dilluns, 6 d’abril de 2015

A Altafulla per les roques

Quan l'oncle ens visitava allà a Torredembarra, durant el dinar sempre exclamava: 'qui s'apunta a anar fins a Altafulla per les roques?'. I assegurava que ell hi aniria després de dinar, que nosaltres l'havíem d'acompanyar. Però cada cop, després de dinar, s'estirava al sofà i feia una bona migdiada. Era un d'aquells rituals familiars. Però sí que hi havíem anat algun cop a Altafulla, caminant sobre els penya-segats, com he tornat a fer aquest cap de setmana per descobrir que el port esportiu fa molt més lleig el camí i que gairebé tot està edificat. Camí de Ronda, li diuen ara.

Records de quan no hi era el port, ni tants blocs d'apartaments, ni tan sols el passeig de la platja que va d'una punta a l'altra. Records de quan tot semblava més animat, i sorpresa de que algunes coses encara hi siguin. Records i batalletes explicades, esperant que en qualsevol moment, rere una de les criatures que juguen, hi apareixerà algun dels meus amics de l'època, però no ha estat així. I records de tot el que van significar aquells carrers i aquelles èpoques, de l'únic lloc que puc anomenar 'el poble' sense ser-ho. I pensar que Torredembarra encara no ha dit l'última paraula en la pel·lícula de la meva vida.

22 comentaris:

  1. XeXu, et fas gran... he, he, he... és broma, que de fet et trobo molt jove...

    Però aquests records, aquest trobar-ho tot tan diferent, les coses afegides, les que ja no hi són.

    Saps què em passa? Per més vegades que hagi anat a Andorra (on havia viscut 10 anys de la meva vida) un parell o tres de cops a l'any. Quan algú em parla d'algun lloc, la primera imatge que em ve és la més antiga... he de "refrescar" i "actualitzar" la imatge fent memòria de com és ara, o al menys com era l'últim cop que hi vaig estar...

    No sé per què aquest teu post, m'ha fet pensar en això. Després d'avui, ja ho recordaràs com ho has vist avui, o et tornaran les imatges antigues?

    No se sap mai quan els llocs escriuran l'última paraula, no se sap mai si encara hi tornarem o no, si encara seran importants per a nosaltres o no... m'agrada aquest final que has escrit. Clar que no! Sempre hi pot haver moments nous...

    ResponElimina
  2. Ja comencem amb els posts d'avi tipus "abans tot això eren camps", també coneguts com "abans tot això era millor"

    ResponElimina
  3. Torredembarraaaa!!!! jo he estat allí amb unes amigues, ens ho vam passar molt bé! El poblet em va semblar molt bonic... Si que és veritat, els llocs van canviant i hi ha vegades que massa, però jo crec que l'essència sempre la mantenen... o almenys això m'agrada pensar. Hi ha coses que no es poden canviar!

    ResponElimina
  4. Altafulla no és dels pobles més castigats per un urbanisme destructiu. Malauradament, hi ha molts altres indrets de la costa (i de l'interior) on el furor "constructiu" no ha tingut pietat amb la natura.
    Però s'entén el que vols dir Xexu, Torredembarra és un plat apetitós pels especuladors.

    ResponElimina
  5. Els pobles de la Costa Daurada és un dels temes pendents que tinc pel que fa a coneixement de país. Estic segur que, a més a més, trobaré moltes sorpreses agradables com el poble d'Altafulla així com també el seu passeig de les botigues de mar; tots dos em van encantar.

    Algun suggeriment per on continuar?

    ResponElimina
  6. Quan vius moments així, no pots evitar omplir-te de nostàlgia.

    ResponElimina
  7. Això és el que té no planificar les vacances amb temps :p
    Sempre queda "el poble", però el poble d'infantesa sempre va lligat als records que inexorablement ens atrapen en tornar. Potser sí que com diu la Carme, et fas (ens fem) grans, perquè a mi (i hi torno cada any o fins i tot més sovint) els racons del meu poble em parlen de vivències passades.
    Ep, que al marge d'aquest punt nostàlgic o d'adonar-nos del pas del temps, és maco si els records són bons.

    ResponElimina
  8. Per aquesta zona també hi he passat algunes temporades. Al costat del turisme de cap de setmana també hi ha vida rústico-marina i paratges amb molt d'encant. Encara que les coses canviin sempre n'hi ha que es mantenen fermes i que cal que no perdem el gust de fer-los els honors.

    ResponElimina
  9. les arrels són les arrels i sempre provoquen algun record que ens agradaria tornar a reviure.

    ResponElimina
  10. A vegades no ens adonem de com han canviat les coses en molt poc temps, no cal remuntar-se a molts anys enrere.

    ResponElimina
  11. Que nostàlgic, ja comencem a tenir molts records, que tb està bé

    ResponElimina
  12. A Torredembarra era la platja on anàvem des de Valls quan jo era petit, tens raó, ha canviat molt la costa. Però també el camí des de Valls passant pel Catllar ha sofert una gran modificació.

    ResponElimina
  13. Els pobles també canvien...com nosaltres. ^^

    ResponElimina
  14. Pèrdua d'espais "gràcies" al "progrés". Menys mal que no es perden els records!

    ResponElimina
  15. reviure els bons records sempre es gratificant. Llàstima que la mà de l'home malbarati aquests records masses vegades

    ResponElimina
  16. Seria bonic que hi reconeguessis algun dels teus amics darrera algun jove com tu. Perquè igual que tu t'hi passeges i veus els estralls del pas del temps, també ho poden fer ells (esperem que menys estrallats!). Nosaltres tiràvem i tirem més cap a la Costa Brava, recordo Fanals, recordo cançons dels Beatles i també que em dedicava a cantar i ballar per a les veïnes del bloc d'apartaments (bé, no sé si és un record meu o implantat). En això la Sara ha sortit a mi, mira :)

    ResponElimina
  17. Visitar els llocs que tenen molts records del temps passat és una experiència agredolça, els llocs van canviant i no sempre per millorar. El que tenim enregistrat a la memòria no es correspon amb la realitat actual i a nosaltres ens agradava tal i com ho recordàvem.
    A mi també m'ha passat i no puc evita la malenconia ens aquests casos.

    ResponElimina
  18. Aquest és un d’aquells posts en el que els comentaris són més interessants i diversos que el jo explico, que no deixen de ser uns records personals. Heu parlat de diversos temes, de nostàlgia, de fer-se gran, però també d’especulació urbanística i de ‘tenir un poble’, i he mirat de contestar-vos tan bé com he pogut a tots i totes. Moltes gràcies per aportar tant als meus escrits.

    Carme, ja ho pots ben dir que em faig gran, si és que fer-se gran es mesura en acumular records, jo ja en tinc molts al sarró. Parlo de 20 anys enrere, que no és dir poc, i també de no tan enllà, no et pensis. Els darrers cops hi he anat poc, però hi vaig passant i els canvis han estat més progressius. Per exemple, vaig viure molt en directe l’època que van construir el Port i el passeig, de manera que això no és res nou per mi. Van ser canvis molt grossos que de no haver-los viscut i anar-hi al cap del temps hagués trobat molt diferent la zona, però no va ser així. Ara hi vaig de tant en tant, i no és un episodi tancat perquè hi tenim apartament, però jo no hi vaig gairebé mai. Abans hi passava els estius, per això dic que era com ‘anar al poble’, tot i que no és el meu poble, però ja fa 27 anys que hi vam fer marrada. Així que els records que em venen són de tots els anys que he passat allà, i encara que les visites ara són espaiades, cada cop que hi vaig també genero records, és clar. Això que dius tu de recordar les coses originals em passa a petita escala, però no és allò de que he de fer memòria i adonar-me que ja no són com les coneixia, de moment hi vaig prou sovint com perquè això no em passi, almenys un cop l’any, i tot i així sempre hi ha alguna cosa nova per descobrir. Em sembla que la resposta m’ha quedat força desordenada...

    Pons, que abans tot això eren camps és cert, però això no vol dir que fos millor. Algunes coses potser sí, altres no. És cert que quan jo era jove i sortia per allà el poble es veia més animat. Però a alguna banda deu haver anat el jovent, oi? Que els llocs que jo coneixia ja no existeixin no vol dir que no n’hi hagi uns altres que jo desconec. I bé, eren més macos els penya-segats quan no hi havia el Port, però bé que m’hi vaig passar nits senceres jo allà.

    Ada, vas anar a Torredembarra de festa? I on vas anar si es pot saber? Si te’n recordes, probablement jo ho conegui. I tenint en compte que som del mateix any... qui sap si ens vam trobar per allà... El poble és bonic i no gaire gran, per passar-hi l’estiu està bé. No serà per falta de platja. Jo a Torre l’he vist canviar molt amb els anys, però com tu dius hi ha coses que per força han de romandre iguals. Potser ja no queda cap botiga de quan jo hi vaig arribar, però l’eix comercial segueix estant al mateix lloc. Cada cop que hi vaig hi passo i sempre, sense excepció, i ha alguna botiga nova i alguna altra ja no hi és.

    Xavier, l’especulació urbanística s’ha carregat tota la costa, i tot el que no és la costa. La sensibilitat pel territori potser no ha estat sempre a flor de pell com ara, però tot i així, encara qui ha qui aposta pel totxo, cosa que sembla mentida. A la meva ciutat passa, com no ha de passar als pobles de costa on es pot atreure més turisme. Però al final t’adones que quan s’arriba al punt de saturació ja no hi cap més gent, per més edificis que construeixis. No et sé dir com ha anat a Altafulla, només sé que el camí de Torre fins allà per les roques abans el feies com una cabreta, i ara a estones et trobes un carrer allà al costat que abans no existia. Un carrer amb les seves edificacions, ja s’entén. De natura poca, la veritat.

    ResponElimina
  19. Maurici, si et sóc sincer, no conec massa la zona, tot i que porto molts anys estiuejant a Torredembarra (ara ja no, però hi vaig algun cop l’any), no m’he mogut massa d’allà. A Altafulla hi vaig anar aquest cap de setmana i vaig caminar pel passeig que dius, és bonic. A Torredembarra també tenim un passeig, però on és més bonic és a l’extrem oposat, de les roques aquestes que parlo al post, on hi ha el Port esportiu, parteix el passeig que s’estén fins l’altra punta de la platja, i allà al final és on hi ha Baix a Mar, el barri pescador antic, i allò és maco. El poble també té algun racó bonic, però reconec que aquella escultura del pilar de vuit amb folre i manilles que té Altafulla és difícil de superar. Si no has anat a Torre visita-la algun dia, home.

    Jomateixa, quan passejo per Torredembarra els records venen sols, no em cal anar-los a buscar. Miri on miri, hi ha la meva història.

    Ninona, en el meu cas és el poble d’estiueig, no és que hi tinguéssim família ni res, però després de 27 anys allà ens l’hem fet nostre. Pots comptar els anys que hi vaig passar més intensament, quan els estius tenien més de tres mesos, la meva adolescència, la primera joventut. Pots comptar si tinc records d’allà, imagina’t! I sí que són bons, és clar, formen part de mi. També n’hi ha de dolents, com no, però allà em vaig forjar com sóc i hi vaig viure de tot. Si hi penso, realment puc dir que algunes maneres de ser ja les portava amb mi i allà es van manifestar, o se’m van formar allà. Sempre he pensat que li dec molt al lloc, per més que els darrers anys, ara ja molts, només hi vaig en comptades ocasions, per exemple, si no he planificat res per les vacances!

    Laura T, sí que hi ha coses que es mantenen, però pensa com pot haver canviat tot en els 27 anys que fa que vam caure allà per primer cop. Hi ha canvis molt grossos, i d’altres de més petits, però perceptibles. Per exemple, jo podré dir que havia viscut l’època en que el Port esportiu encara no hi era, una cosa que va canviar la fisonomia del poble per sempre. Però d’altres modificacions són més subtils.

    Sr. Gasull, no estic tan segur de voler tornar-los a viure, estan allà on han d’estar, allò ja va passar i em va forjar. És inevitable tornar-hi de tant en tant i visualitzar tants records, però a aquests racons de la ment està bé anar-hi només de visita.

    Deric, això passa sobretot en el nostre entorn habitual, el mateix que veure créixer una personeta, no te n’adones, però el canvi és molt perceptible per algú que ho veu des de fora amb un salt temporal al mig. Però sí, tot canvia al nostre voltant, l’evolució no s’atura mai.

    Loreto, de records en tinc molts, ja no sóc cap jovenet. Parlar-ne tant potser encara em fa més gran del que sóc, però no controlo jo les coses que em passen pel cap.

    Màrius, no conec aquest camí que dius, ara no sé dir-te si he estat a El Catllar alguna vegada, suposo que sí! On sí que he estat molts cops, però no està en el mateix camí que El Catllar, és a Salomó. Allà hi anàvem a fer les calçotades, i encara hi anem quan l’economia ho permet!

    maria, és ben veritat, els llocs canvien, però no he comentat com he canviat jo en els 27 anys que fa que vaig a Torredembarra. El que sí que et puc dir és que el poble ha tingut una importància determinant en bona part dels canvis que hagi pogut patir jo.

    Ignasi, especulació urbanística és el que és això. Les roques estan plenes de pilons d’aquells del MOPU, que curiosament cada cop estan més a prop del precipici. Ara t’asseguro que ja no es pot construir més enllà d’on estan posats, però encara queda un tros de roca lliure per seguir. Però no, els records no me’ls prendran.

    Bruixeta, la mà de l’home no pot malbaratar els meus records, però pot fer-me adonar que aquests queden cada cop més enrere i que m’estic fent gran, perquè tot ha canviat molt des que era jovenet i passava per allà.

    ResponElimina
    Respostes
    1. En realitat, quan dic camí em refrereixo a la carretera des de Valls a Torredembarra passant per Vallmoll, la Secuita, El Catllar, la Riera, etc.
      Era un Camp de Tarragona autèntic que passàvem amb el Dyane6 i ara és molt diferent. Ni millor ni pitjor, símplement diferent.

      Elimina
  20. Gemma Sara, hagués estat curiós, i estic segur que algun dia passarà, de tant en tant et trobes a algun vell amic o conegut, i qui més, qui menys, ja s’ha muntat la seva vida. El poble ha canviat, però nosaltres també, i la nostra manera de fer, per força. Quant més temps passi fins que ens trobem, més llunyans seran els records, segurament els conservarem, però ens semblaran encara més d’una altra vida que ara. Ja veig que tu també en tens, però a més revius els records en forma de ‘remake’ amb la Sara. Els deu cantar Violetta, no? Segur que tu no cantaves això, encara que entre aquesta i els Beatles...

    Glòria, t’explico el meu cas perquè és una miqueta diferent. Torredembarra era el meu lloc d’estiueig, i si bé la seva aparença ha anat canviant, no és una cosa que m’hagi preocupat en excés perquè el vivia d’una altra manera, o jo era d’una altra manera. Potser ara em preocuparia més. La seva evolució la vivia com a normal, com el que m’anava trobant amb el temps. El que m’importava a mi era la gent, i és el que em porta més records. Ara tota aquesta gent ja no hi és perquè en un moment jo vaig decidir trencar amb tot. No és que ho enyori perquè ja no hi és, senzillament és que tinc molts records que no puc, ni vull esborrar. I també recordo com era el poble quan hi vaig caure per primer cop amb 10 anys, però no en tinc una nostàlgia especial. Ell ha canviat, i jo també.

    ResponElimina
  21. Els teus records em porten a pensar en els meus records. Els meus estius eren al Penedès. M'hi vaig passar molt de temps. I en tinc molts, de bons records que no pas amics. Però hi vaig deixar d'anar. La casa dels iaios es va vendre i per tant, pensava que ja no hi tindria mai més vincles.
    No ha estat així, i ara no sé si vincles, però si que ha retornat el Penedès. Des d'un altre enfoc, d'una altra part. M'agrada tornar a passar per les vinyes, les muntanyes i el sol. Ara, entenc perquè no empatitzava amb la gent del meu poble i en canvi em sentia molt més propera als del poble del costat o als de la capital.
    Mai sabem què és el que ens vincla a algun lloc, a alguna gent. Anar-ho descobrint és tot un privilegi i poder-hi tornar, encara més.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.