dilluns, 7 de desembre de 2015

Pistoletes

Ahir vaig veure uns nens amb armes de joguina a les mans. No eren pistoletes d'aigua, ni res per l'estil, eren autèntics rifles d'assalt i metralladores, fets a la seva mida, dels quals en desconec el nom, però segur que en tenen. Més que la reproducció, el que més em va impactar va ser la manera com els nanos sostenien les armes, amb una seguretat i una diligència preocupants.

Fa poc parlava (fora d'aquí) de joguines igualitàries, que no facin distinció de sexe entre els nens, i que per tant són respectuoses amb tothom. Però aquestes armes va una mica més enllà encara. Ja no és que siguin la típica joguina de nen, és que amb la quantitat de conflictes bèl·lics que hi ha al món, i amb els ànims tan crispats, no s'hauria d'influir a la canalla des de tan petits. Veuran normal l'ús de les armes? Minimitzaran el que vol dir prendre una vida? Es dessensibilitzaran de la violència? No ho sé, francament. Potser només són joguines. Però no em sembla la millor manera d'educar la generació que puja. Ja no és que no s'haurien de comprar, sinó que no s'haurien de vendre.

Segurament sempre ha passat, no deu ser cosa d'ara. Però si sempre ha passat, i estem com estem, no seria moment de començar a fer les coses diferents?

32 comentaris:

  1. Jo de petit jugava "a matar" amb els amics i no m'he convertit en un assassí de gran (fins i tot afegiria que sóc força pacífic). Potser la diferència és que abans imitàvem el que vèiem a les pel·lícules i ara la violència es veu per tot arreu, com un fet quotidià. I això si que s'hauria d'intentar impedir de totes totes, no anem bé si fem que la generació que puja assimili com a "normal" allò que no ho hauria de ser de cap manera.

    ResponElimina
  2. Estic d'acord amb el que diu el Mc, abans potser érem tots més sans, ara sembla que saltem la ratlla de la ficció amb massa facilitat.

    ResponElimina
  3. Si les armes són "massa" ben imitades és un perill.
    No sóc partidari de cap tipus d'escopetes de joguina. Fins i tot les de fantasia de coloraines tipus pistoles d'aiga, infonen a l'infant que prémer el gatell és un joc.

    ResponElimina
  4. No entenc gaire que proposes o per on va la teva reflexió... deixar de vendre joguines que semblen armes reals per si de cas? Per si de cas la generació que ve es torna més violenta que la actual?

    No crec que en el nostre petit país les armes siguin un problema, si més no de moment. Crec que el problema més greu que tenim actualment amb el nens en el nostre petit país és la de protegir els nostres fills dels fills dels altres, d'aquells que són petits monstres abusadors despietats. Han existit tota la vida, però ara a més els hi donen més armes, com la sobreprotecció, la manca d'una dura legislació i els mòbils. Aquest és un altre tema, però creu-me que com a mare això em fa patir més que no pas les armes de joguina.

    Tinc bons records de jugar amb revòlvers d'aquells de ferro que pesaven un quintà i semblaven de veritat, que anaven amb aquells petards rodons de pólvora que deixaven fum i certa pudoreta. I feiem "pinyao, pinyao!" que és el mateix que faig amb la meva filla i ens fem un fart de riure. No sé si ara juguen a lladres i serenos com a abans, o fan més tipus Call of Duty, però imagino que l'essència és la mateixa, estimular la imaginació, passar-ho bé, no causar un mal real.

    Suposo que proposes no vendre les que semblen tan reals, però no sé què impediria, o que s'ha d'impedir si la nostra generació més propera, la del nostre país, ha passat pel mateix i, resumint, no ha passat res que pugui donar a entendre que la culpa és de les armes de joguina. Eh, i no estàvem pas protegits del món, nosaltres. Amb 10 anys em vaig empassar tota la guerra del Golf amb pèls i senyals, amb 12 sabia tot el que s'havia de saber del crim d'Alcàsser.

    PD: Fa uns anys em van convidar a una galeria de tir i la veritat es que em va decebre. Parlen de l'adrenalina i tal, però a mi em va semblar com disparar a les barraques de festa major.

    ResponElimina
  5. És curiós, però quan jo era petita que no hi havia tele ni compraven armes de joguina als nens, jo recordo que ens fèiem pistoles amb agulles d'estendre, o simplement amb les mans( nens i nenes)...Sembla com si fos una cosa innata en l'ésser humà!
    Bon vespre, XeXu.

    ResponElimina
  6. la violència és arreu, al carrer i en cada pantalla que se'ls posa al davant. No sé quina és la manera bona de fer que tot sigui més pacífic però segur que ha de començar amb la educació i no tenir a l'abast coses que inciten a la violència.

    ResponElimina
  7. amb la que està caient no m'estranya que faci un ai al cor i a la ment veure armes ni que siguin per a jugar....mentre una criatura pugui expressar la seva personalitat jugant ni que sigui amb joguines bèl·liques ( que per altra banda crec que no haurien d'existir) no fa cap mal a ningú el problema és la instrumentalització del joc i del jugar, o sia que abans i ara encara a molts països del món, els nenes i nenes juguen sense cap joguina ...no ´se si m'explico més jugar amb la imaginació i menys joguets prefabricats ....els infants que juguen a matar saben que és de broma els adults que maten potser no han jugat mai abans ....

    ResponElimina
    Respostes
    1. DE PETITA,FINS I TOT VAIG ARRIBAR A VEURE "JOCS DE AFUSALLAR",AMB ESCOPETES AMB TAPS DE SURO,CAP D'AQUELLS XIQUETS HAN SIGUT VIOLENTS,FINS I TOT UN PARELL MILITAN A CONVERGENCIA,O COM S'ANOMENI ARA...

      Elimina
  8. Estem d'acord que a "guerres" els infants hi han jugat sempre, possiblement perquè no són capaços d'entendre'n el terrible significat en tot el seu abast. Ara bé, una cosa és disparar amb la mà, amb el polze ben amunt i l'índex ben estirat, o amb joguines rudimentàries, i una altra és fer-ho amb còpies quasi calcades d'armes de veritat, i més si, com expliques, els infants en coneixien la manera d'agafar-les i utilitzar-les, cosa que implica una prèvia i atenta visualització de la realitat... No ho sé, noi, el món està tan revoltat, i cada dia en sabem de més grosses, que francament ja no sé per on tirar...
    Gràcies per fer-nos reflexionar sobre aquest tema i una abraçada pacífica!

    ResponElimina
  9. Jo anava a dir el mateix que la M. Roser, si els nens o nenes no tenen pistoles les improvisen amb qualsevol cosa. Jo també jugava amb les agulles d'estendre roba (i amb els llapis de colors, tot i que sí que tenia nines) però en feia personatges.

    ResponElimina
  10. És complicat, sens dubte, com recorden alguns les pistoles amb agulles d'estendre eren habituals entre la mainada quan encara no existien aquestes joguines tan sofisticades n'hi veiem televisió. És innat? Vull pensar que no.
    Ara tanta violència, real i fictícia, ho fomenten més.
    La solució? no la tinc, però aposto per l'educació.

    ResponElimina
  11. Tenim la violència massa interioritzada. Molts cops ni ens adonem. Com diu el McAbeu, nosaltres continuem jugant a matar. Quan te n'adones, intentes canviar el joc, però ho has de pensar.
    I amb les joguines, malauradament, passa el mateix. Hi has de pensar. Per exemple, l'estiu passat, per al casal volíem fer proves d'aigua, de mullar-se, i per tirar-se aigua,.... pistoles d'aigua. No deixen de ser pistoles. Però ens vam adonar. I vam trobar uns xurros que també llencen aigua. I vam canviar les joguines.
    Què passa? que la gent no pensa. No interioritza el que ara diem. Però s'ha d'anar dient, per poder canviar coses.

    I què me'n dius dels videojocs? No són violència a saco?

    ResponElimina
  12. Jo penso que sí, que ja seria hora de deixar de fabricar armes de joguina. No s'ha de veure com a normal tenir una arma i disparar. De cap manera.

    Ja sé que els nens juguen amb qualsevol cosa i en fan una pistola. Vaig veure un nen fent-se una "pistola" amb una galeta Maria, amb una queixalada. Però una cosa no treu l'altra. Els nens que juguin com vulguin i els adults crec que no els hi hauríem de proporcionar armes de joguina.

    Jugar a guerres o a matar, a vegades pot ser una manera de canalitzar agressivitats, d'una manera adequada, com a joc. A mi sempre em sorprenia, el meu fill que era pacífic de mena, i segueix sent-ho a 32 anys, que feia uns dibuixos sempre agressius i guerrers. Finalment vaig pensar això que ho devia canalitzar per aquí i que potser d'aquí li venia la seva capacitat i tendència a la "resistència pacífica".

    ResponElimina
  13. Es cert que quan una joguina imita tan bé a un arma real hi ha el perill que un policia ho confongui i la cosa acabi malament, però també més d'algun nen ha saltat pel balcó disfressat de Superman i no per això es prohibiran les disfresses. A més, qui i com s'estableix fins a quin punt una joguina sembla una arma massa realista? Es suficient que amb què la pistola sigui de colors vius? La forma de pistola en si mateixa ja es el problema? Un plàtan s'assembla massa a una pistola? Prohibim els plàtans?

    Els nens jugaran a imitar el què veuen per la televisió, això passa ara i passava fa 50 anys. Si no hi ha joguines en forma d'armes se les imaginen però la idea de violència es exactament la mateixa tan si fan servir una joguina feta a semblança d'una arma real com si fan servir un pal d'escombra per simbolitzar una escopeta, és més, amb l'escombra al ser més dura que la joguina encara es poden fer més mal.

    S'han fet estudis i s'ha vist que el comportament agressiu en el joc és diferent que el comportament agressiu real en la vida. La majoria de les vegades, aquest tipus de joc és normal i fins i tot pot ser útil, ja que hi ha estudis on es demostra que els comportaments violents en el joc estaven relacionats amb un descens de l'agressivitat a classe. La idea consisteix en que els nens, en incorporar la violència en les seves dinàmiques de joc, aprenen a controlar els seus impuls i a regular les seves emocions. En aquests estudis en què analitzaven l'efecte de l'exposició a les armes en la percepció del risc que aquestes tenen, van trobar que els nens que havien tingut un contacte més intens amb les armes de joguina, es mostraven més prudents i responsables en situacions de violència real. Fins hi tot hi ha algun estudi que diu que evitar jocs violents interfereix amb el desenvolupament social, emocional i efectiu, però sembla que aquests estudis no són del tot concloents com per treure conclusions fiables; el que sí que sembla clar és que la relació entre més joc i menys violència real és sòlida. Això no treu que si el nen té un desequilibri emocional la violència no empitjori les coses. De la mateixa manera, la gratuïtat de la violència en el context del joc també és important: no és el mateix que un grup de soldats de G.I. Joe acabi mort en compliment del seu deure mentre salvaven al món de les urpes de malvats de Cobra, que colpejar a Optimus Prime contra el terra durant 30 minuts sense parar. Com sempre la solució no es prohibir sinó ensenyar i educar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. De fet les pistoles de joguina tenen per norma posar-hi un tap vermell al canó perquè no es confonguin amb les de veritat, si més no les que semblen reals. És cert que aquest tap es pot serrar, però dubto que cap nen li vingui al cap agafar una serra, o que simplement pugui agafar una serra, i serrar el tap. Que això ho ha fet algun adult amb males intencions, allò que se sent de tant en tant d'atracadors amb armes de joguina. Perquè els adults, quan és qüestió de tenir males intencions, també ens les sabem totes.
      Estic d'acord amb en Sergi que ho has exposat molt bé. El que dius de prohibir la disfressa de Superman em recorda a un altre article que vaig llegir no fa gaire que deia que posats a prohibir armes de jogquina, també hauriem de prohibir espades i arcs i fletxes, que al cap i a la fi servien/serveixen pel mateix. Això inclou l'espada làser de Star Wars, per exemple, que la seva finalitat no és altra que la lluita i mort de l'adversari.

      Elimina
  14. No sé si és en Pons o sóc jo. Un dels dos s'ha donat un cop al cap perquè darrerament fa unes parrafades que em semblen molt ben argumentades i plenes de sentit. Com si hagués madurat, saps? (Bé, menys quan parla amb devoció de la CUP, que això encara és de gent jove idealista ;)

    Havent llegit el seu comentari, l'experiència personal de cadascú aporta poca cosa. Jo sempre he jugat amb armes de diferents tipus. Ja als 6 anys dibuixàvem sobre paper i retallàvem pistoles com les de V i jugàvem amb elles al pati. Després jugàvem també a llençar tota mena de projectils amb tiraxines, gomes de pollastre i trossets de paper, pistoles d'aigua. I més tard els videojocs i fins i tot els jocs de rol. I no he provat el paintball però segur que també m'agradaria. Jugar a matar és divertit, què vols fer-hi.

    Això no vol dir que la violència no es pugui reconduir cap a àmbits inofensius. I si es fa bé, no acostuma a haver-hi problemes. Jo prefereixo que el meu fill jugui amb pistoles de plàstic en un bon ambient que no pas a futbol en un ambient ple d'insults i de conductes antiesportives.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I fèiem pistoles amb el paper de plata de l'entrepà! XD

      Elimina
  15. Com passa altres vegades, exposo un tema i els comentaris em fan canviar d’idea. No és que estigui a favor de les armes de joguina i d’aquestes reproduccions tan fidels, però tampoc cal escandalitzar-se tant, el joc és una manera de canalitzar l’agressivitat que sembla que tots mostrem de petits. Cremar una mica d’adrenalina, probablement es pot fer també d’altres maneres, però sempre que se sigui conscient que es tracta de jocs, potser la cosa no és tan greu. Gràcies a tots per aquests comentaris tan reveladors.

    McAbeu, segur que tots ho hem fet això, i no hem sortit tan malament. Ja dic que potser exagero, però em sembla diferent això de fer ‘pinyou-pinyou’ amb el dit estirat, que carregar reproduccions fidels d’armes militars. És cert que la diferència són els estímuls exteriors, una cosa són les sèries o pel•lícules de ficció, i una altra la violència real que ensenyen a la tele sense cap pudor. Ja n’hem parlat altres vegades, però no podem permetre ni que nosaltres deixem de ser sensibles a segons quines imatges. Imagina la canalla.

    Jomateixa, ara la violència està per tot arreu, pràcticament podríem dir que no ens caldria ficció...

    Xavier, penso el mateix. Si la canalla pensa que prémer un gallet és un joc, això li pot treure inhibicions de més gran. Però com han dir per aquí, tots hem jugat a disparar-nos de petits, i tampoc no hem sortit tan malament. No tots, almenys.

    Roselles, com a persona que encara no ha tingut fills, i molt menys s’enfronta als problemes que tenen la canalla quan ja comencen a ser personetes i van sols pel món, estic segur que tu tens més eines per jutjar que jo. Entenc el que dius, que a les escoles hi ha moltes conductes de nens cap a altres nens que s’haurien d’aconseguir evitar, i no s’està fent. Sobre mòbils em vaig incapaç de parlar perquè és una aberració que els nens en tinguin, i segurament, si algun dia es dóna el cas, serà motiu de discussions a casa. I mira que jo hi estic enganxat.
    Sempre hem jugat a ‘lladres i serenos’ que dius tu, i hem vist sèries de certa violència, encara que siguin per nens. Naturalment, no seré jo qui ho vulgui prohibir tot, però crec que hem de tenir clar que quan juguem a aquestes coses ho fem imitant històries de ficció. La realitat és molt més crua que els ‘pinyous’. Cal evitar que els nens i nenes vegin la realitat? Doncs tampoc, millor si la coneixen, però preferiria si els expliquéssim que, com que la realitat és molt fotuda, no ens la podem prendre a la lleugera, i que no es pot perdre el respecte a prémer un gallet. Segur que es pot jugar, però tampoc ajuda a res donar-li l’arma i deixar-lo fer. Entenc que no plantejo cap solució ni cap sortida, perquè no en tinc cap. Només impressions, que potser caldria ensenyar què significa portar una arma, començant per no consumir aquests productes. Una mica com el que deia l’altre dia amb el Gran Recapte, els pares que ensenyaven als nens de què anava allò, doncs ensenyar-los també que les armes causen molt de mal, fins i tot anar més enllà i parlar-los de les guerres de veritat, no les que surten als videojocs. Potser m’estic embolicant més, ja m’ho trobaré algun dia i veuré com n’és de difícil.

    M.Roser, sí, ho sé, i ha anat passant de generació en generació des de ves a saber quan. Sempre hem jugat a lladres i serenos, però per algun motiu em semblen molt més innocents aquells jocs amb pinces d’estendre que no pas amb reproduccions d’armes actuals. Probablement ve a ser el mateix, però no me’n convenço...

    Sr. Gasull, l’educació és la solució a moltes coses, o això em sembla a mi també. Els problemes en la societat actual tenen arrels molt fondes, i canviar-los no serà gens fàcil. Podria ser un principi que la canalla no tingués accés a aquesta mena de joguines tan realistes i que se’ls expliqués què significa un tret de debò disparat cap a una persona. No sé si això seria cap solució, la veritat, però alguna cosa haurem de provar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, jo tampoc els compraria aquestes armes que tot i ser de joguina semblen autèntiques...Una cosa molt diferent, és la imaginació creativa dels marrecs!!!

      Elimina
  16. Elfreelang, és important que els nens i nenes juguin i s’expressin, però potser seria millor que ho fessin més amb la imaginació. Amb tot plegat, estic una mica embolicat, ja que no estic pas en contra dels videojocs, encara que siguin violents, i a dia d’avui tenen un nivell de realisme molt gran. És clar que estan classificats per edats, depèn dels pares deixar jugar o no a la canalla. Amb alguns comentaris de per aquí ja he vist que potser no n’hi ha per tant, ens escandalitzem per coses que no acabaran tenint cap conseqüència, i potser aquest cop jo he caigut de quatre potes, però he de reconèixer que no em va fer gràcia.

    Oliva, ja veig que m’escandalitzo per no res. Sí, suposo que sempre hi ha hagut jocs amb armes, i fins i tot els ninotets de vaquers i indis ja anaven d’això, no? Però qui sap si tots aquests jocs ens inculquen unes maneres de pensar, potser no massa evidents, però sí força arrelades, que no són les més adients per la convivència en pau i concòrdia? Només divago.

    Galionar, anar llegint els comentaris que deixeu abans de veure les respostes em permet veure com evoluciona la idea general, perquè tinc la impressió que us aneu retroalimentant, i entre el post i els altres comentaris, us formeu una idea més amplia de la reflexió, i això està bé. Molts cops fins i tot jo he canviat d’idea a mig respondre els comentaris perquè els vostres arguments m’han anat convencent. Com d’altres comentaristes, parles de que sempre s’ha jugat a la guerra, però que la diferència la fa el realisme amb que ara fan les joguines. M’ha agradat la idea aquesta de que els nens juguen a la guerra perquè no saben què significa. Potser els ho hauríem d’explicar, dir-los que la ficció està molt bé, però que les guerres reals són devastadores i no porten res de bo. Fer-los conscients. Motius de sobres per no comprar aquesta mena de joguines. I també hi hauria d’haver mecanismes de control perquè no es venguessin. Per aquí també han dit que probablement això no fa que siguin millors o pitjors persones, però potser els insensibilitza, i això és igual de dolent.

    Loreto, ja m’ha anat quedant clar que això de jugar amb armes no és de cap generació en concret, que sempre hem jugat a tirar trets, però la creativitat implícita en fabricar-se una arma amb agulles d’estendre la trobo molt més recomanable que comprar una reproducció fidedigna, on l’única imaginació que hi poses és la de matar el teu oponent de manera creïble.

    Glòria, a mi també em sembla que és un tema d’educació. Cal que els nens i nenes siguin conscients del que vol dir la guerra i tots els perjudicis que porta. No sé si és innat, però suposo que aquest jocs amb violència implícita, encara que no desemboqui a generar violents, ajuda a donar sortida a l’energia que té la canalla. Però no estaria malament la presa de consciència, i que entre tots, els fabricants inclosos, els ensenyéssim a tenir respecte a les armes, i que no se les prenguin com un joc de nens.

    rits, els videojocs també són violents, com les sèries de dibuixos animats. Suposo que també hi ha una diferència entre els jocs amb ninotets que reparteixen mastegots, i els que simulen directament guerres i missions militars. Suposo que hi ha dues maneres de pensar al respecte, una és que posen de manifest la guerra perquè deixi de ser tabú i es pugui valorar en la justa mesura, però jo m’inclino més a pensar que es banalitza i porta a creure que la guerra és un joc, que les víctimes que hi ha tornaran a estar entre nosaltres quan es reiniciï el joc. I no és així. Per mi els videojocs no són dolents, sempre els defensaré, i no cal que siguin educatius i happy flowers, però potser sí que s’haurien d’evitar aquest videojocs tan violents i realistes. Almenys mantenir-los molt lluny de l’abast dels nens. Potser et diran que és la via d’escapament, que es crema adrenalina allà i que ja no s’exporta al món exterior. Jo tinc els meus dubtes. Continua a baix

    ResponElimina
  17. Sí, probablement es poden adaptar les joguines perquè no siguin tan violentes, com veu fer vosaltres, però no sé si tenen el mateix efecte en la canalla. La violència està molt interioritzada, i els nens ja no fan un esforç imaginatiu si poden tenir reproduccions fidels. Per què jugar amb pinces si pots tenir un AK-47 de joguina?

    Carme, que almenys qualsevol joc activi la seva imaginació, si han de jugar amb armes, que se les fabriquin i que siguin tan irreals com el joc. Creativitat, fins i tot en aquest tema. Si li dónes la reproducció d’una arma la feina està feta, només cal que es dediqui a fer veure que mata gent. Potser en fem un gra massa, però jo també penso que no s’haurien de distribuir aquestes joguines. També he comentat més amunt que pot ser una manera de canalitzar l’agressivitat, però per mi és també una manera d’insensibilitzar-se davant aquesta agressivitat. Però bé, això que expliques deu ser allò del Thanatos, oi? Necessitem treure l’agressivitat d’alguna manera, per això juguem a guerres, o tenim comportaments violents quan sabem que és un joc. Si ho canalitzem d’aquesta manera potser no ho pagaran els altres, però tot i així hi ha gent violenta que no està per jocs. Això és producte pels psicòlegs, certament, digne d’estudi.

    Pons, tu ets un violent! És veritat, ja he parlat molt d’imaginació i de la tendència dels nens de fabricar-se armes amb qualsevol cosa, sembla que és una necessitat que tenim, potser impulsada pel que veuen a la tele, pels videojocs, o pel motiu que sigui. Abans es jugava molt a indis i vaquers, ara sembla que ja no es porta això. Deu ser cosa del ‘Call of Duty’ el que els impulsa a jugar amb armes tan realistes. La pregunta és si els nens petits han de tenir accés a aquests jocs, i com evitem que el tinguin.
    L’argumentació que fas després també l’he anat comentant més amunt a arran d’algunes coses que deien els altres. Pot ser que l’agressivitat que tenim com a éssers humans s’hagi de canalitzar d’alguna manera, i si es fa a través del joc, ja no es fa contra els altres. Pot ser una solució, sí, però no seria igual fer-ho a través de l’esforç físic, per exemple? Segur que hi ha estudis també que diuen que fer esport calma les feres. Cites molts estudis, sense fonts ni res (no t’hi esforcis en buscar-los, que no me’ls llegiré!), però ja sabem que molts d’aquests ‘estudis’ són interessats. Si van patrocinats pels fabricants de joguines violentes, evidentment les conclusions seran aquestes que cites. Ep, que no dic que no siguin fiables, però també dic que aquestes coses passen, es compren estudis per obtenir publicitat, de la mateixa manera que es cuinen i es compren enquestes electorals. I de la mateixa manera, si hi ha estudis que diuen això que defenses, segur 100% que n’hi ha que defensen el contrari, així que de poc em serveix això. No obstant, el que expliques sembla tenir coherència, i tornem al tema de canalitzar l’agressivitat d’una manera o altra. Si es pot fer a través del joc i sense fer mal a ningú, millor que fer-ho tallant dits als companys de classe.
    Què t’haurà fet el pobre Optimus Prime... Amb aquest final sí que et veig obligat a donar-te la raó (quina ràbia!), hi ha violència i violència quan parlem de jocs. I suposo que no és el mateix, com dius, fer que es dispara amb armes d’aquestes que jugar a torturar i vexar barbies. L’educació pot ser la solució, és clar.

    ResponElimina
  18. Sergi, estic d’acord amb tu, en Pons ha madurat d’un temps ençà, encara que no ho vulgui reconèixer. Darrerament les seves argumentacions, fins i tot quan defensa la CUP de manera aferrissada, ens estan mostrant un Pons molt més racional i cultivat. Segurament es tracta d’alguna actualització del seu sistema operatiu, chapeau pels desenvolupadors! Quan jo era petit també ens tiràvem pedres d’un cantó a l’altre d’una rasa (al meu poble som més rotllo neandertals), és cert que hi ha una certa violència implícita en els jocs de la canalla, i potser en Pons té raó. Però mira’t a tu, tota una carrera de violència infantil i no tan infantil, i ara ens has sortit transhumanista i et vols carregar l’espècie humana. Això és el que anomenaríem efectes secundaris, no? Fora bromes, el que he après amb els vostres comentaris, és que el joc en sí no és tan important, i que tots hem jugat a guerra i a matar-nos alguna o moltes vegades. El que importa és ser conscient que això és un joc, que la canalla sàpiga que el que reprodueix el joc és una cosa molt greu que causa molta mort i dolor. Respecte al que significa, i canalització de l’agressivitat a través del joc. M’heu convençut.

    ResponElimina
  19. Sí, des de que faig posts repetits això em dona més temps per madurar millors els meus arguments xD

    Els estudis són un conyàs de llegir, per tan millor que no ho facis, només te'ls passo per demostrar que com a mínim existeixen.

    Els jocs violents i el seu paper en el desenvolupament del nens.

    El comportament agressiu dels joc es diferent del comportament agressiu en la vida real. Com exemple tens que gairebé tots els teus comentaristes han jugat a jocs violents de petit i mira'ls ara, no matarien ni una mosca, bé jo si, però jo sóc jo.

    El joc agressiu redueix l'agressivitat a classe

    La exposició a les armes i la percepció del risc

    els jocs violents son necessaris per un correcte desenvolupament emocional, social i afectiu. Aquest trobo que estan exagerant una mica.

    Molt més important l'ambient que no pas el tipus de joguina.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em segueix intrigant per què estàs tan ben informat sobre aquest tema...

      Elimina
  20. De veritat em preguntes perquè? la violència la tenim tan interiortzada. O canviem, o cada cop anirà a més.

    ResponElimina
  21. Nosaltres jugàvem a matar-nos a l'hora del pati, estàvem morts el temps de comptar a 30 i ja podíem tornar a jugar. Les nostres pistoles eren els dits "pinyau! pinyau!". Suposo que hi ha coses inevitables, per molta angúnia i por que ens facin.

    ResponElimina
  22. Jo també crec que ni els nens d'abans "erem més sans" (?!), ni n'hi ha per tant. Crec que la banalització de la vioència és dóna més fora del joc que dins. El joc és ficció, i els xiquets això ho enetenen perfectament.

    ResponElimina
  23. Pons i Sergi, ja et crec, segur que els estudis existeixen. També hi ha molts estudis que diuen que l'homeopatia és molt bona, però això no s'ho creu ni cristo. És cert, però, que sembla una manera de canalitzar les males puces, per no atonyinar després a la gent que no s'ho mereix. Potser sí que tanta energia de petits s'ha de canalitzar d'alguna manera i és millor treure l'agressivitat així que d'una altra manera. I afegeixo en Sergi a la teva resposta, perquè em sembla que des que és pare, a tot arreu hi veu indicis de paternitat, o voluntat de paternitat. Així que ves amb compte Pons, no sigui que se t'encomani...

    rits, ja forma part de les nostres vides, no veig com podríem canviar. Segur que hi ha maneres de protegir la canalla de mals majors, però n'hi ha prou amb encendre la tele i ja te la trobes. No anem per bon camí, no.

    Elur, i els nens acabaran jugant a l'hora del pati amb pistoles d'infrarojos que disparen a unes dianes, i quan et toquen, petita descàrrega. Llavors saps que has d'estar els 30 segons parats. Potser canvien les maneres, però el fons és el mateix. No ho sé, segurament és preocupar-se per molt poc.

    Eva, mentre sigui veritat que el joc és ficció i que els nens i nenes ho entenen, no hi ha problema. El problema ve quan hi ha certs rols que després exporten a altres àmbits de la seva vida. Jo no estic convençut del tot que la canalla entengui bé què és ficció i què és realitat fins que no són més grans. Però aquelles èpoques són importants per crear el seu imaginari.

    Assumpta, no n'he rebut cap, ni tan sols al mail. No es devia enviar...

    ResponElimina
  24. Volia deixar un missatge però no tenia clar quin. Molt interessant, ara, almenys, tinc més elements de judici, gràcies!

    ResponElimina
  25. Aaaagh!!! Però si el vaig repetir!!!... Ara sí que al·lucino!
    Quan vaig dir que no veia el meu comentari, al cap d'un parell de dies el vaig tornar a posar!!

    A veure si es publica això...

    ResponElimina
  26. Què estrany!!

    Deia -tercer intent- que jo prohibiria totes les joguines que són reproducció exacta o molt semblant d'armes autèntiques, perquè crec que s'ha de distingir ben clar "què és veritat i què és mentida"... ara bé, com diu la CARME, crec que la part d'agressivitat que tots tenim d'alguna forma ha de sortir... per això hi ha qui jugant a futbol igual és un bèstia però jugant a policies i lladres és molt més innocent.

    Una pistola de plàstic que "mata" durant uns minuts és una forma de competir, d'eliminar els contrincants per aquella partida... ara bé, armes massa reals, que puguin evocar escenes "de veritat" de les que veiem desgraciadament massa sovint als noticiaris, MAI.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.