Finet i pel mig

Ara que la temporada de castells ja va començant, em ve de gust explicar-vos una mica més de vocabulari casteller d'aquell que no és tan comú, però que nosaltres fem servir amb naturalitat. Són expressions que no voldrien dir res, si no fos que tenen una explicació castellera. Si voleu fer memòria d'altres posts d'aquesta mena podeu mirar aquí o aquí.

Començarem per especificar una mica més què és això que anomenem zona tradicional i zona no tradicional. La ZT és el que estaria comprès en el triangle que formen Valls Tarragona i Vilafranca. Són colles antigues, grans, i que tenen molta rivalitat entre elles, sempre competeixen, tant si estan a la mateixa plaça com si no. Estan més arrelades a la tradició més purament castellera (o això es pensen), deixant de banda altres temes. La zona no tradicional... seria tota la resta del món casteller.

Anant ja a expressions, tenim per exemple 'la dreta per dins, l'esquerra per fora'. Aquesta és la manera com s'agafen els castellers de cada pis. El braç dret va per sota (dins) el del casteller de la teva dreta, i com que el tens per sota, pots aixecar-li una mica si defalleix. El braç esquerra va per sobre (fora) del del casteller de la teva esquerra, i és ell qui pot fer força cap a dalt per mantenir-te a tu. És difícil de visualitzar, però potser amb aquesta imatge ho veureu més clar. Fixeu-vos en els braços, formen una mena de cadena.

Bonica imatge d'assaig dels Xiquets de Reus

Tenim també el concepte 'anar a carregar'. No diem això quan estem a punt de carregar el castell. Anar a carregar és fer un castell a plaça (tirar-lo a plaça) quan saps que no té prou assaig com per descarregar-se. Confies en que l'ofici dels teus castellers els farà aguantar fins la carregada, però que no estan encara preparats per descarregar-lo. Sí, això passa, i és font de discussió sempre. Un castell carregat hauria de valer molt menys que un de descarregat? Eterna pregunta.

Els conceptes quadrar i tancar un castell són consecutius. Quadrar un castell és fer que els baixos, el primer pis del castell, es posin en la posició correcta perquè la construcció es basteixi amb totes les rengles a lloc. Si els baixos no estan ben posats, desplaçats, massa separats (oberts), massa junts (tancats), aquest error matemàtic s'anirà amplificant pis a pis i perillarà l'estructura. S'ha de quadrar bé, si no el castell no pot anar amunt, és perillós. I un cop està ben quadrat, el castell es tanca, o es tanca pinya, és a dir, que la resta de la pinya pren posicions ordenadament.

I per acabar, un concepte aplicat a la canalla: finet i pel mig. Aquest és potser més gràfic, els petits han de pujar finets, sense remenar els companys mentre pugen, i per darrere de cada rengla, pel mig. De vegades es pengen a dreta o esquerra, i això pot desestabilitzar el company. Finet i pel mig és sinònim de fer-ho bé. Així que ja ho sabeu: finet i pel mig!

La vida imaginària

L'expressió del títol del post la va deixar anar el meu germà l'altre dia en una trobada familiar en motiu de la setmana santa. A casa les trobades acaben ja amb la inevitable col·lecció de batalletes que es repeteixen (totes, si t'hi quedes prou estona) d'un cop a l'altre. El cas és que els nostres grans no són els únics que tenen memòria, i sí que de vegades expliquen històries tan llunyanes que només són records heretats per nosaltres, però d'altres expliquen fets que tenim ben presents.

No és que els falli la memòria, però se l'han fet a mida. Parlo de la meva mare, que és qui més parla. Explica les coses d'una manera poc fidel a la realitat, almenys segons el meu punt de vista. Decisions que jo vaig prendre en el passat, per exemple. Que insisteixi a relatar-les com si les entengués millor que jo és una mica surrealista. En alguns casos no li puc contradir, però d'altres per mi és evident que el record està malmès, però perfectament consolidat en el seu cap. La vida imaginària, que diu el meu germà. Tantes coses que se suposa que van passar, però que no van passar, o no d'aquella manera. I jo que ja no sé si m'he de preocupar, o si és normal, o si sóc jo qui he de desconfiar dels meus propis records. Es fan grans. Ens fem grans.

Material Iceta

De vegades, els del Polònia la claven més enllà de fer-nos riure amb les seves paròdies. En alguns casos, els gags expliquen molt millor la realitat del que ningú altre ens l'explica en els programes 'seriosos'. Qui no recorda el mític croissant de xocolata? Doncs aquesta passada setmana van fer la seva particular versió del Material Girl de Madonna, amb en Miquel Iceta (PSC) de protagonista. En el gag expliquen, amb música de fons, la sèrie de pactes que està fent el PSC amb qui sigui, de dretes, d'esquerres, o amb el mateix dimoni, per tal de conservar la cadira. Ja no poden manar, però encara poden tocar poder. I pasta, és clar. Els és igual amb qui, els és igual com, però d'allà no els treuen ni amb aigua calenta. El vídeo és per emprenyar-se de com prenen el pèl als seus votants, perquè d'ideals ja pocs els en queden. Però a mi em diverteix, francament. Em diverteix perquè retrata la pura realitat. En conya, però la retrata. Aquí us el deixo.

9 anys de paraules

Xino-xano, post a post, el Bona Nit celebra el seu 9è aniversari. Ja en són 9, una xifra que, tot i no ser un blog dels més antics, a la xarxa és una eternitat. Espaiant els posts, sense saber massa què explicar de vegades, però aquí seguim. I tot i que el món dels blogs segueix la seva lenta davallada, molt content de fer camí amb molta gent encara, amb algunes i alguns dels quals ja fa molts anys que ens coneixem virtualment.

Arran d'aquesta coneixença de fa tant temps, i per agrair-vos molt, moltíssim, la vostra participació, els vostres comentaris i les bones estones que em feu passar llegint-vos, he preparat una coseta. Fa un temps vam jugar a definir-nos amb només 5 paraules, potser alguns ho recordareu. Doncs sense mirar aquells posts que vam fer, miraré de definir-vos blogairement a cadascú amb 3 paraules, 3 adjectius si pot ser, a veure si creieu que ens coneixem prou bé. Intentarem que siguin conceptes positius, però espero que ningú s'ho prengui malament! Aquí va, en ordre cronològic d'aparició al blog, i espero no deixar-me ningú:

Laia: manetes, investigadora, madura (per l'edat que té!)

Elur: fotògrafa, piulaire, plujosa
 

Carme Rosanas: sensible, creativa, incansable

Dan: divulgador, curiós, prolífic
 
Mireia: tastaolletes, lectora, repostera

Deric: tafaner, veterà, romàntic  

Carquinyol: polemista, faller, llegendari

Assumpta: perseverant, participativa, expansiva

rits: racional, militant, prudent

Kweilan: literària, discreta, agraïda  

Joan Gasull: sarcàstic, picant, pencaire

Maria: breu, pacífica, golafre

Babunski: melòman, irònic, lleidatà (pels quatre costats!)

Hypatia: esporàdica, al·legòrica, críptica

Elfreelang: dispersa, reivindicativa, efemèrida

Clídice: soferta, elitista (una mica, eh...), lliure

McAbeu: generós, participatiu, enigmàtic

  

Salvador Macip: hiperactiu, mediàtic, lletraferit

Ada: feminista, intermitent, diagonal

Jordicine: cinèfil, bibliòfil, regular

Laura T. Marcel: decidida, lluitadora, assertiva

Lolita Lagarto: abstracta, innovadora, original

Montse: periòdica, complidora, breu

Audrey: somiadora, críptica, personal

Pati di fusa: analítica, filòloga, dialogant 

Pons007: megalòman, omnipresent, seriòfil

Jomateixa: lletraferida, propositiva, organitzada

Gemma Sara: entranyable, valenta, reflexiva

Jpmerch: enginyós, irònic, precís

Allau: eclèctic, culte, elitista

Anna G: poètica, prolífica, antoniafònica

Eva: postal, tallant, marroquina

Cantireta: trapella, surrealista, atrevida

Rafel: recitador, casteller, santsenc

Montse (una mica de tot): fotògrafa, floral, seriosa

Maurici: compromès, solidari, relataire

Ninona: determinada, lluitadora, polititzada 

AlfredRussel: senderista, tranquil, naturalista

Anna: viatgera, anglòfila, sibarita

Marta (paraules): supervivent, generosa, empàtica

Jo rai!: enigmàtic, intel·ligent, invisible

Glòria Bosch: artista, clarivident, descobridora 

Sa lluna: mimosa, reportera, aferradora

Sergi: crack, regular, transhumanista

Galionar: entenedora, afable, punyent 

Helena Bonals: múltiple, cultural, interpretadora

Pere: bonrotllista, suggeridor, musical

Loreto: reflexiva, acadèmica, col·leccionista (de balcons, és clar!)

Fra Miquel: observador, fotògraf, ocurrent

Consol: seriosa, visual, inquieta

M. Roser: humil, entregada, col·laborativa

Bruixeta: animal, multitasca, lectora

Xavier Pujol: catalanista, contista, fotògraf

Ciutadà K: friki, radiofònic, monzonià

Alfonso Robles: poliglota, noble, agraït

Roselles: gamberra (en el bon sentit, eh!), competitiva, feminista

Ignasi: intrèpid, naturalista, rebel

Màrius Domingo: ocellaire, divulgador, rescatador

Teresa Duch: narradora, periòdica, aguda

I fins aquí els adjectius! Ep, no penseu que ha estat fàcil, eh! Diria que en alguns casos molt difícil i tot! Espero que ningú s'ho prengui malament, i si penseu que són desencertats, m'ho podeu dir! Són els que m'han vingut. Moltes, moltíssimes gràcies per seguir passant per aquí, sovint o de tant en tant, ja que vosaltres sou qui doneu vida a aquest blog. I per acabar de celebrar l'aniversari com Déu mana, com no, una ració de 'No me'ls puc treure del cap', com cada any. Fent clic sobre la imatge anireu a parar al blog dels culpables que segueixi veient blogaires per tot arreu!

Relats conjunts, Composició I

"És clarament una al·legoria sobre els diferents estrats de la societat, una crítica punyent al capitalisme més ferotge. De com les bases populars sustenten els rics i els catapulten a la seva posició, tot i pensar-se que hi ha lluita de classes. Es nota amb l'angulositat del traç com emprenya aquesta paradoxa a l'autor. Les elits benestants contra la massa obrera, una lluita sense fi."

"Però què dius home, però si es veu claríssim que és una representació de l'existència humana, de l'espiritualitat, sobretot. S'hi veuen els xacres representats, i acaben formant un cercle, metàfora del cicle de la vida, del qual cap de nosaltres ens podem escapar. Principi i final. No se m'acudeix una possible representació millor d'això que explico!"

"Esteu tots dos equivocats, cal una perspectiva femenina per entendre aquest quadre. Tothom sap que el triangle és un símbol femení, aquí veiem l'explosió de la lluita feminista que està sotmesa a incomptables atacs, però que sobresurt per sobre de tots. Ens ho marca aquest vèrtex tan afilat, tan vermell, tan... menstrual. La feblesa, però alhora la duresa de les dones, les contradiccions, el ying i el yang que denota la nostra complexitat. Si us plau Theo, explica'ls-hi que tinc raó."

"Ehem... jo és que volia pintar un arbre de nadal..."

La meva participació per els Relats Conjunts de març, i el post número 1234 del blog. I no és maco això?

Sense plorar

La llengua és tan meravellosa que no només som capaços de diferenciar-la d'altres llengües, sinó que també diferenciem dialectes, localismes i, si ens hi fixem bé, ens adonarem que fins i tot cada casa és un món en matèria lingüística. En quina família no hi ha alguna expressió que ens pensem que és d'ús comú, però que quan diem a fora ningú més coneix? M'agradaria saber les vostres si en teniu, però us en volia comentar una del meu avi que sempre m'ha fet gràcia, i suposo que de petit m'estranyava.

No sé d'on ho va treure, però sempre que ens veia llevats deixava anar un 'ja t'has despertat... sense plorar?'. Tampoc sé què ens volia dir amb això, no era un home especialment afable, però encara que ara fa molts i molts anys que no la sento dir, justament m'he descobert fent-la servir, i sempre que pregunto a la meva parella 'ja t'has despertat?', l'acompanyo per aquest 'sense plorar', de vegades verbalitzat, de vegades només interiorment.

Ves quina ximpleria. Però m'agrada compartir un record del meu avi. Dubto que fos per això, però qui sap si té relació amb l'única herència que vaig tenir d'ell, que va ser un despertador que sona que trona, com una sirena de submarí. Encara el conservo, encara que no el fem servir per prevenir els cobriments de cor. Potser sí que tindria sentit plorar, si t'has de despertar gaire amb aquest despertador...

La vida en caixes

Aquest dissabte he ajudat a un company a fer una mudança. Ha partit peres i havia de deixar el pis. És un noi italià que porta dos anys a Barcelona, així que no acumula pertinences de tota una vida, però m'ha tornat a sobtar i a impressionar com la seva vida cap en un grapat de caixes i de maletes. I totes elles, per cert, han cabut al meu petit cotxe, en un sol viatge.

Mudar-se és un procés traumàtic que costa i deixa tocat anímicament, sobretot en casos com el seu. A més, ell ja hagut de canviar de residència uns quants cops i deu tenir la sensació de ser un nòmada. Almenys ara ha trobat un lloc per viure-hi sol on crec que hi estarà bé. El fet d'ajudar-lo, a banda de reforçar la nostra confiança, m'ha fet pensar que no pot faltar gaire perquè em toqui a mi de nou. Ja fa anys que visc al mateix lloc i tenim clar que aquí no ens hi quedarem. Pot ser qüestió de mesos, d'un any, una mica més... no se sap. Però aviat tocarà fer un salt, ja veurem de quina mena.

Llavors és quan penso que quan vaig venir aquí portava una setantena de llibres i que les caixes que els contenien pesaven una barbaritat. Ara ja n'hi ha més de 400, i no seria agosarat pensar que superaran el mig miler quan marxem. I no parlem de roba ara que som dos. O d'estris de cuina. I de tot una mica. I malgrat això, la meva vida també cabrà només en un grapat de caixes, siguin quantes siguin. Que petit que fa sentir això.

Titulitis

Els darrers dies m'han fet recordar els meus temps a la investigació bàsica, quan encara no estava a l'empresa privada. Cada cop queden més lluny. Potser els més antics recordareu que vaig estar fent la tesi doctoral però que no me la van deixar presentar. Segueixo sense penedir-me d'haver fotut el camp d'aquell lloc, encara que fos sense el títol de doctor sota el braç després de dedicar-hi quatre anys, però la meva estabilitat mental m'ho va agrair. És cert que l'empresa és molt jeràrquica: es pot tenir posició de tècnic (estudis mitjans), llicenciat (estudis superiors) o doctor (post-grau) i difícilment podràs obtenir una posició que està per sobre del teu rang d'estudis. Però això és absolutament absurd. Una lacra amb la que hem de conviure, però absurd.

Després de molts anys de treballar en ciència puc dir que he conegut de tot. Evidentment, doctors que s'han guanyat el títol per mèrits més que evidents i es mereixen tot el reconeixement, però també tècnics brillants i experimentats i doctors que no valen un ral. Els primers no tenen res a envejar els segons. És més, segurament és molt millor per l'empresa tenir un tècnic més capacitat que un doctor inepte, però prevalen els títols, i aquí rau la injustícia. Sobretot en el sou que perceben, perquè per feina pot fins i tot equiparar-se.

La titulitis en ciència és un mal molt estès, suposo que en altres camps també. Vull creure que la majoria de doctors estan ben preparats i fan honor al seu nom, però també n'he conegut alguns que no voldria al meu voltant per res del món. Perquè algú pot tenir facilitats per doctorar-se si, per exemple, li cau en gràcia al seu cap, si la burocràcia no actua com ha d'actuar, si ha tingut un cop de sort i s'aprofita de la feina de companys... I mentrestant, persones absolutament preparades, compromeses, i amb un bagatge que ja voldria qualsevol persona que s'acaba de doctorar, seguiran pensant que, pel sol fet de ser doctors, han d'estar per sobre d'ells. El director de l'empresa ho pensarà segur. Però ells no haurien. Ni doctors ni tècnics. Una pena.

L'orgasme

L'altre dia, durant el dinar, un comentari una mica maliciós em va fer tornar un record graciós a la memòria. Justament era en una sobretaula de dinar, però farà uns 13 o 14 anys i estàvem a la facultat. A classe hi teníem un parell d'estudiants Erasmus italianes. Per si algú no ho sap, els Erasmus són estudiants que van a cursar un semestre o curs a l'estranger gràcies a una beca, molt minsa, per cert. Doncs bé, donat el títol del post i les Erasmus italianes, seria fàcil que penséssiu malament, però no va per aquí la cosa (em sap greu).

Una de les noies era oberta i s'integrava amb els catalans fàcilment. A l'altra li costava molt més i solia fer-se només amb altres italians, no va arribar a parlar bé ni català ni espanyol, i la veritat és que no ens semblava especialment espavilada. Però aquell dia dinava amb nosaltres. Ves a saber per què, a la conversa va sortir la paraula orgasme, i en aquell moment ella va preguntar a qui l'havia dita 'Qué es orgasmo?', amb el seu precari espanyol. El noi, molt bon jan i ben plantat, i que parlava sempre amb una gran parsimònia, va començar a explicar-li amb termes més aviat biològics que sexuals, passant una mica de vergonya, és clar, pot no resultar fàcil parlar d'aquests temes. Després de la seva explicació ben enrevessada, li va preguntar a la italiana si l'havia entès, i ella, amb la mateixa cara d'incomprensió total, va dir que no.

Ell va seguir explicant i explicant, i s'anava posant vermell i embolicant-se més. Els altres el deixàvem fer i la situació ens començava a semblar divertida. Després d'uns esforços més, va voler saber si ara s'havia fet entendre, però no hi havia manera, la noia seguia dient que no. Ara ja eren tot riures al voltant, alguns ens començàvem a ensumar que hi havia gat amagat, però ell seguia entestat en fer-se entendre, s'hi esforçava de veritat; vocació de servei. Però per més que ho intentava, ella que no i que no. Fins que cansat dels riures, i ja ruboritzat de no poder-se explicar sense passar a les obscenitats, li va deixar anar (en espanyol, és clar) 'doncs ja no sé com explicar-t'ho, jo que sé! A veure com es diu orgasme en italià??' A la qual cosa la noia, amb cara de no haver trencat mai cap plat, va dir a poc a poc i vocalitzant bé: 'orgasmo'. Encara deu riure ara.