dilluns, 28 de març de 2016

La vida imaginària

L'expressió del títol del post la va deixar anar el meu germà l'altre dia en una trobada familiar en motiu de la setmana santa. A casa les trobades acaben ja amb la inevitable col·lecció de batalletes que es repeteixen (totes, si t'hi quedes prou estona) d'un cop a l'altre. El cas és que els nostres grans no són els únics que tenen memòria, i sí que de vegades expliquen històries tan llunyanes que només són records heretats per nosaltres, però d'altres expliquen fets que tenim ben presents.

No és que els falli la memòria, però se l'han fet a mida. Parlo de la meva mare, que és qui més parla. Explica les coses d'una manera poc fidel a la realitat, almenys segons el meu punt de vista. Decisions que jo vaig prendre en el passat, per exemple. Que insisteixi a relatar-les com si les entengués millor que jo és una mica surrealista. En alguns casos no li puc contradir, però d'altres per mi és evident que el record està malmès, però perfectament consolidat en el seu cap. La vida imaginària, que diu el meu germà. Tantes coses que se suposa que van passar, però que no van passar, o no d'aquella manera. I jo que ja no sé si m'he de preocupar, o si és normal, o si sóc jo qui he de desconfiar dels meus propis records. Es fan grans. Ens fem grans.

26 comentaris:

  1. Aquesta setmana santa, per a mi ha estat familiar també. Hem anat de viatge amb les meves dues germanes i els dos cunyats. I una neboda. Hem recordat coses i hem parlat també d'aquest tema. No acostumem a explicar ni a recordar les coses exactament igual, a vegades una mica igual, un mig mig, però a vegades els records són ben diferents.

    Jo crec que és normal que passin aquestes coses. I no em sembla que t'hagis de preocupar gens ni mica, però si que cal desconfiar de la memòria en general. De la dels altres i també de la pròpia. I quan expliquem les coses diferent, quedar-nos amb la idea que potser cap de les dues versions és exactament certa, sinó que hi ha coses de les dues o de les tres...

    Diuen que el nostre cervell busca la coherència i no pas la veritat i que per tant "omple" els buits a la seva manera.

    Perdona pels comentaris esborrats... sempre faig errors i no els veig fins que ja està publicat.

    ResponElimina
  2. No crec que te'n hagis de preocupar. Em sembla que molts pares fan el mateix.Ens veuen amb aquells altres ulls, tant si és per criticar-nos com per alabar-nos.
    Aquests ambients familiars em resulten una mica pesats...*-*

    ResponElimina
  3. Diuen que no distingir la realitat de la ficció és un signe de bogeria. Jo he pensat molts cops que si algun dia començo a ficcionar la realitat més del compte, espero que les modificacions que faci respecte a la realitat siguin millores o que em facin més feliç. Perquè hi ha molta gent que quan li falla el cervell comença a veure i creure coses xungues que la fan infeliç.

    ResponElimina
  4. Això et farà adonar de com és de difícil escriure llibres d'Història (amb hac majúscula). Com podem parlar dels romans, si no estem segurs de la nostra pròpia infantesa?

    ResponElimina
  5. Quan succeeix un fet, penso, que cada persona ho veu d'una manera diferent, sobretot si és explicada. Nosaltres mateixos, en el temps, en recordar una cosa no ens adonem i li hem afegit sensacions que de vegades no coincideixen amb el moment, corresponen a altres situacions i el nostre record va barrejant aquestes sensacions, encara que el fet central es mantingui. En la nostra gent gran passa molt més, ja que en el seu record intervé els seus sentiments cap als fills. Per exemple pot ser evident quan una mare explica coses d'un fill perdut fa anys, en tot el que expliqui, d'alguna manera, serà present la seva pèrdua.
    Una abraçada

    ResponElimina
  6. Les mares són especials, interpreten algunes coses de la manera que els interessa o recorden el que creuen millor, sobretot ... si està relacionat amb els fills.

    Bona nit XeXu.

    ResponElimina
  7. Els fets vistos des d'una altra òptica s'enfoquen diferent. O podríem dir, que es desenfoquen diferent.

    ResponElimina
  8. Amb el pas del temps hi ha records que perduren, altres que es solen fer subjectius i altres que es perden. Suposo que és una cosa normal, però potser és com allò de les substàncies, els verins i les dosis, que tot depèn de la dosis en que passi una cosa i l'altra.

    ResponElimina
  9. El cervell humà no es gaire fiable en quan a la memòria a llarg plaç. Per sort tenim el timeline del facebook per consultar i comprovar què va passar aquell dia. Per què el facebook serveix per això, oi? O només era per compartir fotos de gatets? Si el problema es saber a on estat i quan hi has estat només cal consultar timeline de Google no pateixis, encara que no tinguis connectat el gps del mòbil et localitza perfectament on has estat, inquietant, oi?

    ResponElimina
  10. Crec que totes les mares ho fan això; s'adapten les coses com millor els hi va. I no els hi portis la contraria eh?

    ResponElimina
  11. Si ja és difícil explicar el mateix partit de bàsquet havent-lo vist al costat d'algú, imagina't els records! Això és impossible! :) A més, hi ha records que són millors passats pel sedàs de la imaginació. Que la realitat mai t'espatlli una bona ficció! ;)

    ResponElimina
  12. Has dit la paraula exacta: surrealista!
    I consti que estic d'acord amb la majoria de comentaris on s'explica que cadascú veu les coses a la seva manera i, per tant els records després són diferents, i també això que les mares idealitzen els assumptes relacionats amb els fills etc. però, la crua i dura realitat és que, a mesura que passen els anys, sembla que tots anem canviant la nostra versió del que un dia va ser la realitat i conscientment o inconscient, l'anem posant un mica... com t'ho diria jo ara? en format "telenovela"?
    No te'n facis cabòries. La teva mare no té (almenys de moment!) cap mena de problema i la versió bona del que sigui és i serà sempre la teva, només faltaria!

    ResponElimina
  13. De sempre que he vist gent que tuneja els records, de vegades per millorar-los i de vegades per fer-te passar una mala estona.
    Jo ja tinc apuntat a una llista coses que no haig de fer quan sigui massa gran, i aquesta de repetir històries passades n'hes una

    ResponElimina
  14. En la distància és molt fàcil perdre de vista tots els detalls que formen part d'un record...Hi ha un comentari dubte, d'un company que jo també me'l plantejo:"Com podem parlar dels romans, sinó estem segurs de la nostra pròpia infantesa"...
    I parlant de converses de sobretaula d'aquests dies, el dilluns ens vam
    menjar la mona en família i després de dinar vam quedar-nos a taula les dones : ma germana les meves nebodes i jo i ves per on vam aprofitar de parlar del testament, com que jo el vull renovar, vaig copsar les diferents opinions i em sembla que vam arribar a un acord i és que aquestes coses, s'han de parlar, i deixar ben lligades, sinó després passa el què passa...Va ser una mona d'herència!
    Bon vespre, XeXu.

    ResponElimina
  15. El mateixos records tenen moltes facetes, segons la percepció de cada persona o dels petits detalls que per un tenen valor i per l'altre no.
    Quan parlem de la nostre infantesa amb la meva cosina veig que ella i jo, recordant el mateix fet el vam viure diferent. I, sincerament, penso que totes dues tenim raó, cada una té el seu record, la seva veritat.

    ResponElimina
  16. Jo també he tingut aquesta sensació, sobretot amb gent que es fa gran, i també m'ha fet ràbia. Els records que ma germana i jo tenim d'alguns fets, tot ii que tenim més o menys la mateixa edat, tampoc no coincideixen, de vegades.

    No crec que hi haja una versió "certa", sinó que el que passa, és que cadascú viu i interpreta els fets d'una manera, i també els records van variant, en funció del que vivim després. I també, en part, que els pares sempre creuen que ho saben tot dels fills.

    ResponElimina
  17. No crec que sigui problema de memòria sinó de "percepció"... Jo puc explicar una cosa i dir (m'ho invento totalment, eh?"... "i llavors la meva germana es va enfadar i va dir..." i si ella està present pot recordar que allò que va dir no ho va dir gens enfadada :-) però si ho explico jo i sempre ho repeteixo igual, tothom que m'escolti acabarà convençut que ella estava enfadada.

    És un tema molt interessant. L'altra dia no sé què parlava amb en Josep Lluís i em va deixar anar "ep, això és la teva percepció, eh?"... ostres, ostres... i tenia tota la raó.

    Som subjectes i som persones i som sentiments i tenim persones... mmmmmm hehehe

    ResponElimina
  18. De vegades fa una mica de ràbia això, però té raó l'Assumpta, és questió de percepció, i realment ens creiem el record que s'ha quedat gravat a la memòria,i que resulta que té diferents versions.
    Ah! i sí, també ens fem grans...

    ResponElimina
  19. Suposo que ella explica les coses des de com les va viure ella. Potser eren decisions teves però ella les va viure d'una manera determinada. I pensant que et coneix, doncs potser veia o entreveia coses que tu no.

    A mi m'ha passat, de vegades, amb els amics. Anècdotes que jo les recordo diferents. Fins i tot converses diferents, i crec que tot rau en el que deia, en l'accent de com has viscut aquella anècdota.

    ps. Tinc 9 posts teus pendents de llegir!!! aaaaaaah, ara entenc perquè més de 200 al feedly! no es pot desconnectar un!

    ResponElimina
  20. Al final sembla que s'imposa més un tema de percepció, de com interioritzem les coses en el moment que passen, i com amb el temps anem modificant aquests records. Si no en parlem més fins al cap d'un temps, a banda d'haver-ho interioritzat diferent, el que recordem uns i altres pot ser molt i molt diferent. Moltes gràcies per tots els vostres comentaris.

    Carme, sí que és cert que consolidem els records de la manera còmoda, de manera que ens sigui fàcil mantenir-los. De totes maneres, jo segueixo creient molt en els meus records, i em costa entendre que s'expliquin les mateixes situacions de manera diferent. Suposo que m'he de començar a qüestionar a mi mateix també. De versions completament fidedignes no n'hi deu haver, però versions tan diferents també costen d'empassar.

    Maria, aquests ambients jo els aguanto una estona, però arriba el moment que ja se'm fan pensats, per això que deia, si t'hi quedes prou estona acabaràs sentint les mateixes històries cada cop. Potser es creen una imatge de nosaltres i l'acaben explicant tal com l'han interioritzada, però no s'adapta a la que nosaltres tenim.

    Sergi, de moment aquest no seria el cas de la meva mare, senzillament expressa records que els altres no tenim, o s'ha muntat pel•lícules de com eren les coses que no cacen amb com les vivíem els altres, però de moment no crea ficcions paral•leles. Això seria esquizofrènia, o paranoia, o què sé jo. No sóc massa entès en aquests trastorns. El que sí sé és que si tu comences a crear ficcions paral•leles segur que hi sortiran robots i androides. Cosa que et farà més feliç, oi?

    Allau, la Història sempre depèn de qui l'explica, i és molt interpretable, com les nostres vivències. Realment la conservació de records és una cosa ben misteriosa. Cadascú se'ls adapta com més li convé, però a més tenim la certesa que la nostra versió és sempre la veritable, cosa impossible, perquè tots la tenim...

    Alfonso, sí que és veritat que els records es van modificant i els adaptem a la forma més còmoda per nosaltres. Recordem alguns detalls poc importants, maquillem d'altres, i pot ser que la cosa canviï cada cop que ho expliquem. Segur que és un mecanisme de defensa que tenim per portar-nos a una zona de confort. Però no tinc aquesta sensació, suposo que ens passa a tots. Cadascú pensa que el seu record és el més fidedigne, i que els altres inventen. Probablement, que sigui molt viu i el tinguem molt present tampoc és un indicatiu necessari de que sigui més fiable que d'altres. Així que potser em precipito en el que explicava al post, però em costarà canviar d'idea i no pensar que jo tinc raó en algunes coses...

    Pere, això és ben possible. Emmagatzemen els records de la manera que més els convé perquè no els faci mal o per entendre-ho millor. Però fins a quin punt ens podem refiar nosaltres dels nostres propis records. Sempre hi ha tendència a pensar que la mare té raó, fins el moment que ja no pots seguir pensant-ho...

    Xavier, el problema és que al final no saps qui està enfocat i qui desenfocat...

    Carquinyol, està clar que la memòria és una cosa mutable, i que el nostre cervell té, a més, la santa barra de fer-nos creure que allò que estem recordant és perfectament sòlid i que ho revivim com si fos ara. Probablement ho hem anat modificant al llarg del temps, però a nosaltres ens sembla que no, que ho recordem perfectament. Partint de la base que ja quan passa cadascú ho percep a la seva pròpia manera, imagina com ho devem veure al cap d'un temps quan ho recordem...

    ResponElimina
  21. Pons, ara ens fa gràcia, però ja veuràs tu el dia que pensem que revisem el TL o l'historial aquest i ens digui que hem estat a algun lloc o que hem fet tal cosa. Si no ens en recordem tindrem un problema. Tens una font 'segura' per recordar coses, però tu mateix no ets capaç de recordar-les, senyal que ja estàs per jubilar... quin moment més dur. Això tenint en compte que recordes la contrasenya per entrar als teus comptes...

    Anna, en això sí que sóc inflexible, li porto la contrària quan em sembla, i al final calla. No es creu el que li dic i la propera vegada ho tornarà a explicar a la seva manera, però aconsegueixo explicar-li la meva versió.

    Clídice, és veritat, i ja ho comentava més amunt, que la interpretació d'un mateix fet per part de dues persones de vegades ja és diferent, és fàcil imaginar que al cap d'un temps la percepció encara s'ha modificat més i cadascú s'haurà generat els seus propis records, basats potser més en el que volen recordar, que en la realitat. Però com s'ho fa el cervell per convèncer-nos de que allò és exactament el que va passar i no el que diuen els altres...?

    Jo rai!, interessant visió aquesta de la telenovel•la. Vols dir que amb el temps hi anem posant més pa que formatge perquè els records ens quedin més bonics? A banda de percepcions diferenciades, i que un fill és sempre un fill, a sobre maquillant els records. Penso que es fa de manera inconscient, sobretot. Pot ser que algú expliqui sopars de duro, però en una conversa de família no calen aquestes coses. Bé, el que ja no em convenç tant és aquest final en que dius que sempre tindré raó jo, suposo que vols dir que sempre té raó qui ho explica, perquè així ho sent.

    Sr. Gasull, ja m'explicaràs com evites explicar sempre les mateixes batalletes quan siguis gran? A mi em sembla que va amb l'edat. A dia d'avui quan estic amb una gent recordo què els he explicat i què no, més o menys. Pot ser que algun dia em repeteixi, però si veig que ja ho he explicat paro de parlar. Quan s'és gran, pel que es veu, encara que ho hagis explicat mil cops, primer que no ho recordes, i segon que és igual, ho tornes a explicar. És una batalla perduda. I després està que ho expliques de la manera que més et convé, com ho recordes perquè has fabricat els records així. Un drama.

    M. Roser, ja li he comentat a l'Allau el tema dels romans i la Història en general. Ja no són els records, sinó com s'interpreta quan està passant i com queda. Curiosament, nosaltres també vam parlar de testaments durant la celebració de la mona. Els meus pares fa un temps que el van fer, i de moment no tenen intenció de canviar-lo, que sàpiga. Ells han pensat això, que més val tenir-ho tot lligat, que mai se sap. Confiem que el moment serà ben llunyà, però a partir de certes edats la vida passa a ser una loteria, si és que no ho és prou en qualsevol moment...

    Glòria, pot ser una apreciació de detalls, que fan que recordem les coses de manera diferent, en funció del que ens vam fixar en el seu moment. En aquest cas potser sí que totes dues parts poden tenir raó. Però quan et sembla que el que explica l'altre és totalment contrari a la teva percepció? Aquesta sensació vaig tenir jo amb la meva mare, el que explicava no tenir res a veure amb els meus records.

    Eva, crec que avui la claves amb aquesta valoració final. Els pares sempre es pensen que ho saben tot dels fills, i la manera com interioritzen les coses potser és la que els és més còmoda, o que els sembla més plausible, però la realitat no sempre és lògica. O més ben dit, cadascú té la seva pròpia lògica. Seria molt agosarat dir que la versió que jo recordo és l'única fidedigna, segur que també recordo fermament coses que no són. Però em fa rabieta que es donin per segures coses que no recordo en absolut, o que estic completament convençut que no van anar així. Gent que es fa gran... això és el que em preocupa.

    ResponElimina
  22. Assumpta, com ja he anat dient per aquí, pot ser que sigui per la manera que interioritzem les coses. Com dius tu, les percebem d'una manera, i així les recordem. Potser un altre ho ha percebut diferent, i les dues versions no tenen res a veure. Però sembla mentida que es puguin interpretar coses de manera tan diferent quan passen. A banda d'això, també hi ha el tema de maquillar els records, que també hi juga un paper. Tendim a adaptar-nos els records de la manera que més ens convé, i això fa que les històries vagin canviant amb el temps. El que em sorprèn és que per nosaltres, tot i haver canviat, el que expliquem és totalment cert i fidedigne. Què del nostre interior ens diu que tenim la veritat absoluta d'un record?

    Jomateixa, pot ser, és probable que això hi tingui molt a veure, i que no és que la meva mare recordi el que vol, sinó que en el seu moment ho va interpretar diferent, i ella es va quedar aquesta versió. Va com va, ja es veu. Ara, que ens fem grans, això segur!

    rits, les mares sempre creuen que ens coneixen perfectament, la frase aquella de 'et conec com si t'hagués parit' està molt vigent. I sí, ens coneixen molt, però tampoc no poden pretendre que ho saben tot. Segurament es tracta més de com ho ha interioritzat ella, que no de que ho recordi malament. I he de dir que no m'he trobat anècdotes que recordem diferents amb els amics, segurament en els matisos sí, però si s'ha donat el cas de molta discrepància, almenys no m'ha causat tanta impressió com em va fer la meva mare l'altre dia.

    ResponElimina
  23. Després de més de 20 anys vivint a casa meva, la meva mare, quan ve a casa, encara em diu com he de fer les coses (per exemple, posar la rentadora), quan les faig tot sovint.
    Es fa gran, ens fem grans

    ResponElimina
  24. Hi ha un episodi que no sé ben bé com van ser perquè ma mare me l'explica diferent cada vegada, ens haurem de resignar a la vida imaginària, sabent que hi ha realitat i ficció barrejades, ni el passat que tenim més gravat podem estar segurs que va ser així, bé, l'important és ser-ne conscients.

    ResponElimina
  25. Deric, això que expliques va a mares també. Potser ho atribueixes a fallades de memòria, però per exemple dubto que la meva mare vulgui ensenyar-me a fer res de la casa, no m'ho ha ensenyat mai, tampoc no vindrà ara a donar-me lliçons. Però tinc constància d'unes quantes mares que són així...

    Miquel, benvingut al blog! Que ens fem grans és una veritat inqüestionable.

    Gemma Sara, la teva mare deu tenir ànima de contista. Però és cert que fins i tot les coses que tenim més gravades les vam emmagatzemar a la nostra manera, i amb el temps a més s'han anat modificant. Qui som nosaltres per dir que ho recordem millor que un altre?

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.