dissabte, 6 de juny de 2015

Maleït pare

En plena adolescència, algunes coses que fan els pares et semblen del tot irreals i absurdes. Sortir el cap de setmana fins tard i després llevar-se a l'hora de dinar et sembla que ha de ser d'allò més normal i una constant al llarg del temps. Quan no tens limitacions horàries, el llit és la millor opció dels matins. I quan veus que el teu pare es lleva cada dia a l'hora d'anar a la feina, caps de setmana inclosos, et penses que està boig. No li cal despertador, de fet, cada matí es desperta uns minuts abans de l'hora i no deixa ni que soni. Té l'horari perfectament integrat al seu ritme vital.

Llavors creixes, treballes, les nits de festa no s'allarguen tant, encara que segueixes anant a dormir tant, perquè no saps fer la gallineta. El temps passa i t'adones que, sigui el dia que sigui, obres un ull a les 7:15h del matí, fins i tot quan vas canviar el règim alimentari del gat perquè no miolés a primera hora els caps de setmana. Per ser exactes, l'obres a les 7:05, o 7:10, uns minuts abans. Amb sort, et negues tossudament a aixecar-te si és dissabte, i potser encara amb més sort, després de molta estona, aconsegueixes dormir una estoneta més, després de repassar el mòbil o llegir una estona. És llavors quan penses 'maleït pare, i maleït jo per creure'm tan llest!'.

31 comentaris:

  1. curiosament a mesura que anem creixent repetim o imitem les coses que hem aprés dels pares perquè les hem viscut ,les hem vist .... jo de vegades faig o dic alguna cosa en especial ..i de sobte me n'adono ostres això ho deia o feia el meu pare ....a més XeXu ja saps, qui es lleva ben d'hora ben d´hora és imparable!

    ResponElimina
  2. Quan era aprenent, amb la rebel·lia pròpia dels 15 i 16 anys, un encarregat del taller em va dir:
    No comprendràs el teu pare fins que tu siguis pare.

    ResponElimina
  3. Justament avui he pensat el mateix, de fet ho penso gairebé cada cap de setmana... Si em puc llevar més tard, per què em desperto?! però no hi ha manera, com dius tu, tenim l'hora de despertar-nos integrada al cervell i no acaba de desconnectar mai.

    ResponElimina
  4. Quants van deixar passar el conill blanc, o no van saber triar la pastilla... Amb tot, el sistema et recorda que tot el bo s'acaba, i que al final et toca pagar i am redits la teva existència en aquest món...

    ResponElimina
  5. Serà maleïda edat... El teu pobre pare no en té cap culpa. Són els anys, XeXu, són els anys i els hàbits! Sobretot els hàbits!

    De tota manera jo en tinc 63 i sempre em torno a adormir (si vull) quan és festa o vacances... Vull dir que em desperto també, evidentment!

    ResponElimina
  6. Acabem fent el que fan els nostres pares, per molt que de joves ens hàgim dit: "jo això no ho faré mai!".

    ResponElimina
  7. Doncs si, a mesura que ens anem fent grans, ens adonem que fem el mateix.

    Per cert, jo tb faig això de mirar el mòbil i dp tornar a fer una estoneta més de son els caps de setmana!!! el llibre no, fa temps que no està a la tauleta.

    ResponElimina
  8. Potser són els anys com diu la Carme... no ho sé. Jo sempre he sigut molt gallineta com dius tu: a dormir d'hora i llevar-me amb el sol, o abans que ell. Si m'he de llevar a alguna hora en concret em poso el despertador perquè estic convençut que el dia que no ho faci no em despertaré a temps, però la realitat és que pràcticament mai no el deixo que soni, i l'acabo apagant uns pocs minuts abans. Un dels plaers més grans que tinc és llevar-me a l'hivern abans que el sol, posar-me un forro polar ben gruixut al damunt, preparar-me un cafè sol ben carregat i sortir al jardí a espera que m'il·lumini el primer raig del sol d'hivern, i al cap d'una estona notar la seva escalfor. Excentricitats que té un!

    ResponElimina
  9. Coi! Em sento perfectament identificat amb l'apunt i encara més amb el comentari de l'Ignasi.
    Afegeixo, a més a més, que jo sóc de Ca la Gallineta, és a dir, ho porto al renom.

    ResponElimina
  10. Ai, el títol del post m'ha esverat una mica...
    Jo tinc una neboda que era la típica adolescent rebel... Intentaves fer-la raonar , que reflexionés, que quan fos més gran veuria les coses molt diferents...Li posàvem com exemple la nostra joventud, i sempre deia que només explicàvem batalletes, que els temps havien canviat...Ara que ja és mare , sol dir..."Si en tenieu de raó, espero que el meu fill no surti com jo"...
    Bon vespre, XeXu.

    ResponElimina
  11. Ai, això ens passa a molts...! :)

    ResponElimina
  12. i espera....quan et vulguis llevar tard i no puguis perquè el llit no t'hi deixa estar més hores, no sé com ho fa però si et passes d'hores et comença a fer mal tot.
    Ara d'aqui uns anys podràs fer un apunt...maleït Joan

    ResponElimina
  13. Ara és el meu fill el que surt de festa, o no, i dorm durant el dia. I jo encara tinc la barra de dir-li que això no pot ser, que es perd les millors hores del dia. I ell em diu: el que no entenc és perquè et despertes tan d'hora si no has d'anar enlloc. Hem fet un traspàs generacional d'hàbits!

    ResponElimina
  14. Quan un s'estima més el matí del diumenge a la nit del dissabte... és que ja ha passat de pantalla!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això de passar pantalles es deu heretar genèticament perquè jo ja vaig néixer amb la primera pantalla superada! ;-p

      Elimina
  15. Ostres Maurici, que bo el teu comentari!
    Això de despertar-se abans de que soni el despertador em fa molta ràbia perquè perds aquella estoneta en que el dormir et fa tant bé... Jo ara torno a aconseguir enroscar-m'hi una mica més i a vegades inclús torno a dormir una mica. Potser és que jo ja porto dues pantalles passades!
    I al meu fill, li dic sovint, que si algun dia en té ell de fill, li desitjo que li surtin només la meitat de rebels que és ell i que llavors si que es recordarà de mí. Tant de bo li quedi alguna cosa del que he intentat ensenyar-li!

    ResponElimina
  16. FA MOLTS ANYS,L'AVI,HAN VA DIR..."LA FELICITAT,TE DUES ANSES,LA RUTINA I EL ORDRE"...M'HAN VAIG RIURE MOLT...ARA LES TARDES DE DIUMENGE,S'HAN FAN INTERMINABLES,TAN INTERMINABLES COM ELS MATINS AL LLIT....MERDA D' ANYS¡¡¡.

    ResponElimina
  17. Hi han coses que només es comprenen amb l'edat. Moltes. Anem canviant els hàbits, i acaben fent les coses que abans no enteníem que fessin els pares.
    Sempre he sigut noctàmbula, però, abans, al matí no hi havia qui m'aixequés del llit. Ara quan em desperto m'he de llevar, ja no sé gandulejar...

    ResponElimina
  18. Si, el pare sempre es lleva aviat pel matí sigui festa o laborable, però no té mèrit perquè a quarts d’onze ja està somiant en el sofà. El mèrit es nostre que tot i haver sortit la nit anterior encara tenim el ritme de llevant-se d’hora i com que jo soc molt impacient a vegades ni em prenc la molèstia de tornar-me a dormir.

    ResponElimina
  19. Ja ni recordo l'últim cop que vaig sortir del llit passades les 10; ja puc anar a dormir a les tantes ja ... que ni així! Per no dir que cada cop m'adormo més ràpid veient pel·lícules al sofà després de sopar ¬¬

    ResponElimina
  20. A mi encara no m'ha arribat això! I em fa molta enveja, això de que s'acabi la son i t'aixequis perquè al llit ja no estàs bé, sense el suplici d'arrossegar-te per la casa amb els ulls mig clucs.
    A mi no se m'acaba la son, pels matins sempre m'ha agradat dormir i gandulejar al llit, però la meva filla s'aixeca el dissabte i el diumenge cap a les 8, i si hem dormit juntes m'agafa el cap i empeny amunt perquè m'aixequi, i si no hem dormit juntes ja la sents renegar des del llit. I no hi ha treva. Algun dia he aconseguit que segueixi dormint mitja horeta més, però en ocasions comptades. I m'aixeco mig zombi a fer-li el bibi (el pare només té un dia per aixecar-se "tard", i jo a ell si li dono treva), em faig el meu cafè, i ens escarxofem les dues al sofà fins que començo a sentir-me persona. Però no em queixo en excés, perquè aprofitem el matí. Per exemple, podem anar a la platja abans de que faci massa calor i a més trobes pàrquing ben a prop. Però tant de bo no em costés tant aixecar-me! I a diari em passa igual, si no poso el despertador estic perduda!

    ResponElimina
  21. És curiós com l'edat i la maternitat/paternitat ens acosten a uns pares que pensàvem que havíem deixat enrere, i ens ajuden a entendre'ls millor.

    ResponElimina
  22. Pobre pare!
    El meu també sempre es llevava molt d'hora... evidentment. Fins i tot els caps de setmana, clar (a part de que ell els dissabtes pel matí també treballava)
    Jo no. Jo els caps de setmana em llevava tard, encara que hagués anat a dormir d'hora... però aquesta capacitat del meu pare de llevar-se tan aviat la trobava admirable. Mai hagués pensat que era una cosa per tirar-hi una maledicció, la veritat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ah, ell es va jubilar als 67 anys i, després de jubilat, es seguia aixecant sempre ben d'hora... Era fantàstic :-)

      Elimina
  23. El meu pare era forner i mai ha dormit més de quatre o cinc hores ... crec que m'ha deixat el seu somni endarrerit, perquè dormo totes les hores que ell no dorm i moltes més. De vegades penso que quan dorms no vius, però en el meu cas és com una medicina, com més dormo millor estic quan m'aixeco.
    Tot i així, quan era molt joveneta enganxava les sortides amb el treball i com si res.

    ResponElimina
  24. De jove, ni m'ho plantejava, quan m'aixecava, el meu pare ja feia hores que estava aixecat, o no, no sabia a quina hora es llevava. Si es genètic, devia ser força aviat, perquè no hi ha manera que pugui dormir un cop ha sortit el sol. Tot sigui dit, quan es fa fosc, tampoc em busqueu.

    ResponElimina
  25. Jo no m'assemblo gaire al meu pare, de fet estem barallats, de fet està barallat amb ma mare, amb ma germana i amb mi, és un cascarràbies orgullós ratllant el maltracte, però jo sóc una pesada i no pararé fins que no parli amb mi, uf, perdona.

    M'ha agradat l'expressió del Maurici, "passar de pantalla", em sembla que has passat de pantalla, clarament!

    ResponElimina
  26. Ja veig que no sóc l’únic a qui passa això, i qui més qui menys, amb alguna excepció, us lleveu d’hora per imposició del vostre propi cos. Quines manies més rares que té, no? Tan bé com s’està al llit, sobretot a l’hivern, tapats amb una mantenta... què hi farem. Moltíssimes gràcies a tots pels comentaris.

    Elfreelang, no em referia tant a repetir comportaments dels pares, sinó a adonar-nos que ens fem grans perquè ens surten o passen coses que crèiem que no ens passarien quan érem joves, però això que dius és un fet també, jo m’hi trobo, i no pensis que em fa massa gràcia quan em veig tenint comportaments del meu pare. Pobre home. Jo crec que qui es lleva ben d’hora... després té molta son!

    Xavier Pujol, precisament, aquesta mena de frases, o el típic ‘quan siguis gran ja ho entendràs’, encara ens reboten més. Pensem que només per portar la contrària no ho farem. Però no hi ha manera...

    Jomateixa, el que em preocupa en realitat no és que em passi, mira, et lleves i prou. Si és cap de setmana potser podràs fer migdiada i tot. El que em preocupa és que haguem arribat aquí, senyal que ens estem fent grans.

    Molon labe, quina manera més cruel de dir que ens estem fent grans. El temps passa, i ho fa deixant-ho ben clar. Per més que el vulguem aturar, no ho aconseguirem.

    Carme, era una manera de parlar, naturalment. Ell no té la culpa d’haver-me fet un spoiler del que m’esperava en un futur, però mira, ara em trobo ‘patint’ allò que no em pensava que no em passaria, perquè no podia ser ser tan passerell per no dormir fins tard un dia de festa. Però mira, ara em llevo d’hora, i potser miro uns quants blogs... Bé, si m’hi esforço potser també puc tornar a dormir, però no sol passar.

    maria, ja no és fer el que feien els pares, que també, sinó allò que pensaves que a tu no et passaria, aquella rutina en la que no volies caure, i quan te n’adones, patam!

    rits, no és una d’aquestes coses que no volia fer del meu pare, és una cosa que senzillament pensava que no em passaria, que ell era massa quadrat i que no arribaria a tenir aquesta mena de rutina. Ja veig que sí que m’ha passat, i a més, no sóc l’únic.
    Jo solc mirar el mòbil més que llegir perquè és més discret i no molesta tant a l’altra, perquè pel llibre cal encendre el llum. I si tu no tens un llibre a la tauleta, blasfema, espero que sigui perquè hi tens coses més interessants!

    Ignasi, tu que pots, que tens jardí! Jo no ho sóc gens, de gallineta, sempre he estat d’anar a dormir tard, des de força jove, em quedava amb la meva mare mirant alguna sèrie o alguna pel•li. Després ja vaig començar a posar-me a l’ordinador, a fer coses pel meu compte, i ja no parlo de sortir, també quan estic a casa, encara ara, vaig a dormir tard. I per força, imperatius laborals, m’ha de llevar d’hora. La conclusió: dormo (massa) poc. De moment em va bé, però entenc que mica en mica hauré de descansar cada cop més. Ja veurem. No és que tingui necessitat de moltes hores, però el cos també necessita descans. I per això, com que dormo poc, hom pensaria que al cap de setmana he d’aprofitar. I ho intento, però no me n’acabo de sortir. No sé si els caps de setmana dormo més que entre setmana, potser un pelet, però no prou segur. També poso el despertador sempre, per si de cas, i no cal mai, fins el dia que m’oblidi de posar-lo. Llavors m’adormo segur!

    Màrius, amb el teu i altres comentaris veig que no estic sol, que això que pensava que no em passaria, em passa a mi i a molts altres. Això sí, jo no era una gallineta abans, ni tampoc ho sóc ara. Això d’anar a dormir tard forma part de mi.

    M.Roser, el títol era una falsa maledicció, com retraient a mon pare una cosa de la que, evidentment, no té la culpa. Suposo que jo era una mica com la teva neboda, no volia creure que quan et fas gran hi ha moltes coses que canvien, entre elles el punt de vista. Continua a baix

    ResponElimina
  27. Però ben mirat, potser ja està bé que de joves ens pensem que tot ho farem diferent, convertim això en un dels nostres motius per viure, i a decebre’ns sempre hi som a temps, però mentrestant vivim amb empenta. Tothom ha estat jove i ha caigut en aquestes incredulitats. Els anys després ja et van posant al teu lloc.

    Eva, ja he vist que no sóc l’únic, ja.

    Sr. Gasull, m’estàs dient que la cosa anirà a pitjor? Caram, jo que em pensava que ja s’havia espatllat prou. Doncs res, em guardo aquest post per quan sigui el moment, ja te’l dedicaré, espero que encara corris per aquí i em puguis dir ‘veeeeeus, jo ja t’ho havia dit!’.

    Núria, és llegir el teu comentari i esgarrifar-me, perquè efectivament, les tornes es giren de manera clara. Només em queda pensar que seré comprensiu quan tingui fills i sabré passar-los que facin el ronso als matins, com jo vaig fer en el seu moment, però sospito que fins i tot en això estaré equivocat. Algun dia em descobriré dient-los que ja n’hi ha prou de dormir i llavors sabré que tot s’ha acabat. Hauré perdut.

    Maurici, fa 22 anys que els matins de diumenge són sinònim de llevar-se per fer castells, independentment del que hagis fet dissabte a la nit. En especial els darrers 12, amb alguns descansos. Preferir-los? No, generalment em fot haver de llevar-me aviat, o em fotia abans, ara em fot haver de sortir de casa quan podria fer el dropo, però els castells són els castells. Aquesta pantalla no l’he passada, encara m’agraden els dissabtes a la nit, però he de dir que ara molts cops els passo a casa.

    Laura T, ja veig que has passat les pantalles perquè expliques el mateix que la Núria, si fa no fa. Ara sou vosaltres qui mireu de posar seny als fills, quan segur que vosaltres fèieu el mateix quan éreu joves. Això sí que és llei de vida, quan tenim cadells humans ens canvien totes les prioritats, som nosaltres els que hem de repetir els patrons que tant detestàvem dels nostres pares. Això del despertador sí que fot, és clar. No sé per què tenim aquesta tendència a obrir un ull quan encara no és l’hora, aquells cinc o deu minuts segur que ens farien molt bon servei, però no hi ha manera. Ens resta anys de vida segur!

    Oliva, no sembla que a tu et faci massa feliç el que el teu avi considerava la felicitat. Certa rutina i repetició d’hàbits segur que va bé, però massa segur que no ajuda a viure gaire alegrament.

    Glòria, he arribat al mateix estadi que tu, i això que em treus uns quants anys. Mira que sóc mandrós de vegades, però ara em costa molt quedar-me al llit quan em desperto, però curiosament em passa els dies de festa. Els dies que he d’anar a treballar els llençols se m’enganxen molt més i m’hi quedaria. Suposo que tot hi ajuda, saber que en aixecar-te te n’aniràs a fer una cosa pitjor que mandrejar al llit. Però el cap de setmana no hi ha manera, tu. Sembla que el món s’acabi si no t’aixeques aviat.

    Pons, si no ens vas enganyar, tu has sortit al teu pare. Comentaves que vas a dormir d’hora, cap a les onze, cosa que a mi em resulta increïble. A les onze encara he de començar el vespre! Bé, entenc que hi vas entre setmana, i que el cap de setmana si que et marques unes cerveses aquí i allà. Però deu ser que t’estàs fent gran si no aguantes massa estona al llit al matí.

    Anna, d’aquí a anar a Londres amb la Imserso només hi ha un pas! Sí, ja ho sé, la imserso només va per España, m’ho han dit just avui. Però segur que trobaràs la manera que et portin a Londres a tu.

    Roselles, això que dius al principi passa qualsevol dia laboral! La son no s’acaba quan sona el despertador, si és que arribes a sentir-lo i no et despertes abans, i et vas arrossegant fins el segon o tercer cafè. Bé, ja veig que tu encara ets jove i, tot i tenir canalla, encara dormiries a cor què vols si no et despertés un despertador. Potser és una avantatge evolutiva. Continua a baix

    ResponElimina
  28. Ara que, demostres amb el teu comentari que és l’amor de mare, tot i tenir el carnet de marmota, o de liró, i tot en regla, per la teva filla t’aixeques encara que sigui en mode vegetal, però allà estàs tu. I també demostres que dins de la desgràcia saps trobar les coses positives, els grans avantatges de tenir algú que no us deixa dormir mai. La veritat és que de vegades no convideu massa a tenir descendència.

    Ninona, i la ràbia que fa haver de reconèixer que tenien raó després de tota una vida de dir ‘això a mi no em passarà’?

    Assumpta, no sé com van els teus horaris ara, però en algunes èpoques dels darrers temps eren una mica bojos, és normal que no puguis establir una hora de llevar-te, va molt en funció de l’hora en que has anat a dormir... o si has anat a dormir. No maleeixo el meu pare, home. És més una manera de reconèixer que em vaig passar de llest, com qualsevol adolescent, quan vaig pensar que a mi això no em passaria quan em fes gran, i evidentment, anava errat. No en té cap culpa, però quina rabieta tenir l’enèsima demostració que quan som joves no sabem de la missa la meitat! El pare s’acaba de jubilar, i segur que se seguirà llevant d’hora, aquestes coses deuen costar de canviar.

    Sa lluna, si parlem d’estar nits senceres sense dormir i després fer com si res, és evident que no és una opció a partir de certa edat. Quina? No ho sé, cadascú té la seva. Jo sempre he estat de dormir poc i tirar tota la setmana amb poques hores cada dia. Però poques poden ser 4, 5 o 6. Hi ha hagut èpoques de tot. Però per estrany que sembli, no compto massa ‘empalmades’ entre els meus dies, és a dir, això de no anar a dormir i continuar amb bon ritme el dia següent. Això si no comptem algunes nits d’insomni, és clar, que no és ben bé el mateix. El que sí que és segur és que dormir repara. Potser cadascú té una necessitat diferent, però el son és fonamental.

    Martí, com canviem oi? No sé què ho fa que quan som joves siguem tan lirons al matí, encara que no retirem tard, però alhora també ens podem estar llargues nits actius. Després la cosa canvia molt. El que no ha canviat en mi és anar a dormir tard, independentment de l’hora que m’he d’aixecar.

    Gemma Sara, ja veig que a casa no esteu massa fins... espero que tinguis sort, i aconsegueixis amansir-lo una mica, pel bé de tots. Jo penso que aquesta pantalla la vaig passar fa temps, però ara ho he pensat. De pantalles n’hi ha moltes, em sembla que en passem una o altra dia sí, dia també.

    ResponElimina
  29. És que, noi, hem de créixer i fer-nos grans al nostre propi ritme per acabar entenent algunes coses que mai, mai hauríem volgut entendre d'adolescents... No hi ha volta de full: només aprenem per experiència pròpia, mai pels consells que vulguin donar-nos...
    Personalment sóc una gran insomne que a les 4 o a les 5 del matí ja està desperta, tot i no haver-me de llevar fins a 2/4 de 7. I naturalment, a les 10 de la nit ja no serveixo per a res... Però en el meu cas no és per vella, sinó que m'ha passat sempre.
    Una abraçada!

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.