dijous, 11 de juny de 2015

Amb patates

No suporto les bodes. Per diversos motius: ni el concepte, ni la parafernàlia, ni tampoc l'objectiu final. Però quan et conviden a una, i ho fan amb la il·lusió que els acompanyaràs en un moment tan important de la seva vida, és difícil negar-s'hi. Llavors comença un tema que és el que més odio de tots: la manera d'anar vestit.

Aquest estiu he refusat anar a una boda a la que seria important anar, però aniré a una altra que no em toca de tan a prop. La decisió ha depès de la il·lusió que hi van posar cadascun dels nuvis en comunicar-m'ho i convidar-me. Ja que he d'assistir a un acte que se'm fa una muntanya, com a mínim que a qui es casa li faci il·lusió, i tingui ganes de tenir-me allà. Si m'ho vens com un tràmit, jo passo. Aquests dies he estat pensant i buscant la roba adient per anar a aquesta celebració, tenint en compte que no vull anar massa mudat, però tampoc s'hi pot anar de qualsevol manera, i que farà una calor espantosa. Pot semblar una ximpleria, però l'estat d'estrès que em genera això és impressionant. No en el dia a dia, però quan vaig a mirar de comprar alguna peça de roba per la boda, m'agafen tots els mals. Per no parlar dels diners, pagar per una indumentària que no faré servir mai més, en cap circumstància, tret que em convidin a una altra boda (en un altre àmbit, no fos cas que repetíssim vestit...).

I així estem, maleint a qui va dir que a les bodes s'hi havia d'anar mudat, a l'amic que m'hi ha convidat, a la calor i a tot el que em faci pensar que, per més que em queixi, m'ho hauré de menjar amb patates igualment.

28 comentaris:

  1. Mira-ho d'aquesta manera, li estàs fent un favor al teu amic. És com quan l'ajudes a una mudança. Et fa il·lusió pujar un sofà de tres places per una escala estreta fins al cinquè pis? Es clar que no, però per un amic fas el que faci falta. Si, ja se, tu segur que prefereixes abans la mudança.

    ResponElimina
  2. Vols dir que si t'hi volen no els hi serà una mica igual com hi vagis? No dic que hi hagis d'anar esparrac (que suposo tampoc seria el cas) però podries trobar algo "informal, pero arreglà". Tb és veritat que no tinc prou dades i potser ets dels de texans fins i tot per dormir... :P Però jo crec que podries trobar alguna cosa que no sigui el tipic traje i amb la que t'hi puguis sentir bé (sempre que la boda no sigui d'alto copete, que llavors, ho sento molt, hauràs d'anar-hi amb chaqué)

    Bon dia Xexu!!

    ResponElimina
  3. Coi Xexu, però si els homes ho teniu molt fàcil! Et compres un traje, que tant et serveix per casaments, comunions, batejos, enterros i actes socials (o polítics ;) ), i vas canviant la camisa i la corbata. Amb un traje a l'armari t'estalvies maldecaps i calers. I si pots, espera a l'1 de juliol, que comencen les rebaixes i encara estalviaràs més! Et pots mirar trajes de lli, que muden però són més informals, i a més són fresquets. Va home, que segur que estaràs guapíssim! hahaha

    A mitjans d'octubre es casa el meu germà, i també estic atabalada pel mateix. Als casaments sempre m'he espavilat per trobar gangues perquè tampoc suporto gastar-me calés en roba que no em posaré (amb el que m'agrada a mi comprar roba que si que em poso!). Al ser una convidada més lluïa força correcte. Però ara, al ser un casament que em toca de prop, suposo que si me'ls hauré de gastar, però ja veurem. Jo segueixo buscant gangues, encara que siguin més cares del que em solo gastar.

    ResponElimina
  4. Pensava que això només ens passava a les dones!, però com diu Roselles vosaltres ho teniu més fàcil. Nosaltres es el Vestit, les sabatetes, els complements i ens oblidéssim pas del bolso de cerimònia que morirà de fàstic al armari ( i no, no serveix sempre el mateix per qüestions d'època de l'any o color a combinar, per posar per cas) amén de l'extra de perruqueria.... grrrrr... Sort que no en tinc cap a la vora, creuem els dits!

    ResponElimina
  5. El tema dels casaments és una cosa que a mi em treu una mica de polleguera. N'hi ha que, encara que siguin ateus o agnòstics, es casen per l'església perquè fa més "maco", i n'hi ha que conviden cosins de fins a tercer grau i els amics dels amics dels pares perquè els fills d'aquells de més enllà també els van convidar en el seu moment i ara toca la reciprocitat de rigor.

    Després hi ha els que no es casen per convicció, cosa que em sembla del tot normal, però també hi ha que els no es casen perquè volen evitar-se una celebració d'aquestes (amb comiats de solter incloses, tema que donaria per un altre post). A aquests darrers jo no els entenc: si un es vol casar, que ho faci com millor li sembli, sigui en una gran cerimònia, en una casa de colònies o en un tres i no res al jutjat.

    Jo, quan em vaig casar, ho vaig tenir claríssim. Aquell era el nostre casament i el faríem a la nostra manera, i suposo que va quedar del tot clar perquè tothom ho va respectar sense problemes. Crec que és del tot injust que el casament d'un es converteixi en un acte social i diplomàtic en el que hi intervé fins i tot la portera, però també és ben cert que han de ser els nuvis qui posin fre a tot plegat.

    Pel que al tema del vestit, jo sempre pregunto, i la resposta que em fa més ràbia és que em diguin: com tu vulguis. El proper cop que m'ho diguin potser vaig a comprar-me una samarreta d'Iron Maiden. En tot cas, que a l'estiu et demanin anar de vint-i-un botó és de jutjat de guàrdia, que fot una calor que déu n'hi do, tu!

    ResponElimina
  6. No m'agrada donar consells en aquesta matèria, però tractant-se de tu en faré una excepció.
    Digueu-me clàssic, però si la boda és pel matí de curt, per la nit de llarg.

    ResponElimina
  7. Abans feia il·lusió quan et convidaven a un casament. Ja ho diu la dita: "a bodes em convides".
    Pel preu cap problema. Hi ha roba que no és cara, i a qui no li agradi, que el bombin!

    ResponElimina
  8. Totalment d'acord amb tu, jo també m'estresso amb aquestes coses.
    Com a anècdota, un cop van convidar als meus pares (70 anys) a una boda on els exigien que anessin vestits tots de blanc per a la cerimònia i després informals per al convit, ja que com que els nuvis eren monitors de colònies, van fer jocs, cucanyes... Doncs jo crec que millor que només haguessin convidat gent jove, però llavors segurament no haurien recaptat tants diners...

    ResponElimina
  9. Jajaja! Recordo l'any que es van casar dues bones amigues meves; les dues el mateix any si, fins i tot el mateix mes! L'estrés que vaig passar buscant què posar-me va ser ... Sempre he pensat que els homes ho teniu bastaaaaant més fàcil. El Low amb un traje a l'armari, un parell de camises i una corbata ha passat per tots els casaments; jo en alguns he repetit però clar no sempre es pot.

    I pel tema de convidar i com convidar hi estic totalment d'acord; totes les persones que teniem a la nostra llista de convidats era perquè ens feia il·lusió que hi fóssin, no n'hi havia cap per compromís. Així em pillaven aquelles rabietes quan em donaven excuses com "no tinc res per posar-me, no vindré. No et sap greu, oi?" ¬¬! Jo penso que has triat molt bé; tot i que una sigui més impotant que l'altre, has d'anar al que demostra més il·lusió perquè hi vagis.

    ResponElimina
  10. Buf! jo també sóc així en el tema bodes. Bé, així no, molt pitjor, sóc molt més radical que tu, em sembla... no suporto els vestits inútils als armaris, ni llençar els diners en coses que no m'interessen per res.

    Em nego a "disfressar-me" de segons què i si no els hi agrada que no em convidin. Un cop vaig refusar d'anar a una boda de la fila d'uns amics molt propers, dels de tota la vida, perquè ja a la invitació demanaven que s'anés de rigorosa etiqueta. Em va encantar que ho posessin així de clar, perquè en el mateix instant vaig decidir que no hi anava. La pregunta és: qui volen que hi vagi, la persona o el vestit? Procuro adaptar-me i anar d'una manera correcta, donades les circumstàncies, però disfressada no. I a les bodes, la majoria de la gent van disfressats de boda. I no m'agrada gens aquesta mena de disfressa. Si no em vaig disfressar ni quan em vaig casar jo!

    O sigui que pren-t'ho amb calma i no et compris res que sigui per llençar-ho després, fes cas a la roselles ...

    ResponElimina
  11. Ostres, el missatge-metàfora del Pons m'ha frapat! Anava a fer-te un comentari derrotista en la meva línia però el Pons li ha donat un caire nou al tema. Tot i que em sembla que jo també preferiria les mudances...

    En tot cas no t'angoixis que no s'ho val. Ja hi ha massa coses a la vida importants per les que patir i no val la pena gastar esforços en aquestes minúcies. (Espero que no em llegeixi ningú conegut perquè no es creuria que aquest comentari sigui meu!). ;-)

    ResponElimina
  12. A mi també m'han fet molta ràbia aquestes coses però, per si et serveix d'alguna cosa et diré el que que faria (de fet, el que he fet) en un cas així. Ni que "la cosa" sigui d'estricta etiqueta, normalment no s'especifica de quina "etiqueta" parlem, per tant, tu pots anar a alguna botiga "ètnica" (a la meva època hi havia "mercadillos" però ara ja he perdut una mica el tren) i firar-te una camisa tipus "guayabera" o indú o qualsevol cosa similar i ben neta i planxada et farà el fet el dia de la cerimònia i si tens sort i la teva parella o alguna companya de feina té la teva talla segur que la reciclarà per a múltiples sopars de feina, promoció o sortida del tipus que sigui i tu, a més d'haver complert els protocols establerts quedaràs com un senyor regalant la camisa si és que no tens alguna altra cerimònia a la vista, és clar. Pot ser que algú et miri una estona però segur que serà més suportable que haver d'anar amb vestit i corbata condemnats a florir-se en un armari a partir de l'endemà. La elegància diu que es porta a dins, com els budells si fa o no fa. Sort!

    ResponElimina
  13. Uff, ni me'n parlis d'aquestes cerimònies! Em poso malalta. Tot i que jo passo bastant d'anar de "punta en blanco" i tiro més per ser pràctica. Encara recordo l'època en que me'n van tocar un parell com a mínim per any... i les familiars en que les meves cunyades semblava que feien una desfilada de models en cada ocasió... quan me les mirava i encara ara quan miro les fotos, no se si plorar o riure.
    Si has decidit anar-hi, relaxa't i gaudeix-ho, no facis res que t'hagi de fer mal a la panxa quan ho recordis.
    A vegades inclús hi ha casaments en els que t'ho passes d'allò més bé!
    ("Véase"post complementari sobre comunions: http://plomablava.blogspot.com.es/2015/06/anar-de-comunio.html)

    ResponElimina
  14. T'entenc molt bé XeXu, a mi també em fa molta mandra...Jo no sóc d'anar de vint-i-un botó, però sinó vols fer el numeret...
    I després toca pensar amb el regal que els faràs, un altre problema, perquè no només t'ha d'agradar a tu, sinó que has de pensar que sobretot els ha d'agradar ells...
    I molts vegades no pots deixar de pensar que duraran quatre dies!
    Bon cap de setmana.

    ResponElimina
  15. Té molta gràcia llegir aquest post quan fa cinc minuts que he trucat a algú aviam si em podia escaquejar d'un casament.
    La teva fama anticasoris és ja coneguda. Ànims i paciència! És part dels convencionalismes que hem de passar. Però hi ha casaments i casaments, i quan tens la sort de poder anar al casament d'algú que saps que li fa molta il·lusió i que t'estimes molt, llavors és molt més fàcil de portar. L'any passat en vaig tenir dos de molt importants, i van ser fantàstics tots dos. En canvi, aquest que m'ha vingut de retruc ara,.... em fa una mandra.... i saps xq? doncs xq no l'acabo d'entendre, xq és una simple fanfarria..... i encara no sé què fer.

    Per cert, el teu post també em recorda una altra anècdota. Fa mooolts anys va coincidir el casament de dos amics que estimo molt amb el de una cosina. Ni vaig pensar-m'ho i a casa tampoc hi van pensar. Vaig anar al dels amics. Hi ha part de la família que encara m'ho recorda..... ais.....

    Ànims!!!!!

    ResponElimina
  16. Jo reconec q vaig tenir un bon disgust quan una persona que m'apreciava no em va convidar a la seva boda (al final, sí), pot passar, encara que costuma a ser a l'inrevés. Ara fa anys que no practico, perquè festes de separacions no se'n fan...!
    Pel tema roba, no t'estressis, t'has de sentir a gust, no em sembla un tema important, realment.
    Vinga, passar-s'ho bé a un casament és possible, està científicament demostrat!

    ResponElimina
  17. jo tampoc sóc gaire amiga de parafernàlies i l'anar mudada , al capdavall és una convenció social que crec que ens podríem saltar, anar correcte i net i polit i prou ....espero que trobis alguna roba fresqueta que almenys puguis utilitzar en altres ocasions

    ResponElimina
  18. M'agrada la teva elecció sobre el casament que cal assistir i al que no. Sobre la roba, una amiga em va explicar que ella va a les botigues més barates del món per comprar roba "elegant". Es tracta de fer combinacions entre peces de qualitat i d'altres que tot és pura imaginació. Sort en la compra.

    ResponElimina
  19. si un dia et cases....ni se't acudeixi convidar-me...odio els casaments i mira que jo ho he fet dos cops...això si amb un 50% d'encert

    ResponElimina
  20. Em sembla que t'estàs angoixant massa, XeXu. Ves-hi com vulguis, correcte però còmode. Tant ens interessa l'opinió de la gent? Pensava que això eren coses del meu temps, que tot es feia pel "que diran". Tot i que jo devia ser força passota, miro fotografies i a totes les bodes hi anava amb el mateix vestit, això si, molt elegant de guipure. L'únic que canviava era el barret, que era de lloguer.
    Ha,ha...ara men recordo d'un monòleg d'en Capri.

    ResponElimina
  21. Que curiós que a ningú dels comentaristes li agradin les bodes, llavors no entenc per què es fan! Algú deu haver-hi, però no hem tingut la sort que comentés per defensar la cerimònia, i sobretot tot allò que l’acompanya i que em resulta més molest. Perquè a mi anar a veure com es casen no em molesta tant, no ho vull per mi, però està bé. Ara, tota la parafernàlia complementària... Gràcies a tothom, com sempre pels vostres comentaris.

    Pons, com a favor a un amic vols dir que pago més diners pel regal (en metàl•lic) del que li costa convidar-me, és a dir, que encara guanyarà diners amb mi, oi? Sí, definitivament, prefereixo mil vegades les mudances. Sempre fas uns riures, i al final et conviden a una cervesa i tot. No entenc aquesta comparació tan absurda, no hi hauria discussió en la meva tria.

    Lluna, un dia farem una llista de les coses que transformen a la gent de la nit al dia. La principal és tenir fills, però una boda també estaria a la llista. Alguna gent es torna molt boja amb la boda i demanen coses esperpèntiques, em sembla que per aquí als comentaris n’expliquen alguna. No és el cas que comentes, però sí que t’has de mudar una mica, vulguis que no. Per ser que serà a finals de juny, jo només em sentiria còmode amb uns pantalons curts i sandàlies, però m’hauré de posar pantalons de vestir, sabata tancada, i camisa, és clar. No aniré especialment mudat, però suposo que no aplicaran el dret d’admissió amb mi. I si ho fan, escolta tu, cap a casa hi falta gent.

    Roselles, vaig a fer-te una confessió, ara que no ens llegeix ningú. L’any passat ja vaig haver d’anar a una boda, aquest cop familiar, i em vaig comprar un vestit de lli, ja que també era a l’estiu. Els problemes van ser els mateixos, em posava dels nervis, no m’agrado gens abillat d’aquesta manera, i sempre és un suplici, però ja va estar. Problema: que de l’estiu passat a avui he recuperat uns quants quilos dels que vaig perdre els anys anteriors, i ara el de l’any passat ja no m’entra. Quan tens una constitució fluctuant, i jo la tinc, perquè he fet variacions importants de pes, no n’hi ha prou amb un sol vestit a l’armari. Ara m’agradaria tornar-me a aprimar una mica, però m’és difícil, i evidentment ja no hi som a temps per encabir-me en el vestit de l’any passat. I total, ara ja he comptar alguna cosa més. La boda és a finals de juny, per més collons, ni tan sols podré aprofitar les rebaixes.
    Pel que fa a que els homes ho tenim més fàcil, és depèn de com es miri. Nosaltres només tenim una opció, o poques, i llavors varien formes i colors. Les dones teniu una variació molt més gran, moltes més possibilitats, tot i que hi ha normes, és clar. Però fins i tot podeu vestir alguna cosa que no es quedi després a l’armari fins la propera. També passa, eh, alguns vestits només poden servir per merdes d’aquestes, però amb una mica de gràcia, ja que et gastes una pasta, la roba és aprofitable. La boda que et toca a tu, però, t’exigeix un plus. No sé si et consola que en ser una persona tan propera (no sé quants germans tens, però no en pots tenir gaires!), val la pena fer un esforç, i no et sabrà tan greu. Entenc que és una despesa igualment, i que vulguis mirar de reduir-la, però vulguis que no, casaments tan propers en viuràs pocs, i dels altres, malauradament massa, per pocs que siguin.

    Bruixeta, em sembla que la despesa que feu és més gran vosaltres, però us permet molta més variació. Això de les normes... bé, diria paraules molt gruixudes a qui se les va inventar, començant per dir que els enviaria a prendre pel cul a tots. Els homes ho tenen més fàcil, però com comentava a la Roselles, penso que amb una mica de gràcia vosaltres encara podeu aprofitar algunes peces del vostre abillament, potser no totes, però alguna cosa sí. Del que vesteixi jo, no em tornaré a posar res fins la propera, i si és que em va bé!

    ResponElimina
  22. Maurici, tot plegat, si m’ho permets, és un negoci. Un dia bonic? Qüestionable. Definitivament, no massa pels assistents, i els nuvis van tan bojos que no saben si hi ha tothom, o què està passant. Però el que importa de la boda és la preparació, tant pels que es casen com pels convidats, que han de gastar diners sí o sí. En definitiva, un negoci munumental. M’agradaria tenir un càlcul de tots els diners que s’han gastat en una boda, diners que han canviat de mans, començant pels diners que cadascú regala als nuvis, el que s’ha gastat en indumentària, el convit, el lloguer del lloc, tot. Penso que la xifra deu ser astronòmica, per petita que sigui. Que es gasti un autèntic dineral per celebrar l’”””amor””” entre dues persones... molt sentimental, tot. Ah, i estic d’acord amb tu, bodes per l’església perquè fan bonic? No fotem home, no fotem.
    Personalment, no diré d’aquesta aigua no en veuré, però si m’he de casar, penso que serà sense cap mena de cerimònia, perquè d’il•lusió no me’n fa cap. En principi, no em casaré per convicció, però definitivament, tapoc ho faria per estalviar-me tota la parafernàlia, començant per l’execrable comiat de solter.
    M’agrada la teva manera de pensar, i celebro que tinguéssiu el valor de fer les coses a la vostra manera, perquè tothom hi posa cullerada, començant per la família, i sobretot les empreses organitzadores. De vegades he pensat només de casar-me per demostrar que hi ha altres maneres de fer les coses. Prohibir a tothom que es gasti un ral amb indumentària, qui vingui mudat no entra. No permetre regals, res de menjar elaborat, ni vots, ni polles en vinagre. Una cosa d’estar per casa, com ho he fet absolutament tot a la meva vida, i com entenc que tothom, ho vulgui reconèixer o no, se sent més còmode.
    Si parlo de vestit de boda i estiu, acabaré de treure la poca bilis que em queda després d’escriure tot el comentari...

    Jpmerch, diria que és al migdia (ho hauria de mirar...), així que hauré de tallar els camals dels pantalons.

    Xavier, he de confessar que m’agrada pensar com tu dius, que els bombin, però que tampoc m’agrada que tothom vagi de vint-i-un botons i que jo sembli un captaire. No per anar mal vestit, però comparat amb alguns... em nego a portar-ho a l’extrem, però uns mínims són necessaris.

    Jomateixa, el cas que expliques és esperpèntic. I estic segur que hi ha gent que no, però en alguns casos l’afany recaptatori d’alguns nuvis és massa evident, els convidats paguen el convit, la boda, i la lluna de mel! Doncs escolta, et dono els diners directament i no cal que em convidis, pago per no venir! Jo ho preferiria.

    Anna, ho poden tenir fàcil aquells que treballin amb vestit, que per la feina ja han d’anar arreglats i fan servir camises de vestir. No és el meu cas, jo no treballo de cara al públic i a les meves cèl•lules els és igual com vaig vestit. Als companys també. Per tant, quan tinc un acte d’aquests m’he de comprar la roba expressament. Més fàcil, probablement, però no tinc opció, és d’una manera o no és. Penso que les dones teniu més opcions diferents per arreglar-vos i teniu més opcions. Això sempre que no hi hagi normes estrictes, que és lamentable.
    Em sembla que no m’he explicat bé. No parlava de la il•lusió que els feia convidar-me, parlava de la seva pròpia il•lusió per la boda! Els dos m’han convidat, per tant entenc que tenen ganes que hi sigui, però un em posava uns ullets que demostrava clarament que està emocionat amb el pas que fa, molt tontet, i això passa per sobre de tot. L’altre viu a l’estranger i m’ho va pintar com un tràmit, una transacció necessària per no tenir problemes si canviaven de país un altre cop, però no li fa il•lusió, només que porten anys junts i formalitzen la situació. Ella sí que vol casar-se, però a ell li és igual. Venent-m’ho així, i que a més suposa un esforç extra, m’ha fet decidir a no anar-hi.

    ResponElimina
  23. Carme, amb la primera frase ja et faria un monument, penso igual, tot i que tinc moltes coses inútils acumulades a l’armari, no per imposició, sinó que són vestigis d’altres temps. Seguiré el teu exemple, m’agrada molt com ho expliques. He comprat roba que probablement podré fer servir en altres circumstàncies, tot i que no en el dia a dia, això segur. Tampoc no m’agrada disfressar-me, ni per carnaval, quina mania de fer-m’ho fer en una boda, i en ple estiu! Vas ser molt valenta en refusar aquella invitació, però la teva frase no pot ser més clara: qui volen que hi vagi, el vestit o jo? Doncs això. M’alegres amb aquest comentari, tu, ja està bé que algú digui les coses ben clares. És clar, perquè penses com jo, però mira, ja va bé fer pinya!

    Ignasi, ja li he dit a ell, prefereixo mudances mil cops, fins i tot si són en ple agost i sense ascensor. Ja sé que no és gran cosa, però em molesten i m’incomoden aquests actes, els tinc un rebuig que no sé d’on em ve, però això de disfressar-me en deu tenir part de la culpa, trobo una estupidesa que per celebrar l’amor (sempre presumptament), calgui anar de vint-i-un botons.

    Jo rai!, la meva elegància brilla per la seva absència, tant per fora com per dins. Però és que no m’importa, a qui no li agradi que no miri, tu. He estat mirant això de la ‘guayabera’ i no està gens malament! Llàstima que ja em vaig comprar una camisa, de màniga curta, això sí. Tot s’ha de dir que els models que surten vestint-les per internet tenen bona planta, segur que a mi no em quedarien també, però sembla una peça d’arreglar prou, i no extremadament de mudar. De fet, a la viqui surt directament una foto que posa ‘guayaberes en una boda’... quins invents. Aquest cop hem fet tard, però per la propera, que espero que es produeixi d’aquí a molt, molt temps, ho tindré present. Si veus que faig el mateix post, que ja em falla la memòria, afanya’t a dir-m’ho!

    Laura T, no sé com s’ho fan, però els altres sempre, sempre van més mudats que tu. A la gent li deu encantar disfressar-se, menys els que heu comentat aquest post, pel que sembla, perquè a les bodes sempre n’hi ha que van com si els anés la vida. Una de les coses que em fot és la comparació, intentar anar una mica arreglat, però no disfressat, i veure que els altres juguen a veure qui va més maquillada o més anunci d’Emidio Tucci. Tinc la impressió que et miren tots pensant ‘qui és aquest barato?’. Ja veurem com acaba la cosa, intentaré passar-ho bé, però no prometo res. El teu post sobre comunions ja el vaig llegir i comentar!

    M.Roser, en el cas de la boda a la que assistiré no conec massa la parella de l’amic, però només veient els ullets que ens posava quan ens convidava, ja m’impulsa a ser-hi, i espero que els vagi molt bé. Pel regal no cal patir, entre els convidats hem preparat una cosa que li agrada a tothom: diners. Un bon ingrés, i t’estalvies un regal compromès, ara la gent té de tot. I per la disfressa... aniré el mínim de disfressat que pugui, però definitivament no com m’agrada anar.

    rits, a mi no em consola ni que es casi el meu millor amic. Hi seria, naturalment, si em vol allà, però com dius, la meva fama em precedeix, i les bodes em fan sortir urticària. Jo de tu ho tindria claríssim, si les properes sí que et fan il•lusió, però les altres no gens, no hi vagis, per passar una mala estona no val la pena. Guarda’t per aquells esdeveniments que realment et valguin la pena i en els que tinguis ganes de lluir-te, perquè s’ho valen. Fer el número gratuïtament només t’acabarà generant una úlcera.
    En un altre moment em posicionaria al respecte de l’anècdota que expliques, però em sembla que és molt fàcil parlar quan no t’hi trobes, així que millor callo. Si m’hi trobés jo crec que tindria un greu problema mental. I no perquè tingui dubtes sobre amb qui prefereixo estar, però és molt compromès. Mira, potser triaria no anar a cap de les bodes i així quedar igual de malament amb tothom!

    ResponElimina
  24. Gemma Sara, no hauria de ser una qüestió important, però ho és. Tant de bo no es considerés una qüestió d’estat, llavors jo tindria un mal de cap menys. Però la manera com jo vesteixo habitualment, a la feina també, no és apta per les bodes, així que m’obliga a fer un sobreesforç de comprar roba que no faré servir més. Passar-ho bé a una boda o a quañsevol lloc és una qüestió de predisposició, i jo no la tinc. I si un amic molt amic em digués ‘m’agradaria que hi fossis, però com que sé que ho odies, no t’hi convido’, la meva gratitud i fidelitat serien eternes i infinites.

    Elfreelang, no serà una roba especialment fresqueta, perquè per força t’has de posar pantalons llargs, és clar, però espero que la podré fer servir en algun altre moment, ni que sigui una entrevista de feina... Realment, és una parafernàlia que ens podríem saltar. Per què t’has de mudar per celebrar la unió d’uns altres? Ni la teva pròpia! Millor fer-ho ben còmode.

    Consol, intento mantenir la coherència en tot el que faig, no sempre és fàcil, i no sé si sempre és encertat, però és el meu criteri. La teva amiga ens hauria d’explicar el seu secret per poder-se arreglar en les botigues més barates del món. No sé com ho aconsegueix, deu ser tota una artista...

    Sr. Gasull, no has de patir, que això no passarà. A més, no et vull tant mal, home, no et mereixes una putada així. 50% no està tan malament, podria ser molt pitjor!

    Glòria, no sé si ara és pitjor que a la teva època que dius tu, però se segueix exigint que vagis ben vestit. La sort és que hi aniré amb 5 persones conegudes, a banda del nuvi, i tota la resta em són igual, però de totes maneres no m’agrada pensar que sóc el més mal vestit de tota la festa, em fa sentir malament, ja no pel que puguin dir, sinó per la ràbia d’estar tenint aquest pensament quan odio aquesta superficialitat. Ja m’agradaria a mi aprofitar la roba de la darrera boda... però aquest any no m’hi cap...

    ResponElimina
  25. Vaig començar a escriure un comentari llarg en aquest post. Vaig haver de marxar i vaig tancar l'ordinador sense haver-la ni enviat ni guardat!! Me'n vaig adonar a l'instant, però ja no hi havia res a fer. Tot perdut.

    Et deia que dius que has acceptat anar al casament de la persona a la que, veritablement, més il·lusió creus que li fa, que més content estarà de la teva presència. Per tant, tenim clar que aquesta persona t'aprecia i a qui valora és a TU no a LA TEVA ROBA :-DD

    En segon lloc dir-te que jo vaig anar a les Comunions dels meus nebots (una fa 10 anys i l'altre en fa 5) amb texans. A les dues. I a més ni tan sols eren nous! En un cas potser tenien un parell de mesos de vida i en l'altre segur que més d'un any. En ambdós casos vaig dur una samarreta i una americaneta informal al damunt amb foulard... hehehe... els foulards, a mi, em salven molt. Per anar a les Comunions de Catequista anava conservant "el modelet" (com el que he descrit) d'un any a l'altre (texans i americanes, en tenia dues) i canviava la samarreta i el foulard. Amb aquest toc, semblava ben diferent. Un any l'americana oberta, un altre botonada... i així :-DD

    No suporto que em diguin com m'he de vestir, per tant si en un casament em diguessin que he d'anar "de rigurosa etiqueta", poden estar totalment segurs que al Josep Lluís i a mi no ens hi veurien.

    Ma germana sempre deia que si ella es casava, a la invitació posaria expressament que s'havia d'anar amb roba informal...

    Sincerament, els principis són els principis i es pot anar endreçadet sense haver-se de disfressar. Un pantaló cómode, un polo i una americana o jaqueta o caçadora fresqueta i "arriando". Si fa molta calor, et treus l'americana tranquil·lament que, amb el polo aniràs la mar de bé... i ja està. No cal ni pensar en elements com "corbata".

    Ai, Senyor! Mira que fer un problema de la roba per anar a un casament! Com es nota que no en tens d'altres més grans!

    ResponElimina
  26. No en fas un gra massa? Va, preocupar-se tant per la roba és una mica adolescent, no?

    ResponElimina
  27. Assumpta, gràcies per fer l'esforç de tornar a escriure el comentari, que no és curt precisament. No em vaig explicar massa bé, algú altre ho va entendre com tu. No és que els faci il·lusió que jo hi vagi, he triat a qui més il·lusió li fa casar-se. Un em va dir que era un tràmit, que ho feia per papers, i que molta gràcia no li feia. Aquest, a més, és lluny i m'obligava a fer una gran despesa que no em va massa bé. L'altre, que no és un amic tan proper, se'l veu encantat de casar-se i posa uns ullets quan en parla que és evident que sí que li fa il·lusió l'acte, així que en aquest cas sí que he acceptat anar-hi. No m'obligarà a anar amb frac, però si vaig amb bermudes potser em mira malament.
    Fa tant temps que no vaig a una comunió que no tinc ni idea de com hi vaig anar l'últim cop. Suposo que tenia 9 o 10 anys, així que pots comptar. Potser més per la del meu cosí... potser 14? Hi ha fotos d'això crec, però no ho recordo.
    Les opcions deuen ser moltes, però algunes de les que dius em semblen inviables. Em molesta semblar un mico al costat dels altres, que es posen de vint-i-un botons. No m'agrada la sensació d'estar fent el ridícul, i això és culpa de la pressió que tenim tots d'anar ben vestits. Aquells que treballen amb vestit, ho tenen relativament fàcil, trien un dels conjunts habituals, una bona camisa i avall. Però jo no tinc res d'això, ni polos tinc, perquè sempre vaig tan còmode com puc. Que no és un problema? Bé, jo no he parlat de problema, i si ho he dit no em referia a problema com a tal, sinó a tocada de collons. Me'ls toca molt i molt haver de fer aquestes coses, i quan em ratllo per temes d'aquests em poso molt tonto, ho sé i ho reconec. Que podria tenir altres preocupacions? I tant, ja les tinc. Això només em molesta. Si hi ajuntes aquesta aversió contra l'estament i tot plegat, doncs em posa en la posició d'estar fent una cosa que em desagrada profundament. La faré igual, però si no puc disgustar-me per haver de fer una cosa que odio, ja m'explicaràs tu.

    Eva, no em preocupa, em toca les pilotes. Cadascú es molesta pel que vol, i a mi que m'obliguin a fer coses que no m'agraden em molesta i molt. Potser puc relativitzar altres temes, però aquest no. Fa molt que vaig deixar de ser adolescent.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Nooooooooo!! No em puc creure que t'importi el "què diran"!!... Mai ho hagués dit!... Et prometo que et feia impermeable a això. Si tots van amb "traje" (això de dir "vestit" em costa, tu, m'imagino homes vestits de dona) i tu vas més esport, què? Segur que més guapo! :-))

      Elimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.