diumenge, 13 de març de 2016

La vida en caixes

Aquest dissabte he ajudat a un company a fer una mudança. Ha partit peres i havia de deixar el pis. És un noi italià que porta dos anys a Barcelona, així que no acumula pertinences de tota una vida, però m'ha tornat a sobtar i a impressionar com la seva vida cap en un grapat de caixes i de maletes. I totes elles, per cert, han cabut al meu petit cotxe, en un sol viatge.

Mudar-se és un procés traumàtic que costa i deixa tocat anímicament, sobretot en casos com el seu. A més, ell ja hagut de canviar de residència uns quants cops i deu tenir la sensació de ser un nòmada. Almenys ara ha trobat un lloc per viure-hi sol on crec que hi estarà bé. El fet d'ajudar-lo, a banda de reforçar la nostra confiança, m'ha fet pensar que no pot faltar gaire perquè em toqui a mi de nou. Ja fa anys que visc al mateix lloc i tenim clar que aquí no ens hi quedarem. Pot ser qüestió de mesos, d'un any, una mica més... no se sap. Però aviat tocarà fer un salt, ja veurem de quina mena.

Llavors és quan penso que quan vaig venir aquí portava una setantena de llibres i que les caixes que els contenien pesaven una barbaritat. Ara ja n'hi ha més de 400, i no seria agosarat pensar que superaran el mig miler quan marxem. I no parlem de roba ara que som dos. O d'estris de cuina. I de tot una mica. I malgrat això, la meva vida també cabrà només en un grapat de caixes, siguin quantes siguin. Que petit que fa sentir això.

28 comentaris:

  1. Tu tranquil Xexu. Mentre siguin caixes de cartró plenes d'objectes rai.
    El problema serà quan ens arribi una caixa de fusta, gran i allargada i la mudança sigui definitiva.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Coi, xavier, que animal (i la raó que tens!)

      Elimina
  2. He fet algunes (no gaires) mudances i el meu pensament sempre ha estat el contrari: Com pot ser que les "quatre coses" que ens sembla que tenim omplin tantes caixes i costin tant de traginar?.

    Dues apreciacions més. Una és que jo penso que el que posem a les caixes són els objectes que hem anat acumulant, la vida sempre la carreguem al damunt i, per sort, no la podem "encaixar" (excepte quan arriba el cas que cita XAVIER). L'altra és dir-te que les caixes que pesen més en una mudança són, justament, les que van plenes de llibres... encara estàs a temps de passar-te a l'ebook (és broma). ;-)

    ResponElimina
  3. He fet poques mudances i sempre volgudes, també és important. A mi el que fa pensar més és el fet de no poder tornar a posar els peus a l' espai que deixes... ha estat casa teva durant un temps i costa pensar que no hi podràs tornar. Cada vegada que passo per alguns dels pisos on he viscut miro enlaire, busco les finestres i penso qui hi deu viure ara, com deu ser.. No ho puc evitar.
    L'última mudança que vam fer va ser fa més de 10 anys i van haver-ho moooltes caixes i mooolta feina. Ara no m'ho podria pas imaginar!. Com diu en MC a les caixes no hi ha la vida però sí molts records.

    ResponElimina
  4. Has pensat mai en la pintura que t'estalvies gràcies als llibres que tapen les parets? A banda del plaer de la lectura, els llibrots serveixen per altres coses: tapar parets, aplanar fotos o papers arrugats, munició inacabable contra lladregots (compte amb el llom d'algunes llibres), etc. etc.

    A totes les cases hi hauria d'haver la mateixa quantitat de llibres! El país segur que en sortiria beneficiat...

    ResponElimina
  5. No n'he fet gaires, però no en vull fer cap més. M'estressen mooolt. Fer canvis d'habitacions dins de casa ja suposa per a mi una feina feixuga que ni t'imagines. Quan es tracta de llençar coses, m'agafa mal de tot. I tinc clar que no puc anar acumulant coses per pur romanticisme, però s'ha de triar què tirar i em costa una malaltia.

    ResponElimina
  6. les coses materials que acumulem rai ....encara que càpiguen o no en un munt de caixes .....la vida ,tal com t'han dit dalt ,la duem posada ....a mi com a la Laura m'estressen força les mudances , per sort o per circumstàncies de moment no n'he fet gaires ....

    ResponElimina
  7. Jo he fet uns quants canvis de casa, no gaires. Amb els meus pares vam viure a tres llocs diferents. I mentrestant, jo pel meu compte per qüestió d'estudis, vaig "viure" (no és el mateix, ja hi sé) en dos llocs més i finalment amb el meu marit a uns altres dos llocs. Ara fa una eternitat que no em canvio de casa. Tot aquest rotllo per dir que jo tinc la impressió inversa de la teva, sempre he pensat que traginem massa coses. Si m'imagino empaquetar casa meva en caixes, crec que és excessiu... La quantitat de caixes la veig inversament proporcional (és una manera de dir) a la vida que t'endus. Si em canviés de casa voldria saber-me endur molt poques coses i molta vida. Tot allò que fem servir cada dia (estris de cuina i de menjar i roba) està bé d'arrossegar-ho, però tot allò que 'guardem' i no ens ho mirem mai, em genera molts dubtes. Fins i tot els llibres. Jo era molt fetitxista dels llibres. Em semblava que si me'n desprenia se m'esborrarien del cap, que no els podria mirar mai més. Els guardava com el meu millor tresor. Amb el temps, i la manca d'espai, sovint en comptes de deixar-los als amics, els regalo. Quedarà d'ells el que hagi de quedar. A vegades res. A vegades molt. Tant si els tinc com si no els tinc. Abans rellegia molt. Ara poc, per avidesa de coses noves, suposo...

    Jo, al contrari de la Laura, sóc llençadora fàcil de coses que no faig servir. Sóc molt sentimental en moltes coses, però no amb els objectes, quan falta espai, faig endreça i neteja i en recupero.

    M'agradaria fer una mudança, si la faig, amb molt poques caixes... Però amb molta vida viscuda.

    Malgrat tot el què dic, entenc perfectament la sensació d'empaquetar la vida que dius i de veure-la reduïda a caixes. L'entenc i potser de tant que l'entenc m'hi rebel·lo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. LO FOTUT ES LA DARRERA...UN GRAPAT DE POLS...I ELS HEREUS LLANCAT LA NOSTRE "VIDA" PELS CONTAINERS DEL VEINAT.

      Elimina
  8. Jo ho tinc clar, al final quan morim gairebé tot va a parar al contenidor de la roba usada o s'ho emporta el de la botiga de segona mà.
    Només quedarà el bloc ... si no s'espatlla el servidor.
    Carme: fas bé de no rellegir.
    Recordant allò de "La vida cap dins d'un cabàs", afegiria:
    "Tinc un cap ... com un cabàs". Això és l'únic que importa.

    Bon dia XeXu :)

    ResponElimina
  9. Per`van molt bé per fer neteja a fons de tot el que no necessitem. Jo ja en porto unes quantes i cada cop deixo coses enrrere.
    M'agrada més de pensar que el que hi ha dins les caixes només és el que ens ajuda a viure i no la nostra vida, aquesta la portem posada i podriem començar de nou sense cap caixa.

    ResponElimina
  10. Petit i lliure, Xexu, fa sentir això. És viure d'una altra manera de la que molts de nosaltres està acostumat. Ho he vist en el meu fill, que viu a Irlanda fa 10 anys; han canviat d'apartament diverses vegades i saben deslliurar-se dels trastos prescindibles. Al capdavall, els qui vivim envoltats de moltes coses per què no pensem què serà d'elles quan faltem? Merda per als qui quedin? Nosa que algú amb emprenyat i amb mandra haurà de llançar...? Realment, necessitem ben poques coses per viure. I una d'elles és la llibertat.

    ResponElimina
  11. La vida en un grapat de caixes...Realment guardem moltes coses que com ha dit un company acabaran en un contenidor!
    Canviar de residència és un pal, però si t'ho agafes amb filosofia, també pot ser una aventura, nous companys, nous paisatges, maneres diferents de viure...Ho dic amb coneixement de causa, perquè jo m'he canviat de casa, set vegades, la primera als nou anys!!!
    Bon vespre, XeXu.

    ResponElimina
  12. Doncs a nosaltres també ens han crescut els llibres des que estem aquí, ara fa uns 14 anys, canviar se'm faria una muntanya, però un cop t'hi poses també té la seva part bona, llençar coses (trobar coses), estrenar un nou espai, un nou entorn... és xulo.

    ResponElimina
  13. Doncs jo, Xexu, en sóc tot un especialista! N'he fet -als meus 42 anys- uns 11 ó 12 i és molt pesat i mai t'hi acostumes; quan ho fas -com es deia en alguna comentari- s'aprofita per a fer 'neteja' de coses que has guardat i no entens per què i et dius: "a partir d'ara no acumularé tant..." i que va! ho tornes a fer i et carregues de llibres (1.646), pelis (1.687), fotografies, CDs, vinils...

    Ara, l'emoció i la il·lusió d'encetar una nova etapa sempre hi és, de la primera a la darrera mudança

    ResponElimina
  14. Ho veig clar, veure't empaquetar per una mudança ha de ser un infern, segur que ets d'aquells que a cada objecte que agafen per posar a la caixa han d'explicar la seva història "oh! aquesta cullereta de cafè la vaig fer servir per remoure aquell cafè de Colòmbia que vaig comprar quan bla bla bla".

    Fer una mudança es traumàtic, i en general no agrada a ningú perquè es un esforç empaquetar, transportar i desempaquetar però les necessites de la vida hi obliguen. Mirat pel cantó positiu es un bon moment per desfer-se de les coses innecessàries si tens una mica de diogenes.

    Per la meva banda no sóc expert en mudances, només n'he fet una, i moltes de les coses les vaig deixar a casa els meus pares, perquè total, viuen en una mansió on hi ha lloc de sobres.

    ResponElimina
  15. Jo he canviat de casa tres vegades i em sembla que cada cop porto menys caixes, cada cop sóc de llençar/donar més coses i passar amb menys. No tenim en ment canviar-nos a curt termini però si algun dia ho fem, seràn menys caixes que l'últim cop.

    ResponElimina
  16. la vida de tothom cap en caixes, el que varia és el nombre i la mida d'elles ;)

    ResponElimina
  17. Potser t'entristeix, et fa sentir petit, però crec que és ara al pensar-hi sense cap al·licient més. Quan una mudança es fa per millorar fa molta il·lusió la nova vida en un lloc nou. N'he fet 5 en els últims 13 anys, i totes em van fer il·lusió menys una perquè vam tenir que buscar un lloc pitjor (molt i molt pitjor) per qüestions econòmiques. Però on visc ara encara tinc el bon record del primer dia, la il·lusió, de la llum que entrava a casa, la calidesa, de totes les caixes i mobles per posar i com semblava tan poca cosa en un espai tan gran, perquè en l'altre pis amb prou feines hi cabíem.

    ResponElimina
  18. Nosaltres aquests dies també hem estat fent una mena de mudança i és increïble tot el que surt quan comences a remenar coses antigues. Jo he tingut moments de desconnexió total amb el meu jo passat: jo vaig escriure això? Qui és aquesta gent que surt en aquesta foto on jo també hi sóc? És ben bé com si fos una altra persona, no jo. Hi ha hagut fins i tot casos extrems que només s'expliquen fàcilment si suposem que casa meva ha tingut en algun moment un vòrtex espai-temporal per on han circulat objectes procedents d'altres universos paral·lels.

    ResponElimina
  19. Quan fem mudança, normalment també fem neteja de moltes coses que hem acumulat i en podem prescindir. De tota manera cada cop anem arrossegant més càrrega, en tots els sentits.
    M'has fet pensar que les mudances poden ser molt diferents. En el cas del teu amic, força depriment, però en el teu cas segur que seria per anar a un lloc més gran i llavors és una mudança plena d'il·lusions.

    ResponElimina
  20. El post era una petita reflexió sobre la mudança del meu company i el fet que totes les nostres pertinences físiques puguin cabre en un grapat de caixes, però s'ha convertit en un debat sobre les mudances i la diferència entre la vida que vivim i les coses que arrosseguem. Però ja va bé perquè, com sabeu, m'encanta rebre les vostres opinions i respondre-les. Gràcies a tots per participar!

    Xavier, tampoc no li veig el problema. Llavors rai que no t'has de preocupar de pagar aigua i gas i aquestes coses. Ni tan sols cal que te la decoris gaire. Espero, però, que tindrà bona cobertura wifi...

    McAbeu, precisament jo no sóc d'acumular massa coses, perquè no en compro gaires. Però sí que em costa molt desfer-me de les que tinc, ho reconec... Però amb la poca experiència que tinc, ja sé que, per poc que tinguis, el nombre de caixes, bosses i bossetes que et surten és molt gran. No em sorprèn acabar descobrint que són moltes, però igualment són una pila de caixes. Si ve un camió a recollir-les, les carrega totes, i en aquell moment la teva vida (material) està tota a mercè de que arribin a bon port. Em fa sentir molt vulnerable.
    Pel que fa als llibres, ja saps que no hi ha negociació possible. I sí, remaleïts, com poden pesar tant!! La puntualització de la vida, suposo que ja s'ha entès. Parlo de coses, objectes. Però el títol m'agradava així.

    Mireia, no pretenia que això es tornés una reflexió sobre les mudances i els seus diferents aspectes, però ja va bé. Tens raó que ens aferrem força als llocs on vivim i hi deixem una part de nosaltres. Quan en marxem, sempre recordem que nosaltres vam viure allà. Jo enyoro el lloc on vivia abans, però cada cop em queda més enrere i em resulta més irreal. De vegades passo per allà, encara que no em sol venir de pas per anar massa enlloc, però sempre acabes passant. I la veritat és que no sé si m'he plantejat qui hi viu o què hi fa. Millor així, és el meu passat, va marcar una època i ara són records. Ja t'ho diré jo quan em mudi, ara ja fa uns 7 anys que visc al mateix lloc, i som dos. Quan ens haguem de moure ho patirem.

    Maurici, tenir llibres són tot avantatges, això està clar. Però els llibres no pengen sols de la paret, cal que estiguin en estanteries, i per tant no són els llibres el que tapa. Bé, podrien ser-ho, però ho trobaria molt poc pràctic. Massa pocs en tinc de llibres! En voldria tenir més, però no tinc temps per llegir-los (que tampoc no té res a veure amb acumular-los...). De moment hi ha espai a casa, però en algun moment començarem a riure.

    Laura T, la teva sinceritat m'encanta i m'has fet sentir molt proper a les teves paraules. Jo sóc conscient que n'hauré de fer alguna més de mudança, com a poc una més, però no crec que es quedi aquí. Fer una mudança és molt cansat i esgotador. En el meu cas em fa sentir molt vulnerable que, per unes hores, les meves coses viatgin d'un cantó a l'altre en caixes. Per no dir la feinada que suposa, és clar, tant desmuntar com muntar després. I justament, a mi em costa molt llençar coses, però molt. Acumulo objectes ben absurds només perquè em fa llàstima desprendre'm. És com si amb ells marxés alguna part del meu passat, un munt de records, que en realitat són records que no faig servir mai (per dir-ho d'alguna manera), però sembla que estigui perdent alguna cosa més que un simple objecte.


    Elfreelang, n'hagis fet poques o moltes, és un estrès total. Ja ho sé que la vida la portem a sobre, però aquests que esteu dient que no es pot posar en caixes, penseu per un moment que poseu totes les vostres pertinences en caixes, i que llavors les perdeu. De veritat que us seria igual perquè porteu la vida a sobre?

    ResponElimina
  21. Carme, a mi no em semblen poques les vegades que has hagut de canviar de residència. El que no és normal és haver de fer-ho gaires més. Està clar que traginem moltes coses amunt i avall, i una mudança, entre moltes altres coses, serveix per desfer-se d'unes quantes que d'altra manera no ens traiem de sobre, i que no fan altra cosa que nosa. Però tantes altres les volem sempre amb nosaltres, encara que no les fem servir. Suposo que a alguns els costarà més que a altres desprendre-se'n. Em sorprèn això que dius dels llibres, potser jo hi arribaré algun dia també, però ara per ara no passa pel meu cap desprendre'm d'ells, i vagi on vagi vindran amb mi. Bé, no es pot dir mai, estic parlant en l'hipotètic cas de canviar de residència de manera fixa, si no ja veuríem què faríem. Probablement és una sort poder-se desprendre dels objectes que no es fan servir, sense massa remordiments, o sense sentir-se lligat com de vegades ens sentim. Tampoc ho sé fer jo, així de primeres, i per això arrossego bajanades. De totes maneres, insisteixo que no té res a veure el fet de fer caixes per moure's de lloc, amb la vida viscuda. No anava per aquí el post i sembla que el títol ha generat certa confusió o controvèrsia. La vida viscuda la portarem sempre a sobre i cadascú l'arrossega com pot. Els objectes ja són una altra història.

    Ostres Oliva, el comentari, que no deixa de ser absolutament cert, és d'aquests que fan esfereir. Em sembla que prefereixo no pensar en aquesta mudança per ara...

    Pere, hi ha qui fins i tot s'ha mudat de blog, a algun altre servidor, o a altres límits. Sobre què se'n farà de tot el que deixem a la xarxa és un tema que ja hem parlat altres cops, però crec que no deixarem de parlar. Ens fem grans... Els objectes ja són una altra cosa. Cadascú tria si se'ls emporta o no. Jo de moment he anat amb pràcticament tot a tot arreu. Veurem a la propera que en principi serà per quedar-m'hi una llarga temporada.

    Sr. Gasull, torno a dir que el títol del post és enganyós. Evidentment teniu raó amb la vida, però jo em referia només als objectes que acumulem, que en formen part, però són de la mena material, no tan etèria. Coincideixo amb tu, com li deia a la Carme, que si per alguna cosa serveixen les molestes mudances, és per deixar algunes coses enrere que d'altra manera no hi ha forma de treure'ns de sobre.

    Galionar, això és ben cert, però no obstant, la majoria de nosaltres acumulem una gran quantitat de coses, i ens les emportem allà on anem. Passa com amb les persones, algunes vegades. Les necessitem? No. Però les volem. Les volem amb nosaltres. De necessitar necessitem molt poquetes coses, i la majoria no es compren. Però torno a dir, no vivim sense res i completament feliços. Per alguna cosa deu ser. És clar que hi ha objectes que hem d'anar deixant enrere, i és bo fer-ho. Però no pas tot.

    M.Roser, ja veig que tens experiència! No et negaré que té un puntet d'aventura, i si ho fas voluntàriament serà perquè penses que serà millor el nou lloc, per tant te'l pots fer teu de seguida. Inevitable trobar a faltar els llocs on hem viscut, però. Segurament perquè les desgràcies que ens hi han passat, o els problemes sorgits, queden molt per sota de les coses que hi hem viscut. I referent a les coses que tenim i arrosseguem, és veritat que estan destinades a acabar com dieu, però és un tema en el que prefereixo no pensar encara.

    Gemma Sara, també té una part bona efectivament. Però aspiro a acabar trobant un lloc per quedar-m'hi ja definitivament, que va sent hora. Després la vida et porta on vol, però almenys amb aquesta intenció. Ja en sortiran de coses estranyes quan marxem d'aquí, i això que no porto tants anys seguits com vosaltres al mateix lloc, però el temps es va acumulant. La gràcia que farà moure els llibres, ja veuràs tu!

    ResponElimina
  22. Ciutadà K, 11 o 12 mudances, déu n'hi do!! Això et converteix, efectivament, en un expert. I com a tal, em sembla que captes molt bé el sentit de tot plegat, la promesa de no acumular tantes coses, que és invariablement incomplerta. Més de 1600 llibres, i no ens portem pas tanta diferència d'edat! Tinc 4 anys per acumular-ne 1200 i així posar-me al teu nivell. Saps què, ja heretaré els de casa la mama algun dia, que no crec que en tinguin pas menys que les xifres que estàs dient. I bé, les mudances, mentre siguin volgudes, segurament sí que poden generar certa il•lusió, però segur que n'hi ha de no tan divertides...

    Pons, no vas pas desencaminat! Quan em poso a fer neteja d'andròmines antigues comencen a sortir coses i cosetes, i ja no és que expliqui la seva història, però m'encanto tranquil•lament amb qualsevol trasto que retrobi inesperadament. Se'm pot fer etern, i avançar molt poc. Sí que és un bon moment per fer neteja de coses innecessàries, però tots sabem que sempre llencem menys coses de les que hauríem, i les anem arrossegant amunt i avall. Per cert, has considerat pelar els teus pares i quedar-te la mansió?

    Anna, tens una tècnica molt depurada! Jo en sóc incapaç, estic segur que aquesta propera mudança tindré més caixes que l'anterior. Serà una mica trampa perquè la passada la vaig fer sol i la propera serem dos, però si miro les meves coses, segur que ara en tinc més. I si d'una altra cosa no, de llibres seguríssim.

    Carquinyol, com de grans són les teves caixes? Les meves han anat creixent amb el temps...

    Roselles, és aquesta mena de sensació contradictòria. No dic que et falti raó, perquè és veritat, si la mudança és volguda, sol ser perquè vas a un espai millor, més espaiós, millor comunicat (o més aïllat segons el cas), i està clar que això il•lusiona. Sobretot la sensació de voler-te'l fer teu. Però et faré una comparació una mica bèstia: el part. Tens ganes que s'acabi ja l'haver d'arrossegar aquesta panxa i de poder tenir la criatura a les mans, veure-la créixer, ensenyar-li tot. Però el moment del part diuen que és desagradable a més no poder, per no parlar de dolorós. Bé, tu ho saps millor que jo! Doncs la mudança bé a ser això. Un mal moment que s'ha de passar per gaudir molt després. D'acord que comparativament, aquest mal moment dura molt menys que el temps de gaubança (he après la paraula recentment...) posterior, però...

    Sergi, si aquesta és l'explicació més senzilla, o fins i tot la més plausible, no sé si m'agradaria passar per casa teva, que pot ser perillós. Jo he de dir que això encara no m'ha passat, és justament el contrari. Tenim tantes coses enterrades a la memòria, que quan ensopego amb qualsevol objecte, o escrit, o el que sigui, em venen al cap un munt de records. Sí que potser algun cop he trobat un escrit i després no he sabut a qui anava dirigit, però generalment està tot controlat. Però és clar, no hi ha forats de cuc a cada cantonada, si ja n'hi ha un a casa teva, a la meva ja no toca.

    Jomateixa, sí, durant totes aquestes respostes he anat parlant de mudances volgudes. Quan són obligades la cosa és molt diferent. Potser tu recordaràs quan vaig venir a viure on visc ara. Deixar Barcelona em va costar molt, ho vaig fer sol i perquè ja no em podia permetre viure a la ciutat. Ara podria, potser, però si no compartíssim les despeses entre dos també em costaria estalviar una miqueta. M'ho vaig prendre malament en el seu moment, però no va ser tan traumàtic. La propera que faci serà amb més ganes i marxant a un lloc millor. Ja miraré de fer neteja, però la motxilla no te la treu ningú.

    ResponElimina
  23. Jo no em voldria canviar mai de casa. Voldria viure sempre en el mateix lloc. Tota la vida.

    De fet, només he canviat una vegada. Quan em vaig casar... from Barcelona to Reus... però ara ja està.

    Clar que, si algun dia he de canviar de nou... potser deixo tot el que tinc aquí i me'n vaig a la casa nova sense cap maleta (o una de petita amb una mica de roba, el més elemental) i ho torno a comprar tot una altra vegada!! :-)

    No... el que vull fer és tenir dues cases. La que tinc ara i una altra i, a la nova, ho compraria tot nou ;-)) (Noooooooooo, no m'ha tocat cap travessa, segueixo sense feina i tal, però es pot somiar, no?)

    ResponElimina
  24. M'ha sobtat molt que tants penseu que mudar-se és "un procés traumàtic que et deixa tocat anímicament". En cas de separació d'una parella, segurament ho és. Però... canviar-se de casa i avant? Un tràmit, amés d'un bon moment per fer neteja.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.