dimecres, 28 d’octubre de 2015

La mossegada al cul

Sempre diem que els nens petits són molt macos i molt graciosos, però no ens enganyem, també poden ser molt pesats i irritants. Quan entren en bucle, o els fa gràcia alguna cosa, fins i tot poden arribar a ser insuportables. Hi ha una història a la meva família d'aquelles que jo no puc recordar, però que em van explicar moltes vegades, i aquests dies m'ha tornat a la memòria, ves a saber per què.

Resulta que un dia (desconec si en realitat era una fase que es va acabar llavors), em va donar per mossegar. Probablement a mi em feia molta gràcia aquell nou poder que m'atorgaven les meves dents noves de trinca, però devia fer mal tot jugant. A la meva mare, evidentment, no li'n feia tanta, de gràcia. Amb la mosca pujant-li al nas, m'advertia que com continués em mossegaria ella a mi. Però a quines advertències pot atendre un nen petit? Fins que nyac! La meva senyora mare em va fotre una mossegada al cul amb la que vaig veure les estrelles. Va mossegar tou, però amb mala idea.

Suposo que devia plorar com una magdalena de la sentida, ja no sé si són records heretats o ho recordo jo mateix, però sé que la iaia la va esbroncar de valent per haver-me mossegat. Potser va ser una solució una mica bèstia, però segur, segur que no vaig tornar a mossegar jugant d'aquella manera. Com m'agrada fer memòria d'aquestes coses.

17 comentaris:

  1. El pitjor de tot és quan vas repartint mossegades o plantofades pel parc. Al final no saps quina cara posar davant d'altres pares que et miren de mala manera...

    ResponElimina
  2. Això deu ser prou corrent. A la meua família hi ha la mateixa història, i jo sí que me'n recordo. El mossegador mossegat, que ara té 25 anys, també!

    ResponElimina
  3. És una versió del "tal faràs, tal trobaràs": Tal mossegues tal et mossegaran.

    ResponElimina
  4. Amb aquesta anècdota un psicoanalista tindria feina fins a la seva jubilació...

    ResponElimina
  5. Tots els petits passen una època de mossegar i s'ha de buscar la solució que sigui, jo no recordo com ho vam solucionar a casa, però està clar que de vegades els petits entenen molt millor els exemples que les paraules :D

    ResponElimina
  6. Ha, ha, ha... és curiós, però jo no recordo gens cap història semblant de "petits mossegadors", ni amb els germans, ni amb els fills ni amb els néts. Al menys de manera prou mantinguda com per recordar-ho, o com per haver de prendre alguna solució dràstica.

    ResponElimina
  7. És allò que a grans mals grans remeis...Doncs jo no ho trobo tan malament, la teva mare en devia estar fins el capdamunt i va ser efectiu. I tampoc et va traumatitzar!!!
    Bon vespre, XeXu.

    ResponElimina
  8. Res com tastar la pròpia medecina per aprendre una mica d'empatia i posar-te a la pell de l'altre.

    PD: A algú li sorprendrà que jo no dic mai que els nens petits són molt macos i molt graciosos? Ho són? De debò? Jo més aviat els trobo pesats e irritants.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Perquè no em vas conèixer a mi, que era una nena adorable :-DD

      Elimina
  9. Hehehehehe m'has fet riure!! (cosa que dóna molts punts) Ho he pogut visualitzar perfectament... i la pobre àvia (la iaia bona, clar) renyant a ta mare que, segur, estava fins el capdemunt de les teves mossegadetes :-DDD

    ResponElimina
  10. ja de ben petit et va quedar clar que el sado no anava per tu....

    ResponElimina
  11. Ostres, que bo! De moment no m'hi he trobat, espero que la meva filla no passi per aquesta etapa! Conec de molt a prop un nen mossegador, i els pares ho passen fatal perquè no saben ja com treure-li. Els hi comentaré si han provat la teva tècnica familiar hahaha

    ResponElimina
  12. Ara no es pot fer això, el xiquet t'hi pot denunciar.

    ResponElimina
  13. A casa no érem mossegadors actius, més aviat érem del grup dels passius. Recordo una època en que les meves filles venien amb mossegades de l'escola, el terror del pati era un nano que tenia el mateix mal costum que tu de petit. No sé com van posar-hi remei, si la seva mare va ser tan expeditiva com la teva o si els altres companys van aprendre a defensar-se.
    El sistema de la teva mare el trobo molt efectiu. S'aprèn més amb un exemple pràctic que renyant o fen sermons.

    ResponElimina
  14. N'hi ha que de grans encara "mosseguen" ... a més amb mala bava.

    Bona nit XeXu :)

    ResponElimina
  15. Sabeu què és el que més m'ha agradat dels vostres comentaris? Que en general ningú no ho ha vist especialment malament, ni criminalitza l'acció de ma mare. Segur que m'ho mereixia! Que quan es tracta d'infants de vegades tenim la pell massa fina. Moltes gràcies per les aportacions!

    Maurici, les lliçons s'han de donar quan cal, però és cert que depenent de quina fa molt mal efecte i ho mirem amb suspicàcia. Si veiem un pare fotent un calbot a un nen pensarem malament de seguida, i potser precisament aquell cabot està ensenyant alguna cosa important. No farem apologia de pegar la canalla, però em sembla que no deixa de ser una manera de comunicar, si es fa en la justa mesura, és clar.

    Eva, no sé si parles d'un germà o què, però són coses que no s'obliden. El que ja no està tan clar és si són records propis o heretats, de tantes vegades que ho arribem a explicar.

    Xavier, una lliçó com una altra, apresa per la via ràpida.

    Sergi, tan malament em veus? En coneixes algun de baratet?

    Jomateixa, això em sembla, hi ha missatges que arriben molt millor amb un exemple pràctic que amb paraules. Ja suposo que és una fase, m'ho semblava, surten les dens i fa molta gràcia fer-les servir. Ja podríem néixer ensenyats, o almenys amb uns mínims...

    Carme, sí que sou de bona pasta a la teva família. Ja està bé no tenir mossegadors, però potser tenien algun comportament molest pel qual va fer falta alguna actuació una mica dràstica, una lliçó donada a temps queda apresa i ben entesa.

    M. Roser, estic d'acord amb tu, va ser la solució definitiva, i crec que va funcionar. De totes maneres, la fase no deuria durar gaire més, però va quedar tallada segur. No veig que ningú hagi criticat a ma mare en els comentaris, senyal que tampoc no ens sembla malament, mentre no passi d'aquí, i sigui a fi de bé.

    Pons, què vols que et digui, a mi també m'ho semblen molts cops. Pesats i irritants, i tantes altres coses. Molestos? Sí, molestos també. Però segur que és molt diferent quan el nen és teu, que llavors segur que és el millor del món mundial. Ma mare devia pensar això també, però no li va impedir clavar-me queixalada al cul. jo devia aprendre molta empatia!

    Assumpta, la iaia bona, és clar. Home, no li devia fer massa gràcia que ma mare em mossegués, però això no vol dir que no m'ho tingués ben merescut!

    Sr. Gasull, no direm que no segueixi fent mossegades en segons quins contextos, però amb una mare??

    Roselles, tant de bo aquesta porció de saviesa de la meva família serveixi per ajudar a alguna altra família necessitada, hahaha. A mi em sembla una tàctica efectiva, perquè amb mi va funcionar, però em sembla que els meus amics amb nens no la posaran en pràctica... no els veig.

    Jpmerch, querella criminal, i després a veure com ho expliques!

    Glòria, completament d'acord, amb un exemple pràctic de seguida s'entén tot perfectament, perquè a aquella edat segur que no atenem a raons. Espero, però, que jo no fos com aquest nen que descrius, i que fos una cosa una mica més domèstica. De tant en tant encara em trobo algun antic company d'escola pel poble, potser els ho hauré de preguntar...

    Pere, si encara mosseguen de grans, la solució ha de ser encara més expeditiva que la de la meva mare!

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.