divendres, 26 de juny de 2015

Trash talking

El primer cop que vaig sentir parlar de trash talking va ser en els partits de bàsquet de la NBA, la lliga americana d'aquest esport. Fa de mal traduir, però podria ser 'parlar escombraries'. Sona millor en anglès, oi? Aquest concepte consisteix en intentar desmotivar o posar nerviós a un rival en un esport d'equip. Si és futbol, per exemple, pots cosir-lo a puntadetes perquè se li passin les ganes de driblar, però també pots estar tot el partit provocant-lo a cau d'orella perquè es desconcentri, cosa que no és tan aparent. El resultat és que la víctima s'acaba enfadada i reacciona malament. És qui surt perdent, perquè l'acaben expulsant. Ja es pot imaginar quines coses es diuen, des de mirar de convèncer-lo que no tenen possibilitats, fins a recordar-se de la que creu que és la professió de la seva mare.

El cas és que el concepte s'aplica en ambients de competició, i es veu que la política deu ser un esport. De fet, al Parlament no és gens estrany sentir com algun impresentable del PP o de C's va increpant des de l'hemicicle mentre parla gent d'altres partits. Però no pensava que jo podria patir-ho, a tan minúscula escala com em moc. Sembla mentida com es poden sentir d'amenaçades algunes persones, al mateix temps que et diuen que no vals res i que no tens cap possibilitat al seu costat. Els abanderats de fer bé les coses, de la transparència. De mirar pel projecte. Després de riure't les gràcies sempre, a la que veuen perillar els seus interessos, et tornes un enemic a abatre i a exterminar, no fos cas. Trash talking persistent. Que no pateixi, que no penso disputar-li res. El pitjor del cas és que pensarà que li ha servit la seva tàctica intimidatòria, i que m'ha esclafat. Problemes de creure's molt més bo del que s'és.  


22 comentaris:

  1. Aquesta gent veu les coses amb un vidre transformador, es pensen que sempre tenen la raó i que intentant rebaixar als demés aconsegueixen pujar ells, quan l'únic que aconsegueixen és ser més a prop de les escombraries.

    ResponElimina
  2. Alguna vegada també m'he trobat gent així que mentre els dones la raó no hi ha cap problema però que quan la teva opinió no coincideix amb la d'ells en comptes de parlar-ne i intentar treure'n el millor de les dues propostes, opten no per defensar el que pensen sinó només per desqualificar les idees de l'altre i, fins i tot, directament l'altra persona. Diuen que la millor defensa és un bon atac però en el camp de les idees i les opinions sempre he pensat que les coses no haurien de funcionar així i que la gent que actua d'aquesta manera perd tota la raó que aparenta posseir. De fet potser ells mateixos també ho saben i per això, tement que la seva opinió no aguanti un debat seriós, opten simplement per desprestigiar les opinions dels altres. És només una hipòtesi perquè està clar que aquesta classe de gent no admetria mai que pot no tenir raó en un moment determinat. Em sap greu que t'hi trobis.

    ResponElimina
  3. Tu a la teva, i els independentistes a la nostra.
    Les paraules malsonants i les accions disbaratades dels contraris a la nostra llibertat els retraten.
    A veure si les urnes posen a cadascú al seu lloc.

    ResponElimina
  4. Ostres, quin fàstic, tot plegat!!!
    Potser si que cal fer orelles sordes, i és evident que et cal anar a la teva ...
    Però ho trobo tot plegat fastigós. Trist. Inútil, inservible, i el que és pitjor inevitable.

    Em sap greu que sigui així. I que t'hi trobis...

    ResponElimina
  5. I on ha anat a parar l'educació i el bon gust? Vols dir que aquestes persones representen a algú?
    En aquests casos prefereixo no fer-ne cas, com diu el refrany: "a paraules necias, oídos sordos". Ells mateixos es retraten.

    Bona tarda!

    ResponElimina
  6. AIXO N'ES NOMES UNA "TACTICA" DE LA "DRECHONA"... CERTES ESQUERRES,AQUELLES QUE DIUEN QUE NO TENEN CASPA,TAMBE LA PRACTICAN,FEU MEMORIA...

    ResponElimina
  7. Tens raó amb anglès sona millor, sobretot per a mi que no l'entenc, he, he...Ja sé que és difícil però la millor solució és fer com qui sent ploure , i no deixar-se provocar, perquè no volem pas que se sentin vencedors, oi???
    Bon diumenge XeXu.

    ResponElimina
  8. Ells ho consideren una "tàctica" més, els ho ensenyen als cursets. Com ha dit algú més amunt, viuen en una realitat paral·lela. I volen que tots hi visquem. Aix.

    No coneixia el nom en anglès.

    ResponElimina
  9. Sap greu que hi hagi aquesta violència soterrada, suposo que depèn menys del grup que de la persona, però si és d'un grup esquerrós diem-ne de la "nova política" encara fa més ràbia. Com et diuen per aquí, millor que et facis el sord (i si pots, fer-li veure que cau en contradicció moral i ideològica).

    ResponElimina
  10. Benvingut al món de la mediocritat! Em sembla que ja n'he parlat d'això oi? El pitjor de tot és que els atacs et fereixin i et sentis malament. Si superes això ho hauràs superat tot. El que queda és el seu vòmit i l'esperança que al final s'acabin ofegant en ell. Vòmits de mediocres!!

    ResponElimina
  11. Qui fa això és que no té arguments de veritat.

    Poses l'exemple del futbol... En Messi no necessita fer això perquè és el millor del món, per desfer-se del rival no li calen altres trucs que els que sap fer amb la pilota.

    I a la política és igual... A la que algú no et sap rebatre amb la paraula, argumentant, explicant... ja apareixen els insults i les desqualificacions...

    Ni cas...

    Si això passa per Internet un "jo també t'estimo" queda força bé :-)

    ResponElimina
  12. El joc brut és la manera de guanyar dels mals jugadors. I dels mals polítics. Costa fer orelles sordes a tanta brutícia, o pensar que no ofèn qui vol, sinó qui pot, però crec que és la millor manera d'actuar, encara que entenc que és un desgast important haver-ho de suportar.

    ResponElimina
  13. Hi ha dues maneres de guanyar:
    1) Fer-ho millor que l’altre
    2) Fer que l’altre ho faci pitjor que tu

    Perquè no em diguis que sempre tiro de sèries per fer comparacions avui faré servir un videojoc. Coneixes la saga de videojocs d’estratègia per torns Civilitzation? Et permet aconseguir la victòria de vàries maneres. Les que són tipus 1 en les que et dediques a fer que la teva civilització sigui millor, ja sigui culturalment o tecnològicament. Però també hi ha la tipus 2, la victòria per dominació que aixafes a la competència amb el teu exercit ja que no pots competir amb la cultura ni amb la tecnologia.

    ResponElimina
  14. en aquest país tenim algunes televisions que no fan altre cosa que parlar amb aquest idioma

    ResponElimina
  15. sembla ser que és l'idioma universal. Desgraciadament

    ResponElimina
  16. Bufff, quin ambientasso que hi ha al món de la política.

    ResponElimina
  17. Ja veig que no ho heu vist gaire estrany, però sí criticable. Certament, no m’esperaria això d’un company, una reacció molt desmesurada i innecessària, per no parlar de desagradable. No va aconseguir l’afecte desitjat, sinó un de pitjor. Em podria haver fet enrere i deixar-li pas, però el que va aconseguir va ser que tingués ganes d’engegar-los a la merda, perquè jo no vull jugar a aquestes coses. Al final, però tanta boca no li haurà servit per res. Surt perdent. Moltes gràcies a tots pels comentaris.

    Jomateixa, de mals comportaments n’hi ha molts de diferents. El que descric ara aquí és d’algú que pretén eliminar la competència menyspreant-la d’una manera flagrant, en comptes de posar en valor les seves aptituds, mira de desmoralitzar-te i tractar-te com una merda per demostrar-te que no li arribes ni a la sola de la sabata. Potser tenen més aptituds que tu, és cert. Però portant-se així, demostren que no són bones persones, i també hi fa molt ser bona persona quan pretens un càrrec que probablement t’obligarà a interactuar amb força gent.

    McAbeu, en aquest cas no és una contraposició d’idees, que amb aquesta persona havíem pogut tenir sense aparents problemes. Es tracta de postular-se els dos pel mateix càrrec, quan un creu que li toca legítimament, com aquell que ambiciona el tron de ferro i es pensa que li toca, i de sobte té oponents i els ha d’eliminar. La versió catalana i d’estar per casa d’això, no és treure l’espasa, sinó treure la llengua. Com que jo no visc en una sèrie de ficció, opto pel diàleg i arribar a solucions sensates, pel bé del col•lectiu. L’altre, opta per increpar-me durant hores dient-me que faig el ridícul, que no tinc cap possibilitat i que em matxacarà del tot. La qüestió no és que ell aconsegueixi el seu objectiu comportant-se així, sinó que a mi em passen les ganes de tractar amb ell per qualsevol tema. Per ell és una guerra, per mi era buscar una solució a uns problemes evidents. No sóc d’aquesta mena de persones, per tant, és molt evident que en política no arribaré enlloc, cosa que ja sabia. I content, eh? Si m’he de tornar com ells, estic molt bé així. Sempre penso que qui necessita presumir tant del que és, té un complex d’inferioritat molt gran. En el cas, probablement em podria guanyar un debat públic, però en públic no em podria tractar com ho ha fet en privat. Opta per aquesta segona opció, i això només té dues conseqüències: que jo no vulgui jugar a aquest joc, i que després no vulgui treballar amb ell. Per mi ja ha passat la línia.

    Xavier, t’ho dic de veritat, t’has de relaxar, perquè només ho portes tot a aquest terreny. Ha d’haver-hi altres coses a banda de la independència. Hi estem treballant activament, però no tot va d’això. Sí, parlo de política, però parlo sobretot de persones. I quan dic increpar, no parlo d’una discussió amb quatre tuits. Es tracta d’un atac d’un que és tan independentista com jo. Ja et dic, no és ideologia, és ser persona o no.

    Elfreelang, ja no és no fer-li cas, és haver de treballar amb aquesta persona després, pel bé del projecte. No sé si podré.

    Carme, com deia a dalt, ja no és no fer-ne cas, és que després ha de treballar juntament amb aquesta persona. Si jo jugués a aquest joc, competiria i si guanya, doncs mala sort. Però com que no hi vull jugar, haver actuat així no és una cosa que pugui perdonar a la lleugera. Pensava que tractava amb persones, però no, tracto amb bèsties. És molt maca la política, de vegades. Que no comptin amb mi per això.

    Sa lluna, sóc molt partidari de mantenir la calma i que siguin els altres els que es posin en evidència, i sí que ho fan, però d’algunes persones no te les esperaries. Si ho fessin altres podries passar, però venint de segons qui no pots, has de fer un replantejament.

    Oliva, a mi sí que em sona a tàctica d’una altra mena de partit, però resulta que a mi em venia d’un company, no pas de fora. Si vingués de fora em faria riure.

    ResponElimina
  18. M.Roser, creu-me que se sent molt vencedor, no només això, es pensa que m’ha aixafat. I no és pas així, no em vaig deixar provocar, però el que em mata no és el que em pugui dir, sinó que m’ho digui, perquè això no t’ho esperes d’un company que fins llavors t’ha tractat bé i t’ha lloat sovint. Si aquesta és la manera de competir, que no comptin amb mi per fer-ho.

    Eva, el nom en anglès només l’he sentit aplicar en esport, per tant no puc garantir que d’aquesta mena de tàctica se’n digui així en política. Però que els objectius són els mateixos, això és ben clar. Ho ensenyen en cursets? Llavors he fet bé a no assistir a gairebé cap formació interna del partit.

    Gemma Sara, efectivament, es tracta d’un company, no d’una agressió externa. Per mi clarament cau en contradicció ideològica, quan a més sempre s’omple la boca amb això de la nova política. Que ja et dic ara que de política no n’hi ha de nova i de vella, n’hi ha de bona i de dolenta, i perquè sigui dolenta, no cal que sigui antiga precisament. Moltes coses li diria, però no sé quantes li diré. Jo no sóc com ell.

    Ignasi, el que més gràcia em fa del teu comentari és que una de les frases preferides de la persona que dic és que ell no pensa perpetuar la mediocritat, però després m’ataca en privat mirant de desestabilitzar-me. I jo em pregunto, per què no m’hauria d’afectar. Per què he de poder sobreposar-me als atacs d’algú que fins fa no res era un company proper. Vull aprendre a jugar a aquest joc, que per vèncer cal trepitjar als altres? Francament, no penso fer cap mena de carrera política d’aquesta manera. Així que, com bé saps, no arribaré enlloc, perquè no em penso comportar d’aquesta manera. Tot per ells.

    Assumpta, potser en Messi no ho fa, efectivament, té altres arguments. Però un jugador molt estimat i valorat per tots, i que s’ho ha guanyat per mèrits propis, com és Mascherano, ho fa contínuament. I no és que no tingui arguments futbolístics, però és la seva manera de competir.
    En el cas que descric no parlo d’una discussió a twitter, que ja sé que n’ets una experta, i en realitat no serveixen per res, només per crispar-nos més. Parlo d’una actuació molt real, amb algú que hauria de ser un company, però que ha demostrat que quan hi ha alguna cosa en joc, no hi ha amics que valguin. Podria desmoralitzar-me, però la veritat és que em destrempa una mica per saber amb quina mena de gent me les he de veure. Però bé, és un cas aïllat.

    Glòria, com gairebé sempre, la claves amb el teu comentari. La primera frase és tan bona que te la demano per penjar-la aquí dalt al blog, que la que tinc ja fa massa temps que hi és. Me la deixaries? La teva anàlisi és perfecta. Efectivament, intenta ofendre’m, però no pot, i més havent sabut després la consideració que té l’altra gent per ell, i la que tenen per mi. Però desgasta molt saber, gairebé per sorpresa, que te les has de veure amb gent així, quan pensaves que tothom al teu voltant era raonable i mirava de remar en la mateixa direcció. Ho superarem, el projecte és més important que les persones.

    Pons, em sembla que recordo el ‘Civilizations’, tot i que només hi vaig jugar una vegada, però durant moltes hores. En el meu cas jugava sol contra la màquina, llavors no es notava tant que anaves a fer-la perdre. De fet, prou feina tenies amb sobreviure. Ja veig que els teus referents en la política són aquests. Els meus són de les sèries, precisament. West Wing, House of Cards, i sobretot Joc de Trons. Allà és on he après tot el que sé. Auguro que la independència està a prop, si no em treuen els ulls abans.

    Màrius, ni a l’ànima, però et fan plantejar si val la pena treballar amb gent que es comporta així.

    Sr. Gasull, em sembla que ja no les tinc ni sintonitzades a la tele.

    Bruixeta, vull creure que no, que hi ha gent que encara vol fer les coses com toca i guanyar-se el lloc amb feina i bones maneres.

    Loreto, no m’atreviria a dir-li món de la política, és a un nivell tan baix que en podríem dir submón en comptes de món!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Crec que a la formació interna del teu partit no ho trobaràs. Vaja, no ho sé, però diria que no.

      Elimina
  19. XeXu, es clar que pots fer servir la frase! Em sentiré molt honorada. :-)

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.