dimarts, 3 de març de 2015

I love drama

Sí, als humans ens encanta el drama. Tot són problemes, som experts en fer muntanyes de grans de sorra. Coincideixo amb algunes opinions que he sentit avui, hauríem de saber relativitzar molt més tot el que ens passa, que sembla que necessitem sempre un motiu de queixa. I tot ha vingut per comparació, realment hi ha problemes més grossos que altres. Fins i tot hi ha hagut qui ha dit que la mort d'una persona molt propera no ens hauria d'afectar tant, que per aquella persona ja s'ha acabat, però nosaltres hem de continuar i seguir pels que estan vius i per nosaltres. I jo em pregunto, si no ens hem de preocupar per la mort d'un familiar o amic proper, si no ens hem de quedar afectats, de què redimonis ens haurem de preocupar? Que la felicitat pot recaure en no encaparrar-se tant per les coses? Sí. Però que la felicitat te la proporciona ser insensible a tot, això ja no ho comparteixo. Cadascú té les seves cabòries i són importants per ell o ella. Jo no les menystindré, perquè si els preocupen, per alguna cosa serà. Convindria saber-ho relativitzat, és cert. Però ni tan sols jo em crec que es pugui ser tan racional.

24 comentaris:

  1. Ostres que insensible, no? Si no queda tocat per la mort, deu ser de pedra... De totes maneres hi ha gent de tots els extrems, dels que van de víctimes als que van de pedres. Prefereixo quedar-me al mig...

    ResponElimina
  2. Tot consisteix en l'equilibri, el difícil i preuat equilibri, tan complicat d'aconseguir que crec que mai estem del tot equilibrats... i això és el que ens fa únics a cadascun!

    Magnífic post, company!

    ResponElimina
  3. Jo veig sovint els dos extrems, els megadrames per qualsevol cosa i els meganopassaresss i bé, com dius, millor un equilibri, la veritat, només cal ser una mica vulcans en alguns cassos i humans en altres !

    ResponElimina
  4. No es pot ser tan racional? No es pot ser un ésser fred sense sentiments ni ànima? Oh vaja! llavors hauré de canviar!

    Ara en serio. Vivim obsessionats en voler ser feliços, tant que sembla que la vida sigui només hagi de ser això moments feliços i no es cert, ni molt menys, hi ha coses bones però també hi ha desgràcies. Amb les coses bones ens posem contents i amb les desgràcies ens posem trists, jo ho veig normal, per què no hauria de ser així? Si fem veure que no ens afecta realment ens deixarà d’afectar?

    ResponElimina
  5. Qui diu això de la mort d'una persona propera.... o no té sentiments o no ha perdut a ningú. Clar que hem de tirar endavant per nosaltres mateixos, però això no vol dir que sigui fàcil, gens ni mica.

    ResponElimina
  6. El drama al llarg de la vida està assegurat. És inevitable passar èpoques de pèrdues traumàtiques.
    Algú ens ha d'ajudar a eixugar-nos les llàgrimes, com nosaltres hem de fer també quan plora una persona estimada.
    És clar que hem de mirar endavant, però és impossible fer-ho sense pensar en els que anem deixant.

    ResponElimina
  7. Kipling, a If, deia que hauríem de prendre'ns els èxits igual que les derrotes. Jo no puc!

    ResponElimina
  8. Que cadascú pateixi pel q vulgui, només faltaria!!

    ResponElimina
  9. Sóc de les pateix massa per tot, i i això provoca que sigui també sobreprotectora, hauria d'afluixar una mica, hi estic d'acord.
    Però d'aquí a no patir per res... Llavors, potser seriem els robots més feliços del planeta.

    ResponElimina
  10. Això del patiment , és molt relatiu , perquè les preocupacions són diferents per a tothom...També hi ha , és clar la diferencia de sensibilitats entre uns i d'altres. Ui no, no penso pas que la felicitat te la proporcioni , el fet de ser insensible, potser pateixes menys , però passes per la vida sense pena ni glòria i això és molt trist...És clar que jo, sóc patidora de mena!
    Bon vespre, XeXu.

    ResponElimina
  11. Qui aconsegueix patir només per ell mateix no fa res més que augmentar el seu egoisme. Si no ens preocupa el que ens envolta, no estimem res del que tenim aprop

    ResponElimina
  12. Aquest post em va com l'anell al dit ara mateix, fa cosa d'un mes que estic una mica melodramàtica crec, i amb una aura negativa al meu voltant (sobretot a nivell laboral). Tendeixo a pensar que començo a adonar-me com se les gasta la gent, però llegint el post potser n'estic fent un gra massa i hauria de passar una mica més de les coses, relativitzar-les... No ho sé.

    No cal arribar als extrems, però evitar els drames allarga la vida segur. Jo em comparo amb el meu germà, que es pren la vida i les coses d'una manera molt diferent a la meva, i sempre penso que jo moriré jove d'una úlcera a l'estómac i ell morirà vell i arrugat a una platja de Honolulu.

    ResponElimina
  13. És ben veritat que les angoixes no són les mateixes ni les viuen igual tothom. Cal relativitzar, però més important encara, cal empatitsar amb els altres. Quan tens nens ho aprens més o menys ràpidament: de cop et vénen amb un "problema" que, des de la perspectiva d'adult o de pare és allò que en diríem una tonteria. Però no ho pots dir, ni t'ho pots creure... has de fer l'esforç de posar-te al seu lloc i entendre que per a ell o ella és el pitjor que li ha passat mai a la vida i, per tant, interpretar-ho des del seu esguard...

    D'altra banda, els que som adults, hem perdut -jo al menys- allò que en diem "exercicis espirituals" en format religiós (suposo que també n'hi havia en format laic). Em refereixo a aquestes estones d'interiorització amb un mateix, buidar la ment i destriar el que és important del que no ho és. Això permetia relativitzar les coses, situar-se en el punt just i reconduir certes actituds i esforços cap allò que valia realment la pena. Ara, parlo en general, no ho fem perquè la societat és la de les presses (ja vaig comentar amb tu lo del "slow movement" que sé que no et convenç) i dedicar temps a repensar-nos ho assimilem a un "perdre temps". El resultat és que només som capaços de relativitzar les coses quan ens trobem en situacions realment greus que no tenen tornada... és com lo de les avingudes de l'Ebre: pots anar deixant aigua mica a mica o esperar-te a les grans riuades que ho fotin tot enlaire...

    ResponElimina
  14. Som tots tan diferents en tantes i tantes coses i les circumstàncies també en són i ens en fan encara més que és difícil trobar un equilibri en estat pur entre el dramatisme i el pasotisme. Tothom ha de fer el seu procés en cada fet trascendent que li toca viure i tot i que els consells són gratuits, no serveixen de gran cosa, perquè les coses a la pròpia pell prenen un colors diferent en cada cas, fins i tot en el moment que et passen. Així que deu em lliuri de jutjar a ningú que prou feina tinc amb el que jo arrossego. A més penso, que els insensibles no sempre ho són tant com semblen. I que si les coses es poden prendre amb filosofia, millor que millor. I que no dic que sigui fàcil, però opcions n'hi ha tantes com caps que poden portar barret. Au, he dit!

    ResponElimina
  15. Completament d'acord: és que sempre hem d'estar bé? és que no ens podem permetre el dol? és que se'ns ha oblidat que les llàgrimes guareixen l'ànima?

    ResponElimina
  16. Hi ha d'haver un temps per al dol, per a la tristesa, la calma, però sembla que tot ha de ser ràpid, productiu, positiu, rendible... i després exagerem per una nimietat... A mi també em passa, potser n'he après una mica, amb els anys, però poc, eh?

    ResponElimina
  17. Les coses han de tenir la seva mesura justa. És cert que a vegades exagerem les petites frustracions i que hem de destriar que és important i que no. Però potser qui no és sensible a les coses doloroses tampoc ho és a les que ens poden fer feliços.

    ResponElimina
  18. Procuro relativitzar les coses i veure'n la part positiva. Parlo de coses sense gaire importància,
    perquè tinc tendència a obsessionar-me per tonteries i això no és sa.
    Ara la malaltia o la mort no són temes que és puguin prendre a la lleugera, cada u les viu com pot i de poc serveixen els consells gratuits que no hem demanat.

    ResponElimina
  19. Es tracta de relativitzar un poquet (no massa) per tal de veure els problemes des de la distància i treure-li un poc de drama per poder pensar. No crec que s'haja de ser tan radical,però si que de vegades ajuda prendre un poquet d'aire, i observar des d'una perspectiva més racional... i no prendre's les coses que ens passen o ens diuen a allò personal. (Per a mi és difícil de vegades perquè salte rabiosaaaa) Això no vol dir que ens hem de convertir en robots insensibles, però tampoc exagerem les nostres preocupacions, perquè moltes vegades els problemes són realment bobades. En el cas de la mort d'un familiar, és diferent, és normal que ens faja mal i hem de passar el nostre temps de dol i finalment l'acceptació... No sé on ens porta tota aquesta reflexió, però fa dies que estic pensant en què passarà el dia en que no tingam sentiments? que no res ens afecte? o pitjor encara, que res ens emocione ni ens faja vibrar?? Que no trobes res que t'agrade? t'imagines? estaríem morts!

    ResponElimina
  20. Molt interessants els comentaris d’aquesta entrada, són d’aquells que em fan esforçar en les respostes, i aprenc molt. M’agrada tenir tantes visions disponibles d’un mateix tema, encara que aquesta vegada majoritàriament estem d’acord que ningú ens ha de dir si hem de patir o no, encara que si es pot, i no n’hi ha per tant, ho hem de saber veure, aprendre a fer-ho, i relativitzar-ho. Moltes gràcies a totes i tots pels comentaris!

    maria, suposo que qui ho ha comentat sí que és sensible a la mort, probablement li afectaria com a qualsevol, però el seu desig seria que no ho fes. Jo penso que sentir aflicció tampoc és tan dolent, demostra que aquella persona t’importava, encara que ho passis malament una bona temporada.

    Maurici, se m’acudeixen unes quantes distòpies que podríem escriure per posar exemples a això. Una societat en la que tothom està equilibrat i li afecten les coses de la mateixa manera, en la mesura que marca alguna organització concreta. Si fóssim així seríem robotets, les nostres diferències són el que ens fa humans.

    Carquinyol, els vulcanians estan de dol, i no sé si la mort del seu membre més famós els deu haver afectat gaire. Seria un bon moment per comprovar si realment es pot mantenir el tipus i seguir fent. És clar que no ens hem d’ofegar en un got d’aigua, però si no lamentem res del que ens passa és que probablement ens falla algun centre neuronal.

    Pons, cada cop aportes una visió més coherent de la vida, realment t’estàs fent gran! Però m’agrada, perquè és un bon comentari el teu, si jo donés BCPP podria ser per tu aquest cop. A mi també em sembla que hi ha moments per tot. Intentar amagar que no hi ha moments tristos i que sempre ho passem bé és una bajanada. Cal donar importància als cops que dóna la vida, ens serveix de referència per quan no n’hi ha per tant, i sobretot per valorar les coses bones, ja que no sempre hi són. Entenc que no volen dir que cal fer veure que no t’afecta, això potser podem fer-ho tots, sinó aconseguir que no t’afecti de veritat. Això ja ho veig més difícil, ho deuen aconseguir poques persones, i majoritàriament amb drogues, suposo.

    Bruixeta, saps, quan vaig sentir que deien això i vaig considerar que era un tema interessant per tractar al blog, vaig pensar en tu. Sabia que no estaries en absolut d’acord amb aquesta manera de pensar. Sí, ja sabem que s’ha de tirar endavant, passi el que passi, però alguns revessos de la vida són molt difícils de pair. Si no els patim els estem restant la importància que tenen, i diria que és un patiment que no ens hem d’estalviar. Si no patim per això, per què haurem de patir?

    Xavier, i és realment dolent passar aquests períodes baixos, en que tot ens pot semblar negre? Són períodes que posen en valor els bons moments. S’han de passar, i si es poden relativitzar o escurçar perfecte, però sentir que alguna cosa batega al pit no pot ser mai dolent, ni per bé ni per malament. De tot s’aprèn, i ens fem forts amb els revessos, la pell se’ns torna més dura. Naturalment, parlo de drames de veritat, molts cots l’espiral negativa ens fa no avançar, i d’això no aprenem res de res.

    Helena Bonals, de la mateixa manera no ens les podem prendre. Però sí que podem aprendre a gaudir de les victòries i a patir les derrotes amb dignitat.

    Loreto, d’acord, però fins un punt. Patim pel que realment ens importa, però no pel que no ens importa tant.

    Jomateixa, si deixes de ser sobreprotectora les teves filles ho agrairan, ara que tindran unes edats en que no voldran que sa mare es fiqui en les seves coses. És clar que has de patir per elles i tenir-ne cura, però també han de saber fer soles. Segur que saben que ets allà, no cal que els ho recordis constantment. Això sí, sempre, sempre, vetlla per la seva salut lectora, no la poden descuidar!

    aina, reivindiques el teu dret a estar malament, oi? A veure si canviaré d’idea i esborraré el post...

    ResponElimina
  21. M.Roser, també penso que si tot et rellisca vol dir que no t’impliques massa en les coses, i per tant, com dius tu, vas passant per la vida sense pena ni glòria. No ens posem en els extrems, tampoc es pot estar tota la vida preocupat i patint perquè no es viu, però alegrar-te per coses bones i afligir-te per les dolentes, en igual mesura, no hauria de ser vist com a mala cosa per ningú. És humà, no? Però mira el que dic: en igual mesura. Les alegries duren un temps, generalment no massa llarg. Les tristeses no s’haurien d’eternitzar.

    Sr. Gasull, em sembla que queda molt clar tal com ho dius. No crec que sigui el que deia la persona que comentava al post, perquè assegurava no patir massa per ells, sinó pels altres, i que preferiria ser capaç de no patir tant una pèrdua, o tenir-hi tanta por. Per mi és natural, i es pot relativitzar una mica, però qui no té por de perdre un fill? O de la malaltia d’un familiar? I qui no ho patirà si passa el pitjor? Ho veig d’allò més normal i no crec que s’hagi d’evitar.

    Laia, moments d’aquests ja n’hi ha, però no sabria dir-te si és que en fas un gra massa o no, senzillament que a tu se’t posa malament tot plegat i perds la paciència que potser abans tenies. Jo penso que el nivell de tolerància també ens varia amb el temps, arriba un moment que ens cansem d’esperar que la gent faci les coses com ens agradaria, i comencem a no deixar-ne passar ni una. Suposo que és aquell moment en que ens sentim ximples per seguir fent el que creiem que s’ha de fer, quan tothom passa de tot. Realment la teva reacció és desmesurada? Qui sap, potser ja era hora de donar un cop de puny sobre la taula (per evitar donar-li a algú).
    Bona frase aquesta, evitar els drames allarga la vida segur. Però la ‘patxorra’ màxima tampoc no deus ser bona, no? Consideres que tu ets el contrari al teu germà? Si ell és un extrem, i tu no ets l’altre, potser no moriràs tan jove. Qui sap, potser serà a una edat mitjana, i a la costa brava. No arribaràs al seu nivell, però tampoc està malament!

    Ignasi, bon exemple aquest dels problemes dels nens, però jo ho he aplicat sempre a adults també. Quan algú m’ha vingut amb algun problema, ni tan sols m’he permès pensar que era una ximpleria. Allò m’afectaria a mi? Potser no, però si li afecta a la persona que m’ho confia, és que és important per ella. Sempre miro d’escoltar i fer pensar a l’altra persona, ja sigui perquè ho relativitzi o perquè ho solucioni. Empatia? No ho sé, jo crec que més aviat racionalitat. Mires d’entendre l’altre, però difícilment et pots posar al seu lloc i dir que saps perfectament el que està sentint, això és fals. Potser no cal que et posis en el seu lloc, però el que sí cal fer és contestar els dubtes que et plantegi des de la seva perspectiva, pensant en aquella persona, i no en tu. Si ets molt empàtic però els consells els dónes segons la teva experiència prèvia malament.
    Si mirem cap endins, mai he fet aquesta mena d’exercici que dius. Més que res perquè diria que el faig contínuament, sempre penso molt en les coses, i he descobert que no em puc enganyar a mi mateix. Puc enganyar a altres, que no mentir, sinó mirar de convèncer-los que no n’hi ha per tant amb algunes coses, amb arguments, però a mi no em serveixen, perquè ja em conec bé i sé que ho faig per convèncer-me. Dir que una cosa no és tan important no farà que actuï com si no ho fos, jo sé que m’afecta, i no em servirà per tranquil•litzar-me. En aquest sentit, a qui no es pari a pensar què li passa, que s’apliqui el moviment ‘slow’ aquest, diria que a mi no em cal, perquè vull fer les coses de pressa i en el meu organigrama intern ja s’inclou l’auto-anàlisi. Naturalment, no em sembla perdre temps dedicar una estona a analitzar com estic, però probablement ho faig mentre estic fent altres coses. No és mala metàfora això de l’Ebre, però anant al pla real, és un exemple de mala gestió gens introspectiva, o d’una manca de reflexió total, per part dels que havien de prendre la decisió encertada.

    ResponElimina
  22. Laura T, prendre’s les coses amb filosofia està bé. Generalment, ens preocupem molt per coses que no podem canviar, que no depenen de nosaltres, i ho hauríem de saber. És allò de si té solució, no és un problema, i si no té solució, no te’n preocupis perquè no serveix de res. Però tot i així, cadascú se sap les seves coses, i ens ho prenem d’una manera o d’una altra. Fer un gran drama cada cop és fins i tot poc creïble, quines són les coses que t’importen de veritat, tot? No, no pot ser que ho posem tot al mateix sac. El mateix passa en sentit contrari. Ara, que algunes coses ens afligeixin trobo que ens fa humans, no es pot ser insensible a tot. I de gent aparentment insensible n’he trobat de dues maneres. Uns que ho semblen realment, i els altres que fan veure que res no els afecta. D’aquests darrers sempre penso que algun dia explotaran i sortiran al carrer amb una retallada. O això, o es suïcidaran i ningú sabrà per què.

    MontseLladó, com ja deia en Pons, ens convencen que cal estar sempre bé i feliços, d’aquí tants llibres absurds d’autoajuda. No seria millor ser feliços quan en tinguem motius, i estar tristos quan ens passin coses que ens afecten? És natural, el cos ho demana així. Sempre tenim motius per ser feliços? Definitivament, no.

    Gemma Sara, bon punt. És clar que hem de mirar d’estar bé, però el dol s’ha de passar, i no podem deixar que s’eternitzi. Si treballem activament en la recuperació d’un revés de la vida, és probable que reduïm el temps de cura. Si no fem res i només ens rebolquem a la nostra pròpia merda, d’allà no ens treu ningú. Però això vol temps i feina, cadascú el que necessiti, i no es pot anar amb pressa ni hi ha solucions miraculoses vàlides per tothom. Si estem malament, ho estem i punt, i mirem de recuperar, però que no ens convencin que no ho hauríem d’estar.

    Consol, destriar és el que costa. No pot ser que tot ens enfonsi, com no pot ser que res no ens satisfaci. Suposo que hi ha gent així, que no està mai contenta amb res. Personalment diré que em costa una mica treure pit dels èxits, sempre calmo els ànims, però no vol dir que no els valori i em satisfacin. Quan és al contrari, també m’agrada pair amb temps el revés de la vida, i si em costa, que em costi. Segurament quan hi ets vols sortir-ne ràpidament, però llavors és quan triem camins equivocats per fer-ho.

    Glòria, que sàpigues que davant dels teus comentaris molts cops m’aixecaria i em posaria a aplaudir. Avui, primerament per reconèixer que de vegades t’obsessiones per coses que no són tan importants. I què’? Tots ho fem, i tant! Potser estaria bé que tinguéssim clar que és així, pensar-ho cada cop: ‘ei, que de vegades em munto pel•lícules, no serà aquest cop una altra paranoia?’. I potser aquest és el primer pas per relativitzar-ho. Però un cop fet aquesta anàlisi, si es tracta de quelcom important, que no ens diguin que no ens preocupem, em preocupo si vull! I el paper dels altres no és dir-nos què hem de fer, sinó estar al nostre costat per si ens cal suport.

    ResponElimina
  23. Ada, sort que reconeixes que saltes rabiosa, hahaha! No t’ho prenguis malament, ho dic per les nostres eternes discussions (i que durin!) sobre els temes que tractes al teu blog, que si hi tenen lloc és perquè t’ofenen molt i jo trobo que no n’hi ha per tant. M’agrada parlar-ne, m’obliga a argumentar. Però allò que ens toca la fibra de vegades ens fa saltar de manera desproporcionada que els altres no entenen. A mi em passa amb altres temes, t’ho asseguro. Quan allò que ens afligeix o preocupa es pot relativitzar, està bé mirar de fer-ho, però tampoc perquè sigui una obligació, ni perquè ningú ens digui que hem d’espavilar, tothom té el seu temps. Ei, que jo li he dit clarament a gent que s’espavili, però és que de vegades només et queda la teràpia de xoc per despertar algú, i no ho faria mai quan m’acaben de presentar el problema, que passi un temps i que la persona s’ho treballi.
    Més que morts, seríem robots. O més aviat, no sé què seríem, però humans no. Part d’això ja està passant, estem tan acostumats a veure massacres per la tele, imatges esfereïdores, que ja no ens fan ni fred ni calor. Hi ha coses a les que mai ens hauríem d’acostumar, i ens fan tornar insensibles. En canvi, no posis un nu per la tele a alguna hora que et cau el pèl, però les víctimes d’un atemptat a l’orient mitjà sí que les pots posar en ‘prime time’. Si això no ens insensibilitza, no sé què ho farà. Tot i això, quan ens toca més de prop, els sentiments segueixen a flor de pell. Per ara.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.