dimecres, 19 d’agost de 2015

Els testos s'assemblen a les olles

Les vacances s'han acabat i toca tornar a la feina, però en el meu cas també tornen les reunions polítiques, els castells... ja hi tornem a ser. Just abans de marxar vaig fer una visita als meus pares per posar-los al dia de les meves responsabilitats adquirides, i de tota la feina que em vindria a sobre. La meva mare em mirava amb certa cara de preocupació, i em deia si tindria temps per dedicar-me a mi i a la meva parella. I em va deixar anar un comentari d'aquells que et fan pensar: 'A veure si faràs com el teu pare. Tu, quan tenies dos anys, vas dir que per Reis volies un pare nou que jugués amb tu'.

El meu pare era sindicalista, si és que tots els testos s'assemblen a les olles. En aquella època es passava la vida al sindicat, i suposo que deixava de fer les coses importants per fer les urgents. És clar que la lluita sindicalista en aquells moments, al principi dels '80, devia ser molt important també. Van aconseguir part del que avui ens prenen. Però el comentari, com deia, cau com una llosa. Sobretot quan penses 'i això que ell no feia castells...'.

I res, aquí estem, veient com posem una mica de fre perquè les coses importants no es ressentin més del compte. Us he dit que vénen unes altres eleccions?

26 comentaris:

  1. D'acord, el teu pare no tenia castells però tu no tens fills o si? No, el Blog no compta com a fill per més que insisteixis. Si de cas ja frenaràs una mica quan tinguis fills o sinó ja t'ho trobaràs...

    ResponElimina
    Respostes
    1. No recordo si va desmentir que aquesta fos la noticia misteriosa que va insinuar un cop. Però últimament el veig parlant molt de paternitat...

      Elimina
  2. Eleccions?? Quan? Com?
    Esclar que els testos s'assemblen a les olles, per identificació o per oposició, però és difícil escapar-se'n... Però sabent-ho, és més fàcil: no descuidar les coses importants (encara que potser per a tu hi ha un munt de coses importants!). Ànimus!
    (I... va jugar més amb tu, ton pare?)

    ResponElimina
    Respostes
    1. De tota manera, entre les coses importants, sempre n'hi ha de més importants que d'altres, m'aplico el cuentu jo també...

      Elimina
  3. Valora què és realment important per a tu i organitza't amb seny.

    ResponElimina
  4. Està bé un punt de vista que convidi a reflexionar, com el de la teva mare. Està bé tembé parlar-ne amb la parella, a veure què n'opina. En tot cas, que les opinions dels altres no ens desviïn mai de la nostra fita, sobretot quan l'hem escollit lliurament i la tenim ben clara.
    Bona tornada a la feina, Xexu, i força!
    Una abraçada.

    ResponElimina
  5. Hi ha que trobar l'equilibri entre l'urgent i l'important. Costa, no et diré que no, però és més que possible... aprendre a delegar ( i es pot) ajuda molt.

    ResponElimina
  6. Uff quina angoixa fa tornar a la dura rutina i no tindre ni un segon de descans eh!! Aaaarrghhjj no, doncs s'ha de buscar temps per fer les coses importants i no només aquelles que són urgent! També és positiu tindre responsabilitats, i tindre parella ajuda, així que t'anirà genial, ja veuràs! Força!!

    ResponElimina
  7. Si no fas res forçadament endavant amb tot, qui realment et vulgui estarà al teu costat sempre i aprofitant els moments que siguin possibles. Les lloses són allò que fa mandra fer, si ve de gust no mata, però si que cal vigilar de no descuidar massa allò que ens és més important i que de vegades no sabem veure de tant a prop que ho tenim

    ResponElimina
  8. Quina peneta m'ha fet un XeXu petit demanant un pare per jugar .... :/

    ResponElimina
  9. Tornar a la normalitat, de vegades, s'agraeix...Ai les mares, sempre patint i donant bons consells...Tot és qüestió de trobar l'equilibri i no sempre és fàcil.
    Veig que de petit, ja tenies una visió molt clara de les coses!
    De veritat venen eleccions? Aparteu les criatures!!!
    Bon vespre, XeXu.

    ResponElimina
  10. Si jo fos tu, repassaria tota la discografia dels Beatles... estic segura que trobaràs cançons que t'agradaran molt... Ànim! :-))

    ResponElimina
  11. Ànims i endavant! Segur que la teva mare ho deia amb preocupació però també amb admiració.
    I si trobes la clau, sispli, comparteix-la, xq a mi l'any passat em va passar factura.

    ResponElimina
  12. Quina frase eh, els nens sempre diuen la veritat. Des de la meva humil opinió, vetlla per a que no passi això. Jo sóc especialista en posar-me en uns quants projectes o coses i després tinc la sensació que no dono a l'abast. He començat a reduir el ritme i a intentar apreciar la vida més lentament. Clar que la meva situació en l'actualitat (a l'atur i estudiant de nou) m'ho permet. Quan vaig treballar a l'últim cole vaig haver de deixar unes particulars extres que feia perquè la punxada al pit ja era massa evident.

    ResponElimina
  13. Costarà tenir temps per tot, perquè son moltes les activitats en les que estàs immers, XeXu L'important - i dificil- és trobar un equilibri que et permeti complir les obligacions i viure la vida, més quan tens algú amb qui compartir-la.

    ResponElimina
  14. "Deixar de fer les coses importants per fer les urgents", em sembla que aquesta frase és ben habitualment real per desgràcia. Et desitjo que te'n surtis amb el teu desig de compaginar-ho tot el millor possible. Ànims!

    PD: Fa goig la medalla del meu concurs a la barra lateral. Gràcies!!

    ResponElimina
  15. és difícil compaginar-ho tot però ben segur que no és pas impossible ....ànims i endavant ....ves primera noticia venen eleccions? ....deu n'hi do la feinada ! però val la pena oi?

    ResponElimina
  16. A vegades els avis, oncles i tietes omplen el que els pares no fan.

    ResponElimina
  17. Jo encara no he marxat de vacances, fins el 9 de setembre, res de res...

    De vegades la rutina és més sana que la inactivitat total, tot i que s'acabin les vacances en el nostre dia a dia sempre tenim coses de les que podem gaudir tot i que altres no ho acabin d'entendre.

    Feliç tornada!

    P.D.: Jo també he tornat per aquí!

    ResponElimina
  18. Els testos s'assemblen a les olles. Això es una veritat absoluta. Si el que has vist es que el temps està per ocupar-lo i no per seure al sofà a no fer res, així ho fas. Però no som iguals, hem vist els pares i sabem on podem millorar, em aquest cas, dedicant temps a la nostra gent. Testos i olles s'assemblen, però no son iguals, i el que passa a uns es un exemple pel bo i pel dolent pels altres, i saber que podem agafar i que hem de millorar

    ResponElimina
  19. Demà comença el festival de veritat, molta feina, reunions bona part de la setmana, castells. Ara és quan he de posar en pràctica tot el que dic que vull fer bé, a veure si me'n surto. De moment he passat unes bones vacances, completades per un bon cap de setmana després de portar ja una setmaneta treballant. A veure si anem trobant el camí d'aquesta manera, posant-hi les banyes quan toqui, i sabent desconnectar quan es pugui. Moltíssimes gràcies a tots pels comentaris.

    Pons, doncs també tens raó. És clar, no posava al mateix sac tenir fills i haver-te'n de cuidar que les activitats que realitzem per afició o implicació. Però és clar, tenir fills és el que realment acapara tot el temps disponible, així que ell ho tenia força pitjor. Però imagina que, a més a més, hagués fet castells llavors! Faré com que no he sentit que el Blog no compta com a fill, i sobretot, faré com que ell no ho ha sentit.

    Sergi, ja t'ho puc desmentir ara. Tinc 37 anys i la majoria de gent del meu voltant té una edat semblant o ronda la trentena. Molts tenen descendència ja. De què vols que parli? El tema planeja per tot arreu, es casen o tenen canalla. Però en el meu cas va per molt llarg això, no hi ha pressa. Però tranquil home, que ja t'ho vindré a dir quan sigui el moment.

    Gemma Sara, eleccions, sí, sí. Sort que no és una guerra que em toqui directament, però em faran pencar igualment. Amb el meu pare sempre he pensat (o volgut pensar) que ens separen maneres de fer i de pensar, a banda de la semblança física, per desgràcia meva (ja podria assemblar-se a en George Clooney l'home...), però al llarg del temps he anat trobant paral•lelismes que he reflectit al blog, no és el primer cop. Què hi farem. No sé dir-te si va jugar més amb mi després, aquest comentari me'l va fer ma mare i jo, evidentment, no sóc conscient d'haver-lo fet fa 35 anys, així que tampoc no recordo els resultats. Però si realment mon pare i jo ens assemblem més del que voldria, el meu (nostre) sentit de la responsabilitat i del compromís fa que si fico les banyes (o les fiquem) en un assumpte, difícilment el deixarem a mitges. Mentre dura la passió per un tema, aquest és important. I amb els castells, amb alguna intermitència, ja fa 21 anys que em dura...

    ÀnimaAlada, de moment m'he comprat una agenda perquè no se m'escapi res, i organitzar el temps de manera racional. Ja veurem si funciona...

    Galionar, a casa ho tenim molt parlat, però sóc conscient que les meves activitats m'ocupen una gran quantitat de temps. Hi ha dies de tot, i no puc negar que de vegades desatenc les coses més properes perquè em costa dir que no al que considero el meu deure, perquè m'hi he compromès. Però què és més el meu deure i el meu compromís que la persona que tinc al costat, no? Intento prioritzar quan puc i aprofitar el temps lliure que tinc per gaudir en parella, però després és quan hi entra també el cansament i tota la pesca. Complicat, la veritat.

    Bruixeta, el primer que cal per poder delegar, és tenir algú en qui fer-ho. Però més que delegar, el que espero és repartir la feina. Si la fem entre uns quants no hauria de ser tan dura, però els altres han de respondre, és clar.

    Ada, sempre hi ha moments de descans, dona. I per una vegada, en tornar a la feina no m'he trobat un desgavell increïble, he pogut anar agafant el ritme i la cosa anirà a més, com és desitjable. També les reunions en altres àmbits es van fent a mig gas, i també aniran a més, tant en durada com d'intensitat. Tenir parella ajuda pel suport, i en el meu cas a sobre li dono una mica de feina, pobra. Però si no ho compenses amb atenció, prestant-ne més que a altres coses, és un problema. I els altres temes sempre criden, exigeixen. La persona que tens al costat calla, però també se'n ressent, és clar. Gestionar-ho no és fàcil.

    ResponElimina
  20. Sr. Gasull, les coses que faig són perquè els trobo la gràcia i em motiven, rebo satisfacció si les coses surten bé i si hi he pogut participar. Però això porta temps, i si bé és molt necessari tenir el suport d'algú al costat, si no t'hi esforces una mica corres el risc que aquesta persona es cansi d'estar només donant suport i no rebre massa a canvi.

    Anna, digne de telefilm dels diumenges a la tarda. Mira com he sortit, després no vull veure mai els pares. Això han aconseguit.

    M.Roser, jo crec que de petits som força espavilats i que tenim les coses que fan referència al nostre petit món molt clares. És després que ens tornem una mica ximples! Tornar a la rutina té coses bones, però una mica més de descans tampoc no m'hauria fet nosa. Aquestes eleccions no seran la meva guerra, però hi hauré de posar feina també. I no s'acaba, no parem. Però jo hauré de trobar el meu propi equilibri, perquè si no em tornaré boig, i ningú m'aguantarà.

    Assumpta, per sort, els testos són testos, i les olles olles! S'assemblen, però no són la mateixa cosa. I dintre de testos i olles, mon pare que sigui una jardinera i jo una olla exprès.

    rits, bé, no em va semblar percebre massa admiració, em va semblar que ja sabia de què anava allò. Probablement quan em diu que tingui cura de la meva parella també ho de dir basant-se en l'experiència. L'única manera que conec de fer les coses és posar-hi voluntat, treure hores i ganes d'on sigui per tenir tothom content. Al final, mai no arribem a tot, però cal esforçar-se molt. Però com tu deies l'altre dia, si pretens cuidar-te una mica a tu mateixa, fer el que faig jo i tenir tothom content és incompatible amb cuidar-se. Al final, què peta abans?

    Xitus, de moment em trobo bé de salut, tot i que he de dir que el que més s'ha ressentit per l'excés d'activitat és tenir cura del meu cos. Hauria de fer una mica més d'exercici perquè no estic gens en forma, però és que alguna cosa s'ha de quedar enrere, i he preferit que el meu cervellet funcioni al 100% i que el cos faci el que pugui. Un tema a revisar, és clar, però de vegades ni tan sols ho triem això, surt com surt. Miraré que no em passi el que vaig dir amb dos anyets, però a qui no puc deixar de banda ara és a la meva parella, això segur que no. Quan em vaig embolicar amb les coses que ara em prenen molt temps estava a l'atur i solter. Ara treballo, visc en parella... i ja pots imaginar com va l'agenda. Segur que ja en sentireu a parlar d'aquest tema...

    Glòria, sóc conscient que costarà, però aquest és el repte, oi? La prioritat, com dius tu, és que la relació no se'n ressenti, però quan estic ficat en algun tema polític, o castells, de vegades se m'oblida tota la resta. Complicat, i tant.

    McAbeu, llueixo la medalla amb orgull! La hi deixaré una temporada, i després la posaré més a baix, juntament amb la del concurs 1000, que encara és per aquí. Els teus concursos són d'aquells que has de suar per guanyar, la competència és molt dura. Guanyar una medalla és sinònim d'esforç i de constància, i per això se'n pot presumir tant! Respecte a la frase, no sé qui la va inventar (segur que no surt al Quixot), però la va clavar. Malauradament, molts ens la fem nostra, descriu molt bé la situació en que ens trobem.

    Elfreelang, en aquestes eleccions no tindré tanta feina com a les municipals, penso, però tindran els seus moments. I de totes maneres, naturalment que val la pena l'objectiu, així que quan encara no estem recuperats de les anteriors, a seguir amb les dents serrades, que aquest cop va de debò, molt de debò. No fallarem.

    ResponElimina
  21. Helena Bonals, en el meu cas va ser la iaia, em vaig passar tota la infantesa a ca seva totes les tardes. Val a dir que vivíem en un segon, i ella a l'àtic, el pis de sobre, però em recollia a l'escola, i quan els pares tornaven de treballar al vespre em pujaven a buscar a ca la iaia. I tant que els va suplir.

    Lydia, encara no has marxat? Bé, esperem que estaràs més fresqueta del que ho he estat jo. No sé com has llegit el post, però la gent que m'envolta ja sap que les coses que faig m'agraden, m'hi implico, però acabo sempre rebentat i no donant importància a coses que l'han de tenir. No podem centrar-nos només en les nostres activitats, només en moments puntuals, perquè si deixem de banda les persones que tenim al voltant, al final deixaran d'estar-ho. I amb raó!

    Martí, tens molta raó en el que dius, el problema és que jo no he prestat mai massa atenció al meu pare. Darrerament m'he sentit identificat en coses que he nat sabent d'ell, però que en teoria no sabia d'abans, o no n'estava al cas. De sobte, explico una cosa meva, o em passa alguna cosa, i m'assabento que al meu pare ja li va passar. Però sí, som testos i olles, però no som iguals i cadascú fa el camí. Potser les semblances hi seran, però hem d'aconseguir comportar-nos diferent. Desconec com va acabar la història, francament, però ara per ara jo no deixaré les meves activitats, però he d'aprendre a dosificar-les. Espero saber fer-ho, i que les meves relacions no se'n vegin afectades. Si ho aconsegueixo, serà un èxit. Però cal no oblidar que per més coses que faci, jo no tinc fills, que pel que he vist és la cosa que més temps treu a la vida.

    ResponElimina
  22. Ei!! Bona resposta, olla express! :-DDD

    ResponElimina
  23. Klebsiella oxytoc , lletra amunt lletra avall.

    ResponElimina
  24. No sé, serà perquè a mi m'enganxes a la meitat de vacances lluny de casa però llegint el teu post m'ha vingut al cap una classificació que es pot fer sobre les coses: imprescindibles, necessàries i supèrflues. Les mateixes paraules diuen el que volen dir. Segurament ens podríem posar d'acord amb les necessàries (menjar, seguretat, salut...), amb les necessàries i les supèrflues és on s'estableixen les majors diferències entre persones. En tot cas, és interessant fer l'exercici de classificar les nostres activitats i desitjos en funció d'aquest criteri o un de semblant, perquè permet relativitzar molt les coses i veure a on cal dedicar els esforços i a on podem deixar d'abocar-ne perquè el dia només té 24 hores i les nostres forces no són sempre constants... Salut!

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.