dimecres, 11 de febrer de 2015

Ara tot són presses

Heu tingut quatre mesos, però ara cal córrer, és clar. Ara tot són presses. Pot semblar cansat sortir de casa a les vuit del matí i saber que arribaré sobre les onze de la nit, alguns dies són més llargs del que voldríem. Però mentre torno penso que quan arribi encara m'he de posar a pencar una estona, per amor a l'art, és clar, i que a més faré pencar la persona que tinc al costat, que s'ofereix amb més paciència que una santa. Doncs m'entra mala llet, és clar. Perquè ara tot són presses, però quan ho teníem llest i preparat per engegar-ho, a ningú li importava. I si ara no vull? I si l'horeta llarga que tindré abans d'anar a dormir, que l'endemà es matina, me la vull passar vegetant després d'un dia llarg? O gratant-me la pebrotera? O abraçat a qui no ha tingut un dia més curt que jo precisament? De tant compromès de vegades semblo curt. I a fe que moltes altres coses em venen més de gust. Però ho farem, no? Que encara que se'm demani agilitat i els altres puguin fer cas omís quan se'ls demanen coses, aquí no passa res, que això de les jornades de 16 hores és el més normal del món.

31 comentaris:

  1. Fes-te de Convergència, home, que ens prenem les coses amb més calma... Que nooooooooooo, que és bromaaaaaa... :-))

    No sé ben bé de què va, però això de "treballar per amor a l'art" m'ha semblat que no deu tenir a veure amb la teva feina de veritat (que imagino que no la pots fer a casa) i per això he pensat que havia de ser: o el partit o els castells. Com que no estem en temporada de castells i resulta que s'apropen unes municipals, em quedo amb la primera idea...

    Jo -desgraciadament per mi, perquè et prometo que no m'agrada gens ni mica ser així- treballo (així, "per amor a l'art") també sempre sota pressió... però sol ser per culpa meva, perquè vaig pensant "ja ho faré, ja ho faré" i al final s'ajunta tot. Un exemple molt clar és la Revista Parroquial. A mi em passen tots els escrits (normalment per mail, alguuuuuna vegada en paper, cada vegada menys, gràcies a Déu) i jo li he de donar un format de revista. Dissenyar les cobertes, buscar les imatges pertinents, mirar que tot plegat doni un número de pàgines múltiple de quatre (doncs totes les revistes, sempre, han de tenir un número de pàgines múltiple de quatre o sinó quedarien fulls en blanc hehe)... Fa una ràbia increïble quan ho tens tot a punt i veus que ocupa 18 pàgines i mig, o 21 i un trosset... Buscar més fotos, o treure'n alguna, retocar aquí i allí fins que quadra.
    En un parell d'ocasions (fa pocs mesos) no vaig dormir. Res. Ho tenia mig començat, ho havia d'enviar per correu a la impremta perquè s'ho trobessin dissabte al matí, quan obrissin i jo pensant que ho podia acabar en un parell d'horetes divendres nit / dissabte-matinada... les coses es compliquen... les tres, les quatre... escrits que no quadren, imatges que no es troben... les cinc, les sis... les set... Quarts de vuit, per fi, correu enviat. Cervell en plena activitat. Ni rastre de son (l'atac de son terrible el vaig passar cap a les 4 de la matinada). Dutxa i au, a començar un nou dia :-)

    Ara bé, que això em passi per culpa meva, doncs mira... no puc acusar ningú... aprendre a organitzar-me millor i ja està.
    Però més d'una vegada m'ha passat perquè la gent m'ha enviat els escrits tard (molt tard! i, a més, per corregir!), llavors m'he posat com una moto. I és que a mi m'agrada dormir...
    Si vaig de tard (culpa meva) i la cosa es complica (culpa de la mala sort) puc no dormir (no m'agrada, però m'aguanto)... però si vaig de tard perquè ja m'hi fan anar llavors em sento fatal perquè percebo la poca solidaritat de que sap que em dóna feina amb poc temps...

    I aquí vull anar a parar. Això és el que jo no faig: Quan sé que del que jo faci dependrà la feina d'algú posterior, llavors sí que miro de no "encantar-me", de fer-ho aviat, de no anar al darrer minut.

    Per tant, t'envio la meva solidaritat. Fes el que puguis i quan te'n cansis ho deixes i ja ho faràs un altre dia... i sinó, que hi haguessin pensat quan ja fa temps que tot estava llest per començar.

    Per cert, la propera revista ha de sortir el dia 22 de febrer. Tu creus que tinc material? Només una persona UNA!!, m'ha enviat el seu article :-(

    Ànim!!!

    ResponElimina
  2. Però noi, perquè anem a planificar les coses si total després la feina surt igual? I si no surt, total, la culpa serà teva i no dels que l'han de planificar així què...

    ResponElimina
  3. Tranquil, que aquí estem per que ho treguis tot! Desfoga't!!!
    Guarda les abraçades per la companya i deixa la mala llet en un post. Un altre dia ja riurem.
    Però de tota manera, mira de frenar una mica, que si hi ha massa jornades d'aquestes de tantes hores, al final, es peta per un lloc o altre.

    ResponElimina
  4. Els que, quan ens comprometem, tenim clar que s'han de complir els compromisos ens costa entendre aquesta gent pel quals el compromís és un terme tan lax que arriba a fer-se inexistent.
    I quan aquesta falta de compromís influeix en la teva feina i justament els que no han fet la seva a temps són, segur, els que més t'apressen a acabar la teva, aleshores és ben normal aquest sentiment de "mala llet" que expliques.
    Potser la solució hauria estat quan havien passat dos mesos sense que ningú s'hagués mogut, avisar que ja no es podia fer. Ara ho faràs, com tu mateix admets, traient-te hores de son i n'estic segur que quan presentis la feina feta ningú ho tindrà en compte i més d'un pensarà que les teves queixes eren exagerades perquè "la feina ha sortit no?".
    En aquests temes, m'he tornat "dolent" i "egoista" i, per culpa dels altres, no estic disposat a que les jornades de 16 hores siguin el més normal del món... ni molt menys.

    ResponElimina
  5. Cadascú té el seu límit de paciència. Si al principi t'il·lusionava (i segurament et continua il·lusionant) la feina per amor a l'art que fas, d'acord bé, però això no vol dir que hagis de sacrificar la teva vida completa per ajudar, queda molt poètic això de donar-ho tot, però portar-ho a la realitat no es bo. S'ha de saber dir NO, o com a mínim, actualment no puc, ja ho veurem si més endavant.

    PD: A sobre a quarts d'una escrivint posts quan hauries d'estar dormint, però si això et desfoga, cap problema.

    ResponElimina
  6. Sempre ho acabem fent, no? I d'això es refia el personal... No és just, però desgràciadament seguim funcionant així...

    ResponElimina
  7. Les coses que es fan a última hora ixen molt millor.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs mira, en el meu cas, això moltes vegades és cert :-)))

      Elimina
  8. Les presses mai són bones i més fotut si qui fa el treball és un i els altres es graten la panxa. Jornades de 16 hores? D'això si que et diria que ho deixis còrrer, el cos té uns límits i quan et passes s'encarrega de aturar-te. T'ho dic per pròpia experiència, no podem jugar amb la salut. Quan som joves sembla que podem amb tot, però la factura és tremenda i d'una manera o d'altra l'has de pagar.

    Fas bé en desfogar-te però penso que hauries de cercar altres maneres perquè no torni a succeir.
    Aferradetes i força!!

    ResponElimina
  9. Sempre és bo deixar una mica de feina per demà, fa poc que ho practico i alleuja molt. Ànim!

    ResponElimina
  10. Només et puc desitjar molta sort. Si fas la feina bé, tots en sortirem beneficiats, o sigui que: gràcies!!

    ResponElimina
  11. Com et diuen més amunt, s'ha de saber dir que no. Si han tingut 4 mesos i ara tot són presses ... Està molt bé fer les coses que t'agraden i t'omplen però també cal temps per un mateix.

    ResponElimina
  12. La pressa és cosa del dimoni, diuen els marroquins. El lema no oficial d'aquest país és "La pressa mata"
    http://unpuntaldhercules.blogspot.com/2013/12/reserva.html

    ResponElimina
  13. No podria fer-ho encara que volgués, sort que hi ha gent amb tanta energia com la teva. Tens raó quan dius que les coses s'haurien de dosificar amb temps.

    ResponElimina
  14. El problema de fer un esforç en determinades ocasions és que a l'empresa pensen que ja ho pots fer sempre i passa de ser un favor a una exigència.

    ResponElimina
  15. Jo crec que a aquest pas aviat haurem d'allargar el dia unes quantes horetes.... És desesperant veure que tot el dia vas de putu cul i que no hi ha manera de trobar temps per un mateix

    ResponElimina
  16. Ai, Xexu, mai hagués esperat un post com aquest. I la veritat és que t'he de confessar que.... em fa somriure.
    Molts i molts ànims. Si, quan vas agobiat és un pal, i es fa tot feixuc, xò quan després veus els fruits de la teva feina, compensa més fins i tot que el sou de les hores treballant on si cobres.
    Molts ànims! Compaginar-ho tot és ben difícil (jo fa dues setmanes que arribo els dissabtes al matí a l'entitat super enfadada.... i sé que no és això...) xò si fas allò que et mou el cor, ho pot tot.

    ResponElimina
  17. No sé què és això que tenies quatre mesos per fer i ara ho has d'acabar a corre-cuita perquè potser t'hi vas gronxar una mica...Ja ho farem, però mai arriba l'hora fins que ens enganxa el carro...
    De fer coses per amor a l'art, en sé un niu, però sempre que em vegi en cor de fer-les bé i normalment ho faig com més aviat millor i després , penso, doncs no era tan difícil...Ara que si no ens hi veiem en cor, em d'aprendre a dir no, i això que a mi em costa molt i al final la gent n'abusa!
    He al·lucinat llegint el comentari d'en Pons...Un consell tant entenimentat (no hi estem acostumats), deu haver fet un curs de meditació i l'han reciclat, he, he...
    Petonets als dos.

    ResponElimina
  18. Procura no estressar.te gaire, perquè el que has de fer ho faràs igualment. És l'inconvenient de ser responsable i treballador. Sí que és una llàstima que podent fer les coses amb temps i tranquil·litat s'hagi d'anar a marxes forçades, però els de dalt això no sempre ho tenen en compte.

    ResponElimina
  19. Només llegint el post ja sembla que hàgim d'anar de pressa.^-^
    Si hi ha temps, preneu-vos-ho en calma, sinó a córrer!

    ResponElimina
  20. Hem de seguir reivindicant el moviment "slow" amb totes les seves vessants. Hi ha gent que ho practica, d'altres ho intenten, però es viu millor: slow food, slow sex, slow work,... si tens l'ocasió, i temps (ja veig que ara no), fes una lectura del "Elogio de la lentitud" de Carl Honoré. T'obre a una altra dimensió... Sort!

    ResponElimina
  21. Creu-me que t'entenc, però després de molt de temps he assumit que no sabem treballar amb temps ni planificats, que les coses acaben sortint (potser perquè sempre hi ha pringats que corren) i que, com diu Carquinyol "si no surt, total, la culpa serà teva i no dels que l'han de planificar" així que ja saps, "valor y al toro"

    ResponElimina
  22. t'entenc , jo vaig de cul amb perdó , salut i paciència.....per agafar un cantó positiu et diré que quan es vegin resultats almenys haurà servit per a molt .....

    ResponElimina
  23. Jo intento estressar-me només amb les coses que em fan feliç. La resta, només les faig.

    ResponElimina
  24. Agraeixo els vostres comentaris de suport, tot i que no he explicat massa bé de què anava el tema. A les respostes ja us he anat explicant que es tracta de la meva vessant política, darrerament la meva vida, deixant de banda el pla personal, es divideix en tres eixos, feina, política i castells. Ara venen les municipals, així que... Moltes gràcies a tots pels comentaris, els consells i les experiències.

    Assumpta, les coses no es poden prendre amb calma quan t’hi jugues una alcaldia, però segur que es poden fer d’una altra manera, n’estic convençut. Has encertat, com a lectora fidel del blog ja saps per on van els trets i has imaginat bé de què anava el tema. Part de la meva feina remunerada la podria fer a casa, però ningú m’ho demana ni jo en tinc ganes.
    Treballar sota pressió no és que sigui dolent, mentre no es porti a l’extrem. Si tens una mica de pressa t’hi poses segur, perquè amb molt temps per davant sempre trobes millors coses a fer. El problema és quan tu ho vols fer però els altres no hi col•laboren. I si el que fas tu depèn d’una feina prèvia que han de fer altres, pot ser força desastre. Ara, pel que dius tu portes això de la pressió molt enllà, si després t’has de quedar dies sense dormir. Jo això ho feia de vegades quan estudiava, o dormia molt poquet, però és que si no no arribava, era el problema. No era gaire bon estudiant, sempre ho he dit. No és que tragués males notes, vull dir que la meva tècnica d’estudi era lamentable, i per això arribava a l’últim dia amb el més calent a l’aigüera. Però com dius tu, hi ha una diferència gran entre fer-ho tot a última hora perquè t’has distret, o haver-ho de fer perquè els altres no responen. Et pots culpar, però no t’emprenyes. T’emprenyes quan els altres fallen, perquè sembla que s’ho prenguin tot en conya, i sobretot que no tinguin cap mena de respecte per la feina que has de fer tu després. Torno a coincidir amb tu quan dius que quan se’m demana alguna cosa que algú ha de rebre després per continuar miro de no encantar-me, com que no m’agrada que m’ho facin a mi, miro de no fer-ho als altres, està clar!
    El que em demanen van voler que estigués llest pel 9N, imagina’t. Dos mesos abans a casa ja ho teníem avançat, però els altres han passat de tot fins ara, que ara sí que corre molta pressa, que venen les municipals! Santa paciència. I bé, a tu encara et queden dies per la revista, encara que entenc que ha d’estar muntada abans per ser impresa i sortir el dia 22. Doncs sí que els hauries d’esperonar una mica... quina gent.

    Carquinyol, en aquest cas no es tracta de planificació de feina, i encara no he vist que es culpi a ningú perquè no s’ha fet una feina, tot acaba sortint, però quan depens de que et passin coses per poder fer el que et toca, i no ho fan, toca molt les pilotes. Almenys en són conscients...

    Jomateixa, ho heu vist clar que aquest era un post per desfogar-se, oi? És difícil fer el que dius, saber separar les coses i no pagar-ho amb qui no toca, però s’ha d’aconseguir. Només faltaria que per culpa d’activitats que fem per afició encara ens hàgim de barallar a casa! Per aclarir-ho, tantes hores seguides d’activitat no són només de feina, eh? Però són copes que m’ocupen temps. De 9h a 23h seria feina + assaig de castells, tot i que podria haver arribat una estona abans, però aquest va ser el ‘timing’. Pot semblar una altra cosa, però no has posat els peus a casa, i si encara has de pensar en feina d’una tercera activitat. Sí, ja riurem un altre dia, segur.

    McAbeu, ja n’hem parlat altres cops sobre compromís i sé que estem d’acord. Ara anem més enllà, quan precisament els més interessats en que es facin unes coses són els que més triguen a fer la feina, si és que la fan. Probablement en fan molta d’altra, no ho negaré, però si tu depens del que fan i s’han compromès a fer-ho... Després no és que m’apressin obertament, però van fent insinuacions, i la mala llet augmenta. Continua a baix

    ResponElimina
  25. Però no sóc de dir que ho faig tot perfecte i els altres no. La cosa és que els vaig ensenyar una versió preliminar, a falta que em passin material, i els va agradar prou, com a mínim a qui havia d’agradar. Em van felicitar i reconeixen la feina, no diré una cosa que no és. Això no treu que encara espero que em passin material, però almenys no han tingut la barra de criticar-m’ho. Ah, i no hagués colat que digués que ja no es podia fer, perquè sí que es pot, millor o pitjor, però es pot. Em sembla que jo encara no n’he après... em segueix tocant la fibra que no es comporti la gent com hauria. Però bé, més que tornar-me ‘dolent’, em dic a mi mateix que per què m’he de tornar com ells, si el que actua correctament sóc jo! Tot i que això em porti disgustos, és clar.

    Pons, quan vols que escrigui el post, si aquella hora ja portava una estona de feina, després d’haver arribat a les 23h, i ja n’estava fins els collons. M’agrada tenir temps pels blogs, fins i tot pel meu, i és molt difícil mantenir aquest ritme amb tantes coses per fer, m’embolico sol. El cas és que es tracta de política, i com diu l’Assumpta, són les municipals, així que no es pot dir ‘ara no em va bé, veurem si més endavant’. Ha de ser ara, o no ser, i vaig dir que sí. Ara no els podria engegar perquè m’hi he compromès, què hi farem. Estic més a prop d’acostumar-me a la seva dinàmica que a deixar-ho estar. I ara aviat comencen els castells... ja veuràs tu que bé.

    Carme, bé, jo m’hi he compromès, així que ho faré tan bé com pugui. Suposo que mica en mica tot serà més fàcil i rodat, però arrencar certes coses és ben complicat. I arrencar algunes persones, ja no diguem!

    Jpmerch, l’Assumpta en el seu comentari ho explica bé. Si es fan les coses a darrera hora perquè ens va millor, molt bé. Però quan depens de la feina d’altres i són ells els que t’ho fan fer a darrera hora, perquè no t’ho passen abans, això ja no fa tanta gràcia.

    Sa lluna, suposo que no explicant les coses de manera clara és difícil d’entendre. Això de les 16 hores no és una única cosa, és la suma de dues de les meves activitats, i és el temps que vaig estar fora de casa, o a casa però dedicant-lo encara a una tercera activitat. Al matí a treballar, tarda vespre de castells, i en arribar a casa a les tantes, posa’t a fer coses de militància política a les que m’he compromès, però que per fer-les depenc de la feina d’altres, i no la fan. Aquest és el problema. Això, bàsicament, deixa temps inexistent per fer altres coses. No és cada dia, és clar, però sí que són moltes hores i rara és la tarda que no tinc res. Però ara optaré per saltar-me les coses que no requereixin la meva presència. Pagar la factura? Bé, sempre he estat devot del ‘fins que el cos aguanti’, i així ho faré. Quan ja no aguanti, ja pagarem el que calgui pagar.

    Sílvia, alguna es pot deixar per demà, i altra no. Al final, on deixo coses per fer, o les posposo, és a la feina real, perquè m’ho permeten, és clar. Si no hi hagués opció, també la faria, ves.

    Xavier, m’agrada pensar que contribueixo ni que sigui una mica amb que les opcions independentistes tinguin opcions i guanyin posicions. Com que crec que això és bo pel país, per això hi dedico temps. No sé si el que faig tindrà gaire repercussió, però per pencar una mica que no sigui.

    Anna, fa molt temps en aquest mateix blog vaig fer un post sobre el noble art de saber dir NO. Crec que ho sé fer, però en aquest cas crec que no aplica. M’hi he compromès perquè m’ho van oferir i em feia gràcia, ho volia fer. El problema te’l trobes quan depens de la feina d’altres. Si no la fan, a tu et puteja. Però ara ja no es tracta de dir NO, si abandono és una putada per ells, i seria deixar-los tirats, encara que em puguin substituir ràpid, però bé, no hi ha perill perquè jo prenc compromisos i els compleixo, per això em fot que altres s’ho tirin tot a l’esquena. Ah, i les meves queixes van per aquí, el que no tinc precisament és temps per mi. O l’he d’encabir entre altres coses.

    ResponElimina
  26. Eva, pensava que aquest era el lema de Cuba, a jutjar pels anuncis de Malibú de fa un temps...

    Consol, no he explicat massa què faig, així que potser sí que ho podries fer, i millor que jo, qui sap. Però m’hi esforço, una altra mania que tinc és mirar de fer les coses tan bé com pugui, i m’exigeixo força, la veritat. I sí, en aquest cas des de setembre que jo ja estava a punt, i fins ara no s’han despertat i cal córrer.

    Jordi, el que dius és completament cert i alguna vegada ho he patit, però en aquest cas no es tracta de feina remunerada ni d’una empresa, parlo del partit.

    Sr. Gasull, seria un greu error, i prou que ho saps. Si el dia tingués més hores, estic segur que trobaríem la manera d’omplir-les amb altres activitats per seguir dient que no tenim temps per nosaltres.

    rits, no hauries esperat un post com aquest? Doncs no serà perquè no fa temps que em llegeixes, segur que alguna altra desfogada d’aquestes m’has llegit. Suposo que et fa gràcia perquè tu sí que has intuït per on van els trets. M’agrada fer la feina ben feta, i veure’n els fruits sempre m’omple, és la demostració de que la cosa va bé. Precisament l’altre dia vam tenir una reunió general a la feina i els meus superiors presentaven els darrers resultats. En veure figures meves allà i que les venien bé, tenia un puntet d’orgull. També em passa en els altres àmbits, és clar, quan alguna cosa surt bé i veus que està bé, és fantàstic. Ara, també depèn del que t’ha costat arribar-hi, pot ser que estiguis fastiguejat!
    Això de moure el cor m’ha fet dubtar si realment saps què m’ha molestat ara. Diguem que el que em mou el cor són els castells, i la política me la mou el sentit comú. Els castells podríem dir que encara no han començat...

    M.Roser, no vaig ser jo qui es va gronxar. Se’m va demanar una cosa per fer abans del 9N, i jo vaig involucrar la meva parella perquè en sap més. Ella em va donar un bon cop de mà, per no dir que els primers passos era ella qui els va fer. Ho vam tenir, dos mesos abans del 9N, de fet. Però ningú no s’hi involucrava, jo demanava material per omplir, i ningú no me’n proporcionava, i així es va quedar. Ara venen les municipals i cal tenir-ho ja, però segueixen oferint tanta col•laboració com abans, els he d’estirar molt perquè em passin la seva feina, ja que jo sobretot he de canalitzar. Està costant, però sortirà. Però no és perquè jo no tingués la meva part llesta fa molt temps.
    Jo m’hi veia amb cor, amb una mica d’ajuda, a tirar-ho endavant. Crec que sé dir que no, però això em feia gràcia, així que me’n vaig encarregar encantat al principi. Quan veus després que la col•laboració és escassa ja no fa tanta gràcia. Aquí l’única que s’hi deixa la pell és la meva parella, i això que a ella ni li va ni li ve.
    Compte amb el Pons, que darrerament està molt assenyat, almenys a les cases alienes. Sol comentar de manera crítica i entenimentada, cert que no sembla ell. O sí que sembla ell, i es treu la màscara del personatge una mica per fer servir la coherència. Personalment penso que s’està fent gran. O això, o és que li han actualitzat el software i aquest està més avançat.

    Glòria, en aquest cas no es tracta de feina, així que això dels de dalt és relatiu, però sí, n’hi ha que sempre manen més, com és normal. Tens raó que ho acabaré fent, però fot molt això d’haver tingut mesos i mesos i que ara hàgim de córrer. Més que res perquè jo també m’hauria pogut gronxar i no haver corregut tant inicialment per tenir la meva part a punt, podria haver començat ara!

    maria, a jutjar per l’interès que hi posen els altres, no sembla que hi hagi pressa, però cada cop que em veuen em pregunten si està o no. Ara jo i la meva parella hem fet la feina que ens pertoca. Quan els doni la gana de fer la seva, el projecte tirarà endavant.

    ResponElimina
  27. Ignasi, no sé si m’he explicat bé, jo no suporto la lentitud. M’agrada fer les coses ràpid i la gent que va a pas de tortuga em posen nerviós. Vaja, els que tinc sensació que em fan perdre temps. Per això no sé si m’agradaria el llibre que dius. No és que vulgui reivindicar més tranquil•litat, a mi em va bé la canya, però si els altres passen de tot i jo vaig amb l’aigua al coll, ja no em fa tanta gràcia. Ja m’agradaria a mi arribar després de tot el dia fora i veure que s’ho han treballat i m’han passat les coses que necessito. És clar que vull estones per mi, però sobretot quan volen que faci coses i ells no fan la seva part. Perquè si m’ho haguessin enviat les primeres 500000 vegades que ho vaig demanar, no em tocaria fer la feina a partir de les onze de la nit quan arribo després de tot el dia fora.

    Ninona, en aquest cas no és que sigui una planificació, i els temps per acabar no estaven clars, però com que ara s’acosten les municipals i començarem a fer actes (sí, va de política la cosa), ara corre pressa, i em segueixen demanant, tampoc exigint, que tingui coses a punt, però sense enviar-me la part de feina que han de fer ells. Aquest és el problema. Sí, jo sóc un pringat que corre, això mateix, però em fot que n’hi hagi tan pocs.

    Elfreelang, no et sé dir si servirà de gaire, però jo crec que hem fet una bona feina. Ah, i si no els agrada, que la facin ells, tu. De moment les primeres impressions han estat positives, ara només falta que facin la seva part...

    Loreto, quina gran frase! I que difícil que ha de ser dur-la a terme i saber posar les coses a lloc. M’agrada tant la frase que te la demano per posar-la aquí dalt al blog, me la deixaries? És un mantra que m’hauria de repetir cada dia!

    ResponElimina
  28. Mmmmm, és per la política, no? vols dir que una mica no et mou el cor, tb? el sentit comú no ens fa tots posar-nos en política.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.