dimecres, 4 de febrer de 2015

Ràpid i indolor

De vegades la vida té un puntet irònic, cruel fins i tot. Molt pocs recordareu que jo vaig estar fent la tesi després de llicenciar-me, vaig dedicar quatre anys a la investigació bàsica, i a l'hora de posar-me a escriure el meu director va dir que no tenia prou resultats, i no me la va deixar presentar. Vaig batallar per fer-la, però no hi va haver manera, així que em vaig quedar sense ser doctor, i amb l'autoestima molt tocada, ja que em sentia un complet inútil. El pitjor del cas és que, veient altres investigadors que hi havia per allà, el meu director era dels més normals, bon científic i bon paio fins i tot, però jo me li vaig creuar i patíem una evident manca de feeling. Vaig sortir d'allà pensant que el problema era meu, és clar. Un altre fet és que aquest home és de les poques persones que ha aconseguit empetitir-me, la seva presència m'imposava com no ha fet ningú. Això contribuïa a que em sentís insignificant.

El temps va passar i vaig començar al sector privat. Allà les tornes van girar, i amb ganes de demostrar-me que no era tan inútil, em vaig posar a pencar com un cabró, i fins el dia d'avui crec que se'm reconeix ser un bon treballador. Mica en mica aquells temps de la tesi i aquell home s'han anat diluint i perdent la influència negativa que feien a la meva vida. Formen part d'un passat de records no massa bons, però que també em serveixen d'experiència. Era l'any 2008 quan vaig marxar d'allà.

I per què explico totes aquestes coses? Doncs perquè ara la meva parella ha necessitat una figura burocràtica a la universitat, algú que signi papers, i qui li han assignat? Efectivament, el meu antic director. Per sort no hi haurà de tractar gaire, però pensar que haurà de passar per on em va caure l'ànima als peus i parlar amb la persona que ho va gestionar, em fa tornar els tremolors. Com diu ella: 'serà ràpid i indolor'. Això espero. A veure si en un futur me l'hauré d'acabar trobant... no sé si tindria gràcia o no.


22 comentaris:

  1. Esperem que sí que sigui ràpid i indolor...

    ResponElimina
  2. Sí que és una ironia de la vida (o un exemple raro de l'etern retorn de Nietzsche). Però pensa que la situació és diferent, ell potser ha canviat o s'ha modulat i els papers semblen cosa més senzilla, res que no ens fa por.

    ResponElimina
  3. Sí, potser ha canviat...creuem els dits.

    ResponElimina
  4. La vida està plena de cabrons malparits. No solament això sinó que repeteixen i te'ls vas trobant varies vegades. Els bons? No, els bons son més esquius i es moren de seguida. Miram a mi! Estic sempre saludant per tots els blogs :D

    ResponElimina
  5. La llei de Murphy s'ha tornat a sortir amb la seva.
    Esperem que al final, la mantega de la torrada empastifi aquest director torra...torrades.

    ResponElimina
  6. Tots tenim una espina clavada. Vivim tranquil·lament sense pensar-hi, però de tard en tard l'atzar la mou i aquest moviment ens fa mal (molt o poc, això depèn) i ens fa recordar que hi és.
    Ànim, seria massa casualitat que per a la teva parella es convertís també en una espina. A més ella ja està previnguda, gràcies a tu.

    ResponElimina
  7. Caram! una peli de por!!
    Els malsons que tornen... Espero que l'experiència no li surti massa cara a la teva parella.

    ResponElimina
  8. I què va fer durant els quatre anys el "director" de tesi? No se'n va adonar abans? Se suposa que un director dirigeix.

    ResponElimina
  9. Doncs sí, esperem que sigui ràpid i indolor. És curiós, però, com aquests personatges van reapareixent i sobrevivint, sembla que sense fre, mentre que als bons la de la dalla va fent via amb ells. Hi ha gent que diu que el temps acaba posant les persones al seu lloc. Jo crec que en general arriba tard, però si a tu et serveix...

    ResponElimina
  10. Tinc una companya de feina amb una història semblant a la teva, fa molta ràbia. I a més, ironies de la vida, ara li toca a la teva parella, esperem que tingui sort. I no serà mala persona, però a tu et va fer una putada, parlant clar.

    ResponElimina
  11. el que ha anat malament a un no té perquè anar-hi amb un altre....els feelings amb les persones canvien molt i depenen amb el peu que entri, potser serà cosir i cantar. O això espero que vagi

    ResponElimina
  12. Com diu en Xavier, és la llei de Murphy, que fa de les seves... Amb raó se sol dir que el món és ben petit...
    Bon vespre.

    ResponElimina
  13. Potser sí que tindria gràcia que ja t'importés menys.

    ResponElimina
  14. El meu comentari crec que me l'ha pres el Joan Gasull, així és que sols espero que el personatge en qüestió no s'assabenti de qui és parella.

    ResponElimina
  15. Hi ha persones que tornen a passar per les nostres vides. Qui sap, potser ara tens l'oportunitat de veure'l d'una altra manera. I potser ja no et podrà fer sentir petit. T'has plantejat poder-li dir que has triomfat en la teva feina malgrat t'ho fes passar tan malament? Seria una petita venjança. Quants científics no poden treballar del seu camp? Pensa-hi. Potser la casualitat t'ha portat per poder "saldar" un compte pendent.

    Per altra banda, compartint professió era fàcil que te'l creuessis, no trobes? El món no és tan gran.

    ResponElimina
  16. Sobre tot, que no us vegi junts!! :-))

    I què hagués passat -parlo des del desconeixement total- si tu haguéssis dit que la volies presentar igualment? Ell tenia prou poder per vetar-te??

    ResponElimina
  17. Uff, tela amb les ironies de la vida! Diuen que res no passa perquè sí, a veure per quina raó pot haver tornat aquests a aparéixer. Fixa't que potser, malgrat el regust amarg que en tens, et va ensenyar a lluitar pel que un vol encara que algú es posi pals a les rodes. Potser si que, com diu la ¨Rits, la casualitat et porti a saldar el teu compte pendent.

    ResponElimina
  18. Potser ara us avindrieu, qui sap! Sobretot pq no hi ha cap relació jeràrquica entre vosaltres

    ResponElimina
  19. Són curioses les coincidències de la vida...Ben segur que sí ara el trobessis o tractessis la teva reacció seria diferent, per sort el temps i les experiències ens donen una nova mirada als fets/persones.

    ResponElimina
  20. He de dir que amb aquests dies que han passat la primera trobada entre ells ja s’ha dut a terme i no ha passat res de l’altre món. Segons ella, és un home una mica sec, però no passa d’aquí. Millor, ara passarà un bon temps fins que s’hagin de tornar a trobar. I jo tranquil. Moltíssimes gràcies pels comentaris que heu deixat.

    Carme, jo també ho espero...

    Gemma Sara, no em preocupa què li pugui fer a ella, probablement res, farà el que calgui i ja està. El problema el tenia amb mi. Una cosa és tenir preferits, i l’altra menystenir tant una persona. O així ho percebia jo, molts cops em feia sentir com que no existia. Ella no tindrà aquest problema segur, però per si de cas, que no digui que em coneix de res...

    maria, no crec que hagi canviat, però el problema el tenia amb mi, no té per què deprimir ningú més.

    Pons, però si tu ets entranyable, home. Al final t’agafarem afecte i tot. Sí que és cert que hi ha persones que ens trobem periòdicament i que no en tenim cap ganes, però penso que també trobem persones que sí que ens fa més gràcia, però només recordem les dolentes. Sempre prestem més atenció a les dolentes que a les bones.

    Xavier, l’has clavat, aquí Murphy no ha deixat passar l’oportunitat. Jo ja passo d’aquest home, no cal que s’empastifi, només que no ens torni a muntar cap pollastre. Ara no té un paper tan rellevant com abans.

    Xicarandana, d’espines en tenim moltes, però sortosament no les recordem. Com que els records van i vénen, i les persones també, de tant en tant se’n mou alguna. Confio que aquest cop no farà gaire mal, jo no hi hauré de tractar, i a ella no té per què passar-li res amb el meu director, ja que no l’haurà de veure gaire, i tampoc hi haurà de tractar. I tampoc era mal paio, potser no tindrien cap problema ells. Més que prevenir-la, li he explicat la meva història, amb aquesta mena de sort estranya no me la podia guardar per mi.

    Jomateixa, penso que no. No hi haurà de tractar gaire, però déu n’hi do el malson, oi? Després de tants anys, reapareix del no res. El món és realment petit.

    Jordi, per més que t’expliqués, no et faries a la idea. Probablement, la seva versió i la meva serien diferents i sense poder tenir la seva no el deixaré ara de volta i mitja. Jo penso senzillament que el meu projecte no interessava massa i que a mi em va veure sense massa empenta, em va deixar una mica de banda, potser sense voler-ho, i la cosa no va acabar bé. Prefereixo no reflexionar massa més sobre el tema.

    Ignasi, em sembla que ha quedat la impressió que aquest home era mala persona, i ja vaig intentar que no ho semblés, però és normal que us poseu de la meva part. A mi m’ho va fer passar malament, però també era per com era jo. Amb altra gent no ha tingut problemes, i que jo recordi a ningú més li va passar el mateix que a mi. Alguna cosa vaig fer malament, això segur. Que ell potser no hi va posar tot el que podia de la seva part, potser també. Però tant com avisar a la de la dalla demanant l’hora... tampoc és el cas.

    Botika, ho expresses bé, al llarg dels comentaris vaig dient que no és mala persona, que era un tema només amb mi, però la claves dient que a mi em va fer una putada, no ho puc dir d’una altra manera. Una altra cosa és que jo tingués part de la culpa, però vaig rebre. No consola saber que hi ha gent en la mateixa situació, aquestes coses no haurien de passar, però n’he sentit encara de molt pitjors.

    Sr. Gasull, tens tota la raó, les coses no tenen per què anar malament, i a més la relació que han de tenir serà molt minsa. Ella no li parlarà de mi, i ell no podrà fer la relació d’idees. No sé què passaria si així fos, però no tindrem l’oportunitat de descobrir-ho. Només espero que faci la feina que li toca i que no molesti massa.

    ResponElimina
  21. M.Roser, el món en general és molt petit, però el de la ciència encara ho és més. No pots quedar malament amb ningú perquè no saps mai qui et tornaràs a trobar, que la vida dóna moltes voltes. És un tòpic, però és dels més reals que conec. Murphy actua, però esperem que no passi d’aquí la seva intervenció.

    Eva, no m’hauria d’importar gens ni mica, però encara tinc una espineta clavada i la tindré sempre. Potser no m’ho mereixia, és cert. Però no sóc doctor perquè ell no va voler. Això també és cert.

    Màrius, intentarem que no se n’assabenti, i estic convençut que tot anirà com una seda. Però per si de cas, creuaré els dits.

    rits, si fos una altra persona potser ho faria. De fet, algunes vegades he pensat que si aconseguia una cosa, li aniria a passar per la cara. Però no ho faria, ho sé. Ja et dic que poques persones a la vida han aconseguit empetitir-me, i ell ho faria sempre, segur. No volent, però el seu orgull i la seva altivesa a mi em superen. I em superen probablement perquè sempre he pensat que és així perquè pot. S’ho pot permetre. No crec que vulgui mirar per sobre l’espatlla de ningú, però pot fer-ho. I el veig tan infinitament superior a mi que em pot. I generalment no em passa això, reconec els que són millors però no em fan sentir petit, sinó admiració. És un cas especial i no faré res, perquè el que faria seria el ridícul. A més, tampoc es pot dir que hagi triomfat en la meva feina. Treballar d’allò que has estudiat per mi no és triomfar, és la normalitat. Que hi hagi tanta gent que no pot fer-ho és l’anomalia, i sobretot la mala gestió del govern. I pel que fa a la possibilitat de trobar-me’l, sempre hi és, realment el món de la ciència és molt petit i no se sap mai, però esperava que no passés, francament. I probablement no passarà, no l’he de veure per res, jo. Veus? Mai refuso les confrontacions, sóc de donar la cara, encara que de vegades costa. Però ell és especial pel sol fet que prefereixo no veure’l més.

    Assumpta, em temo que sí, ell és el director i necessites la seva figura perquè signi els papers. Suposo que hi havia altres maneres de presentar-la, demanar un tutor, algú altre que et signés els papers, però crec que hauria estat entrar en una dura pugna legal i que no m’ho haurien posat gens fàcil. En aquells moments jo anava molt just de forces per com havia anat tot, no em podia enfrontar amb algú que em guanyava sempre.

    Laura T, no sabria dir-te si hi ha un motiu pel qual aquest home ha tornat a aparèixer. Molts cops he temut trobar-me’l, això sí, però només puc parlar de casualitat aquest cop, i casualitat molt desafortunada donades les circumstàncies que han portat a la seva aparició. M’agradaria donar-te la raó, però em temo que no és això. No vaig aprendre a aconseguir el que volia, al contrari. Vaig veure que no era capaç de lluitar per una cosa que em mereixia, vaig deixar que ell es sortís amb la seva sense fer-hi massa, perquè no em veia capaç de fer-hi res. Així que encara que em pesi, he de dir que trobar-me’l no em portaria a saldar cap deute pendent, sinó a fer-me petit una altra vegada, probablement. Suposo que les derrotes més val reconèixer-les quan ens toquen.

    Loreto, és una altra manera de veure-ho, però perquè això passi hi ha d’haver certa voluntat, i em sembla que per part meva no n’hi hauria. Per part seva ho dubto també. Crec que serà una espineta que portaré sempre.

    Audrey, com deia per aquí amunt, només de pensar en veure’l em poso tens, així que no crec que estigués massa predisposat a canviar la relació que teníem. Ja m’hagués agradat mantenir una bona relació amb ell, mentre feia la tesi i posterior, però vaig passar el límit i crec que no hi ha camí de tornada, tot i que segur que en part ho mereixi, mai podré perdonar com em feia sentir, així que no és que no pugui millorar la relació, sinó que probablement no vull.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.