dijous, 18 de juny de 2015

Relats conjunts, Chichén Itzá


Aquesta foto n'és un altre exemple. Quina gràcia té? Sí que la piràmide és impressionant, però no li treu el suc que podria tenir. I si eren fotos de viatge, del nostre viatge, no entenc la mania de fer sortir tot el que vèiem, si ni tan sols hi sortim nosaltres! Un munt de fotos d'edificis i monuments, ja em diràs tu. I no està ni ben enquadrada, allà al centre, un desastre. Però bé, que només és un exemple de tants, eh? Era un complet desastre. No vegis com em deixava la cuina, tan endreçat que sóc jo, no hi havia manera que tot estigués al seu lloc. I fins al gorro em tenia amb la quinoa i el seitan, ostres, aquestes modes d'ara, de menjar tan sa... tan soso, home! En això he sortit guanyant, em toca cuinar sempre a mi, però ara menjo el que vull, que ja tocava! Ep, però menjo bé, eh! Que em cuido molt, i sense necessitat d'aquestes mandangues d'ara. Fins i tot he tornat a anar al gimnàs, que abans no tenia mai temps. I torno a quedar amb els amics de la feina els dimecres per fer unes cerveses, si ara tinc molta més vida social que abans! Amb la vida de parella ja se sap, al final t'acabes tancant a casa i no fent res, que et toqui una mica l'aire està bé, home! Mira, si al final ens haurem fet un favor, érem massa joves per comportar-nos com vellets, oi? Ara és quan venen aquelles èpoques boges, quan tot t'és igual i no has de rendir comptes amb ningú, ara toca viure! Ni dinar explicacions, ni missatgets d'ara vinc cap aquí, res tu. La veritat és que estic bé, eh, pensava que ho portaria pitjor, ara gairebé ja ni hi penso. Home, una mica sí, se'm va passant pel cap. És normal, no? Han estat uns quants anys, si no hi pensés seria una màquina! Uns anys molt intensos, amb moltes coses compartides... uns bons anys. Joder tio, com la trobo a faltar... (llàgrimes)


La meva aportació a relats conjunts. No el deixeu passar, que després fan vacances!

22 comentaris:

  1. I tant que està bé, se li veu de seguida... Però ja li passarà, que no pateixi. Només les piràmides com les de la foto es mantenen inamovibles durant segles i segles, les relacions humanes són tota una altra cosa i cal adaptar-s'hi.
    M'ha sorprès que aquesta imatge t'hagi inspirat aquest relat, però ho has lligat molt bé.

    ResponElimina
  2. A mi també m'ha sorprès el relat, però encaixa molt bé, ja que realment sembla la típica foto de la parella que va de viatge (el relat que no vaig publicar era sobre una parella de viatge de noces).
    Molt dures les separacions, quina llàstima pobre. Al meu voltant tinc uns quants amics/gues que s'han separat, i de seguida t'omplen el facebook de fotos plenes de felicitat: esquiant, prenent el sol, fent el burro a pubs, al gimnàs, selfies... Es com si estiguessin dient el mateix que el noi del relat: "ara sí que estic bé!". Massa pendents de donar una imatge que dubto que sigui real, perquè si no pateixes quan ho deixes amb la persona amb qui has estat tants anys (sigui qui sigui qui ho hagi deixat), es que no tens cor. Així que millor que plori i ho tregui tot ara, que després de tocar fons tot va amunt.

    ResponElimina
  3. M'agrada la deriva del discurs, com va girant des del primer posat de descrèdit total (era un desastre), passant per l'optimisme (ho porto super bé i estic de pm) per arribar a la dura realitat de l'enyorament.
    Per cert, a mi la quinoa i el seitan m'agraden (i són més fàcils que anar al gimnàs) :p

    ResponElimina
  4. Ja passa això, un vol ser dur, però i aquí no ha passat res, i estic millor, però...
    M'ha agradat el relat, molt original el registre que n'has tret d'una piràmide.

    ResponElimina
  5. He trobat a faltar: "Que no se n'ha anat, sóc jo qui ha dit 'prou'", eh?" ;-)
    Molt ben trobat!

    ResponElimina
  6. Ui, massa explicacions... Encara no ho ha superat, pobre

    ResponElimina
  7. Molt bé! Un relat ben troba't i ben explica't. I real. Les separacions són dures, es necessita temps per reubicar-nos en la nova situació. I també estan l'enyor i la nostàlgia.
    A qui vol enganyar, pobre?

    ResponElimina
  8. Cada escaló d'aquesta piràmide és una història viscuda en parella que s'ha anat pujant lentament.
    La separació és baixar totes les escales de cop. A vegades rodolant.

    ResponElimina
  9. Ostres, molt original!!
    Va, confessa, la piràmide no t'inspirava res i t'ho vas fer venir bé per fer un relat molt bo, un monòleg molt possible.. M'agrada! :-)

    ResponElimina
  10. Home si la vida de parella l'ha de reprimir, millor cadascú per la seva banda...I sembla que s'espavila prou tot sol , però potser no tant com li sembla , perquè emocionalment , no ho té pas
    resolt, per això les llàgrimes...
    Bon vespre, Xexu.

    ResponElimina
  11. M'ha recordat aquella dita "dime de qué presumes..." segurament s'estava intentant convèncer més a ell mateix que a l'amic, més que birres necessita temps, em sembla. Ben trobat.

    ResponElimina
  12. M'ha recordat aquella dita "dime de qué presumes..." segurament s'estava intentant convèncer més a ell mateix que a l'amic, més que birres necessita temps, em sembla. Ben trobat.

    ResponElimina
  13. Es vol fer el fort, però la llàgrima final el delata. Bon relat.

    ResponElimina
  14. és el que tenen les fotos....que et fan remoure antics records. A vegades bon i a vegades no tant

    ResponElimina
  15. Entenc que us hagi estranyat el relat, però res de les normes RC indica que el relat hagi de parlar del que es veu a la imatge. L'objectiu és escriure un relat amb el que ens inspira la foto, ara feia molt que feia servir la imatge proposada com a tema central, però aquest cop, encara que resulti difícil de creure, el que em va fer pensar aquesta piràmide és en una foto de viatge. Hi falten unes persones fent-se un selfie! Quan viatgem fem fotos a moltes coses, imagineu plantar-vos davant d'aquest temple, no li faríeu fotos? Doncs vaig pensar en una parella de viatge, fent fotos de tot arreu, i en uns comentaris que vaig sentir un cop, de quina gràcia té fer fotos a edificis, tenir un carret ple de fotos així (el comentari era de quan encara anàvem amb carret!). I això ha sortit, una foto de record d'un viatge, i que després narri aquest estat alterat d'una persona que vol fer creure que està de conya, però que en realitat està desfet per dins, va ser només una relació d'idees. M'han agradat alguns dels relats que he llegit amb la piràmide adquirint molt protagonisme, però mira, a mi em va inspirar això. Espero que us hagi agradat, encara que sobti. Gràcies pels comentaris.

    ResponElimina
  16. Dons a mi no m'ha sobtat gens, aquesta utilització de la imatge, només pels pèls... això crec que tots els que participem als Relats Conjunts ho hem fet alguna vegada.

    M'ha agradat la manera d'enfocar-ho i el canvi que poc a poc es va fent... a vegades ens hem de convèncer, a nosaltres mateixos i sí ho fem així. Les persones que s'enganyem molt, que tenen molta capacitat d'auto engany no li donen la volta, els que en el fons són sincers, l'acaben donant i dient-se la veritat, encara que sigui amb alguna llàgrima i sense paraules...

    Sí que m'ha agradat i no m'ha sobtat.

    El que m'ha sobtat és no haver vist aquest post abans... això sí, veus? He vingut pel post de dalt...

    ResponElimina
  17. Molt divertida la conversió del personatge, bé, de les seves emocions, al llarg de la conversa... em recorda els dos avis que sortien al final dels Muppet's Show en un llotja de teatre: recordo especialment un dia en què un dels avis defensava que l'obra havia estat molt bé mentre que l'altre deia que era una porqueria; mentre es discutien anaven canviant d'opinió fins que al final tots dos acabaven defensant la postura de l'altre! Aquestes contradiccions de la vida...

    ResponElimina
  18. Un lloc determinat és suficient per colpir. Que no hi surtin a la foto no vol dir que els records se li remoguin i surtin les emocions.

    ResponElimina
  19. Ja és nota que esta millor, vaja que el dol ja l'ha passat ;)

    Bon relat, bona realitat!
    Aferradetes.

    ResponElimina
  20. no la troba a faltar gens! no cal pas que ho juri...

    ResponElimina
  21. El vaig llegir ja fa força dies, xò era a la feina i no vaig poder comentar.... però tenia clar el que et volia dir. Fantàstic. Sobretot m'ha agradat tornar a llegir un Xexu molt més íntim, descriptor d'emocions, i que feia molt de temps que no llegia.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.