dilluns, 28 de setembre de 2015

Els sentiments i la lògica

Si no fes una valoració de les eleccions quedaria estrany i tot, així que acabaré el hat trick polític esperant deixar-vos tranquils una temporada amb aquests temes.

Abans de res, per a tots aquells que doneu suport a la independència de Catalunya, enhorabona, des d'avui s'està construint la futura República Catalana, ho hem aconseguit. Els resultats no són dolents, són suficients i aclaridors. Hauria preferit alguns escons més per JxSí, però m'està bé que hàgim de dependre de la CUP, les majories absolutes no són bones. El parlament té majoria independentista, 72 de 135 escons, i això és el que val en unes eleccions, no us deixeu enganyar. Estem legitimats per iniciar el procés constituent, com vam garantir als programes electorals. Aquells que demanen que caldria tenir majoria absoluta en vots són els mateixos que no ens deixaven fer un referèndum, que es decidiria per percentatge de vot. Però tot i així, hi ha majoria de vots independentistes, i si no es compten com a NO els de CSQEP, com ells mateixos demanen, superem el 50%. Encara més, si el govern espanyol no hagués fet desaparèixer el vot de 180.000 emigrants catalans que han volgut votar i no han pogut, estic convençut que la majoria seria encara més gran en els dos aspectes.

Que quedi dit que els resultats ens avalen i que no hi ha discussió possible, ho saben a tot el món, tret d'España, naturalment. Tot i així, he de dir que m'he endut una gran decepció amb el poble de Catalunya, que és un de sol. Em diuen que és lògic que en un plebiscit les postures es radicalitzin, es polaritzin, i que per això ha triomfat l'opció de Ciutadans, que no tenen altre programa que el de negar la pròpia identitat. Els companys estan contents perquè en la pugna SÍ/NO, ha quedat clar on és la majoria. Però els sentiments no estan relacionats amb la lògica. A mi em fa mal que un 18% de la població del meu país tingui tant auto-odi a dins. Donen suport a un partit que vol carregar-se el nostre auto-govern, l'escola en català, TV3, que reneguen dels seus orígens i que se senten espanyols per sobre de tot, i odien el català i els que se senten catalans. Feixistes. Falangistes. Jo ho sento, però em dol que el meu estimat país hagi triat com a oposició aquesta mena de gentola. I el pitjor del cas és que no saben què voten, només els han vist a La Sexta, perquè al carrer us asseguro que no.

Us mentiria si us digués que ara mateix estic content, perquè tinc moltes contradiccions dins meu, però això no em fa valorar més negativament els resultats obtinguts, perquè ara el procés tira endavant, i amb un mandat democràtic del poble com a garantia. Pròxima estació, arribar a un consens per investir un nou president o presidenta. La paraula que més sentirem aquests dies és 'generositat'.

divendres, 25 de setembre de 2015

Ara és l'hora


De la República Catalana. 
De deixar de ser independentistes. 
En definitiva: de ser.

diumenge, 20 de setembre de 2015

Excepcional

Estem vivint moments excepcionals. Tan excepcionals, que fins i tot jo faré excepcions al que sempre dic de no fer campanya aquí al blog, que ja en faig prou fora. Vaig estar a l'acte central de la campanya de Junts pel Sí, la candidatura a la que dono suport, i va ser senzillament espectacular. El que es va viure a la Farga de l'Hospitalet va ser increïble, i tots els ponents, els 6 primers de la llista, van estar sublims. El més fluix, Romeva, però és que els altres van estar tan bé...

Vivim moments excepcionals, com dic, i no és moment d'anar amb escrúpols. Volem la independència, o no la volem? Un Junqueras imperial, dient les coses clares com mai, una Forcadell crescuda i convençuda, sobrada, una Muriel amb el seu estil reposat, però repartint estopa a tort i a dret, i un Reyes que emociona per la naturalitat, que no llegeix el paper que té davant, sinó que parla amb el cor a la mà. I un Mas parlant com mai, desinhibit, desafiant, i el que és més important: sense por. Convençut. Exaltat. Si no els heu vist, busqueu els vídeos, val la pena.

Seré sincer, jo no votaria mai Mas. No és el president que vull, no fa les polítiques que m'agraden. Però vivim moments excepcionals, repeteixo. Els sis ponents eren diferents, d'ideologies discordants, però van junts, en majúscules, Junts. I no penso en qui serà president ara, que serà circumstancial. Penso en el futur, en el meu, en el nostre, i en el de tots els que vindran. I penso en el passat, en tots els que han quedat enrere esperant aquest moment. I en un futur no gens llunyà, cadascú de nosaltres podrà decidir qui vol de president. I llavors jo no votaré Mas. Però ara votaré Junts pel Sí, perquè és la candidatura que ens porta a la independència, sense condicions.

Unes paraules per les CUP. He de reconèixer que estan fent una molt bona campanya. He de reconèixer que el seu discurs, sòlid, creïble, noble, és molt del meu gust. Votar les CUP no és votar en contra, la CUP no és l'enemic, però sí que som rivals polítics. Desconec com condicionarà la necessitat que tindrem dels seus vots a la constitució de la República Catalana, però desitjaria que no la condicionés de cap manera. Ho vull tant, ho desitjo tant, que no vull que ningú m'ho espatlli. I no és que la CUP no vulgui la independència, al contrari, però el moment és excepcional, l'objectiu és excepcional, i les concessions que fem també han de ser excepcionals. No us diré no voteu CUP, com sí que us diré no voteu CSQEP, ja que els seus vots se'n van al NO de pet, però sí que us demano que penseu en l'excepcionalitat del moment històric que vivim. Perquè volem guanyar, hem de guanyar, i guanyarem.

dimecres, 16 de setembre de 2015

Relats conjunts, Mural


—Senyor president...?
—Sí, és clar, què passa? Espero que sigui important!
—...sí... bé, crec que sí...
—Creus? Però qui redimonis ets? Bé, m'és igual, aquest és el número d'emergències nacionals, així que espavila.
—Sóc el vigil... bé, que el mural, la inscripció de l'entrada... ja sap, allà on posa Catalunya ben gran...
—Nano, si no t'espaviles no treballaràs massa més aquí, què passa amb el refotut mural?
—Uns brètols... l'han malmès, l'han destrossat, vaja.
—Com? Han atemptat contra el nostre mural?? Qui, per què??
—No ho hem vist senyor...
—Que no ho heu vist? No ho ha vist ningú?? Però si està a la punyetera entrada, aquest matí estava perfectament!
—...
—Què li han fet al nostre Tàpies? Segur que han estat els maleïts unionistes!
—...l'han guixat, i l'han pintat de vermell per sobre... creu... creu que pot ser una amenaça?
—Guixat i pintat de vermell? Però qui carai ets tu? Ets nou, oi?
—Sí...
—L'havies vist mai abans el mural?
—No...
—És el puto Tàpies carallot! És així! Una merda punxada en un pal, ja ho sé, però ens va costar un ull de la cara! Qui t'ha passat aquest número?
—...el... el senyor conseller d'interior... em va dir que li truqués si passava alguna cosa realment extraordinària, sobretot amb el mural... tot i m'ho va dir rient, però he pensat que... he pensat...
—Quan l'enganxi...


La meva participació a Relats Conjunts d'aquest mes!

dissabte, 12 de setembre de 2015

Vaig plorar

Vaig plorar,
perquè la mare m'amagava aquella samarreta indepe al fons del calaix, per acte reflex, després d'una joventut corrent davant dels grisos, per estalviar-me disgustos.

Vaig plorar,
perquè em lligava aquell mocador negre de l'estelada per fer castells, i a la butxaca el clauer sempre era també de l'estelada.

Vaig plorar,
perquè m'ho negava, perquè vaig abandonar tota esperança de lluita, de què em servia voler-ho si ningú més ho volia?

Vaig plorar,
perquè sabia que treure gent al carrer no significava res, que estàvem molt lluny i no ho aconseguiríem mai; així ho expressava.

Vaig plorar,
perquè dempeus amb un punter taronja a les mans en Gabriel Rufián en espanyol, i la Liz Castro en anglès ens explicaven, amb humilitat, però amb orgull, que Catalunya vol ser un nou estat de tots i per a tots, i Jordi Sánchez assegurava que ho serà. I sentia el caliu de centenars de milers de persones que, a dia d'avui, comparteixen la meva voluntat. Vaig tirar la vista enrere i em vaig adonar que, després de tota una vida, de tanta decepció, ara ho tenim a tocar.

I vaig plorar.

dijous, 10 de setembre de 2015

La campanya de la nostra vida

No cal que digui quin és l'objectiu general de les properes eleccions, i per tant, de la campanya electoral que comença: Aconseguir un SÍ com una casa a la independència de Catalunya. Però jo, com a director de campanya al meu poble, em marco tres objectius personals, que són els següents:
  1. Sobreviure.
  2. No separar-me.
  3. No matar a ningú.
Ja us explicaré el percentatge d'èxit.

dilluns, 7 de setembre de 2015

Possessió

Ja són dues les persones que em diuen que tenen problemes amb el meu blog, i jo també els he experimentat. Aparentment, si s'accedeix al Bona Nit a través d'un mòbil o tauleta, i es fa per la versió web, no per l'aplicació de dispositius d'aquesta mena, salta una publicitat que fa desaparèixer el blog i n'impossibilita la lectura. Passa sempre i no hi ha manera d'aturar-ho, algun esperit maligne ha posseït el Bona Nit. He de dir que no tinc ni idea de per què passa, i podria haver estat tota la vida sense descobrir-ho si aquestes ànimes caritatives no m'ho haguessin explicat. He mirat de trobar la solució a la xarxa, però no me n'he sortit. Sembla que podria ser per algun trasto dels que tinc penjats a la barra lateral que funciona malament, però ja n'he tret un parell i segueix igual. Si alguna persona de bona voluntat té alguna idea per eliminar-la, li agrairé molt i molt. Si almenys em paguessin alguna cosa per la publicitat... però ni això.

divendres, 4 de setembre de 2015

Per no perdre el tren

La casualitat em porta a descriure una altra situació que he viscut i que em porta a reflexió. Aquest cop ha estat baixant del tren, en tornar de la feina. Al mateix temps que jo han baixat una mare i el seu fill, d'una edat similar als futbolistes del post anterior. En sentit contrari, tres joves, que per agreujar el tema eren de color cafè amb llet, venien riallers i espitats perquè se'ls escapava el transport. Amb l'impuls, han donat un cop al nen que s'ha quedat mut de l'ensurt que li han fet, se li han tirat a sobre. La mare els ha començat a insultar, que si gilipolles, que si subnormals, i unes quantes més així, tot i que els joves, que ja eren dalt del tren, no n'han sentit ni un. La mare, amb el fill de la mà, ha seguit caminant i deixant anar improperis i amenaces.

Els joves esbojarrats han fet mal fet, no es pot anar passant per sobre de qui sigui només per no perdre el tren. Són d'aquests despreocupats que fan tanta ràbia, especialment si ja tens una edat, i el seu comportament t'ofèn. Però què hi ha de la mare? Cal dir que agafava el fill de la mà tota l'estona, però portava uns d'aquells auriculars tan grossos que t'aïllen de tot, així que massa cas no li estava fent. I a més, no ha tingut cap inconvenient de fer servir paraules ben gruixudes i ofensives davant del nen que presumptament defensava. S'ha quedat a gust, no ha semblat en cap moment que la preocupés el vocabulari que feia servir en presència del xaval.

No em pertoca a mi jutjar la mare, ni tan sols els joves que han provocat l'incident, però el que inicialment m'ha semblat una ximpleria d'uns brètols, m'ha acabant activant les alarmes de la protecció de l'infant. He topat amb uns desconsiderats aquesta tarda, però no m'ha quedat clar qui ho era més.