dissabte, 28 de març de 2015

I tu què faries si...?

Aquesta setmana s'ha fet llarga i la mort ha estat protagonista. Un accident, acte desconsiderat, suïcidi o el que sigui que ha destrossat centenars de famílies. Malalties que s'enduen coneguts, i que estan a punt d'endur-se'n d'altres. Els temes de conversa han girat al voltant d'aquests moments tan durs en els que perds a algú, i inevitablement ens hem posat a la pell tant dels desapareguts com dels que es queden. 'I tu què faries si...?'. Càbales sobre què devia passar en aquella cabina d'avió, o de què faríem amb el poc temps que ens queda després que el metge ens doni la notícia. I la més dura, imaginar què devia passar pel cap d'aquella pobra gent quan van adonar-se que d'un avió que cau sense remei no hi ha escapatòria possible. Hom es pot creure molt dur, però hi ha pensaments pels quals no estem mai preparats.

28 comentaris:

  1. La sensació ha de ser igual o pitjor, per un instant, que la de qui sap que el van a executar.

    ResponElimina
  2. Ha estat terrible, jo que tinc bitllets d'avió agafats em dóna per pensar el mateix...que faria si? Doncs suposo que res, la impotència ha de ser molt gran. Tant de bo mai ho podem comprovar i sigui el que sigui hem de continuar amb la nostre vida i objectius.

    ResponElimina
  3. Jo crec que podem pensar que faríem això o allò, però hi ha situacions en les que crec que realment no sabem què faríem. Espero que no ho haguem pas de comprovar.

    ResponElimina
  4. Jo com en Joan; amb bitllets d'avió comprats et dóna per pensar i molt però realment no sé pas què faría o que deixaria de fer. Una situació que més val no trobar.

    ResponElimina
  5. ni idea... suposo que tindria que trobar-mi...

    ResponElimina
  6. he estat a punt d'escriure sobre aquesta tragèdia i tot el que s'ha publicat ....és molt fàcil ara fer hipòtesis sobre el copilot ....no sé encara li dono voltes ....segons s'ha dit no es van adonar fins al final ,quan el final i el terrible impacte mortal era imminent ....deuen ser uns segons, uns minuts angoixants ....no sé terror, por, resignació, desesperació ...també he pensat molt en el comandant aquest sí conscient del que s'anava a produir donant cops desesperats a una porta blindada ....no trobo ni paraules

    ResponElimina
  7. Després de setmanes com aquesta (és difícil fer-ne humor) t'agafa por fins i tot d'agafar l'avió del Tibidabo.
    Una gran pena i un gran respecte pels desapareguts i els seus familiars.

    ResponElimina
  8. Aqt dol costarà, sobretot per les circumstànies de l'accident. Suposo que és qüestió de continuar endavant, malgrat tot.

    ResponElimina
  9. DONCS NO HU SER...QUAN EN VAN FER SABER QUE UNA FILLA NO TENIA REMEI,EL MEU HOME,AGNOSTIC CONVENCUT,VA RESAR...JO NOMES EN DEIA A MI MATEIXA,COMSERVA LA CALMA...

    ResponElimina
  10. Jo no sé que faria tampoc.... ni ho vull saber. Quin horror sol d'imaginar-m'ho! Si ja ets prou desgraciat en aquest món i desitges morir, mor-te sol, lloga una avioneta o algo, però no enviis a pendre pel cul la vida de 150 i pico persones més...

    ResponElimina
  11. Sincerament, crec que podem pensar "probablement, jo reaccionaria així"... però en realitat no ho podem saber.

    Pel que fa a l'accident d'aviació, si t'adones del que està passant i ho veus clar, penses que et queden cinc minuts de vida i en prens plena consciència... Aquí si que crec que, amb tan poc temps per davant el que faria seria respirar fons i començar a pregar... és més, potser em sortiria la vena catequètica i miraria al meu voltant i probablement diria en veu alta "No sé si penseu com jo, però crec que l'avió cau i ens queda molt poc. Vaig a pregar, si algú es vol unir, fem-ho junts... " i començaria amb el Parenostre... si algú se'n volgués riure, que ho fes... tot i que no ho crec.

    Tinc la sensació que en un cas així, reaccions histèriques, atacs de pànic i coses semblants es poden donar més si saps que et queda una hora però que te la pegues segur... que no pas si veus que et queden cinc minuts. Cinc minuts passen ràpid.

    ResponElimina
  12. No només és imprevisible sinó que és impensable que et pugui passar una cosa així. Si hi penséssim ningú agafaria un avió. He pensat en moltes coses en aquests dies. Primer no em volia creure que fos culpa del copilot i que ens estaven fent creure el que els interessava. Ara ja m'ho vaig creient però tinc molts dubtes: una persona que fa això conscientment no és una persona, és un monstre. I si un monstre ha pogut passar totes les proves per arribar a fer aquesta feia... on i de qui podem estar segurs? Vaig sentir dir a algú un d'aquests dies que cada vegada que agafem un avió estem fent un acte de fe. Però si ho enfoquem així, des de que ens llevem fins que tornem al llit la nostra vida és una colecció d'actes de fe. Què terrible, tot plegat!

    ResponElimina
  13. Quan ahir al matí vaig llegir el teu post vaig pensar que com al vespre anava a veure una obra de teatre que es titula "TEMPS, Què faries si et quedessin 90 minuts de vida?", m'esperaria a assistir a aquest monòleg de Quim Masferrer i així potser et podria contestar amb més coneixement de causa. Però t'he de dir que no, m'ho vaig passar força bé però segueixo sense saber que faria jo en un cas així... i espero no haver de saber-ho mai.

    ResponElimina
  14. Has vist la peli Mallrats? Es del Kevin Smith, el de Clerks, ja et pots imaginar com és. Justament hi ha una anècdota sobre això.

    Mi primo Walter iba en un avión a Nuevo Mexico y de repente el sistema hidraulico se estropeó, el avión empezó a dar vueltas fuera de control, pensó que todo se habia acabado, se la sacó y empezó a machacarsela allí mismo, los otros pasajeros siguieron su ejemplo, también se la sacaron y se la menearon como él, todos estaban masturbandose con el avión llevandoles a una muerte segura cuando de repente... el sistema hidraulico se arregló y el avión recupero el control, aterrizó sin problemas, todo el mundo se guardo su respectivo aparato y desembarcaron, nadie mencionó el fenomeno a nadie nunca.

    Dubto que fes com el seu cosí Walter. Si es un d'aquests nous avions que hi ha wifi a bord aprofitaria per cancel·lar els posts programats pendents i publicaria el post que tinc en cas de mort. Després què? Em posaria a cridar com un histèric? No ho podria assegurar, però coneixent el meu caràcter diria que no. Com pastafarista se que m'espera un cel ple de felicitat i cervesa, per tan no m'hauria de preocupar massa, tot i que tampoc no tinc cap pressa per arribar-hi.

    ResponElimina
  15. T'ho dic de veritat Xexu: si hi penso massa en el que devien patir en aquells minuts agònics, em cauen les llàgrimes.

    ResponElimina
  16. Sóc molt patidora i aquests pensaments que dius, tant els d'un costat com els de l'altre, no els puc evitar ni que vulgui, així i tot estic segura que no em puc imaginar realment quina seria la reacció, potser tindria un infart abans que xoquéssim, però si no fos així, crec que pensaria en les persones que més estimo i que no podria tornar a veure mai més.

    ResponElimina
  17. Jo fa un temps que li estic agafant por a volar. Vaig renunciar a un vol a Buenos Aires un mes abans de volar (ara hauria de ser-hi), ja sé que estadísticament és molt improbable que passi res, però és així, i ara això que ha passat tan horrorós, els minuts abans del xoc només els puc imaginar d'horror pur, de desesperació.
    (Segur que tornaré a volar, d'aquí un temps).

    ResponElimina
  18. Horrorós el que devia passar dins d'aquell avió. Per molt malalt que estàs el boig que el pilotava, no té perdó de Déu.
    Sobre la mort, res a dir: a tots ens ha envoltat en qualque moment, ha voletejat sobre qualque estimat i se l'ha endut. Per molt inevitable que sigui, no deixa de ser horrorosa també.
    Una abraçada sincera i força.

    ResponElimina
  19. No ho sé, no ho vull saber. Només pensar en aquell minut,.....
    Crec que, segurament, resaria un parenostre i m'agafaria de la mà de qui tingués al costat.

    ResponElimina
  20. Vaig pel carrer i escolto converses de gent que parla de l'avió sinistrat. Aquest accident ens ha fet reflexionar a tots i necessitem compartir el nostre punt de vista. Crec que posa de manifest la nostra vulnerabilitat. Volem sentir-nos segurs però contínuament estem a mercè de la voluntat d'altres. Un exemple: qualsevol cotxe pot invadir el carril contrari i provocar un accident. Per sort la majoria de persones no vol fer mal a ningú.

    ResponElimina
  21. Aquesta vegada no us contestaré els comentaris de manera individual per diversos motius. Un d'ells és que molts us heu quedat sense paraules o preferiu no pensar-hi, a mi mateix em costa trobar arguments al respecte, i potser, realment és millor no trobar-s'hi, ni tan sols pensar-ho. Alguns sí que heu fet comentaris dignes de resposta, i ja em perdonareu que aquest cop no us la doni, però em sembla que més val no remenar gaire aquest tema. Vaig escriure el post perquè em perseguia, vaig dubtar molt si escriure'l o no, però al final no em vaig resistir i vaig deixar que sortís. Ja està fet, ja ho anirem paint i deixarem que passi. Oblidar no, però no cal tenir-ho present en tot moment.

    Alguns dieu que resaríeu en aquell moment, que us abraçaríeu als altres. No és descartable, segurament molta més gent de la que ho reconeixerà ho faria. Fins i tot algú ha comentat que ha passat per una experiència semblant, i no em vaig amb cor de fer-la parlar més del tema. Sigui com vulgui, com també apunteu, han de ser uns moments molt difícils i la reacció de cadascú és molt personal i difícilment predictible. Espero que no ens hi hàgim de trobar, ni en aquesta ni en altres situacions similars. Disculpeu si el post ha molestat a algú, espero que no us hagi semblat frívol en cap moment. Moltes gràcies pels vostres comentaris, especialment a aquells i aquelles que heu fet l'esforç d'imaginar-vos el moment, cosa gens agradable.

    ResponElimina
  22. Penso que en situacions extremes ningú pot preveure com reaccionarà. Almenys jo m'he comportat en moments crítics de forma impensada, ben allunyada al que jo m'hagués imaginat. Em vaig sorprendre a mi mateixa.

    ResponElimina
  23. Em fa patir més pensar en els que estimo i com ho viurien si es trobessin en una situació així que si em passes a mi mateix. No és generositat ni res de semblant, però sóc molt patidor envers als altres. A més és, en el meu cas, una dissertació teòrica. A la realitat no en tinc ni idea de com ho viuria...

    ResponElimina
  24. Jo crec que, con Glos.Bos.blog, no ho sabria dir segur... però crec que abraçaria a la persona que va amb mi si la conec, o agafaria el seient amb força pels mànecs, o intentaria ajudar a algú que estiguera molt nerviós... si puc! Que fort que s'ha trobat un video dels últims moments, crec que això no es deu de mostrar per respecte... Almenys va ser tot molt ràpid.

    ResponElimina
  25. La setmana passada estava de baixa per una grip i vaig poder anar escoltant minut a minut totes les notícies per la ràdio sobre el tema. Si vols que et sigui franca, em va arribar a molestar la insistència dels periodistes especulant sobre el nombre de víctimes catalanes que hi havia: que si 35, que si 40... Realment tenia tanta importància això en aquells moments, quan per sobre de tot eren simplement persones unides per la tragèdia...?

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.