dissabte, 2 de maig de 2015

Ginkgos 2015

Ara fa un any vaig explicar que havia plantat unes llavors de Ginkgo biloba, un arbre d'origen oriental, recollides al Parc de la Ciutadella, i com que ja era el segon intent, no tenia massa esperança que creixessin, però en aquest post vaig mostrar el meu èxit sobtat. En aquell maig de 2014 em van germinar fins a 6 de les llavors, uns mini-arbrets moníssims. Toca actualitzar la informació.

Finalment van ser 8 els arbres resultants, això pintava a bosc de ginkgos. Aquest és l'aspecte que presentaven quan encara estaven 6 d'ells juntets:


Com que vaig veure que el ritme de creixement era important, vaig trasplantar-los perquè cadascú tingués el seu propi test (m'estalviaré d'explicar la infraestructura necessària per salvaguardar-los del Blog). Llavors vaig decidir donar-ne un a ma mare i un a la sogra, pensant que si jo me'ls carregava, almenys quedarien dos exemplars ben cuidats. El que els científics anomenem tenir un 'back-up'. Greu error, ma mare es va carregar el seu. Encara no l'he perdonada. La sogra és millor persona.

Els 6 exemplars que continuaven a casa seguien a bon ritme. La tija tendra va donar lloc a un tronquet que feia pensar que creixien sans i forts, però va passar això:


No panic! El Ginkgo és un arbre caducifoli, la tardor es va fer notar, no era d'estranyar que les fulles caiguessin, però era molt trist veure que van passar tot l'hivern amb aquesta pinta:


Tots els tronquets es mantenien drets, i tot i que no he deixat de regar-los periòdicament durant tot l'hivern, allò semblava que no tenia solució. Però diuen que l'esperança és l'últim que s'ha de perdre, oi? Amb l'arribada de la primavera, i de manera inesperada, un bon dia et lleves i trobes això:


I llavors arriba l'esclat, el créixer novament a velocitat de creuer. Del tronc en surt una nova tija que s'enfila amb força, i que previsiblement s'endurirà i engruixirà. Les fulles es multipliquen i tenen una mida com si l'arbre fes 15 metres d'alçada. I bé, us estalvio tots els estadis de creixement que he anat fotografiant, que no són pocs, i passo a ensenyar l'estat actual dels dos exemplars que són l'orgull de la casa: 


Notar que la perspectiva és difícil de demostrar, però mirant la part de fusta del tronc i la que encara és tija verda es pot veure que han duplicat la seva mida i que ja sobrepassen el test que tenen damunt, quan abans no arribaven ni a l'alçada de la seva base. Han passat d'uns 15 centímetres a 30. I allà segueixen, traient fulles noves i enfilant-se una mica més. A veure com evolucionaran durant el seu segon any de vida. Ho comprovem l'any que ve?

32 comentaris:

  1. Aviat vindran els pardalets a niar.

    ResponElimina
  2. El que m'ha semblat més revolucionari del teu post és que parlis positivament de la teva sogra. Dono fe que, al món, hi ha sogres formidables.

    I llarga vida als teus Gingko Biloba!

    ResponElimina
  3. La veritat és que l'aspecte que presentava a la segona foto a mi m'hauria fet pensar que no tenia cap solució però ja veus, l'has mimada i t'ha recompensat.

    Nanit, Xexu.

    ResponElimina
  4. no se si coneixes aquesta historia
    el teu post me l'ha fet recordar

    http://www.alexrovira.com/ca/reflexiones/blog/articulo/el-bambu

    bona nit de nou

    ResponElimina
  5. carai Xexu els ginkgos són uns arbres excepcionals , encara recordo de quan treballava a una escola on ensenyaven jardineria a persones amb necessitats especials , al jardí en teníem un de gingko ....et felicito! , llàstima del de la teva mare....jo més modestament vaig provar a plantar llavors de xiprer......i ara per fi una tímida tija verda ha iniciat la seva sortida ...a veure si em creix.....reitero la meva admiració pels teus ginkgos . Són arbres mil·lenaris i sembla ser que són immunes als atacs dels insectes

    ResponElimina
  6. Fan molt de goig, entenc que n'estiguis orgullós. M'uneixo al crit de l'ALLAU: Llarga vida als teus gingko i que nosaltres en puguem seguir veient l'evolució un any darrere l'altre.

    ResponElimina
  7. Enhorabona!!!!
    I què en penses fer? tens pensat algun lloc on transplantar-los?

    ResponElimina
  8. Quan l'estudiàvem a la facultat deien -i em sembla que encara és així- que es tractava d'un llinatge d'arbres molt particulars, un fòssil vivent d'una branca que s'havia separat de la resta d'arbres feia milions d'anys i era l'única espècie que en quedava. Amb una fulla molt particular com es veu a les teves fotos. Fantàstic que te n'hagis sortit!

    ResponElimina
  9. Estan fantàstics per tenir un anyet...

    I tant que volem veure el seu creixement!!! Any a any!

    ResponElimina
  10. D'això se'n diu renéixer, sí senyor, felicitats! M'has recordat que tenia un paper germinat amb roselles al bolso i l'he posat en remull, a veure què passa...
    No li tinguis en compte a ta mare, no tothom té el do de les plantes! :)

    ResponElimina
  11. Sí, sisplau, tinguens informats de com van creixent els Ginkgo Biloba, els sis teus i els de la teva sogra. En el jardí de la comunitat de veïns on visc tenim dos Ginkgo Biloba grans i quan realment m'agraden és a la tardor quan les fulles es tornen d'un groc meravellós.

    ResponElimina
  12. Fa il·lusió quan veus que una llavor que tu has plantat, arrela i brota ...Ben al contrari que quan una planta se't mor, que ami em sap molt de greu i de seguida en poso una altra al seu lloc...
    Els teus arbrets són nuna preciositat, procura tenir-ne cura, a veure si aviat seran alts com tu i la propera foto, ens sorpren...Fan flor? És que no els tinc presents...
    Bona feina, jardiner!

    ResponElimina
  13. Quins canvis!!!
    No ens hem de rendir mai!

    ResponElimina
  14. XeXu, constant i endavant! Espero el post de l'any vinent.
    És un arbre al que li tinc "carinyo" i q em transporta directament a 3r de carrera que fèiem botànica.

    ResponElimina
  15. Bona aquesta, com molt bé han dit diversos comentaris, el Ginkgo no és un arbre qualsevol, és molt especial i és un honor tenir-ne.
    Em sumo a l'opinió de la Carme, volem com a mínim un report anual del seu estat. I, és clar, friso per saber on faran cap quan ja siguin massa grans per tenir-los tancats.
    Felicitats!

    ResponElimina
  16. Amb aquest esforç explicat en detall, m'has fet venit al cap el desig de l'avi Macià.

    ResponElimina
  17. Constància, esperança, confiança, tenir-ne cura amb tendresa...ingredients que donen el seu fruït.
    Es veuen molt bonics i ufanosos, però la imatge de l'arbret que despunta la trobo molt tendre i ha de fer una il.lusió! :-)

    ResponElimina
  18. Eeeeeeeeei, quina xulada de post! I quantes fotos!! (No estava segura d'haver entrat bé al teu blog hehehe)
    Ja t'assembles a mi amb el meu arbre... tot i que el meu arbre no és meu (snif) i aquestes meravelles sí que són teves. Enhorabona!!

    Ara bé... fes el favor de perdonar a ta mare, pobreta!! Si no fos per ella, tu no series aquí i si tu no fossis aquí cap dels teus SIS Gínjols (siiiiii, ja sé que no es diuen així, però jo els hi dic, que em resulta més familiar) viuria... Ho veus? :-)))

    ResponElimina
  19. Cuidar d'una planta? massa feina, passo. Llavors tens disgusts quan es moren o sembla que es moren. L'altre dia em vaig posar a netejar les finestres cosa que no feia des de... des de fa molt de temps i de la feinada que vaig tenir em van venir ganes de no tornar a obrir mai més les persianes.

    ResponElimina
  20. Caram, és fantàstic! a mi és de les coses que m'agraden més veure com van sorgint i creixent les plantes, encara que sóc una mica impacient.
    Veig que tu sí que tens paciència i ho has aconseguit... però ja tens lloc per fer un bosc?!

    ResponElimina
  21. Si que té mèrit! I he vist per internet que és un bon tros d'arbre! Ja tens lloc per quan es faci gran?
    Amb les fotos que poses jo hagués perdut tota esperança, però es que tampoc sóc gaire de plantes ni de flors (encara que pel meu nick pugui semblar el contrari). Un ex, fa molts anys, em va regalar un bonsai (que mira que és maco un bonsai), doncs res, la planta no va sobreviure a les meves mans.
    Molta sort amb el ginkgo Xexu!! (perquè em sona a planta terrorífica de ciència-ficció? No he trobat referències)

    ResponElimina
  22. No sé si la meva paciència hagués superat l'hivern... Esperem el post de l'any vinent ;)

    ResponElimina
  23. És una alegria veure que les plantetes, no és el cas pel diminutiu, prosperen. Veig que en aquest cas, la clau estava en la fe i en la paciència i has estat recompensat. Jo també tinc aventures d'aquestes i quan penses que la planta no farà res, s'ha salvat!

    ResponElimina
  24. allò de plantar un arbre escriure un llibre i tenir un fill.....veig que ja ho tenim començat i mentre hi hagi sogra tot és possible.

    ResponElimina
  25. Enhorabona Xexu, la paciència sol tenir premi! Estic intrigada amb una cosa: ja has decidit on els sembraràs quan ja no càpiguen a cap cossiol?

    ResponElimina
  26. Doncs, encara que no t'ho creguis, l'altre dia pensava en la teva plantació de Ginkos. Com que no deies res imaginava que ja te'ls havies carregat. Però ara he pogut comprovar que tens fusta de jardiner i paciència, que és la virtut indispensable per ser-ho.
    El de la teva mare si que ja no té arreglo, és deu assemblar a mi que em carrego tot el que planto. He acabat per no plantar res...
    Au, doncs, a esperar l'any que ve, a veure si ja tens una selva, que haureu de travessar amb matxet.

    ResponElimina
  27. espectaculars, XeXu! quina enveja!
    però no t'enfadis amb ta mare, pobra dona! potser li passa el mateix que a mi que, faci el que faci, les plantes acaben morint. ni esperant la primavera s'arregla...

    ResponElimina
  28. Quants elogis pels petitons de la casa! És que són bonics, oi? I quina il•lusió que alguns us recordéssiu d’ells, no han passat a la història, però com veieu, no estaven per gaire ensenyar durant tot l’hivern. Ara ja és una altra cosa. Moltes gràcies a tots per aquesta pila de comentaris!

    Jpmerch, per això tinc reixes a la galeria. Bé, en realitat són perquè el gat no salti daltabaix, però ara veig que seran més útils del que pensava.

    Allau, és que sóc un provocador. Però val a dir que la sogra sempre em tracta molt bé. A més, en matèria de Ginkgos, mama 0 – sogra 1, final del partit. Realment, si en seguim tenint cura, sembla que tindran llarga vida. El que ens haurem de plantejar en un futur no tan llunyà és on redimonis fiquem sis arbres a casa...

    Sa lluna, més que la segona foto, és que han passat mesos i mesos presentant només el tronquet marró, sense fulles, amb l’extrem de dalt com cremat, i més secs que una mala cosa. Però la primavera ho canvia tot, ara ja ho sé per l’any vinent.

    Sargantana, sí, la història del bambú ja la conec i l’hem explicada per aquí molts cops, és com d’aquestes metàfores que a la gent li agrada tant aplicar a les persones pel seu creixement personal. En aquest cas no creixeran com una canya de bambú, però déu n’hi do l’estirada que hauran fet en unes setmanes. Suposo que creixen així, a batzegades, quan el temps ho permet. Ara falta que endureixin la tija nova, i a preparar-se per passar el ‘dur’ hivern.

    Elfreelang, et felicito pel teu xiprer que treu el cap! Déu n’hi do quin arbre també, si et creix, en tens per temps. La idea és que els ginkgos que he plantat em sobrevisquin, és clar, ells poden. Molt temps després de marxar jo, ells encara poden ser-hi amb una salut immillorable. De moment intentaré mostrar-vos any a any la seva evolució. En queden 7 dels 8 originals, però aquests tenen molt bona pinta. El de la sogra també, avui n’he vist una foto, a veure si el vaig a visitar aviat.

    McAbeu, abans no em vivia cap planta, era impossible. Des de fa un temps tinc més cura, o intento tenir-ne, els geranis fan força goig, i els ginkgos creixen a bon ritme. Sí que estic orgullós, però d’ells, que fan molt goig! Espero poder-vos-els ensenyar molts anys, a veure on els posaré quan ja siguin més alts que jo! (Tampoc és molt difícil, això).

    rits, realment, si tots tiren endavant, serà molt difícil que pugui mantenir 7 arbres a casa. Ara per ara són petits, i en tindran per uns quants anys de ser massa grans. Ara els tinc penjats a la paret, perquè el gat no me’ls ataqui, però tard o d’hora hauran d’anar en un test gran a terra, i serà un moment perillós. Si sobreviuen al gat, podran sobreviure a qualsevol inclemència. Però no tinc ni idea de quina serà la seva ubicació definitiva. Perquè una caseta amb jardí al mig de Barcelona no crec que aconsegueixi tenir, oi?

    Ignasi, desconec si a dia d’avui encara ensenyen això a la facultat de biologia, però apostaria a que sí, ja que t’ho van explicar a tu i em van explicar exactament el mateix a mi uns anys després, així que no hi ha motiu per pensar que ja no ho fan. Ara, és precisament per aquelles classes que a mi em va venir la dèria de plantar un ginkgo. I ja veus, al final en tinc 6+1 que estan ben vius i ufanosos. Llarga vida als ginkgos i a la facultat de biologia!

    Carme, la veritat és que fan molt de goig. I segueixen creixent, de moment no s’aturen per aquesta temporada. A partir d’ara, cita obligada cada maig: ensenyar-vos com van els ginkgos!

    Gemma Sara, precisament si li vaig donar un ginkgo a ma mare va ser perquè ha demostrat sobradament tenir més mà per les plantes que jo. Però no ha estat el cas, segurament perquè jo els he estat a sobre i tenint-ne cura, i ella el va deixar allà esperant que fes tot sol. A veure si les teves llavors diuen alguna cosa, ja ens explicaràs.

    ResponElimina
  29. Consol, no sé què deuen tenir els ginkgos que ens atreuen tant. Els meus són petitets, però les fulles tenen la mida de l’exemplar adult, i el canvi de color encara fa més peneta que altra cosa, però sí que són macos cap a la tardor. Llàstima que després queden completament pelats! Ja us aniré dient, a veure quan triguen a ser més alts que jo.

    M.Roser, la veritat és que sí que fa il•lusió, a mi les plantes sempre se’m morien i ja havia perdut l’esperança, però de fa una bona temporada que estic en ratxa i tot em viu. Aquests arbrets són molt monos, perquè realment veus que no és una planteta, és un petit arbre en miniatura, amb el seu tronquet, i les seves fulles que tenen, això sí, mida de fulla adulta. Una mica desproporcionats de moment, però ja ho tenen els petits això, oi? No els creix tot al mateix ritme. No sé quan trigaran a ser més alts que jo, però a aquest ritme, aviat m’atraparan. Feina tindrem després per trobar-los un lloc digne per seguir creixent i creixent. Ara m’agafes fred, no sé pas si fan flor! Ho descobriré al mateix temps que vosaltres.

    Xavier, de metàfora? De quina mena?

    maria, canvi constant, i encara segueixen creixent. Ara ja sé que encara que es quedin pelats, després recuperen.

    Ninona, tu també vas fer botànica? Caram, n’hi ha uns quants per aquí que tenim formació biològica d’alguna mena. Si has estudiat botànica, com ja comentava l’Ignasi, és un d’aquells arbres que aprens i no l’oblides, perquè és realment especial. Per això tenia la dèria de plantar precisament aquest arbre. I mira ara, pare adoptiu de sis, ni més ni menys.

    Màrius, com han dit altres que han estudiat botànica, sempre ens han parlat de com és d’especial el ginkgo, i per això vaig voler que l’arbre que plantés fos un d’aquests exemplars tan primitius. El primer intent va ser infructuós, per això vaig plantar moltes llavors el segon cop, i ja veus. Us aniré informant, el primer sorprès de la seva evolució sóc jo. I per ara no sé què en faré en un futur, però el que pots estar segur és que miraré de donar-los una bona vida. Sembla mentida, però els he agafat molt afecte.

    Ostres Rafel, no sé on trobes la similitud, però segur que a mi cultivar els ginkgos m’ha costat menys...

    Audrey, la veritat és que m’he sorprès a mi mateix amb la cura que hi he posat. Afegir-hi terra, no oblidar de regar-los. Em fa il•lusió haver-los plantat i que creixin. El moment en que se li va enverdir la punteta va ser genial, semblava com cremada pel sol, com si ja no hi pogués créixer res allà, i tot de sobte, unes fulletes verdes que despuntaven, i patam, una bona tija que creix dia a dia.

    Assumpta, és un post molt al teu estil i cal documentar-lo amb fotos. El teu arbre no el vas plantar tu, però per tots nosaltres és ben teu. Aquests, mira, els vaig posar jo en testets, però les llavors són robades... bé, recollides d’un parc públic, espero que no sigui greu. Home, és que ja li val a ma mare! Jo confiava en ella, sempre està cuidant les plantes, en té cura i té uns geranis preciosos de tots els colors. Ella em va donar dos esqueixos i m’han viscut, un de rosa fúcsia i l’altre taronja. I va ella i deixa el mini-ginkgo a l’aire lliure, i li va caure un aiguat... pobret.

    Pons, no sé què tenen a veure les persianes i les plantes, suposo que és tot una explicació de la teva mandra per tot el que suposi feina. Fins fa no massa, ser una planta a can XeXu era garantia de morir d’una manera ràpida (i molt dolorosa si t’enganxava el gat), però des de fa una temporada que en tinc més cura i viuen i tot. I ja veus, encara tinc un disgust de quan ma mare es va carregar un dels ginkgos...

    ResponElimina
  30. Jomateixa, home, si el que t’agrada és quedar-te mirant la planta i observar com creix, és normal que siguis impacient, no veuràs res! És broma. A mi m’agrada anar-los a mirar cada dia a la mini-galeria on estan, i vaig observant els canvis. Només creixen quan no els mires, està demostrat. I en resposta a la pregunta, no, no tinc lloc per un bosc, i em temo que aviat m’hauré de replantejar què faig amb ells, al ritme que van.

    Roselles, pot arribar a ser molt gran, i durar molt temps. No tinc lloc a casa, no, i tot i que no em quedaré en aquest pis, dubto que pugui aconseguir una caseta amb jardí per poder plantar-los allà, així que ja veurem què fem... sereu degudament informats. La foto del tronquet no fa justícia a la realitat. Abans era tot verdet i tendre. Va fer el tronc, però en sortien encara les fulles ben verdes, i l’àpex de dalt també ho era. Fins que aquest va semblar com si es cremés pel sol, va quedar sec i arrugat, i en caure les fulles, tot semblava sec, un tros de fusta qualsevol. Però no, d’allà ha tornat a néixer vida, és espectacular. Jo també era un destraler abans, no em vivia cap planta, però darrerament estic en ratxa, a veure si dura, que donen una mica de color a la casa. Però com vols que siguin terrorífics, no has vist que monos que són!?

    Bruixeta, suposo que m’animava que continuaven drets, i tot i que secs, alguna cosa feia pensar que no estava tot perdut.

    Teresa Duch, les plantes tenen cops amagats, la seva dinàmica vital molts cops se’ns escapa. Ens proporcionen més d’una sorpresa. I sí, ha estat una qüestió de paciència, i fe. Fe en la bioquímica associada, és clar.

    Sr. Gasull, anem per aquest camí. De moment el tema de l’arbre ja el tenim arreglat, i multiplicat per set. Si fallo en les altres sempre podré dir que excel•lia en una de les tres.

    Xicarandana, no tinc ni idea de què en faré quan siguin grans. M’agradaria conservar-los, és clar, però ara mateix no tinc lloc físic on posar-los. El que és segur és que no els deixaré a l’estacada, quan sigui el moment, els buscaré un lloc. Aquests arbrets m’han de sobreviure!

    Glòria, quina il•lusió que algú pensés en els meus ginkgos! Quina memòria, gràcies per pensar-hi, els ho transmetré. Aquest blog és com el reflex de la meva vida, és un projecte de llarg recorregut, i també penso en les coses que us he explicat. En el meu cap és com si tot el que dic vosaltres ja ho sabéssiu, i ho tinguéssiu interioritzat, quan el més normal és oblidar-ho, és clar. Però m’alegra que de tant en tant en recordeu algun, em fa molta il•lu. Ja veus que no, que no me’ls vaig carregar, tot i que semblava que hi havia motius per fer-ho. La meva mare sol tenir cura de les plantes, en té moltes, però el va deixar en un lloc que no tocava, li va caure un aiguat, i es va ofegar. Era molt petit encara quan li vaig donar i no ho va suportar. Jo era més destraler amb les plantes, no hi havia manera, però ara sembla que me’n vaig sortint. Veurem què us explico l’any que ve, probablement comenci a tenir seriosos problemes d’espai a la galeria...

    Eva, l’orgull de la casa!

    aina, precisament m’enfado perquè ella té cura de les seves plantes i les té ben maques. Per això li vaig donar un dels ginkgos, perquè em feia gràcia regalar-ne algun, i perquè pensava que el deixava amb bones mans. Jo n’he tingut cura, però tampoc diria que els he tingut a la UCI, he fet el que toca i prou. A ella se li va ofegar per un aiguat, si no suposo que encara viuria, que tampoc era tan difícil!

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.