dissabte, 23 de gener de 2016

Avisos

Els que passeu per aquí direu que encara sóc molt jove, però és ben cert que quan s'apropa la quarantena notes que algunes coses del cos no funcionen com abans. No dic que costi més fer-ho tot, que no té per què ser. O que ens cansem més, no pas. La meva dinàmica no ha canviat, al contrari, faig moltes més coses i dormo tan poc com abans. Però el cos dóna senyals. Sempre ha funcionat bé, però ara senzillament funciona diferent.

Tenir formació científica és, a més, una desgràcia per entomar aquests canvis. Qualsevol senyal inusual del cos te l'agafes a la tremenda. Està clar que la por és un gran mecanisme de supervivència, però també de paranoia. Ep -et dius- això no és normal, no hauria de passar. Cap el metge de pet, tement-te el pitjor. Després resulta que és una cosa que no se t'hauria acudit, un problema molt menor. Però arribarà un dia que no ho serà. Potser el dia que vagi al metge pensant que no és res, arribarà una mala notícia. Podem pensar que no ens tocarà a nosaltres, però per què no? Això m'està fent pensar molt aquests dies. Anirem responent a falses alarmes fins el dia que la cara del metge canviï en parlar-nos.

El que dic també val pel gat, que es fa gran amb mi, i que aquests dies ha hagut de visitar el veterinari per un problema menor (tot i l'ensurt que ens vam endur), que es pot complicar en un futur. Que ell ja s'acosta a la cinquantena humana, i el seu cos, com el meu va deixant-nos avisos.

24 comentaris:

  1. jo que estic més prop de la seixantena ( de fet me'n falten tres i mig) et puc dir amb coneixement de causa que si el cos ens va avisant del pas del temps però vaja ...fer-ne quaranta és important però jo no vaig notar res especial , l'important és anar complint i vivint tot allò que la vida ens ofereixi i és clar ser conscient dels nostres límits i valorar també allò que encara podem fer i fer millor gracies precisament al pas del temps , acumulació experiències, moments vitals , saviesa potser ....el Blog en ser un gat potser s'ho pren diferent això dels anys ....apa que encara ets jove ( des del meu punt de vista segur)

    ResponElimina
  2. Està bé fer cas d'aquests avisos però trobo que no cal capficar-nos, és clar que pot arribar un dia que les falses alarmes es converteixin en una alarma greu però no cal patir per avançat, em sembla a mi.

    ResponElimina
  3. No cal patir per avançat... Té raó en Mc!

    Estaria bé fer un terme mig entre fer cas dels avisos i cuidar-se i al matex temps preocupar-se més del compte. I l'altra opció, que és no fer gaire cas d'avisos nide res i viure tranquil mentre es pot. Dels dos extrems, n'hauríem de trobar el punt mig. Jo tinc tendència a ser de l'altre extrem, però amb els anys aprenc a cuidar-me una mica més.

    ResponElimina
  4. Des dels meus 66 anys et puc dir que a la teva edat no hauries de preocupar-te gaire per la salut.
    Això si, fes vida sana; no fumis, camina molt i beu poc.

    Bona tarda XeXu.

    ResponElimina
  5. Doncs sí, encara ets jove! la Carme té raó en buscar el punt mig, que en general és bon conseller. Potser a la teva edat sí que pots saber els teus punts febles (els avisos que dius, en el meu cas era bipolaritat, declarada als 30) és a dir, tens més autoconeixement i això sempre és bo.
    Y no olviden supermineralizarse y supervitaminizarse!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ehem, això era de la sèrie "Súper Ratón", em sembla que no havies nascut o anaves en bolquers XD

      Elimina
  6. No t'amoïnis Xexu. Quan en tinguis 60 diràs... que bé estava als 40!!
    I el gat igual.

    ResponElimina
  7. A mi em passa que sóc força hipocondríac. Però com que ho tinc força assumit, quan em passen coses rares pel cap ho atribueixo a la hipocondria. Així que al final visito ben poc el metge.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres, quina actitud tan bona! :-)

      O no... depèn... si els símptomes continuen tu ves al metge, home... Però amb moderació :-)

      Elimina
  8. Buf, Xexu, aquest post..... me'l faig molt meu. Recorda que sempre seré una mica més gran que tú i aquest any en faig 40. I el que expliques, doncs fa temps que em ronda pel cap. I més quan al grup ja hem tingut un ensurt greu.

    Però a més, en el meu cas, que sóc moooolt més poruga, tot s'accentua. Darrerament, em fa mal tot, i quan no és un all, és una ceba. I això m'inquieta.

    Crec que ens hem de cuidar, segurament més que abans, però obsessionar-se, com tot, no és bo. Per això el propòsit de cuidar-me, precisament per això. Aprimar-me fins ara sols era un tema estètic, però pels problemes de la mare al fetge tb m'han avisat i tinc un metabolisme dèbil. M'he d'aprimar si o si. I ja no puc beure com abans (que tp era que fos una cosa exagerada) o prendre molt sucres... un rollete.

    Que bé que sigui de lletes! o no, doncs la ignorància no et salva de muntar-te mil i una paranoies.

    Molts ànims i endavant. A cuidar-se. I moltes moixaines pel blog! si que es fan grans, i tant. El Puck tb està a dieta i té problemes d'estòmac.

    ResponElimina
  9. Mare meva, que exagerat!! :-)

    A mi no m'agrada gens anar al metge, però gens... crec que hi tinc una certa fòbia (i que em perdonin, ho dic de veritat, no és res personal)... No sé si la fòbia és als metges "en sí" o als "Hospitals" o "Centres mèdics"... Sigui com sigui, he de reconèixer que procuro anar-hi el menys possible... tot i que no em queda més remei que anar-hi i, a vegades, en un mes s'acumulen un munt de visites i proves, anàlisis, radiografies i altres mitjans de diagnòstic i punyetes... Sort que procuro no pensar-hi i en Josep Lluís "em porta l'agenda" :-DDD

    En aquest moments ell té apuntades totes les meves properes visites a facultatius i, quan falta un parell de dies, m'avisa. Així jo no cal que hi pensi :-DD

    Això sí, he de reconèixer que, quan hi vaig, sóc conscient que "he fet el que s'ha de fer" (al menys em sento una mica orgullosa de mi mateixa de ser taaaaaaaaaan valentaaaaaaa :-DDDD)

    ResponElimina
  10. Des de la meva experiència, ja que fa molts anys que vaig passar de la teva edat, sempre he pensat que el cos és molt savi i avisa...et fa pensar i potser sempre arribes a la conclusió que hi ha alguna cosa que pots canviar per millorar la salut...I vas provant.
    Això sí, sempre cal tenir present que el metges estan allà per quan amb les teves eines no te'n surts.
    Per si de cas, jo sempre m'aplico la norma de viure amb intensitat el moment i amb positivitat.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  11. Està molt bé cuidar-se i fer les revisions que calguin davant de canvis que ens puguin alarmar. El que no podem fer és escoltar-nos massa i menjar-nos el tarro, temen coses que imaginem i que ens poden tornar hipocondríacs.
    Jo procuro no pensar en aquestes coses, i això que gairebé et doblo l'edat. La meva recepta és: Vida sana, controls periòdics i gaudir del dia a dia, sense que ens angoixi el demà, si no hi ha motiu.

    ResponElimina
  12. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  13. Ui els 40 anys i ja pensem així??? Si que és veritat que el cos de vegades avisa, però de vegades no...El què no pot ser, és ser hipocondríac, però si que s'ha d'anar al metge quan hi ha un avís d'aquest que dius tu...Potser no el primer dia , però si persisteix...
    Jo que crec bastant amb la medecina preventiva, penso que fer vida sana,
    fer una mica d'esport, no fumar, veure amb moderació i treure's l'estrès de sobre, es la millor medicina. Jo penso que la medecina homeopàtica, com a complement de la tradicional, està bé, ara que sigui la única...
    A mi no m'agrada pas anar al metge, però de vegades cal, perquè et poden dir perquè què no venies abans...
    Tranquilitat i bons aliments , que dein abans!

    ResponElimina
  14. si t'hagués d'aconsellar te diria que no hi pensis massa però com que em conec la realitat et dic que val més viure amb el que ens va dictant el dia a dia i no cal preocupar-se massa i estic content de poder fer moltes coses que els joves de 20 no saben fer tot i que podrien.

    ResponElimina
  15. T'entenc moltíssim! Jo fa un parell de mesos vaig tenir un d'aquests sustos que dius, que feia pensar el pitjor i n'estava convençut ... ja en tinc 42 i és inevitable tenir aquests pensaments. Alarmisme? hipocondria? negativisme?
    Afortunadament, les proves mèdiques (que no hem d'eludir) van donar bon resultat. Estem sans!
    Però, mira, haver-hi pensat, et fa deixar aquella bombolla inconscient de 'a mi no em passarà mai' i sense agobiar-nos ens prepara per si un dia ha da passar ... llei de vida, amic! De moment, gaudim de la Vida!

    ResponElimina
  16. Des de joves el cos ens dóna avisos que mai hem d'ignorar. Quan avances en els anys aquests tocs són cada vegada més freqüents i aquí es diu que: "Quan passes dels cinquanta, si al aixecar-te no et fa mal res, dolent".

    ResponElimina
  17. Alegrat que actualment tenim metges de veritat, un luxe que del qual (una part) de la humanitat no fa masses anys en pot gaudir. Fa un segle, amb la teva edat ja hauries arribat a la edat promig de la esperança de vida. A veure si el tio voldrà viure per sempre com un servidor...

    ResponElimina
  18. Estàs prop dels 40? No sé perquè et feia més jove que jo ... Clar que segons es miri, jo també hi sóc aprop.
    Aquesta reflexió que fas també me la faig jo (cada cop més sovint i no només amb tema salut, també amb tema feina) i potser per això intento portar una vida més sana; ja saps, gimnàs i aquestes coses. Ja no només hi vaig per entrar a uns texans dos talles menys (que també, no fotem) si no per moure'm una mica i no tenir una vida sedentaria. Al final el que compta és el dia a dia.

    ResponElimina
  19. Sembla que el gat ho duu pitjor, no?

    ResponElimina
  20. M'alegro que estiguis bé!
    En general, crec que els que ens movem en aquesta franja d'edat som novells en ser conscients de la mortalitat i del que podem perdre. Comences a conèixer gent propera de la teva edat que té malalties, o que mor a causa d'elles, i coi, és inevitable pensar-hi, i surt aquella aprensió de "també em pot passar a mi". A mi em va passar fa un parell de mesos, m'hi he vist reflectida en el teu susto. En aquell moment vaig encomanar-me a déu i a tots els sants (i no sóc catòlica, però vinc de col·legi catòlic). Per sort, res greu.
    Amb el Blog, com es sol dir, és llei de vida. Gaudeix-lo molt mentre puguis! He gastat moltes peles en veterinaris, he vessat moltes llàgrimes per ells (vaig tenir quatre gats), però el que realment perdura són els records i les anècdotes, que encara ens fan entendrir o riure quan les recordem amb la meva parella.

    ResponElimina
  21. Jo aquest any en faig 50 i penso que estic "estupenda"! que vols que et digui Xexu, el més fotut de tot això que descrius és el nostre cap que no deixa de barrinar i de pensar abans que ens diguin alguna cosa, el cap va com un boig amb els pensaments de fets i coses que no han passat, i que potser ni tan sols succeiran. Es tracta d'asserenar una mica aquest bony que tenim a sobre les espatlles i t'asseguro que davant d'una notícia de salut que no tens ganes d'escoltar: pit i collons!. No hi ha més remei. Estic contenta que tot hagi estat un ensurt sense importància, el que si et dic és que descansis i dormir, dormir ajuda a consolidar la memòria,tractament de bellesa natural i diuen que té beneficis cardiovasculars.....o sigui que intenta dormir!!!

    ResponElimina
  22. Permeteu-me que faci una resposta general perquè no m'he acabat de sentir entès amb aquest post. Només l'han entès els que tenen si fa no fa la meva edat. No parlem de cap obsessió, ni d'estar pensant què pot passar en un futur. La majoria sou més grans, potser heu tingut algun ensurt, i heu vist que no n'hi ha per tant. I sobretot que no es pot estar vivint amb por de les malalties que poden aparèixer. No considero que m'obsessioni amb res, ni tampoc em sento hipocondríac. Perquè m'entengueu amb un exemple extrem. Si un bon dia, sense cap motiu aparent, us comença a sagnar l'orella, no aniríeu corrents al metge? Doncs i heu pensat que no, us equivoqueu, més val que hi aneu, tant si hi ha motiu perquè heu pres mal, com si no. Sagnar per l'orella és una cosa molt dolenta, i no gens habitual. Doncs això. Si tu tens un òrgan que sempre ha funcionat a la perfecció, i de sobte perceps que falla d'alguna manera, no saps com, però notes la diferència en el seu funcionament, és normal consultar un metge. Tant si ets alarmista com si no, pots posar-te en el pitjor cas, o pensar que no serà res, però millor consultar. Per dir-ho clar, si tu veus que sagnes pel cul, es pot tractar d'una morena, però pot ser un càncer de colon. No cal que et posis les mans al cap, però ves al metge, coi, que sagnar pel cul no és normal! M'explico ara?

    Evidentment, no té res a veure amb el disfuncionament general del cos amb l'edat. Alguns heu insistit en temes de no anar tan cansat, dormir més i mandangues d'aquestes. Bé, fer salut no seria el meu fort, però el cos tira, i fins que aguanti, jo li fotré canya. Si em canso, em canso i punt. El que no és normal és, per exemple, que m'ofegui i em facin soroll els pulmons en respirar, per posar un altre exemple com el d'abans.

    I per això que deia que algun dia et pot tocar, doncs no és pas una obsessió, és una certesa com una catedral. D'un percentatge X de persones que van al metge pensant-se que tenen un problema menor, 1 se'n va amb un diagnòstic fatal. He d'estar pensant que seré jo aquest? No pas. Si ha de venir, vindrà, i no hi podré fer res, per més que dormi, que em cuidi, i que faci vida sana (fins uns límits, hi ha comportaments saludables molt recomanables que convé seguir per prevenir malalties). Però pensar que et pot passar és natural, no és cap bogeria, i la reflexió crec que és ben normal quan et comencen a fallar coses al cos que no t'havien fallat, i sobretot si pels coneixements que tens saps que pot ser una ximpleria o una cosa molt seriosa.

    Ah, per si queden dubtes, homeopatia és ETA. No us deixeu enganyar més, feu el favor. De la medicina natural en podríem parlar, però de l'homeopatia no, si us plau.

    Gràcies a totes i tots pels comentaris, i cuideu-vos molt!

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.