divendres, 12 de febrer de 2016

Ja sé que no és meva

Avui m'han renyat per parlar de 'la meva dona'. Literalment, un toc d'atenció. Primer he pensat que exageraven, però sensibilitzat com estic amb el tema dels micromasclismes, m'he preguntat si realment parlar de 'la meva dona' era estar fent un ús masclista del llenguatge. Dit sigui de passada, crec que plantejar-se si estàs fent alguna cosa malament, ja et dóna una idea de la teva implicació amb el tema. He consultat feministes que conec, i com que ho he fet per missatge escrit, amb la natural manca de context, m'han advertit que depèn molt del sentit amb el que es diu. Per exemple, si ho dius com aquest, evidentment és masclisme. Però explicant la situació, m'han assegurat que elles també parlen de 'les seves parelles', i que no passa res. M'ho ha confirmat la meva dona mateix quan se n'ha assabentat, sobretot perquè estava presumint d'ella quan s'ha donat el cas. Ni a ella li fa res, ni a mi em fa res que es refereixi a mi com 'el seu home'. De vegades en fem un gra massa. Sí, el micromasclisme existeix, i el portem incorporat gairebé de sèrie. I sí, s'ha de combatre. Però per favor, no pot ser que ja no puguem fer cap valoració de cap tipus perquè és masclista. L'altre dia un gai em va dir que m'estic engreixant. Vaig haver de reconèixer que té raó. Però si això li hagués dit jo a una dona, m'haurien penjat d'un arbre a la plaça. Ja ho sé que la meva dona no és meva, només faltaria. Abans de jutjar, potser que sàpiguen com pensa aquella persona.

32 comentaris:

  1. Comparteixo el teu criteri. Posem el cas: si algú diu "el fill" i no "el meu fill", no ho trobarem estrany? Amb el "meu" més que parlar d'una possessió estem parlant d'un vincle relacional.
    A mi el que m'escandalitza de debò són els insults cap a les dones per ser dones com ha passat últimament en un programa de televisió que es va titllar de "puta" a l'Anna Gabriel.

    ResponElimina
  2. Jo també el comparteixo del tot. I encara aniria mes lluny. Jo porto 45 anys casada i dient de la manera més natural el meu home o el meu marit i ningú ni home ni dona m'ha fet cap reflexió al respecte, tampoc no calia, clar! Però em refereixo que la igualtat és la igualtat i va en ambdós sentits. Si ningú es fica amb una dona per dir el meu home, és totalment fora de lloc que es faci a la inversa.

    La comparació de la Consol amb el tema "el meu fill" la trobo molt encertada. Parlem del vincle relacional.

    I més enllà de saber com pensa la persona que parla (que està bé) hi hauria d'haver una mica de sentit comú, de coneixement del llenguatge i les seves expressions habituals que no porten cap intenció possessiva, sinó que són purament maneres habitual de dir i que expressen una relaci´p perfectament sana i normal.

    De la mateixa manera (i permeteu-me que sigui una mica contundent) pot ser "graciós" que les noies de la CUP parlin sempre en femení, però ho trobo una total ximpleria. Això no arregla res ni ajuda de res. I utilitzar cada cop els dos gèneres tampoc. No cal.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quan va començar la legislatura, el grup de les CUP era el que menys diputades tenia, tan sols tres dones sobre deu persones... això sí, segons ells, "totes eren diputades". És, com tu dius, una total ximpleria.

      A la Parròquia, les catequistes dones som moltíssimes més que els catequistes homes. A les reunions de catequistes s'utilitza gairebé sempre de forma exclusiva el femení ("Hola a totes") i, sincerament, em semblaria molt lleig que, per quatre homes que hi ha es digués "Hola a tots"... la lògica diu clarament que, en aquest cas, és el femení el que s'ha d'utilitzar i així fa vint anys que veig que es fa, abans que a la gent se li girés el cervell i pensés que el masclisme es cura amb coses tan absurdes com aquesta :-)

      Elimina
  3. Això de dir masclisme a qualsevol ximpleria em recorda als que diuen que qualsevol cosa es ETA. Mira, que hi hagi gent matant a sang freda està malament, sí. Però el cunyat del cosí d'un que va votar HB no ha de ser assenyalat com a terrorista.

    La paraula 'meu' o 'meva' es fa servir en molts contextos que no impliquen tant propietat individual com vincle personal. A més de fill, amic, germà, cosí també podem parlar de 'la meva empresa' (no en tens la propietat però hi treballes), 'la meva llengua' (no és teva però la parles), 'el meu poble', 'el meu país', 'el meu club de futbol', etc.

    Si has de parlar amb gent particularment "sensible" (per no dir una altra paraula) amb aquest tema la millor opció pots dir el nom de la teva dona en comptes de dir "la meva dona". I quan et preguntin "qui es la x (nom de la teva dona)? Tu, lentament, i fent frases totalment exemptes de micromasclismes pots explicar quina mena de relació teniu. Per exemple:

    La x és una dona amb qui comparteixo pis, somnis i projectes vitals.

    El problema de fer servir el seu nom de pila per referir-t'hi és que també dones a entendre que vols que qui t'escolta s'involucri en la teva vida personal, que conegui els noms de la gent que és important per a tu. I, segons qui, suposo que et deu fer mandra.

    ResponElimina
  4. Força d'acord amb tu i amb la resta de companys. No és embrancant-nos en disquisicions de la llengua com solucionarem els problemes. Ben al contrari, la "forma" és important però si ens centrem només en ella, oblidem que el "fons" importa molt més.

    ResponElimina
  5. Totalment cert! Penso que la gent ja tendeix a veure coses on realment no hi són. Estem agafant una (mala) costum de mirar-ho tot amb lupa que no sé jo sincerament ...

    ResponElimina
  6. l'anomenat micromasclisme està més arrelat en les nostres caps del que pensem .....però estic d'acord amb tu que s'ha de mirar qui ho diu i com ho diu ...la utilització del possessiu el fem servir totes i tots tant si diem la meva dona com la meva companya com el meu marit la meva parella .....i no ha d'mplicar necessàriament menys preu o masclisme el problema és que tant les exageracions com les displicències respecte al tema li fan més mal que bé .....

    ResponElimina
  7. Fa uns anys, abans de tota aquesta sensibilització sobre micromasclisme, vaig canviar de dir "el meu home" per "la meva parella". Doncs una gent va arribar a la conclusió de que la meva parella era una dona, i al corregir l'error es van disculpar (ja veus, de què) excusant-se que al dir sempre "la meva parella" havien entès que la meva parella era una dona.
    Que sí, que si agafes l'IEC dona=muller i home=marit, i estem més acostumats a dir dona i home. Però sobretot una dona és una persona femenina com un home és una persona masculina, i dir que aquesta persona és teva doncs encara que sigui col·loquial, potser no s'hauria d'acceptar. D'això tracta la denúncia dels micromasclismes, de canviar coses que sempre hem fet i dit com si fossin les més normals del món però ètica i moralment són ofensives. Per exemple, tornant a l'IEC, surt "senyoreta" però no "senyoret", i això és lleig de nassos.

    Sobre la sensibilització sobre els micromasclismes, doncs per si encara no ho has notat, a mi m'agrada, ja era hora. Poc a poc estan canviant moltes coses i deixant enrere rols ofensius. Que a vegades som excessius... doncs sí. Però estem tantejant els límits, poc a poc es posaran les coses a lloc. Per mi el més important és el moviment que està generant i que crec que servirà perquè la meva filla creixi en un món amb igual d'oportunitats. Perquè per exemple, tu saps quantes disfresses d'infermer hi ha i quants de doctora? Doncs coses així em rebenten molt.

    ResponElimina
  8. Estic d'acord, és el que se'n diu un "exceso de celo" veure micromasclisme on només hi ha una expressió habitual del llenguatge, ara, la mateixa expressió dita per un altre home podria ser masclisme, depèn de com entengui la relació. És més, pot dir directament el nom de la dona i ser més masclista que ningú.
    Pel que fa al que diu la Carme del llenguatge en femení... no ho tinc clar, d'una banda penso que és excessiu forçar el llenguatge però quan es parla en femení i notes que allò és forçat, perquè ho és, penses que potser una humanitat que hagués donat els plurals en femení seria d'una altra mena, tampoc vulll dir que fos molt millor, no ho sé, però vaig llegir un article sobre societats matriarcals i almenys eren més pacífiques, com a tret general. Se soluciona alguna cosa, a més de poder fer la reflexió? Segur que no amb això només, calen polítiques, conscienciació, etc, però ep, és un toc d'atenció. En fi, ara m'estic enrotllant. Un tema apassionant!

    ResponElimina
  9. André Maurois deia: "la meva dona, que no ho és ni ho serà mai". Per cert, "dona" ve de "domina" en llatí, i això li dona molta importància, igual que "esposa". En canvi "el meu home" és una mena de sinònim sense sentit, s'hauria de dir sempre "el meu marit", però no com ho diuen algunes dones, amb el to que indica que se senten orgulloses d'estar casades pel sol fet d'estar-ho. Jo per sort no estic casada d'aquesta manera (ni de cap altra).

    ResponElimina
  10. Hi ha gent que està carregada de punyetes, Xexu, i que més valdria que es fiquessin en coses força més importants. Què té de mal parlar de la meva dona, la meva companya, la meva esposa, o els equivalents en masculi? Tot dependrà, en tot cas, del context de la conversa, i si aquet és ofensiu, tant se val com anomenem la persona amb qui compartim la vida... Personalment, l'única manera d'anomenar-se entre dues persones que em fa agafar basques és quan sento que es diuen "cari". Però és clar, és només el meu punt de vista...

    ResponElimina
  11. Penso com la Galionar que la gent està carregada de punyetes, es fila molt prim en coses sense importància. Si tu parles de "la teva dona" per alabar-la no hi veig res de dolent, al contrari, més si a ella no li fa res.
    Jo sempre he dit "el meu home", no perquè fos meu, evidentment, sinó perquè ell havia escollit estar amb mi.

    ResponElimina
  12. Dir el meu home o la meva dona no crec que sigui senyal de masclisme.
    És com si quan diem "el meu país" ens diguessin que som imperialistes o excloents.

    ResponElimina
  13. Totalment d'acord, XeXu, penso que ens estem passant, no volem ser masclistes i ens hem tornat una cosa estranya...No s'ha de forçar el llenguatge, el que ens surt de dir de manera natural, és el millor, només cal que apliquem el sentit comú.
    Que tinguis un bon cap de setmana.

    ResponElimina
  14. A veure qui és el guapo que s'atreveix a dir-me que el meu marit no és "meu", eh? :-DDD

    Au, va, tanta "politicamentcorrecteria"...

    ResponElimina
  15. Maleït opressor heteropatriarcal! Hauries d'estar tancat a la presó per dir tals barbaritats! Canvia la teva mentalitat falocèntrica de neandertal i aprèn a parlar sense masclismes! Per coses com aquesta totes les dones es senten humiliades i degradades.

    ResponElimina
  16. No deuen tenir coses més importants en les que fixar-se aquests que et recriminen si li dius la "meva" dona a la dona que està amb tu. Malament quan s'és més papista que el papa, que és el que li passa a aquesta mena de gent. A vegades ens agrada fer les coses difícils i buscar els tres peus al gat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. DARRERAMENT N'ESTEM FEN UN GRAU MASSA...JO SEMPRE DEIA "EL MEU HOME",JO QUE SOC?

      Elimina
  17. jo també dic "el meu home" quan parlo del meu home, així que...

    ResponElimina
  18. Pensava que m'enduria més pals per fer aquest post, però ja veig que la majoria també penseu que en fem un gra massa amb el llenguatge suposadament masclista, que per altra banda existeix i l'hem d'eliminar, però no fins el punt de condicionar qualsevol comentari que puguem fer. Cert que algunes no ho veieu del tot bé això de 'la meva dona', m'ha agradat comentar també altres opinions. Però bé, em quedo més tranquil de saber que no només jo penso que exagerem una mica. Moltíssimes gràcies per tots aquests comentaris!

    Consol, és bo de saber que altres dones també pensen que no hi ha per tant amb aquest tema, l'últim que voldria és ofendre, és clar. L'exemple que poses del fill per mi és equivalent, no és un possessiu, implica uns vincles afectius, i amb un fill encara, perquè al cap i a la fi l'has fet tu, però és evident que no és teu, de la teva propietat. El llenguatge és menys pervers del que de vegades volem fer veure. Ara, tot això no vol dir que el masclisme no existeixi i que no haguem d'estar al cas, perquè pren moltíssimes formes. Els insults que han rebut especialment les diputades cupaires en són un exemple. Són insults, podria no passar d'aquí, però tenen una connotació sexista clara. Són com quan algú diu que no és racista, però sol acompanyar sempre la paraula 'moro' per un 'de merda'. No aniràs a atonyinar estrangers, però el llenguatge et delata aquí.

    Carme, m'agrada sentir-te dir això, perquè ho veig igual. Parlem d'igualtat, i s'entén que el to no és en cap cas el que pressuposa que la dona és meva, naturalment. Ens ho diem mútuament, com a vincle relacional, i això penso que dóna validesa i solidesa a la relació. De fet, jo solc dir 'la meva parella', però de vegades em surt la meva dona, i encara trobo que enforteix el vincle.
    També m'agrada això que dius del sentit comú, el problema és que algunes persones puristes et dirien que rere la normalitat, la quotidianitat, s'amaguen expressions i fets que perpetuen els rols patriarcals (o heteropatriarcals, paraula que està molt de moda), i que les dones en són responsables perquè fins i tot elles ho entenen com a normal, i no ho és. Jo estic completament d'acord amb que aquests rols es perpetuen i que els hem de combatre, però no tot s'ha d'analitzar amb lupa, el sentit comú hauria d'imperar, i una mica de relaxació també.
    I per tercer cop, estic d'acord amb tu en fer servir sempre el femení o fer servir els dos gèneres. Fer servir el femení directament no em surt, però sí que sovint faig servir els dos gèneres (sobretot quan escric coses oficials, però no sempre i en tots els casos, senzillament per qüestions estètiques i de comprensió, un text en el que cada ocasió que hi ha hi poses els dos gèneres és completament il•legible. No és el motiu principal, tot i que sóc partidari que els textos han de ser fluids, un cop més és el sentit comú qui s'imposa.

    Sergi, l'exemple d'ETA és un altre, però té una altra finalitat diferent que la de l'insult a les dones, em sembla. Però sí, és fàcil confondre les coses. Entre amics hem començat a fer broma amb el 'tal cosa és ETA', per dir que no ens agrada o que és tediós, parodiant la tendència dels governs espanyols i els mitjans, principalment.
    Sobre determinants possessius no hi ha discussió, el que dius tu és el que entenen els altres comentaristes també, cal saber diferenciar quan es fan servir com a simple vincle personal, i quan es fan servir realment perquè et creus que tens la possessió d'alguna cosa o persona, que llavors ja és més preocupant.
    Encertes en el tema de dir el nom, el context no em feia voler dir el nom concret, i què n'ha de fotre la gent. No és que no pugui dir-lo, és que no vull. Quan parlo d'ella amb gent més propera és clar que faig servir el nom. Continua al comentari de baix

    ResponElimina
  19. I amb això de frases totalment exemptes de micromasclismes m'has fet gràcia, i m'has fet pensar que una de les noies que vaig consultar per saber si realment estava fent mal fet em va dir que podria contestar una cosa similar a la que dius, però molt més enrevessada encara, com ara 'la persona amb la que voluntàriament per ambdues parts i de manera lliure ah decidit compartir, mantenint l'espai individual, un projecte de vida al meu costat, sempre des del respecte i la igualtat de posicions'. És una companya del partit, força feminista, i si ella em contesta això és que és conscient que massa sovint se'n fa un gra massa. Probablement també fa broma perquè sap que no sóc sospitós de conductes masclistes, si no potser no seria tan indulgent.

    McAbeu, m'agrada que destaquis el fons i la forma. Com això que comenta la Carme, de fer servir els dos gèneres quan es parla, per mi és forma, es pot cuidar per no ser irrespectuós, però no solucionarem els problemes de fons només amb parlar diferent. Cal introduir els conceptes d'igualtat a les escoles, és on es pot evitar que es perpetuïn els rols. Això, i totes les campanyes que siguem capaços de fer perquè la gent entengui fins on arriba el problema. Però s'ha de començar des de ben petits.

    Anna, cal ser curosos, i no deixar passar algunes conductes. És cert que el masclisme adopta moltes cares, però precisament per això, potser en fem un gra massa i volem filar massa prim amb el que és correcte o no. Per mi, si es tracta els dos sexes per igual, no hi ha cap inconvenient, encara que parlem d'aparença física. Per exemple, sembla que està malament que diguem que una dona no va ben vestida, però i quan ens ho diuen als homes. Jo penso que són criteris objectius, o subjectius, però que entren dins l'opinió. El que no es pot fer és valorar els homes per les seves capacitats i les dones per la seva aparença, això està clar!

    Elfreelang, mira si implicava menyspreu quan ho vaig dir que precisament el que feia era presumir de la dona que tinc, en el dia de la dona científica, ja que és una crack. Així que em va semblar estrany que em retraguessin això, ja que l'estava lloant. Estic d'acord amb tu en les dues coses, tant que el masclisme està més arrelat que no ens pensem, i que per tant s'ha de treballar activament per eliminar-lo, i també que exagerar això en sentit contrari fa més mal que bé a aquesta lluita.

    Roselles, en primer lloc, generalment parlo de la meva parella, especialment si parlo amb gent amb qui tinc poca confiança. És la fórmula que em sembla que dóna menys informació, no ho faig amb cap cas perquè em sembli políticament correcte, ni tan sols perquè no doni informació, senzillament em surt així. Amb gent amb qui tinc una mica més de confiança, o on em sento més còmode, dic la meva dona. I si parlo d'ella amb algú que la coneix, naturalment li dic pel nom. Dit això, el teu raonament és discutible, i suposo que ho saps. Molt d'acord que els micromasclismes s'han de combatre, i que els tenim més que arrelats, però què hi veus de punible en una parella on els membres s'anomene 'el meu home' i 'la meva dona', on està més que clar que cap dels dos no ho diuen en el sentit possessiu de l'expressió, sinó com una manera de referir-se a la persona que tenen el costat, i no a una altra? Tan pervers és el llenguatge que l'hem de canviar de dalt a baix? Trobes èticament ofensiu dir-li a la teva parella 'el meu home'? Per mi genera un vincle fort, tot i que no parlem de matrimoni. Deixa per un moment de banda tota la sensibilitat i els esforços que s'estan fent per conscienciar a tothom, consideres realment ofensiva aquesta expressió? De vegades ens hauria de moure una mica més el sentit comú, i no tanta susceptibilitat. Continua al comentari de baix

    ResponElimina
  20. Si fes servir 'la meva dona' per explicar el que li permeto i el que no, entendria que em volguéssiu penjar, però només ho faig servir per referir-me a ella, si n'he de fer esment per alguna cosa. I en el cas concret, era per elogiar-la. Ep, elogiar-la per la feina que fa, o com la fa! No volem ser més papistes que el papa? Insisteixo que en cap cas minimitzo el problema, i l'exemple de les disfresses és molt clar i tristament habitual, però que aquest efecte rebot no ens faci perdre el nord. Segurament estaríem en desacord en moltes coses, i si et parlo d'altres temes ens discutirem, però et pregunto per què a mi em poden dir que m'he engreixat i jo no li puc dir a una dona, amb tota normalitat, com li podria dir a un home (o hauria de poder, perquè aquest comentari no se'l pren bé ningú, i si et penses que a mi em va fotre gràcia, t'equivoques). M'està molt bé aquesta sensibilització, pensa que treballo per la igualtat, a la feina, al partit, fins i tot a castells, treballem homes i dones en igualtat de condicions i de responsabilitats. Queda molt per fer, molts rols per trencar, molt canvi mental que desenvolupar, però em nego a que haguem de canviar tota manera de parlar i d'expressar-nos. No per perpetuar res, sinó perquè penso que en cap cas pot ser ofensiu, quan la persona que tens al costat no se sent en absolut ofesa. I anticipant alguns arguments, ja sé que les dones són les que de vegades permeten perpetuar més rols, però ja t'avanço que la meva dona no me'n passaria ni una. I ben fet que fa.

    Gemma Sara, naturalment, el llenguatge per ell mateix no és dolent, és la manera com es fa servir, i no cal que sigui un altre home, si jo caic algun cop en fer servir aquest 'la meva dona' per imposar-li qualsevol cosa, estaré sent tan masclista com el que més. Però sí que penso que de vegades hi ha excés de zel amb aquest tema que, insisteixo com he dit més amunt, no és menor ni s'ha de menystenir, però sí que abordar amb una mica de sentit comú. Tu mateixa et contestes al final amb el tema del llenguatge. És una cosa a tenir en compte, però no soluciona problemes. Si s'hagués implantat des del principi en femení... doncs no ho sé, no puc imaginar-me en què podria ser diferent, la veritat. L'únic que sóc capaç de preveure és que no veuríem gens estranys els plurals en femení si aquesta fos la norma de la llengua. Però també et podria dir que en altres llengües com l'anglès, el femení està molt més estès en alguns àmbits, coses que aquí són masculines per sistema, en anglès no ho són, i no em sembla que les societats anglosaxones siguin menys masclistes. És només una percepció, i potser l'exemple no és vàlid, no ho sé. El que sí és segur és que si volem canviar les coses cal fer-ho des de la base, des de la conscienciació i evidentment fent polítiques per garantir la igualtat. Per exemple, aquesta llei per garantir que les llistes electorals siguin paritàries i que cada tram de 10 noms a la llista hagi de tenir 5 dones i 5 homes la trobo injusta, perquè potser no tots i totes tenen els mateixos mèrits i capacitats, però si és la manera de poder normalitzar aquesta situació, i que els homes no vagin a davant només perquè són homes, doncs benvinguda sigui, i que n'hi hagi tantes com calgui, fins a la normalització.

    Helena, tampoc estic casat, ni fa pinta que ho estaré, però no hi veig mal en estar content i orgullós d'estar compartint la vida amb algú. Crec que entenc el sentit amb què ho dius, però què menys que treure pit amb la persona que tens al costat, n'has d'estar ben convençut i cofoi perquè t'omple en molts sentits. Desconec l'etimologia de la que parles, però em sembla força correcte que sigui ella la que mana, al final sempre ho és!

    ResponElimina
  21. Galionar, és molt comú en català anomenar-se 'carinyu' mútuament, o en la seva inefable forma abreviada que és 'cari'. Pel que sembla, ho detesto tant com tu i sona antinatural si ho dic jo, no sona de veritat. A mi sí que m'ho diuen, però de mi no surt, no puc. Pel que fa a la resta, jo estic també d'acord amb tu, tampoc no hi entraria amb bel•ligerància, perquè totes les opinions mereixen ser escoltades, però crec que en fem un gra massa si filem tan prim en això, i en canvi no som capaços de revertir altres situacions que són clarament més ofensives. Com dius tu, depèn molt del sentit en el que es diu, perquè en un sentit de possessió qualsevol cosa que diguis pot ser masclista.

    Glòria, és evident que la persona que està amb mi no és meva, i no tinc cap intenció que el meu llenguatge faci pensar una cosa així. Faig servir aquestes fórmules que inclouen un possessiu de manera demostrativa, afectiva, perquè hem triat mútuament estar amb l'altre, i només amb l'altre, i per això som 'nostres'. Penso que és filar molt prim, com dius tu, que no es pugui fer ja ni aquest comentari.

    Xavier, la comparació em sembla brillant! Evidentment, en cap dels dos casos estem parlant d'una possessió nostra, i si algú ho fa servir en aquest sentit, té gravíssims problemes de masclisme o megalomania. Apostaria, però, que la immensa majoria que fan servir aquestes fórmules no ho fan en aquest sentit. Això no vol dir, però, que no fallin en altres coses...

    M.Roser, potser sí que hem de cuidar el llenguatge en alguns casos, perquè tenim molt interioritzades algunes coses que poden ser ofensives i es poden evitar fàcilment. Però tampoc cal fer-ne un gra massa amb tot, si donem la volta a la lluita contra el masclisme, al final no podrem dir res de res, i tampoc és això.

    Assumpta, a tu ningú no et dirà res si fas aquest comentari. Però si fos al revés, si el teu home digués que a veure qui s'atreveix a dir-li que la seva dona, és a dir tu, no és seva, el penjarien d'un arbre a la plaça major. Funciona així la cosa, tot i que crec que s'ha de combatre el masclisme de manera ferotge, ara hi ha coses que es poden dir lliurament d'un home, però en cap cas d'una dona. Tampoc crec que sigui just.

    Pons, m'has fet riure amb el comentari, que bé que imites els teus! Aquestes frases tu les deus dir mig en conya, jo també faig servir aquest vocabulari per fer la broma, però hi ha qui se'l creu de manera molt ferma. De fet, ens el podem creure, però no es pot criminalitzar qualsevol comentari que faci referència a una dona, perquè al final ni ens hi podrem dirigir de cap manera. No sé, em sembla una manera de voler girar la truita molt bèstia, i contraproduent, perquè més aviat causa rebuig a la majoria de gent, i si no rebuig, espanta una mica.

    Laura T, tots els gats tenen tres potes! Bé, la majoria almenys. Sí que penso que algunes i alguns volen ser més papistes que el papa, i tracten per igual una conducta molt masclista com és declarar que la dona que està amb tu és de la teva propietat, i senzillament dir que és la teva dona. Confonen una cosa per l'altra. Com han dit per aquí, aquest comentari, o fins i tot dir el nom de l'altra, depenent del to i del sentit en que es faci, segur que pot ser considerat masclisme. Però ni tots som iguals, ni el sentit és, en aquest cas, de cap mena que sigui criticable, almenys així ho veig jo.

    Oliva, probablement, no ets res criticable per aquest comentari, perquè el més segur és que cap home se senti ofès perquè ho diguessis. Però en el moment que una dona se sent ofesa, o el que és pitjor, una altra dona decideix per ella que s'ha de sentir ofesa, comença la discrepància. Com ja he anat dient, sentit comú és el que ens fa falta a tots.

    Jomateixa, si a ell no li sembla malament, que segur que no, no hi ha cap problema, no?

    ResponElimina
  22. Tens raó... Hi ha -per exemple- anuncis de televisió que deixen malament als homes i ningú es queixa.

    En Josep Lluís té permís per dir que "ningú no s'atreveixi a dir que l'Assumpta no és meva, eh?" :-DDD

    No som políticament correctes, naltros! :-P

    ResponElimina
  23. Aquest cop no puc estar d'acord amb tu. Sí que em sembla una afecció masclista. Fa un temps, jo tb era de les que pensava que en fèiem un gra massa amb el tema del llenguatge. Però.... pensant-ho bé, tal i com està la societat, no, no podem abaixar la guàrdia i permètre'ns que expressions que denoten una possessió siguin col·loquials. I amb això penso que tan és si dius "la meva dona" o "el meu home" (és més, en aquest darrer cas, antigament era un senyal de submissió)

    Per altra banda, en relació amb el comentari que t'estàs engreixant i que si li diguessis a una dona, estaria molt més malament, doncs et dono la raó, això passa. I oi que no està bé? Què és el que hauria d'estar bé o malament? el fet que sigui a una dona o a un home? o el fet de qüestionar l'aspecte físic?

    Amb tot, el que vull dir és que el que importa és la individualitat sigui com sigui per viure en comunitat. I fer-ho amb respecte per a tothom i pau.

    I si tenim la possibilitat de modificar el nostre llenguatge per fer-lo més enriquidor i menys violent, per què no fer-ho? Per què tu no ets violent ni masclista? Per què sempre s'ha dit? Potser
    tu en fas un ús, però molts d'altres en fan un ús molt és possessiu. Doncs mira, ara que te n'has adonat, tens la oportunitat d'ajudar a millorar el nostre llenguatge col·loquial.

    ResponElimina
  24. No et contestaré Xexu, perquè coincideixo totalment amb la Rits i no afegiria res de nou.

    ResponElimina
  25. Ai XeXu, a mi m'han titllat de neo-masclista no fa gaire.
    Ens estem passant una mica de frenada amb tot això. Al final no es podrà dir ni fer res que no sigui susceptible de ser considerat masclista o violent.
    Si seguim així tampoc podrem parlar dels nostres nebots, fills, amics... no els posseïm, no són nostres i en fi, que jo què sé. A mi m'esgota tot això.
    Totes les masses piquen, ja se sap.

    ResponElimina
  26. Assumpta, cada parella s'ha d'entendre a la seva manera. Estic completament segur que vosaltres us regiu pel respecte mutu, encara que feu servir aquest vocabulari que pot semblar ofensiu a alguna gent. El que m'agradaria veure és si gent que fa servir un vocabulari molt més políticament correcte, es respecta tant com ho feu vosaltres. I sobre anuncis i altres temes que deixen malament els homes, millor deixar-ho estar. Tot plegat és una gran contradicció.

    rits i Roselles, que el 'meu' 'teu' sigui entès com a possessiu és el que s'ha de qüestionar. És possessiu gramaticalment, perquè es diu així. Si a aquesta mena de determinants se'ls anomenés determinants de patata bullida en comptes de possessiu, hi hauria problema? O és que tu/vosaltres em veieu capaç de dir que posseeixo una dona? Sí, d'acord, no em coneixeu prou, però no entra en el meu cap. Comparteixo la vida amb algú, i he d'expressar d'alguna manera que és alguna cosa... meva, que hi ha alguna relació. No podré dir tampoc 'el meu fill', o 'la meva neboda'? De veritat, em sembla que ens estem tornant bojos. Una altra cosa és que, certament, la situació no és com per despistar-se. Em feu pensar una mica amb el tema de la normalització lingüística, si no girem la truita i fem que tot sigui majoritàriament 'políticament correcte', no aconseguirem revertir la situació. No ho sé, potser sí que s'ha de fer l'esforç a les escoles, però em segueix semblant que es fa un gra massa amb algunes coses.
    Sobre l'aspecte físic tinc també una opinió pròpia. Es parla de cosificació, i francament, encara que estiguem molt influïts pel que ens marquen els grans entesos de la moda i l'estètica (noti's aquí la ironia en el to), penso que inevitablement ens fixem en el físic i que no hauria de ser tabú comentar-lo. No hauria de passar res que ens diguem els uns als altres si ens queda bé un vestit o el pentinat, o si hem agafat uns quilos. El que no es pot permetre és que es valori una dona només pel seu aspecte i no es tinguin en compte les seves capacitats, i que un home se'l mesuri amb altres barems. Si opines per igual sobre homes i dones està mal fet? Si te'n rius de com van vestits en una gala tant homes com dones, està mal fet? No és que no estigui bé que em diguin gras. Em fot, és clar, però no per sexisme. Em fot només perquè estic gras. Ja no podem parlar de l'aspecte físic de ningú? I si ho faig amb el respecte que reclames, no li puc dir a la meva companya de despatx que li queda molt bé el vestit que s'ha posat aquell dia? Igual que li dic a algun altre company que s'ha posat camisa que aquell dia va molt elegant?
    Ajudar a millorar el llenguatge... també tinc una companya molt animalista que no parla mai d'una persona com a amo d'un animal, perquè també implica possessió. Ella sempre parla de l'animal, i del 'seu humà'. També inclou possessius, però parla de l'animal d'algú, o de l'humà d'un animal. Què et sembla? No et costaria aplicar-ho? Diràs ara pel món que ets l'humana del Puck? El llenguatge es pot cuidar, i evidentment podem eliminar del nostre vocabulari moltes expressions i mirar de ser més acurats. Però si no trobes ofensiva una cosa, la teva parella tampoc l'hi troba, les teves amigues feministes tampoc l'hi troben... no serà que potser aquestes expressions no amaguen, en realitat res ofensiu, si es fan servir amb normalitat i equitat? Perquè si jo dic el nom de la meva parella amb un to que denota que la considero de la meva propietat, no estaré fent servir l'expressió 'la meva dona', però no farà que sigui menys masclista.
    Ens hem d'esforçar per eliminar conductes i expressions que contradiguin aquest respecte mutu que comenta la rits, però voleu dir que entre persones que pensem el mateix i lluitem pel mateix, ens hem de posar entrebancs?

    ResponElimina
  27. Elur, no obviarem que entre les dones es donen una sèrie de comportaments tan masclistes com el dels homes més recalcitrants, que el missatge va calar molt fondo, que coses que es consideren normals no ho són ni de bon tros. Però una de les tendències feministes que he detectat és la de tractar de pobra dona desvalguda aquella que contradiu el que elles pensen. Ai pobreta, que et deixes portar per l'heteropatriarcat de sempre. No és aquesta, precisament, una actitud molt paternalista? No s'hauria de deixar una mica de marge perquè les dones decideixin per elles mateixes què les ofèn? Potser és una idea molt ingènua, eh? Però em costa molt la idea de dones fent de perdonavides d'altres dones, perquè a més em sembla que denoten una superioritat moral molt perillosa. També penso com tu, que totes les masses piquen, i encara que s'ha de ser inflexible amb certes conductes, no n'hauríem de fer un gra massa amb el vocabulari. Bé, és la meva opinió, aquí mateix hi ha dues comentaristes que m'ho rebaten. El debat és bo, però sembla estrany que ens discutim entre persones que pensem el mateix.

    ResponElimina
    Respostes
    1. N'hi ha que van de perdonavides i a la vegada t'insulten per no ser una feminista radical. Es veu que pensar en igualtat és neo-masclista segons algunes, també.
      Molta superioritat moral m'he trobat, jo i què vols que et digui, a mi ningú em diu què he de pensar ni fer, sigui home o dona.
      I no diguis PATERnalista, home! son MATERnalistes, si de cas.
      És força ridícul discutir segons què.
      Vas veure allò del Donanatge? Resumeix molt bé tot el tema.

      Elimina
  28. A veure, discutim el concepte de dona i home com persones definint el gènere, no la condició. Com et deia en el primer comentari s'entén a "dona" com a "muller", i “la meva muller” és vàlid com "el meu/la meva: parella, fill, cosí," etc. Però crec que seria més correcte dir muller o parella que dona, ja que muller seria la dona que està casada amb mí, i “la meva dona” és que aquella dona és teva. No he corregit mai a ningú ni m'hi he discutit, però has obert la veda i dono la meva opinió perquè ho veig així.
    Sobre opinar sobre l’aspecte físic de la gent a la cara, doncs penso que si ha de fer mal, millor callar, no? Que t’han demanat l’opinió? La meva parella s’afeita el cap des de fa anys, però encara ha de suportar certes bromes provinent d’homes i de dones. I a ell li senta fatal però calla la majoria de vegades, perquè ja ho diem, si haguéssim de tornar la pilota per cada un que li fa la broma del cabell, és probable que l’altre acabi plorant, i potser de manera literal. Ningú és perfecte, però sembla que alguns no són conscients del tot ni tampoc del mal que pot provocar certs comentaris, potser perquè no els hi han tornat mai. No sé ben bé a què venia això, potser perquè creus que a una dona no se li pot comentar que s’ha engreixat? Potser és veritat, no li he comentat mai a cap dona que s’havia engreixat, tampoc recordo haver-li dit a cap home, però si haver-ho pensat en els dos casos. En canvi vaig empassar-me moooooolts i mooooolts anys que la gent em digués que estava molt prima, fins i tot per part de professors i jefes. Que se’n preocupaven? Que va! Era només per senyalar, per si no t’havies adonat (ironia), que estaves molt prima. I jo vinga a anar a metges plorant perquè no m’engreixava. Va ser a partir dels 30 que vaig agafar el pes que es considera “normal”. I hagués estat més feliç, però molt més feliç, si la gent se n’hagués guardat l’opinió sobre el meu cos que no li vaig demanar mai.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.