diumenge, 16 d’agost de 2015

El nom de les plantes


Poc s'ho pensava l'Agnès quan va tenir aquella idea una mica estrafolària, però ara que es mira el seu balcó, atapeït de plantes i plantetes, s'entristeix i s'adona que els anys han passat, per ella també, i que allò que esperava i desitjava no ha arribat. 'Encara', s'entesta a repetir-se, però cada cop que baixa el carrer de casa i veu el balcó, perd una miqueta més l'esperança.

En Jaume va ser el primer noi amb qui va tenir una relació, diguem-ne seriosa. Eren molt joves, però ella va pensar que seria per tota la vida, no sap agafar-se les relacions d'una altra manera. Però és així com s'han de viure, oi? Si no ja no paga la pena esforçar-s'hi. Se'l va estimar molt, en Jaume, tot i que era una mica aturat. D'això se'n va adonar després, és clar. Aquell amor es va anar fonent fins que els dos es van adonar que no anaven enlloc. Tot i així, l'Agnès no volia oblidar aquella primera història, era el més important que li havia passat a la vida, llavors. Com que en Jaume era una mica aturadet i poc xerraire, va decidir recordant-lo amb una broma que havia fet algun cop amb una amiga en aquella època. Si en Jaume era com una planta, de vegades, posaria una planteta al balcó i sempre que la mirés es recordaria d'ell. Seria el seu petit secret. Al principi segur que li faria un xic de mal, però allò donaria pas a la nostàlgia, aquella que et ve amb un mig somriure als llavis, quan ja no hi ha ferida.

Un temps després va venir en Jordi, i després l'Aitor. Més tard en Marc, ai en Marc. El Jofre, en Peter i en Juli. En Toni, en Carles, en Pol, en... els recorda a tots, perquè tots van ser importants a la seva vida. Però no se n'ha quedat cap. I no ho diu a ningú, però seguint aquella tradició, que inicialment li va semblar una anècdota simpàtica, després de cada fracàs amorós ha afegit una nova planta al seu jardí improvisat. Ja en són moltes, i cadascuna té un nom. L'Agnès té el balcó ben ple, però el cor ben buit. 


La Carme ens fa una nova proposta perquè escrivim aquest estiu, animeu-vos-hi!

15 comentaris:

  1. Ara que me les torno a mirar, les veig amb més vida, més personalitat, que fa ganes de parlar amb elles, vaja!

    ResponElimina
  2. Potser ha arribat l'hora de canviar els termes de l'equació i, per tornar a tenir el cor ben ple, el que cal és deixar el balcó ben buit. Total els recorda que li porten les plantes són només records de fracassos, no?.
    Un relat trist, almenys és la sensació que m'ha quedat a mi, però ben escrit. m'ha agradat.

    ResponElimina
  3. quina pensada! un balcó una mica tràgic ple desamor! espero que el pugui buidar el balcó

    ResponElimina
  4. L'Agnès ha de buidar aquest balcó, mirar endavant i obrir el cor a noves histories, segur que trobarà el xicot adequat i amb ell podrà tornar a omplir el balcó amb plantes que els hi agradin a tots dos.

    ResponElimina
  5. Gràcies, XeXu!!!

    Pobreta Agnès, fa una mica de pena, amb el balcó tant atapeït... Segur que quan s'ompli el cor, llençarà totes les plantes, com la meva protagonista, encara que per motius ben diferents...

    ResponElimina
  6. Excel·lentment trist, nen. Felicitats.

    :-)

    ResponElimina
  7. M'ha encantat!!! Jo em pensava que totes les plantes eren per recordar en Jaume tan aturadet ( com els testos), però ja veig que no. Sembla que en va tenir una munió de pretendents "defectuosos". Potser tindrà sort i algun dia podrà endreçar el balcó.
    Bon dia, XeXu.

    ResponElimina
  8. si la dona encara resta jove i ajogassada...crec que ha de començar a buscar pis amb una gran terrassa.

    ResponElimina
  9. Ja es veu que aquest és un balcó trist, on les plantes no són felices. Un balcó ple de fracassos i desenganys. No sé si l'Agnès va tenir bona idea...
    Molt bo, XeXu, i ben escrit.

    ResponElimina
  10. Doncs malgrat que té un to trist, he de dir que a mi m'ha agradat molt, m'ha sorprès! Però veient tantes plantes, el que em ve al cap és que aquesta noia potser té un problema, tant en la manera d'agafar-se les relacions com a l'hora de triar!

    ResponElimina
  11. Moltes gràcies a tots pels comentaris. Ja sé que té un to molt trist, però em va agradar aquesta idea per aquesta imatge, m'alegra que us hagi agradat, almenys a alguns. Un plaer, com sempre participar en les propostes de la Carme.

    ResponElimina
  12. Molt bon escrit Xexu. A mi les plantes se'm moren totes. Estic intentant trobar un paral.lelisme. ;)

    ResponElimina
  13. buf, XeXu, és molt dur. No sé si trist, xò si dur. I si, està molt ben escrit.

    ResponElimina
  14. Quin relat més maco i més trist! Molt ben trobat Xexu.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.