diumenge, 26 d’abril de 2015

Bona cara per contracte

El dia de Sant Jordi vaig creuar l'Hospital Clínic pel mig, de camí a Rambla Catalunya, per fer una volteta per allà (i firar-me llibres, és clar). Fora d'una sala d'espera hi havia un noi una mica més jove que jo que caminava en cercles, amb el cap cot, i se li notava la preocupació. M'hi vaig fixar i em vaig adonar que era el locutor d'un programa matinal d'humor, d'una de les ràdios més escoltades, el programa que escolto habitualment cada matí. La curiositat em va poder i, a certa distància, vaig veure com entrava dins la sala i encaixava mans i rebia copets a l'esquena; tot cares de circumstàncies. Em va semblar que devia ser allà per un familiar de la seva parella, o aquesta és la pel·lícula que em vaig muntar. En vaig tenir prou de fer el tafaner i vaig marxar.

Veure això em va fer pensar en que aquells presentadors o locutors que cada dia estan al peu del canó també tenen una vida: els roben el cotxe, se'ls embussen les canonades, i també se'ls mor gent. Però d'alguna manera, per la feina que fan, no poden estar de morros el dia següent a l'oficina, o aïllar-se dels altres per no engegar-los, mentre els dura el disgust. Per contracte han de fer bona cara, almenys quan parlen en directe pels seus seguidors. Deu ser difícil posar bona cara si la teva vida s'ensorra per un motiu o altre. Entenc que si el motiu és de pes, també deuen poder demanar el dia lliure, però no faltar cada cop que la vida els dóna un ensurt.

El matí següent, com era d'esperar, el locutor estava en directe i aparentava total normalitat. És un programa d'humor, i tant les bromes, com les cançons, com les notícies, tot va tirar endavant sense cap interferència per l'estat del locutor. Potser no n'hi havia per tant, o potser, senzillament, si el contracte t'ho demana, has de posar la teva millor cara, el teu millor somriure, i empassar-te la mala llet que puguis tenir. Aquesta gent deuen ser una mica actors també.

21 comentaris:

  1. Jo crec que la teva conclusió final és força encertada. Els humoristes o presentadors amb sentit decl humor són una mica actors. Ho han de ser per força.

    Peró això, salvant totes les distàncies també passa en moltes altres professions i en una mesura o altra també em passa a mi. Jo no he de fer riure ni d'estar de bon humor en pla divertit, pero si que he d'estar atenta, acollidora, somrient, comprensiva, concentrada en aquella persona que tinc al davant i el gran avantatge d'això és que t'oblides de tu per uns
    moments i quant tornes a connectar amb el teu problema, ja no ets ben bé com abans. La desconnexió afavoreix.

    I fer bona cara encara que no en tinguis ganes a vegades ajuda molt, sempre hi quan tinguis uns altres moments per prendre consciencia del què et passa i elaborar-ho de manera correcta.

    ResponElimina
  2. Seria una mica com allò del pallasso que plora per dintre, oi? La professionalitat ha d'estar per sobre de tot, sempre que sigui possible, tant si davant tens un pacient, un alumne o un micròfon. Ell deu fer bé la seva feina, i tu has tingut la sensibilitat necessària per empatitzar amb ell...
    Una abraçada!

    ResponElimina
  3. Me'n recordo del Mr. Stevens de The remains of the day, fent cara de com si res i el seu pare morint-se. Però és que als majordoms se'ls hi exigeix fins i tot que no es casin, com passa a la pel·lícula de la novel·la.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Esplèndida pel·lícula i insuperable Anthony Hopkins! M'has fet recuperar molts bons records!

      Elimina
  4. No és per desmereixa als locutors o actors però això que expliques passa en totes les feines en que cal relacionar-te i connectar amb la gent. I potser no es tracte de fer teatre sinó d'intentar oblidar-se d'un mateix i interessar-se per l'altre en aquells moments.

    ResponElimina
  5. DIUEN,"EL ESPECTACLE HA DE CONTINUAR...". I COM A "PUPAS",QUASI ANUAL,ET PUC GARANTIR,QUE LA "MASCARA"AJUDA A FER EL CORT FORT I SEGUIR CAMINANT.

    ResponElimina
  6. Quina coincidència Xexu. Jo també vaig estar al Clínic per Sant Jordi. Barcelona i tot Catalunya era una festa. Entre les parets del Clínic (i tots els altres hospitals) la festa es viu de diferent manera.

    ResponElimina
  7. Trobo que deu ser bastant dur quan ets una persona coneguda i tens un problema familiar greu, que hagis de fer bona cara...De totes maneres jo entendria molt bé que poguessin demostrar el seu sentiment, que també són persones, encara que siguin famosos...
    Bon vespre XeXu.

    ResponElimina
  8. Un dia de metges amb la mare ens vam trobar un presentador força conegut a Catalunya amb els seus pares. En aquell moment el vaig sentir més humà. Com dius, penso que sovint aquests personatges no pensem que poden tenir una vida com nosaltres, amb les seves penes i les seves alegries. I si, després han de fer bona cara, però no has d'anar a treballar tu igualment encara que costi?

    ResponElimina
  9. Realment tinc sentiments contradictoris... Perquè per una banda, quan estic trista vull tenir el dret a estar-ho, em cansa i esgota la gent que no et deixa ni aquell dia de "dol", de confinament amb un mateix. I jo puc fer la meva feina amb mala cara, no la faré ni millor ni pitjor, perquè això no involucra a ningú. Però la professionalitat i el voler fer la feina bé en el camp de l'humor implica empassar-te tot això, i per tant ha de ser dur,

    Però per altra banda... Sí que és cert el que diu la Carme, de que fer altres coses ens ajuda a esbargir-nos i a no estar pensant contínuament en allò que ens dol i que ens preocupa, ja que dedicant-nos-hi en cos i ànima a totes hores tampoc solucionarà el problema, no el farà desaparèixer. Així doncs, potser és una murga però fer l'esforç i intentar estar bé pot ser una manera de desdramatitzar o com a mínim, de deixar descansar la ment.

    Hahaha, quin batibull... No he tret res en clar. Bona nit XeXu!

    ResponElimina
  10. Ha de ser molt dur aguantar el tipus i fer-se el graciós si un està fet pols. Ridi pagliaccio. Però és la seva feina, són majorment actors, fan personatges i potser mentre dura el programa desconnecten per una estona dels problemes reals.
    Com diu la Carme a altres nivells de professionals també has d'estar sempre al 100%, encara que la processo vagi per dintre.
    Recordo ara que es deia que Buster Keaton tenia prohibit per contracte riure en públic.

    ResponElimina
  11. Si realment et consideres bon professional i respectes la teva feina i aquesta es intentar fer un bon programa, com a mínim durant l’espectacle has de saber deixar de banda la teva situació personal e intentar (no sempre s'aconsegueix) donar el millor de tu mateix. Ara bé, si no et consideres bon professional i la feina te la sua bastant llavors cap problema, pots no fer l’esforç i que surti com surti. Per si ha dubtes jo soc dels segons i sense remordiments. Aprofito per saludar la meva cap que segurament es pensa que ara estic treballant.

    ResponElimina
  12. Tots a la feina fem teatre, des de somriure a qui no s'ho mereix a fer cara d'emprenyat perquè no et donin més feina. I els famosos a la seva manera tampoc s'escapen de fer-ho, perquè hem de recordar que les desgràcies passen a tothom, el que si és cert és el fet de que si ets un personatge públic sigui una mica més difícil.

    ResponElimina
  13. A la feina i on no és la feina... el teatre, segons en quines circumstàncies és com una obligaciò, per desgracia...

    ResponElimina
  14. A mi el teatre m'agrada molt però sent-hi de públic. Fer-ne, de manera conscient, no ho he suportat mai. Però mira per on la meva feina porta implícit el estar davant d'uns quants "locos bajitos" i fer-los el que calgui: ballar, cantar, riure, renyar, ... i faig més hores de teatre sense adonar-me'n que qualsevol actor de primer nivell. I quan tinc problemes me'ls he de menjar amb papates i si el meu estat d'ànim és xungo, doncs dues pedres!. Hi ha dies, que quan veig que estic molt malament i que potser en pagaran alguna conseqüència, paro, respiro i els aviso: Avui no està el pati per a tirar coets, així que més us val estar atents i no donar massa guerra... I ells ja saben de que va i es comporten. Però es veritat que tot i que costi mantenir-se on toca, la professionalitat no ha de baixar la guàrdia.

    ResponElimina
  15. Recordo un cas que em va impactar: al campionat mundial del Japó de bàsquet de 2006, Espanya va jugar la final amb Grècia i va guanyar. Després de la victòria es va saber que hores abans del partit havia mort el pare de Pepu Hernández, el seleccionador, però no va dir res als jugadors perquè no els afectés cara a la final...

    ResponElimina
  16. Tots hem de ser una mica actors en algun moment, perquè no sempre podem o volem que se'ns noti com ens sentim. Encara que si fas un programa d'humor deu ser força complicat fer riure quan estas fet pols.

    ResponElimina
  17. Sincerament ha de ser dur. És un mèrit fer que no se'ls hi noti res.

    ResponElimina
  18. Aquesta és una de les vegades que llegint els comentaris m’adono que he filat prim amb un ofici concret, però que el que comento passa en menor o major mesura en totes les feines. Ja us comento a cadascú la diferència que hi trobo amb la de locutor d’un programa d’humor, però no us falta raó. Moltes gràcies a tots pels comentaris!

    Carme, deuen ser una mica actors, i no es pot oblidar que per més graciosos que siguin, no sempre estan de broma. Potser són graciosos quan s’hi posen, però després no van explicant acudits tot el dia, és clar. Tens raó que en major o menor mesura passa a altres feines, és clar que quan tractes amb persones no pots posar mala cara, però ara em poso en la papereta d’haver de fer riure quan és l’última cosa que et ve de gust a tu. No dic que el que fas tu no sigui difícil, eh, segur que ho és. Però deuen ser dues coses diferents.
    Ja he sentit a dir que està bé i és bo forçar-se a posar bona cara i a somriure quan van maldades. Jo no crec que ho sàpiga fer. Em puc posar professional i fer la meva feina, però a sobre posar bona cara? Em sembla que no. El que sí que es pot fer és mirar de no pagar-ho amb els altres, això sí. I també tens raó que si algú es força a posar bona cara, també ha de ser conscient que ha de passar el dol d’una altra manera.

    Galionar, sempre he defensat la professionalitat que et fa passar per sobre de moltes coses per tal de tirar endavant la feina, però entenc que alguns tràngols són més fàcils de passar que d’altres, i alguns mals més difícils de dissimular. Cal saber estar al lloc, però en definitiva som persones, i moltes coses ens superen. Estaria bé que els caps entenguessin això i es posessin al lloc del treballador que necessita una mica de paciència si no està al 100%.

    Helena Bonals, desconec el cas que cites, però ve a ser això. Encara que en el teu exemple es tracta de mantenir la flema, i en el meu de fer riure al personal.

    Consol, amb els pocs comentaris que hi ha hagut abans que el teu ja m’he adonat que centrava l’atenció en una professió concreta, però que en moltes passa una cosa semblant. El tipus s’ha de mantenir en moltes, ni que sigui per no pagar-ho amb els companys, i si has d’interactuar amb gent encara més. Però en aquest cas concret has de fer un paper que faci riure, no n’hi ha prou de mantenir el tipus, sinó que t’has de forçar a aconseguir allò que menys ganes tens de fer. Potser sí que saber abstreure’s i oblidar-se d’un mateix i la pròpia situació serveix, però vols dir que és tan fàcil?

    Oliva, sí, suposo que aquesta frase ho resumeix tot a la perfecció, l’espectacle ha de continuar. Li podem dir màscara, abstracció o el que sigui, però el que està clar és que no ens podem deixar portar sempre per com ens sentim.

    Xavier, espero que estiguessis al Clínic pels mateixos motius que jo, només de passada. Sí que era una festa Barcelona, concretament una macrofesta. Massa gent pel meu gust. I naturalment, als hospitals tot es viu d’una altra manera.

    M.Roser, en aquest programa actuen de manera força natural, però suposo que es guarden la pitjor part per ells mateixos. En ser un programa d’humor deuen intentar deixar els mals rotllos fora, però això no vol dir que no els tinguin. Per davant de tot, són persones, això no s’ha d’oblidar mai, i no em sembla que aquest sigui d’aquells pagats d’ell mateix tampoc.

    rits, sí, però si un dia jo no faig bromes i estic més callat i distant, no passa res, encara que estranyi als altres. El locutor que dic treballa d’això, si un dia no fa el seu programa amb la bona cara habitual es notarà molt i li cridaran l’atenció. Són tan humans com qualsevol altre, i com vas veure tu, tenen família i pateixen. Arribar a aquesta conclusió no és tan fàcil com sembla, ja veus de la manera que ens n’adonem. Fins llavors, són una veu, una imatge a la pantalla, que no té vida pròpia, només hi és per informar-nos o distreure’ns a nosaltres.

    ResponElimina
  19. Laia, és important mantenir la professionalitat, però davant de tot som persones. És clar que si no treballes de cara al públic, o per la gent, pots fer mala cara i no és tan compromès. Però igualment els companys t’ho noten, i ja sigui molt o poc, sempre ens hem d’empassar algunes coses, i ho fem. Ara, si fas un programa d’humor, es notarà molt si estàs de mala lluna. Però també tens raó amb que, si fas un esforç, la feina o qualsevol altra activitat no relacionada amb el problema, et pot ajudar a distreure la ment, i almenys per una estona deixar els mals de cap fora. No els fa desaparèixer, però hi ajuda. Però precisament això ens porta al principi. Centrar-se en la feina ens ajuda a distreure’ns, però si la teva feina és fer riure als altres, seràs capaç d’estar tan simpàtic i alegre com sempre. Ho veig complicat, i si algú ho pot fer, és que realment té vena d’actor o actriu.

    Glòria, tu ho has dit, en segons quin estat, fer broma és l’últim que tens ganes de fer. Però com dieu, molts hem de fer la feina de manera professional quan no estem en el millor moment. Trobo una dificultat afegida això d’haver de fer riure als altres, però tots ho patim en major o menor mesura. No sabia això que comentes d’en Buster Keaton, si ja en demanaran de coses estranyes als contractes... hi ha futbolistes que tinc entès que han de mantenir els cabells d’una determinada manera per contracte, ja que és imatge de marca gairebé... el món és boig.

    Pons, no sé com encara conserves la feina. Tan simpàtic que és l’informàtic de la meva empresa, i mira’t a tu. Bé, si trobes que no ets professional, doncs tant et fot, és clar. Segurament en el teu camp és fàcil que et contractin en una altra banda, en el meu no tant. I mira que faig coses a la feina que no formen part del contracte, entre tantíssimes altres, comentar-te a tu. Però sí que em considero bon professional, guaita. Ara, si m’hagués de passar 4 hores fent riure el personal quan més aviat tinc ganes d’imitar en Dexter, no sé com reaccionaria.

    Sr. Gasull, ostres, quan poso cara d’emprenyat perquè no em posin més feina fora d’hores no faig pas teatre, la meva cara és perfectament sincera! Però sí que hem de tenir uns estàndards de comportament i aquests són independents del nostre estat mental del moment. Si ets un personatge públic el problema és que tens més ulls que et miren, o orelles que t’escolten, però si a més la teva feina és fer riure... jo ho trobo molt difícil.

    Bruixeta, una mica de teatre sempre hem de fer, però jo intento que sigui el mínim, tant a la feina com fora. No és el meu estil, i els meus disgustos em porta de vegades.

    Laura T, treballar amb nens també ha de ser una desgràcia per compatibilitzar-ho amb l’estat personal. Està clar que amb ells has de fer teatre perquè a ells menys que a ningú no els pots engegar, i si tens un mal dia se t’ha de notar el mínim possible, que són molt espavilats. Ja expliques que els tens ben ensenyats, hahaha. Però per bé o per mal, però, suposo que és una professió tan absorbent que un cop hi estàs posada poc temps pots tenir per pensar en altres coses. D’alguna manera, encara que al principi hagis de marcar, segur que en una estona se t’ha oblidat tot, perquè has d’estar amb 100 ulls i per força l’atenció se’t desvia. Després hi ha la professionalitat, és clar, que també t’ajuda a respirar i pensar-t’ho dos cops.

    Ignasi, em sona el cas que expliques del Pepu Hernández. És molt fort això, al costat del paio de la ràdio és no res, és clar. S’ha de tenir molta sang freda. En tot cas, no sé si meravellar-me o espantar-me que algú tingui aquesta capacitat d’autocontrol.

    Jomateixa, això és precisament el que jo deia, que potser una altra feina la podem fer bé encara que emmurriats, però si la nostra tasca és fer riure, potser d’això és de l’últim que tenim ganes de fer.

    maria, són persones, per tant els passen coses bones i de no tan bones. Evitar que ens n’adonem és fer una bona feina en el seu cas.

    ResponElimina
  20. I quan estàs enfonsat i no et ve de gust explicar-ho a ningú i llavors la gent s'emprenya perquè no els ho has explicat? T'asseguro que també passa.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.