dimecres, 27 de maig de 2015

La bona conversa

Anys enrere, els dinars amb els companys de feina podien ser un suplici. És el moment del dia per fer una mica de relacions socials, però hi ha qui sempre acapara les converses, i en el passat es dedicaven a comentar els programes de la tele, i no estem parlant del '30 minuts' ni l''Àgora'. Recordo sentir com alguns companys relataven amb molta passió els darrers esdeveniments d'un o altre reality show d'aquests que a mi em semblen execrables, i mirar-nos amb la meva companya sense entendre res.

Després de passar un any fora d'allà, ja vaig explicar que em van recontractar, i a la tornada la gent que acapara les converses continua sent-hi. Però s'han establert com dos torns de dinar, i fins i tot d'esmorzar. A les tantes baixen els de sempre, i més d'hora gent que es va incorporar mentre jo vaig estar fora i l'empresa començava a reflotar. A mi ja de normal m'agrada baixar a dinar d'hora, però a més obtinc una recompensa inesperada, a banda de no morir-me de gana esperant els altres: bona conversa. I entendrem per bona conversa tota mena de temes, perquè no poden ser més variats. El fet de baixar pensant 'de què es parlarà avui?' no deixa de ser un altre al·licient.

Les eleccions municipals, les espècies de maduixes, les mudances i canviar d'habitatge, el ioga, les teràpies alternatives, els tumors benignes, els massatges tailandesos, l'aparença física, la corrupció, les ganes de lluir dels metges, la geografia argentina, les relacions de parella, el Barça, les sèries americaneso o les lectures de culte són només alguns dels temes que recordo que hem tractat darrerament. És molt gratificant passar una bona estona xerrant o escoltant mentre dines. Però potser encara ho és més no haver d'escoltar els de l'altre torn.

34 comentaris:

  1. Què curiós. Diria que els reality aquests són una mica com el fast food, que toca el Bliss Point de l'espectador de manera poc dissimulada. I en canvi aquests altres temes són com aquell menjar que s'assaboreix a poc a poc.

    ;)

    ResponElimina
  2. t'entenc perfectament, m'han posat un nou company de feina a qui coneixia poc, però és d'aquelles persones que pots parlar de tot i que es queixa quan a la tele posen algun reality. Amb altres companys he compartit tres hores seguides de cotxe sense creuar quasi ni una paraula. Hi ha gent amb cervell de línia plana.

    ResponElimina
  3. A mi també em va passar el mateix amb el tema de la televisió escombraria. Em sentia desplaçat i fastiguejat alhora.

    Ara ja fa temps que dino sol, amb qualsevol cosa per llegir, i així m'estalvio temes insulsos i, sobretot, temes de feina!

    ResponElimina
  4. Està molt bé que converseu dinant, però no oblideu que no s'ha de parlar amb la boca plena, és de molt mala educació.

    ResponElimina
  5. Ho confesso: Jo miro Master Chef... i estic contenta que ahir fessin fora la Mila, que va tenir la barra d'amagar el pollastre (el pollastre, que era la base del menjar!!) a la Lídia... que tampoc és que em caigui molt bé, ja que amb la seva obsessió per la dietètica, es deixa perdre elements molt bons per menjar... Ara ja només em cal que facin fora al Pablo, que estic avorrida de veure'l plorar...

    Hehehehe... ep, però si em trobés amb que, cada dia, a l'hora de dinar, s'hagués de parlar de Master Chef, reconec que m'avorriria com una ostra! :-P

    És molt bonic poder parlar de temes tan variats i en els que participi tothom... Jo em sento una mica així a classe d'anglès. La profe, que és una crack, cada setmana porta un tema, basat en alguna notícia una mica estranya (però certa!!)... però és que, a partir d'allí, les derivacions poden ser les més originals que puguem imaginar... i acabem parlant de temes ben diferents, tant pot ser de records de la infància, com d'algun viatge, com de manies personals, noves tecnologies, estudis, aficions, llibres, música... Com diem nosaltres, allò, enlloc d'una classe és una mena de "Teràpia" on el bon rotllo, la conversa, els riures, normalment hi són ben presents (i, moltes vegades, la teca també!!) ;-))

    ResponElimina
  6. Aviat el tema principal serà la independència.
    O això espero!!

    ResponElimina
  7. És que hi ha persones que sembla que només saben parlar d'una cosa...A mi també m'agrada que es parli de coses diferents, unes més serioses, d'altres més frívoles, és molt més distret...
    Bon vespre i bona conversa, XeXu.

    ResponElimina
  8. Està molt bé poder dinar amb gent normal :-)

    ResponElimina
  9. Suposo que els pesats no llegeixen el bloc, és clar, deuen passar-se l'estona mirant els reality, que són més interessants.
    Tens sort de dinar amb bona conversa, així et senta millor el menjar també.

    ResponElimina
  10. Una bona conversa pot animar un dinar dolent, una de dolenta es carrega fins i tot el més exquisit.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo voto perquè aquest comentari sigui un BCPP!

      Elimina
  11. A la meva oficina som molt poquets els que dinem de tupper, això em permet dirigir bastant el temes que es tracten. Si us penseu que em faig pesat parlant de sèries al meu blog això es que no heu dinat mai amb mi :P De fet, fins hi tot parlem més de pelis que sol ser una cosa que més gent ha vist. I quan es va morir Terry Pratchett la propaganda que en vaig fer! Vaig aconseguir que dos es llegissin Guàrdies Guàrdies!

    Es clar que de tan en tan sempre apareix el típic company degenerat que enfoca la conversa cap a temes de feina. Però per sort no tinc cap company que miri realities, o com a mínim que es vulgui delatar dient que els mira.

    ResponElimina
  12. Una manera d'evitar les converses sobre la tele a l'hora de dinar és no parlar i fer una altra cosa, com, per exemple: mirar la tele. ;-)

    ResponElimina
  13. Hi ha dinars que es poden fer molt pesats... Crec que no m'he trobat mai dinant amb gent així, com aquest dels realities ... Que bé que hagis pogut trobar una alternativa!

    ResponElimina
  14. Ostres t'entenc perfectament. Aquí passa exactament el mateix...fins i tot de vegades he arribat a pensar que sóc una espècie "rara" perquè no quadrem en gustos ni en pintura.^-^

    ResponElimina
  15. Veus, jo d'aquest problema me'n salvo perquè dino a casa amb el Low :) Ara, he de dir que de vegades quan quedo amb alguna amiga i aquesta em ve tota emocionada dient que estava veient algun show d'aquests de després de dinar, no sé ni com seguir la conversa.

    ResponElimina
  16. Hi ha converses que es millor o tenir-les ;)
    Tinc, tenia, una cunyada que era així. Tot dinar familiar quedava monopolitzat sobre els afers amorosos de la famosa (o no) de torn, embolics, fills i encreuaments varis d'una gent que moltes vegades em preguntava d'on coi havien sortit

    ResponElimina
  17. Fa uns anys he pogut deixar aquestes converses i ho tinc com una gran millora en el lloc de treball. Ja no les suportava!

    ResponElimina
  18. Doncs ho celebro! Menjar amb gent que només parla de bajanades pot fer un suplici d'un àpat que hauria de ser relaxat i tranquil, en canvi amb una bona conversa s'afegeix un plaer més a l'hora de dinar. Veig que has guanyat molt amb el canvi, alguns temes semblen ben curiosos i interessants.
    Ah, a mi també m'agrada dinar d'horeta. Sopar ja és una altre història...

    ResponElimina
  19. Quina sort que tens Xexu! Ja ho saps prou bé! Passem moltes hores a la feina, convivim més amb els companys que amb la família, i és una loteria que et toqui gent amb qui pots estar a gust.
    A la meva feina només som tres, i sortim per torns a esmorzar, gràcies a déu. Amb una companya ens portem força bé, tot i que no tenim gaires aficions en comú parlem de fills, d'actualitat, de coses que ens passen, etc. L'altre és un martiri, per maniàtica, neuròtica, i que a sobre no calla ni sota l'aigua. Sempre fem la conya amb l'altra companya de que ens estem guanyant el cel.
    A la feina anterior (fa més de 10 anys) tenia un grup super maco i que enyoro molt. Parlàvem de tot, fèiem conya, i varies vegades havia arribat a plorar de tant riure, i això costava molt de dissimular en una feina en la que estàvem hipercontrolats pels jefes! No era una bona feina, però els companys feien que treballessis amb un gran somriure.

    ResponElimina
  20. Doncs me n'alegro per tu perquè això deu satisfer força i suposa establir vincles socials amb la gent, i un enriquiment mutu.

    En el meu cas el millor record que tinc de converses amb els de la feina, és de l'època que vaig treballar a Aigüestortes (a long time ago). Compartia taula dins una cabana amb la gent de la brigada de manteniment i els guardes del parc. Els temes giraven al voltant de les vaques (per les valls de Boí hi ha un terme propi per a cada edat de la vaca) i de mil i una anècdotes de vida de poble. Tenint en compte que hi havia gent de Boí, Durro, Erill i Taüll, allò era un guirigall de cal déu! Però sempre animat i acabat amb un cafè ben alcoholitzat!

    ResponElimina
  21. Doncs benvingut grup!
    a gaudir de les converses.

    A mi em passa que no tinc ni ganes d'entrar al menjador. Les converses sempre giren entorn a la feina, a criticar,... i buf.... prefereixo escampar la boira.

    ResponElimina
  22. Fa molt de temps que menjo sola i no tinc aquest problema o aquesta sort. Tot i així, considero que és molt més agradable compartir taula amb persones que t'aportin coses o que simplement et facin sentir a gust.

    Bona nit i bon descans!

    ResponElimina
  23. un plaer poder dinar i compartir un temps amb bones converses sense dubtar-ho gens jo també baixaria a dinar d'hora.....
    bon cap de setmana!

    ResponElimina
  24. Jo intente integrar-me a totes les converses, però també critique i dic la meva opinió, i si veig que m'estan posant nerviosa i no s'escolten o acaparen converses... me'n vaig. Perquè hi ha gent que només vol que l'escolten però no li interessa el que els altres ténen que dir, i això és de ser egoïstes. A mi hi ha converses que em posen incòmoda, i no sé què passa que a la gent li encanta derivar sempre en el tema sexual, i de vegades està bé, però segons en quines persones, en quines situacions, la confiança que tingues i això... no sé , de vegades crec que no són necessàries o no toca.
    A mi m'agrada desconnectar i dinar amb el meu gat, que m'escolta molt bé :)

    ResponElimina
  25. A mi el que més m'agrada és sortir a la terrassa, quan es pot, llavors les converses se'm fan més amables i de vegades estic sola perquè la gent prefereix dinar dins (?), i el que més m'agrada és pirar d'allà amb la meva amiga, a algun restaurant de la zona, el món encara se'm fa més agradable (però es pot fer menys). Ara que penso, fa anys dinàvem cada dia al restaurant, era quan teníem tiquets restaurant... aix...

    Doncs has tingut sort amb aquest primer torn! Realment el segon té pinta de molt plasta :)

    ResponElimina
  26. Ja veig que us afegiu al meu clam dels petits plaers com ho pot ser una bona conversa, o estar agust a l’estona que tens de descans. Una sort i una gran millora respecte al passat. I que duri, que així ja va prou bé. Moltes gràcies a totes i tots pels comentaris.

    Sergi, això és un cop baix! És que quan es parla de llibres em poso tens. No totes són converses de degustació, algunes són molt superficials, però almenys no totes són iguals i de les que no m’agraden. I són tan variades que en algunes hi participo i en d’altres només escolto. No sé si la comparativa és possible.

    Sr. Gasull, penso que la varietat s’agraeix, i trobar bons interlocutors, gent a qui de vegades fa bo escoltar encara que no diguis res, és una bona cosa. Si tu en tens un així, considera’t afortunat.

    Maurici, algun cop he buscat alguna excusa per no anar a fer el cafè amb ells, o dinar a una altra hora, quan m’ha calgut. Ara ja no, veus. I tot i que la companyia d’un llibre no et falla mai, quan la conversa és bona i la gent també, és agradable compartir una estona amb altres éssers humans.

    Jpmerch, no no, això no ho fem mai, només faltaria! Que som gent molt educada nosaltres...

    Assumpta, no conec la gent de que estàs parlant, tot i que sento parlar d’aquest programa sovint. Els dos torns es barregen de vegades, però com que jo sempre he baixat abans, quan comença el tema m’aixeco i me’n vaig, de vegades de forma tan evident que ells se n’han adonat que és per aquest motiu. El que no entenc és que ells no se’n cansin. Mirar-ho no t’he res de dolent, però si aquest és el teu únic o principal tema de conversa...
    En els temes que es tracten la gràcia és que no sempre participa tothom. En general es parla i s’escolta, i en alguns casos jo m’he passat tota l’estona sense obrir la boca, tret per posar-hi menjar. Potser no en sé prou com per parlar-ne, però igualment em resulta interessant escoltar. I si parlen d’alguna cosa que conec més, doncs participo. Igual fan els altres. No és que estigui muntat com un fòrum, eh, senzillament surt així. Prou interessant això que expliques de classe d’anglès, suposo que el tema en realitat tant és, el que importa és practicar, i a banda d’algun vocabulari concret, practiqueu la fluïdesa, que és el que compta. I si hi ha teca, encara molt millor! És un plaer trobar gent amb qui tenir converses agradarbles.

    Xavier Pujol, no vull dir res, eh, però no vols dir que estàs una mica obsessionat? Tot ho portes cap aquí...

    M.Roser, es pot parlar de tot, i de vegades es parla d’autèntiques frivolitats, però el que em sembla preocupant és que hi hagi gent que no té altre tema que aquests programes, no em ve de gust aguantar-ho. Un dia pot ser, però un dia rere l’altre...

    Eva, doncs és trist reconèixer-ho, però sí, per mi això és, o hauria de ser, la normalitat.

    Jomateixa, els companys de feina no coneixen el blog, ni els bons ni els dolents. Però tampoc cal, amb la cara que els poso ja es poden imaginar que no m’agrada, no em cal dissimular que estic a gust quan no és veritat. Tampoc els faré callar, n’hi ha prou amb marxar. Però mira, abans que solia dinar en vint minuts, doncs ara m’hi solc passar mitja horeta o trenta cinc. Dinar amb més calma està bé.

    Carquinyol, m’estàs dient que el meu dinar és dolent?? Jo el dinar sempre el gaudeixo, perquè solc arribar a l’hora amb molta gana, però l’ambient en el que dino farà que m’ho prengui amb més o menys calma.

    Pons, de feina també es parla de tant en tant, és clar, però tampoc molesta, perquè és una estona que la gent es pren de relax, si algun dia surt la feina per allà, tampoc passa res. Ni tan sols es dediquen a criticar altra gent, això també és un gran guany. Perquè és cert, l’altre torn de dinar no només parla de programes d’aquests he estat injust. També dediquen un bon temps a criticar tota l’altra gent, la que no estigui present en aquells moments. Aquests altres ni això, i per mi és un descans. Continua a baix

    ResponElimina
  27. Ja veig que tu acapares les converses, i tries els teus temes preferits. Ara només falta que parlis d’AhSe també, i el teu dia serà com el teu blog, al final ni ho podràs diferenciar.

    McAbeu, per sort no tenim tele allà al menjador de la feina, perquè si no ja m’imagino quina mena de programes posarien. No és cap el migdia que fan programes del cor? Perquè no crec que vulguin mirar el telenotícies...

    Carme, sort de l’alternativa, i sort també que tu no te l’hagis de buscar, perquè realment és cansat i avorrit, et sents fora de lloc i fastiguejat.

    maria, et fan sentir estrany, perquè a més aquesta mena de programes els veu moltíssima gent. Però no, no ets la rara tu. No més que ells, en tot cas. I quan es tornen monotemàtics tampoc demostren ser millors que tu.

    Anna, no diré que dinar a casa no estigui bé, però a mi m’agrada dinar amb els companys de feina, fer una mica de relacions socials, que ja està bé. I ara més, que els dinars són distrets, abans ho passava pitjor. Però per sort, amb qui no tinc problemes és amb les amistats, rarament es parla d’aquestes coses amb la gent que quedo. Perquè no sempre és el mateix la gent amb qui quedo, i la gent que hi ha finalment. D’aquests satèl•lits sí que de vegades algú s’emociona parlant de programes escombraria d’aquests.

    Bruixeta, les teles privades especialment s’han dedicat a fer famosos a gent que no ha fet res a la vida per obtenir notorietat, embolicar-se amb un o altre, o sortir a la tele prestant-se a humiliacions de diferents tipus. Aquesta és la tele que tenim, i la societat que alimentem. Quanta més gent mira això, més ruca és la població de mitjana. I a alguns ja els va bé! M’ha deixat pensant això de que tens... tenies... una cunyada...

    Consol, gran millora al lloc de treball, i gairebé m’atreviria a dir que en la qualitat de vida! Que pesadets que són alguns...

    Glòria, jo sempre tinc gana, però deu ser que això de treballar encara me l’obre més, i a dos quarts de dues ja no puc més. De vegades em toca esperar una mica els companys, però si puc, aquesta és l’hora. Els temes són curiosos, i només són alguns. La gràcia és que cada dia surt el que surt, una sorpresa total. Mira, un que és força recurrent i me l’he deixat és la paternitat, en sentit ampli. Ho vaig pensar després quan el post ja estava fet, però és que ara fa dies que no en parlem.

    Roselles, són d’aquelles petites coses que canvien un dia, i tant que és una sort. Però mira, a sobre et diré que alguns de l’altre torn, dels que em cansen tant xerrant de bajanades, a més són força malcarats i generen discussions i baralles per temes laborals, tot uns perles! Si és que res no és casual. Si no fos per ells, a l’actualitat el meu entorn laboral seria d’allò més plàcid. El mínim que es pot demanar és cordialitat, una mica el que expliques tu de la teva companya (la bona). Potser no comparteixes massa coses, però pots parlar-hi, i és anar trobant els punts en comú per, ni que sigui, sortir del pas i no estirar-se dels cabells. També està bé fer front comú, i en la teva situació està molt clar com el feu. Això també uneix. Una en surt malparada, però almenys les altres dues esteu millor.
    Pel que fa a l’ambient, és mitja vida. La feina és una obligació, si ens paguessin el mateix per quedar-nos a casa ja ens haurien vist prou, no? Doncs ja que hi hem d’anar, treballar amb un bon ambient i amb gent amb qui puguis viure aquests moments de distensió està molt bé i estic convençut que ajuda a la productivitat. Hi ha moltes maneres de fer-se costat, i una d’elles és senzillament passar-ho bé. I no hi ha res dolent en passar-ho bé a la feina, tot i que alguns caps no ho puguin entendre. També he viscut grans moments amb un grup molt cohesionat i sé que val la pena, en tots els sentits.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No, no, acabes de confirmar que no està clar. En el despatx som tres persones que ens hem de veure les cares dia a dia, a tres metres l'una de l'altre, i per tant, perquè no sigui un martiri anar a treballar, has de deixar passar moltes coses. Les tres ens portem bé, però la neuròtica força moltes situacions estrafolàries que, per una bona convivència, li permets o frenes la cavalleria que es mereixeria tirar-li a sobre. De malparada res, perquè no tothom està disposat a aguantar segons què i a sobre seguir fent-li bona cara (i me n'ha fet de grosses!). La sort es que amb la meva companya ens fem de suport. També, per sort, com a molt d'aquí un parell d'anys es jubila.
      Només volia aclarir això, que m'ha semblat notar certa insinuació de fer-li mobbing. I només faltava això, que a sobre que la suporto, ella quedi com la víctima!

      Elimina
  28. Ignasi, sempre hi ha enriquiment quan mantens converses amb gent formada i amb criteri, això és un goig. Em sembla que d’aquesta època que cites te n’he llegit algun post. Estic segur que havia de ser tota una experiència. A més m’ha fet gràcia perquè desconec la zona, però tot just he acabat un llibre que passa per allà i tots els pobles que dius hi surten. És un llibre molt sanguinari, però mira, com a mínim la geografia s’hi veu reflectida...

    rits, ja he comentat més amunt que una de les altres aficions de la gent que parla de programes execrables és criticar. Riures de tots, a ser possible, a esquenes de qui li toca aquell dia. Si els rius les gràcies, has de ser conscient que el següent dia et tocarà a tu. Jo intento no estar gaire en la seva presència, per tant dec ser un dels blancs preferits. Venint d’ells m’és igual, la veritat. En canvi, de feina parlem poc, i no molesta tampoc quan surt el tema, perquè no és recurrent i queda barrejat amb tants altres.

    Sa lluna, sentir-se a gust és el mínim, almenys la cordialitat, tampoc no cal ser súper amics de tots. Però tinc molt clar que també preferiria dinar sol cada dia que en segons quines companyies.

    Elfreelang, si el dubte és baixar a una hora o altra, la decisió està clara: a l’hora que no baixin els dels programes lamentables!

    Ada, sempre et trobes algú que li agrada molt que l’escoltis i menys escoltar, però ara he de dir que tinc sort en això, almenys a la feina, i tant si els interessa molt o poc el que diuen els altres, almenys són respectuosos i fan veure que escolten, o com a mínim no interrompen. Són converses força distretes en les que de vegades intervenen uns i altres cops uns altres. N’hi ha un que sempre parla, però sempre amb prou bon criteri, i si no domina el tema ho diu sense cap problema. Com veus, crec que és una gran sort. Temes de sexe en surten, però menys del que pugui semblar, i quan hi són se’n parla de manera oberta i general, no precisament explicant intimitats de ningú. És clar que algú es pot sentir ofès, o fora de lloc, però crec que ningú es passa ni és groller, o això em sembla. De tant en tant jo deixo anar alguna broma una mica pujada, però si jo sóc el pitjor, ja et pots imaginar. A mi el gat no m’escolta, només em demana menjar!

    Gemma Sara, jo sóc dels que prefereix dinar dins! Veus, et perdries la meva encantadora conversa! És broma. Jo sí que he tingut sort, ara no tinc tanta pressa per fugir d’allà, tot i que després de dinar passo una estoneta mirant blogs, en funció del temps que tingui. Pel que expliques tu no estàs massa a gust, si prefereixes sortir a la terrassa tant si t’hi acompanyen com no, i si prefereixes marxar a dinar fora del lloc de treball. Tiquets restaurant? Què és això...?

    ResponElimina
  29. Res, que fa poc més d'un any es va separar delmeu germà. Ara es la ex cunyada : )

    ResponElimina
  30. Hahaha, m'has fet pensar en el Polònia, en aquell senyor que ensenya el museu... "els tiquets restaurant eren uns paperets amb descompte...", també volia dir que la gent de la meva feina és agradable, eh? però jo necessito prendre una mica l'aire...

    ResponElimina
  31. Roselles, no no, el que em vaig expressar malament vaig ser jo en la resposta. En realitat entenia el que després tu especifiques, en cap cas vaig pensar en el mobbing, ni de bon tros! Quan parlava de front comú em referia més aviat a... fer-vos costat mútuament per aguantar l'altre. I per malparada volia dir que segur que feu safareig i les vostres estones de riure-us una miqueta de la situació sí que les deveu tenir, però no davant seu. És més que us confabuleu per aguantar, més que contra ella.

    Bruixeta, aaaaah. Que ruc. No vaig pensar en aquesta combinació... és clar, pensava en la germana del teu home...

    Gemma Sara, en el passat encara els demanàvem els tiquets restaurant, però ara ja no això, és una batalla perduda. I mira que molta gent compra menjar al bar que tenim a prop, però res. És molt gran el paio aquell del Polònia, sempre em fa riure. Prendre l'aire ho necessitem tots de tant en tant, però ara per ara estic còmode.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.