dissabte, 14 de febrer de 2015

Interès minvant

La majoria dels que seguiu aquest blog sabreu que sóc biòleg i bioquímic. Però tot plegat té un inici, i llegint l'altre dia l'Ignasi em va venir al cap el camí que em va portar a cursar aquests estudis. De petit era un apassionat dels animals. A casa teníem un munt de llibres, col·leccions senceres, de la fauna mundial, en sabia un niu! M'encantava la fauna d'Oceania, era la meva preferida. Però un dels llibres que consultava una vegada rere una altra era el dels rècords d'animals, els més ràpids, els més llargs, els que saltaven més... vaja... classificacions. També us sona això de mi, oi? Això sí, si hi havia uns animals que m'agradaven per sobre de tots, eren els dinosaures. També tenia uns quants llibres que em sabia de memòria de les vegades que els havia llegit. Ai, els dinosaures...

De més gran no em vaig apartar del món de la ciència, perquè entenc que a qualsevol nen petit li agraden els animalets, no té massa mèrit. No sé si gaires de vosaltres recordareu una col·lecció de fascicles que es deia Quest i que era de divulgació científica juvenil. Doncs jo la vaig fer i passava moltes estones arxivant els fascicles en les carpetes que et donaven. Ja apuntava maneres i descobria que hi havia altres coses a banda d'animals. A mesura que estudiava em va anar agradant més el detall. Com funcionava la natura, la fisiologia dels òrgans, baixar al nivell cel·lular... i com no, mirar dintre de les cèl·lules, les molècules, les interaccions entre elles... Allà hi ha tot un univers fascinant només comparable a la complexitat de les galàxies.

I allà em vaig quedar. Vaig començar biologia tenint clar que aniria a bioquímica, tenint en compte que abans calia estudiar dos anys d'una altra carrera científica per entrar-hi. Després una mica més i no hi entro, però vaig seguir el meu camí. Actualment treballo amb cèl·lules, però el que m'interessa és què hi passa dins. És un món que encara em fascina, i tot allò que és més gran que una cèl·lula ja no m'interessa tant. No m'he mogut de la ciència, però he davallat el meu punt de mira uns quants ordres de magnitud. Qui sap, potser si els dinosaures encara estiguessin vius...

24 comentaris:

  1. Hahahaha homeee! Llavors, el que és minvant no és l'interès, sinó l'OBJECTE d'aquest interès ;-))

    T'agradaria estudiar cèl·lules de dinosaure? :-DD

    ResponElimina
  2. M'has recordat aquella pel.li, "El increíble hombre menguante", molt bona, encara que el que minva aquí és l'objecte de l'interès, com diu l'Assumpta, has anat depurant, depurant fins al més petit o quasi més petit... Segur que seria compatible amb els dinosaures, però això ja és biologia-ficció...

    ResponElimina
  3. Com és d'important la motivació de quan ets menut eh! D'un nen pot sortir qualsevol cosa, i tot comença per interessar-se en general per algun tema... La veritat és que sí que els agrada molt als xiquets els animals i sobre tot els dinosaures, i interessar-se per coses més concretes és anar més al detall, més que un interès minvant... Les grans coses es troben en els petits detalls, i el funcionament de les cèl.lules és tot un misteri que pocs afortunats entenen!
    El nostre món podria ser una cèl.lula que forma part de l'univers, no?
    A partir d'una cèl.lula, segons algunes versions, es podria fer que tornàren els dinosaures a la vida, ves amb compte!

    ResponElimina
  4. Tu que ets biòleg i químic, creus possible el renaixement dels dinosaures, tal com fan a Jurassic Park?
    No fa gaire una estudiosa dels mamuts, assegurava a la Vanguardia (per sort el censor, perdó, director Marius Carol no el va censurar) que és possible fer renéixer els mamuts mitjançant la col·laboració d'una elefanta.

    ResponElimina
  5. A mi també m'agradava Quest, però la majoria de les vegades no arribava. Ja veus: per culpa de la quiosquera no vaig tirar per la bioquímica! ;-)

    M'ha agradat molt l'apunt.

    ResponElimina
  6. Llegint-te penso en què podries ser fill meu, o germà meu. Sóc d'una família fanàtica de la natura i el coneixement científic. I els dinosaures! genials! Reproduccions de Tiranosaure, pòsters, enciclopèdies. Has tingut sort, però, si encara pots treballar amb les cèl·lules. El biotec que tinc per casa només treballa en gestió. I és que, hores d'ara, no hi ha gaire espai en els laboratoris. :(

    ResponElimina
  7. No estàs tan lluny de l'estudi de dinosaures; només es tracta d'agrupar el nombre adequat de cèl·lules... :) A mi la ciència no m'apassiona especialment, tot i reconèixer que ha de ser un món fascinant, però m'has recordat força el meu fill irlandès, que es mou en el camp de la química i té uns interessos vocacionals que s'assemblen als teus.
    Una abraçada!

    ResponElimina
  8. Ostres que ignorant. No em sona de res Quest.
    Ho important és que encara t'interessi tant i que no en perdis les ganes. Molt bé! T'envejo.

    ResponElimina
  9. Home, jo diria que has optat per la solució més còmode, és més fàcil remenar cèl·lules que dinosaures enters.

    ResponElimina
  10. A mi em sembla que a la majoria de mainada, els fascinen els dinosaures, potser perquè els veuen com uns éssers que mai podran contemplar al natural, malgrat saben que van existir, per les restes que se n'han trobat...
    Això de les cèl·lules ha de ser fascinant...Jo tot el què he aprés de la natura, no ho he fet amb llibres sinó al natural ,(in situ)que ho tenia més a l'abast i era més econòmic...
    Bon vespre, XeXu.

    ResponElimina
  11. Com diuen per aquí no ha minvat l'interès, sinó la seva mida. La qüestió és no perdre les ganes. Sembla mentida que un interès ben conduit pugui arribar tant lluny

    ResponElimina
  12. Doncs si que ha minvat!
    El més important, però, és que puguis fer una cosa que t'agrada, que t'apassiona. Quan et veus en la necessitat de fer feines que no t'interessen és fa molt feixuc treballar.

    ResponElimina
  13. Que importants que sou i com us admiro a tots aquells que investigueu en el món de les cèl·lules. Potser el tamany no és tant important...

    ResponElimina
  14. Les meves filles van estar un temps obsessionades pels dinosaures. Se sabien tots els noms i fins i tot tenim alguns llibres que els vaig regalar.
    Ara la gran també vol triar química i biologia... a veure cap on anirem...

    ResponElimina
  15. "tot allò que és més gran que una cèl·lula ja no m'interessa tant",-dius tu- i jo penso que si tens interès per aquesta petitíssima part de tot, també tens interès per tot allò més gran.
    Seria molt important si tots els xiquets ho tinguessin tan clar com ho has tingut tu i pogués arribar a port, treballar amb el que sempre t'ha agradat és un privilegi.
    Ens cal més calerons per a investigació i cap ni un per a armes.

    ResponElimina
  16. jo no ho veig com un interès minvant sinó més aviat el camí per descobrir el que realment t'interessa.

    per cert, el Quest no el coneixia, xò si que vaig fer els dos àlbums que van fer els d'Enciclopèdia catalana, de vertebrats i invertebrats. com em van agradar les papallones!!!

    ResponElimina
  17. A mi també em van regalar un llibret amb els rànquings dels animals! I també un altre sobre eles insectes! A part que em va agafar en plena infància la època Jurassic Park i llavors tot eren dinosaures :D
    Però malgrat tot lo meu amb els dinosaures es va esvair ràpid i vaig tirar després cap el Tente primer i després el Lego, i després de molts anys unint peces ara uneixo línies de codi.

    PD: Estava esperant el comentari de l'ignasi per a veure què deia l'eludit, però veig que res...

    ResponElimina
  18. Quan el meu fill era petit a casa teníem una veritable invasió de dinosaures... llibres, pel·lícules, figuretes... Al créixer la passió no va desaparèixer, però va decantar cap un altre banda... els boscos... ell anava per forestal.

    ResponElimina
  19. Treballar amb el que t'agrada i continuar amb aquesta passió ( estudiant els microorganismes...aquells que no pensen, o si? ) és un luxe!

    ResponElimina
  20. Jo vaig començar amb els dofins i actualment es podria dir que estudio el paper d'una proteïna a nivell microvesicular, així que... més o menys com tu, però els dinosaures eren més grans. Ara bé, si enlloc de dofins dic cetacis, això inclou la balena blava, que és un bitxo prou gran per ser comparable als dinosaures!

    Jo no he fet mai res a fascicles, però tenia un atles d'animals (del qual ja no recordo el nom) que estava molt bé i me'l mirava tot sovint.

    ResponElimina
  21. Sí que és una sort poder-se dedicar a allò que has estudiat, però quan esdevé la teva feina potser et desapassiones una mica. Això no vol dir que no t’agradi, però tot, sense excepció, es torna rutinari. Moltes gràcies a tots pels comentaris que heu deixat en aquesta entrada.

    Assumpta, si sabessis l’estona que em vaig passar pensant el títol... em venia de gust fer el post, però després no sabia com titular-lo. Naturalment és com dius tu, el que minvava era l’objecte del meu interès! Cèl•lules de dinosaure... que interessant!

    Gemma Sara, sens dubte, si hagués existit l’especialitat de bioquímica dels dinosaures jo l’hauria triat! Mira, ara que he escrit això, ‘bioquímica dels dinosaures’, potser hauria estat millor títol que el que he acabat posant!

    Ada, sí que és cert que a molts nens els agraden els animals, de fet a tots inicialment, perquè tots els llibres infantils tenen animalons i és de les primeres coses que aprèn la canalla, el nom dels animals, els sorolls que fan, aquestes bajanades, però per on comences a ensenyar-los, és clar. Però jo dic anar una mica més enllà. No parlo d’animals personalitzats que fan coses de persona, parlo de llibres sobre fauna, per nens, però sobre fauna. Hàbitats, alimentació, costums, separats per continents, o per tipus d’hàbitat, curiositats, tot el que vulguis. No sé si tants nens van tan enllà. I els dinosaures també, és clar, són molt espectaculars, però no parlo d’en Dino, parlo d’estegosaures i eoraptors.
    No et pensis, hi ha molts biòlegs i similars, molta gent coneix com és una cèl•lula per dins! De fet, ho expliquen a l’escola i a l’insti, tothom ho hauria de saber, fins i tot una aproximació molecular, però fins a certs nivells només hi baixem els biòlegs moleculars o bioquímics. Però bé, després hi ha els físics que van encara més enllà i baixen alguns nivells més, atòmic i subatòmic. Bona observació, en la natura sembla que només canvia l’escala, des dels nivells més baixos l’organització sembla que es va repetint i tot i que salvant les infinites distàncies, que són moltes, podem trobar un paral•lelisme entre els electrons que es mouen al voltant del nucli d’un àtom i els planetes que giravolten al voltant del sol. Tot i que en realitat la dinàmica té poc a veure, però s’hi assemblen!
    No sé jo si ens convé clonar dinosaures... això és jugar a ser Déu, i si els dinosaures van desaparèixer fa molt temps, per alguna cosa serà...

    Xavier, no confonguem, no sóc químic, eh? Els químics són una raça a part, fan coses que els biòlegs no entenem. Sóc bioquímic, però té molt més a veure amb bio que amb química. El que vindria a ser un biòleg molecular amb un nom.
    Una pregunta interessant. Jo te’n faré una altra. Suposant que puguem fer-ho, creus que ho hem de fer? El plantejament de la pel•lícula no sembla descabellat tenint en compte els avanços actuals. Si tens una bona reserva de DNA ben conservat pots intentar fer servir òvuls d’alguna espècie actual per fer-los servir d’hoste. Les possibilitats són diverses, però els inconvenients també ho són. Probablement faríem molts intents que sortirien malament abans d’obtenir algun exemplar viable. Començant perquè el DNA de milions d’anys no estarà perfectament conservat i caldrà una gran potència en enginyeria genètica per reconstruir les parts que no estiguin bé, i per fer-ho caldrà fer servir DNA d’espècies emparentades actuals, per tant tampoc no ens assegurem que reproduïm un dinosaure tal i com era. Però podríem aconseguir alguna cosa semblant, penso que sí. Ara, també penso que no cal, i que no hauríem de fer-ho. Jugar a ser déu no sol funcionar.

    Eva, coneixies el Quest? I a més el col•leccionaves (ho intentaves)? Caram, em deixes més tranquil, pensava ja que m’ho havia imaginat, fa tan temps i se’n troba tan poca info a la xarxa... Ja pots anar a buscar la quiosquera i trencar-li les cames, mira que ser la culpable de que nos siguis bioquímica... et va arruïnar la vida.

    ResponElimina
  22. Clídice, he de dir que la fal•lera per la natura la tenia més quan era petit, i després em vaig dedicar a les meves cèl•lules i a les rutes metabòliques i de senyalització intracel•lular. Tampoc no em desagradava l’enginyeria genètica, disciplina que segur que el teu biotecnòleg domina a la perfecció. Vaig tenir sort de trobar la feina que tinc, tot i que em van obligar a fer un any sabàtic no remunerat, però realment puc treballar del que vaig estudiar i del que m’agrada. No sempre és la feina més emocionant del món, però no és poc. I tampoc és la somiada, ja que ara tinc posició teòricament inferior a la de la meva graduació, però igualment la ‘titulitis’ és una bajanada, hi ha cada doctoret pel món que... M’he congraciat amb la natura ja de gran, encara que no en gaudeixo tant com tu, que sé que t’encanta, i el problema és que la setmana em deixa prou rebentat com per preferir el sofà quan arriba el cap de setmana. Això si no hi ha castells, que llavors ni descans tinc.

    Galionar, primer de tot, la pregunta és obligada... fill irlandès?? Això m’ho hauries d’explicar... El món de la ciència pot ser apassionant o no ser-ho. La ciència és fascinant, però com passa molts cops, els científics poden fer que sigui una merda. Quan ets a dins veus que està tot tan podrit com qualsevol altre camp, i això desmoralitza una mica. Cal tenir molta paciència per veure que el que importa és el que estudies, i no la política associada. Però això passa sempre i a tot arreu, cosa que em porta a dir que la ciència no és diferent a qualsevol altra disciplina, i que generalment ens sembla una meravella tot allò que no ens correspon i que no coneixem. Conèixer alguna cosa és perdre-li una mica el respecte... per mèrits propis.

    maria, no conèixer el Quest et converteix en una persona normal. Els que el coneixem som els rarets, no pateixis. He fet de la ciència la meva vocació, i la meva professió, al final tot acaba sent rutinari, però és fàcil emocionar-se quan treballes amb aquestes coses, i es poden arribar a mantenir converses molt interessants, però només entre col•legues, és clar.

    Sr. Gasull, depenent del que entenguem per fàcil, però certament, no sé si em faria massa gràcia anar a fer recomptes de dinosaures al camp... el més fàcil és que perdés algun membre cada vegada, i no en tinc tants...

    M.Roser, els dinosaures tenen un poder molt atractiu per la canalla, en desconec els motius, però realment atreuen molt. Però com explicava més amunt, la meva fal•lera va anar una mica més enllà que la de la majoria, coneixia un munt de dades específiques de moltes espècies, però les vaig anar oblidant, és clar. Encara recordo molts nomes, això sí. Tot el que no es coneix sol semblar fascinant, però quan hi treballes no ho sembla tant. Ara, hi ha moltes coses per descobrir dins de les cèl•lules, així que treballar amb elles segueix sent emocionant molts cops.

    Mireia, no sé si la meva evolució es pot considerar normal, suposo que en part sí, però segur que a molts nens i nenes els agradaven els animals de petits i després s’han dedicat a qualsevol altra cosa. Jo mateix, vaig anar canviant el meu interès, que no minvant, i després els animals ja no m’agradaven tant, però m’agrada haver-ne après moltes coses quan era petit, algunes encara les recordo, i no me les van ensenyar després ni a la facultat!

    Glòria, quan una passió es converteix en feina segurament perd part del seu encant, però no cal dir que és molt millor treballar en coses que t’agraden, que coneixes, i que vols seguir aprenent. No sé si en diria passió, però sóc un ‘professional’ d’allò que m’agradava de petit i de jove, dit així penso que m’he de sentir afortunat.

    ResponElimina
  23. Són com, importants no ho sé. És clar que hi ha gent que fa descobriments molt importants que ajudaran a la gent, però tanta altra gent s’hi dedica i no aconseguirà mai res. No sé si la meva contribució científica salvarà gaires vides, però almenys ho intento. Ah, i la mida de les cèl•lules de vegades sí que importa!

    Jomateixa, les teves nenes ja es nota que són unes cracks, la gran va per molt bon camí. Lectora, futura sectària bioquímica... molt bé, molt bé, així m’agrada, que el nostre estirp no es pot acabar. Ja suposo que a molts nens els agraden els dinosaures, jo m’hi vaig interessar força, penso que per sobre de la mitja, almenys no veia els meus companys tan interessats, però potser les teves filles en saben més.

    Sa lluna, si sabessis el pressupost que es destina a la investigació militar... De fet, molts invents importants han sorgit inicialment com a tecnologia militar i després s’han estès en usos civils. Però està clar que s’hauria de destinar molts més diners a la investigació, aquest és un tema que millor deixar estar, perquè ens posarem de mala llet. I no, a mi no m’interessa tant aquest tot. La fisiologia és interessant, però m’agrada més què passa en detall. I ja no parlem dels animals, m’agraden com a qualsevol, però no per estudiar-los, i encara molt menys les relacions entre ells, els ecosistemes. L’ecologia era la meva bèstia negra a la carrera. Naturalment, és just l’altre extrem de la bioquímica! I pensar que algun cop a la vida m’havia plantejat fer ciències ambientals...

    rits, el títol és un joc de paraules, no és l’interès el que minva, sinó l’objecte de l’intrerès, com apunten més amunt. Jo desconeixia aquests àlbums, veus. Tot i que he de dir que les cuques no m’han agradat mai, els artròpodes en general m’esgarrifen una mica. És clar que les papallones són maques, però només perquè tenen ales de colors bonics, no deixen de ser unes bestioles allargades, peludes, amb trompes i antenes, i sis potetes articulades. La veritat és que si he de triar alguns animals, prefereixo que tinguin vèrtebres...

    Pons, ja ho veus, l’Ignasi ja no m’estima com abans, què hi farem. Ja veig que la fal•lera per fer llistes i aquestes coses a tu també et ve d’aquella època, els animals són una bona manera d’introduir personalitats obsessivo-compulsives com les nostres. Tot molt normal. Ara que, jo era més de vertebrats, si m’haguessin regalat un llibre d’insectes potser m’ho pensava. M’agrada la teva evolució, encara que puc dir que no me la puc aplicar, i això que el Tente era la meva joguina preferida, me’n feia un fart! Vaig intentar passar al Meccano, però els Reis mai no me’n van portar, és cert, ja tinc una altra cosa per retreure, a part de l’Scalextrix. Però tot i la meva tendència al Tente (Lego no, que era la competència), vaig seguir sent un negat en matemàtiques, i posteriorment en informàtica, naturalment.

    Bruixeta, espero no haver-te despertat records massa tristos. Jo vaig fer el camí contrari, ja veus, ell va tirar cap amunt, i jo cap avall. Però els dinosaures com a punt de partida, això està bé!

    Joana, en realitat no treballo amb microorganismes, de fet els vull molt lluny de les meves cèl•lules, que me les maten! Però són molt interessants, i això de que no pensen no sé jo... per no pensar fan unes coses veritablement sorprenents, són extremadament intel•ligents, si no no podrien traspassar mai les barreres del nostre cos, i ho fan, i tant si ho fan!

    Laia, per què no em sorprèn que hàgim seguit camins similars. Però això teu és trampa, a tu t’encantaven els dofins i els cetacis en general i jo t’insistia per fer bioquímica, i mira com has acabat! Ara posaria aquí una d’aquelles icones del whats del paio amb ulleres de sol! Ah, segons el meu llibre de records d’animals, la balena blava és l’animal més gran i més pesat que ha existit mai, més que qualsevol dinosaure! Bé, en aquell atles d’animals que tenies estava la llavor que et va portar a ser biòloga, va valer la pena consultar-lo sovint!

    ResponElimina
  24. A mi tb m'encantaven els animals, però em tiraven més els domèstics: em sabia totes les races de gossos existents i, de moltes, encara me'n recordo. A ara tinc dos gossos. És una sort que encara t'apassioni la feina, molta gent no pot dir el mateix.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.