dimecres, 21 d’octubre de 2015

Relats conjunts, Xiquets a la platja


Abans els estius duraven tres mesos. Es pot dir que ens coneixíem des de sempre, des que vam néixer. Els nostres pares eren amics, s'havien conegut en aquell poblet de platja i estaven encantats que ara fóssim els seus fills els que establíssim amistat. Els tres teníem si fa no fa la mateixa edat i gaudíem a la platja, ens hi passàvem els dies sencers. Quina gràcia recordar com corríem amunt i avall sense banyador ni res que ens tapés, fins i tot tenim alguna foto antiga que ens manté viu el record. Quina mena de pudor han de sentir tres nanos petits d'estar-se despullats a la platja? Cap ni un, són imatges entranyables. Però arriba un moment en que la vergonya fa tapar-te, aquell moment en que perds la innocència. En el nostre cas em sembla que ens va passar alhora, ja no el mateix estiu, sinó el mateix dia. Jèiem a la vora de l'aigua, deixant que les onades ens mullessin els nostres cossos lluents i nus. Llavors vam veure la veïna d'en Joan passejant per la sorra, ens va passar a pocs metres de distància. Ella també anava nua, o gairebé, només la tapava una part de baix del bikini ben escarransida. Fins llavors l'havíem vist com una senyora quan ens la creuàvem a l'escala, devia tenir 20 o 25 anys, no més, tota una anciana per nosaltres. Però aquella visió va deixar-nos a tots embadalits. En aquell moment el nostre cos va experimentar una reacció desconeguda fins llavors, una reacció que ens feia vergonya reconèixer i que ens va impedir aixecar-nos durant una bona estona. Sí, definitivament, va ser aquell estiu, aquell dia, quan vam perdre la innocència.


Aquesta és la meva aportació pels relats conjunts d'aquest mes.

13 comentaris:

  1. Tot arriba quan ha d'arribar i malament si no és així, és llei de vida. Ben explicat.

    ResponElimina
  2. LLàstima que la veïna no haja eixit en el quadre. Aquests pintors...

    ResponElimina
  3. La naturalesa supera fins i tot l'aigua freda.

    ResponElimina
  4. De vegades no ens adonem de les coses, pel nostre compte, ens cal un estímul exterior...
    Bon vespre, XeXu.

    ResponElimina
  5. i després cada dia a la platja a veure si ve la senyoreta tant gran.....bon despertar

    ResponElimina
  6. hehehehe! ben bo. Nohi havia pensat pas en aquesta possibilitat que els fes anar arrossegant-se!!! hehehe

    ResponElimina
  7. Ja em semblava a mi molta compenetració, que hagués passat el mateix dia. Després, llegint queda clar que tenien un bon motiu.

    M'ha fet gràcia la teva interpretació alternativa de la imatge. Després de llegir-te no he pogut evitar de mirar-me-la de diferent manera.

    ResponElimina
  8. una visió entre tendra i sensual ....ves per on els xiquets la primera.....

    ResponElimina
  9. Un canvi de visió del món inesborrable.

    ResponElimina
  10. Una "anciana" d'uns 20 anys pràcticament despullada és un estímul potent. Una "primera vegada" tendra i difícil d'oblidar.

    ResponElimina
  11. Sembla sospitosament real aquest relat... ah, així que funciona d'aquesta manera? és un instint automàtic que no es pot controlar tipus estímul-reacció...? quina vida més dura... (hahaha!)

    ResponElimina
  12. Un relat entre nostàlgic i burleta, mirant la imatge em va venir això al cap, el no poder-se aixecar de la sorra davant de segons quines visions. Segur que a tots els homes presents ens ha passat alguna vegada. El problema d'aquests relats conjunts és que quan em ve alguna idea al cap, difícilment em marxa després! Moltes gràcies a tothom pels comentaris que heu fet.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.