dissabte, 12 de setembre de 2015

Vaig plorar

Vaig plorar,
perquè la mare m'amagava aquella samarreta indepe al fons del calaix, per acte reflex, després d'una joventut corrent davant dels grisos, per estalviar-me disgustos.

Vaig plorar,
perquè em lligava aquell mocador negre de l'estelada per fer castells, i a la butxaca el clauer sempre era també de l'estelada.

Vaig plorar,
perquè m'ho negava, perquè vaig abandonar tota esperança de lluita, de què em servia voler-ho si ningú més ho volia?

Vaig plorar,
perquè sabia que treure gent al carrer no significava res, que estàvem molt lluny i no ho aconseguiríem mai; així ho expressava.

Vaig plorar,
perquè dempeus amb un punter taronja a les mans en Gabriel Rufián en espanyol, i la Liz Castro en anglès ens explicaven, amb humilitat, però amb orgull, que Catalunya vol ser un nou estat de tots i per a tots, i Jordi Sánchez assegurava que ho serà. I sentia el caliu de centenars de milers de persones que, a dia d'avui, comparteixen la meva voluntat. Vaig tirar la vista enrere i em vaig adonar que, després de tota una vida, de tanta decepció, ara ho tenim a tocar.

I vaig plorar.

35 comentaris:

  1. Un bon resum. Realment mai havia estat tan a prop.

    ResponElimina
  2. La República igualitària i lliure s'acosta imparable.
    De sempre he tingut un clauer amb l'estelada a les claus del cotxe, i recordo que em feia tall quan el deixava al mecànic.
    Per sort ara, també el mecànic el llueix.

    ResponElimina
  3. va ser molt emotiu, pell de gallina en veure aquell esclat d'estelades al so d'una música ben triada per l'ocasió.
    Ho tenim molt a prop, la lluita de veritat començarà després del 27S quan surti el SI, cosa que crec esperem la majoria.
    Encara que hem de tenir por del que realment sortirà, perquè crec que molta gent que mai vota, aquest cop ho farà i són dels que no surten mai a les estadístiques i que poden amgar el veritable resultat.

    ResponElimina
  4. Encara que sembli que tot és cosa de quatre dies ençà, no s'hauria arribat on som sense la gent que fa anys que pica pedra sobretot en els temps quan, com bé dius, estàvem molt lluny i pensàvem que no ho aconseguiríem mai.
    Ara tenim l'oportunitat d'aconseguir-ho, anem a votar i endavant!

    ResponElimina
  5. No podia saber que la teva mare, que és de la meva generació, intentés protegir-te, tampoc sabia o recordava que tenies el clauer de l'estelada....

    En canvi si que recordo molt bé, quan deies que ningú més ho volia. Que aquí, l'ambient dels blogs, ens enganyava, que a la vida real ningú ho volia. Érem pocs, però hem crescut.

    I recordo més coses i ara somric perquè m'agrada molt aquest post... I també la teva dedicació i la teva feina per torar endavant.

    Ara em sento orgullosa i contenta de la meva gent i sobretot de la gent com tu... Que hi poseu el coll.

    ResponElimina
  6. Quin post més bonic!! M'ha arribat ben endins, noi! Aquest últim "vaig plorar" deu ser l'esperança, oi? ;) Ha estat la primera vegada que no he pogut anar i seguint-ho per la televisió també vaig plorar. A poc a poc les llàgrimes tenen un altre gust.... Endavant!

    ResponElimina
  7. I jo ploro amb tu , per solidaritat, per empatia, per pura emoció compartida ! pels qui ja no hi són i haguessin estat immensament feliços !!!!

    ResponElimina
  8. Que llargs que se'ns faran, aquests dies fins el 27.

    ResponElimina
  9. Ho tenim a tocar, però no s'hi val a badar, fins que no sigui al sac...
    Ara s'ha de votar!

    ResponElimina
  10. Tinc la pell de gallina només de llegir-te i tornar-ho a recordar...

    ResponElimina
  11. Els quatre primers els compartisc, totalment i ara mateix. Estic convençut que el cinqué, tard o d'hora, també... Salut i endavant!

    ResponElimina
  12. Va ser realment molt emotiu, com ho és també aquest post. Ho tenim molt a prop! Ho hem fet molt bé, hem donat des del principi una lliçó de civisme, de maduresa, de saber fer, de tantes i tantes coses... Espero que al final obtinguem el que ben merescut tenim!

    ResponElimina
  13. Ben escrit i resumit. I sí, jo també em vaig emocionar molt veient la via, tot i que era a casa....

    ResponElimina
  14. Entenc els teus sentiments, i els compartisc... Ànims i molta força!

    ResponElimina
  15. El difícil era no plorar, davant de tanta gent agermanada per una il·lusió...I ves per on, l'únic que va dir "Visca Catalunya lliure", va ser en Gabriel Rufián que va parlar en castellà...
    I ara esperem somriure per l'esperança!!!
    Bona nit, XeXu.

    ResponElimina
  16. L'emoció a flor de pell, els ulls humits i una fita que ara ja no sembla un impossible.
    Cal no defallir. Endavant!

    ResponElimina
  17. I seguirem plorant... d'alegria, d'esperança , de felicitat.

    ResponElimina
  18. Tan de bo! Però si ho aconseguim no serà gràcies als polítics que cada dia fan més pena.
    El meu punter era blau, vaig anar al meu antic barri, Fabra i Puig, i mai hauria pensat que algun dia veuria tantes estelades i tanta gent disposada a sortir al carrer en un barri com aquell.

    ResponElimina
  19. Es molt català això de ser derrotista, per tan diré que encara hem de votar el dia 27 a veure què. I després encara que surti el Sí, ja veurem...

    ResponElimina
  20. Punter blau cel. Aquest any érem 4, no 3 com els anys anteriors. Cada cop més, cada cop més forts... Seguim endavant!

    ResponElimina
  21. Punter blau cel. Aquest any érem 4, no 3 com els anys anteriors. Cada cop més, cada cop més forts... Seguim endavant!

    ResponElimina
  22. ...i cada cop que veig les imatges se'm torna a posar la pell de gallina i els ulls s'humitegen.

    ResponElimina
  23. Pell de gallina i afònica cada any. I aquest, l'experiència d'anar en metro com en una llauna de sardines que em fa plantejar si hi tornaria l'any que ve.

    ResponElimina
  24. Gran post XeXu.
    La meva mare, malgrat la seva reiterada negació dels fets, sempre amagava/ometia/desplaçava/feia marge/dissimulava/descartava/ les samarretes independentistes, curiós fenomen que ella justificava (i és quan se li veia el llautó de la intencionalitat) dient que millor no causar merder, que són samarretes que poden causar conflicte, etc. I quan les recuperava, jo les lluïa orgullós en tantíssims onzes de setembre que de fet eren una tradició enquistada, un joc de nens, un Nadal independentista on seguiem uns rituals però no anàvem en lloc, i la utopia era la que ho tornava tot romàntic, i quan et passejaves per davant de la policia nacional amb l'estelada et senties un gegant i un heroi i tot això. I quan arribava el dotze de setembre tornaves a l'institut o a la universitat a fer les classes que tocaven, amb la teva carpeta amb els adhesius pertinents, alguns d'ells recent comprats el dia anterior.

    Ara tot allò ha arrencat, el cavall que donava voltes dins l'estable ha trencat la porta a cosses i comença a córrer per dins del tancat fins que, quan hagi agafat prou embranzida, s'acosti a qualsevol punt perímetre i amb un salt ben ferm es torni cavall lliure, salvatge, bosc enllà.

    ResponElimina
  25. Jo aquest cop coincideixo amb el tribunerisme d'en Pons. Està tot per decidir i caldrà molta lluita encara per aconseguir-ho. I, un cop siguem independents, espero que deixem el puto tribunerisme i ens convertim en un club guanyador. Em posa molt nerviós tanta autocrítica absurda i tantes autoexigències bonistes cap a l'hipotètic Estat Català quan a altres estats absolutament deplorables ningú els discuteix el dret a existir.

    ResponElimina
  26. Com diu en Pons els catalans som derrotistes. Però estem deixant de ser-ho. El seu treball porta deixar aquesta droga però poc a poc ho aconseguirem. Si no surt el 27 o surt i no ens deixen seguirem treballant. Jo com a mínim no em conformaré.

    Salut
    (per cert que fa anys ningú no donava res pel Barça,..., el derrotisme,...)

    ResponElimina
  27. Em recordes a la meva amiga Lali :)
    És veritat que ho tenim a tocar, però serà difícil, perquè si no guanyem també en vots, es qüestionarà el resultat, em temo. Molt bé la Liz i el Rufián, bé, els 4!

    ResponElimina
  28. Comparteixo aquest mateix sentiment i procés... ho tenim a frec dels dits...

    ResponElimina
  29. Que maco Xexu, que emotiu! És igual el que acabi passant (bé, igual no, però entén-me), però que el resultat no et malmeni el record.

    ResponElimina
  30. Permeteu-me que aquest cop no us contesti un per un, ja que vaig mancat de temps, i a més no sabria què dir-vos. Primer agrair tots els comentaris, m'alegra que el text us hagi agradat, em va sortir de dins. Un altre cop, no tenia pensat escriure sobre la diada, però em vaig veure sentint els parlaments amb els ulls plorosos, amb un munt de records tornant-me a la ment i pensant que gairebé no em crec que, venint d'on venim, estiguem a punt de votar oficialment per la independència de Catalunya. Jo, que era independentista sense motiu, sense arguments, només per identitat, ara em sento acompanyat i enfortit per tota la gent que compto en el meu cantó. És igual per què, però ara som molts, i ara jo mateix sóc capaç de demanar la llibertat del meu poble carregat d'arguments, i amb l'identitari només representant una petita part del meu anhel. Gràcies per compartir les vostres impressions amb mi, jo vaig necessitar compartir aquest escrit amb vosaltres.

    I com diuen en Pons i en Sergi, ara toca rematar. Ho tenim a prop, sí, però cal anar a votar. Cal convèncer a aquells que tenen por, que no ho veuen clar, perquè nosaltres sí que ho veiem clar i volem les eines per fer un país del qual qualsevol se'n senti orgullós, tant si ara és independentista com si no. Cal fer que ningú que votaria Sí a la independència es quedi a casa. Ens queda feina amb els dies restants, ho tenim a tocar, sí, però encara no està tot fet. Totes les opcions són legítimes, és clar, però si la vostra és la meva, o alguna altra de les del Sí, us demano que feu campanya aquests dies en el vostre entorn, no es pot perdre cap vot. La darrera empenta és cosa de tots. Gràcies per avançat!

    ResponElimina
  31. Ànims i endavant!!!! aquestes llàgrimes són ben merescudes. Feina feta durant molt de temps. Encara queda feina, com que sóc negativa de mena, penso que no està tot fet, que encara no és a tocar, xò si, hi ha molt fet.

    Divendres no vaig ser-hi, la família em va demanar temps i érem lluny, a Núria. Xò tot de bocinets meus, tant santsencs com vilafranquins portaven punters taronges i un troç de mi allà. Veure-ho des de la tele era impressionant.

    ResponElimina
  32. Tres tardes de meravella, de transformació d’eufòria,
    ànima en estat pur:
    onze de setembre de 2013:
    carreteres, ciutats i camps en la Via catalana;
    onze de setembre de 2014:
    la gran V quadribarrada humana;
    onze de setembre de 2015:
    el punter groc avançant entre la gentada,
    metòdic, lleuger, cap endavant, cap al futur,
    cap a la font de noves lleis que escoltin més la gent,
    que portin a algun lloc més just i més amable...

    ResponElimina
  33. Doncs jo, XeXu, aquest any, estranyament perquè cada any ho feia, no vaig plorar a la mani; sí, després en veure les imatges. Estic en un estat estrany: tinc insomni, menjo de pressa, estic àvida de notícies i em neguitejo perquè s'acaba el temps de convèncer.
    Crec que l'explicació a què els que tenim una certa edat ho vivim més és precisament el que dius, que venint d'on venim, qui es podia imaginar aquest somni?

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.