dissabte, 9 de maig de 2015

Dedicació de recursos mentals

Aquests dies estic descobrint, o patint, un efecte que els ordinadors coneixen molt bé. Generalment distribuïm els esforços en totes les nostres activitats i la nostra capacitat mental fa que no ens suposi una gran dificultat dur-les totes a terme. Si bé és només un mite que utilitzem tan sols el 10% del cervell, o de la capacitat cerebral, sí que deu haver-hi uns nivells màxims d'activitat simultània per evitar que se'ns fregeixin les neurones.

Però què passa si una de les nostres activitats augmenta la necessitat d'atenció, si ens obliga a estar pendents i atents per desenvolupar-la correctament? Penso que centrem els recursos mentals en aquella qüestió i que, per força, totes les altres queden desateses en major o menor mesura. Això ho he comprovat amb la feina. Com que la majoria de dies són rutinaris i no suposen cap repte, puc desenvolupar-la amb una apreciable correcció sense dedicar-hi massa esforços, perquè els meus recursos mentals estan posats en una altra banda. Però quan he d'interioritzar una cosa que se surt de la norma: cagada, la ment es torna impermeable i no l'aprenc fins que no canvio el xip.

Sembla que la ment, almenys a mi, em funciona com una mena de memòria RAM. Si un dels meus programes s'està executant en la seva màxima expressió, els recursos que dedico a la resta són minsos i només em permeten una atenció de serveis mínims. I abans que feu bromes sobre homes que no saben fer dues coses alhora (mite falsíssim), o que seguiu muntant pel·lícules, dir que parlo de l'activitat política, que aquests dies centra la meva activitat cerebral en un percentatge altíssim, relegant la resta a la mínima expressió, de vegades. I aprofito per desmentir la meva presumpta paternitat (novament). Suposició errònia.

24 comentaris:

  1. Sobre el mite que els homes no saben fer dues coses a l'hora, hi estic d'acord, és una excusa per desentendre's de les seves responsabilitats com a pares, com a cuidadors d'altres, per a no assumir les feines que els pertocaria a la llar...
    Sobre les nostres capacitats per fer coses crec que hi ha molts factors que ajuden a ampliar-la i d'altres que l'entorpeixen: la il·lusió, l'auto-estima, el reconeixement d'altres, l'estímul d'aprendre, la por al fracàs, els impossibles, les imposicions, la manca de medis per fer bé les coses, el temps... Som sers complexes i interactuem en un món complex.

    ResponElimina
  2. Jo tinc una solució. Després d'una cosa, fer-ne un altre.

    ResponElimina
  3. Doncs mira, jo estic d'acord amb tu. Si el teu cap està absolutament dedicat a un tema, els altres cauen en l'escala de prioritats. A mi també em passa, i sóc dona ( i puc fer dues coses alhora, però no masses més).

    El que he trobat genial ha estat l'últim tros del text, desmentint rumors com una superstar. M'ha fet divertir molt!

    ResponElimina
  4. És veritat que les prioritats anul·len coses que tard o d'hora hem de fer i bé.
    Potser aniria bé escriure-les a un paperet i, com diu en Xavier, quan acabes una comences l'altra.

    ResponElimina
  5. A mi això em passa sempre que la rutina habitual es veu alterada de manera important, i això, amb la paternitat, és bastant habitual. De cop i volta t'adones que la roba per planxar s'ha acumulat de mala manera, que has d'anar el súper aquella mateixa tarda tant sí com no, que es nota que fa dies que l'escombra descansa, etc. etc...

    No ets l'únic que conec que està immers en la campanya electoral, i l'altre que conec em sembla que també va de bòlit!

    ResponElimina
  6. Jo, a la biblioteca, quan tinc mal de cap o son em poso a fer feines mecàniques com folrar llibres, que puc tenir el cap desocupat.

    ResponElimina
  7. Crec que no ets l'únic que posa l'atenció en allò més necessari, i la resta de coses es posa a la cua, és qüestió de prioritats. A mi també em passa a la feina, i a vegades l'activitat és tant urgent que fins que no l'he acabada la resta s'espera el què faci falta, convertint-se en un mal de cap.
    Pel que fa al tòpic de que els homes no saben fer dues coses alhora, doncs com moltes de les coses que es diuen, és un tòpic, a vegades es compleix i a vegades, crec que amb això no hi hauria d'entendre de gènere. Hi ha dones que només en saben fer una, hi ha homes que en fan més de dues i a partir d'aquí totes les combinacions possibles.
    Paternitat? Val, desmentit.

    Les coses són com som

    ResponElimina
  8. Els éssers humans som molt rutinaris i quan se'ns ajunten un munt d'activitats que no teniem previstes, hem d'intentar trobar l'equilibri, o acabarem enfilant-nos per les parets (metàfora) i t'ho dic per experiència...
    No serà que et volen fer regidor o cap de llista, si parlem de política...O cap de colla si parlem de castelleres, perquè d'enxaneta suposo que no, he, he...
    Petonets.

    ResponElimina
  9. A mi em sembla d'allò més normal tot plegat.

    ResponElimina
  10. Doncs espera que se t'hi afegeixi un altre factor: l'edat! Aquest si que fa pupa!

    ResponElimina
  11. No faré bromes sobre el mite de l'incapacitat dels homes de fer dues cosses alhora, perquè és això, un mite. Jo sóc una dona i mai hi sigut capaç de fer bé dues coses alhora. Em disperso.
    Penso que el que expliques és ben normal. Si hi ha una cosa que requereix una atenció excepcional és lògic que afecti a les altres coses que fas, sense que per això quedin desateses.
    És gairebé impossible estar al 100% en el 100% de les coses.

    ResponElimina
  12. Oh llavors si estàs tan centrat en la política ja no pensaràs tan en mi :(

    No et fiquis tan en política que al final acabaràs sent alcalde del teu poble

    ResponElimina
  13. A mi també em passa i suposo que és bastant general. Si hi ha una feina que necessita dedicació plena durant una temporada, les demés coses es ressenteixen.
    Calma i endavant! segur que les coses tornaran a la normalitat o el teu cervell s'acostumarà al ritme i a l'augment de responsabilitats i apa, a tota marxa!

    ResponElimina
  14. la mania de tantes coses a l'hora...amb una de ben feta n'hi ha ben bé prou. Com jo dic sempre: no és difícil trobar un lloc per descansar, el difícil és trobar el temps per fer-ho.
    Pas a pas ho farem tot.

    ResponElimina
  15. Crec que és un mal comú. Sí la teva (nostra) atenció està centrada en una cosa que la requereix al cent per cent és lògic que la resta de tasques es ressentin.

    ResponElimina
  16. Interpretació de la frase:
    aprofito per desmentir la meva presumpta paternitat (novament). Suposició errònia.

    Vol dir que desmenteixes la teva NOVA paternitat? O sigui que ja tens un fillet i ens ho havies amagat i ara no estàs novament embarassat? :-DDD

    I això que et passa et sembla estrany? hehehe però si això és així des de que el món és món, no cal que els ordinadors "coneguin" la situació :-P

    Jo t'ho explico, es diu "cansament" i també "el dia té 24 hores i prou".

    Si estem acostumats a fer determinades coses, en uns horaris semblants, dedicant-hi un esforç concret, si una de les coses que fem augmenta de volum, és lògic i natural (hi ha una relació directa) que, quan haguem de fer lo altre, ens trobem que ja estem més cansats i, per tant, no rendim com és habitual en nosaltres. Poder seguir el ritme ens requereix un sobre-esforç que provoca que, a vegades, desconnectem una mica o ens sentim lleugerament "perduts".

    Però si el nou ritme s'hagués de mantenir, al final ens hi acostumaríem i ja sabríem encaixar cada cosa al seu lloc (sempre i quant, el nou ritme no fes una bestiesa, clar, amb la qual cosa no ens hi acostumaríem mai i al final se'ns podria ressentir la salut.

    Ningú mai ha mort d'un excés de descans... ;-))

    Vaaaaaaa homeeeeeeeee, que això no és reeeeees!! Ets jove i ho fas per Catalunya!! ;-))

    ResponElimina
  17. Espero que la teva energia mental fixada de manera brutal en la política no et privi de les relacions i de les relacions amb persones d'equips rivals, com deia l'Évole que li passava a dos amics seus en plena campanya... força i ànims!

    ResponElimina
  18. Doncs tot i així, encara que et costi, és una sort (i una satisfacció, segur) que puguis dedicar part del teu temps a una cosa que t'apassiona. Aprofita la teva no-paternitat que després encara és més difícil ;)

    ResponElimina
  19. menja llenties que diuen que porten molt de ferro...a mi em va bé..hehehehe

    ;-)

    ResponElimina
  20. Hehehe, a mi em passa el mateix, no puc estar en tot! No dóne a bast, (aprofite per desfogar-me), vaig a tope i no puc fer tot el que voldria... Però afegisc si em permets, que a sobre a la meva feina no deixe de pensar, d'estar atenta, de maquinar... i això em consumeix tota la memòria RAM del cap, i em treu les forces, i no tinc temps de recarregar la bateria, i a més a més, no puc arribar a dormir fins la fase REM (o RAM?) jo qúé sé!
    Bé, doncs ànims Xexu!

    ResponElimina
  21. Ja veig que no sóc l’únic a qui els recursos mentals arriben només fins un punt. Probablement és comú i normal, tampoc és que parlés d’una peculiaritat meva, sinó d’un fenomen que havia pogut definir després d’adonar-me que dedico massa temps a pensar en la campanya i que la feina la faig per inèrcia, per exemple, perquè generalment no em cal concentrar-me gaire. Me’n vaig adonar un dia que sí calia concentració perquè feia una cosa nova, i tela. Moltes gràcies a tots pels comentaris.

    Caram Consol, això és un ‘zasca’ en tota regla! Sembla que no has tingut massa bona experiència amb els homes que només poden fer una cosa alhora. Bé, jo no presumiré de ser molt actiu amb les tasques de la llar, perquè les detesto i faig menys del que hauria, però no és qüestió de defugir, i molt menys poso aquesta excusa de no poder fer coses alhora. Pel que fa a altres responsabilitats, espero que quan em toqui les duré a terme de la millor manera possible.
    Pel que fa als factors que poden influir a la nostra capacitat, penso que tens força raó, molts ens les modifiquen, i si no tenim factors a favor o en contra la nostra predisposició varia. En definitiva és un tema de motivació, i aquesta ens pot venir de fora o auto-imposada. Tenir un objectiu clar, una il•lusió, hi ajuda molt. Llavors dediquem molta capacitat mental a això, però segueixo pensant que al mateix temps rebaixem l’expectativa amb la resta. És molt difícil fer dues activitats independents amb la mateixa passió i intensitat, sempre que aquestes no siguin molt minses, és a dir, passant de tot en tot el que fem.

    Xavier, això si és que tens possibilitat que sigui així. Alguns cops has d’estar pendent de més d’una cosa alhora. Però sí, per fer-les bé, potser millor fer-ne una, saltar a una altra, després tornar, i concentrar-se bé en tot el que es fa.

    Ariadna, és probable que les dones, en termes generals, tingueu més capacitat d’organització mental i els homes siguem més caòtics. Potser és perquè durant segles o mil•lennis us han obligat a estar pendents sempre de moltes coses, però això no sempre és així, i ni totes les dones són mltitasca, ni tots els homes són un desastre total. Al final som persones, i la motivació, la dedicació i la voluntat tenen poc a veure amb res innat.
    Ja veus, venint del darrer post, en que tothom va pensar que tindria descendència, vaig pensar que no n’hi havia prou en dir-ho als comentaris, si no ho deia ‘en obert’, algun hagués pensat que aviat un mini-XeXu correria per aquí.

    Rafel, és una manera, i he vist gent que ho fa. A la feina jo vaig amb agenda i post-its, però per altres coses de moment confio en la meva memòria i la meva retentiva. Tard o d’hora hauré de canviar de mètode, perquè em sembla que el meu cap de vegades ja fa aigües...

    Maurici, si estàs posat en un comitè de campanya i tens alguna responsabilitat, la veritat és que la feina pot arribar a ser ingent, i a més, s’ha de fer ara sí o sí. El temps és limitat i la pressa molta. Falta gaire pel 24 de maig??
    La paternitat supera qualsevol campanya electoral que valgui. Ja he pogut veure amb els amics que allò de viatjar a velocitats sub-llum no és el que més corba el temps, el que més modifica el temps és la paternitat. I no només això, també modifica la capacitat d’atenció. Els recursos mentals passen dels màxims del 95% que puc dedicar jo als temes actuals, a un 120% i, ho sento però és així, ser un complet desastre amb qualsevol altra activitat que es dugui a terme.

    Helena Bonals, un bon exemple de tasca que es pot realitzar sense dedicar-hi pràcticament cap recurs mental, però també una arma de doble tall, ja que jo em posaria a pensar en altres coses...

    ResponElimina
  22. Instints, que la feina sigui urgent em sembla normal, hi ha coses que s’han de fer, tant si ens ocupen molta capacitat mental com si no, perquè per això ens paguen. El problema és que jo hi dedico poc esforç, i no vol dir que la faci malament, però moltes coses són de rutina, i llavors es poden fer ràpid o pensant en altres temes, encara que sembla que estàs treballant, una estona de pensar com faràs alguna cosa en un altre terreny et pot ser molt útil per encarar-la després millor, quan hi pots dedicar tot el temps..
    Per aquí dalt ja ens han fotut canya als homes i han aportat una possible explicació a per què existeix aquest tòpic. Jo penso que va a persones, però que potser en conjunt les dones tenen més capacitat d’organitzar-se mentalment que els homes. Però hi ha de tot, és clar. No pel sol fet de ser dona ets una agenda amb potes, o una calamitat per ser home.

    M.Roser, en la política no tinc cap possibilitat de ser regidor (ni intencions), i de cap de llista ja en tenim un, i en els castells ja tinc el meu càrrec tècnic, en el camp de la pinya, no de la gent que puja, i tampoc tinc intenció de passar d’aquí en responsabilitat. En aquest cas parlava de política, estem en campanya electoral, i tot i que jo no tinc un interès personal, sí que el tinc col•lectiu, i m’han assignat una responsabilitat en el comitè de campanya, els que la dissenyen, organitzen i marquen els tempos, que requereix que estigui molt pendent i actiu, cosa que em resta capacitat per altres temes, com ara els castells. Com ja ho tinc per la mà, ara no hi dedico tant esforç, i el mateix amb la feina. La meva atenció se centra en la campanya. L’únic que he d’aconseguir és que la campanya no em resti tota l’atenció que dedico a altres coses de la vida, que ja ho fa prou.

    Eva, caram, jo que pensava que havia descobert la sopa d’all...

    Laura T, trobo que l’edat ja ha començat a deixar-se notar, però de moment encara no m’atura... ja veurem...

    Glòria, hauríem d’especificar què vol dir fer dues coses alhora. Depenent de quines, dubto que gaires persones puguin fer-les. No sé si els serveis mínims dedicats a altres temes realment fan tot el que haurien de fer. Potser sí que queden desateses, puntualment o de manera més continuada, fins que la preocupació principal deixa d’ocupar tants recursos. Normal deu ser, però no sé tampoc si podem estar al 100% en alguna cosa, si ho estem no queda res per les altres coses, no?

    Pons, no et queixaràs que et visito cada dia, i diverses vegades, tonta! Ja saps que hi ha prioritats. No seré alcalde, no pateixis, tot i que llavors tindria tot el temps del món per comentar-te.

    Jomateixa, expliques una cosa interessant. També ens acostumem a les activitats difícils que inicialment se’ns fan un món. Quan ja ho tenim més per la mà, ens acostumem i ens relaxem. I potser el ritme no ha baixat, almenys excessivament, però nosaltres ho podem fer sense que ens ocupi tants recursos. És moment de carregar-se amb alguna altra tasca nova, oi...? De totes maneres, aquest estrès ha de ser temporal... si us plau.

    Sr. Gasull, totes les coses que faig, ja sigui moltes o una de sola, miro de fer-les bé. Just l’altre dia em van destacar una virtut que no sabia que tenia, però que es contraposa amb el mal vici d’altra gent per por a quedar malament: el dir que no puc fer una cosa, quan no la puc fer. Si et compromets i després no ho acabes fent, o de qualsevol manera, perjudiques a qui t’ho ha demanat. Així que si puc fer 10 coses bé, les faig. Però si en puc fer 8, i les altres dues no, doncs dic que no puc i llestos.

    Bruixeta, pot ser normal, però què passa amb les coses que no s’haurien de desatendre? Ens podem justificar per deixar-les de banda o hem de fer més hores que un rellotge?

    ResponElimina
  23. Assumpta, sé que estàs de broma, però aquí el ‘novament’ anava perquè no és el primer cop que he de desmentir que estic embarassat, ja ho vaig explicar aquí mateix, crec que el post es deia precisament ‘ho desmenteixo’, si no recordo malament.
    La teva explicació és força bona, i quadra bé, fins i tot el comentari del final d’acostumar-se als ritmes, que ja havia apuntat la Jomateixa. Jo ho imaginava més en temes de recurs mental que fem servir, que una activitat ens acapari el pensament tant quan l’estem fent com quan no. Bona part de les vegades és perquè li estem dedicant una quantitat d’hores més elevada, com dius tu, però potser tota aquesta atenció fa també que costi més desconnectar-se, estàs més a l’aguait, i per això cansa més també. Penso que el cansament mental et deixa més fet pols que el físic. Veig molt plausible que la salut es pugui ressentir, tot i que ens acostumem a molt, però el ritme d’una campanya electoral veig que és realment desproporcionat. Depenent de la tasca que facis, però t’asseguro que la meva és ingent. Això passa per voler fer les coses tan bé com es pugui, i si vols portar la comunicació correctament, has de viure permanentment connectat a tots els canals que controles. Un estrès total.

    Gemma Sara, he de reconèixer que darrerament a qui més veig és als del partit. Em va doldre saber que un dels meus millors amics, l’únic que viu al poble a banda de mi, no pensa votar la meva candidatura, quan ho ha fet altres vegades quan jo no hi era. És normal que hi hagi certa tibantor aquests dies. Per això el blog és un oasi, a vosaltres no us he de convèncer de res.

    Roselles, hahaha, m’has fet riure. Sí que seria difícil fer una campanya electoral amb una criatura petita, sí. Però segur que hi ha uns quants casos, i com sempre comentem, es té temps per aquelles coses que volem de veritat. La tasca que m’han encomanat a la campanya és comunicativa, és de les poques coses que sabria fer bé, i m’estan explotant. M’apassiona? Bé, en tinc prou amb haver-me compromès, per mi té el mateix valor.

    Sargantana, no et podia contestar el comentari un millor dia, precisament avui n’he menjat! I ben bones. Ja et diré si m’ha funcionat...

    Ada, ja veus que a mi em passa el contrari, la feina no em requereix grans esforços, tret de molta dedicació algun dia, com avui mateix, i em treu hores, però escassos recursos mentals. No m’estressa, perquè ja la sé fer. El que m’estressa són altres coses. I mentre treballo, hi penso. I quan no hauria, també hi penso. Això és perquè m’agrada fer les coses bé, i per fer-les bé en alguns temes cal posar-hi els cinc sentits. I és clar, si et quedes sense sentits lliures, com has de fer les altres coses?

    ResponElimina
  24. Vaja, Xe-Xu, en el darrer paràgraf m'has desmuntat el comentari. Era massa fàcil, ja ho veig.Un profe de Sociologia ens explicava que les rutines són necessàries, que no resistiríem haver de fer tots els nostres actes quotidians de manera creativa i que precisament gràcies a la rutina podem crear en altres parcel·les de la nostra vida. Però em sap una mica de greu que esmercis la teva energia cerebral en l'activitat política.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.