dissabte, 31 d’octubre de 2015

Panellets 'home made'


Des de fa una colla d'anys que la castanyada és trobada obligada a casa els pares, marcada en el calendari amb cercle vermell. Des de l'any passat només que aporto alguna cosa a la trobada. I per primer cop, aquest any portaré panellets fets per mi. Bé, fets a mitges. No en feia des de l'escola. Esperem que siguin, si més no, menjables. Ja tindrem temps de millorar.

dimecres, 28 d’octubre de 2015

La mossegada al cul

Sempre diem que els nens petits són molt macos i molt graciosos, però no ens enganyem, també poden ser molt pesats i irritants. Quan entren en bucle, o els fa gràcia alguna cosa, fins i tot poden arribar a ser insuportables. Hi ha una història a la meva família d'aquelles que jo no puc recordar, però que em van explicar moltes vegades, i aquests dies m'ha tornat a la memòria, ves a saber per què.

Resulta que un dia (desconec si en realitat era una fase que es va acabar llavors), em va donar per mossegar. Probablement a mi em feia molta gràcia aquell nou poder que m'atorgaven les meves dents noves de trinca, però devia fer mal tot jugant. A la meva mare, evidentment, no li'n feia tanta, de gràcia. Amb la mosca pujant-li al nas, m'advertia que com continués em mossegaria ella a mi. Però a quines advertències pot atendre un nen petit? Fins que nyac! La meva senyora mare em va fotre una mossegada al cul amb la que vaig veure les estrelles. Va mossegar tou, però amb mala idea.

Suposo que devia plorar com una magdalena de la sentida, ja no sé si són records heretats o ho recordo jo mateix, però sé que la iaia la va esbroncar de valent per haver-me mossegat. Potser va ser una solució una mica bèstia, però segur, segur que no vaig tornar a mossegar jugant d'aquella manera. Com m'agrada fer memòria d'aquestes coses.

diumenge, 25 d’octubre de 2015

Islàndia

Aquells que fa un temps que em llegiu segur que m'haureu sentit parlar més d'un cop, i més de dos, del meu viatge somiat: Islàndia. No em feu dir per què, però sento una atracció especial per aquell lloc deixat de la mà de déu, que és bressol tant de volcans com de revoltes populars, encara que aquí ens n'arribi poca informació, tret de quan la fan sonada tant uns com els altres. Els darrers temps sembla que molta gent s'anima a anar-hi, i posat que jo fa molt temps que hi insisteixo, ha arribat el moment de fer un cop de cap i permetre's una gran despesa per acomplir un somni, modest si voleu, però no a l'abast de totes les butxaques.

Ja tenim els vols i una mica la planificació de la ruta. I no precisament perquè falti poc, falten encara molts mesos, però ens en volíem assegurar, ara ja no hi ha camí de tornada. Hi anirem quan encara hi fa fred, amb la ferma voluntat de, com a mínim, tenir possibilitats de veure aurores boreals. I també balenes, i frarets, i guèisers i cascades i glaceres... Un fred que pelarà, una despesa que també glaçarà les nostres butxaques, però ei, què pot sortir malament?
 
Ho dic ara que encara falta molt, d'aquí a allà poden passar moltes coses, però molt s'ha de torçar tot perquè no passem dues setmanetes al país del gel. I ganes que en tinc. Serà el viatge més llarg i més llunyà que hauré fet fins ara. I no en podria imaginar cap de millor.

dimecres, 21 d’octubre de 2015

Relats conjunts, Xiquets a la platja


Abans els estius duraven tres mesos. Es pot dir que ens coneixíem des de sempre, des que vam néixer. Els nostres pares eren amics, s'havien conegut en aquell poblet de platja i estaven encantats que ara fóssim els seus fills els que establíssim amistat. Els tres teníem si fa no fa la mateixa edat i gaudíem a la platja, ens hi passàvem els dies sencers. Quina gràcia recordar com corríem amunt i avall sense banyador ni res que ens tapés, fins i tot tenim alguna foto antiga que ens manté viu el record. Quina mena de pudor han de sentir tres nanos petits d'estar-se despullats a la platja? Cap ni un, són imatges entranyables. Però arriba un moment en que la vergonya fa tapar-te, aquell moment en que perds la innocència. En el nostre cas em sembla que ens va passar alhora, ja no el mateix estiu, sinó el mateix dia. Jèiem a la vora de l'aigua, deixant que les onades ens mullessin els nostres cossos lluents i nus. Llavors vam veure la veïna d'en Joan passejant per la sorra, ens va passar a pocs metres de distància. Ella també anava nua, o gairebé, només la tapava una part de baix del bikini ben escarransida. Fins llavors l'havíem vist com una senyora quan ens la creuàvem a l'escala, devia tenir 20 o 25 anys, no més, tota una anciana per nosaltres. Però aquella visió va deixar-nos a tots embadalits. En aquell moment el nostre cos va experimentar una reacció desconeguda fins llavors, una reacció que ens feia vergonya reconèixer i que ens va impedir aixecar-nos durant una bona estona. Sí, definitivament, va ser aquell estiu, aquell dia, quan vam perdre la innocència.


Aquesta és la meva aportació pels relats conjunts d'aquest mes.

dissabte, 17 d’octubre de 2015

Tan dolent no dec ser

He de reconèixer que de vegades sóc esquerp. Això de dir les coses pel seu nom, o no tallar-se gaire fa que alguna gent et miri amb reticència. Tinc fama d'asocial, tot sovint no faig allò que no em ve de gust, sense inventar excuses. Deixo que se m'apropin només aquells que jo vull, i sovint parlar amb gent que no conec massa m'incomoda. Amics? Poquets, però és que d'amics sempre se'n tenen pocs. I coneguts un regiment, per les meves afiliacions, però sense que els presti massa atenció. Per això de vegades penso qui es mullaria per mi, a qui podria recórrer en cas de necessitat. El dubte hi és. Però ha estat quan, no pas per necessitat, sinó a l'hora de compartir bones noves (que he dit que no amplio família, caram!), quan he vist que la majoria del meu entorn reacciona de forma entusiasta i em donen suport i ajuda. Rebre respostes tan positives m'emociona molt. Potser sóc un 'borde', poc sociable o el que sigui. Però tan dolent no dec ser.

dimarts, 13 d’octubre de 2015

Comerç de proximitat

I aquí va la meva segona participació al concurs 69 d'en Gasull, una mica més gamberra aquest cop. Espero que us agradi!

Dibuix de la Carme, en blau.
"—Reina, no cal que busquis més, no en trobaràs cap altra de més grossa i més ferma que la meva. 
—Vostè és un penques! Però què s’ha cregut? Quina barra que té... 
—Bé, jo estava parlant de la mongeta tendra, però si està més interessada en la barra, també en podem parlar. 
—També la ven a tant el quilo? 
—No, més aviat a pams... i gratuïta que li deixo!"

dijous, 8 d’octubre de 2015

Agenda

El meu whatsapp treu fum i la bateria em baixa en picat. Per comunicacions més llargues també escric i rebo un bon grapat de mails al dia. De la meva constància als blogs no cal parlar-ne. Twitter, probablement facebook (no pas per gust!), i altres formes d'expressió virtual. Visc sempre a prop d'un ordinador. Tinc un pepino de mòbil per poder gestionar bé tota la meva comunicació.

I tot i així, carrego sempre una petita agenda en paper, negre, com no, per apuntar-me totes les reunions, deures i compromisos que tinc. L'única manera, no ja de no oblidar-me'n, sinó de no fer altres plans i comprometre els que ja tinc. Tanta virtualitat, però no hi havia manera, les agendes o calendaris informàtics ni me'ls miro. Al final, el paper funciona.

dilluns, 5 d’octubre de 2015

L'acord

Finalment participo en el concurs del Sr. Gasull, ja en tenia ganes! Em sembla que m'ha sortit un 69 molt actual! Espero que us agradi.

El 69 de la Carme
"El termini s’acabava l’endemà, s’ho jugaven tot a una carta perquè el procés arribés a bon port: o caixa o faixa. Eren els dos millors negociadors de cada bàndol, estava a les seves mans; la nit seria llarga. Però el que no s’esperava el President era trobar-se’ls al matí dormint abraçats i nus sobre la taula de reunió. Saltava a la vista que, finalment, havien arribat a un acord."

dijous, 1 d’octubre de 2015

Que em trobin a faltar

Ja he parlat molts cops de la meva implicació en les coses que faig, de que intento deixar-me la pell en totes les activitats, encara que quan en tens moltes és molt difícil que tot surti igual de bé. El fet d'encaparrar-se tant en 'l'excel·lència' té els seus avantatges i els seus inconvenients, ja se sap. Però per més que estiguis ficat en un tema, tard o d'hora arriba el moment en que s'acaba, en que fas un pas enrere, al costat, o cap on sigui. Pensant en això, i en com encararé l'any vinent (sí, ja penso en l'any vinent), em va venir una reflexió al cap que potser és d'utilitat, o potser no. M'adono que faig les coses de tal manera que quan ja no me n'encarregui em trobin a faltar. No sóc ni millor, ni probablement pitjor que qualsevol altre, però m'agrada pensar que deixaré petja allà on estic i que després enyoraran la meva feina i entrega. Francament, no sé si me'n surto, i potser els meus successors em superaran en tot, però aquest pensament m'ajuda a mantenir-me alerta i pujar el meu nivell d'exigència. Perquè si ho faig tot de qualsevol manera, com haurien de trobar-me a faltar després?