dimecres, 25 de març de 2015

Himnes generacionals

Ja no hi ha himnes generacionals? Aquest concepte es va aplicar precisament a la meva generació, la dels '90. Teníem algunes cançons que quan sonaven eren motiu d'aturar-se i posar-se a cantar, gairebé amb la mà al pit. De cançons bones n'hi havia i n'hi ha hagut sempre, però algunes eren himnes, i potser no eren les teves preferides, però tenien categoria especial. Per exemple, us dic els que em venen al cap de la meva generació i jo diria que m'agraden dos de tres:

Oasis - Wonderwall

The Verve - Bitter Sweet Symphony

Liquido - Narcotic


Més tard n'hi va haver d'altres, penso, que també em van agradar, però que no eren els meus himnes. Coldplay, Placebo, The Killers... Molt bons, però no sé si algun dels seus temes tenia categoria d'himne. I actualment, que n'hi ha? Sentint la música que sona a les ràdios, no em sembla que hi hagi cançons especials, però què deu pensar la jovenalla d'avui? Jo n'he trobat una, que si ara tingués 18 o 20 anys seria, sens dubte, l'himne de la meva generació, però m'ho sembla ara, i assolir aquesta categoria vol temps. Adaptada als nous estils, als nous tipus de música, i encara que dobli l'edat que deia, ara em posa molt les piles això:

Avicii - The nights

I els que sou de generacions anteriors? També teníeu himnes?

50 comentaris:

  1. La meva generació es lleugerament posterior a la teva, per tan els meus "Himnes" son una mica més actuals, diré algunes cançons que han sonat molt a veure si algú altre en

    ratifica alguna.

    Eminem - The Real Slim Shady (2000)
    OutKast - Hey Ya! (2000)
    Linkin Park - In The End (2000)
    Daft Punk - One More Time (2001)
    Gorillaz - Clint Eastwood (2001)
    Kylie Minogue - Can't Get You Out Of My Head (2001)
    Jamiroquai - Little L (2001)
    The Strokes - Last Nite (2001)
    Avril Lavigne - Complicated (2002)
    Red Hot Chili Peppers - By The Way (2002)
    The Postal Service - Such Great Heights (2003)
    Eminem - Lose Yourself (2003)
    Jet - Are You Gonna Be My Girl (2003)
    The Strokes - Reptilia (2003)
    Evanescence - Bring me to life (2003)
    The White Stripes - 'Seven Nation Army' (2003)
    O-Zone - Dragostea Din Tei (2003) [Per què no? xD]
    The Killers - Mr. Brightside (2003)
    Green Day - Wake Me Up When September Ends (2004)
    Franz Ferdinand - Take Me Out (2004)
    Green Day - American Idiot (2004)

    Apa, ja tens una bona playlist per escoltar aquest cap de setmana.

    ResponElimina
  2. bona tria, avui treballaré amb música, apa!
    :DD

    ResponElimina
  3. En aquest pc no tinc so i la tercera no la conec. Ja deus saber que la primera em pot ... i a la segona, en el seu moment no m'agradava gens, després va ser una altra cosa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. D'on surts Anna que no coneixes Narcotic?! La cançó més famosa de Liquido! Tot i que jo soc més fan de Ordinary Life ^^

      Més greu és que no t'agradés en el seu moment "Bitter Sweet Symphony"! Estic per banejar-te del meu blog! Però seria un càstig massa cruel perquè ningú es capaç de cometre un crim tan atroç com per merèixer aquest puniment...

      ♫ some ordinary life ♪

      Elimina
    2. Ja està, ja està, caaaaaaalma :$ pel nom no em sonava però quan la vaig escoltar .... :)

      Elimina
  4. Ufff! se m'ha esfumat el comentari... quina ràbia, amb tot el rotllo...

    Bé proposava unes quantes cançons que a mi em podien semblar himnes... però deia que a part de la qüestió generacional, que és la bàsica, també hi havia la qüestió ambiental, mentre jo et proposo alguns "himnes" potser d'altra gent de la meva generació estaria pensant en el Duo dinàmico o en jo què sé qui que jo no escoltava mai, però també eren de la meva època.

    Proposava com a exemples Blowing in the wind del Bob Dylan, l'Imagine del John Lennon L'estaca del Lluís Llach, moltes de la Dharma, el Diguem no del Raimon...

    A veure si passa algú de la meva generació amb altres cançons... ;)

    ResponElimina
  5. Per a molts de la meva generació, un dels himnes més emblemàtics és Smells like teen spirit, de Nirvana. A mi m'agraden però no els considero pas els millors de l'etapa grunge; trobo molt més bons Soundgarden o Pearl Jam.

    Un altre moment important va ser l'aparició dels dos discs de Guns'n'Roses, Use your illusion I i II. Quina febre en el seu moment!

    ResponElimina
  6. Vaig créixer amb gran part de "la movida madrileña". Reconec que certes cançons dels secretos, la frontera... eren tot un himne, però també amb Llac, Serrat, Raimob, Bod Dylan i Joan Baez... vaiga sóc de la generació dels setanta/vuitanta. La millor música!

    ResponElimina
  7. Coincideixo amb les cançons-himnes que proposa la Rosanas. Són exactament les que anava a posar jo mateix.
    Deu ser perquè som d'una generació i unes afinitats molt properes.

    ResponElimina
  8. En el meu cas, no tinc molt clar si els meus gustos musicals s'adapten al concepte d'"himne generacional" perquè sempre he estat un poc raret, també amb això. Però deixant de banda l'himne dels himnes ("Sultans of Swing", ho heu encertat) i a més de fer meus els que esmenten Carme i Bruixeta, que me'ls quede tots, he tingut èpoques (i entorns) Mike Oldfield, i altres AC/DC. Ara em trobe un poc desorientat... ;)

    ResponElimina
  9. Aquest és un post que pot servir per saber l'edat i l'àmbit social de la gent que et comenta. Crec que les generacions anteriors (que van ser joves als 60, 70...) tiraven més de mainstream i actualment està molt més segmentat.

    Jo crec que sóc de la teva quinta i no hagués posat com a exemple cap de les 3 que has posat tu (potser Wonderwall, com a molt). Així, per fer una en castellà, una en català i una en anglès:
    Killing in the name of (RATM. Molt discotequera, per la tornada, que deia "never do what they told you" però en castellà la gent cantava amb una altra lletra).
    20 de abril (Celtas Cortos. Que per cert aquest any farà 25 anys d'aquell 20 de abril. Podeu sentir-vos ben vells).
    Boig per tu (Sau)

    ResponElimina
  10. Jo sóc més de la corda de la Carme i del seu parer, tot i que hi afegiria un gloriós We shall overcome (el "meu", el d'en Pete Seeger, però n'hi havia d'altres), La mauvaise reputation d'en Brassens, Te recuerdo Amanda d'en Víctor Jara i si em poso "tontu" però molt "tontu" "A la vora de la mar" de l'Espinàs. I com que no m'agrada sentir-me com el típic pop del garatge deixo de fer memòria que ja em costa!

    ResponElimina
  11. Sóc incapaç d'assenyalar un "himne generacional" de la meua generació. Potser anava una mica per lliure, com Alfred?

    ResponElimina
  12. potser sóc estrany jo, però de sempre he escoltat la música del temps i faig selecció del que més m'agrada a cada moment, de manera que la meva selecció seria molt llarga i de passada impossible de recordar

    ResponElimina
  13. Mai he sigut d'himnes i tampoc n'he sabut gaire bé quines cançons representen la meva generació. Jo sóc, musicalment parlant, dels 80, no per convicció, sinó perquè tocava. Així que ja pots imaginar-te quantes cançons-himne que hi ha començant pel Like a virgin!!!

    ResponElimina
  14. Conec les cançons que dius, crec que més o menys som de la mateixa generació (o si més no entre la d'en Pons i la teva).

    Musicalment, com molts, he anat força per lliure, sempre, i vaig d'un extrem a l'altre, i ja estaria parlant de gustos i no d'himnes generacionals. Però va, posaré alguns que podrien ser "himnes":

    - Modjo - Lady
    - No doutb - Don't Speak
    - The Cranberries - Zombie

    ResponElimina
  15. No sóc gaire musical. Estic poc a casa i escolto poca música.
    Però per generació el més significatiu són cançons dels Beatles. I de cantautors, dels Setze Jutges.

    ResponElimina
  16. Espera espera, que arriba la jovenalla :P O potser no, que aviat faré un quart de segle...! En fi, no sé si jo ara estic al que tu consideraries "la meva" generació, però no assenyalaria pas Avicii com a himne, trobo que té un ritme que enganxa (ai, les ràdios al laboratoris!) però que dintre d'un any o dos ningú la recordarà.

    Les tres primeres que has posat les he sentit mil i un cops, i m'agraden. Llegint els comentaris de gent de la teva generació, però, n'he trobat moltes que he pensat que també estan a l'alçada (Cranberries, per exemple) i per tant... Si trobem molts himnes d'una mateixa generació, deixen de ser himnes... no?

    Del que has comentat que ja no era de la teva generació, em quedaria amb Coldplay. Clocks en el seu moment va marcar molt, i el Viva la Vida va estar sobreexplotat arran de l'efecte Guardiola, de manera que a mi me'l van fer avorrir. Ara en canvi, la puc tornar a escoltar i gaudir-la.

    De la meva generació, o sigui, del que es fa avui en dia... No sé, no sabria dir-te'n cap, d'himne. No em cala cap cançó en especial, bé, jo tinc les meves, però que dubto que siguin himnes. És com el cinema, miro la cartellera molt de tant en tant i no vaig mai al cinema, però alhora tinc la sensació de no estar perdent-me res.

    Apa, Bona Nit XeXu!

    ResponElimina
  17. Arribo una mica tard, així és que només em queda suscriure el que diuen l'Alfred i la Carme, devem ser de generacions molt properes.
    Tot i que he tingut èpoques de clàssica en que els meus himnes eren la 5a o la 9a de Beethoven o les quatre estacions de Vivaldi. I una altra època cèltica amb dies complerts d'escoltar només Chieftains.

    ResponElimina
  18. Amb aquest post es desvetllen les nostres edats :-D No sóc gaire d'himnes generacionals, tot i que la música que més m'ha marcat és la dels 80' i mira de les que has penjat m'encanta la segona, tot i que ni recordava el nom i també Evanescence que ha anomenat en Pons...quina veu! i no em 'tocaria' per generació. Així que una musicalment és diversa.
    Feliç cap de setmana de play list :-)!

    ResponElimina
  19. Més que himnes, jo crec que les cançons ens traslladen a una època, a un lloc i un temps determinat que tots recordem amb nostàlgia: la joventut. Jo als 90 en vaig fer 17 i per tant tota la dècada va ser molt especial. Però, com en Joan, em mantinc al dia amb la música i tota m'evoca records!

    ResponElimina
  20. Ha sortit una bona col•lecció musical per aquí, encara que no tots heu entès a què em referia quan parlava d'himnes. Però m'ha agradat parlar de música, veig que encara conservo la memòria i conec la majoria de peces que destaqueu. Moltes gràcies per comentar i recordar tanta música!

    Pons, una molt bona llista, certament. Que sigui una mica més gran que tu, que no tant, no vol dir que no hagi continuat escoltant música després d'aquells anys '90. De fet, mirant-ho, de les tres cançons que vaig posar una era del 95 i les altres dues del 98, així que no estan tan lluny de Mr. Slim Shady. Conec tots els grups que cites, és clar. Com li va fotre Eminem amb aquesta cançó, i mira que diria que no era la que el va fer més famós, amb aquesta no el posaven a tot arreu encara, però a casa mon germà i jo la sentíem molt. Què dir dels altres? Gorillaz, per exemple, m'encantava, un projecte brutal. Jet sí que va sonar gairebé com un himne, però no sé. I The Postal Service ha estat sempre més minoritari. I ja veig que la poses en conya, però O-Zone també ho van petar, amb aquesta i amb 'Despre tine'. No vaig arribar a saber mai si eren moldaus, romanesos, ni ells mateixos ho sabien. The Killers els vaig conèixer tard, amb 'Human' i 'Spaceman', però després vaig mirar una mica enrere a veure què havien fet. I Franz Ferdinand no m'han acabat d'entrar mai, aquesta cançó i poc més. I no me'ls vull deixar, Jamiroquai i Red Hot Chili Peppers m'encantaven, en aquelles èpoques em flipaven molt, però les cançons que destaques no són, ni de bon tros, les que més m'agradaven a mi. Què me'n dius de 'Virtual Insanity' o 'Cosmic girl' de JK? I de RHCP n'hi ha tantes... Tampoc no ens podríem deixar, d'aquella època, o potser abans d'aquestes, els Rage Against the Machine, i els meus preferits, els The Smashing Pumpkins. Veus, aquest és un bon exemple. Aquests els escoltava a totes hores, però no considero que cap de les seves cançons fossin himnes generacionals, tot i que tenien 'Tonight, tonight...', 'Bullet with butterfly wings', '1979' o 'Disarm', brutals cançons, però no tenien la categoria especial de les que jo destacava, més bones o més dolentes, però que sonaven en un local, i tothom dempeus. Creus que alguna de les que has dit compleix aquest requisit?
    Respecte al comentari que li fas a l'Anna, he de dir, com ja li comento a ella també, que a mi Bitter Sweet Symphony em ratlla una estona llarga. És un himne de la meva generació, però no vol dir que no cansi, ni que sigui bona cançó. A mi també m'agrada 'Ordinary Life', però no és un himne com 'Narcotic', no fotem!

    Jomateixa, ja t'ho deia jo que no érem tan diferents d'edat, segur que tu amb aquestes també xalaves!

    Anna, estic segur que quan puguis escoltar la tercera la recordaràs perfectament. Era tan gran. La segona, Bitter Sweet Symphony, és l'exemple que posava. A mi se'm fa pesada, no m'acaba d'entrar, i l'he escoltada tant que ja saps com ratlla. Però quan es pensa en aquelles èpoques, en els himnes, aquesta surt invariablement, així que pot estar en aquesta categoria, tot i que no sigui de les meves preferides.

    Carme, em sembla que en els blogs hi ha mes gent de la teva generació que de la meva, que es dediquen a altres coses. Les cançons que cites són molt conegudes, per tant jo te les compro com a himnes. Però em quedo amb les estrangeres. En les d'aquí sí que hi pot jugar molt el factor ambiental. Evidentment, en l'època que jo escoltava les cançons del post també escoltava molta música catalana, però no en cito cap perquè eren icones meves i del meu entorn no de la meva generació. Però sí que 'Imagine' o 'Blowing in the wind' van marcar una època i eren aclamades per tots. A més, han envellit bé i encara fan bo d'escoltar, així que alguna cosa deuen tenir. Molt bones propostes!

    ResponElimina
  21. Maurici, l'apogeu de Nirvana em va agafar una mica jove, només una mica, cosa que vol dir tres o quatre anys només. L'escoltàvem, però no era el moment. M'agrada que esmentis 'Smells like teen spirit', és un bon exemple d'himne d'aquells temps, encara que no fos la cançó que més ens agradava, però era la que sonava, el moment àlgid de la nit, per dir-ho d'alguna manera. De Soundgarden només conec 'Black hole sun', que m'agradava força i Pearl Jam era la meva lacra, agradava a moltíssima gent, però jo no els tragava. La veu, suposo. En canvi, era molt de The Smashing Pumpkins, aquests sí que eren bons! Ah, i a Guns'n'Roses també els tenia mania. No m'agradavane especialment, però a sobre, crec que era perquè mon pare em deia que era el que sonava ara, que m'havien d'agradar i que eren tan bons i tal i qual (només per presumir que estava al dia, que ja me'l conec). Em deia que ni no els escoltava faria el ridícul amb els amics. Mai vaig fer el ridícul, t'ho asseguro. Bé, no per la música, en tot cas.

    Bruixeta, com a mínim em cites la gent de la part bona de 'la movida', que hi havia cada cosa... I això de que la millor música era als 70 i als 80 és discutible. Per mi van ser els 90, és clar, però no em vaig quedar allà, ara tot allò sona antic, encara que li tinc un afecte especial, però he seguit sentint el que surt. Aquests que dius segur que t'agradaven, però no sé si tenien himnes, almenys de la manera que dic jo, cançons d'aquestes que quan ets jove et posen les piles i et fan sentir part d'alguna cosa, un sentiment de col•lectivitat. I sense ser especialment profunds, probablement les cançons que tu tens al cap tenien molt significat, i les portàveu molt a dins, però em refereixo a una altra cosa.

    Xavier, algunes de les que proposa la Carme crec que entren en el perfil que volia dir, són d'una generació anterior a la meva, però les reconec com a himnes que encara han tingut influència en generacions posteriors. I d'un temps entre aquestes i les meves, podríem dir el 'We are the world', no creus?

    AlfredRussel, m'agrada que diferenciïs els teus gustos dels himnes generacionals, no tots ho han fet, i has captat bé el missatge. A mi m'agradaven més altres coses, però aquestes que cito agermanaven a tota la meva generació, o a bona part d'ella. 'Sultans of swing' tinc els meus dubtes. És cert que és una cançó atemporal, que a mi tampoc és que m'entusiasmi, però li reconec la persistència. Però no sé si té estructura d'himne, pensa que aquests t'han d'aixecar l'ànim i posar-te les piles. Aquesta és més per escoltar-la, trobo. I sobre AC/DC i Mike Oldfield el mateix, tot i que tenen peces de mèrit, no els reconec himnes.

    Sergi, que tu i jo érem de la mateixa lleva aproximadament ja ho sabia. Això fa que compartim experiències musicals, encara que tinguéssim gustos diferents. Ja he anat comentant que no parlava de gustos en aquest post, sinó d'aquelles cançons que movien a tota la generació, que quan les escoltem ens transporten immediatament a una època, i potser fins i tot a unes sensacions. En aquest cas pensava en cançons foranes, perquè les catalanes podien ser més personals i d'àmbit molt més restringit. Evidentment, el 'Boig per tu' és un dels grans hits de la música catalana i viurà per sempre, reforçat pel tràgic final de Sau. '20 de abril' podria entra en la categoria d'himne, també eren moments que la música espanyola estava en bona forma. I pel que fa a RATM, he tingut un record per ells a la resposta que li he fet a en Pons. El seu 'Killin' in the name' també era tot un himne, com 'Smells like teen spirit' de Nirvana. I sí, el que cantàvem en comptes del 'never do what they told you' més val que no ho reproduïm. Culpable.

    ResponElimina
  22. Jo rai!, ets el primer que m'esmentens artistes que no tinc dominats, no conec aquests que dius, només em sona el tal Víctor Jara. De totes maneres, eren aquests himnes de la teva generació? La gent els corejava i benerava com a banda sonora d'aquell temps? O potser només eren especials per tu. Ho dic perquè els himnes solen trascendir i creuar la línia de les generacions, i aquests a mi no em sonen massa... i en canvi els de la Carme sí.

    Eva, tots hem anat per lliure pel que fa a gustos, evidentment aquestes que esmento no són les meves cançons preferides, però sí les que col•lectivament ens recorden a aquells anys. O almenys això penso!

    Sr. Gasull, jo no he deixat d'escoltar música nova mai, com a exemple poso la cançó actual del post, que sona ara a les ràdios i m'agrada força. És un estil molt més actual, del que sona ara, però em sé adaptar, penso. Les cançons de quan era jove hi seguiran sent, però això no vol dir que no sonin antigues ja, o això em sembla. No tenim per què quedar-nos estancats en una època concreta, però no recordes alguna d'aquelles que era corejada per tots de l'època en que començaves a fer mal?

    Deric, com ho petava la Madonna en aquell temps! I encara va la tia, treu nou disc ara, però ja no regna. A mi també m'agradava força, sempre s'ha anat adaptant a les èpoques i anar innovant en el seu repertori, això se li ha de reconèixer. Els '80 tenen el problema que eren molt irregulars. Tenen molt bona música barrejada amb altres peces que més val oblidar. De fert, molts d'aquells anys més val oblidar-los sencers...

    Roselles, sort que alguns heu entès bé la deiferència entre els gustos i els himnes generacionals. Sí que devem ser de la mateixa generació, perquè les tres cançons que cites te les accepto com a himnes perfectament. Potser la que menys, la de Modjo, però no podrem dir que no hagi sonat i que la gent no l'hagi cantat i ballat, en les seves dues versions. No Doubt m'encantava, en tenien algunes de molt bones, però 'Don't speak' era especial, una marca registrada d'aquella època, com 'Zombie', quina altra! Molt bones tries. Ara m'has fet pensar en Ska-P, perquè m'ha vingut al cap un local on sortia on posaven 'Don't speak' i també 'Zombie', i el popularíssim 'Vals del obrero'. Aquesta i 'Cannabis' podrien ser també himnes, però he de dir que jo els tenia molta mania...

    Glòria, ja trigaven molt a sortir els Beatles! N'hauries de destacar alguna, aquella dels Beatles que tothom corejava i que relacionis amb tota una època. I sobre cantautors, per aquí ja n'han citat alguns. Els d'ara ja no fan himnes.

    Laia, finalment algú ha parlat d'Avicii (al•leluia!), encara que sigui per parlar-ne malament! Que ningú la recordarà? Homeeee! I tu què saps? Doncs probablement tinguis raó, una de les característiques d'aquestes cançons-himne és que perduren amb el temps, i avui en dia tot va molt ràpid. Però et diré que 'la teva generació' ja va passat, hauria de ser música de quan tenies de 17 a 20 anys, més o menys. Sí, ja sé que no fa tant, però és normal que després les cançons ens semblin cançons i prou, però a aquelles èpoques poden ser alguna cosa més. És clar, depèn de com ha viscut cadascú.
    També és un bon punt aquest de que si hi ha tants himnes, potser no ho són tant, oi? Doncs no sabria què dir-te, els que he posat jo pensava que eren molt estesos, però gent de la meva generació no els ha reconegut com a tals.
    'Viva la vida' i 'Clocks' són dues cançons brutals. Coldplay en general m'agrada força, i aquestes destaquen per la seva potència, potser s'hi acosta de lluny 'Speed of Sound', i en tenen altres de molt bones, però que no són d'aquest estil. Podrien ser himnes? Sí, és clar. I crec que perduraran en el temps.
    Si no trobes himnes avui en dia, torna a escoltar la d'Avicci, dona! Ja veuràs com al final t'agrada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Suposo que també depèn de l'ambient on visquis, t'asseguro que tots aquests que t'he dit són (de fet, potser hauria de dir eren...) més que himnes per a la gent de la meva generació. Si no et sonen, potser els hi sonaran als teus pares si és que eren "progres", és clar...

      Elimina
    2. Jo crec que sí que ho he entès. Però sóc incapaç d'anomenar els "himnes de la meua generació". Les de quan en tenia 15? 18? 20? ...?

      Elimina
  23. arribo tard......doncs no sé crec que sóc de la generació de la Carme any avall any amunt diria l'Estaca del Llach , mai he estat gaire musical ...i diguem No del Raimon les dues més que himnes eren crits de llibertat enmig del marasme en el que vivíem

    ResponElimina
  24. Màrius, em sorprens perquè no em semblava que fossis de la generació de l'Alfred, i molt menys de la Carme. Et feia de la meva, de fet, la trentena llarga. La música clàssica menja a part, ens pot agradar més o menys, però sempre està allà, i ningú pot dir que sigui de la seva generació, però plana sempre a l'ambient. I la música celta... bé, no podran dir que no tinguis uns gustos eclèctics!

    Audrey, ja en podries haver citat alguna dels '80! Encara estava molt latent aquesta època quan jo era jovenet. La segona és, de les tres, la que menys m'agrada amb diferència. És un himne perquè defineix aquella època, però a mi sempre m'ha carregat una mica. A diferència de 'Wonderwall', que és atemporal, i 'Narcotic', que és un carrega-piles total. Ara em pegaràs, però Evanescence sempre els vaig trobar sobrevalorats. Prova d'això, són un 'one hit wonders', és a dir, un grup amb una sola cançó. La veu no m'impressionava especialment.

    Anna, no sé si havia tingut l'oportunitat de saludar-te abans, corren moltes Annes per aquí i ja no sé si ens coneixíem, però en tot cas, benvinguda al blog. I si no ets nova disculpa! Ja ho he dit alguna vegada que no tinc una nostàlgia especial de la joventut. És clar que de vegades m'agradaria frenar una mica, però el temps és el que és. Quan escolto aquestes cançons no em transporto a cap lloc especial, només sé que hi van ser i que les vivíem molt. Eren especials. Però no em vaig quedar allà, he seguit sentint música, però sobretot la comercial, la que posen a les ràdios, tampoc tinc temps per aprofundir gaire en els artistes, tret dels catalans, o més ben dit, ja no és una prioritat per mi fer-ho.

    Elfreelang, podrien ser himnes aquestes que dius, però només per una determinada gent. Els himnes que considero jo són només cançons que no tenen cap implicació de cap mena, potser per això la lletra és més buida o neutra, per tal que qualsevol se les pugui fer seves, no per sentir-se identificat, sinó pel que exalta o com sona. Aquestes eren himnes o crits com dius tu, per una determinada gent, però per altres devien ser cançons prohibides, o per prohibir.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I per augmentar encara més l'eclecticisme, oblidava que influenciat per un gran amic també vaig tenir una època de so de Philadelphia.

      Elimina
    2. Ai, mira, jo els vaig fer el desembre passat... Et porto sis mesos ;-))

      Elimina
  25. Sobre que Postal Service es minoritari n'hauríem de parlar. 7,5 milions de visites en el videoclip més vist de youtube contra els 3,5 milions del teu Narcotic. Una altra cosa es que Postal Service sigui grup d'una sola cançó xD

    Lo de O-Zone no ho deia en conya, va ser molt famosa, el "xD" venia perquè mirant la resta de la meva llista se la veu bastant fora de lloc, però famosa ho és una bona estona. Bah lo de 'Despre tine'va ser com el Psy amb la segona, el gentleman, l'he agut de buscar perquè ni recordava el nom... Per cert, eren moldaus, quina gent més rara! Encara que els romanesos també els considero estranys, com a mínim a la única que conec xD

    Virtual Insanity i Cosmic girl són del 96 això! Serien abans de la meva època per això no estan a la meva llista. Dels RHCP podria haver destacat Californication, es clar, o fins hi tot Scar Tissue però com que he començat a fer la llista en el 2000 el 99 l'he deixat fora... Per això tampoc ha aparegut res de Off Spring a la meva llista, sinó un Americana hagués caigut. Fins hi tot un Basket Case de Green day però es clar això es del 94.

    Rage Against the Machine passa el mateix, han continuant sonant molt més anys després, però son una mica abans de la meva generació. The Smashing Pumpkins encara son més antics, i tens raó, no son himne, prova daixò es que no et sabria dir cap títol de cap cançó xD

    De la meva llista crec que la més himne és The White Stripes - Seven Nation Army. La tonada (que no la lletra) és molt donada a ser cantada. És la que més gent he vist moure's.

    ResponElimina
  26. Vinga, perquè no sigui dit, et poso algunes que a mi m'agraden molt, espero no pifiar l'època...
    Jump de Van Halen** Wake Me Up Before You Go-Go de Wham!**Born In The U.S.A del Bruce. Les coneixes, oi?. Ostres...i sobre gustos, no hi ha res a dir, però la veu de la cantant d'Evanescence m'encanta, però també em va aquesta de Nightwish, més potent https://www.youtube.com/watch?v=T5i7htF2AwY
    Música per tota mena de monents :-)

    ResponElimina
  27. Els meus himnes eren les cançons de SAU i de Sopa. Encara les recordo gairebé totes!

    ResponElimina
  28. ostres, no, no i mil vegades no... porto com TRES QUARTS D'HORA preparant una magnífica resposta a aquest post, amb enllaços musicals i tot i ho he perdut tot per culpa meva... la meva mà, estúpidament "torpe" ha donat un cop a una tecla que no era i s'ha esborrat tot... No és just! Tan contenta que estava!... Ara em tornaré a posar de mal humor i tornaré a parlar de política!! :-(((

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bé, és igual, faré un micro resum... penós i patètic... però alguna cosa diré. Tan bonic que em quedava... a més, a cada cançó que trobava, aprofitava per tuitejar-la i veure si la gent la recordava i els agradava... i de moment totes tenien retuits.

      1.- De les cançons que poses, les dues primeres m'agraden força. La quarta crec que no l'havia sentit en ma vida. STOP.

      2.- Jo també tinc himnes, però no són de quan tenia divuit o dinou anys sinó quize o setze (o menys). Jo sempre he estat, musicalment parlant, una noieta molt avançada. STOP.

      3.- Alguns dels meus himnes... ja només en posaré tres i va que xuta. STOP.

      3.1.- Electric Light Orchestra.- Livin thing
      3.2.- Chicago.- If you live me now
      3.3.- Queen.- Bohemian rapsody

      Au, ja està, em fa mandra tornar a buscar els enllaços i tot... STOP.

      Elimina
  29. Jo rai!, els noms em sonen vagament, molt probablement els meus pares els coneixen més, però això no vol dir que fossin dels seus preferits. Potser els ho preguntaré quan els vegi, però segurament els estranyarà. Com dius tu, pot ser una qüestió d’ambient també.

    Eva, jo crec que sí que són d’aquestes edats, les que comences a sortir i t’emociones amb la música i el sentiment de col•lectivitat. O potser això només en el meu imaginari, qui sap!

    Màrius, 53?? Ostres, no ho hauria dit mai! Anava molt errat amb tu, ja veus et feia molt més jove, millor, no? Per so de Philadelphia tampoc em ve res...

    Pons, tanta penya escolta The Postal Service? No serà que has posat a reproduir el vídeo infinitament perquè li pugi les visites? O encara pitjor, has posat l’AhSe a fer-ho? Bé, són una bona colla, certament, però fan un tipus de música que no arriba tant, trobo. No els he seguit tampoc tant, però d’ells tinc tres o quatre cançons, així que certifico que en tenen més d’una.
    Home, no comparis ‘Despre tine’ amb ‘Gentlemen’! A mi m’agradava fins i tot més que ‘Dragonstea din tei’, si és que a això se li pot dir agradar. Si no recordo malament, eren moldaus però cantaven en romanès. Devia ser per despistar...
    Ja veig que segueixes fermament els criteris que tries. Les cançons que cites de RHCP i algunes anteriors de l’època de ‘Under the bridge’ són millors que ‘By the way’, encara que també entra bé. I posteriors, ‘Dani California’ i Can’t stop’ estaven molt bé. Molt gran l’’Americana’, amb el seu ‘Walla walla’ o ‘The kids aren’t alright’, encara que la famosa era ‘Pretty Fly’, és clar. Però hauríem de dir que aquí ja s’havien tornat molt comercials, no? Green Day, en canvi, no m’havien acabat de fer el pes mai, mira.
    Home, imperdonable que no em sàpigues dir cançons dels Pumpkins així de primeres, però va, no t’ho tindré amb compte perquè m’has distret parlant de música i ets un ‘pipiolo’. I ara jo et confessaré que els White Stripes els tinc molt poc sentits, ja els vaig conèixer quan se’m passava la dèria per aquesta música i no els vaig incorporar a la meva discografia, per això he hagut d’anar a mirar com sona aquesta cançó que cites, i sí que la conec, és clar, però no hauria sabut dir que és d’ells. Tampoc no és que m’agradi especialment. La tonada, com dius, se’m fa tan pesada com la de ‘Bitter Sweet Symphony’.

    Audrey, sí que les conec, sí, són anteriors a la meva època, molt ‘vuitanteres’, hehehe. És clar que hi ha d’haver cançons per totes les èpoques, però no es tracta de les que ens agraden a nosaltres, que són moltes i variades, sinó del que movia la nostra generació. Aquestes que has dit déu n’hi do, jo diria que sí que són himnes i molt clars, però no sé si són totes del mateix moment. Evanescence i Nightwish... modes passatgeres, em temo. Això no treu que puguin agradar-te, és clar que no.

    Loreto, els himnes personals no compten! Jo també escoltava molt rock català en aquella època, però no era el que imperava a la meva generació. Es tracta de saber què movia la gent jove del nostre moment.

    Assumpta, em sap greu que hagis perdut un comentari tan treballat, ja m’estranyava que no passessis per aquí a parlar de música. Ja veig que t’has quedat molt decebuda, però de vegades la tecnologia, ajudada per nosaltres mateixos, ens juga males passades. Va, parlem de música una estona, que amanseix les feres.
    La quarta de les cançons és actual, la posen ara a la ràdio, i segur que al Camp Nou també. Si la vols escoltar segur, posa Ràdio Flaixbac una estona i veuràs com l’enganxes.
    Respecte als himnes, són de joventut, no hem especificat massa, però eren de quan començàvem a sortir, i a mi 15 anys em sembla massa jovenet. Ja feia coses, però no sortia com anys després.
    De les tres cançons que cites, les dues primeres he hagut d’anar-les a buscar perquè no en tenia ni idea. Conec els grups (de nom), però no les cançons. La d’ELO em sembla que em sonava vagament, però la de Chicago no. La de Queen, és clar, no necessita presentació.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Però hi ha moltíssima diferència entre "el que et mou" als 15, als 18 i al 20! Passen moltes coses en aqueixos anys. O tens la impressió que passen. Potser als 15 comences a sortir que dius tu... I als 20 ja n'estàs fart! :-)

      Elimina
  30. Ai, quina gràcia m'ha fet que no coneguessis les cançons de la ELO i de CHICAGO! ;-))
    De fet, per edat, pels anys que ens portem, les dues han de ser de quan tu vas néixer hehehe per tant, si li preguntessis a la teva mare segur que les recordaria.

    Tant la de la ELO com la de CHICAGO són súper especials perquè va ser la primera música que jo em vaig comprar amb els meus diners (en cassette!!) :-))

    Jo tenia un transistor molt petitó, de la mida del que després van ser els Walkmans, però tan sols era ràdio. Me l'havia regalat el meu padrí (me l'havia portat d'Andorra... suposo que legalment hehe) i, per la nit, me'l posava sota el coixí i, abans de dormir, escoltava Ràdio Barcelona, de la SER, algun programa esportiu i, després, donaven la llista dels 40 Principales... la Cançó de la ELO em fascinava, era com una atracció a un tipus de música nova i diferent (les primeres cançons en anglès i tal... música de més qualitat). La de CHICAGO em semblava tan romàntica! però, a més, m'agradava moltíssim el tipus de música, els instruments que integraven l'orquestra... Una meravella! :-)

    Per les vacances de Nadal, una joveneta Assumpta de 14 i 15 anys va treballar dos anys seguits (unes horetes pels matins) ajudant a una modista amiga de la seva mare... cobrant, és clar! ;-) i amb el meu primer "sou" em vaig comprar un jersei de color beige de coll alt, que posava UCLA UNIVERSITY (Seria semblant al que avui anomenem una dessuadora, però una mica més fi, menys "xandall") i una d'aquestes dues cassettes... crec que la de Chicago (Chicago X es deia). La de la ELO estic gairebé segura que també me la vaig comprar jo, però no recordo el sistema de finançament.

    De fet, a casa, els pares, ens donaven una assignació setmanal. Si ens ho gastàvem abans d'hora doncs ens aguantàvem... i si una setmana no gastàvem, doncs podíem estalviar. La veritat és que l'assignació no era cap gran quantitat, però, tampoc era ràcana, no... Estava molt ben calculada perquè era això i res més. I això incloïa comprar-se una coca-cola, un gelat, uns bolígrafs de colors... Si jo volia cintes verges de cassette i se m'havia acabat el sou, ja podia demanar, ja... que fins que cobrava no veia ni un cèntim per avançat :-))

    Jo recordo amigues meves que tenien una assignació molt més petita que la meva i es queixaven... però, en canvi, a part del "sou", els seus pares constantment estaven "esquitxant" més calers... A mi m'agradava molt més el meu sistema, el de casa meva: Amb els MEUS diners jo havia de calcular de tenir-ne prou per cromos, alguna revista-comic, alguna coca-cola amb amigues, cintes verges... i m'agradava molt administrar-m'ho jo ;-))

    Ostres, ja he canviat de tema totalment...

    Torno... :-)

    Pel que diu en MÀRIUS, no busquis "So de Philadelphia" busca "Sonido de Philadelphia"... pensa que nosaltres vàrem néixer amb Franco, XEXU :-) Aquí ho tens... per mi, súper conegut també, clar :-DD

    ResponElimina
  31. La Loreto m'ha fet pensar amb l'Empordà dels Sopa, que encara avui segueix sonant, per exemple la canten els grups que venen a tocar a la festa major. Si, són pesadets, però per algú "nascut entre Blanes i Cadaqués" i que a més està "molt tocat per la tramuntana" serà un himne tota la vida.
    El Jamiroquai amb el Cosmic Girl i el Virtual Insanity, genial, com el Tonight Tonigth dels Smashing Pumpkins, són cançons que encara escolto. Però a la meva època no era prou comercial perquè sonés per tot arreu. I aquelles dues d'Ska-P que dius, doncs si, les vaig botar molt hahaha Com el Song 2 dels Blur! La gent es tornava boja quan sonava, tothom saltant i udolant!

    ResponElimina
  32. De veritat aquesta cançó un nou himne???? Decididament, em faig gran. Buf....

    Les meves, tot i anar tard..... Creep, Radiohead. Dreams, The Cranberries, Give it away, RHCP (no és la que més m'agrada, xò parles d'himnes...), Girls & Boys, Blur, Common Peaople, Pulp, Just like heaven, The Cure, November rain, Guns'n'roses, Miami beach, Lax'n'busto, L'Empordà, Sopa, Boig per tu, Sau i Menja avellanes, Els Pets (he sigut poc de Pets fins ara, m'agraden més ara, de grans, que de jove)....

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ah, per cert, m'agraden les teves!!! Però d'Oasis, sempre preferiré Don't look back in anger o Whatever :)

      Elimina
    2. Buf, ara que miro detingudament els comentaris..... com podia haver deixar Smells like teen spirit.... un himne, una cançó que ho va canviar tot.

      Elimina
  33. Eva, entre els 15 i els 20 a mi no em sembla que hi hagi tanta diferència. Després ja potser sí, però aquestes edats són les que comences a sortir, cadascú depenent de la seva precocitat, i en general es pensa en les mateixes coses, provar el que fins ara no has provat, passar-ho bé, lligar... tot és més descontrolat, no pares mai, i la música juga un paper important, la vius molt intensament. Almenys jo no sabria diferenciar massa entre aquestes edats, però en algun moment vaig començar a sortir més seriosament, i no devia ser als 15, era més tard segur.

    Assumpta, els grups els coneixia, és clar, de grups n'he sentit anomenar molts, però no devien ser dels preferits dels meus pares. Ells són una mica més grans i els que sempre havia sentit anomenar eren els Beatles i els Stones, és clar. De quan jo vaig néixer només conec Earth Wind and Fire i Boney M, per tant més val oblidar-ho!
    Ja veig que vas tenir les teves històries per comprar-te aquests discs. El primer disc que vaig tenir jo era en casset i era de Duncan Dhu, fa vergonya i tot reconèixer-ho. No el vaig comprar jo, me'l va comprar el meu pare. Abans de comprar el meu primer disc passarien molts anys, i moltes gravacions pirates també. I és que jo no vaig tenir mai setmanada ni paga de cap mena, a casa meva funcionàvem així. Quan necessitàvem diners, ens els donaven, però mai gaires. Al final era com tenir paga, el que passa és que no era periòdica, però en general gastàvem poc i quan s'acabava en tornàvem a demanar. Mai vam tenir gaires problemes amb això, però la despesa va anar pujant amb els anys, és clar.
    Ostres, això del so Philadelphia... sort que no em va enganxar a la meva època...

    Roselles, no cal estar tan tocat per la tramuntana per considerar l'Empordà un himne. Ostres, aquesta sí tu, perdura i perdurarà molt temps. Però he de dir que jo l'he avorrit. Estaria molt avall en una llista de cançons favorites en català, però és un himne, sens dubte, potser el que més, juntament amb 'Boig per tu', tot i que aquesta no té música d'himne.
    Veig que tens molt bon gust musical, hahaha! Tu i jo no podem tenir massa diferència d'edat, per força! Com he pogut oblidar 'Song 2', mare de déu. I tant que l'hem botat i udolat, i encara ho faria! Molt bona aquesta, negatiu per mi per no pensar-hi, i pels altres també!

    rits, si no passaves a comentar aquest post t'hagués estirat les orelles, si estava fet per tu gairebé! El temps dirà si 'The nights' es converteix en himne, suposo que no, però és de les que més m'agraden d'ara. Molt bona selecció la teva, no esperava menys de tu! Ostres, l'altre dia no vaig recordar el 'Give it away' dels Chilis, vaig esmentar 'Under the bridge' i ja sabia que me'n deixava alguna! Tots aquests grups, la majoria, tenien altres cançons que també són dignes de ser recordades. Com Oasis, però 'Wonderwall' no és negociable, és l'autèntic himne generacional. Les altres són, senzillament, cançons d'Oasis. A 'Don't look back in anger' li tenia certa mania, a veure si encertes per què. Va, segur que tu pots encertar-ho.

    ResponElimina
  34. Suposo que depèn de cadascú. Jo als 15 estava començant l'institut, i als 20 ja era el segons any d'universitat, lluny del poble. Els interessos, les companyies, l'ambient, les perspectives, i els concerts als quals podia assistir eren molt diferents. I per tant, les cançons i el sentit de la música.

    ResponElimina
  35. Caram... com se'm va passar aquest post musical? Massa tard ja per parlar-ne. En fi, jo com l'Alfred em quedo amb els Sultans of Swing dels Dire Straits, però també amb l'Imagine del Lennon. Però aquests eren molt populars. De seguida em vaig introduir en el món de Neil Young que no he aparcat mai, i per a mi els himnes passen a ser temes com "Old man" o "Powderfinger" tots dos ben diferents però que m'han marcat molt musicalment (els dos estan penjats a la secció musical del meu bloc). I a banda tinc altres referents com Led Zeppelin o Lynyrd Skynnyrd.

    ResponElimina
  36. Eva, ja veig que ho vas viure de manera molt diferent, però la veritat és que jo no recordo massa aquelles èpoques, no les puc diferenciar tant. Sé que vaig començar a sortir, la música que m'agradava escoltar quan sortia, i no sabria dir de quins anys concrets eren. Hi havia moltes cançons que van fer fortuna durant aquells anys, però la gràcia és saber quines recordem ara com a representatives, encara que sospito que ens posen qualsevol que balléssim llavors i tots deixem anar algun 'ooooooh' nostàlgic.

    Ignasi, mai és tard en aquesta casa. Jo rebo els comentaris per mail, així que no em passen per alt, i miro de donar resposta, sempre que no sigui en un post de dos segles enrere. Ja veig que tu ets una mica més granadet que jo, res que no sabéssim. Dire Straits i Lennon són anteriors a la meva generació, però com que s'han anat arrossegant també els conec, és clar. Els referents personals ja són una altra cosa, tots en tenim, però potser no eren compartits majoritàriament. L'exemple que he posat jo eren els Smashing Pumkins, que a mi m'encantaven, però penso que la seva fama no es va estendre massa per aquí a casa nostra.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.