hauríem de seguir-los. Això de la divisió que comentes és el que deia que no comparteixo. Està clar que si em fas triar, em quedaria amb Guardiola i Laporta, tot i que aquest darrer es va creure déu i es va perdre totalment. Però en realitat trio Barça. No sé quins interessos hi ha darrere, però jo només vull que l'equip guanyi, que mantingui els valors, l'estil i que es valori el que hi ha casa, la formació i la implicació. Tot això no hauria de ser un patrimoni d'un dels dos bàndols, hauria de ser norma.

    Alfonso, el planter del Barça, la Masia, és un dels principals orgulls que tenim. Això sí que no es pot perdre, perquè la valentia, l'alegria i la confiança poden flaquejar, però la feina ben feta no s'ha de perdre mai. Sabem el camí a seguir, no ens equivoquem. El canvi de mentalitat per mi és el que marca la diferència del Barça anterior a Cruyff, i el posterior. Però la mentalitat pot canviar amb un bon líder i després tornar a caure. De moment el Barça s'ha mantingut, potser per la sort que hagin aparegut dignes seguidors de l'holandès, com Guardiola.

    Sr. Gasull, el seu llegat és gran, en molts aspectes, però per mi el més important és el que comento al post. A més, seguirà havent-hi Cruyffistes. Quan ja no quedi ningú que l'hagi vist jugar o entrenar, se seguiran dient així.

    M. Roser, no sé si va crear bon ambient al vestidor o no, es deien moltes coses en aquella època, quan era l'entrenador. Però sí que els va fer creure i sentir-se grans. Teníem un gran equip, però va ser més gran gràcies a Cruyff. I sí, ell era de frases aparentment simples, les coses que deia ningú podia negar que eren evidents, però ningú ho havia dit en paraules. La frase, almenys com la recordo jo, era 'si tu tens la pilota, els altres no la tenen'. Encara més evident, però ben cert també!

    Elfreelang, en aquests temes ja no m'hi poso. És cert que això de posar Jordi al fill era perquè ens caigués la bava als catalanets, però en tinc prou amb considerar en Cruyff un gran del futbol, prefereixo no barrejar-hi la política en això, perquè ara que tothom el lloa és fàcil adorar-lo com un ídol d'allò que no toca.

    ResponElimina
  14. Carme, era un home d'idees clares, i simples. Sabia fer arribar els missatges, i sobretot, com deia a moltes entrevistes, molt optimista, i això s'encomana. Els seus problemes amb l'idioma han fet que de vegades no se li faci el cas que mereixia, perquè feia riure. Però si et paraves a escoltar-lo, la sensatesa no li podia treure ningú. Mereix un lloc ben destacat a la història del Barça, i tant!

    Glòria, ara estem una mica influïts perquè n'han cantat les meravelles a tots els mitjans, però sí que era una persona sensata i d'idees clares. Defensava sempre allò en que creia, i ja és més del que fa molta gent. Va canviar el Barcelona i se li ha de reconèixer. Al final, és només futbol, però la seva filosofia es pot aplicar a altres àmbits també.

    maria, et dic el mateix que he comentat més amunt, no vull ficar-hi política en tot això. Fossin quines fossin les seves idees, crec que hem de valorar-lo pel que va aportar al Barça en matèria futbolística, i anímica també, perquè van molt lligats. No i diria heroi, però sí que va canviar el futbol, és un dels grans de l'esport.

    Gemma Sara, va canviar l'autoestima d'un equip, i de tota una afició, que té més mèrit! L'afició del Barça estava molt acomplexada, i aquest esperit encara l'encarnen els antics 'tribuneros'. Però les noves generacions de barcelonistes ja han crescut amb una altra mentalitat, guanyadora, sense por, i això és una cosa que no havia existit mai. Ara només falta que l'equip animi sempre, i en tot moment, i ja ho tindrem. Em vaig empassar el programa que dius la nit que va morir. Van repetir unes quantes entrevistes que li havien fet. Va estar molt bé.

    Assumpta, com a jugador no el vaig veure, és clar, però com a entrenador em va semblar que tenia algunes sortides de to impròpies, però ho dic des de la inconsciència de qui ho veia amb molta distància, i molta joventut. La mentalitat de l'equip va ser el gran canvi, i això ens va acabar canviant a nosaltres. Primer Rijkaard amb el joc, i després Guardiola amb l'estil i la identitat van acabar de fer gran aquest equip, però també hi va haver van Gaal, que sense ser simpàtic, també va jugar i guanyar amb autoritat. On ja no sé si entrar és en la relació del Barça amb la pujada independentista. És un motiu d'orgull tenir un club tan gran al país, però els dirigents actuals, i que hi són des de 2010, moment en que comença la pujada independentista més gran, no són precisament d'aquesta corda. No es mostren tan explícitament independentistes com en Laporta abans d'aquestes dates, al contrari. Ens ho volem fer nostre, ens hi sentim identificats, però el Barça és una empresa, i funciona pels seus interessos. És una empresa que dóna servei a molta gent, perquè molts en gaudim, i això només fa que augmentar els seus ingressos. El Barça, almenys amb els dirigents actuals, serà indepe si el poble ho és. Si no ho és, doncs no. És impossible no barrejar, però la relació que tu fas a mi em sembla dubtosa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No, no, jo no parlo dels directius del Barça, ni de la ideologia que ells puguin tenir (Qatar!!!), ni del que faci el Barça com a empresa, ni de la vergonya dels comptes que alguns dels seus cracks porten amb empreses fantasmes, estafes a Hisenda... parlo de resultats esportius, TÍTOLS, "esperit GUANYADOR"... Jo dic que, en la gent normal i corrent, els èxits del Barça d'en Guardiola (èxits esportius) van fer pujar l'autoestima col·lectiva de tal manera que ens veiem capaços, com a catalans, de molt més que abans :-)) (N'estic convençuda totalment) Tu ets molt jove i no has viscut massa l'acomplexament culé.

      Elimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.