dijous, 16 de juliol de 2015

La vida pública

Aquí al blog sempre he intentat mantenir l'anonimat, mostrar-me poc, malgrat que he explicat la meva vida i miracles del dret i del revés. És una bona vàlvula d'escapament, i em dóna molta llibertat. Per què tanta insistència en mantenir-me només a un cantó de la pantalla, o de seguir fent servir pseudònim? Doncs de vegades jo també m'ho he preguntat, quin sentit té, després de tant temps? Una idea em planava, però. I si alguna vegada arribo a fer alguna cosa que em dóna certa visibilitat pública? I sí, posem per cas, comencés a presentar el telenotícies? Relacionar tot el que he explicat aquí amb el meu jo de fora no em fa gràcia. És com el meu diari secret, compartit amb tots vosaltres, i no m'agradaria perdre aquest espai perquè tothom sap qui és qui ho està explicant. No coneixent la persona, no sabent què fa, puc seguir sent el XeXu, agraït que em passeu a llegir, i gaudint dels vostres blogs.

Aquests dies alguna coseta ha canviat. Allò que explicava fa uns dies del trash talking es va decantar al meu favor, i ara diguem que tinc una vessant pública, mooooooolt a petita escala, però que molt petita, però que m'ha fet fer un discurset pels companys, sortir en un parell de mitjans locals, i una entrevista a la ràdio. I tot plegat en una setmana. Desconec on em porta això, si passarà d'aquí o no em mouré d'aquest nivell taaaaan reduït de popularitat. Però és altament probable que hagi d'anar fent aparicions públiques, de moment a nivell només local. I la cosa pot anar a més també en altres vessants de la meva vida.

I què vol dir això? Que em matin si ho sé. Només ho volia compartir. M'agrada tant aquest espai, és tan necessari per mi... Tot i que els blogs vagin una mica de baixada, tot i que ara tinc menys temps per dedicar-hi, encara m'hi aferro amb ungles i dents, i no vull que res me'l prengui. Fins allà on pugui, continuaré sent el XeXu, que us ho anirà explicant tot, a la seva manera. I el que passi pel món, ja és una altra història.

32 comentaris:

  1. Fa pocs anys que em van regalar un llibre anomenat "Els jardins secrets" http://www.casadellibro.com/libro-els-jardins-secrets/9788498091472/1703432
    Allí es parlava sobre la necessitat de mantenir espais propis personals en l'àmbit d'una relació de parella però penso que es pot aplicar a la vida en general. Sovint he sentit el meu blog com un jardí que cuido o deixo "mal créixer", el que sigui, però que és el meu espai i això em fa sentir bé, m'organitza, em destensa, etc. Segurament com a molts dels que escrivim per aquí. A partir de cert moment jo vaig publicar la meva foto i el meu nom reals, però em va costar. No tinc perspectives de sortir als mitjans de moment :) però si m'hi trobés, suposo que em trobaria amb el dilema. En tot cas no em penedeixo de en el seu dia haver-me donat una mica més a conèixer per a tots vosaltres. Doncs això, seguiré passant pel teu jardí secret a veure què hi plantes de nou!

    ResponElimina
    Respostes
    1. "Cada un de nosaltres ha de vetllar pel seu jardí secret, aquesta parcel·la de la vida que és la base de la nostra estabilitat emocional. " (ressenya del llibre)

      Elimina
  2. Em fas pensar que, els que som més "antics", els que sempre hi som, els que ens coneixem més malgrat el pseudònim, potser algun dia "sense voler" et podem reconèixer o intuir. Per part meva m'agradaria, em faria somriure i per descomptat et guardaria el secret. No tothom està al mateix nivell de coneixement i crec que el teu anonimat es podria mantenir malgrat els quatre gats que et poguéssim reconèixer.

    Fantasies... Ja ho veus...

    Hi ha persones que m'han dit que a elles els molesten els pseudònims. A mi no, gens, sobretot si puc conèixer com és la persona que s'hi amaga al darrere. I sempre et poso d'exemple a tu. Sempre dic... En XeXu no ens diu el seu nom, però sabem perfectament com és i qui és i el coneixem prou bé. Jo, fons i tot molt bé.

    Hi ha persones que utilitzant el seu nom, són i seran sempre uns desconeguts. És una altra opció. Ni millor ni pitjor, sinó diferent. Jo prefereixo conèixer les persones i construir petites complicitats.

    Si em permets una broma... Quan surtis al telenotícies, potser et reconeixeré... ;)

    ResponElimina
  3. Ets el Ramon Pellicer! Sempre ho he sospitat! I ara per fi s’han confirmat les meves sospites!
    Jo també intento separar la meva vida privada del blog. És cert que jo ho tinc més fàcil perquè directament no existeixo a la vida real...
    Qui sap si la fama a petita escala local anirà creixent mica en mica i tindràs una fama més important. Qui sap si després de la fama ve la fortuna. Qui sap si després de la fortuna vindrà el poder. Qui sap si després del poder vindrà la corrupció. Xexu a la garjola imputat per corrupció? Des de la presó segur que tens temps pels blogs.
    D’acord que no coneixem dades concretes personals teves com el nom, on vius i aquestes coses, però sabem coses molt més importants que et defineixen com a persona. Sabem què llegeixes, quines sèries mires, sabem algunes coses de les que et preocupen, sabem què t’indigna, sabem com reflexiones, com penses, sabem que em llegeixes en diagonal,.... i el més important sabem que tens un gat (de fet, el gat et té a tu), i això marca molt el tipus de persona que és un.

    ResponElimina
  4. Jo penso que quan fa massa temps que ens movem per aquí, comentant i escrivint tal com som i, en el teu cas, explicant la vida del dret i del revés, és inevitable que anem donant detalls aquí i allà que poden permetre que algú que ens llegeix (sempre que ho faci molt sovint és clar), arribi a poder identificar-nos malgrat el pseudònim o almenys a sospitar qui podem ser, en l'època de Google l'anonimat és difícil de mantenir.
    En canvi, el que si permet el pseudònim és que no es pugui fer la recerca al revés. No sé si és impossible però si que és molt improbable que algú de fora que s'assabenti que tens un blog pugui associar-te al Bona nit, si tu no li dius.
    És a dir que tinc la teoria que el pseudònim no és per «amagar-nos» dels d'aquí sinó dels de fora i poder mantenir aquesta separació entre els dos mons que, per a mi també, és força desitjable. I no per res més enllà de la pròpia tranquil·litat de no sentir-nos massa exposats.
    En el meu cas (que no tinc un blog normal sinó que només hi publico enigmes i tal), la teoria no es compleix ben bé igual però estic segur que en el teu, i una mica ja ho dius en el post, no podries fer el blog de la mateixa manera si el signessis amb el teu nom i cognoms i el teu amic del trash talking, per exemple, pogués entrar a llegir-ho. En canvi que jo, és un altre exemple, sàpiga com et dius és una cosa que pot fer gràcia, com diu la Carme, però que no influeix en res més perquè no té cap mena d'importància en la nostra «relació blogaire»... a menys que arribis a ser prou famós per poder-te fer xantatge, és clar. ;-)

    ResponElimina
  5. Xexu, potser he escoltat alguna entrevista teva sense saber que eres tu. I segurament que he llegit el teu nom real en alguna candidatura. Però mai no ho he pogut esbrinar el teu nom real.
    Ja m'està bé saber que ets el Xexu.
    Sabem que no ets un pagès com el Xeixa i que en el teu blog hi ha molta xixa. A vegades és més dolç que un xuxo i més desitjat que un xo...

    ResponElimina
  6. Tothom sap qui és el XeXu, el baix d'aquell famós pilar de sis.

    ResponElimina
  7. Xexu té dues vegades la mateixa consonant, la X, que tots sabem que és la incògnita per excel·lència!

    Com diuen més amunt, potser falta un nom i una cara, però el teu blog diu molt de tu. D'això en pots estar ben segur!

    ResponElimina
  8. L'anonimat és una opció que et permet obrir-te i abocar tot el que penses i sents sense que ningú et reconegui. Com totes les opcions és molt respectable, tot i que he de dir que molt més còmoda i avantatjosa. Fins i tot podria dir que una mica limitada a l'hora d '"exigir" als altres el que tu no dónes.
    Tot i així, se't pot conèixer sense haver-te vist mai? Per descomptat!. El físic no té res a veure amb els pensaments i els sentiments de les persones.

    Pel que veig aquest anonimat perilla, vés amb compte! hehehe
    Aferradetes, senyor X

    ResponElimina
  9. Que consti que jo mei he separat la vida púbica de la privada...

    ResponElimina
  10. Doncs a mi ja m'està bé no conèixer qui s'amaga darrera dels blogs que llegeixo, així tot és molt més lliure i sincer.

    ResponElimina
  11. a mi m'està bé si a tu t'està bé, per a mi sempre seràs el Xexu , jo mateixa em vaig rebatejar i vaig crear l'Elfreelang , a mi em serveix per tenir no sé una certa privacitat , encara que sembli paradoxal ....entenc que ara que tens una vida pública encara millor que segueixis sent el Xexu com fins ara, mai se sap els energúmens del trash taking ......i si mai et recoexeiem o t'intuim igual que la Carme et guardaria el secret

    ResponElimina
  12. A mi ja m'està bé que siguis el Xexu, no sabria pas anomenar-te d'una altre manera i també difícil canviar l'imatge que m'he anat creant a través de la lectura dels post, que si ara t'aprimes, que si ara t'engreixes, que si has canviat de look, és igual siguis com siguis, et diguis Josep, Joan o Roger....per mi continuaràs sent en Xexu!

    ResponElimina
  13. Això dels jardins secrets m'ha semblat interessant. Està clar que per a molts el blog fa aquesta funció. Molts necessitem el nostre racó, la nostra parcel·la, una certa intimitat, emmascarada perquè de fet és pública, però com que no ens deixem veure, segueix sent intimitat. I en aquest racó volem, o toquem de peus a terra, que també. Ballem com si ningú ens mirés. I els qui ballen ho fan de meravella i els qui no miren descobreixen talents. Així que per a què necessitem noms i cares? El millor ja ho coneixem i l'embolcall què importa?

    ResponElimina
  14. El XeXu és famós i ens ho amaga! Deixa que ho endevini... T'han fet cap de cartell d'una llista unitària?? :)

    ResponElimina
  15. Home, és característic del XeXu no mostrar-se per fora, però sí, i molt, per dins, forma part de la teva identitat blogaire, però a mi particularment m'agradaria conèixe't en persona, em faria gràcia, m'estic aficionant a les desvirtualitzacions, que al principi em feien molt respecte. Una altra cosa, recollint el que deia el Mac, és la discreció que ens serveix per "protegir-nos" dels de fora. Si hem de poder criticar la feina lliurement, més val que no hi entrin. En aquest sentit, per a mi també és un espai de llibertat, encara que hi estigui més exposada. De tota manera, potser t'estàs perdent alguna complicitat presencial, però tens les virtuals. Em sembla que m'estic enrotllant com una persiana, presencialment també sóc pesada, eh? Que tinguis sort en la vida pública!!

    ResponElimina
  16. Jo crec que no tan sols s'escriuen d'una manera diferent, els blogs "anònims" i els que tenen noms i cognoms: també es llegeixen d'una manera diferent. Algunes coses, quan van signades, tenen més valor. O menys.

    Jo crec que no em sentiria a gust fent un blog sense el meu nom, però sí que em sento a gust llegint-lo. Per què no? Qui més qui menys, tots ens creem el nostre personatge (excepte el Pons, perquè ell és un personatge).

    ResponElimina
  17. Diuen que no posis als blocs el què no diries personalment...
    A mi els anònims em molesten quan darrere seu si amaga algú disposat a tocar els nassos al personal, sinó cadascú...Jo , com que dic el què diria de tu a tu!
    Ai XeXu, em sembla que estàs fent el " salto a la fama" i tens por que algú investigui el teu blog per veure si hi troba gat amagat, he, he...Ves a saber si algun dia hem escoltat alguna d'aquestes entrevistes que et fan sense saber-ho...Potser amb el temps ho esbrinarem.
    Que tinguis molta sort en aquest camí de vessant més pública!

    ResponElimina
  18. Amb tants anys tots et coneixem la única cosa que no hem fet és posar-te cara. Si un dia ho fem, res no canviarà. Seràs Xexu et diguis com et diguis. Però si et fas del PP et tranquem les cames......

    ResponElimina
  19. Siguis qui siguis sempre seràs en Xexu...

    ResponElimina
  20. Amb alguns de vosaltres fa tant temps que ens coneixem que ha deixat d’importar quina cara faig o com em dic, i això m’alegra. La vostra fidelitat es deu a les meves paraules, al que dic tant aquí com a casa vostra. No sé què passarà en un futur, de moment aniré fent, i parlo d’una escala tan baixa que de moment no és problema. Espero que no sigui problema mai, perquè aquest petit espai és molt important per mi. Moltes gràcies pels comentaris, i per obrir-me una mica més la ment, m’heu fet pensar força.

    Xitus, no conec el llibre que dius, però si bé és molt aplicable, i fins i tot necessari, en el món de la parella (sempre dins els límits legals!), també ho és en altres àmbits. Durant els més de 8 anys que porto fent el Bona Nit he escrit regularment, i per ara només he fet un parell de descansos d'una mica més d'un mes, perquè no estava amb prou ànims per escriure i que no es convertís en un ball de llàgrimes. Sempre m'ha servit, i ho segueix fent, fins i tot ara que les obligacions fan que l'hagi d'encabir en una agenda força atapeïda. Ja ho dic sempre, tenir temps o no tenir-ne per alguna cosa és una qüestió de prioritats. Sempre en tenim per tot allò que ens agrada i ens omple. Per exempe, jo ara no tinc temps per fer exercici... veus per on vaig, oi?
    Algun cop també m'he plantejat això d'obrir-me i dir qui sóc, però tenia això que he explicat. No és que esperés ser algú famós, però mentre ets una personeta que escriu els seus posts, les seves neures i neguits, o senzillament allò que t'interessa, però sempre vessant opinions molt personals, tot va bé. Però és això compatible amb ser algú conegut públicament. Em sembla que no pots seguir ser anònim i tenir llibertat per escriure el que vols quan la gent ja sap qui ets. I això és compatible amb haver dit el teu nom real, eh? La gent el pot saber, però mentre no siguis una figura pública, ningú aquí et mirarà diferent. I justament com acabes el primer comentari és com vull que siguin les coses, com sempre han estat. Que qualsevol de vosaltres que ho vulgui passi per aquí 'a veure què explica en XeXu', no a saber tafaneries d'aquella persona que després té també una vida pública, tot i que el més probable és que la majoria no m'acaveu veient mai enlloc...

    Carme, l'època de la que venim, que ja no era la primera dels blogs, la gent feia servir pseudònim. La majoria, no creus? El Veí, Alepsi, Pd40, Nimue, ZincPiritione, Anna Tarambana, Williams, Bluf... continuo? Molts ens vam posar un nom, i alguns posteriorment es van obrir, perquè realment arribes a un nivell de coneixença aquí que no hi fa res que els amics blogaires, i parlo d'amistat en molts casos, sàpiguen com et dius, i fins i tot la cara que fas. A alguns els molesten els pseudònims? Bé, tot evoluciona, i els blogs també. Però jo sempre seré de la collita del 2007. I és que el que dius tu és el mateix que penso jo, naturalment. Sempre m'he dit així aquí, i com he explicat molts cops, també gent de fora em coneix així, és més el meu nom que el de veritat, segons com. Però tot i això, sempre he estat jo mateix, en totes les meves vessants, i penso que m'he guanyat la confiança de gent com tu i tants altres, que heu vist que tant és el nom que faci servir algú, si pots refiar-te d'ell. I com bé dius, hi ha gent que posa el seu nom (o almenys un nom...), i no sabem qui són. En aquest sentit, jo m'he amagat molt menys que la majoria, sempre he explicat obertament moltes coses de mi o del meu voltant, i mira, potser és per això que no vull que se'm relacioni amb una imatge de fora, perquè em trauria la llibertat d'escriure aquí allò que em vingui de gust. Ah, no pateixis, que de moment no tinc pensat de presentar el telenotícies, hahaha. Però sí que ens hauríem de veure algun dia, això ja começa a ser un deute històric.

    ResponElimina
  21. Pons, l'evolució que descrius és possible, però començaré pel poder. Obtindré molt de poder, i això em portarà fama i diners. Llavors compraré wordpress i el tancaré, o posaré unes condicions tan lamentables que tots haureu de venir a blogger. Desconec si això serà abans o després que m'imputin per corrupció, però ja ho saps, si tens molt poder i molts diners, de presó res de res. Només per anar a saludar, i ja ets fora.
    El teu darrer paràgraf sembla seriós i tot. Certament, sabeu moltes coses de mi, en especial que sóc el becari d'un gat, perquè no m'ha importat que les sapigueu, al contrari, m'agrada compartir-les, perquè aquí em sento còmode. Dades més personals cadascú se les guarda, és normal, però fins i tot això va sortint de tant en tant. M'agrada aquest nivell de coneixença, aquesta que ens permet confiar els uns en els altres aquí, sense esperar massa res, però amb tranquil•litat. Això és el que tinc por de perdre. Ja m'ho deia la Júlia Otero quan estàvem casats que això podia passar.

    McAbeu, em penso que has encertat del tot, m'encanta quan vosaltres expliqueu millor les coses del que em surt a mi! No és per amagar-me de vosaltres, naturalment, si no ja no us hauria explicat tantes i tantes coses, sinó que potser a la meva vida faré moltes coses i parlaré amb molta gent, però aquests no necessiten saber qui és el XeXu del Bona Nit, no els cal. Això m'exposaria, efectivament. De totes maneres, també he conegut alguna gent dels blogs, naturalment, i aquests em podran seguir la pista fàcilment, però confio en la seva discreció... i en que no llegeixin el teu comentari i els donis ideees de fer-me xantatge! Una cosa és que pugui tenir un perfil públic, una altra és que tingui pasta per poder pagar els xantatges, això ja et dic que no, hahaha. La veritat és que sempre he mirat de ser estricte amb el meu pseudònim, com tu, encara que puntualment hagis estat una mica més flexible, però alguna gent de per aquí no m'importaria conèixer-la més. La Carme i tu, després de tant viscut amb c@ts, per exemple, per mi sou incontestables, i amb l'Assumpta també hi he tingut molta relació, és clar.

    Xavier Pujol, sort que has parat a temps! La veritat és que no crec que hagis llegit o sentit res meu, tot just fa una setmana que he començat a parlar amb mitjans amb el meu propi nom, i insisteixo que és a nivell molt local. És de suposar que de tant en tant aniré apareixent, i el meu nom tornarà a sortir, però mentre no demostri que tinc unes aptituds innates que desconeixia, no crec que vagi massa més enllà.

    Jpmerch, que bo, tu sí que em saps fer riure! Amb els castells podria arribar a fer-me popular també, no et pensis, però no faré res per aconseguir-ho, és massa feina i dedicació.

    Maurici, els meus blogs, m'atreviria a dir. Segur que diuen molt de mi, però ara faltaria saber si diuen coses bones o no! Això de les incògnites pot ser una broma, però de vegades ha semblat que me les donava de misteriós, però no és això, és més cosa de dubtes personals que de fer-me l'interessant!

    Sa lluna, això que dius tindria rellevància si jo em dediqués a increpar la gent amb un perfil fals, aquesta és la mena d'anonimat que fa mal i és desagradable, que jo mateix condemno. Faig servir pseudònim en aquest blog, i en els vostres, però parlo de mi, de les meves coses, i quan parlo d'altres del meu entorn, l'anonimat no només em protegeix a mi, sinó també als altres. No m'emparo en que no sabeu qui sóc per dir animalades, al contrari. Al llarg del temps he anat escrivint moltes coses, sempre des de la meva opinió (i ho he reiterat), i sempre amb sinceritat. Quan no vull explicar una cosa, o no vull fer-ho clarament, no ho explico o sóc més críptic. Però no faig servir aquesta plataforma per llençar merda cap a ningú amb la cara tapada. Continua a baix

    ResponElimina
  22. En altres plataformes faig servir el meu nom real i no amago tampoc les meves opinions, però aquestes són més de cara enfora, i qui les vulgui conèixer sabrà qui sóc, no m'agrada amagar-me, però tenir pseudònim em preserva la meva pròpia intimitat, més dels de fora, que no pas de vosaltres.

    Molon labe, cadascú és lliure de fer el que cregui, un blog també pot ser un espai per fer-se auto-propaganda si convé, per què no? Però jo no el vull fer servir per això, és el meu diari personal, un lloc necessari, i no el vull fer servir per vendre res.

    Loreto, estic d'acord amb tu, ja no només per mi, m'agrada conèixer els altres blogaires només per aquesta vessant, perquè és com els he conegut i com m'han generat confiança. Amb els nostres perfils d'aquí, podem escriure lliurament i amb pocs filtres. Tot el que quarti la llibertat a l'hora d'escriure penso que és molt perjudicial per l'espontaneïtat. Sé de diversos blogs que han hagut de tancar per conflictes amb el món real, i m'agradaria evitar que em passés.

    Elfreelang, de vegades quan escric no m'acabo d'expressar bé, i sol ser perquè alguna cosa se m'escapa, no acabo de fer el 'clic' mental, però per sort vosaltres sempre m'ho acabeu de fer entendre tot. En McAbeu m'ha fet entendre que no és de vosaltres que em protegeixo. He acabat pensant que no he de mostrar-vos qui sóc, però no és així. Bé, ja m'agrada que conegueu en XeXu, que us agradi el que escriu i que us generi confiança, és un privilegi haver pogut aconseguir això amb els anys. Però del que em protegeixo és dels de fora, els que em coneixen i a partir d'ara potser em veuran en algun acte, em sentiran parlar, o ves a saber. Aquests coneixeran la persona, amb noms i cognoms, però no tenen per què saber que té un alter ego intimista i que vessa totes les seves preocupacions, el seus neguits i les seves reflexions en un blog, des de fa molt temps. Tu també tens el teu alter ego, i em sembla que, com el meu, és força tu mateixa, és a dir, que només és un pseudònim que no canvia la persona en si, només el seu nom. M'agrada la gent de veritat, i això no t'ho dóna un nom. Problema: que alguna vegada ens la poden colar, però aquí als blogs, com a la vida, la confiança més val anar-la agafant amb el temps, i poc a poc.

    Marta, ara estic una mica despistat, sembla que em coneixes bé, tot i no conèixer-me fora d’aquí, però amb aquesta foto no sabria dir si ets la Marta que penso, la del Paraules..., o una altra Marta. En tot cas, no deixaré mai de ser qui sóc, faci el que faci fora, i per vosaltres espero seguir fent el mateix que sempre he fet, si no realment ja no tindrà sentit aquest blog, oi?

    Laura T, ens coneixem molt d’haver anat llegint i comentant durant molt temps, i una de les màgies dels blogs és que deixa realment d’importar-te qui hi ha a l’altre cantó, ja saps la idea que t’has fet d’aquesta persona, i tant és com es diu realment, o com és físicament, perquè hi confies, creus en ell. En això crec que els que ja portem molt temps aquí hi estarem d’acord, però em sembla, i aquí entren els jardins secrets aquests, que ens cal certa protecció dels de fora. En el meu cas no és dels més propers, la majoria dels meus millors amics saben que tinc el blog, i si volen el poden llegir, però ara em sembla que no ho fa cap d’ells, o ho fa d’amagat. La família no, que no ho sap, però bé, ja sabeu on poso jo l’accent de les meves relacions personals. El que no vull és que persones que conec poc de fora, però amb qui he de mantenir una relació laboral o col•laborativa, puguin saber que tinc un espai a la xarxa on explico moltes coses de mi, i de la vida en general. No vull donar-los aquesta avantatge, per dir-ho d’alguna manera. Si a fora sóc algú, i per força la gent em coneix, no cal que coneguin també en XeXu. Aquest me’l reservo per mi, i per vosaltres.

    Salvador, cap de cartell no, però espero que em donaran alguna posició, no? Qué hay de lo mío!?? No, no estem en aquest nivell.

    ResponElimina
  23. Gemma Sara, no m’han fet mai gràcia les desvirtualitzacions, tot i que n’he tingut, és clar. Sóc una mica maniàtic, em creo una imatge de la gent, no física, sinó global, i aquesta és una mica màgica. Penso que la màgia es trencarà si conec a la persona, o que jo mateix la puc decebre i que la bona relació virtual canviï. Suposo que la meva preocupació era més gran quan els blogs estaven en auge, ara segurament no és tanta, però dubto que mai m’aficioni a les trobades blogaires, tot i que tal i com estan les coses, s’agraeix que en continueu fent, perquè això reforça una mica la unitat aquí. Saps i sabeu de sobres que em mostro molt, per dins, com dius tu. Per fora no em cal, però com he anat comentant, partint del comentari d’en Mac, és per no barrejar les coses. Vosaltres sabeu moltes intimitats, però no sabeu qui sóc. Els de fora que pugui conèixer, sobretot a partir d’ara, sabran qui sóc, però no em coneixeran ni de bon tros com vosaltres em coneixeu. Separant així les coses em sento còmode, i puc seguir escrivint el que vulgui al blog. La pregunta és: fins quan? Això ja ho veurem. Pel que veig no sóc l’únic que vol poder parlar de certs neguits lluny de les mirades d’alguna gent. Per mi això és la normalitat. Pesada? No ho crec! Segur que presencialment ets tan encantadora com aquí!

    Eva, es tracta d’una tria molt personal, encara que he observat que amb el temps molta gent ha anat deixant de fer servir pseudònim i mostrant-se, o creant directament el blog amb el seu propi nom, i fins i tot cognoms. Completament legítim, naturalment, tot depèn de què vulguis abocar-hi. Abans trobo que era molt més comú fer servir pseudònim, i això no feia que confiéssim menys en la gent. Probablement al contrari, perquè no esperàvem massa res, només distreure’ns, i no ens pensàvem que, com a tot arreu, rere els blogs també hi havia algunes persones indesitjables. Tu fa poc temps que em llegeixes, i ja veus de què va la pel•lícula en aquest blog. Tant si t’agrada molt o poc, comentes sovint, per tant ja t’hi has familiaritzat, i no sé si em llegeixes diferent de com ho fas amb algú que posa nom i cognoms a la signatura. Penso que els que fa molt que em llegeixen això els ha deixat d’importar, els va deixar d’importar fa molt, i jo estic content que així sigui. Veurem d’aquí una temporada, si encara hi som, si a tu t’és igual o no. I de totes maneres, encara que tu signis amb el nom, no sabem res de tu, i la teva foto de perfil és tan reveladora com ho pot ser la meva.

    M.Roser, em sembla un bon consell, però irreal. La immensa majoria de coses que pugui escriure sobre altres aquí, probablement els les podria dir a ells o elles, perquè em callo poques coses. Però de vegades el fet d’escriure-les ja fa que se’m passin les ganes, i pot ser millor per tots. La meva fama de moment és molt escassa, i no crec que vagi massa més enllà. Però sí que no m’agradaria que algú busqués el gat amagat al meu blog, perquè com tothom sap, el trobaria! Tinc un gat, i ben gros, i sovint surt per aquí. Si fins i tot es diu Blog! Però no, penso que no hi ha manera que de moment sentiu res del que he dit o fet. Potser llegit alguna cosa, però ho veig difícil. Qui sap si arribarà, però de moment no.
    El que em preocupa és que diguis que els anònims et molesten. Entenc que parles d’un altre tipus, aquests que es dediquen a fer gresca a les xarxes, rient-se del mort i de qui el vetlla, emparant-se en l’anonimat. De totes maneres, espero que no et molesti que jo faci servir pseudònim...

    Sr. Gasull, si em faig del PP, no pateixis que les cames me les trencaré jo mateix. Agraeixo les paraules, és el que jo penso, després de tant temps de conèixer a tants de vosaltres, les cares importen poc, la confiança mútua que hem generat és una cosa que es porta dins, encara que per sempre més sigui virtual.

    maria, si no t’expliques més, no sé si això és bo o dolent!

    ResponElimina
  24. La vida de fora m'ha impedit comentar l'entrada abans, però em ve de gust comentar-la igualment.
    M'agrada com ho diu en McAbeu: no exposar-nos a la gent de fora. Entenc la gent que fa quedades per conèixer la gent de la blogosfera, hi ha bon rotllo i t'entra el cuquet de conèixer qui hi ha a l'altre banda en un ambient distés. Però si ho fas barreges els mons, i al final la gent de la blogosfera s'acaba convertint en la gent de fora. Com dius, al final t'afectaria al blog ja que després, per molts, tot el que dius té els seu nom i cognoms, un perfil a facebook, una vida pública.
    Per exemple, m’agrada molt que no diguis de quin partit polític ets (si més no, si ho has comentat jo no ho he llegit). Ho puc intuir, però no ho sé del cert. I com que estic enfadada amb gairebé tots, m’estalvio enfadar-me amb tu hahaha Això fa que el missatge que publiques es centri en el contingut. Al Bona nit es parla (perquè tu proposes, comentes, i tothom aporta) de moltes coses, la majoria de les quals no solen protagonitzar gaires xerrades a la vida diària. I això m’agrada, com també poder llegir opinions diferents que crec que es diuen amb més llibertat que si no pas si estiguéssim tots plegats fent un cafè. Jo mateixa me n’estaria de dir moltes coses. I de debò, que prefereixo no posar-hi cares ni noms ni res.

    ResponElimina
    Respostes
    1. XeXu , fixa't que dic que els anònims em molesten quan és per tocar els nassos al personal...Que no és el teu cas!!!

      Elimina
  25. A mi només em falta posar el telèfon aquí... He posat nom, cognoms, correu electrònic, fotos... Com no puc evitar ser molt famosa, doncs tant hi fa :-P

    Al tuiter explico també vida i miracles... tant que hi ha qui m'ha bloquejat i tot perquè... deuen estar avorrits de llegir tuits meus.

    ResponElimina
  26. XeXu, ens coneixem poc, i parlo des de la ignorància bloguera, però sempre m'ha semblat que la tenies o l'hauries de tenir la vessant pública. Així que me n'alegro que surti modestament a la llum. Tanmateix, no ens deixis de banda als d'aquest raconet, eh?

    ResponElimina
  27. Roselles, l'expressió 'barrejar els mons' l'he feta servir un munt de vegades, i per tant, no puc fer més que estar d'acord amb tu. Com diu en Mac, mantenir l'anonimat és més per protegir-me de la gent de fora que de vosaltres, però si vosaltres acabeu sent 'gent de fora', no ha servit de res tot això. Evidentment conec alguns blogaires, però bé, qui no? No vull que es barregin les coses en excés, també tinc els meus perfils oficials (de facebook no, tot i que me'l volen fer fer...), i els vull 'lliures de blogaires', a ser possible. Per vosaltres: el blog. Que ja em podeu creure si us dic que hi explico moltes més coses personals que a la majoria de gent que conec, i evidentment que en els meus perfils personals.
    Sobre el partit polític, l'he dit moltes vegades, però sempre als comentaris, mai 'en obert'. Molts d'aquí ja saben on milito, però hi ha qui no es deu llegir mai les respostes, però sí el post, i si només es queden amb això, poden intuir el partit, però no saber-lo del cert. No és que me n'amagui, és ben fàcil, però són aquestes manies que tinc. Sóc d'Esquerra, per si t'interessa saber-ho, no sé si és el que pensaves. El fet de no dir-ho 'en obert' també em serveix per no condicionar, o fer-ho mínimament, perquè a vosaltres no us vinc a vendre res, només us explico les meves experiències. Fora d'aquí he d'aconseguir que la gent ens escolti i ens voti si és el cas, però aquí no, aquí m'agrada debatre, i m'és igual què voteu vosaltres, mentre puguem parlar amb respecte. Espero que ara que ho saps no t'enfadis amb mi! És genial la llibertat que ens proporcionen els blogs quan no ens coneixem, i a mi m'encanta debatre i discutir (en el bon sentit), i aquí ho puc fer. M'obligueu a argumentar, i aprenc moltíssim de les diverses opinions que escolto (o llegeixo). M'ajuda molt a no centrar-me en un pensament únic, saber que hi ha altres maneres de pensar, és fantàstic. No vull deixar d'aprendre mai, ni de poder parlar amb llibertat d'allò que em vingui de gust.

    M.Roser, no és pas la meva intenció tocar els nassos, és clar que no! De vegades una mica sí, hahaha, però no aquí al blog!

    Assumpta, la teva fama fa que ja siguis un personatge públic, aviat sortiràs a l'Hola o al Lectures, allà on surt l'aristocràcia! Al twitter et veig penjar molts articles, i sobretot barallar-te amb gent. El que no entenc és per què penges un mateix article quinze vegades seguides! És poc efectiu, si vols que arribi a més gent, penja'l en diferents moments del dia. Si el penges set o vuit cops seguits, només ho veurà la mateixa gent, i se n'avorriran!

    Teresa, per ara no en tenia gens ni mica de vida pública, i ara, com dius tu, és ben modesta, però comença a ser. On arribarà, ja ho veurem. De moment, a anar cremant etapes, i quan me'n cansi, doncs plego. Més difícil és que em cansi d'aquest raconet i de vosaltres, això sí que és important per mi, porta molts anys acompanyant-me i he vessat aquí tota la meva vida. Espero que tot plegat sigui compatible.

    ResponElimina
  28. Doncs mira, crec que fas ben fet intentant separar els àmbits i mantenir l'anonimat si això és el que et fa bé a tu.

    A mi, se'm va descontrolar una mica fa temps, i crec que és una de les causes de la devallada de la meva vida blogaire. Força gent del meu entorn va conèixer el blog i això m'ha fet perdre una mica d'autenticitat per molt que no vulgui admetre-ho.

    Per contra, si que et diré que el blog m'ha permès conèixer gent fantàstica i que desvirtualitzar no treu gens ni mica de ganes de fer blog.

    Experiències contracictòries? potser, però és el que m'ha passat a mi. L'anonimat fa que puguis dir el què realment et mou i que sovint a la vida pública, les exigències de la societat, fa que no puguem dir. Per això, incomoda que gent que coneixes pugui conèixer el veritable, el que hi ha per dins, doncs tampoc saps si coneixes l'altre.
    En canvi, quan desvirtues, és xq si que hi ha aquesta connexió interna, crec que aquesta és la diferència.

    ResponElimina
  29. NooOOooOO!! Perquè m'ho has dit?!?!? hahaha Mira, recordo un dia que en Jpmerch et feia un retret polític, rotllo "que si vosaltres heu d'estar per la independència" i tal. Vaig començar a llegir la teva resposta,que demanaves calma, però me'n vaig estar de continuar perquè prefereixo passar del tema. Aquell retret en aquest moment tant podia ser per un de CIU com d'ERC, així que et feia d'un o de l'altre (més d'ERC, però no hagués posat la mà al foc). Clar que no m'enfadaré amb tu hahaha Però tot i que algun cop he parlat d'independència en el teu bloc, en aquesta parcel•la de la meva vida prefereixo abstenir-me de fer comentaris polítics. Només afegiré que fa un parell de setmanes em vaig donar de baixa de simpatitzant d'ERC, així que t’estalvies que et doni la tabarra hahaha

    Només faltaria que no poguessis dir de quin partit ets, en el teu bloc i en el de qualsevol altre, però m'agrada l'enfocament que li dones, l’experiència d’un militant. Per part meva no necessito saber més.

    ResponElimina
  30. rits, no estic segur d'això que dius. Si desvitualitzes els blogaires poden passar a ser del teu entorn de fora, i potser llavors passen a ser del col·lectiu de gent que no vols que llegeixin les teves coses del blog. És cert que és més difícil, però com comenten per aquí, prefereixo no barrejar en excés els dos mons, però acaba sent inevitable. Sempre que conèixer blogaires no et faci passar les ganes de blog, està bé. Està comprovat que si no vols que gent del teu entorn el coneguin, i ho fan, et costa molt mantenir aquesta independència a l'hora d'escriure, sempre estàs pensant qui ho llegirà i qui no. Jo dic el que penso tant aquí com a fora, però aquí m'estalvio noms i no tot s'explica, per protegir la identitat de qui pugui parlar, o fins i tot per protegir-me a mi d'ells, tot s'ha de dir. Però miro de no fer servir el blog com una plataforma per dir totes les coses que no m'atreviré a dir a fora. Fins i tot molts dels temes que tracto venen de converses de fora, cosa que vol dir que tinc la sort de poder-me envoltar de gent amb conversa, que no és poc.

    Roselles, en Jpmerch no saps mai si parla seriosament o en conya, segur que molts cops no li enganxo la broma. Ja et dic que no me n'amago, però en els posts no ho menciono perquè prevalgui la meva opinió, que no sempre està d'acord amb la del partit, però reconec que força. La veritat és que m'interessaria saber per què et vas donar de baixa de simpatitzant. No per res, eh, és curiositat, pots fer el que creguis convenient i no seré jo qui et persegueixi, només faltaria. Però si m'expliques què t'ha portat a 'perdre la simpatia' pel partit potser sabré algunes coses que fem malament. Saps, si he gaudit de la confiança dels que ja estaven a la secció local del poble és precisament perquè vinc de fora, no m'he criat al partit i he mamat ideologia des de sempre. No estic tan contaminat com ells, i una visió una mica externa els anava bé. Només fa dos anys i una mica que hi sóc, i ara és inevitable que hagi agafat molts tics, però espero mantenir la meva independència ideològica. Tu pots decidir no parlar de política, jo abans no en parlava gens perquè no n'entenia ni un borrall (i ara no gaire més), però és el meu dia a dia. Però no dubto que tindries coses molt interessants a dir, perquè en tens de la majoria de temes dels que parles. Les portes del Bona Nit estan obertes, a mi m'encantarà escoltar-te (ja dono per segur que en seguiré parlant, perquè no m'ho trauré de sobre).
    Referent a l'última part, és això. No intento evangelitzar ningú aquí, només explicar les experiències d'un militant novell, que en poc més de dos anys ha assolit unes responsabilitats que malda perquè no li vinguin grans.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.