dissabte, 17 d’octubre de 2015

Tan dolent no dec ser

He de reconèixer que de vegades sóc esquerp. Això de dir les coses pel seu nom, o no tallar-se gaire fa que alguna gent et miri amb reticència. Tinc fama d'asocial, tot sovint no faig allò que no em ve de gust, sense inventar excuses. Deixo que se m'apropin només aquells que jo vull, i sovint parlar amb gent que no conec massa m'incomoda. Amics? Poquets, però és que d'amics sempre se'n tenen pocs. I coneguts un regiment, per les meves afiliacions, però sense que els presti massa atenció. Per això de vegades penso qui es mullaria per mi, a qui podria recórrer en cas de necessitat. El dubte hi és. Però ha estat quan, no pas per necessitat, sinó a l'hora de compartir bones noves (que he dit que no amplio família, caram!), quan he vist que la majoria del meu entorn reacciona de forma entusiasta i em donen suport i ajuda. Rebre respostes tan positives m'emociona molt. Potser sóc un 'borde', poc sociable o el que sigui. Però tan dolent no dec ser.

27 comentaris:

  1. Ja ho diuen: els amics de debò es compten amb els dits d'una mà i encara te'n sobren...

    Però encara que siguis "borde" o malcarat (com a vegades m'he sentit dir), si vas de cara i ets honest, el respecte dels altres no el perdràs mai. No cal dir que m'he sentit bastant identificat amb el teu text.

    ResponElimina
  2. Ves per on m'he vist força retratada en el teu escrit...Esquerpa, dir el què penso sense importar-me gaire quedar malament, si una cosa m'incomoda no la faig, encara que no quedi gaire bé...Tinc fama d'anar una mica contra corrent! Jo sempre dic que sóc un espècimen en vies d'extinció...Malgrat tot, veig que la gent amb té simpatia!!!
    Bon vespre, XeXu.

    ResponElimina
  3. Cadascú és com és. Si vas amb honestedat i la veritat per davant potser molts amics no faràs, però els que facis ho seran de debò. La gent aprecia aquestes qualitats, per això s'alegren sincerament de les coses bones que t'arriben. I jo també, XeXu!

    ResponElimina
  4. Bé... bah... només una mica... hahahahaha

    Jo al principi et tenia por!!!

    Un dia vas entrar al meu blog i jo vaig dir "ostres, aquest em destrossarà amb els seus comentaris, mamiiiiiiiii" (perquè jo ja havia llegit comentaris teus... diguem... poc... "diplomàtics")... però no va ser així. No tan sols no em vas destrossar sinó que em deixaves opinar al teu blog a tothora, respondre als altres comentaristes pel meu compte, i, fins i tot, em vas demanar que et continués un relat!... Quines coses tan rares té la vida :-DD

    Jo també m'alegro molt que les coses et vagin bé!! (Vas de candidat a les Elecciones Generales?) :-P

    ResponElimina
  5. Anava a dir just el que et diu la Glòria, així que no hi afegiré res més. Només felicitar-te per aquestes bones noves (siguin les que siguin).

    ResponElimina
  6. Si ets així és difícil canviar-ho.
    Però res no és impossible si hi ha algun tret que no t'agradi.

    ResponElimina
  7. Qui és sincer no pot ser tan dolent... :-)

    ResponElimina
  8. de vegades ser esquerp és bo, dius que fas allò que vols i et relaciones amb qui desitges i no fas allò que la gent de vegades fem per "compromís" però veus? tu mateix te n'adones , si els del entorn proper t'ajuden quan cal i celebren les bones noves heus aquí la resposta....per cert no sé quines bones noves són però et felicito

    ResponElimina
  9. Ser asocial no necessariament ser esquerp o antipàtic. Cadascú te caràcter que té i no tothom és " la alegria de la huerta", ni falta que fa. Al món en 3D no ho sé, però aquí no ets especialment esquerp, acostumes a ser respectuós i sincer. Dius el que penses, això no és un problema sempre que no es perdi el respecte i això no ho fas mai. Sincerament no crec que les personalitats que tenim aquí o les nostres vides quotidianes puguin ser tant diferents , per tant : nooooo tant dolent no ets! :)

    ResponElimina
  10. Noi, com que no et conec personalment no puc opinar, però pel contacte que hem tingut a través dels blogs i els comentaris diria que ets una persona ben noble i en qui es pot confiar quan fa falta. I a la gent així se li agafa estima. Per això les persones reaccionen alegrant-se de les teves alegries. I és fantàstic, poder compartir les coses bones amb els altres sabent que se n'alegren de debò!
    Una abraçada!

    ResponElimina
  11. Suposo que tots els que tenim blogs (i per tots els que tenim blogs em refereixo a en Pons, tu i jo) tenim una mica d'Asperger o alguna cosa d'aquelles que ens fa poc sociables en directe. No és qüestió de no tenir sentiments ni empatia (com l'ahse) sinó més aviat de no saber-los expressar com els altres. Potser per això fem blogs.

    Tot això no vol dir que no siguem persones tan estimables com les altres. I, de vegades, tenim sort de tenir gent al voltant que se n'adona.

    Felicitats per les bones notícies inconfessables!

    ResponElimina
  12. Si nosaltres encara no t'hem engegat...és que ets de bona pasta. Potser et cal obrir-te una mica home.....que el perill allà fora que anuncien, tampoc es tant

    ResponElimina
  13. Naaah, de vegades és per donar-te una bona cleca però així, en general, no n'hi ha per tant :P
    Felicitats per aquestes bones noticies!

    ResponElimina
  14. pel que descrius ens semblem força. I a l'hora de la veritat, quan ho he necessitat, també he tingut més gent de la que esperava al meu costat i no pas per complir expedient. Som rarets, però bona gent :)

    ResponElimina
  15. Una vegada més en Sergi té tota la raó, puc començar a repartir BCPP fora del meu blog o què?

    A asocial a mi no em guanya ningú! Ningú humà per tan l'ahse queda descartada. Jo amics? Molt pocs, és que la tarifa que faig pagar es bastant cara, però n'hi ha uns quants babaus que la paguen.

    Felicitats per les bones notícies, siguin quines siguin, suposo que això es el típic cliffhanger perquè la gent especuli i al final serà una tonteria, alguna cosa relacionada amb la teva política de poble que fas.

    ResponElimina
  16. Crec que a tots ens preocupa el que pensin i rebre afecte, per molt que no ho vulguem admetre o donar importància. Si no, no faries un post com aquest. Altra cosa és que el reconeixement el que et dóna és una mica de confort, saber-se estimat sempre és important.
    Enhorabona sigui el que sigui.

    ResponElimina
  17. Crec que encara que es tinguin força coneguts, els amics, els de veritat, sempre són pocs. Jo també m'he preguntat alguns cops, si necessités realment algú, a qui podria recórrer? i a part de la família, d'amics sí que els podria comptar amb els dits d'una mà.
    Fins ara sempre he hagut de treballar de cara al públic i llavors sóc simpàtica, atenta i servicial (sense passar-se, és clar), però la veritat és que també sóc una mica esquerpa i quan no cal m'agrada mantenir el meu espai net de pressions socials.
    Moltes felicitats i molta sort! i a veure si la pròxima sí que és l'augment de la família hehe ;D

    ResponElimina
  18. És complicat definir-se un mateix i encara més saber com et veuen els altres. Com que facis el que facis, mai no tindràs a tothom content, és millor fer sempre el que et diu el cor i si a tu et diu fins aquí, no has d'anar més lluny. És el que penso jo, XeXu. Crec que això que expliques de compartir les bones noves et dóna en part, una idea de com et veuen els altres i de l'afecte que et tenen; l'altra part la veus en els mals moments.

    ResponElimina
  19. Jo tinc amigues esquerpes i les estimo igual, jo acostumo a ser una mica enganxosa i tampoc no cal, que em faig pesada! :) De tota manera, és veritat que d'amics és normal tenir-ne pocs, perquè volen implicació i energia i temps...
    Felicitats per les notícies, doncs!

    ResponElimina
  20. Abans que res, gràcies per les felicitacions. D'un post que narrava una bona resposta plena d'afecte per part dels meus coneguts i fins i tot saludats, s'ha esdevingut una interessant conversa sobre l'amistat i amb quina i quanta gent es pot comptar a les verdes i a les madures. Com sempre, un plaer respondre-us quan us poseu filosòfics, hehehe. Moltes gràcies per ser-hi.

    Carme, dolent potser no, però hom no espera tanta fidelitat ni tan bona resposta sent, en general, força esquiu en els afectes.

    Maurici, d'això es tracta, em sembla que l'honestedat i el anar de cara fan molt en això. Encara que no siguis el més simpàtic o agradable, la gent sap que es pot comptar amb tu, que hi ets, i sobretot que poden dipositar la confiança en tu, cosa no gens fàcil. Suposo que va per aquí, si no no m'ho explico. Ja veig que et sona molt tot el que explico.

    M. Roser, com en Maurici, veig que hem experimentat una cosa similar. Segurament passa el mateix que quan busques parella, segurament et mires el més guapo o guapa, però et quedaràs amb algú que t'aporti altres coses. Doncs a l'hora de fer la broma i de la frivolitat segurament triaràs el més simpàtic i agradable, però quan necessites confiar en algú busques un altre. Si nosaltres som aquest altre, ja tenim molt guanyat. Em sembla que algunes qualitats que potser a nosaltres se'ns escapen, no passen desapercebudes pels altres.

    Glòria, sembla que la cosa va per on tu dius. I el no fer més amics potser no és perquè els altres no vulguin, ja que endevinen aquestes qualitats, sinó perquè tu no els deixes. Però de totes maneres, l'honestedat i la confiança són importants perquè et tinguin en compte. Des de sempre m'he preocupat de ser algú en qui es pugui confiar, i sembla que ho he aconseguit.

    Assumpta, al final no sóc tan terrible, no? Només és que m'agrada dir les coses pel seu nom, i aquí als blogs el més normal era dir sempre que sí a tot. Vull dir que, el més normal és donar la raó, dir que estàs molt d'acord amb la persona que ha escrit el post, però no és el meu estil. Quan hi estic d'acord ho dic, i quan no també. Es pot dir de moltes maneres, i de vegades segur que sóc brusc, però és que em comporto igual aquí que a fora, no he fet mai cap personatge, i així com us he mostrat la cara bona, també us he mostrar les meves misèries, els que em coneixeu de fa temps ho sabeu prou bé. Així que res, al final és millor que et diguin la veritat i poder parlar-ne, no? Això hem fet sempre tots aquests anys.
    No pas, no em presento a les espanyoles, i si ho puc evitar, tampoc no m'esforçaré en absolut per tirar endavant aquestes eleccions. Faré cas i seré un més, però que no em demanin que lideri una cosa en la que no crec gens ni mica.

    McAbeu, m'acabo convencent que és així. Ser de determinades maneres sembla que t'ha de portar a l'aïllament, però la gent que t'envolta et reconeix algunes qualitats que els agrada tenir a prop, fins i tot si tu no els deixes estar-hi. Segurament donem més del que ens pensem també. Però un no és mai prou crític i prudent amb el que els altres pensen d'ell.

    Xavier, a aquestes alçades estic més per acceptar-me que per mirar de canviar. Sempre som a temps de millorar, però canviar massa cosa faria que no fos jo mateix.

    Ada, potser dolent no, però agradable tampoc.

    Elfreelang, no busco la manera com sóc, senzillament surt així. Molts cops em retreuen que no m'apunti a les coses, però després no m'ho tenen en compte. Suposo que aporto altres coses. No serà afabilitat, però potser sí la confiança que genero, o la fermesa de conviccions, qui sap.

    ResponElimina
  21. Mireia, toques un tema complicat. Suposo que hi ha gent que sí que és diferent fora que aquí, però no és el meu cas. Però aquí és molt més fàcil ser respectuós i no mostrar-se fred o distant. Fins i tot portant la contraria es pot ser educat i no incomodar ningú. A la vida 3D, com dius tu, és més difícil fer-ho perquè existeix el llenguatge no verbal, i aquest és molt important. Aquests dies m'estic adonant que és molt més fàcil fer segons quines coses de manera virtual que quan és en directe. El temps per pensar, la manca d'aquest llenguatge no verbal, fa que tot flueixi de manera fàcil. Però quan es barregen les cares de l'altra gent, la cosa es complica. Sempre intento ser respectuós, però no sempre ho aconsegueixo, i la tensió que generes és gran. Ep, que també puc ser molt bromista i ocurrent, però em cal confiança en l'altra gent. M'encanta fer riure, però m'hi he de trobar còmode.

    Galionar, és tot un privilegi per mi adonar-me que probablement tinguis raó, i que molta gent veu això en mi, encara que no sigui tan afable com altres, però a l'hora de confiar em preferiran a mi. Però hom mai no està prou segur de la reacció que tindrà la gent. Ens convencem de que faran més cas als simpàtics i els que sempre estan de bon humor, que són els reis de la festa. Però en algunes circumstàncies, les més bones i les més dolentes, et demostren aquesta confiança i consideració que et tenen. La prudència no t'ho deixa creure, però les mostres de suport te n'acaben convencent.

    Sergi, en Pons té raó que et mereixeries el BCPP d'aquest post, però que te'l doni ell, que és l'especialista. Molts cops penso que m'expresso millor per escrit que no pas parlant. Després m'adono que amb la gent amb qui tinc confiança puc arribar a fotre autèntics discursos argumentats i segurs. La cosa canvia quan he de parlar amb gent que no és tant de la meva confiança. No pensava que era tímid, però sí poc atrevit. La inseguretat personal segurament provoca aquestes coses. Però tot i així, per com em mostro en general quan se'm coneix una mica, ningú diria que sóc tímid o poc sociable. La processó va per dins, però. I no sé si es tracta de no saber expressar els sentiments, generalment això a mi no m'ha costat mai, però no cap a tothom, han de ser persones molt comptades, ja t'ho pots imaginar.

    Sr. Gasull, ser una mica més atrevit no m'aniria malament, la veritat. Veurem si ho aconsegueixo, de moment vaig fent passos. És una sort que vosaltres no m'hagueu engegat, segur que això m'ajuda molt.

    Anna, estic segur que molts i moltes pensen com tu, que algun cop em dinarien una cleca (no ets la primera que ho manifesta tampoc!), però suposo que les coses bones deuen superar les dolentes, si no segur que ja hauria rebut...

    Bruixeta, bona definició aquesta del final! Suposo que és això, ser bona gent, que puguin confiar en tu, creure en tu perquè no amagues res. Això és el que fa que la gent reaccioni positivament, i probablement més que davant d'altra gent més simpàtica i atrevida. La gent al final no és ximple, sap a qui s'ha d'acostar.

    Pons, reparteix el que vulguis, però crec que això teu amb en Sergi comença a ser preocupant, no sé com l'AhSe no està més gelosa. D'amics se'n tenen pocs sempre, i a més de vegades algunes coses els canvien. Potser estan allà, però no ho sembla. Així que paciència, i que segueixin pagant la quota, que algun cop et farà falta. Definitivament, no es tracta d'una ximpleria per mi, no sé si ho seria per vosaltres, però en tot cas, de moment no ho explicaré. Si et serveix de consol, diré que es tracta, en definitiva, de la mateixa cosa que en Sergi i tu encara recordeu del post de fa un temps. Però deixeu-me seguir guardant el secret.

    ResponElimina
  22. rits, està clar que sentir-se estimat és important, però ja no és un tema de pensar si ho ets o no, senzillament és ni plantejar-t'ho fins que un bon dia t'esclata a la cara que sí, que ets prou estimat, i ni t'ho havies plantejat. Suposo que és com cadascú es pren la vida. Els elogis no me'ls crec mai, i quan em riuen les gràcies, doncs mira, ja està bé, però no passa d'aquí. Quan tot tot això es tradueix en estima, és quan et planteges que algunes coses deus estar fent bé perquè així sigui.

    Jomateixa, d'amics se'n tenen pocs, perquè entre d'altres coses, costaria mantenir-ne tants. No tenim tant temps com per dedicar les mateixes atencions que requereix l'amistat a molta gent. Però en aquest cas no es tracta de necessitat, és senzillament que estiguin allà i reaccionin per sobre de les teves expectatives quan els demanes alguna cosa. Fa sentir bé, la veritat.
    Jo no podria dir que treballo de cara al públic, però sí que he de tractar amb moltes persones fora de la feina. Quan ho he de fer, també sóc educat i formal si convé, però quan no cal passo de tot, em busco el meu espai i m'és una mica igual el que pensin. Tot ha de tenir el seu moment, no podem ser tota l'estona sociables. Vaja, jo no podria.

    Teresa, caldria diferenciar-ho molt, si es tractés d'un mal moment la reacció no hauria estat la mateixa, i no esperaria comptar amb tanta gent, probablement no em faria falta tampoc. Una bona resposta a les verdes, no significa una d'igual a les madures, ho tinc claríssim. Però de moment no fa falta, creuem els dits. Però sí que tinc una mostra d'afecte, com dius tu, que és una bona injecció de moral.
    Sobre tenir tothom content, crec que en podríem fer un monogràfic, parlar-ne en un altre moment, perquè és realment difícil, generalment t'has de conformar en tenir el mínim de gent emprenyada. Això a castells és el pa de cada dia, però encara que et sembli mentida, me'n surto prou bé... penso.

    Gemma Sara, just ho explicava més amunt, penso que que el temps i l'esforç que cal per tenir un amic no es poden dedicar a tothom, per això crec que se'n tenen tan pocs, optimització de recursos. Sobre maneres de ser, que cadascú sigui com vulgui, mentre hi hagi entesa i ningú es prengui malament que siguis més esquerp o més enganxós, endavant, que fa baixada!

    ResponElimina
  23. Al final el secret tindrà a veure em el Gringos i Ginjos o com es diguin les plantes aquelles

    ResponElimina
  24. Per un moment pensava que parlaves de mi.
    No sé quina fama tinc, però la veritat que temps per conèixer a la gent en tenim oi? Doncs això de mica en mica la vida ens va posant a tots en el seu lloc.
    Sóc dels que creu que l'amistat no es pot mesurar, els fets són els que marquen a les persones, principalment els fets amb mala "bava".

    Salut!

    ResponElimina
  25. Aquest apunt és de la categoria "tot t'ho dius tu" :)

    ResponElimina
  26. Pons, doncs no és que tingui una relació directa, però indirecta sí, hahaha! No és cap secret home, però hi ha coses que prefereixo no explicar-les, sóc tímid, hahaha.

    Toni, no sé si acabar-m'ho de creure això que la vida ens va posant a tots al nostre lloc. Hi ha persones que facin el que facin sembla que tot els somriu, encara que em sembla que això ho creiem els que ens pensem que mai no ens somriu a nosaltres. Però de tant en tant tens mostres que la gent et valora, pel que ets, pel que fas, i perquè t'ho guanyes encara que no t'ho pensis. Quan tens mostres d'aquestes, que a més es mantenen en el temps, ja veus que alguna cosa deus fer bé. I tant que ens en claven amb mala bava, però també és de justícia reconèixer i agrair a aquells que ens demostren que s'hi pot comptar, i que potser ni t'ho pensaves.

    Eva, i si m'ho dic serà per alguna cosa, que ja m'ho he sentit dir molts cops.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.