dijous, 9 d’abril de 2015

La conversa que tard o d'hora arriba

—Papa... és veritat que formem part d'Espanya?
—...eeeem, amb què em surts tu ara...? —l'ha agafat completament desprevingut—.
—Doncs això, som espanyols?
—...béééé... no... qui t'ho ha dit això?
—La Marta. Es veu que ho va sentir a la tele l'altre dia.
—Però no tot el que diuen a la tele és veritat... no us ho heu de creure tot...
—Però això ho és o no, de veritat? No, oi?
—Bé... en realitat... una mic... bé... no sé com dir-te...
—Així que és veritat! M'heu enganyat!
—No filla... mira, són mentidetes que es diuen per mantenir la il·lusió, però ara que ja ets una nena gran t'ho podem dir...
—Però jo em creia que Catalunya era un país independent!
—Sí, és clar, és que ho és... en certa manera...
—Ho és o no? —ho diu amb els ulls esperançats—.
—Oficialment... estrictament... no... però...
—Oh! —se li escapa una llàgrima— Així que m'heu enganyat sempre!
—Filla, sabíem que et feia feliç...
—Però no és veritat! I llavors aquell senyor de la barba que surt a la tele és el nostre pecident?
—El president, sí. Però no és el nostre... aquell és el d'Espanya, però nosaltres tenim el del tupè, eh, és de veritat!
—Ah! I així no som un país? —se li nota la decepció a la cara—.
—Nosaltres som el que volem! No ens volen deixar, però si ho volem, ho serem!
—Com? Però si m'acabes de dir que som d'Espanya...
—Però no ho hem de ser sempre, podem canviar!
—De veritat? Llavors ja no em sap tant greu saber-ho! Però canviarem, oi?
—I tant! Tu has de seguir creient, aquesta màgia sí que existeix. Em sap greu haver-te enganyat, però tu segueix creient.
—Sí! Ara més que mai. Ho explicaré a tota la classe, entre tots ajudarem a fer-ho!
—Ves amb compte, eh? Segurament alguns no ho saben i es poden posar tristos com tu al principi... potser és millor que no ho diguis...
—Sí! Perquè quan sàpiguen que no és veritat, però que ho aconseguirem, es posaran tan contents com jo!


Aquest petit text és la meva aportació a la proposta del Blog-via cap a la independència que ens proposen escriure relats o articles relacionats amb la independència. Els aniran penjant de Sant Jordi al 27 de setembre. Feina feta no fa destorb, oi?

23 comentaris:

  1. Molt bé, XEXU!!!

    Fill, acabo de tenir una batalla campal tal twitter amb espanyols que ara es creuen que som gihaidistes (o com s'escrigui) gràcies al Fernández Díaz (els adjectius me'ls guardo perquè jo sóc una nena ben educada) i el teu relat m'ha fet somriure, m'ha tornat l'optimisme i les esperances :-)

    Gràcies per participar!!!

    ResponElimina
  2. El primer, XeXu, i com a tal, inaugurarà aquest festival de relats el mateix dia de Sant Jordi al Blog -via.

    Moltes gràcies per la rspidesa i la participació.

    Un diàleg molt interessant i molt sorprenent... M'has fet somriure i m'has recordat com a vegades és difícil explicar algunes coses als nens.

    El meu nét, el de 4 anys, aquest últim 11 de setembre, quan ens vam trobar al carrer una colla de veïns que arribàvem de la V, tots contents, il·lusionats i emocionats, (ells també arribàven de la V, esvalotsts, cansats, acalorats.. Etc) se m'acosta i em diu "àvia, per què us agrada tant a tots, tot això de la V?" Buf!!! Hi ha alguna bona resposta ràpida, per aquesta pregunta?

    ResponElimina
  3. És difícil explicar a un nen segons quines coses, sembla però que el pare del teu relat se n'ha sortit prou bé. :-)

    Has estat molt matiner, jo encara hi vaig pensant...

    ResponElimina
  4. Encara funciona això del blog-via? que pensa seguir fins que siguem independents o què?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquí, al peu del canó, nen!!!

      Esperem un relat teu, com a mínim!!!

      Elimina
  5. Bona proposta. Ho tinc pendent, ho sé.^^

    ResponElimina
  6. Suposo que cada un té una manera d'encarar-ho, això dels fills i la política, o els fills respecte al que sigui. Som espanyols PER FORÇA, però som espanyols. I també catalans. Amb això intentaré no enganyar-la, o desvirtuar la veritat, tot i que espero que quan li arribi el seny de entendre tot això li pugui dir que ÉREM espanyols.
    La meva mare sempre ha estat una dona antiga, plena de manies absurdes. Quan era petita m'explicava coses inversemblants sobre com anava tot, però era la meva mare i me la creia. Després, si ho comentaves amb els amics o a la classe, em sentia una estúpida al adonar-me de les barbaritats que em deia i que m'havia cregut. Per això m'aferro molt a la idea de que a la meva filla intentaré explicar-li la realitat de tot plegat, com va tot, amb el tacte que s'hagi de fer segons la seva edat. Evidentment, no em refereixo a treure-li la fantasia, com els reis, al tió, o a la fada de les dents.
    Per exemple (disculpa que m'enrotlli) la meva neboda de cinc anys em va preguntar l'altre dia que significava el crespó negre que hi havia a la tele. Clar, una cosa és la teva filla, i l'altre la filla d'un altre, així que has d'anar en compte del que dius. Vaig tantejar-la preguntant si sabia que havia caigut una avió. Després que si sabia que en aquella avió hi havia gent. I després si sabia que aquella gent havia mort. A tot em va dir que si. Li vaig preguntar qui li havia dit, i em va dir que els seus pares. Li vaig preguntar si al cole li havien dit alguna cosa, i em va dir que no. No calia donar-li detalls, i estic segura que no s'adona de la magnitud de la tragèdia, però em va agradar saber que els seus pares no la deixaven apart del que passava pel món o distorsionaven la veritat. Però tot això, evidentment, és una opció personal.

    ResponElimina
  7. Som catalans. Els que menteixen són els que diuen que som espanyols.

    ResponElimina
    Respostes
    1. "A casa amb papers falsos" deia un títol d"en Pedrolo.

      Els papers menteixen.. També!

      Elimina
  8. Ai el fills que sempre posen entre l'espasa i la paret...Però malgrat tot, la nena no ha perdut la
    il·lusió, perquè sap que tard o d'hora ho serem un país, petit però bonic...
    Bon vespre XeXu, no m'he perdut, és que se'm va espatllar l'ordinador i n'he hagut de comprar un de nou, ho sigui que torno na estar al peu del canó!!!

    ResponElimina
  9. Vols dir que s'ho creu tan ràpidament?

    ResponElimina
  10. Una conversa molt interessant per a una xiqueta, està bé que els parlem amb sinceritat i normalitat, i també poden opinar, clar que ho entenen! Molt bonica Xexu! M'interessa sobre tot l'opinió de "nosaltres som el que volem", perquè pense que aquí està la clau de la llibertat de pensament, i de escollir la teva identitat. Els nens també han d'escollir la seva i construir-la.
    Tendència cap a... anar cap a ... això no és utopia, és sommiar. I és el principi!

    ResponElimina
  11. Moooolt interessant avui el teu post, i et diré perquè: el meu nét gran, de quasi 5 anys, també manté converses amb nosaltres d'aquest tipus, però en les seves paraules hi ha alguna cosa que no m'agrada gens; els seus pares li han inculcat que hi ha bons i dolents, que els qui volem la independència som els bons i que els que hi van en contra són molt, molt dolents... I a mi em fa por aquesta manera de plantejar les coses a un infant de 5 anys, aquesta radicalització, aquesta contundència que només pot desembocar a la llarga en nous conflictes... És trist que no hi pugui haver gent amb diferents punts de vista respectables, sinó simplement bons o dolents... Evidentment, vaig parlar-ho amb els seus pares en absència dels nens, però vaig ser "convidada" a no ficar-me en les seves coses...
    Per això, en plena reflexió del que t'explico, el teu post m'ha semblat molt interessant.
    Una abraçada!

    ResponElimina
  12. Molt bo el paral·lelisme amb els reis mags. No existeixen però fem que cada any hi siguin, perquè ens agrada la tradició de fer-nos regals. No som independents però podem ser-ho, si ho volem, i no cal que siguem molt nacionalistes per voler-ho, hi caben vàries sensibilitats (d'això ja n'hem parlat :).
    Recollint el que diu la Galionar, es inevitable transmetre als fills els propis punts de vista, però també està bé intentar no ser dogmàtics, hi estic d'acord.

    ResponElimina
  13. que difícil és fer-li entendre a un nen si som o deixem de ser... i als no tant nens també. Però aconseguirem no tenir que explicar que si però no... perquè entre tots aconseguirem que sigui que SI

    ResponElimina
  14. m'ha agradat moolt ! una conversa molt ben plantejada ....explicar-ho a un nano molt bo...

    ResponElimina
  15. No sé si és tan fàcil de convèncer un infant, depèn de l'edat que tingui.
    El que si que està clar és que li hem de transmetre la confiança i l'esperança d'aconseguir-ho i, més endavant, las ganes de treballar per fer-ho realitat.

    ResponElimina
  16. Molt bona aportació!!! Els nens, de vegades, sembla que passin de tot això, però no és veritat, cal fer-los partíceps.

    ResponElimina
  17. No podem decebre a aquesta nena, entre tots hem de donar un cop de puny damunt la taula d'una vegada per totes

    ResponElimina
  18. En tractar-se d'un relat no tenia pensat contestar els comentaris de manera individual, però sí que hi ha una coseta que m'agradaria comentar. Això només era una mena de paròdia del que seria la típica conversa de Reis, com alguns heu entès, però me l'he portat al terreny de la independència perquè la iniciativa així ho volia. La nena és independent i es pensa que Catalunya és un país, i es desil·lusiona en saber que no. Naturalment, no aconseguiríem tornar-li la il·lusió tan ràpid. I per altra banda, no volia fer apologia de l'adoctrinament, això és només ficció i comèdia. No inculcaria mai la idea a un infant que els catalans bons són els independentistes, i els que no ho són són dolents. És clar que els nens i nenes majoritàriament fan el que veuen fer als pares, però que els portin pel camí de l'independentisme no és excloent a portar-los també per la via del respecte i la tolerància. No hi ha catalans bons i dolents. Hi ha persones bones i dolentes, i això no va lligat amb la seva nacionalitat. Més enllà d'això, cadascú pot pensar el que vulgui d'aquest tema, naturalment, mentre o faci amb el respecte que dic. Amb respecte, ens entendrem segur. Ja sabeu què opino jo i quines són les meves idees, però per davant de tot m'agrada pensar que sóc una persona dialogant i respectuosa. Moltes gràcies a tots pels vostres comentaris i participeu en aquesta iniciativa!

    ResponElimina
  19. Ara que ja té el problema localitzat, ja pot posar fil a l'agulla!

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.